Punkis Decimonòniques | 05x07 | Vita Sackville-West i Virginia Woolf

# Punquis de Simonònices, un pot que es de demas victorienes d'ancer cl 21. Comença el capítol, dedicat, habita, segve el vest i Virginia Woolf. D'aquí parlem avui. Avui parlarem d'una de les relacions més fructífares de la literatura, la que van mantenir, viteç a guilvest i Virginia Woolf. Per aquest episodi hem consultat moltíssims articles i potcas de professors anglèsos i hem fet servir la preciosa selecció de cartes d'amor que va fer la Lili London, que en català per cert tenim a d'itat a ella germinada amb traducció de Mireia Vidal Comta. Que anirem si tant tot sovint i també anirem si tant diari d'una escritora de Virginia Woolf, d'itat a Vienna, hem traducció absolutament extraordinària de Dolor Zudina. Val, viteva, né, això, el 1849 anol, la tercera casa més gran d'Angleterra, a la distucrática família del Sacville Vest. La seva rellevància de la història d'Angleterra es remonta a l'època de l'Isabet Primera. La mare de la vita era la filla i la gítima del Barod Laionel Sacville Vest, que havia tingut amb la seva amant la cantaura malagena Pepita de Oliva. I el pare de la vita era l'areu del titul i, per tant, de noll. El part va ser tan absolutament horrible que la seva mare va decidir que no tindria més fills. Filla única va ser educada en la norma que estia i de noll amb els principis d'amor i responsabilitat que per la casa de l'areu. Però, amb la pare d'oxa, de no poder a Tamai la seva estima de noll, per fer de sedona. Ja que aniria a parar, a un cos i un ja, o m'ha evidentment. Vita podia disposar de la casa mentre el seu pare estigués viu. Va tenir una infància solitària. Passa gent amb el canalobra peles passadissos oblidats de la normal ol, la inspiració, deixa bron dels adòrdians i de la casa d'orlando. Imagina-vos una nena sola, una gran menció, o una xeixa sí, si feien desfesta més selectes de l'altre istocràcia i la gent més interessant i culta en la terra. Els seus pares estaven de factos separats. El pare tenia una manínsterla de noll, però tenia intercistions de habitacions, doncs li que havíem. No, ja no, no, no, no, no. I la seva mare ha costumat a protegir units a diferents escàldols amb diferents amants. Quan la Vita va fer la seva presentació en societat a Londres i interactuar amb més joves, s'adona ràpidament, que ella, per qui s'endesitx, és per les noies, amb qui comença a tenir relacions i no pesen vols homes. Tot i això, recordem que estem al antic món davant de la primera guerra mundial, per tant, una noia i més si la històcrata s'havia de casa. I ho va fer amb el Jaron Nicolson, un aristocrata i diplomàtic anglès, amb qui sent que pot construir una vida, aquí acompanyarà els seus viatges pel món i amb qui tindrà dos fills, s'estimarà a la seva manera tota la vida. La Vita, casada, ha de deixar noll i s'instala a prop, també a Kent, a Longvarn, una casa de poca todor on farà encreixa un jardí preciós. Vita va començar a escriure de dolarscent i quan publicaufa amb molt d'exit. Podria haver decidit viure una vida frívola entre que si les hi fesses, però es prend molt sabiosament d'escripturar. Sab molt d'agreu que actualment a la Vita s'ha de conegir com una nota al peu de Virginia Wolf. Quan es coneixen en un superorganitzat pel playfbell, la Vita era molt més famosa i venia molt més que la Virginia. En aquell moment, Virginia encara no havia escrit les seves obres mestres perquè estava molt ocupada fent artícles. En canvi, la Vita era un autor a Vesseller. A més, una lesvia a la reina que sabia molt bé que volia i coneixia molt bé el seu proper pleia. Una històcrata l'agantíssima i cultíssima extremament magnètica. Virginia tenia 10 anys més. Anava malament bastida i venia d'un món diferent. Era d'una altra mena d'erius tuclàcia l'intellectual. La seva família i el seu cercle eren grans escritors i artistes. Si la vida de la Vita havia estat marcada peles escandol socials de la seva família, la Virginia va estar marcada per la tragèdia. Virginia Wolf, n'heix la 1882, com a Adelín Virginia Stephen, els seus pares s'havien quedat viudos, es van casa i van ajuntar les famílies. I van afegir encara 4 fills comuns, entre ells, la Virginia, i la seva estimada germana van això. Un nomes 7, però un de versió. Per favor, sense franperi, gràcies. El seu pare no les deixa en l'universitat. Ben ser educades a casa. Primer per els seus pares en aquella llarca, en literària, el número 22 de Haidt Park, on tots sovien revien visites de mics dels seus pares, com el fet Tenison, Thomas Hardy o Henry James. Mentre els seus germans estan a Cambridge, ella ja és tota la biblioteca del seu pare. Amb l'amor de la seva mare, quan tenia 13 anys, van aparar a sotar a la totera del seu german les 3 grans del matrimoni anterior de la seva mare. Van a buscar sexualment d'elles fins que la seva germana van a ella, va viçar el mitjà. A més, l'amor de la seva mare li va causar una forta de presió, que va ser agraujada per la mort de la seva germana gran, la estela, dos anys més tard. La cosa encara empitjoraria més amb l'amor del seu pare, portant-la una crisi nerviosa tan sabera que la van haver d'ingressar. Virginia World patiria tota la vida un trastor bipolar, passant perè poques de producció extrema, en els quals estava dies i dies sense parar de parlar i descriure a pariades de presíos. Finalment, les germanes van poder mudar amb els seus germans de per de pare els estifen als ponts. Després d'enx tanades a casa i patina abusos, per fi, van poder sentir-se tranquil·les i fer el que els agradava, escriure a la Virginia i pintar a la vanesa. Com hora el pare venen a la casa i estresia del burgeç, victoria i conservador, barri d'aquest síntem, el buemi barri de Blonsmurí, amb els seus germans estifen. Els germans els van presentar tots els seus amics de la Universitat, perquè tot i caeïs no eren tan brillants si que havien pogut anar-hi. Els amics havien estudiat a Oxford o Cambridge, eren interactuals, economistes, escritors, pintors. I per primera vegada, les germanes d'estifen no es van sentir com unes intraomes. Les respecteven intelectualment i no les esetjaven sexualment. Les germanes fundarien al grup de Blonsmurí. El grup de Blonsmurí creien en la moriura i pec compencional, no eren gaire partidàries d'això de la monogamia i creien també en detrecció per tots les gènere's. De fet, molts de seus membres era només sexuals i bissexuals. I havia una broma en el grup de Blonsmurí que deien que era un grup de gent, homes i dones, tots en amorat d'un cangrón. I vaig dir, home, doncs, d'aquesta frase, vaig buscar quina aspecte tenia i deut mi, o sigui quina feix card, o sigui, "Identic" el James Norton, que per ser el va interpretar a la sèrie de la BBC d'aquest grupet que vam fer que es diu "Life in the Squares". Està ho senti l'avant de sonora, o sigui, això és el nivell. Però aquí composa el grup de Blonsmurí abans de l'uapu del don Can Grand, doncs mire, un ovarista, que és aigistes, com Virginia Wolff i M. Foster, Mary Molimacarci, el biografi aigista, Litton Straichi, l'economista, Jon Maynard Keynes, els pintors don Can Grand, Vanessa Bell i Roger Fry, i dels crítics literaris artistes i polítics, tipus des de Montmacarci, Clive Bell i Leonardo Wolff. Insana. Virginia va rebre una proposta a matrimoni d'un membre del grup, el seu millor mig, l'estatxi, que no va acceptar. Ei, era homosexual i van tenir adonats que no tenien molt sentit, però li va parlar de ella el seu amic de l'universitat, el Leonardo Wolff, d'esportant de seva curiositat. El Leonardo havia estudiat a 30 col·legs, o no havia estat membre dels apostols de Cambridge, un grup composat entre altres membres per el propi estatxi, en Clive Bell, el que es pressaria el marit de la vanesa, o el Tobis Stevens, que era el germà de la Virginia. El Leonardo era funcionari del servei civil, però sentia molt atret per la vida artística i cultural i, realment, volia ser scriptó. Assentia molt atret per tant pel món cultural i artístic de la Virginia. La Virginia tenia molta poca si es casava l'obliguesina de Xadescriure, com suria passant aquella època, recordava un borròr com la xarclat bronte havia hagut d'aixar l'aploma per palapatates. Prou en Leonardo volia justament tot el contrari. Li va dir que si deixava a escriure seria causa de divorcee. En aquella època, hi havia la creença que la Virginia sabia de casa per la seva estabilitat econòmica i la seva estabilitat mental. El Leonardo es va declarar fins a tres vegades fins que va acceptar, jo sabeu, la tercera, la lonsuda. Si bé, no sentia atracció parei, sí que la com movia el seu afecte. Acaus els abusos sexuals infantils que havia rebut, la Virginia li feia en fàstic els homes. Li va dir obertament abans de casar-se que no sentia cap mena atracció física parei, i que, quan s'havien fet un petó, no havia sentit res. Sí que sentia, però atracció per altres dones. L'any 1912, amb 30 anys, es va casar amb Leo Norgolf. El deixe de ser funcionari i junts va no obrir Hoggar Press, una de les editorials més importants del segle XX, on va publicar autos com i en foster que ha darrere en mans fill o tieselió. Amb Leo Norgolf m'agra tot mantenir un matrimoni feliç i satisfactori. Va trobar un company amb qui compartit totes les seves inquietos intelectuals. S'ha d'empells diaris i per les cartes que la llunada mela alguna cosa van amb molt malament, i que ja no tornaia a intentar mantenir relacions íntimes. Virginia patia des de petita, transtón popular. Leonardo va cuidar-los en els moments més foscos i la van imats cribring els moments d'activitat. En aquests moments de bogeria, Virginia tenia al·lucinacions. Per exemple, sentia com els ocells li parlaven en grec o al rí a aduar l'espiava pel jardí i li cridava obsanitats. Els tractaments, els quarts d'abansotmetre, per tractar les seves malalties mentals i l'endornat d'oreza brutal. Les s'adaven, la tancaven en habitacions i li prohibien escriure i parlar. Realment no crec que sigui el millor remei per una persona que té de presió, que ha rebut abusos, que se'n veus, que només treva una via d'escapament en la cultura i la creació artística prohibir-li justament això. En Leonardo i la gent del seu entorn creia que el geni literari de la Virginia han avalligat justament aquesta bogeria. En Leonardo, això sí, va aconseguir que no la internessin en un sanatori després d'una pisada i molt greu amb un intent de suicidi, i la cuida a casa. Virginia troba una lectura al seu salvavides, llegia, llegia i llegia. De fet, fa poc quan veus els seus diaris tot el que llegés, perquè t'agafo a partir gent que tu no és llegit ni pensat res a la vida. El Leonardo va pensar que era millor per l'estabilitat de Virginia allòñar-se de l'avollació s'hospit a l'ondres, i sobretot d'abloms volir. I s'instaran al camp, a Kent, a Monks House. La feina de dittors, per això no els donava suficient per sobre a viure. La Virginia era una dona molt preocupada, pels diners. En els seus diaris escriu molt sobre la manca d'aquests i les llibres exactes que li donen en part a l'article o per a l'altra. Tot i que tinguem la imatge de una dona esnop és justamente esnopant el sentit original, és a dir, sinet nobilitat-te, és a dir que no és noble. Tot el que feia en la vida era no convencional. Una noble que escrivia obres, que es venien com xurros, mantenia relacions amb dones, tenia un matrimoni obert amb el seu marit que els seus torn seguitaven amb altres homes, es vestia amb roba masculina en més sovint en pantalons que en faldilles. Que el dia que el dia de més hibertat que altres dones, ja que la vida era rica i aristocrata, estava casada amb una aristocrata, era marad a dos fills i de cara al públic estava ocupada, escrivint i fent jardinaria. Perquè de fet, la Virginia, actualment, és més famosa per seus jardins i per seus llibres sobre jardinaria. Virginia, amb el seu marit Leonardo, era en el centre del grup de Blonsbury, on hi havia moltes relacions complexes. I espai per molta relacions en la vida d'algú, diria la Virginia. I era, en definitiva, la filosofia sentimentat del grup de Blonsbury, que, com va dir, la Doroci Parquet, la Ivetin Squares, 20 tins circles en l'Ovet Intraig, en Gols. Els matrimonis aristocràtics també eren molt lliures, escaseven per deure i buscaven fora el plaer. Però cal dir que el moment era una mica complicat i a que feia poc havia succedit una episodic que gairebé trenca la felicitat conjugal de l'habita, com a marxar, en principi, només per tres setmanes, a França amb la violeta de Fussis, es coneixien des de l'escola. Tot i que l'habita, ja havia tingut amb ixtats passionals amb altres noies, la violeta era diferent. El seu fill d'escriuria d'una manera homogràfica. S'ha trasllat la seva influència, "vita", era com una madusa, a dicta la cucaina. Tot i tenia dos fills i el Jaram l'esperen la Anglaterra, les setmanes es van anar allargan i aquestes dues no tornaven. A París, l'habita es vestia a doma, feia dijulius i portava la violeta a les festes. Aquesta episodia de la Virginia el retrateria a Orlando. Tot el que vam passar quatre mesos i seguien sense tornar, així que els posos van dient "vana, ja". I van anar a buscar-les a França i van per suadir-les amb el meu de tornar a casa. L'habita sentia que tenia dues cares, de la gran dama i de la gittana. I aquesta l'ocultava al Jaram i el seus fills, com un doctor G. K. Limister Heit. Per una banda, tenia la vida ideal dels canons de l'època, una casa preciosa amb el jardí més bonic d'Anglaterra, un marit, dos fills, ocupaven un joc important en la societat anglèsa, i per l'altra, la vida paral·la amb les seves amants. Des de l'apisadí de la vaillolet, per tant, en l'habita, com el Jaram, eren superconscients del potencial destructiu de la passió. Posen límits de les relacions que podien tenir en tercer. No m'importen quittar llit i sempre i quan jo tinc el teu cor. Es podien allà i tan valds, però no enamorar-se, no podien mantenir per tant relacions que posicin en perigui el seu matrimoni, i veurem que és una preocupació constant del Jaram, per respecte a la Virginia, que no sigui un altre vaillolet. En resum, quan es van conèixer una paraestar al grup de blomus, boraï l'altra, per estar en un matrimoni aristogratícobert, amb dues tenien una situació prou propícia per començar una relació sentimental. Els seus marits aclaptaven a aquestes relacions i les dues si venien molt bé. Fins el punt que Virginia vas escriure la vida d'in de tot l'ondres, només en nosaltres ens agrada estar casades. La vida sempre havia volgut fugir de tu a lloc o ordinari. No volia ser només les pares de diplomàtic i una mare. També cal tenir en compte que era un època on no es creia en les vianismes, molt diferent a seu nom homosexual, recordem el trist d'estí d'Oscar Guail. No estàvem penades legalment de relacions sàfiques. A l'època, la regència ven ser famosa de l'Aidis of the Langoden, que van decidir deixar els marits i viure juntes. I fins i tot van rebre el suport de la Rida Carlota, no només moral, sinó que també una renta vitalista que els permetia viure. A l'època victoriana, en la infantessa de la vida i la Virginia, es donarà que es considera el primer matrimoni legal entre dues dones, l'anlíster, coneguda com gent el manjac i l'envolquer. La vida i la Virginia es van conèixer la gos de 1922 en un sopar a casa dels vels, l'unitrat per el Clive, el coincidit i el marit de la seva germana veneza. Vita tenia quasi 30 anys i Virginia, 40. Virginia va escriure directe al seu diari que havia conegut l'encantadora i talentosa aristocrata Sacville Best. La va descriure de manera afalegadora amb totes les coses bones de la aristocràcia, però no de la escritora. Va dir que era ofanosa, vigutuda a colorida com un parequito i amb la sobda sinbultura de la aristocràcia, però sense l'intelligencia de l'artista. No sé si serem mai amigues. La vida, en canvi, diria que li havia errubat el cor. Tot i que anava molt mal vestida, al final, s'escolava ser teva allesa i tenies la sensació de bes conegut algú grandiós. Tenim la carta de la vida al jarrot del dinau de desembre de 1922. Simplement adoró la Virginia Woolf i tu també ho faràs, queuries d'esquena davant del seu bongús i la seva personalitat. La festa va anar bé. M'empraguntar molt pel teu tenençó. La senyora Woolf és molt senzilla, tant que transmet grandositat. És del tot genuin, no educar por una mena extern. De fet, vestigar mongús bastant pècsim. Primer penses que és una persona simple i després simpos una mena de vellés espiritual. Llavors, mirant-la, resulta fascinant. Anita anava més ben vestida. M'explico. Va canviar les mitges de llenada col·lota ronja per unes de seda groges, però encara em portava a les sabatilles. No, no sé. És distant i humana l'hora. Que ja de fins que vol dir alguna cosa i llavors ho diu d'una manera impecable. És força gran. Poc es bagades m'agradat tant ningú. Ja em penso que jo també li agrada. Si més no, em va convidar a Richmond, que és on viu. Estimat. M'ha ben robat el cor. Quan es coneixen que de palès, que a vida està fascinada en Virginia, i Virginia que és més gran, la mira amb un ser d'esdeña. Però Virginia ja és sediu ser dinau quadró i comença valorar la més. S'anio a erna també pel seu passat familiar. I la convida a supar. És el l'actriets animarevellós i agir les primeres cartes. Com es comencen a parlar de manera més formal, dirigint-se pel nom de casades, senyora Wolf, senyora Nicolson, que per cert, la Virginia posa malament el cognom del marit de la vita. I com en poques cartes es comencen a dir pel nom, com van frir-te gent exibint la seva intel·ligència i enginy, s'ha deuint ser intelectualment, com va evolucionant la seva relació. Cartes de vita, Jaro, l'Aldeuda General 23. L'estima amb una passió malaltissa. A tu et passarà el mateix. De fet, crec que no deixaré que la coneguis. Virginia descriuïta el treballar del seu diari, arcaixar el coneix més, com una safista declarada. I explica que una de les seves amigues ja li ha dit que la tendre sella i sella. Jo imaginau-vos un sopar amb els marits mirant com la vita li tira els trastos a la Virginia. És aquesta mena descandol. Total. Que la vita li fa la primera proposició de marxa junta a la Virginia després de verre rebuta no el, i li diu que se la volen dur el que aquell hau llegit a uns de reuf en una pareig granació anual a la verja. I això, amigues, és el Santòria de l'Urdés, o per a Grina, no, no valment, milers de jitan, a les tíumines de jitanos de tot el món. És interessant, perquè vita no renunci el seu juli genjità, no és de la malagueña, la pipita, i, de fet, el reivindica d'una manera una mica de suïgeneris, és a dir, en reivindica l'exotisme. Doncs hem comentat això que la vida de la vita era la famosa cantadora pipita de oliva. Però, amigues de seves relacions, íntimes comencen en 1925 i es pot veure perquè vita comença a marcar el seu diari amb un signa de exclamació o amb una x majúscula. També tenim constància que, perquè això passa mentre el marit de l'àbit està destinat a terra, i, per tant, l'àbità es passa més o sola a Londres. En una carta, Virginia, diu a Vita, com ho diria que en leo un art fos a Persia? Tot i que llavors, a Londres passejaríem tu i jo sols, com si estigues hem casades. És més evident el tipus de relació que tenien, i, a l'hora, és bonic veure com els seus marits van respectar la seva relació amb el gratut. I tot i això no és fins que habita, no marxa definitivament a Persia, que Virginia no escriu al seu diari. Aquesta idea m'afecta tant perdre la vista durant 5 anys. Què ha arribat a la conclusió que li tinc baritapla afecta? Aviam. O sigui, és brillant veure com parlant l'una a l'altra del seu amor. Si Vita és exagerada, passiona-les, deixant-la, i Virginia després de ser amants i de saber que no soltre el cap, arribaria a admitre-les, així m'ha deixat que li té afecta. Ella, sentimental. La Virginia passei a rgastem por a Desmalalta, en les que se li prohibé, escriure i veure ningú. I a Virginia el diari me d'una tona sensació molt fosca, l'història del terror. Temporades en les que apartant no es poden veure. La Vita es preocupa molt per la Virginia, i una de les vegades deixo les plantes a la porta per ella. Serà un turment a turar-me davant de casa teva, ni tan sols trucar el timbre, però confi un de sort per que en Leonardo sense apeguem el platet quan sortim. La Virginia, la rena per no haver la salutat, però la Vita li respond. Per ser un nesta, tenia podent Leonardo. Sabia que no li faria gaire gràcia que jo paragues per casa vostra, i tampoc entendria fins que em punten, admire-ho com et cuida. Passen plegades dos dies al 17 i al 9 de la Gembre, i la Virginia es queda a Lóngbarn en Vita. Malgrat tot és important veure com entre elles i on en des, però sobretot respeten com l'una d'altres seus marits. Vita escriu a Carol tot sovint durant 1925, quan ells et eren i li informa que passen aquest cap de setmana plegades. I li repeteix parectiva i per passiva que per molt que li agrada, no s'enanamorara. De fet, en una de les seves cartes li diu "l'estimo però no clandestinament", que es va fer a la feina. Bacsters, que és la traducció, que és la manera com ella referia a la manera homosexual d'estima. I la Matissa de setmana li diuen una altra carta, d'estimo, però no podrien amorar-me'n, així que estigues tranquil. Aquí, jo crec que s'estan odant amb miqueta al Pànic, poso vallolet. Namic. Virginia estava fascinada amb el cos de la Vita. Sobretot, amb les seves maravalloses cames, que seran les d'Orlando. La Vita accentuava més encara la llargada, les seves cames en l'enpentalons i vots altes, com la vellem amb les majoria de fotografies. Aconsegueix una estètica molt personal i icònic, acompanyant-la a l'UC de que s'adongrés amb les perles aristocràtiques de Gran Dama. La Virginia escriu els seus diaris. Esmossigilosa sobre que hi ha escamas que semblen fajos, rosada i brillant, un penjón de reïm, guarnida amb perles. En Leonardo Bacupsa, com d'important era la Vita en la seva vida, com l'estava ajudant a obrir-se en la seva sexualitat. Virginia també et mira la manera de fer de la Vita. I a la seva maduresa, el seu curatge, l'Ardenal, a tothom, a l'Alte Mar, mentre jo vaig a un punt mort per aigües estancades. La seva capacitat depèn de la paraula en qualsevol companya, de representar el país, de visitar a Chatsworth, de controlar la vellera de plata, el servei, els que us això show, la maternitat, en resum el fet de ser una dona de debò. Una altra cosa que és curiosa i bonica de la seva relació és que la Virginia veu en la Vita un tipus de debòna que ella no arribaria a ser mai, el que ella no mena una dona de debò. Vita és femenina, segura de cima deixa i mare. I Virginia, en camina, deixa-se una persona que, com diu Virginia, em prodiga la protecció materna que, per alguna raó, és el que sempre he desigat més dels altres, el que el leona d'on, el que em dona la nesa, i el que la Vita, a la seva manera, més barruera i superficial, mira de donar-me. Perquè l'estaposa en l'alçada de les altres dues persones més importants de la seva vida, que no és poc. Hi ha un momentet temps per això en la seva relació i que pot posar l'entès a que té a tots plegats, que és quan durant una festa de cap d'any, en Clive Bell, borrèixo com unes maracas, li demana a la Vita en públic, i s'ha fet el nit mai amb la Virginia. La Vita li responde mai, i això és una atenció seriosa amb ella. A partir d'aquí, però les barreres baixen del tot, i Vita ja no té'n dir-li que l'estima, i Virginia ja no té'n dir que la trobarà faltar, i que l'estima també. I és molt tendre com li diu Virginia, a Vita. Et trobo a faltar, sí, et trobare a faltar. I si no t'ho creus, ets un mussol bañut i una ruca. I la Vita se'n va a tereant i tenim les cartes que s'envien mentre ella està d'aviat ja. La Vita envieu una escarta realment bellíssimes i plena de poesia. I més enllà de la vellesa de l'estil, també és una novetat al canvi de Pón-Offiu. No és una home a velleni i desitja una dona, sinó una dona, payent i desitja una dona. Ets un ángel, m'has escrit. Si us plau, en tot aquest garbús que és la vida, continua sinó una estrella brillant i constant. Ben poques coses romant en confards, la poesia, i tu i la solitud. He quedat reduïda una cosa que ha desitja la Virginia. S'enginyem en trobo a faltar, d'una manera simple, humana i desesperada. Tu amb les teves cartes sofisticades, mai n'hi escriuries una frase tan elemental com aquesta. Potser ni tan sols la sense. I Virginia li respondi a trobo a faltar. No m'ha travessat entrant d'alls, perquè diràs que no soc directa i que no puc sentir el que senten les persones estúpides. A la Vita li agraireia que vingués a Gípte, però sap que hi aprefegeix el seu veig l'omsmurí. És un joc de paraules que em va fer molta gràcia entre gloom, que vol dir de primir, trist i blonsmurí. Personalment he quedat absolutament fascinada amb la Vita, més encara del que ja ho estaven, perquè aquí són molt fans. Hi ha gent les seves cartes de la Virginia. És brillant, s'aductora i hipnotica. Es nota que vols seduir la Virginia amb la seva manera d'escriure. Observem com desplega tota el seu poder de sedució per fascinar l'intellecte de la Virginia, que et mirava anormament. És brillant la carta és del caire on descrua Gípte de manera alfabetica, i, entre Sphinx, Horus, Iris, Nil, Ocidis, Palmeres, Viramides, Pols, abans de arribar a xerxes i posa la bebaixa Virginia. També és molt bona la Nècdota, que reexplica que està hi hagi imprust i que cap dels seus acompanyants no el coneixen l'autor, però sí que s'ha vam proferences com parant d'indiar la cover-te, és el domàig o morra, que és el títol del quàrbolum de la recerca al temps perdut en el qual prust, exploren les relacions amb osaxuars de París, i que l'estan mirant rar un vaquet d'títol. Carta de Virginia, si estimadíssima tauser és veritat, bloms vories, una porqueria, i jo un curco i percia, una rosa i tu un pao de nit. Vida, et trobo molt a faltar i penso en tu. No és que vulgui dir-te un milió de coses, vull impregnar-te'n. Bueno. Vida, ja trobo molt a faltar. Moltíssim. Quan mai no t'ho creureis, ni ho sabres, a tot hora. És dolorós, però l'hora força ple·len, no sé si m'entens. Vull dir que és vot en un sentiment tan fort i per si estem per algú. És un signa de vitalitat. No és cap joc de paraules, sí. Vida, enlitat. És per si més gràcies, la vida. És més boníssima. La vida tornarà per fi al match, ja es veuen. La Virginia està excitada per la retrovada després de tants mesos i cartes tan ordens amb què la vida li ha dibuixat totes les colors de percia, i l'any o hernat amb tota la vida que hi ha més enllà. El vind a maig la Virginia escriveu el seu diari. La vida ve dinada amb la. Serà un gran entitat d'eniment i un gran ple. Em fa grazie a la relació que tinc amb ella, que va quedar tan ardent al genet. I ara què? També m'agrada la seva presència, la seva ballesa. N'estic enamorada? Però què és l'amor? El fet que ella estigui enamorada de la meva excita. Fa l'aga i m'interessa. Però d'altre banda trobo que la seva poesia no res de l'altre món. El principi de la. El principi de la relació, la Virginia, va desmareixin intelectualment, força esbagasa la vida. No valora gaire la seva poesia, no la treballa a l'intelligen i creu que no té el cap també n'ha ordenat com ella. Aquests desprecies de la intel·ligència a la vida no sé si són ben bé un macanisme o tu de fensa per no enamorar-se'n o pel seu propi ego que necessita sentir-se superior altres autores. No mi que em vol viure de la catarit màns, fiel. El 25 de maig escriveu el seu diari com anat la trobada. He patit el shock de retrobar-nos després de l'absència. Què t'he mirat, que ets sense? Què desillusionada pel cor real? Estava més deixada. Perquè he vingut directament amb la roba de viatge i potser no era tan bonica com altes vegades. La vida amb la conversa intenta desviar tota la atenció de ella perquè no pensi això de "baja", això és tot. Després de ver se ha declarat que per carta. Creu que la vida també s'ha de il·lusionat. Però, per les entrades del diari següents i les cartes, veiem com ràpidament, tornem a gaudir de la companyia una d'arra, i fem coses regales subint, com passa el dia juntes, anasopar, en el vellet. M'entes tan juntes? Us en recordeu que el Clive ja havia insistit que la vida i la Virginia s'enrollés sin. Nos retornen. I això, l'explici, l'explici a la Vita, en Clive em segueix per tot arreu. Que ja m'han anat allà, també, Virginia. Si no és així, que és probable que ho faci en un futur proper. I si no, que podria posar fira de guia. Perquè allà sóc la Virginia s'enamori, o sigui, també us dic. Després d'això és normal que el veur a la Carol comence d'estar una miqueta a taver a la idea i deixés de fer-li gràcia, però a vegades fins al moment tot van davant. El Clive és molt iniportu perquè el que fa de preguntar constantment si hem tingut relacions sexuals o no és degenerat i de següement sexual. Perquè més a més el tio havia intentat curtajar la Virginia quan ja ve sabia que es deia que es deia que se ve germana Vanessa. I dona bives de molt mal per d'o, molt machi ja los de la Vita. La Vanessa i la Virginia eren molt íntimes amigues i eren enumerades les vizigodes. Ja que el seu estimat germà que els havia presentat el grup de Blonsmori era enomenat el got pel seu aspecte imponent. En un viatge que ho han fet tots 3 agressis, el teu vistivens va agafar a fer fred d'aïdea i va morir de sòpta molt jove. La Vanessa, sense la protecció el germà i amb el dol de la pèrdua, el sorprèn a tots que ensenbal més mediocra del grup, el Clive Bell. En Clive no pot parar de ser inoportu, també en patips de tais. Un vespre que la Virginia anàvem la Vita i estava contenta i esplèndida es fiquem al barret de la Virginia per ridiculitzar-la. Vallem en els diaris que la Virginia es preocupen moltes ocasions de la roba i està complexa de prenent amb el vestida. I el malgrat tot tan bonica. És interessant veure com la Virginia, que sempre ens reimaginem més en un pla interactual, també es preocupa moltíssim per la roba i la perança física, com la xerrot. Clive Bell era un home amb els seus complexes i no ens estrany a gens d'algú que no era capaç de sumir la seva calvícia i d'un form fins a mig que. Repetió. Sígui molt valament, si no hi ha res més lletx con calvo d'espantinat, Clive Bell. Però res de això no l'escosa de l'acentjament que li feia la Vita, perquè a sobre, o sigui, malgrat tot amb la Virginia, havia de vigilar si no volia patir les represalies de la seva dona i germana de la Virginia, però sobretot del que feia més po de tots, que era l'eonar wolf, que estava. O sigui que tenia molt mala fava. No ens estranya que la Vanessa decidís tenir un matrimoniu vert i visc a un "manegatro" amb et donca en gran el pi bon. Com és la Vanessa? Vanessa? No, no és en els tontes. Vanessa, personal, xulíssima per cert, que avui no ens donarà temps de parlar, però que va ser una pintura brillant que va introduir l'imprasionisme en la Terra. L'estiu també no és 26 vites, que es crieix aixar-ho en una carta o ni a d'explicar que no que s'estima la Virginia, però d'una manera espiritual i que sí, que estenant de llit amb ella dues vegades, però que això no convie a la relació que tenen ells dos. És evident pel tot de la carta que aixar-ho el té la mosca al nas. A la Vita, Lifa, poc, insafectes pot tenir el desitxexual en la bogeria de la Virginia. Recordem que estem a principis del segle vint i ja molt desconneixament sobre les malalties mentals. Per no es estabilitzar la sembla que faci un pas d'enrera en la seva relació més física, senca la Virginia viu en un món més de l'intellecte i la imaginació i que no està acostumada a les tempestes emocionals. Noiembra de 1926, quan Haroll ja està comensut que entra a Vita i Virginia hi ha una amistat i un amor molt més platònica, no pas carnal. Vida-li escriu una carta providencial a la seu marit. Estimat, sé que la Virginia morirà i serà horrible. No vull dir que et cap de setmana, sinó que morirà jove. A la Vita li feia molta il·lusió en senyor Lina. la Virginia, però la Virginia li feia posant tirsa fora de lloc. Per veure'n ridícula amb el maquillatge espatllat, mentre amb cauen les aguillas pels que veis, insisteix que té tota la roba foradada i no temitges, però finalment, la Virginia iva. I a la seva entrada en el diari és com entra un estonet als adòrdians, amb la vida passejant pels passadissos com un valer. Tot una mena de grups ple de la vida anglésa aristocràtica, gossos que es revolquen, nens que se muntegen, tot molt lliurei, senyorial. Sabent la importància que tenia per la vida noll, és un senyal de molt altestima, que li fes tanta il·lusió en senyat la Virginia abans de marxar. En 1927 comença a un llavit a un altre vegada de viatge capatera i demanar-li la Virginia que li digui ni neta a les seves cartes. Cosa que Virginia farà aquesta vegada sense dubtar-ho. En absència a la vida, la Virginia es veu un bollicada en un drama bastant desagradable. En Clive Bell sempre en tots els mardés. Ho faré xupas amb xampany per la Marie Hutsch, haigys som, no sé com es pronunciar aquest cognom, que era la seva mà. I aquesta es dedica a atacar la Virginia. És bonic veure com la Virginia pensen la vida com un refugi de pau i de tranquil·litat. I per tota la carta també fa pensar que la troba faltar la protecció que li donarà la vida en els esdeveniments socials. El favor li escriu "Sí, sí, sí, me agrades". No m'atreveixo escriure una paraula més porta. -Ella. -Proven. I Virginia comet un acte temerari i. Està i els que ve els curs. No cosa molt i molt boja i li escrive la vida amb una barreja de entusiasma i, si molt tenim pani, que no agradar-li. Eus, que de una foto i les primeres són terribles. Però quan li comença a creixer i portar un rellobop, li queda bé. I marada. És bastante divertit perquè el principi li diu que li ha tallat el senyor Giseg. Els portaré curs per sempre més. Com que crec que jo no tinc cap retenció de vellesa la mera comoditat d'aquest pantinat, el fe ideal. Ja no s'ha de posar les aguillas de cabell que sempre li reiescaven als plats. A la seva encarta, però descobrim que realment se'ls va deixar tallar perquè anava amb una mica borratxina a un sopar amb la bobo mayor, un artista molt atractiva que clarament li feia graceta. La Virginia està molt preocupada per qui no ho pinió tindrà la vida del seu nota i de cabell. Arretroven i sembla que el cabell li agrada, perquè segueixen veient sovint. Fins i tot, en Leonardo i la Virginia coneixen el marit de la vida, el Jorn Nicholson. Hi ha un moment una mica raro que després d'una excursió que fan tots plegats amb el cosí de la vida, per veure una clipsi i que la vida en lloc de tornar a l'ondres amb tots es quedem uns dies més al cam amb la doroci Wesley. La Virginia està gelosa. La vida, dir-re'spon. Maradenja a l'usir t'estimada, jo continuaré fent, però és ridícul que ho estiguis. La seva relació té moments absolutament romàntics com aquest, però també té moments de cèmigas com molt de debò. Així com jo li demano la blanca, que què m'he de posar abans de qualsevol que jo important. Això és una cosa que us explico perquè m'ho de saber. Virginia és clip a vida perquè no s'han riat a fer per maquillar-se. I vida li respond que mireç als que ja li hem vist el maquillatge triat que ha riat a deixar maquillar-se algun dia. I ja ho faig d'orraina. Però és molt bonic per les així de bonarables. Això reafirme que també que una part de la seva relació era molt platònica, però en el trera com molt de mig has de veritat i ja està. Pots després aquell mateix any hi ha un senyor que s'ha dit a la Virginia, i maravallosament queteu un atac de gelusia. No és el leonard, que li és absolutament igual, sinó la vida que es posen molt de llaona, demanant-li que aquí és aquest senyor, que aquí s'ha pensat i que si no li explica i no li diu que tot està bé, ella acabarà publicant-se amb un altre dona només per despit. # I no sé si em faig que no li vaig dir que no era una cosa. # No sé si em faig que no li vaig dir que no era una cosa. Quan la vita li demana les fotografies que li va donar i li retornò la seva. Virginia comences creure l'Ando sincànima estar de haver conegut la vita. Quan ja havia acabat la seva relació física i la seva relació sentimental estava començant a intervolir-se per la jellosia. Ja que la vita tenia altres parelles més d'actives sexualment i Virginia es sentia especialment gelosa de l'americàmbell. Virginia va escriure la vita i li ca portava un temps de bloqueig creatiu. Fins que una tarda es va seure i va començar a brollar les praules. Orlando, una biografia, li preguntava, i si Orlando fos tu, el teu cos i la teva ment, com et sentiries? T'importaria? Digues si o no? A més, hi ha un detall de temporalitat que és molt important. A que Inadal just va morir el perda de la vita i, per tant, suposava perdre no el per sempre. Aquest dol les torna a unir i Orlando és la manera que a Virginia de retornar-ne el, i es considera la carta de mort més llarg a i bonica mai escrita. Orlando es pita. Amb això plorarem els passats sobre el malai de sigui, vi de uvita quan ja hi hagi Orlando. Vita i Virginia inventen una mena de ser mitologia que el pot, aquí treu una passeja per parlar del seu amor tot subint. En un inici, Virginia va agafar la vita que no no meni Virginia si no pot, perquè després va passar en que no em mira custodi de l'animal mitologia que es van passar en una de les altres. És més interessant que si Virginia li demana que li digui poto, vita si no subint la seva escartes de Virginia com a Orlando. Vita va arribar a posar amb diferents vestits de diferents épocos per les il·lustracions de Orlando. Vita li va dir a Virginia que havia inventat una nova forma en Narcissisme. Vita estava enamorada de Orlando, que el que havia la fi era ella mateixa. Orlando va suposar un canvi en la seva relació. Va ser la manera de Virginia de marcar per sempre la vida de Vita, que podia tenir altres amants, la gent electoral, ni podria competir amb el geni artistit de Virginia. Però la Virginia i la Vita es van anar a distanciant. La Vita tenia altres amants, les mèries, la gilda, una gènia, una polio, colcevolge boneta, de qui la Virginia s'està sentia gelosa i li feia malbé el cor. La Vita va començar una nova tapa després de perdre l'estimat noll. Amb el somarit va comprar un terreny amb un antigator reis a valina que havia partengut a la família Sáquil, i que tenia algun escotatge de tecent, o convertir-hi en casa seva, si sin jodhars, pastel, farà la torre de valina la seva serà a la scriptura, i dissenyarà un dels jardins més bonics de tota en la terra. Us convidem a mirar els fotos que hem penjat perquè quina de l'ícia de jardín. Hora haurà un notat que ens hem obsessionat amb les cases i els jardins d'amdues que ens ve molt de gust fer una ruta en un per long bar, monhaus, gnol i si sin jodhars. De Virginia, sent que la Vita està canviant d'interessos, ara l'interessa més de jardinaria, i va escriure moltíssim sobre el tema. Fins el punt que actualment és més coneguda per seus llibres de jardinaria que no pots literaris, crec que Catalunya no, però en la terra sí. La creació de la casa i del jardí era un amor compartit amb el seu marit jarrol. La Virginia la veia cada cop més com una dona anglès a indulgint de camp i menys com una intel·lectual. De fet, Virginia escriu en el moment de qual considera que la seva amistat amb la Vita arribat a la fi i la descriu així. Ara de fa una observació curiosa, la meva amistat amb Vita s'ha acabat. No amb una baralla ni amb un cop de porta, sinó com la fruita madura que cau. No sento margur ni desengany, només una certa buidó. La seva relació més física està clarament morta. La seva relació sentimental, la seva afecta i la seva amistat, sobretot aquesta amistat, segueix tot i que es van veient molt menys subint. Una de les coses que l'Azacosta el treballada és la mort del nouet de Virginia, en Julián Bel, que mordren la Guerra Civil Espanyaola, un vell oïtam les regales internacionales. Virginia no havia tingut fís i s'estimava molt els seus novots. En algun moment en què en devenessa tenia èxit en la pintura, la Virginia li va dir, tu ja tens fís, la fama em pertenyar-me. Aviam dissoedit en Julián d'en el fron, però acceptant que vagi amb el cos d'ambulàncies, on pensen que estarà més segü, a defensar els principis antifascistes. La seva mort les va afectar moltíssim. Després d'això sí que és cert que hi ha una distància i que intenten totes dues escriure i veures, però viuen més dels records que han viscut que no pas del que generen. Si ha de sumar tot això que quan la Virginia pública 3 guinees, viden no està de corta, amb els seus arguments, m'entien una certa discussió pistolar, perquè a més, viden algun moment parlar dels seus arguments, com deshonestos i Virginia superen fatal. Molt mi que adroma, aquí. Ja, en Julián, en el temps la vida pública un poema solitut, on insonua un contrast amb les seves aventures amoroses de fímeres, amb el que encara és parella la Virginia. El Déu Narsa dona, que s'està referint a ella, i li diu a la Virginia que allà ja així, que això li agradarà. Però i el principi no vol perquè estem fàdum la vida per les crítiques de 3 guinees. Després d'això, el tamor i la guerra que s'agustava, cada vegada més, les torna a costar també a elles. Són belles amigues i és bonic llegir, com parlen-lo amb l'altra, de poder ser sincer a sobre la seva propiapó. Vita, a més, tenia els despis a l'exercit esperant secretats de filles. Van viure els errors de la segona guerra mundial. S'hi sinjost, Castell, com Monjoust, estaven a quem, és a dir, el su test, molt a prop del cantó de la mànaga, a la zona més susceptible a la invasionasi. Aseguixen cartellant, compartint de seves pos. El Déu Narsa i la Virginia havien parlat de suicidar-se abans de rendir-se. El Déu Narsa, a més, era jueu, i tenia, com la Virginia, s'havien posicionat, políticament, molt capa l'esquerra i molt contra el nazisme. S'havien quins seria el seu d'estir si que hi ha en sort del domininasi. Comencen a caure bombes a sissió en juts. La Vita, quasi no pot sortir per visitar la Virginia, ja que fa de conductora d'envolències. La Vigia, sin que la Vita pot morir en qualsevol moment. El Blitz de Londres s'intensifica. Han destruit la casa de Blons, de baixet. i comencen els atexaeris també a la zona de Monthaus. Vita i Virginia es veurem per darrere vegada el 17 de febrer de 1941, es van cartellar tota la vida. Virginia escriuria abans de suicidar-se, que per del seu marit i de la seva germana vanessa, la vida era l'única persona que havia estimat. La atenció a la guerra i la poda tornar a bojar, amb tots els tractaments d'oricins que suposarien, van ser massa parell. El Leonardo Babis a la Vita que a Virginia havia mort perquè no s'assevantés per les notícies. Sabia com d'important era parella. La Vita va respondre al Leonardo. La men i l'has parit més encantada que conegut mai, inmortal, tant per al món, com per a nosaltres que l'hem estimat. Aquesta no és una carta difícil d'escriure perquè saps una mica com amb sento i les paraules són innecessàries. Per tu sento una pena claparadora i jo sento una pèrdua que no m'imbarà mai. Quan Virginia va morir, Vita va viure moltíssima culpa la mort de la seva amiga i a ma. Molts anys després, quan va morir Vita, l'any 1962, va deixar el seu escritor i les dues fotografies que havia conservat tota la vida, el seu marit Harold i la de Virginia. Ara m'he emocionat jo i tot, eh? Ara això em de pugeu, eh? Bueno, va! Que havíem posat la sensació de símptomes! Sí, sí, sí. Però què vas criure? Bueno, això era pugeu, més estimats, perquè i una part més bonica d'aquesta història és que la vida i la Virginia es van influencia moltíssim. És interessant, i si em veuràs les seves cartes com parran de literatura de la seva manera d'escriure. En realitat el que passa és que, majoritariament, Vita admira sobre la manera Virginia i Virginia aprenet, mira, Vita, amb a zura que la coneix i que deixa els prejudicis davant. Virginia és una mica esnoop, no només perquè es guanyi la vida escrivint i no és noplos sinó que és profundament exigent amb la literatura dels altres i, per tant, també amb la d'avita. I diu clarament després de la seva primera troada que potser no és un artista. Virginia és que de profundament fascinà, deixa si quan hi hagi xedusos d'indecuador. Fins al punt de començar a cartegar-se seriosament amb la vida, a partir d'aquí moment. És gràcies a aquesta obra que la seva relació comença a fluir més i la Virginia va visitar no al final de juny o inicis de Juliol del 1924. I a moment, quan les dues ja són amants, la Virginia no deixa de dir-li a Virginia com de bé escriu i quines frases d'ensisadora es fa servir. Virginia li responda, "El cap hi ha de fi, que és una frases d'ensisadora, una que ha absorbit tota la veritat que era capaç de contenir." Vinga, doncs, i aplagem, diós. I el cap de molt poquet, vete fa una cosa que a Virginia la deixa fascinada, que és quan és a jpta, el descriu així. L'únic que manera de la que puc descriure a jpta és com la Mòlima Carthiro va fer amb una malnatal, per ordro al favertic. I fa tota aquella maravilla que ha fet de causar jpta amb els blancs. Doncs quan a Virginia l'escriu de tornada li diu, "Éts una guineu molt estuta per haver escrit una carta al favertic. Crec que resulta el problema de l'estupideza." No obstant aquesta admiressió per l'escriptura de l'altra no deixa de tenir moments per tot. Fins i tot per l'enveja sana de l'habitat capa de Virginia, que li diu en una carta, "No sé si sentir-me desmoralitzada o motivada quan li deixo les obres de Virginia Woolf. Desmoralitzada perquè mai s'ha de capaç d'escriure així o motivada perquè algú altra sí que pot. Una cosa que també va passar en allar de la seva relació és que a Virginia no li fuc mai la necessitat de millorar l'escriptura de l'habitat, ni de veure li la basant profitosa econòmicament allò que es criu. I poden estar parlant de les seves coses al mig d'una carta i de cop Virginia es crora li. Ah mira, el tillet de viatges podrien publicar-lo? Digues que sí, sisplau, parla tardó. I de vols s'agrèixer alguna altra cosa, sí, entre esa veura. I on entra del diari de la Virginia Woolf, cadiu, la presa de vida següent vest és massa fluida. L'estat llegint ja ha fet que la meva ploma corri. Després de llegir un clàssic, em sento referenada. No castrada, no, al contrari. Ara mateix no m'ha semecut la paraula. Si jo que és escrit, passen gertoteren, hauria deixat corraval sals d'aquesta igual colorida i després, en penso, hauria trobat el meu métod de tàctopi. Crec que el que hem distingès com a escritora és la clara del métod i l'explicat de l'expressió. Ser que escrivís fos un llibre de viatges, esperaria que s'emprasenteix una resta i millor en seria. El métod escroent narrativa i aogera no pot ser correcta. Mentalment les coses no passen així. Provita és molt llàbil i té una veu preciosa. Acabaríem publicant el llibre de viatges a tèren a la Jaguars Press. Per la diginial Leonardo era un gran que guanyar per la seva editorial, una autora com la vida, que venia molt i molt i molt bé. Molt bé vol dir que, per exemple, dels adòrdians, em van vendre 30.000 copies als primers 6 mesos i 80.000 copies al primer any els estats units. I això són molts duros. Vita a la mora de l'escriptura de Virginia i, per sort, Virginia no té una falsa modèstia insu, portable que ens faria odiar-la. El Juny de 1926, vitrià, escriu, "Escompte mai ningú no hagués escrit però és anglès abans que tu". I Virginia li responde, "Sí, apaga els escricant demonià de menbé, però no es derràs dies". Jo us he de dir que s'hi hagués escrit qualsevol costa a la biòdia. Sí, no. Vita escriu a Virginia, l'agost de 1926, que la té esclavitzada, escrivint de la següent manera. Si no té escrit és perquè estic escrivint per a tu. Tirant, negre, com poc escriure 20.000 paraures en deu dies. Digues. I Virginia li conesta que sí que sí que ho oc, però que pensa la teva gloria i en els nostres beneficis, que s'està entornant necessaris perquè la teva cadella m'ha fur de la faldilla. O sigui, la relació que tenen aquestes dues amb els seus gossos també és digna d'estudi, però no ens tocaria avui, val. El 7 de 1926, Virginia li escriu una carta que a mi em sembla preciosa, a vida després de llegir el seu llibre. Sí, penso que és extraordinament bo. M'han agrada d'ara que aquesta dona, i la vols pensar, però si ja la conec i després no, no conita de vola, la dona que escriu això. O sigui, quin honor que Virginia vol fer. No, que jo sí, em sembla una cosa fortíssima. I poc després li escriu dient que els critics diuen que, del que hem acabat de evitar, es mereix una crítica abanda del diari. Cosa que també la reafirma com a escritora? Sembla que Virginia respecta més l'havita poeta que no la nova lista. L'havita va guanyar un premi importantíssim, el premi, "Joddan", per del nen. I uns anys més tard, el va tornar guanyar, i ha estat l'únic autora que ha aconseguit guanyar-lo dues vegades. Aquell mateix any, quan viet a torna a marxar cap a teure, li escriu una carta on li diu que abans de conèixela era una cruilla de camins a les que reivien novel·les dolentes i a la dreta bona poesia. I li diu a tota grada que escriviu, i jo de testo escriure malament. I és un llibre, o com a més a més de tot la mor que tenen, es fan creixer l'edat allàment. Reconeix que tinc finitament més influència intellectuals sobre ella que ningú més. I només per això, testimo. Una pàrmol important de la corresponent entre l'havita i l'avitera, més de les coses que ha comentat la carlota, que és una barbaritat de vegades que apareixen. I, obviamente, és que l'única foto que tenim de guanyes juntes, apareixen amb coses a la falda. Obviamente. L'altra tema més important és sobre l'escriptura i el procés creatiu, sobre els llibres que estaven pensant i treballant. Quan es coneixen l'avitera encara no és el scriptura consolidada que acabaria sent. Fins al moment no havia estat ocupada publicant sobretot articles de crítica literària, que era el que li donava diners per pagar les factures i no havia pogut dedicar tant de temps esclarar niveles. Veiem amb les seves cartes i les entres del diari com pateixen la producció de cap al fàr i la senyora Dolor Boy, dues obres complexes innovadores que canviarien la novel·lística en l'escriptura per sempre. Veiem els esforços de l'avita i la sensació de profund admireció que deixen l'avita. Ja dues obres que són un mirai, orlando de la Virginia i el de Jordiant de l'avita, obi que desemdues en el castell de Noll i amb un protagonista o Madonna, una dualitat sempre present inspirats en la propia vita. Diari de la Virginia, a traducció de la ordina, al 5 de. a d'octubre de 1927. Si la plama m'ho permet, intentaré fer un programa de treball ara que ja acabat el primer ticl per el tribon i torno a estar lliure. I a l'instant se m'acuden les habituals i d'es excitants. Una biografia que comença l'any 1500 i arriba fins al dia de avui. Es dirà, orlando, vita. Només que m'un canvi de sexe. Crec que em consideré una setmana per posar-me, mentre. La segona entrada és del 22 de octubre. Per tant, em consideraré una setmana per posar-me i m'he fet res, però res, res més durant 15 dies, he-m'he abocat una mica fortivament però amb tota passió, orlando, una biografia. No tenia gaire idea de sobre què seria la història, però em vaig sentir tenia ajada com vaig començar a pensar-hi que vaig ser més feliç que feia mesos. Com si m'hagués posat el sol o ja que és sobre un cuchí. I després, de dos dies, vaig deixar banda tota la programació i ambat lliure a la pura joia d'aquesta farsa, que em fa gaudir com no he gaudit mai. Estic escrivint orlando en un estil mitja paròdia molt clar i senzí, de manera que tot em m'entendrà cada paraula, però la que li brin entre la veritat i la fantasia ha de ser curós. Es basen la vita. Neviolet Trayfus, El Lord Lancel's, Gnol, etc. Vindre, noviembre. Penso que en general aquestes la tardó més feliç per nosaltres. Suposo que l'espina d'Orsal de la meva tardó és això, orlando. Quan es cric lítica, deixem de banda 1, 2 matins, no sento mai res amb blanc. Vindre, de desembre. Però si pogués escriure per el meu anuari, no escriuria mai cap article. Què extraordinariament ha llunyat de la meva voluntat, però potent per d'et propi, per ser, està torlando. Com si ho haguis aperta tot a un aband per poder existir. Sí, un repeteixo, un aterdo, feliç, especialment feliç. En aquestes entres del diari ens permet veure que la Virginia és realment feliç escrivint de seves noveles i com no troba aquest gaudi en els articles de la crítica que per altra banda necessitava per poder pagar les factures. L'escriptor Orlando comença amb el pacte entre elles que està bé que Virginia es criqui sobre vita, i ho fa en fa de d'envella perquè té altres demans. Tot i que comença una mica de desidia i de rabia, acabes timenten el personatge. Quan definitivament acaba el llibre, la primera versió. li demana la vita ser real o si se la inventa de ella. I a partir d'aquí comença un joc on va dient que el final de la seva amistat arribarà quan es publica llibre. El 38 de maig de 1928, en Leonardo s'ha presorlando més seriosament del que jo esperava. Diu que en s'espectes és millor que el far, que, bordespectes més interessants, tengi que més fort amb la vida i més potent. La veritat és que el vaig començar com una broma i el vaig continuar més seriosament. I, efectivament, es publica llibre i vita no sap exactament què passarà ni com reaccionarà Virginia, ni com canviarà la seva amistat. Sabem això sí que Virginia li va enviar un exemplar àvita i que poc més tard li va regalar el manuscrit en quadarnat. Quan vitàtia és escriureix el seu marit que no és amb ella i li diu el següent. Estima't meu, t'escriu que em prenen a l'actuador l'Ando en un gargüis de mússió i confusió tan gran que en profeines no sé on ni qui soc. Arriba-te aquest matí en el primer correu i l'estat llegint des de llavors. Ara ja vaig parlar mai tatt. La Virginia mal va enviar en una preciosa en quadarnació de pell. Que gairei de l'inàstic. Deu meu, em pregunto què em pensaràs tu. A mi em sembla més brillant, més fascinant, més riqui magnífic que cap altra cosa que ha fet fins ara. És com un bé la ambgemes incrustades i es quichà tan pedals de rosa. Et meto que no soc imparcial. I a parts que em fan plorar, per escenfan ríure, tot el menyorer-ne i em desconserta. M'empipa que no siguis aquí perquè el podríem llegir a l'hora. Aquesta nit en profeines ha dormit de l'emoció i m'he llabat com si fos el meu aniversari o el meu casament o alguna cosa especial. Benu sé. A mi em sembla un llibre única en la literatura anglèsa perquè ho té tot. Abentures amoroses, humor ingeniós, salutat, fribilitat, ballesa, imaginació, estil, amb cirzames brown i Swift com a paras. Em sento infinitament un rada per haver estat al punt de partida de tot plegat. I molt humil. Vita, aficientment, ha sent molt a faga l'Ada amb Orlando. Però qui és la recepció al públic i la crítica? L'entrada del diari de la Virginia Uf del 27. Tu ho abranç diu. Estic una mica tipa d'Orlando. Em sembla que a més bastant igual el que ningú em pensi. La l'agria de la vida consisteix en l'acció. És escriure. No canvié així en el que m'amociona. La recepció, com en diuen, a superar les expectatives. Les vendes de la primera setmana han aconseguit un record. Set de novembre. Sí, sí. Des del dia que vaig escriure aquest quadr, es han dit un pam en l'opinió pública. Penso que puc dir que ara forma part dels escriptors ben coneguts. La publicació d'Orlando és un éxit comercial que agafa la Virginia i en Leonardo per sorpresa. Pensaven que vendrien una tercera part de cap al farr. Ja que ningú volia biografia, és l'ideïen. La Virginia ja estava patina i calcolant quan els articles hauria de escriure per compensar els gastors de la publicació. Diu-hi de desembre. En Leonardo acaba de venir a consultar-me sobre la tercera edició d'Orlando. La tirarem endavant. Nema no et mes de 6 mil a exemplars i les vendes continuen sorprendent menals. Avui 150 per exemple. La majoria de dies entre 50 i 60 per sorpresa sempre meva. Això, com a lletora. És una búgina. És una locura. És una locura. Però després d'Orlando, què? A més, Orlando, que justament tan diferent a les altres i ha de donar-te la Virginia una fama que no havia tingut abans. Com ha de ser la següent obra? La fama més a més és un nou impediment per la Virginia, a l'hora d'escriure. Vida per per seva, té un moment de l'ús i deza, i es diu a si mateixa que potser no és poeta, que ha relegit els seus poemes i que no li agraden. Ja sabem que la Virginia la mira per demà de l'espai, pel que sigui. Però potser entre les crítiques de les seves noves, i que les seves noves ho peten, sigui que acaba guanyant la idea amb si mateixa. I no només això, si no que marpar els anys, Virginia es prend molt seriosament el que opina vida sobre els seus textos. I quan publica les ones, evitar no li agradar. I diu, el trobo ha borrit. Les primeres 100 pages, si més no, escriu Virginia el seu diari. Sabeu quin llibre li agradar? Evidentíssimament, evitar. Doncs flash, el llibre que Virginia dedica al "gos de Lisbet" va re-rooaning i que aquest sí és un divertiment. És probablement el llibre més senzill de Virginia Wolf és una d'alícia, i si no la llegit fa favor, fa favor de fer-ho perquè és cullíssim. Benavit, després de publica Orlando, vita, mentre està a l'Emanja, acompanyant al seu marit, veiem per les seves cartes que està començant a escriure els adordients. Una novel·la que exposa el canvi de la societat anglèsa, de la victuriana immòbil, a la moderna por revolució industrial, centra en una familiarista cràtica de Chevron, és a dir, no. En aquest cas no tenim una orlando, però tenim un aereu noi i la seva germana noia, les dues cares de la pròvia Virginia. En el seu bastien veiem la seva permes clàssica, masculina, amb els deures de la reu, i en la viola la seva permes trancadora amb totes les convencions i més modernes. Mostre la seva inseguretat a l'hora d'escriure la novel·la a la Virginia. Ho recordem que els adordients li van dedicar un capítol, el temporà de 5 capítol 3. Lledes llibres que també estan molt relacionats, i són els dos llibres més feministes, una cambra pròpia i tota la passió pagada. On tracten sobre la independència necessaria de la dona per realitzar-se intelectualment. Virginia es criu una cambra pròpia, i també escriure 3 guineas per parlar de la posició de les dones a la societat anglèsa. Qui són? Que podrien o voldrien ser i que les deixen sells homes que fan les lleis i que posen les normes de la societat? A Rebella, perquè, com es pot veure les dones, Virginia no només no creien les diferents entre les homes i les dones, sinó que considerava que la major i més adabada de les maneres de viure intelectualment era cercant una androgenia, un equilibri perfecte. Víten, no volia veure relagada el paper de ser només entre cometes la dona d'un funcionari i una mare. Aquest sentiment, el va plesma molt bé a tota la passió pagada. On rei vindica la vida que ja ha dit secret de tantes dones que va anar a haver de renunciar el seu somnis per obar-hi el Madrid i centrar-se a fet esposa i de mare. Ens han deixat moltíssimes coses per explicar-vos, però té una explicació usopromatem un segon. # Què me presta avui? Vinga, va, què me presta avui? Usuràs el meu? En 5 puntets. Pou número 1, que habita era una escritora de moda i Virginia va ser entre altres coses la seva editora a men i a amiga. Pou número 2, que Virginia tenia molt típics prejudicis i li va costar molt l'admetre. Que habita pogués ser aristocrata i una bona autora. Pou número 3, que quan la relació més física s'ha pagada i la sentimentada, el Sant Arbolia, per la Jellusia, Virginia va volem arcar per sempre a vida i tornar-li noll amb la carta de mord més llarg que mai escrita. Orlandó? Pou número 4, que com que no estàvem sempre, físicament juntes, podem veure en les seves cartes com evolucionen els seus sentiments. I que com perteixen les seves inquietuts literàries i sobre la creació artística. Pou número 5, que habita i Virginia abans ser imprescindibles una par l'altre durant tota la seva vida. Es van estimar molt i es van tenir presents sempre. Pou nens, això ja està! # I la il·lusió. # Però. Però. Esperem. Que no he tingut prou del tema. Perquè el propé capítol el dedicarem. Orlandó? De Virginia vols? Descolt? El rescot és Androginia. Us esperem aquí el joc, el dímicres 13 de maig. Us altra som la carota pregenent i la blanca pujals. Moltes gràcies per a acompanyar-nos un cop més. Moltes gràcies a tota la gent que fa t'ha de tot això possible, al joc per acollir-nos. Al marçal, Turo, per fer-nos una bonic. El Lai és el bado per les bauetes dels separadors. A les filles europees, per s'adir-nos, Juli Aguila, per la cinta inicial. I a les vuc per s'adir-nos les seves cançons per separadors i aquestes cinta final. Moltes gràcies. Gràcies per venir i per escoltar-nos! Uu! És el que t'adir-te tu has de fer-ho, però que ens comença a no tener tots al dos. És una comparció, donem part d'aixecar. Si tu ets un quart d'intre, és que penso a fer. Potser que les filles i les filles re d'altre, un cop ara per tu ets la roda com a sala. Vinga, condomíos, la perdida i el fet. Moltes gràcies, ara te ho veus, eh? Si a la resta tots els bonitos, eh? Descansaré quan s'ho huide. Ara que tu viva i se'n ho puc parar, si has passat un dia, és hora de soltar. No se tot el reu, no se tot el seu bon. I que no ho entendi, no s'ho corregirà, si has sortat el dia, no me l'he disotre, o que has sortit a ganar, serà merdent. Si a la resta m'hi sòsorim a estar, que has cansaré quan s'ho huide. Descansaré quan s'ho huide.