Punkis Decimonòniques | 05 x 09 | El retorn del soldat

[Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] Es van agradar. Ella se'n va enamorar per dudament. Havien tingut altres relacions amb jovenetes que havien acabat amb escándol. # El maior desastre mundial, # és una pela. # No volia fer el que la rebeca volia, perquè ella era verja i volia perder la virginitat amb wols. Estava tan obsessionada amb ell. I sentia tanta incertesa per la seva relació, que la seva mare va fer-ho que ha de fer una mare, que s'endurça la de vacances a Espanya, més d'un mes. Però quan torna li rebella que no només no l'hoblitat, sinó que en dues ocasions havia pensat entre l'esgradament per desesperació. I això més oberta ha escrit en un relat que es diu "inveïadorit". També et dic que si també vas avalladorit, i ho hem de fer res. Al final, a mi no sents 13, es converteixen amb uns. Rebecaven donar casa de la seva mare i se'n va viure una habitació llogada. Es va quedar embarassada a la segona vegada que van estar junts. Que mira que ja es puntaria. Recurdem que estem a mil no's en 13, abans de la primera guerra mundial, i se'n va resoldre en aquella època, era una desgràcia terrible i un estic matotal. Tots envis d'autonavi i recordem el destí de la criada Esel o com la ley d'Iem Edyth, ha de fer veure que la nena no és seva. La mare de la Rebeca està disposada a cuidar del bebé i acceptar-ho tot amb una sola condició que deixi a Wells. Però Rebeca i Wells s'ha vien enamorat, que han tancat la mare a tota l'estona de la mare. És un monument amb el que passa amb això. Això sí. Wells no tenia cap intenció de abandonar la seva dona. Volia que la relació fos un secret. Suposo que això ens dona propistes per entendre perquè la primera narració de Rebeca o és pública del 1114 a estitula matrimonin disolubla. Finalment Wells li confessa l'embaràs de la seva dona insta la Rebeca a una ciutat costanera. A Marín Perat, a Leiton Sí, a SX, és a dir, molt lluny de l'ondres, a parten de tot i de totes els salons, de totes les reaccions, de la vida intelectual estimulant que estava construint. I amb això em sembla una història de terror, trencar el potencial d'una dona quan tot juxt comença. Però per sort, Rebeca West era molt de Rebeca West i, per tant, dona-ne el seu fill, l'Ancini, que anés el mateix dia que gran verdany de la guerra de la manja comença a la primera infecció. I em volia que es fa cola. Es dona, per tant, un triang, enamorosa amb Wells, mentre que la seva esposa gent tolera la fer, Rebeca desitjava desesperadament, que obveu Wells, es casés amb ella, o que oficialment deixés la seva dona. La relació de Wells i Rebeca es va caracteritzar per intensos debats intelectuals i a passionades cartes d'amor. M'agrada això, la parella estava condenada al frecàs. Doncs Wells volia una mosa, mentre és que la Rebeca volia seguretat, suport emocional i una relació en condicions de igualtat. La relació sentimental de Wells i West valdrà 10 anys fins a 1923 i va ser una relació tormentosa i regular. En ocasions ens vam estimar molt, va dir ell. Encara ens estimem, ens vam fer mal mutuament, va dir ella. Serien sempre amics fins a mort. Tenim una carta de Wells, d'un moment tan pastuós, en la seva relació escrita per aquesta dona rebel i a lliberada, feminista i sofregista, una intel·lectual extraordinària, però al final una amigajera com totes. Clarament patin els efectes de l'apego intermitent, amb tot el que suposa la dicció de relació per la incertesa, el deteriorament de l'autostima, la normalització als maltractaments, els rei ageix-ho. Estima G8. Durant els propers dies, ho em tirarem en tre't o com a tre que el com més devastat ho cal amor. En qualsevol cas seré una persona molt diferent. No entenc per què m'estimaves fa tres mesos i ara no. Tant de bo s'apigués per què? És algú que no puc entendre, algú que despreciu i el pitjor de tot és que si et despreciu, m'enfaros més xo, per quin tinterposes entra en la pau i jo. És clar que tens raó. No tinc res a donar-te. Sempre vaig saber que algun dia em faria es fins l'amor. Però es faràves collilló al moment i el lloc. Sempre m'has mostrat una estilitat inconscient i he intentat apai vegades sucaven el meu amor per tu, reduïnt-lo cal com més petit, com tu desllaves. Jo no era la persona de coada per a tu. No pots concebre algú que resisteixit tant la humilació d'un frecass emocional que ha intenti suicider-se dues vegades, això et sembla absurd. No pot concebre com una persona vagi per molt ensenent fogeres, però no obstant això, alimenti una versió al foc, em sembla absurd. Literalment, m'has arruinat. Estic cremada fins als fonaments. Potser em reconstruixi o pot ser nom. Diu que les obceacions són curables. Havies considerat la meva disposició estimarta com que el convonia equivalent. Següeixo pensant que ho va ser. La teva solteria et fa sentir que una dona desesperada i, remediablement en amorada d'un home, és un espectacle indecent i una inversió de l'ordenatural de les coses. Així que estimades, si li va passar una tiaxulíssima com a Rebeca West, no us tortureu si mai us passa vosaltres. A Wells li agradava el seu "esperitclà", "ober", "contundent" i, sobretot, "generós". Hi ha inventàbi històries en d'esquals ell era un jaguar i ell era una pantera. I Wells dibuixava les aventures dels felins en les seves cartes. Wells sabia una rebeca amb moltes de fores de l'ondres i per patissió seva es muda en repetit les ocasions. Viu a part de la vida intelectual reclos escrivint articles, esperant que en Wells se l'emportia en algunes les seves sortides discretes. En les cassa de cada l'hotel, esperant-los sota la mirada crítica i plena de sospites del servei, ja que, quan la parella hi havia java i tal i a Espanya, ella es feia passar per la secretària del gran home. La seva situació de segona és totalment humiliant parella, que ho estan, que fins i tot és de manera oficial, perquè ho sable dona i ho accepta. Wells, davant dels excessos de rebeldia de la Rebeca o quan li explicava les post que experimentaven amb el seu fill, com durant els bombers de guerra, preccionava retreient-li que ho fa tot més negre. Intentaré que el marma i no dii la meva opinió sobre a Wells. Pos dir-ho, és una puta rada. L'any no s'hents diu, et publica la seva primera novel·la de la que parlarem a Wey, el retorn al soldat, i per fi, de si deig instal·lar-se amb el seu fill, a Londres. I. S'hacén com una religiosa que sort del convent, que sortin un parella de la lluvia, per favor. A l'Eluya, a Venturna, Rebeca a Londres on escriurem més novel·les que il·lustre la impossible conciliació entre la recerca de la felicitat i la veritat en la parella. També és a què jo escrivi un article, col·laborant la prestigiós de revista, "Time and Die", i dona, conferencies en l'ambid literari. Després de la relació en Wells, Rebeca va marxar a América, on tindria un afer i s'enamoraria de Lord Beaver Book. Però no seria corresposta. Finalment i va a casa amb Max Balandrius, un banque, amb qui a més, per haver-hi una certa segura d'adfinancera. Ei, no era tan ríc, com mi desesperava, però per tenir una vida comuda i adinarada. Van ser un matrimoni feliç i s'estimaven. Hi teniu interessos econòmics de l'Emanja, i vam poder veure de primera mà, com s'estava gestant en el nazisme. Rebeca era absolutament antifascista. L'any 1936, Vietje i Yugoslavia, ja escriu el que es considerat un obra mestre de la noficció, Black Lamp, Angraï Falcón. Ho és considerar que era important en allí on s'havia gestat la primera guerra mundial, i observava espantada com es vegi estat la segona. També escriu sobre les dones, com a subjectes polítics, no només com a dependent dels homes, que valia ara en semblavident, però és que en aquest moment era prerevolucionari. Durant la segona guerra mundial, acollirà refugiats Yugoslavia, que se sepa, i després de la segona guerra mundial, el subssasió amb la traició. Sobretot amb els despies britànics que van traicionar el seu país, tant durant la segona guerra mundial, relevant els seus secrets, els nazis, com els despies que van tornar comunistes durant la guerra freda. Ella que havia estat tan socialista en la seva juant tot, acaba totalment empara noia, amb quins dels periodistes de la BBC poden ser realment comunistes. West és per sobre a tot demòcrata i antifascista, i va veure que el comunisme russ, sobretot en l'estalinisme, una nova forma autoritarisme. Vaig mirar a Tatcher, però, obviamente no per les seves polítiques, West era la del World Party, sinó per haver aconseguit arribar a la tot en un món dominat per a homens. Hem de parlar del físic de la Rebeca i de la imatge que tenia sobre la cima deixa perquè té certes relleuances en l'obra de la que vull parlar amb. Rebeca no era el tenir prima, tenia la que ella deia un aspecte de pejazot, tenia les cames més aviat curtes i gruixudes, tenia el que veia els ulls foscos i molt bonics, i els hi ha visc gruixuts amb una bona d'entadura. Era cautivadora, molt atractiva. El seu atractiu era una mica tòscar, segons ella, més llitano, que eres tocràtic. Va tenir amb uns admiradors, no va aconseguir fins als 30 anys que una maig lligués de manera permanenta ella. Era una d'una impresionant, però també era imponent, tan ràpida, tan llista, tan percipices. La seva germana va dir que els homes que venien a les fesdes a casa seva l'admiraven, l'observaven, i parlaven molt bé de ella. Però cap se trevia fer res. Rebeca no ho entenia, ella només volia un home bo i normal. Però a la masculinitat farà gil, no sentien comodes amb una dona moderna i empoderada. No era la idea d'espoza convencional que tenien. Rebeca està obsessionada que feia que els homes s'han sentit sin impotents amb ella, però realment era perquè no la visualitzaven com una esposa tradicional. Això va portar a la Rebeca, tenir molt poc confiança nella a mateixa i complexos amb el seu físic. Quan Virginia Wolf la va conèixer, va dir que era la persona més interessant de l'habitació, molt dura i sensaballesa. És una barreja de dona de la natèja i jitana, però tenes com un terrier amb uns ulls vius, molt desarreglada, un dels meus aviat brutes i molta vitalitat. El que és clar és que Wolf li importava la seva opinió en el plenit actual, perquè, per exemple, en els seus diaris, diu després de la publicació d'Orlando. Rebeca a l'estat de decàu un desbesai, tal de l'ogis atrumpatades, com diria ella, que em sent una mica vergunida i simple. Després de casar-se amb el banque, va canviar la seva imatge. Va deixar de ser tan buemia, Va començar a vestir. i robacara i bona, i es va convertir en una gran demanglesa. Gentia prou de la revaldia. Volia ser de la classe social a la qual creia que pertenia la seva família, el seu pare, i a la qual havien estat injustament exclosos. A casa seva donava a la gansopes de negoci per el seu marit. Rebeca estimava les festes, els quadres, la música, la robacara, el bon menjar. La seva relació amb el seu fill era complicada i va portar a discursions econòmiques amb wels per la pància del seu fill, i era que modernos. En aquesta l'ossadal pot que es ja no ens sorprèn perquè veia dela. L'Ansoni, nen, ni tan sols estava seguda aquí, era el seu pare, ni tan poc aquí era la seva mare. Wels insistia que li digués a la Rebeca tita, diminutiu de tieta. Rebeca només no era especialment maternal en el sentit tradicional, estava molt preocupada per guanyar dins i perfect crítiques literàries, i tot sovint estava molt malalta. Ansoni va ser un enimfal·lis. De dol, culpable a la Rebeca, per tot allò que va sortir malament, però en canvi, i de la Trava, wels. Ai, la hipotenosa. Va fer molt mal a la Rebeca, quan va publicar una novel·la autobiogràfica. Rebeca tenia molta por pel seu fill i de què podria arribar a públicar sobre ella. Rebeca fins l'últim dia de la seva vida va estar preocupada per guanyar més dins pel seu fill, que estava molt enfadat perquè el marit van quedar rebeca no li havia deixat res de norencia. Obligant-la, per exemple, a vendredi bichos que tenia de Whitman Lewis. Per sort, el menge va poder conservar el retrat que li va fer a llapis, que ha de penjar a Instagram que és preciós, i que actualment es troba penjat a la nació en el Gáneri. Al final de la seva vida va ser molt de sabado per Rebeca, perquè després de l'amor del marit va descobrir que li havia estat infidel amb diferents dones durant tot el Madrid Mont. Rebeca, vas escriure que els escritors no escrivien per parlar del que ja coneixen, sinó per descobrir el que desconneixen. Sí, sí, però què vas escriure? Vinga, parlem del retorn del soldat de Rebeca West. Ara que ens hem recuperat. -Ai, avui. -Ai, avui. És la primera novel·la sobre la primera guerra mundial escrita per una dona i que a més a més us hauria de parlar d'un tema totalment abú. Les parides de l'ànima d'aquells soldats que tornaven, aquelles invisibles, que signorava la seva existència. El titó l'ancilla és brillant, el retorn del soldat, perquè hi ha un dubl, el retorn físic, i després el retorn mental de Chris Valdry, a casa seva, a la seva proció de menció. El punt de vista al narrador és molt curios. Ens enerra la història de la cosina del soldat, la gènia, que veiem que no serà mai del tot un narrador confiable i objectiu per la devoció i l'amor absolut que sent pel seu cosí. Tot i que sembla que la novel·la vagi al voltant de Loma, del Chris, de Loma, tenim una narradora dona que, per primer, es mostra més partidària de l'equity, l'esposa de classe alta, sinó més hostil que per a vulgar Margaret i, com poc a poc, les seves preferences en iran de cantant més cap a aquesta segona, sin al final una novel·la sobre dones. Ens presenta tres dones molt diferents entre elles, però totes tres et convouen i t'interessa. Rebek ha vas curar el retorn del soldat al 1918, el mateix any de la primera guerra mundial, quant el sols tenia 24 anys, i encara no havia acabat la guerra. La 1881, en 89 anys, va donar una entrevista que ens donen algunes pistes del sentiment contradictori de les dones protagonistes. Et diré que crec que la segona guerra mundial va ser molt més cómoda perquè, durant la primera guerra mundial, la posició de les dones va ser terrible, perquè tu estàs allí sense corra capparir. Els ames marchaven i els mataven per tu, mentre tu haguessis preferit molt més que a n'hi marchés sin humoríssim per tu. Hi havia un genuí sentiment humanitari de culpa, sobretot això, durant la primera guerra mundial. Era molt curiós, bo hauràs, jo estava seguda al meu balcó, a la lliton sí, i sentia els trets de les armes a França. Va ser una guerra molt peculiar. Va ser millor durant la segona guerra mundial. Quan la gent era un perdejar de casa, ho vaig trobar una hièusament. Tu també t'estaves arriscant, potser et mataven, i no senties aquella estat antinatural. Aquell dia la balles de la tot plegat mireix com un insult, perquè, com la majoria de dones anglèses de la neu d'apuca, anàlava el retorn d'un soldat. La nostra narradora ens descriu com de veies que es seben, ens dibuixen espai bucol i qui preciós, ens trasmet pau i felicitat. L'esde la seva casa de Zitja, arrancar-me a cosí Cristo per de les guerres, i tenir-lo per sempre en aquella agradabilíssima verdó que ara contemplava la seva esposa i jo. Com tornen els escriptors anglèses a aquesta xeïsda d'ordinà, es preguerre mundial? Altrement dit la comarca. El titul, el retorn d'un soldat, ha bo com tema comú en la literatura de la gran guerra. Els soldats que tornen tornant de la guerra interactuen amb la vida cotidiana, confronten el trauma de la brutalitat de la guerra. Aquesta novel·la és la primera vocació deliberada sobre el retorn d'un soldat a la literatura, i ho és oferada d'una manera deliberadament distància de la guerra. El trauma del crisi es deveu una pesa isolada de l'avidència als efectes de la guerra en una societat que, perentment, funcione normalitat. Aquesta distància de la guerra i el trauma és similar el que es clora a més tard al 1922 Virginia Wolf, l'habitació de Jacob. Deve que voies trabir-se a mostrar i parlar sobre la malaltia que a tot i, avui sembla totalment inquestionable, en aquell moment es rebutjava les tres postròmatic causat per els rossos de la guerra. Tot i que ja al 1915, en Charles Myers, vas escriure un article sobre els síntomas del que van amonar a no emanar "Shel-Shok" o "Naurosis de guerra" on explicava que havien pogut constatar que molts soldats que ingressaven els hospitals o tornaven del fron tenien un comportament inusual. El 70% traven síntomas aguts de neurestemia i es altra estenien altres síntomas com la desorientació, el motisme, la dissociació. Però, els síntomas d'aquest trastorn es van considerar una impostura amb les que justificaven determinats comportaments durant o després de la guerra. Com que molts soldats no havien estat ferits estrictament al cap, quan presentaven trastons dissociatius com que encara no es coneixien ni s'havien estudiat eren contaminats amb or. 3.5 soldats van ser executats per desarció per mostrar comportaments cobares de les trinxeres. La cruatat dels seus destí va perseguir les famílies fins i tot després de les execuacions. Doncs no se'ls notificava la seva mort. Era en enterrats amb la simple paraula mort. Ironicament, en lloc de dir, mort en combat. És important tenir en compte com iniciem la novel·la i quins explica el que està passant. És molt rellevant la figura de la narradora, que és un enrador de testimoni, és a dir una implicada de la trama de la novel·la, però no directament afecta de pels fets. Però com ens hem de príncipe? El texte es presenta a la Quiti i la gent i la nostra narradora i no és que es prenen algú que ha de llegir d'arribar inminement, sinó que es prenen el capita valdrí aquest amarchat lluitat a la primera guerra mundial. De fet, la Quiti és la seva dona, és quins i allí, que és perfectament normal que des del front no respondien quins a dies. No sembla especialment preocupada. Era rellevant, però que la història comença amb la gent i en una habitació de Nadó, on s'hacent visiblement incòmode i on hi ha la Quiti Pantinança. De primeres podrien pensar que aquí ha perdut la criatura que vivien, la habitació és la gent i, però ràpidament veurem que és la Quiti. Cada parement no sembla massa afectada. Que deia que, com a mare, m'empadaix una mica corpresa que tornaix a la habitació amb la llavillera de Gofa, però crec que és una forma magistral demostrar-nos el caràcter de la Quiti i la gent i en molt poquetes pagines. També és una manera d'explicar-nos com a flont en cadascun el trauma. La Quiti no només ha perdut un fill, sinó que sin sinó que tampoc em podria tenir més. La Quiti i el cris han passat per una de les pitjostes tragèries possibles. La Quiti és probable que no vulgui tenir una habitació denens a casa. Un record constant no només de la perdó al fill, sinó també de la impossibilitat de tenir-ne més i firmar una família. També és important en qui moment de la memòria val cris, a un moment anterior. I per tant es volen aquest record tan dolorós. Rapidament la gent explica en primera persona que aquelles dues viuen juntes i que esperen el seu cos i el capí de Valdric és a la guerra. Que les dues dones visquint juntes i soles té una explicació ràpida. Tenen una casa molt bonica i estan molt contentes arreglant-la i el que volen tornar a la lloc. Aquí hi havia aconseguit que la felicitat per en crisi fos inevitable. La Quiti i la gent van fer que la casa fos un lloc perfecte per a ell. I era l'enquisitat tant mentre es deia no estar a les trinxeres. Ara, però, justament perquè la nostra actuació havia estat impecable, la escenari wit produeia una sensació esfarai d'hora. La gent ens descriu el crisi com una persona especial, diferent. Era important que el crisi hagués estat felitz a la casa perquè no era pas com la resta de més de ciutat. El crisi té una esperança especial. La gilita no m'osc el nas perquè el seu cos i no diur res, però la Quiti fa per estar tranquil·la. Quan els soldats van a la primera guerra mundial, fa molts anys que no hi ha hagut cap guerra. Tots els joves van plens de somnis de gloria i grandeza, molt reallunyats de la realitat que estrovarien a la guerra. Però, quan comencen a tornar els primers soldats del fron, malgrat els esforços de la propaganda, tots els països, la gent a casa comença a conèixer una mica més la realitat i la cruesa de les trinxeres. La gent ha sentit alguns de aquests joves per la, guia vis pel·lículas bélliques, té una visió merrealista de la guerra i no pot evitar tenir malçons, imaginant-se el seu cos i en la pitjor de les situacions. El cap de poques presenta a veure-les una dona, la Marga Bid, que va molt mal vestida i no és especialment bonica. La casa dels Valdrí està a Jarró Helt, el nord de Londres. La senyora Carriva informa la terjeta que ve del carrer de la Idismit a Uelston. La Quiti dió amb des d'enca i ja no coneix ningú de Uelston, no ens es tracta d'un atac de suburbis vermellosos que desgraci els camps amb unes tres milles més cap a Londres, després de Jarró Helt, i ja no es pot protegir la natura de les cases veies. És una dona que has veu que ho ha de treballar allà de la vida, no com elles, i que els diu que el capita li ha escrit una carta, i que sap que no està bé, que està lesionat. Aquesta primera revelació és interessant, perquè la reacció de la reacció de la gent i la quedi, des d'un bon principi, és la de no creure, s'ha de dir. Pel que ens diuen era habitual que es presentés gent a les cases dels soldats que tenien un serran o un serran i una mica d'informació i demanes dines a canvi. I no seria estrany pensar que la Margueret és una de aquestes dones. No tan perquest llibus, si no, per la 20 gafa sembla més una voluntària de la creurroja o de la voluntària de Tatchman de la VDVID members. És a dir, el cos de voluntàries que després van convertir en infermeres de la creurroja, però que una de les teves feines també era anar a visitar els soldats als hospitals, informar les famílies i escriure cartes si els soldats no podien fer o perides mateixes. També aquestes dones es dedicaven a buscar els noms de soldats morts a les listes de baixes que arribaven des del front per avisar les famílies que tenien una afina absolutament ingrata i duríssima. Quan a Margueret es presenta, fa molt mal a la fila. Porta un barretz lleig, uns guants poc a d'aquests, i un portamone des que quan cau és ben buit accepte per un telegram amb cris. Aquesta carta, cris d'hi d'ocuses que ella no pot d'imbeu alta, però que li fan pensar que no està bé. La quittia se la vol trobar sobre sigui com sigui i no vol creure res del cadiu. Però la gent i tot i que no vol se la creu. La primera reacció de totes dues és pensar que la dona manteix perquè si el crisi és passar alguna cosa, orienta la grafia del misteri de defensa, però alguna cosa no acaba de retirar. I quan li pregunten que on és que està farit, ella respond que no està bé bé farit, sinó que té neurosi de guerra. Avui en dia de la neurosi de guerra andirien trasfors de ser espostròmàtic, però en aquell moment era una mena de dolència que a littalament s'acaba d'inventar. En anglès, en un mena això, aquí servia per en humana els estats del terrestre mental i psicològic que patien alguns soldats mentre eren les trinxeres i que els d'impedia lluita i feia normal. Pensem que en el moment en què situa l'acció, els soldats encara no estàvem tornant de la guerra, i per tant només es desestima els soldats que queden incapacitats per seguir lluitant. No estrenen com dels totes els soldats que tornen entre matinsats i que no podren viure sense reaccionar de manera absolutament traumàtica a uns reall tan fort com el d'un petart. Per exemple, és important perquè els que van patir neurosi de combat ens han omenats covarts, tenduran la guerra com després, i fins que no es va descobrir o reanomenar el que es passava com una malaltia mental. L'equip de la gent i pensen que tot és comèdia i que quan li ca vol vols ser perdona pena, perquè vegin que està lluit. Però la Margaret ens estessi i veiem com la seva preocupació genuina, però en Chris no està bé. El més important de la troada és que la Margaret es refereix el cap i de Baldry per el nom, la nomena Chris. Això és en part més del que pot suportar la nostra narradora que la mira a l'herta amb la frase següent que em sembla fascinant. Vaig judiar-la amb l'odi amb que els rics judien els pobres, com una mena dins sectes que surt on dels amagatals de les seves llars de cens on s'ha d'entaforat per d'orollar jo a l'allum del dia. Oh, wow! Sí, wow! Tempoc no suporta que a gent n'ha t'acostiona justament el que ha estat la base de la seva existència fer agradable la vida del Chris. Després d'això, si aquesta raó que la deixen marxar i se la creuen, també perquè els diuen que aquí no es pitala troba. L'equip i la gent i tenen dues reaccions molt diferents davant de la notícia. La gent i enten ràpida i comprensivament que està malal, que pateix d'estròmàtic, l'equip i no. Com ja hem comentat si ve la malaltia, no era nova si caure el seu descobriment molt poc a gent i creien. Recordeu-me que revecava escriure el llibre al mil. 1800 mil, perdó, 1800 mil. I el gran estigma que ja és sobre aquests soldats que tornaven en fàri d'es invisibles, l'equip i tem que s'ha llegit un etpots o que si està prou bé com per escruar-te la grama no pot estar tan malal. I això que importa ara, si ha pogut enviar aquest tàragrama, vol dir que ja no és nostra. I l'endemà arriben a carta d'en Frank Baldry, un altre cosí que és cap allà, i que explica que, efectivament, està ferit. Els explica a més que ja la nata veure, tot i que la carta que li va enviar més tard perquè la van remeter a una parroquió en ell f anys, que ja no hi és. Diu que quan el van a trobar, el va a trobar molt alterat, molt jovial, i molt nerviós per poder anar a buscar la dona d'aquí estar enamorat. Quan el cosí li demana que quan fa això, i el crisi diu que descava que vols estudis, es va dir, fa 15 anys. El que balla està escandalitzat, que el crisi estigui dintre que està enamorat d'una dona que no és la seva muller, i així li ho fa saber. En crisi, evidentment, no té ni puny a tenir idea d'aquí, és la quedi, ni recorda, a veure-se casat, i, de fet, no és conscient de quin any viu. Quan d'acord, jo que el fronten, m'ha marxat, i s'adona que no té 21 anys, si no, 36. El cosí diu que no dubte que realment ha perdut la memòria, que no creu que ho estigui fingint. Perquè tot sovint es creia que sí muleva, que està malaltia. Tambó sabem bé com tractarà malaltia. El metge creu que no li diguin de manera brusca, la realitat, mentre que el cosí la infermera creuen que cal un despertar brusca. Ara sí, que demana una altra vegada per la Margaret, i passa per una cosa terrible, que és que pregunta el crisp, el seu pare, i el seu cosí li ha de dir que el seu pare fa 12 anys que és mort. És duríssim perquè ha de passar un del 2 vegades, perquè més o a la fe sol, perquè tothom del seu entorn ja ha similarat aquesta mort, que per ell ve de nou. Abanda d'això, demana per la Quiti, preguntat que com és, i m'agra tota la explicació dels seus cosí insisteix en la Margaret, en què no volgurar la Quiti i voler tornar a casa seva. La gent i acaba de llegir la carta amb la Quiti, el darrere, que la llegit demagat, i que, evidentment, està una mica música amb el seu marit, però reclama que el tornin a casa. I, finalment, tornar a casa. Ella és un preparant tot i esten nerviosos per la seva arribada. Veiem com la Quiti ja no sap què més fer per passar els nervis fins que arribi. Jo fa com una aparició. I la gent i se vergonyaix dels seus 35 anys en lloc de vin. Evidentment, el crisi no reconés a la seva dona, i a la gent i el Frank els trobàvells. Tot i que sí que sap que són, i les són familiars. Hi ha certa decepció en el crisi com veu la gent i adulta, com si espereix que el menys ella no formés part d'aquesta conspiració per negar que jove. El crisi no sap qui n'espectat de la Quiti, i no vos ha preguntat qui és la seva muller. Així que és a ella mateixa, qui s'ha de plantar davant seu i presentar-se. Soc la teva esposa. És un moment duríssim. Ell intenta ser amb la amb ella, però no ho sent res. Ella intenta no mostrar un ressentiment cap a una mà que l'aquí estima i que l'ha oblidat. Ell intenta fer-li un petó, però el record de la marga ets interposa, i per cidar-la a tata ella no li fa. A més, la casa ha canviat. El crisi no la reconèix i està desorientat i no pot evitar histònemica excepcionat perquè es parava tornar a casa seva. I això és una farida per la Quiti. Doncs aquests canvis són el seu orgull i ha estat dedicant-hi als seus últims anys. Mentre aquella és canviar, l'aquiti, l'espera al menjador, avia de com si fos una novia. Resalten al blanco original i esperant d'esperternei un record. La resposta de l'aquí, el seu desconneixement, és posar-se tots els regals que el crisi ha fet. Totes les joies, totes les llores. L'aquí no és el ganibert més esmolant del que l'aix, les coses com són. I el crisi li diu que, que s'alegra de haver-li fet tots aquests regals, però li ha estat igual tot plegat perquè té el cap una altra dona. Les comences de la primera nit són super tenses i molt incòmodes perquè tothom dones expectatives que no es compleixen mai ni del tot ni bé. A la gent i se li trenca el cor vellent com cada silenci durant el supe, el crisi escapa a la mirada a buscar en aquells objectes que sí que li són familiars. Va similar amb noves morts, com de l'antic major dom, i més que ambies en el servei, que li asseguren que tots les timenten com l'antic. Però el crisi desconfia de tot i a tothom. Tots els habitants d'aquesta nova tapa eren en el amic seus i totes les seves circumstàncies barrets de la prenteixa presó. Però quan s'està acabant de vetllada, em volia que ca fa fort perquè el crisi demana. Sé que el meu cop tenim ell et deu semblar per versament insultant, però si no veig a la marga de Talington, em moriré. El més gros és que l'aquí t'hi li diu que sí. Encara que després li remugi a mitja de la gent i que pensi que potser el capita fa anys que l'enganyam aquesta palen brusca, l'endemà la fa anar a buscar. A la gent li sorprèn aquest acte generositat i encara li sorprèn més les praules de menys preu que sorten de la boca de l'aquí t'hi, que provoca molt de efecte en boca del go que mai no diu paraules i etges. A l'aquí t'hi s'algués trencant el món, s'ho tels seus peus, estan tenent que el seu marit, que s'hem lavat amb oi fidel, és realment com els altres homes i té un amant des de fa anys. Creu que aquesta perdó a la memòria és una farsa, una cortina de fom per poder veure la seva amant. L'aquí t'hi sembà dormit d'una moment d'intimitat a la gent i el crisi. Ara s'iniciona mena de parentes i de llibre o la gent ens explica el crisi l'explica en confiança, i coneixem que va passar entre el crisi de la marga, i és una història de mort tan tendre i tan dolça que gairebé ens fa oblidar d'un veniu. L'estil de la revéca West, expressiós, i té la capacitat de dut a demàgia a frazis que podrien ser absolutament normals, va sorprèn tot el llibre i entren una mena de sumniat, jo en canteri. Així és com jo he imaginat el seu descobriment de l'amor amb la seva ella secreta. Crec que és la pura veritat. Tot el pare del té una taverna a Monquia Island, ella serveix els passavolants que se acosten, ella apareix, tenen converses, tothom donar pel fet que algun dia es casaran, i ells estan tan enamorats que ha llegut un en contra intim en el lloc preciós. I expliquen això en crisi que va dir en que, clar, que queda feia, em la quittic. La tendresa amb la que del crisi parlar de la marga red és comúbadora. És una mica curta de vista. I això fa que tingui una mirada tan dolça que no t'ho pots imaginar. La gent no s'ha travessat dir-li que ja la vista, perquè realment no vis la seva marga red. En un sol paraagra, fa que ens planteja dues qüestions molt interessants, com es defectes d'una persona que estimes poden passar seps glutaminant cantadors des de la mirada de la enamorat, i si som o no, sempre la mateixa persona o diferents versions, la motabilitat del jo, en alt temps. El crisi ens descriu la marga red així. Fa molt bona companyia, té una forma de pensar molt exacte i hauria estat un bon enginy. Però quan es fa correcte els fets, a les hores sembla que s'ha propi amb una mena d'abressada maternal. És la caritat i l'amor personificats. I clar, com a l'actó, que es de fer si no estima la marga red i l'amor que el crisi em parella. Però és que s'aggeja amb una altra pressiósitat de frase. En crisi explicar aquesta part de la història vaig agades, però el cap vespre jo també he observat la gent que estimo i sé que volia dir. El moment del llac és un dels més bonics que hi hagi d'mai. I ara que ho hi hagi de llibre, espero que entendreu perquè em vaig obsessionar a la coberta al petit lea, a boque és un llac, i per això vaig dir aquests precisos nanufars d'un antic gravat. És que estimades des de la seva. que no veiem un moment amb una barqueta tan idilic. Una cosa que ens deixa molt clara la narració del crisi és que el seu amor per la marga d'et és molt profon i que és igual que en l'aprens a tingui i l'estimarà sempre, sí, com sigui, perquè estimar la seva ànima, el seu amor és imutable. Però la gent i la vista ha vist la marga d'et i ja no és la joveneta bofona, que era, abans, ha fet un mal casament i ha estat totalment mercida. Ja no l'estimarà, però el crisi ens estessin. No et vaig dir a nit que tot això no importa. L'endemà, la gent i l'encarregada d'anabosca la marga d'et a casa seva, i em fer-ho és que pas de veure on i com viu aquesta dona d'aquí el seu cosi està enamorat, i veure la casalletja, la humiliitat i el marit cortet, i tot plegat fan que la gent i seren conjessi al cor i tingui una certa compassió extraña per la marga d'et. I a nosaltres, sense trenca una mica el cor, quan la marga d'et s'englutant, reconeix. Suposo que hauria de dir que en crisi no està bé del cap i que ja sóc una dona casada, però tinc tantes ganes de veure-all. Està mal fet. Però estic tan contenta que en crisi també tinguin ganes de veure-me? La gent i cada cop es sent més propera a la marga d'et i veu més llunyant a l'equiti, també ja, la casa tan rica, el servei, tota la vida més elitista que representa l'equiti. La gent i només hi ha, per la gent i només hi ha dues persones amb entitat real. El crisi i la marga d'et. Amb la seva veu preciosa, tot i que tampoc alegant i mancada de ballesa física. No deixa de ser curios que el respecte a la marga d'et, l'altra, sigui similar al de la propia revéca, més pegesot i que sentia que era de classe baixa, que també estava en un triang ràmuros amb un home casat al "Worlds". La dona del "Worlds" era descrita així, de figura fragile amb trits delicats amb el que vei molts ros. Com la quiti. La novel·la de la "Worlds" no només parlada de les tres postròmàtic, també es qüestionar les diferències d'entre classes. El crisi podria haver tornat a un lloc segú de la seva memòria en els anys del matrimoniem d'equiti, abans de perdre el nen, amb una vida que sembra veïdible que de l'alta societat, però torna a una vida més senzilla i autèntica, encara que més pobra i de classe baixa amb la marga d'eft. Sembla que sigui l'últim moment de felicitat que recorda i que per això refugi a ell. Allí. La guerra mundial va ser un trencament al sistema de classes inamovible durant segles en la terra, i rebe que ho estes reflectin aquest canvi en la societat anglèsa ja el 1818 quan encara no ha ni acabat la guerra. La gent, des de la seva posició d'enena de casa bona de classe alta anglèsa, comença al relat amb una visió negativa de l'especte i les formes de la margaret, però té una pifania quan s'adona que la mort que senten trencat totes les barrelles de classe. Però, clar, veien aquest amor tan pur, en tenim cap. No en tenim cap a salta amb aquest parei, perquè no van acabar junts. I aquí no només desperta la curiositat de l'actu, si no també la de la gènia. Cada tornada a casa ha profita per intentar descobrir que perquè van deixar-ho estar, i, realment, és lamentable, perquè ho van deixar corregre per un atac de gel·lusia, gens funent la mental del crisi per culpa d'anar amb mi amb la margaret. Després d'això, amb ella, a fond, amb ell i a entrar una cosa i l'altre, l'enviant a mèxic i ella no rep cap carta de la rè, i, per tant, és que és el seu marit, però, ah, fons més a suaterna monquia i l'enit, i els no els propietaris de la taverna, quan els va dir qui era, que els que en crisi havien escrit per ella mentre ella fora. I que la llogatera que va venir després d'ells de la taverna no li va arribar a remetre mai, i li van trencar el cor quan les va llegir, que no n'hi ha per menys, perquè és com una miqueta per perdre la mort de la teva vida, per culpa de correus, o sigui, en fi. És interessant aquest viatge, perquè la gent i perquè ens permet veure com li cauen totes les barreres i tots els prejudicis. Posem-se de cop molt a favor d'aquesta dona, aquí ja no li pots suposar cap mena de mal d'at. També és important fixar-nos que va passar un altre cosa important en la vida del crisi, que sembla que es comenti de passada, però que marca el final de la seva juventut, quan l'emvien a més, et aporta el negoci, comença a caure nei, al pers de la responsabilitat de la vida adulta. A partir d'aquí es començarà a fer carra que econòmicament de la gran menció dels vestits del tren de vida de classe alta de la família, és important que el crisi hagi tornat en un moment anterior. La gent i se'n pena per la marga d'et, perquè quan vegi la cara de decepció que no podrà evitar posar en crisi quan es retrovin, i vegi que el seu espectat actual tan desmilarat i vulgar. La retrobada dels enamorats, però està escrita d'una manera molt subtil i molt vella, perquè no només ho fa de manera molt discreta i gent romàntica en el sentit d'orromatissisme. Si no cants es descriu, des d'una calma que és gairebé devastadora. Sabarà-se ni estoc amb el pit amb el pit i ja està. I sembla que per ells no hagi passat els anys, el reconeixement és immediat, i la versada que es fan és tan genuina que l'equiti queda devastada. El crisi sembla que es no dreixi d'aquesta versada, i la gent i se dona que el crisi tenia raó. Que hi ha moltíssimes coses que els amants no els importen absolutament gens. En més interessant, perquè és el primer moment que la gent i reconeix una certa jellosia que parla a Margarit. No donen la relació que té amb el seu cosí, si no em fa la sensació, que està jellosa de l'amor o d'aquesta manera d'estima. He de dir que fent la segona lectura del llibre ha donat una cosa i és que em feia la sensació que el temps de felicitat del crisi de Margarit era molt més l'ardre del que és en realitat, perquè en torna a passar el dia junts en crisi explicar d'aquí que ja sap qui necessitació i ella, a margament, li responde que gràcies Margarit perdona a la ciutat el que és evident per per de tots. El visita en diversos d'uctors i quan li hem notitzen, aconsegui que torni al present, que torni al crisi que coneixen i conversa amb l'aquí-ti, però quan es desperta, està rendant molt mor amb blanc que es nega a tornar a la realitat. La gent i ja està sumint que així serà la seva vida quan té una il·luminació, la de veure el doctor Guilbert Alenderson. A petissió del crisi, la Margarit comença a visitar-los i l'esposoficial l'aquí-ti utulera. Aquesta situació, aquest trianglaborós, una potevità que em recordés el mateix co-viure la Rebeca, és en ella l'altra, i t'ullarà de per l'esposoficial de Wels. M'interesperen que passi el dia la genissor de passejar, atriburada pensant que faran si això no funciona, ha de venir el doctor Alenderson, i pensant que com s'ha sent de distància de la del crisi. És un passeig interessant, perquè es descobreix així mateixa materialista fixada en els detalls i ara molesta per qualsevol canvi. Però a l'hora hi ha una confesió que em sembla maravallosa. El que els fa més mal, sobretot que quan el crisi, les agir rebojat, és que quan el veu més feliç, i sobretot més l'úrcit. Com si tot el que hagués viscut fins ara només fos una farsa per encaixant la societat, i ara es trobes sense filtres i molt més en conciunància amb el seu esparit. És en aquest moment, quan entra en una mena d'assumir-te estrany, on veu la vida del crisi, cadatria el seu futur, entre dues voles de vidre. La Margarit en el seu estat, gaire bé bé atífic, i la Jenny i la Quittita al Comson. I el crisi del somni no dubta i triar la Margarit, trencant la bola de la Quittita i la Jenny de passada. És en aquest moment quan la gent i decideix que el doctor adecorant crisi com sigui. És interessant, també, perquè sembla que la Jenny tingui poc, que si el crisi torna amb la Quittita, la seva oposició dins la casa es posia en entre d'it. I no sé si és un i que llisclusióament, aquesta mena de terror de classe, sé de nostre socialment, o si em sembla si faigess, el fet de tenir una jalousia enorme cap a una muna de amor tan pur. De la Jenny només ens sabem que és la cocinaconca i que viuen vells. Si ha estimat o si no, i ni tan sols ho ha intentat, però és interessant veure com es planteja això, com veu una mord que no té res a veure amb els convencionalismes de la societat anglesa dels seus temps. En aquest estat, es disposa a buscar els dos enamorats, i quan el troba, desesperada i definitivament disposada, desitjat que el seu amor estrenqui, els troba tots dos al mitz del bosc. Ell, fent la mitz diada, amb el que ha recolzat la falda de ella. Veig compendre que la significació especial provenia del fet que es tractava de l'actitud més vella que ens és donada al món. Un actitud que val dir que la dona ha cuit l'ànima de l'home en la sevaànima i que la mantem vol que allà d'en vamori pau, perquè el cos deï pugui reposar tranquil·l'una estoneta, que una dona pugui fer això és un gran assoliment. Hi ha una reflexió interessant sobre aquesta idea de abandonar-te i dormir en un altre persona, amb una altra persona ballant al son, que em sembla molt bonica, aquesta idea de abatllar el descans del gust de abandonar-te completamente i de deixar que et vellent, cuidin i destimint, fa que la gent no pugui fer altra cosa que estima i admire la marga, que ara ja sí que sí, la cuia el seu cos. I no només això, sinó que quan si acosta, acaba estant amb ells en una mena d'estat de comunió que encara es fa una mica de més la mínima recansa que pugui tenir. És un pasatge preciós i és curios que comparis justament amb l'església catòlica. Us hem comentat que em de seva juventut, la seva mare se l'avien portat a Espanya, i li havien impregionat moltíssim de celebració en religioses catòliques. La gent i sa dona, que a gent no té malçons amb el crisi molint a la guerra, en el seu estat no pot tornar al fron. Ha perdut tots els seus coneixements bélics i no es pot creure les notícies que li arriben als diaris del fron. Mentre dures l'encantèria de la marga d'et, no el tornaria a enviar l'inferne de la guerra. Aquella dona meravellosa protegeia el seu cos a la mateixa seguretat que protegeia la seva ànima. Quan arribo al doctor, la gent explica que fa molt poca vinta de mitja i que s'emporten gris a passejar. A l'entra casa es troben les dues dones, la quiti, i la marga d'et. La gent i per la així de la quiti. Les dones velles com ella perden, encara que només siguen aquest a fer d'admireció la seva distinció de classe, sempre d'anar a la sagadora. Són vagament conscients que per de la seva missió civilitzadora és exibilitzar la joia de la seva ballesa davant dels homes perquè ells la desigint i s'escarra a aconseguir la ricaza necessària per comprar-la. És a dir, que deixem s'aduir per la petit present llaurant la terra que els fruitaran en el futur. En realitat, com podeu veure i alloc per to tom, tot servint per alguna cosa o altra. I la tia es queda amplíssima i passa dir-nos que totes dues dones tenien la seva ballesa particular, una sent vella per fora i reflectint la ballesa i l'altre irradiant ballesa de l'anima per dins. La quiti intenta ver que el doctor vegi la marga et demà el vestida, amb l'impermeable esperpentic groc i la fa pujadal. Això provoca un altre espai d'intimitat entre la gent i ella. La marga, que es va posar a la barga d'alergia al vengus de la gent i sobretot la veiesa l'equip. La gent és que demiran la mentre ella es pantina, contemplant la ara com una matrona venerada pel catalx. Fins que la barga d'alergia trenca el seu silenci amb un xiscle. Quan la barga d'alergia em veure la foto de l'oliver el nen del crisi, que la gent hi tenia sobre el tocador es trenca i es sorprèn. Perquè tots dos han tingut un fill que mord abans dels dos anys i ningú no acaba de saber perquè en mord. És com si tots dos només hagués sincbut mitja vida. I la gent és sorprèn per la reacció de la Margaret, perquè és visar-la i gairebé animal. És preciosa de la descripció que fa de la diferència entre els que no tenen fills i els que sí dient que per les mares són cables carnalts que les lleguen a sentiments tan profons com l'intens de l'oló que ara se'n parava de la Margaret. I malgrat tot, em veure la competinça i compartir-ne aquell dolor s'adona de la brutal injustícia del món. I ara, que estem tendrets, ara que estem tots així com tocades, en un girmagistral ens porta amb el doctor, que el que explica que el Christeam Nesia i que haurien de trobar alguna cosa que fos prou fort per fer-lo recordar. És gros perquè l'aquí no deixa de dir que en part el Christ no recorda perquè no vol. L'aquí t'hi hauria al seu temps, en el que no es parlava ni de coñar, temes de salut mental i la n'ha educat sota el mitre del autocontrol. No deixa ser una crítica de revés que hau est, aquest desconneixement de liberat de les malalties mentals. El doctor els intenta fer entendre que tenia algun desitre primit i que per això ha anat 15 anys enrere. És ver que no recorda la seva vida aquí perquè no en està content. Només oblidem el que volen oblidar. I la nostra obligació és esbrinar perquè volia oblidar la seva vida. Quan el doctor comença a plantejar que el que han de fer és buscar alguna cosa que puc fer recordant, perquè per alguna cosa els ha oblidat, la Margareta gafa una ira nou, més greu i idealment ja que no el podrà guari, que no el farà feliç, que només el pot fer normal. I el doctor diu que és exactament això el que vol fer. A les de les margareta els diu que ella sap com fer-ho i explica el doctor que la quedi d'any en un fill que és mort. El doctor se suprèn que ningú no li hagi dit abans i la quedi extensa i estorna freda perquè em aga el seu dolor. I el doctor diu a la Margareta que si vol que li recordi, que si vol que recordi li ha de dir ella. I la quedi que faig ella exigia és que ho faci al moment. Així que la gent i la Margareta se mvenen l'habitació del nen a buscar alguna cosa per fer-li recordar. Aquest moment és super tendre i el horat tristíssim per totes dues i el margareta ja ha rebut l'estivitat per part de l'equip i segueix sent compassiva. Fins que es trenca de dolor, dient que és injust de la mort dels nens i que vol un fill i que no entindrà i que tot ha sortit malament. La gent i l'hi ofereix dos objectes que creu que poden fer recordar el crisi, una pilota i un jersell, i la Margareta només de veure es ja es fa una imatge de la criatura. És a les de les conternos no converse amb la gent i que li pregunta que per què el volen fer tornar. La Margarita li diu que o bé ella no hauria de haver vingut o bé l'haurien de deixar-te al comestar. És divertit perquè diu que va buscar ajuda a la Biblia i no s'ha donat realment del poc que diu la Biblia, fins que no hi buscà ajuda. Si el com sigui, l'haurien de deixar com està. Felic. A l'hora demana la gent i que no els deixem viar l'Alasil, que preservi la seva felicitat i que no el faci marxar. I està trencada per haver-la de dir la veritat de crisi. Ara, que és el moment de trencar l'encantari, la Margareta no pot fer-ho. No puc sortir, puc fer la felicitat del meu pobre estimat. Després de tot el que ha viscut de la guerra he de tot legat. I a més encara heu de tornar. No puc, no puc. Perquè no només han de fer-lo tornar a passar el dolor del record de la mort del seu fill i els ross viscuts de la guerra, sinó que més hauran de tornar-lo amb el fron i, per tant, el horror i a més que no ha possible mort. De gent i durant uns moments, les penses que ja està que s'han sortit en i que la mort guanyarà, que poden ser felicitis i que no hi ha hora problema. Però la Margareta et sap que no, que això no passarà. I justa les hores, apareix la Quiti amb un gos, aquí, ignores sistematigament, vacói i plora. I és a les hores, quan la gent i que s'ha de fer-lo, és més falsa condorcevillano, el record de la realitat i és que m'agra't tot el crisi del seu marit. La gent i recorda que l'anda salvar i que salvar-lo implica fer-lo tornar al seu món. No per retornar-lo a la Quiti, sinó perquè no sigui considerat un boig per la resta de la societat. La Margareta n'ha admira't sempre, no seria ben bé un home. La Margareta també s'ha donat que l'anda torna al món. La margareta és la veritat, i més val que el crisi la sàpiga, agafa la piloteta i el Gersei i se'n va veure el crisi. La gent i diu abans que marxin ens vam vasar, no pas com a dones, sinó com ho fan als amants. Crec que a cada escone de les dues va vas a la part del crisi que ja havia absorbit gràcies a l'altra gràcies al seu amor. I després d'això, la Margareta se'n va, i la gent i es queda destrossada mentre la Quiti no deixava demanar-li si ja torna-te en crisi. En crisi torna cap a casa caminant amb la terminació de l'adulc, cap a set per la guerra i el cor trencat. Tenia un somriure educat, espantós. Jo sabia com el seria la veu quan ens saludés. Caminava no pas com un noi d'aire de desenvolpt, com jo l'havia vist caminar aquella mateixa tarda, sinó amb el pas brusc del soldat capica amb els talons. Allò em va recordar que, per més malament que estiguéssim, nosaltres no eren pas a circumstància pitjor del seu retorn. Quan nosaltres l'agressim deslibrat del jou de les nostres abraçades, ell tornaria a la trinxera enfangada de flandes, sota que ell s'ha adaptat a paït més de mort que no pas de no vols. I la Quiti repregunta per a Nésima Bagada si ja torna i quan la Quiti pregunta que quina cara fa la gent i li diu, tot ell és un soldat d'una peça. I la Quiti resold, feliixi satisfeta. Està curat perquè això no havia tingut en compte ningú que aquests senyor, que a més a més de tenir el cor absolutament destruït, que s'ha anat a tornar a la puta guerra. O sigui aquest final és que és tan cruel que no puc més, no puc amb destrosa. A més, la Quiti s'ha de fer que el feia valís i que el nen és mort i que això no tornarà. El que sembla a punt de la novela és que si en gris de curat pel seu rang i mentre duri la guerra, no té més ramey que tornar a la guerra, que no es progreu el fet de que aigui de recordar tots els horros viscut a la guerra, que a més de 15 punen el poden fer brutal una treballada. Quan tornen a estrinxeres, si no, que a més a més físicament a de tornar-hi. És evident que no tenien en compte ni el cintre del sècco trompto-traumatic, ni res de tot això, que no és com si el tingués sincrenent compte tampoc els segons 15 anys. Però les hores encara tenien menys en compte, no existeix igual. De fet, en molts casos, es tractava com si fos un problema de disciplina, i de fet, ens ho es tractava com si fos una malaltia, sinó que es castigava o es condamnaven a mort o els idees, en covars d'una curt molt xulo que es diu "cowards". Que el podeu trobar YouTube sobre això i que és brutal. Per altra banda, com que els veia falta, tot el ajudo del front amb un punt al soldat ja estava en a punt de tornar a la batalla i era en returnats. Això vol dir que en el cas de una persona amb xelsoc, podria ser return a la batalla amb un impas d'entre 1 i 2 mesos. De fet, al 75% de factats per, sinó les despostes tromàtiques van ser tornats a la batalla. I a més a més, els soldats que van retornar i que després van quedar incapacitats a causa del trauma no van rebre cap suport per part de l'estat. A l'Angleterra, que va en 1929, es diu "10 anys després del final del conflicte encara que davant alerta 65.000 soldats ingressats en hospitals britànics a causa del xelsoc. És important la dimensió moral de l'obra en aquest sentit perquè no només en destaposaran el tradit al tracto de l'exercit britànica pel seu soldat que és lamentable ni el desconocament sobre el mental de la seva epogària, però, important, si no acaba molt més allà. És una obra que ens posa davant un dilem moral. És més important saber la veritat o ser feliç o d'una altra manera. Podem ser feliç si no estem enganyats i, malgrat que no en resalt de la segona pregunta, sí que és posiciona perquè fa la primera. La veritat és el que ens salva la dignitat com a humans, encara que ens faci mal. Podem ser escruel, però a mi m'ha reventat la nima de aquesta novela, a fer-me passar a tots els estats emocionals possibles i deixant-me amunt-nos a la gola al final per l'amor i per la cruelta t'absorda de la guerra. Perdó. Perdó, obligat a llegir aquest llibre. També ho recomanu llegir un mes del camp de Jotel a Carc que també tracta les tres postrometric, que és un altre cara de la merda. La bassa luminosa d'això. Què me prens avui? Vinga, va, què més per és avui? Us errosumim amb 5 punts. Pou número 1, Carrabega-ho és basant a una dona molt valenta, feminista i sofrejista. Pou número 2, que va tenir una relació turtua als envuels que anaven contra tots els seus principis feministes. Pou número 3, que el rotón del soldat és la primera obra per parlar de les tres postrometric que patien els soldats que tornaven després de la gran guerra. Pou número 4, que aquesta és una obra que contraposa la veritat i la felicitat. L'engany i viure en un somni que això acaba sempre fatal. Pou número 5, Carrabega-ho és basant per la del trencament dels estímodes que les esengles, que va arribar amb la primera guerra mundial. Bueno, va, doncs això ja està. El grup de capitol? El dedicaré. Que ho go. Ah, que és greu, d'enbron temps. Us esperem aquí el joc de Mécres, un de Juliol i el tres cotserà Rosa Ponque. Nosaltres som la Carlota de la Genet i la Blanca Pujals. Moltes gràcies a tots per acompanyar-nos un cop més. Moltes gràcies de la gent que ho ha fet possible el joc per acollir-nos. El Jordi P, per poder fer-nos una bonic. En l'aigua salvató per posar les baudetes al separatós. A les filles europees, per s'adir-nos Juliol i Aguila, per les Inta Inicial. I a les baudes s'adir-nos les cançons del separatós i aquesta s'interfina al Carassona. I a vosaltres, per venir, per escoltar-nos. I a les baudetes s'adir-nos les cançons del separatós i aquesta s'interfina al Carassona. # #