Punkis Decimonòniques | 05 x 04 | Adaptacions de Jane Austen

# Punquis de Simonòricas, un pot que es de demas victorienes tan sécle 21. # # Comence el capítol dedicat a les adaptacions de J.Nausten. # Aquí parlem avui. # Estimats, amics, estimades, amigues, sobretot. Aquest set de desembre, s'alabrem al 250 aniversari de nostra estimadíssima, "Douen en Onli". La raó per la qual són amigues. J.Nausten. # Per me'l danys. # A la una part, molts anys. # Com que ja vam repassar, totes les seves obres acabades, fins i tot t'ho has vegades, o no el cas de senyor sentiment, les inacabades, l'hem dedicat un episodi exclusivament a la seva vida, a la seva arquitectura i a la època de regència, avui parlarem de les adaptacions en cinema i series. Jo farem d'una manera relativament ordenada entre seccions, u, adaptacions de les obres, fidel i ures, dos, biòpics, tres, monòms. Voleu ens de començar, per això ja un tema important i és quina és la teoria que ja ha d'adaptació cinematográfica d'una obra literària. Hi ha diverses aproximacions per què fa adaptació a la obra literària, a la pantalla i les hem de tenir en compte, perquè en les adaptacions que parlarem a continuació hi ha una miqueta de tot. A veure, Carlota, expliquem-s'per que crec que reflexionet bastant sobre això. Reflexió bastant i llegit bastant sobre el tema. Comencem al principi, és a dir, parlant de l'adaptació fidel al text. Es busca, basicament, que el text sigui el més semblant possible al obra. És a dir, passar a la pantalla allò que està llegint en l'actu. És difícil de fer, però és el que ha estat la manera com hem llegit majoritaria men les adaptacions i com les hem jutjat durant molts anys, és a dir, basicament, tot el segle XX. Per altra banda, la intertextualitat en canvi busca una mezcla. És a dir, busca acostar-se al màxim el text, però sent conscient, per exemple, de la necessitat d'empliar els diàlegs o de fer servir les convencions cinematográfices, per tal de dotar la pel·lícula de sentit en si mateixa. De la mateixa manera, sin clouen almenys contextuals, per fer que l'heixar obra, dotant de context al espectador. Penseu, per exemple, en un discurs que no existeix, però que ens agraden molt, de deixar-lo et l'ocas. -En 27 years old. -Això mateix. -Això mateix. -Això mateix. La adaptació com a interpretació permet a l'espectador connectar amb la pel·lícula que està veient com una cosa diferent, però ara reconeix a quines l'entesa d'enten i la inspiració per la pel·lícula. I, per últim, la adaptació, com a reescriptura, que, basicament, deixar clar a quines l'inspiration, però també ens posen context que l'autor de la pel·lícula farà, i, basicament, el que li roti amb el text. Potser em pren els personatges, però potser els afecoses que mai no faria o els adapten en un altre context, o, per exemple, escribo el diari d'Aruïd Jajons, per entendre'ns. Jo crec que això és el que passarem, si ens borrez coses, de l'hàmer al fenen. És que és que s'ha de tranquil·les que serà això i no ens enfadem i ja està. És possible. En els de regeïns, per tant, s'ha fet un viratge de les adaptacions molt fidel·les a una recerca de la intertextualitat. Hem s'ha posat molt d'emfes i en la idea de donar context, i s'ha de tenir en compte que és molt complicat adaptar una novel·la, perquè la voluntat de la novel·la és explicar i la de bon de pel·lícula és mostrar. I això, en general, és difícil. I en el que es de Genostin és encara més complicat. Us explicaré la meva teoria, ¿vale? Genostin és una autora que s'aditava a si mateixa moltíssim i això ens presenta una dificultat superior. Per què? Doncs perquè les obres de la gent normalment no hi sobra res. Això implica entre altres coses que no hi ha far si mena extra a les seves obres. També ser que tots subint el seu punt de vista de les seves obres que sempre siguin tercera persona, per tant, en un narrador omnicent, estigui filtrat i les de gent des del punt de vista de la protagonista. És a dir, una tercera persona dirigida. Em cosa que fa que la adaptació sigui llaugirament més complexa. Per últim hi ha moltíssims detalls. I a més a més és una autora fabulosa i em recorregut. Cosa que fa que les seves lectores siguem profundament exigents. Bueno, començem per les optacions de les obres i ho hem parlat més famos de totes. Urgulli per judici. La primera adaptació que es va fer a Hollywood de Jane Austen va ser justament el 1940 en pràigem prejudes amb l'Oriens Olivier, com a senyor Darcy. En la seva època va fer de tota l'esde la literatura, també va fer de hitcliffe, una mica ara com el Gico Perlord i igual. Com a G i Benet tenim la Mauri Nosolivan, que serà recordada per la seva Jane, ja que també era la Jane de Tarzan. M'agonya un Oscar a la millor decoració artística d'interiors i sorprendrà per que és un dels pocs osques que es tenen les adaptacions d'austen. Passem a la maravallosa adaptació de la BBC de 1995. Al món està dividit entre dos equips. El que la seva versió preferida és la de la BBC del Collin Fert, a Quim Carlota, i el que la seva versió preferida és el 2005 amb el Marc Fidei. Aquí, blanca. Blanca. A les punquies vam fer una votació i Carlota. Sento recordar-te que va guanyar al meu senyor Darcy del 2005. No m'agorris, que no porto bé. La versió 90-5, a mi t'ajem a la mare de molt. És una adaptació molt fidel, literalment, o si van recitar els mateixos dialects de la Jane. A ser una sèrie més a més, té molt de temps per esplegar-se i no deixar res fora. I a més a més ens permet colar-nos en la vida cotidiana d'una família de regència. També és la adaptació molt vestuari més fidel, amb molts bonets, bonets als barrets aquests que porten, justícia per els bonets, perquè hi ha moltes sèries que estan amb vientes de regència i no els hi posen. No n'hi ha ni un en tot briger, donc'hi ha un queixar en el capítol que tocava. Que el di que la sèrie té un parei de moments que s'inventen, però aquí les punquies no ens caixarem. No. Hi ha que estem pensats per comploure expressament la Fimel Gays. Evidentment, evidentment, per sorpresar ningú, estem parlant del moment de la vañera. Còviamen la Jane Austen, no vas escriure. I el moment que surt de llac tot mòi que tampoc vas escriure. Per ser aquella llac, sí, jo crec que té la igual més tèrbola que vés mai en una pantalla. O sigui, para que lo, però Collin jo puc esganes tenir a tirar-m'hi. Això sí, en qualsevol cas aquesta sèna va tenir un gran impacte en sonar i vas dir-te la sèna a l'Orbicert, doncs sortint de la igual. I a més a més, que el mateix ionista, la Andriu Deivis, la va tornar a fer servir amb el Hugh Grant, el diari de Richard Jones. I a més a més, ja, com va fer el guió de San Ditton, com que era 2009, però posia va, el tio estava desatado, i va anar a tope, i el CEO James, directament, el va fer sortir, directament, no del mar. Actualment, fins i tot, hi ha una escultura absolutament de l'Iran, un senyor d'arsí a imatge del Collinfer, sortint de l'aigua, allà conesvar-ho de la sèna. És una cosa feita de cortopedra, i ja ja que ho riure. La empaja tot el nostre Instagram, si la voleu anar a mirar, a por fi, també em per recordar-vos que han seguiu, per fer per que tot pertenit tot el contingut, que la blanca fa un maravill, les veus, oi, Instagram. I d'aquesta adaptació van deixar una estrella i un seximbo Collinfer. Que hi havia fet dos periodes increïbles i curròcoma, no veureia, que és Wild Country i un mes al cam. Però aquest, el va portar a ser una estrella mundial. La actió que fa de Lisi em sembla superventriada i m'han té la feminitat de l'original, que en el cas de la queira trobo que la fan més tomboy, té una mirada intel·ligent i magnètica, i senes en que les mirades que es fan ella i el Collin mentre tenen batalles dialectals diuen moltíssim. Potser diuen més encara perquè aquest desactiós s'estaven enamorant a la vida real i van tenir un romant força discret. És molt important saber que la gent i fer-hi-l és adiqui fa de. La Polona Estat Proto-Unissa en l'Estat Lisi. És americana. S'alivadora la feina, perquè no s'ha dit nota gens l'accent i li comprem moltíssima el paper. Supervent jugat. La actió que fa de Vingli té un somriure absolutament encantador i candid com el llibre. La meva queixa principal amb aquesta adaptació és el senyor Wikim. Sí, què vol dir? Amb aquest Wikim. No és guapo, no és prosexi. És que és lleig i no és lleig fora. És que pot ser lleig però seig. No estem parlant del que has de les dues requisits. La diversió de los 2005 és molt més sexy. Aquí hi ha molts de regolí a la seguretat. La queixa que jo tinc de totes les adaptacions de totes és que posin el Senyor Collin lleig. El llibre diu que és un home prou agraciat i jove. Cosa que encara fa més difícil la negativa de la l'ISI, el que el fa poc atractiu al Collins no és el seu físic sinó el seu caràcter carregó-se les seves maneres pomposes. La actriu de la Carolina in Bingley és també un classic de les series i pel·lis angleses. La naixen salor. M'ho ens recordaré per ser la promesa en suportable del gig gran al final de 4 vodes i en funeral, o més recentment com la mare de l'ISI. Sí. El vestuari de les dues germanes bingles amb els teixits molt rics i més carregats amb aquests barretzins, dies i les plomes, contrasta moltíssim amb la sencillesa i la delicadesa dels de l'ISI i de la Gain Bennett. Estic molt a favor de la triartística per explicar la carta del Darcy, on reproduixent directament les imatges que explica els dos de petits, a l'universitat, en fa molta gràcia, perquè en aquesta aptació, el Darcy li van fer unes coses tan randoms, en plan ara vés estudiar Cambridge, ara prèctiques grimes, ara jugo vigiar, i al dia de l'hospital estic molt gratuit. Una cosa que fa que aquesta estigui una adaptació molt preferida, en general, és que és una adaptació molt fidel. De l'escarríem al principi de tot. Se sembla moltíssim el text original, que per altra banda és el que tocava els anys 90, i també hi ha una altra cosa. I és que com que és una sèrie ens permet respirar-la, té lloc per mostrar de tal, i esplayar-se, i això a les jonques de l'epidòrdama ens encanta. I tant. Passem a la adaptació de 2005. amb motiu del 230 aniversari, van estrenar l'adaptació d'orgull i prejudici, aquest cop en pel·lícules, i sota la direcció del Joe Wright. El cast de la germana es va estar tocat per la gràcia, perquè totes eren superjobes i totes han tingut una carrera brutal. Comencem per ordre de la germana. Com a Jean Bennett tenim Rosa Montpike, i crec que ningú ha lluit tan extremament preciós com ell en aquesta pel·lícules. Potser era el membre del cast amb més s'afrets, ja que el senyor Vingley havia entriat el Simon Butz, que era el seu ex-nòvio a l'universitat. Se havien conegut a Oxford, i havien estat un temps plegats fins que ell es va poder obrir i li va confassar la seva musac solitat. La Rosa Mont li va donar molt de suport, i a partir d'aquí moment van ser mol bons amics. El s'afrets vindria més per una de l'agustat, no parlaven de l'ex. Ella i el director de la pel·l i s'enamoren. Aquesta relació va acabar com el Rosari de Laura, com va explicar molt bé la Alejandra Valés, el programa que vam dedicar, al cinema de setes, temporada 4 capítols 6. En Simon Butz, com a Vingley, et trobo que és una tria molt perfecta. L'espíriot Dramagells ja el coneixia amb el seu paper com a "Dorables", senyor Harry, són a les cròniques de Granford de la BBC. Tot i ser rosa, aquí surt com pel roig, de fet, l'actufe i abroma que havia estat horrible a tenir-se els cabells i que a més de les despres, encara li sortiran cabells pel roig. Com a l'ésol et va tenir-me? Ah, que era Nylene? La seva mira d'intelligen encaixa moltíssimes descripcions del personatge, que també està guapíssima i s'han fet mil tiktoks intentant reproduir el seu maquillatge, però s'ha arribat a la conclusió que està d'apreciosa. Aquest film era no maquillar pràcticament a les actrius, només a la gent i a la lís, i portaven una mica de coloret, a les galtes intentant fer el natural. De fet, tenim molts detalls d'aquest maquillatge utilitzat perquè ho va compartir la gent malón, de què fa de l'idia. Hem acabat dir que només van utilitzar crema de sol, fixador per les selles perquè no es muguessin, rissadors per les pastanies, aquella inacafat en tapoc, no fos el que les hauria de fer. No penso com cadres, sense pastanies. I en entrevista en Gles, perquè això ho he traduït la lídia no per la català. -Cos és capaç. -Déi que feien servir beetroot, que vol dir directament remolatge. I entingui que el feien servir per fer el robot de les galtes de manera natural. Això és faig, això és faig. -Adons, gràcies, catalòtgen. -Sí, sí. La meva buscastat amb va. La queira és una de les grans dramas del cinema, a les setes. Quan en entrevista li van preguntar per què feia tantes pel·lícules històrices i va respondre per que eren les que més subintro un personatge potent protagonista interpretant, on només era la noia guapa, excesor i crec que per això ens agraden tant a les dones els periodes d'rames. La queira també va tenir els seves dos i els afreig personal? -No en sí. -I de un llid, oi? -Vinga, va. -Per què, com va començar a rodar la pel·l, estava sortint amb el Jaim i donant, o sigui, el senyor Gray. I les seves fotos, com a parella, amb els lux més 2000 possibles, amb aquests pantalons baixos, que gairebé es veia tot, era l'obsessió de les adolescents de tot el món. Però van deixar de manera mistosa i, tal com ha reconegut, més tard al Jaim i va ser culpa seva, ja que no deia bé que la queira estigués fent grans projectes i estigués triumfantant tan més que ell i que la convidés sin a tantes festes amb entorns famosos i gent important del sector. La queira es va acabar enamorant de l'actu que interpretava de Uycan en Ruperfrient i van estar junts 5 anys. I nenes, va tornar a passar el mateix. La carrera de la queira no parava de crixa, mentre que la deia ell no acabava de arrancar. Un altre, les causes va ser el constant escrutiní dels fotògrics que va afectar moltíssim de relació. Recordem que la prensa rosa britànica dels 90-200 o sigui una cosa tramabunda. Per la Mèrie tenim a la Talula Ríli. A Raíli? Talula Ríli? Que, per cert, és molt poc convence'n com a germà allà, ja. Perquè em sembla que sigui una preciusíssima, però bueno, deixem estar. Després de participar en pel·lícules d'Èxit com Urijan, però per desgràcia coneixem més la seva vida personal, ja que es va casar i divorcia dues vegades, amb el que considerem en nostra archén amic personat, per motius, per molts motius, però sobretot, perquè es va carregat tu i de Catalunya. Estem parlant de l'onmasc. Nena, passi el que passa i tu no tallitis amb un feixista. Sí, passi el que passa la vida. Com a lídia tenim la gent malau, que per mi és una de les poques que és millor que la adaptació de 1995. La lídia del 2005 em sembla molt més ben trobada. És més coqueta, és més infantil, i sobretot és més mona. Perquè sí, totes les noies benets són mones en aquest cas ens podem creure, en aquest cas concret, que si les dues noies grans no et feien cas, doncs et fixes en la lídia. Perquè a la pau de l'Ajulia Saguala, que és la que va fer. 95. Jo no m'ha de cregut mai, perquè em sembla que fa molta cara d'insolent, no sembla tan jove i no sembla inocent. És una de les coses que a nivell de cas tinc, jo no li perdon la versió de 95. Tenia portat 90 anys, que ho tits anys, ningú es creu que té 15. Carripe, està rible. I com aquí tenim la juaníssima Carrimoligant, era el seu primer paper. En entrevistes, ha comentat que va tenir moltíssima sort d'estrenar-se en aquesta part l'ígula. Ja que era un paper petit, i, per tant, estava protegida, i, alhora, podia presenciar com s'estava gestant que el com molt gran amb actos increïbles i amb un projecte on hi havia posat tantíssim amor. En Jove Bright va intentar crear un sentiment de família entre les germanes benet. Se les vam portar a la casa de Cam que havien triat per rodar a casa dels benet, perquè passeixin el dia juntes jugant a fer dia mal·la i a sardines, perquè conegués sin lliçantíssim la casa com el pròpia. La Carri recorda que va ser un estiu màgic. Imaginau-vos un grup d'actu entre 7 i 25 anys en en perotels rurals d'Angleterra. A torno a coincidir amb la Caera, a "Neverde de Migo", i amb la Rosmont, va coincidir a "An education", i més recentment, a "Salt World". El pare és el donal Shatterland, i està genial i entrenable. L'última setna és d'una tendresa preciosa que cada cop que la veig m'emociono. Un detall que em fa molta gràcia és que al final, quan es posa a riure, el donal, està a la boca com una dama victoriana, posorosa. I sabeu per què ho fa? Doncs per què va considerar que tenia la dentadura massa perfecte i moderna per una mà gran de la regència, que era poc creïble, com es fixa nos detall. Molt ben jugat. Molt ben jugat. Per andar-se, i tenim en Màcim McFaradei. Ja era un clàssic del period d'rama. El seu primer paper havia estat com a Gerato Nercheu per adaptació d'assimps burres coses del 98, i feia un paper protagonista a l'adaptació de The Way Will If Now de Taquerai. Ha seguit fem period d'rames estupendus, com a plators en el Jowers End o en a Caranina, on també treballava sobre la direcció de Bright i faria aquest cop de germà de la caire. Moltes gràcies. A flipat han descobri que és el mateix actor que fa de fred i el tio Thomas Succession. Una de les anècdotes que em fa més gràcia, perquè podria ser-ya perfectament, és que en d'actriu que fa de buila que es reconeixen que el seu creix de la adolescència de ella. Doncs aniu en Not Have. Acrega en Màcio. És que clar, sí. Quina o que ja? Quina o que ja? Quina o que ja? El pro ha reconegut en entrevistes que no es va acabar de sentir com ho ha de fer en la pel·lícula, perquè pensava que no era prou atractiu per fer el paper de d'ardar. Si mira, ha de veritat. Només direm que l'escultura que van fer amb el seu cap per penverli li ha hagut de posar un cartell que posa "pliss d'un notquís", és a dir, si us plau, no la vas deu. Per tant, aquí tens la resposta estimat. Decirats prou adecuat pel paper. M'encanta, perquè a més, o sigui, és tan senyor d'arci. Tenia que estar preocupa, això. Tu tom t'he gravat a la ratina al moment del senyor d'arci caminant de matinada entre la boira mig descaminat. Resulta que va ser molt complicada de gravar aquesta escena pel pobre Màcio, perquè és ben mió, cosa que aquí relai teu vol. Sí, sí. I per indicar-li el camí per una via d'anar, el director va haver d'aposar una gran bandera vermella perquè la pogués seguir. És que pobra fin. A més a més, va ser tot unes de veniment entre el castig del rodatge, o sigui, d'aquesta escena, era com el moment més important. I totes les germanes vam voler i se present, o sigui, estava en totes els cantos de la bandera. I és que. A més a més, m'encanta que sigui un dels moments més icònics de la cultura pob, i ara tothom faci tic tocs en cònia, gravant algú que camina cap a la càmera, amb la cançó de fons posant, no m'hi serda, si va, mai. Exacte, no, sí, sí. Màcio també ha explicat que hauran el rodatge, això em fa molta tendresa. I sentia molt tan veja de la germana es benet, ja que sempre tenien escenes divertides, i està amb totes junts, passant sol a mardar bé, i ja n'hi fem bromes, perquè les fotos del rodatge són pura la gria. M'entres, i pobres, tot totes les donem cara de ser. És que, clar, és que. Jo n'entrevista molt bona en la que el Collin Fierce diu que no va entendre realment el d'Arcif, fins que no va veure la interpretació del McFaraday. El tic toc es comenta que la gran diferència entre les dues versions és que el màcio el va interpretar com a tímit i arregant, mentre és que el Collin, com una mica autista, és boníssim, és que ara l'estic reballin i en un moment, que es queda el costat del vinglé, callat, sense dir res, com si els altres no el poguéssim veure, ja està lliç. És autista, d'Arcif! No, és! Sí, d'Arcif, de la gent, si tu la lleixes, i coneixes una autista d'aquests funcionals en plan altament funcional, o sigui, és que jo m'alcregui molt més com a autista. Jo, Carlota, o sigui, crec que tots sabem quins altres d'Arcif preferien. No passa res. No, no, no, és objectiva. No. Un moment que també recordem molt és quan el vinglé i el d'Arcif, estan assegant la patissió del vinglé abans d'entrar a casa dels Benet. Resulta que aquesta cena va ser improvisada. Els actos estaven assegant per la següent escena, i el director, el John Bright, els Baveura, i va decidir fer-hi que hi ha moment que cada vegada hi ha més tendre i cómic. Un altre moment que és super cómic és quan el senyor Collins es vol presentar el senyor Darcy, el Baida Neddrfir, és que és comedia física, 100% jugant amb l'Alsada dels dos, i això va ser una idea justament dels dos actos, del Màcio i del acto que interpreta el senyor Collins, que és també el sotor un classic del cinema d'anglès, el Tom Hollander. També costa trobar una pel·li on no surt-hi, però a més a més, ha tingut una segona o una de la popularitat amb White Lotus. Sí. Graïble. La frase de. No estava en el text original de la Austen, però és épica i ha calat totalment en la cultura pop. El vestuari és de l'època anterior de la regència, ja que segons el director era quan a Austen va escriure la laora. Però bé, que et conec, Andriu. Jo crec que és una excusa perquè ha raconegut en moltes entres entrevistes que el que passa és que no li agrada gens el teïn Peri, o sigui aquest que queda sota el pit, que t'en demodestava a la regència en aquesta reminiscència clàssica. Si vinguessin els aliens, i haguessin d'explicar la diferència, entre Europa i els Estats Units, seria molt fàcil ensenyar els ills finals d'aquesta tèlida. Perquè Europa, la peli, acabem la cena encantadora, preferidíssima a tothom del pare i la lísic, quan ella reconeix que està perdudament enamorada i el pare diu. És un moment encantador, però, per les audiències americanes, van necessitar fagi una cena extra, absolutament ensucrada i totelment fora dels caràcters de l'Alísia i Al d'Arsí quan estan a Pemverly, fent sapatonets a la llum de la lluna. Siguit tan de bo, podeu borrar del cap a aquesta cena. És tan gratuït. És un tant de vergonya. Molt de vergonya. També hi ha una adaptació en "Danet Flix", "Danet Flix", repeteixo "Danet Flix", en rodatge. No és una garem. Estem una mica cagades. Perquè sigui que estigui net Flix pel mig, acostuma a ser mala idea, però escolta, tindrem fer? No tot pot sortir d'entrament, malament, com per suació. S'ha de reconèixer que el casting té tries absolutament brillants i d'altres que no acabem de veure. Com a lísit tenim a "Lem a Corrin", que ens encanta tots els papers que ha fet en net Flix justament, com a la manda a l'aídica a Cerli o a "Com a de Craun". El que espero s'hi explau és que li posin l'antígués marrons, xecatons ullassos blavisims i al llibre la gèin tota l'estona insisteix amb la seva mirada d'aus marrons i és que és que és potser l'única tribut que tenim pràcticament en totes les noveltes de l'Austén. Com a d'Arsit tenim en Jack Lodon, que a mi personalment és un actor que m'agrada molt des de Calbet Descobri a la pel·lida Mari Queen of the Scots, un per cert va conèixer i es va enamorar de la seva esposa i marar del seu fill, la estupendíssima socis ronant. I que actualment està molt de moda per els l'ojos, és. però m'havia imaginat físicament un d'Arsit com "Rosper Roig" a part, o sigui, que és alt, eh, fa a meter a 85. Però en el meu cap, el d'Arsit fa més aviat més de metrenoranta, com el Macio, per cert, que fa a meter a 90. Tot i això, em vaig riure moltíssim amb l'entrevista que li vam fer on reclamava que ja era hora de tenir un d'Arsit pel Roig. Sí, jo ja dic que molt endavant amb la idea, amb la perspectiva d'un d'Arsit pel Roig i això de les alçades que vols que et digui, i també de dic que des del meu metro 60, de metro a 80, de metrenoranta tampoc no canviaré la perspectiva. Però la Gain ha triat la feia Mabor, un actriu estupenda que ho peta al sentit d'un final, "Industri" o "White Queen". Un cop més tenim una gent rossa. Jo crec que per algú m'ho tiu, se'n tenia que la Gain vén aterrosa. Tant de la de 95, una de la del 2005, com ara, tenim tres actrius rosses. Però el gran problema que li trobo aquesta aptació és el "White Dats". L'actriu que fa de Gain té 32 anys, mentre és que la novel·la està al seu "Rly 20", la que fa de Lisi entre 29, el d'Arsit 25, i dius, mira. Mira, pos volem fer un cas més gran, bueno, vale, pos d'acord, però la Lian Heavy amb la tria al senyor Uiqa és a Luis Partridge, no sé com es diu aquest cognom, que és una monada de nen, i que sempre que l'hem vist a periodes de netflix, com a Inola Holmes, o a Haus of Guinness, està molt bé en els seus papers, i en la vida real, a més en escau, de coña, perquè és el novio de l'estupendíssima, oliviarro drigo, i no pot estar més orgollós de ella, a diferència d'altres senyors, com us hem comentat, que tenen enveja del seu éxit. No té que estar enveja ni a ser nins segur. Ara, quines el problema d'aquesta monada de nen? Doncs que és un nen que té 22 anys, i ha de ser coatani, amb el Darcy, si és que tindrà una diferència de més de 10 anys. Jo crec que haurien de vegada fa el James Norton de també Haus of Guinness. -Té una mare, Reina, tu faràs la cartellista. -Té, és que més que més fascinques. -Que pasis, tu és el castig. -No sé per què no em trucan. Ja. Crec que l'únic que realment m'agrada moltíssim és el que està en general de la generació més gran. -Ai, sí. -Per senyor Béret, entriat, al meu pare estar a contén, en Rufo Seguel, que tot es recordarem per ser l'entrañable i m'ha durit, senyor M a Victoria, o. De més jove, un està molt guapíssim per ser, a periodes com "Mid-El-Marc" o "Dangerous-Vill-Toy". Per la senyora Béret, ara es trascontent. La Lídia Colman, o sigui, es clavets tant. -Tant. -Què és? Després de "Flívec", fins a aquest paper de mare insoportable, és que suposarà tan bé, fins a aquest paper. Tantes de la nostra bona. només amb ella. És que crec que hauria de pagar ella per paper, no cobrem-la. -Al qual? -I de la Lady Catherine de Bord, perquè això encara va més, tenim una altra perfecta que ja sabem que té un gran gran d'humor per les sèries, com "Killin-If" o "Flívec", fio en això, que a més a més, la recuperem del monau, perquè ja va sortir fent de senyora Croft a l'adaptació del 95 de persuàció. Aquestes dues, quines jefes, de veritat, ho voldran només per ella. Per la família, avingui, han triat actors d'horigen migrat, cosa que em sembla superbé i s'ha dit. T'endrem actors de color diversos fent això. Crec que molt, i que és una adaptació d'aquestes. amb intertextualitat, que es recordem abans. Bueno, Carlota, no s'han acabat les bones notícies. Perquè per senyor Collins han triat el Jaime de Métrio, que diré que era aquest senyor. Doncs també és de l'univers fívec, flibac, i el recordaré tots per ser el senyor del bus, amb les dents aquelles d'amantides horribles. En favor, a favor, totalment. O sigui, no és lleig, té un punt, no és expecibilicament lleig, però claríssimament no el vols adentrallit aquest senyor. En cara tindré d'avardar i tot. Bueno, va, anem amb les adaptacions lliures d'orbill i prejudic. # I you can say what you want. # Comencem com no, pal diari de Bridget Jones. La nova original va ser adaptada amb molt d'exit a la gran pantalla. L'any 2000 ho hem reneix el hueguer que m'aprotogonista. T'he posat tot el cognom perquè no volia premenció. (riu) És el hueguer, no? La rena, tali com ha dit la Carlota del seu cognom. No és britànica, i per preparar-se el paper i, sobretot, per mi, el accent va estar treballant uns mesos en la redacció d'una revista a Londres. No només ningú no la va reconèixer en cap moment, que el di que he trobat de aquesta pel·li és anterior a los que arpercol molt tant, sinó que a més a més, en aquell moment, la rena, estava sortint amb l'actoc, un agudíssim Jim Carré, i tenia un mercat de fotos a la taula amb una foto del Jim. I tot i que els seus compis ho troben a mi carrar-ho. Mai li vam preguntar res per no fer-li passar vergonya pensant que era una fan totalmentarada. Magnific. Collin F. F.L.A.I. Repeteix com a d'Arsi. Feia uns anys de la miniseria i, com que no som capaços de fer-nos la idea de l'impacte que va tenir aquesta miniseria en la terra, la de posters amb ells sortint de llac. Que la mi de real que jo ja per tot arreu. Collin F.Torna el mateix personatge i el mateix caràcter del d'Arsi, socialment incomoda, tímit i el tio. I demostre que és capes de llui encara millor que sortint d'un ja que amb una camisa mullada amb un simplejar-sei verdant a dalt. És que, barfador, no puc, no puc. I potser tenim un dels millors senyors wikams més fidel del caràcter chulesc i atractiu. Hugh Grant. Però què és curios és com arribem aquest paper? Bueno, espareu-vos per s'afreig. Perquè fins a aquell moment accepto entre parentes i es remando al viento, on fa de l'orbairon, i sense dubte és el paper de la seva carrera on està absolutament rudo. Bàsicament, perquè és l'única vegada de la seva vida, on ha actuat i no s'alimentat a fer de imatèix. Mm-hm. Fins i a vòs tan cooperentes, és. Hugh Grant havia fet de no ideal, un bon àçó enamorat, una mica tímida i sapastre, totalment adorable, a diverses pel·lícules i romcoms com quatre bodes i un funeral, no tinc gel, l'edua de ferres al segon i sentiment. Mm-hm. Però és que i just i a vòs, quan estan fent aquest rodatge, esclar-te l'escaldol en el qual l'artista en companyia de la de la de Biden-Brown, fent el sal a la seva guapíssima i actiu genial, novia, elisabetjar-li. L'opinió pública canviat totalment. Ja no pot seguir fent aquesta mena de papeix. No és el nembo. Uns reingevants només hagués pogut estar creïble fent de d'arci. Però el creu una crisi o acaben convertint en no oportunitat. Altriem per fer de Daniel Cliver, el fuc boi a actiu que també estava estina tassé. I mai, mai, mai, ha juit tan atractiu quan comots sort de l'aigua amb un pití mig trencat tot mòig. Sí, confirmament. Aquesta pel·lícula tinc moltíssims elements del món austen, de seny sentiment del 95, del Hugh Grant, i el Patrick Doyle, que també en faria l'avant de sonora. Durgoï i prejudiccia el 95, termateix a lliure d'arci, el Collin Fert, i el mateix guionista, l'Andriu Davis, que ha agradat molt d'això de les camisas mullades. Això és clarament, és que va no clànom estar allà. Això és clarament una adaptació amb reescriptura. És a dir, tenim molt clar que la pel·l ja està inspirada en rgoï. Perjudicis-hi, però fa una versió tan llibre que el reescriu. A favor també, perquè funciona molt bé, és a dir, tu pots mirar el diàleg de briller, jo ens hem sentit una idea de quines lantes adent, però si us haig de fer un funcionament, no? Anem a "Brite i Prejudice". Una adaptació indiaveritànica, durgoï i prejudicis-hi, que combina l'humill de Austin i l'humill de Bollywood. Aquesta va ser la primera adaptació de Jane Austen, que vaigur al cinema, que m'ha portat els meus pares, que m'ha mons anys, i va ser o sigui, el cinema full experience. L'heu de mirar o sigui, és una pel·l i increïble. Perquè més o més és que té un castig de luxe. Com a Darcy, teníem, jo crec que el que és objectivament, el més exageratament guapo de tan guapo fa mal. Sí, sí, sí, sí. És el Martí en Genderson, que és aquest senyor, posarà l'Europís moltíssim, perquè s'ha fet famós amb Virgín River. Sí. De senyor Vingley era el Navín Andrius, que era el saït de l'Host, i apareixi l'Ajuntà. i també el pacient anglès. I la insoportable, Carola Invingle, l'interpretava la fantàstica indirà barma que molts de recordem per Roma o joc de trons. M'enci és especial pel senyor Ui-cam que el va interpretar el Daniel Gilles, que el recordaré per ser la l'Ai-ja Michaelson de les cròniques vampírices. És que estem fent aquí una estic a punt de cantar vingó, perquè ara cantarem vingonenes, perquè la ciutat al pastís és l'actruc a fada Georgiana. És l' Alexis Blé del. O sigui. La Rorigilmar! I és tot home, i és tot home, vingut tots. Que el l'altes és la punt de cacar i senyira veure l'Ai-ja. O sigui, encara hi haurà. La directora és una tia molt guai, és la Gourinder Chandra, no ho heu de pronunciar bé i em perdonaré, que venia de fer "Vendid Lightbackam". A Índia, gran pel·lícula, a Índia, Jaina, us tenis una autora molt llegida. No només per la Rència Cúl l'Unió Albertànica, que també, si no també, perquè és una societat on encara hi ha matrimonis de conveniència, etc. Per tant, és molt més propera a la societat de regència que no pas en la terra. I per tant, senten molt més identificades amb les trames de Jaina, us ten. Jo de dic que, breit, en pròxim, en pròxim, no l'he vist encara. Tinc unes ganes molt loques i ho ho que farem una gogeria. Va, mencions o no l'ha plas d'orgull i pròxim, i les seves adaptacions en la cultura pop. Per exemple, la societada, i té importància en moltes pericoles, entre d'altres? U. A temps un email, quan la meva grijen, li faig el Tom Hanks, perquè li diu que és el seu llibre preferit. Dos, a "House of Guinness". Les primeres paraules de la de laida són directament la frase més famosa d'orgull i pròxim. Hi ha una veritat que ningú no posa en dubte. Tres, a Guilmorghells, la Rory li dona perigigir el din "orgull i pròxim", que per ser li agrada molt. No patiu les del tim jazz, que en ser el moment revinit, que aquí també hi ha gègix i no us ten. Punt número 4, a "The Summer I Turn Pretty", el Conrad diu directament que fa un. el Conrad directament fa un handflex fent referència al d'Arcel 2005. Punt número 5. Ah, Barbie. I aquest ens fa especial gràcia, perquè em n'ajuntes a veure la pel·l, i a si ens volem de riure i mateix que a qui ens hem de fer fora, el moment de depreset Barbie quan es posa a mirar una vegada i una altra la versió del 95. Doncs va, va, fa una tèc de riure, no? No, no, sí, no. Vaig ir a tota la fi. El meu marit, va, va ser una barregó, ja ho riure. Em va ser molt de griu per ell, però jo quins és. Bueno, va, anem a senyor sentiment. I comencem per la adaptació del 95, és a dir la bona, és a dir la nostra preferida. Una de les milles adaptacions de J.Nausten, en general, sense dubte. La direcció d'Angli és delicada i preciosa. La música de Patrick Doyle és de les milles van dessonores que de l'hi-centit mai. Per mi només comparàvem de molts uri per no res. Es nota que a l'Ema Thompson està de redalguió, ja que m'entè el caràcter ironic de la J.Nausten original. I tenim a l'Ema Thompson com a Elinor, un una joaníssima que ha caït Winslet com a Mariano. A un molt atractiu, Gret Weiss, com a Willowy, que per cert, no pot estar més perfecta en el seu paper de fac boi de regència. I comenar, corren el bran, don tenim un poc etge appropriate, però fantàstic a l'Andric Man. No. Poc abans d'aquí començés a rodar-te a senyor sentiment, una amiga mitjbrúxa a divina d'en Gret Weiss, perquè tu has de tenir una amiga mitjbrúxa. Sí. No tenim totes. Li va dir que trobaria l'amor de la seva vida en el rodatge. Quan va començar, la Ema Thompson estava casada des de feia anys, i a més a més era 7 anys més gran, que va suposar que l'amor de la seva vida seria l'aquest Winslet. La va portar a una cita al festival de Gret Weiss. Però no va haver-hi cap mena d'aquí mica, i això va fer pensar el Weiss que estava destinat per a l'altre. Ha d'ot això en esclarar els càndols més que public de les vanyes del Quener Bonaig amb la seva Amrarena Bonham Garner, i l'amor de la Mata Thompson està absolutament devastada. I soltera. No t'he perdonat, aquest, eh, eh, net? No. Jo t'estimo molt, però això no t'ho perdonarem, eh, no. Va ser llavors quan la mateixa que ens Winslet li va dir el Gret Weiss. Home, el matrimoni de la Ema acabat i potser nens els teus fets l'un per l'altra. I de dir que tornona a mirar la fer-li per aquest capítol, o sigui, en la cena que el Vuelovi està imitant la senyora Gegins i se proper molt a la Mata Thompson, de debò, que es nota que tenen les ganes de fer-se un morreu. Siguin una tensió, i no heu posat. M'he gaire jod. L'Mata Thompson va dir anys després, amb a Selva La Feina i amb a Selva Engrèc, i va recullir els bossins i els va tornar a juntar. Ja porten més de dues dècades plegats, tenen dos fills i han treballat junts amb projectes molt bonics. Som superfans d'aquesta relació, o sigui ens encanta veure com de enamure't i com el Grec està tan orgullós i recolsa tan la seva dona. El rodatge d'aquesta pel·lícula seria molt rodó per la Mata, amb son no només perquè coneixeria el seu futur marit, sinó a ca més a més, perquè va guanyar un mes que m'ha arriscut, Oscar, per millor que jo he adaptat. Per un cop? La cadèmia va fer el govern. Poc a gent ha adaptat també, i no estem com ella. De fet, l'idebem la mítica cena de. "Aorgull i prejudici del 2005". La l'enric, Manirem, a "Thomson", ha retrobarien el "Factually". I l'hem protagonitzat una de les escenes més tristes i recordades del cinema. Una altra cosa preciosa que ens va donar aquesta pel·lícula és la mista entre aquest "Wingsled" i "Emma Thompson". La Kate ha dit a diverses entrevistes que quan li pregunten qui és la seva còster preferida, que no és un home, que és l'Emma. Les estimem tantíssim. Per "Le Edward Ferers" va entriar a. "Hio Gran". Ja no havien actuat dues vegades plegats i eren bons amics. A impromptu hi ha el que queda de dia. Però ja vots dels dos eren actuars encara desconeguts. Quan van començar a rodar "Segui Sentiment", "Angui Gran" es va fer de cop famós, però molt, molt, molt famós mundialment, donia per l'altre amb l'estrena de quatre vodes i un funeral. I a més a més, va ser justament durant aquest rodatge de "Segui Sentiment", com va rebre tota la tensió mediàtica, no desitjada com va ser restat juntament amb "Devain Brown". "Hio i Gran" m'avien aconseguit altra vegada, però aquest cop, com a germans, a lof actuali, tenim mitj cast a lof actuali. Sí, en res, en res. Els van reciclar. També hi ha una seria de la bebècida del 2008, que és màquíssima i superfidre la llibre. Tenim un repartiment molt guai, però una vegada tenim un Edward Ferres, que amb una mica de salt tampoc molta, no patiu, que és el Dani Estivens, que està juveníssim per que eren dos anys abans de triomfa a d'Autor Navi, com a Maciu Crowley. Com a Llea Nordeix-Bus tenim la Jati Morajam, que aquí està superentrañable. Però. A tu o men, pobre, has saltat a la fama mundial, fent un paper molt odiós, a l'Ajada Germana del Duke amb el que s'ha casat la Gladys i califa la vida absolutament insoportable. S'ha fet la vida real, està casada amb la Igriston, que és l'actió que fa de Oscar BenRat. Si m'encanta, quan d'acbeu, decideix fer aquestes coses amb l'any. Porta el teu espoc a la feina, que em va fer amb el White Dotos, amb el. En Blake també és un clàssic al Montjeig Nosten, és Ledmond de Mansfield Park i el senyor Ertón A.M. La triada Willowie, a mi, no en barra de gens. M'entria el Dominic Cooper, que només m'agrada i de dir que una cena que sí, que ens agrada molt, que és a la cena de la platja amb la manda ser infrèn amb a mamia. Que l'espren una energia super sexi, i a més a més, es nota que aquí s'estaven enamorant heavy a la vida real. Com a Elianor tenim la charity Wacfield, que, perdoneu, però jo sempre l'ha confonc amb la Ramó Lagarei. Fa superbé el superpé d'intensa romàntica. És un altre actriu clàssica dels periodes i a més a més, jo crec que molts haureu recuperat aquests dies a les vols tres pantalles des de Canet Flix, ha recuperat de Great, on sort fent de Lady Georgiana de Mof. La nova pelícola de senyissantiment surt l'onçó de setembre i el castig fa molt bona pinta. Com el i Nordaix Bost, tenim més ni menys que la deïsiet Garjones, venen anunciar la pel·li justament amb un selfie de i amb el llibre, que es va fer absolutament viral, demostrant que aquí tenim moltes ganes de G.I.Nouston. És un actriu que ho està patant molt a Hollywood. Però, aquí totes les presents, la vam descobrir i l'estimem des de l'adaptació de normal people de Salirroni. On va començar la seva amistat amb el Paul Méscal, que tots desigiríem que fos algú més. Per la senyora Dajbos, tenim la Catriona Gualfa, i que m'encanta aquesta tria o si no només, perquè té un rostre perfecte pel period drama, com ens va demostrar l'Ander, i que més a més és un actriu absolutament formidable com ens va demostrar a Belfast, també perquè s'ajusta molt a la idea que crec que tenia la gent con la va descriure el llibre. Sempre posen les mares benets o Dajbos, que sigui com senyor de 60 anys, però hem de pensar que en aquella època tenia fiss superjobes i el llibre ens diu que té uns 42, 45 anys. I que més a més és una dona vella, a més és que té aquest rostre romàntic que enganxat tant per fer un paper que era malodramàtic com és la senyora Dajbos. Sí. Com haia de fer-les entriat el George McKay, i crec que està tu una bona tria, perquè li visem barba les últimes fotos de promoció a la Peli. Sí. És una mica similar en "Danestivens". També té el culpalat de fer periodes, com 1917 o com a Feli, però crec que és la primera vegada que el veurem com a "Lidding Man" a un plot romàntic, en el també hi ha un musical "La caida d'esperta i d'inburgo". Ah, sí? Aquesta molt bo. Sí. Tinc en els de veure en un rank fora del cinema d'acció o del thriller o del musical que ens recordava. Per el "Willowby", entriat el Frank Dillaine, que crec busqueu-lo, que sí que és molt bon actor, Però té una pinta d'arrret flac amb potes. No, és això. Però té ja tant que no serà capaç en cap moment de convencents que és un aroi veiré una idea com el Greg Vai si que feia a la versión 95. Bueno, però com a res, la que ens funciona. -Va bé, avui. -Promassa, massa, no t'adanya. La Fion això ha decidit que ella, aquest any, només farà coses als tenienes, i aquí la tenim com a MISSIS Jengings, això ha dit, el que hem dit abans, té una capacitat humorística que és més que provada per tu de terme aquest mape, "sobrada". Allí estarem. Per el coronavirus en el brandon estic molt contenta, perquè serà més egapropiait que les dentariors. A veure si prenons jo bé aquest nom. Tenim en "Heber Nordum", i diu quins aquests anys, no? Blanca, quins aquests anys. -Quins aquests anys? -Dins tots! Us va enamorar d'eï, amb l'escena del Piti, que compartia la pitjor persona del món. Trein, esperada. Sí. Però de moment, mira, jo estic in. -Vinga. -Vinga. -Anem a en ma. -Vinga. És el pitjor llibre de la Gina Austin amb les millors adaptacions. Sí, és que té quatre adaptacions fideles estupendes de la Caït Pequenxale, la L'Auí Nespaltre, de Ramó L'Agarai, i més recentment de la Nja Teglorjón. Tinc una teoria de "parquea el pitjor llibre de la Gina" i els millors adaptacions. Vinga, alerta. Escolta, recordeu que abans ho he dit que la gent no li sobra mai les paraules, doncs ha hem mesí. Sí, hem mes l'únic obra de la gent que on podria estar a ver s'estalviat ben bé 70 pages de descripció i de situacions que les descriu, perquè siguin pasades, perquè ho han de ser, i que ens ha borreixen com a lectures. Això, que en literatura requereix una lentitud, una repetició terrible, en canvi, en pantalla, funcionar molt millor. I s'entén molt més de pressa. La missiós veit 100 pasades i fent salenta i carregosa, que la gent li costa 15 pages cada vegada, que la fa servir sortien escena, en canviades pel·lícules, amb dues intervencions de 20 segons i està i en tenim prou. I la dinàmica de mirar les entrou als 11 i a l'alt i els altres s'entén molt més ràpidament que quan la de descriure. Genòstins, sabia fer humor, i segurament si hagués tingut els mitjans per fer pel·lícules, hauria fet unes romcoms de 3 per cap de cul. Però en aquest cas, les adaptacions ben fetes ens fan gaudir, més encara que no posa el propi llibre. Es nota que és el llibre de la gent, oi, estem que em menys en segredat les pomquistes. Em pensem sempre, no ens anem a gan, però. No, no, no, no. No, hem de cara, aquí. Però les adaptacions em sembla increïbles. Comencem? L'hem madalèquiet de 15 de la vivicí. No hem trobat el lloc, així que no poden portar res. Quan la trobem, ja farem una visió especial. L'hemad a la Huines Paltrou és molt bonica i divertida. Sempre fa gràcia, però a l'Evan Macregor fent de facbó i de regència. I potser l'únic falliu que li trobo a la pel·l és la perruca ridícula que li posen. És molt gratuita. És la tercera pel·lícula de la austenca guanyau, no escar. I ho va fer per la seva banda sonora. Per mi, podria haver guanyat també l'altre d'Òscar, el que estava nominada, el del vestuari, que és absolutament meravellós i preciós. Potser, la perruca de l'Evan Macregor els va costar l'Òscar. Potser sí, potser sí. NEM a la hemada de la remola garei. És una seria de la BBC del 2009, moníssima. Molt fira, la llibre, i com. A veure, és que és com tot el que fa la BBC. És moníssima, ideal de veure amb Mireu, la passada a una bona estona. Ja està. NEM a la hemada d'any a T'Hilorgi. La adaptació de autum de Guaels del 2020, però una vegada les expectatives no menjuuen contra. La pel·l amb en cantar, tot. Els actos són triets de una manera excel·l. La banda sonora la va fer la Isabel Waller Bridges. Sonora, com no, m'ho aj, és la germana de la nostra fliva que va música també, de manera brillant, la segona temporada. # I will be the night, # three years, I will be the night. # Segona pisó, disseguit que són aquesta cançó. Parar alguna. El vestuari és dels pocs respectuosos, amb l'època de regència. La adaptació del guió és boníssima, m'entè l'humor de l'aus, ten a tope. I sí, una vegada més ens va donar safrets de reu les càmeres i aquest ens en canta. L'actriu que fa de gent fer faig l'empera en d'erçón i el que feia de Robert Martin, el Conor Suitels, es van enamorar durant el rodatge i es van casar en una boda amb una estètica preciosa que ens va robar el cor. Perquè més a més, és que sabeu qui va ofirir la boda. És que. Doncs ni més ni menys que la Lista arpetrin, que dius que és aquest senyor, el que fa de seu para a sexe d'educació. És que és un taumot. Ara ho heu de buscar tot això, però de bo que es farà molta il·lusió quan ho veieu. Busqueu. Aquesta adaptació té un cast que és un drim tim o menys, o sigui, sembla que la gent faig per tenir-me a mi blanc capujols contenta. Comencem. Tenim ni més ni menys que jo, joconor, fenda Mr. Elton. Quina capacitat humorista que té aquest noi quan el ditò com pés en el deixem jugar? El vam conèixer i ens van enamorar els d'orrel, fent d'un magnètic, l'aurants d'orrel. I estem en fa d'adíssimes que no el nomenessin a l'oscar per challenges on feia del més que atractiu i caradura Patrick's White. El sedocó Frank Churchill està interpretat pel calom Turner, cara a tots els coneixen per ser el primer de la l'adual IPA. Però de real ones ens vam enamorar d'eït la adaptació de guerra i pau de la BBC, on interpretava a l'altractiu i moralment dubtós, anat al coraguin. Un cop més nenes ens volen treure els nostres senyors del period d'rama. Patal. Estan en sèries converses perquè sigui el propé, James Bond. Ho faria molt bé per això, eh? No, ja està rencantada, eh. M'enjarem, m'enjarem, m'enjarem. I de senyor Vingley tenim el Johnny Fline, que jo li tinc molta cariño per l'Àpsig. I que, per cert, el Naili és el germà del Geron Flynn, és a dir, és a dir, el brón de Jocotrons. I que més de ser un actor té un grup de música. I això és nota moltíssim perquè quan han de fer el duet amb la gent, fer faig és que ho fa divinament. Jo l'he escoltat i el tio són molt, molt, molt bé. La música que fas de puta mare. El pare de l'Ema tenim el 100 per abrilllant i li va artidíssim del Naili, que molt recordarem pel seu paparàs al "of actually". Però és massa que la Round Nail ha fet i mai fins, ha fet i mai t'ho ha fet. Però que serà sempre, sempre, que tu és excelent, és s'ha llegit de qualitat. No pot parar de dir "of actually", en aquest capítol no podem parar. Com a Harry, té més, tenim ara l'actriu de moda, la meva cos, que haureu vist recentment a l'aptació de Frankenstein. El Lys, a mi. I què és la reina del cinema gòtic i de terror? A veure, també dient a "gos", o sigui que jo crec que pobretta no tenia cap altra opció, de terminisme funció navegades. Però en aquest paper, Còmic desplega tots els seus encans. Vaig a men un registre al qual no estava acostumats i jo és que la compra 100%. I per últim tenim una Ema molt diferent a les actrius anteriors, que no deixen de ser que no n'incament que no n'esvellés perfectes sortides d'un quadre per la falita. Té una cara molt més extraña, però també molt atractiva. Aquesta versió es centra molt en la paromorística, cosa que ho costa a d'aixer davant d'altres adaptacions d'austen, i a "Nema" és el motor clarament. M'encanta que aquesta Ema, o sigui, que avís més que els cloles que jo. Sí. Perquè és que a sobre, a sobre, a sobre, Ema, la versió lliure també és increïblement bona. Tenim cloles! Ah, eh! És que he tingut sort amb això. Bueno, horrible. I sorten actors culpeterien més endavant, com l'Alïcía Silveston, el Pell Rout o la llorada, blitani Morfi. El vestuari és extremament icòmic, icònic. O sigui, qui no volgut el trècgagroc de la xer? Fortíssim. Bueno, que havien de registrar, ja anem a març del parc. I ha dues adaptacions canòniques que no en tinc got garegrette. I tenim una adaptació lliure meravellosa, metropolitant de Will Stilman. El director va explicar com va arribar Ginausten i m'encanta perquè crec que es aplicable a molta gent, sobretot a homes. Primè, veigig per la carrera, la vadi a Norzanger. Subopendre tot el peu de la lletra i no ho entendre que tot era broma. I com que no està fàm marir l'itrat, amb més en l'olatoratura gòtica, doncs no va saber accepter cap de les referències ironiques. Li va semblar una tuntaria, però a si va germana, quina sort aniria germana. Sí. Li ha insistit i li va dir que li havia donat una segona oportunitat i va donar-li amb seny sentiment. Aquí sí que li van cantar i ja va voler llegit tot austen. Ara, ara. Més endavant, quan ja havia treballat amb l'itrat uragòtica, va saber apreciar la generalitat de la vadi. Metropolitán és una pel·lí dels 90 i tenim access a una nova lloc de la classe més alta d'un Manhattan que ja no existeix. Durant les vacances de Nadal, un grup de joves universitaris molt privilegiats arroneixen a festes i a passar l'estona. Aquí, en lloc de la fan i tenim en Tom, com a infiltrat entre gent molt més rica. A més, de para als amants d'aus, el que tenim és una pel·lí obligatoria pel Zamax de Nova York. Hi ha un moment bastant icònic en el qual la protagonista diu que l'agrada molt J.Nausten i un dels personatges la Manchester. Quan ella li demana, que ho desambulopona mica, s'adona que ell no ha llegit mai cap dels seus llibres i que s'està limitant a repetir opinions d'altres senyors i queda totalment en ridícul. Va, va ser amb el Sanditon. Sanditon costa molt d'obicar perquè realment és un mix. El primer capítol, és una optació de la novel·la i n'acabada J.Nausten, a fil per randa. Però a partir d'aquí, s'inventa tot. La primera temporada, m'imbarà bastant la veritat. I no només perquè ens tornés el C.O.G. a l'imaginaria dels tretses d'èpoques que no el recuperàvem des del segon capítol de d'Auto Navi. On feia de camul pa mac, no perdó de camal pa muc, oi, tal revés. Perdó. M'he emocionat. Si no, perquè la història era entretinguda, i es notava que estava fet a parar algú que estima i coneix molt la literatura clàssic anglésa. Va identificar diversos plots de diferents llibres d'Austen, de Takerai. És molt important, Coby-Kam, qui és el creador d'aquesta sèrie, i que ha posat justament aquest moment sexis. Es tracta de l'entriu de Ivis, que ho heu no parant de parlar aquest senyor. És que clar. Que està darrere dels guions de moltíssimes adaptacions del period d'drama. Com que rei pau del 2016, la va dir a Northanger, la sèrie de senyissentiment, la sèrie de Wei Willief Now, o sigui, literalment, treu un món de trames, casa de desolada, de la adaptació d'orgui i prejudicina de 1995. Debritget Jones és que estem parlant deia, vull només. Bona baranca, més com un d'atquestes. i les seves coses molt enfadades per una cosa. Sí. Reclamo ja justícia, ja, per les nenes periodes drama. Ja ni ha prou, que descobrim els actors més guaposicarismàtics i que quan s'acabarà temporades al Robin grans produccions. Perquè és que en aquesta temporada tenim dos arois possibles interessos romàntics i, a la segona, ja no hi ha cap. Un, el reclamanètlix per fer una cosa de Vikings, que he fobor dels Vikings, però torna-me a la aquí d'arquitecte al CBO per Guaid Lotus, que també ho fa molt bé, però pot tornar a que. Estic molt enfadada. Jo he de dir que, si com que ho hem passat les tres temporades, ja ho hem de treure, però hem de treure les tres temporades, la segona dia és bastant, perquè com que m'agradessin, així com ho hem de votació molt lliure, jo no m'esperava gens de fidalitat. Si ho mira, jo crec que funciona bé. Ara també us dic a partir de la meitat drama, de seta temporada, jo veig desconeg't altot. Aquest és com. Jo no has vist. La quarta i ara vam abandonar molt fortament. Minga, doncs anem a Mori a Mystad. Vol estigme, el senyor que et costa recomanar, torna a Ginausten per fer una adaptació super fidell al humor desencadenat de la Ginaustenjóva. I ho farà amb les seves muses, amb què havia treballat a les d'ais d'obtiscó, que va ser vinyi i aquest vequinsxal, que havia fet d'ema i que a més a més aquí estan creïble. Això és una mica complicat, perquè, o sigui, el tema és que el detitull i posa a la Lady Susan, però la drama és la de Mori a Mystad. Per despista, no sé per què. L'any 2007 vam fer a la fa una adaptació de la Vallada Nr. És una gamba rada, però és igual que el llibre. Com us hem comentat, el Guionista és André Davis. Com a Cacerín Morland tenim una jovenissima, Felicitï Jons, que està adorable. Com a Isabel Azor tenim la carrim oligan, que repeteixen el Montjain Austen, i també està estupenda en el paper. I com a tindle, tenim el Jota Jota Felt. -Aneva a PSO. -Venga. Tenim dues versions canoniques de PSO, una cilera de la 95 i una pel·lera del 2007. I després tenim la Vaixó Netflix, que no sabem ben bé com que t'agoritza. Parlem no una miqueta, només una miqueta. I us expliquem perquè és una puta merda. No té sentits? No has habitat, s'ha d'explicar bé. És una pel·lica no té sentit, perquè no és ni una versió lliure, ni una interpretació, ni una reescriptura. Perquè és que demiges amb tot. El trancament de la cuarta paret no funciona, intenta ser una versió fidel, però no fa servir els coses corresponents, i perquè et mutiu no ens adueix. La Nélio et és una protagonista més madura i amb més força de caràcter que no pas la Fani Price, però no té el comportament canalla i descarat que li posen en aquest cas. No és en. no funciona perquè li donen un toc humorístic que no té, perquè no aprofondessin en allò que les seves lectures gaudim i perquè es queda amig que mì de tot. Hi ha alguns personals desinterpratats per persones negres o seiatiques. Sí, però es queda amig, també heu un altre vegada. Ni és una versió, ni és una adaptació, ni res. Amigues, si voleu fer una macarrada, la podeu fer. I segurament les lectures de genaos tind la podrem comprar, perquè estem en jane als brits de l'autonom patates i estiu fent mencantades. Però si fos una cosa que no és, ni versió, ni humanatge, i a més a més ho fos amb un dubtós i amb un pressupost a la bat per aquesta cú 3, a les fesposos a la pantalla, aquí ens enfarem. I més a més, és que el que sap més greu és que l'hora hi ha coses que sí que estaven molt bé, per exemple, el pare i les germanes, són superfidels del teu comiqui ridícul que la gent, dels ipos a la gent, que ja sabeu, que era molt fan de ridículits a sacolaristocràcia. El senyor Eliot para estar interpretat per l'itxar de gran, que també feia de para sàlborn i que bro de tots aquests papers de para distucràtic humorístic. M'han entrem a la segona categoria, els biòpics. La jove genaos tind es dir "becoming jane". Molt de gent me criticar la tria de l'enjada way, perquè quan es van anunciar el casting, perquè no és anglaesa. Però escoltam-ho, ha fet tu independentment bé aquesta noia. Com a tom l'Efroy vam tenir un estupendo James McAvoy, que sempre fa bé la seva feina, però aquí i expiació són el top de la femel gaze, està increïblement tendre i atractiu. Evidentment també compta amb algunes de les grans dames del period de la M'Anglès, Magis Mith i la mare Ballosa, Joli Walters, les adorem, absolutament. Una cosa que em fa molta gràcia a la Joli Walters és que tu tom la recorda per on ho parla l'altra paper, però no es socia que és la mateixa persona. O és l'amiga de mama mia o per ser la mare del ron a Harry Potter. És la mateixa! Anem a mi, Zhausten. És un biòpic de Cassandra, a Austin de la BBC. O sigui, és ideal, superfidel, que fa molta amor i coneixement de la vida de la família Austin. La actriu que fa de Jaina Austin és la Patsy Ferran. I jo tota l'estona pensa en aquesta noia, té cara de catalana. I no és ruta que sí! -Què és de l'Ixambolència? -Esca! El instint de punky no faia mai. El cas és absolutament perfecte. Fem de Cassandra gran, tenim ni més ni menys que la perfectíssima, que hi li haus. Que és, basicament, la renalspirió d'rames i que envis a Wives M.Dotters de la Gascale, a B.Dotters, o molts recordaré-ho més recentment per ser la mare dels d'orrer. Però la seva vinculació amb el món Austin és boníssima, perquè és ta casada ni més ni menys que amb el màthic McFaraday. És a dir, el senyor Darsen. Per ella, de guapos i altíssims. La que s'endrejou és una altra perfecta. La sina de Calsen, que vam veure els medici, no t'hi ha presiosa. Guapíssima. La naboda és la Rosiliesli. Sí, n'he salvatge de Game of Thrones. I no no fent gens now. O la secretària de Dautonobi. També tenim el Max Ayrons, que sí, el que no em donen gaire. És el fill del Geremia Ayrons, que l'espiri et drema autèntiques recordem per "The White Queen". I aquí fa de Henry Hopday, l'home encantador que coneixen de vacances en poble de costa. Un episodi molt poc un hagut de la vida a les Austin, però que aquí no és per posar-nos medalles, però les punquies jo us ho hem explicat a l'episodi de la persuadió. I per últim, anem al món Austin. Comencem amb Death Come Superfly. És una minisseria d'aptant un llibre al mateix títol que fa una mena de novel·la a gata crístic, l'uudo, però que passa a Pemberley, quan l'Elisie i el Darcy ja estan felicitament casats i els veure a la Lídia i el UiCa. És que és un altre cast, ple de perles. Pel Darcy tenim el Maciu Ries, que tot es recordaré per ser el protespierruis de "The Americans". Ho apíssim. Ho apíssim. De UiCa tenim una altra rei del "Piriot dramas", en Maciu Guth, que tot recordem per "The Autonobi". De grau, tenies que ser tu "Matchpoint" de societat literari, el país de pastís de patrata, s'ho hauria de mirar una seria englésia i que no surtia que et senyor, o sigui, tard tot d'hora, que va la pareixent. I més a més és que, evidentment, com sempre, ho fa estupendo. Lídia tenim a la gent a Coleman, que feia també de reina victòria a victòria, i a més a més és una de les millors lídies que vés mai. Molt recomanable. Dos dies, pinc pinc pinc, increïble. Passem a Austin Land. Si l'anterior teníem de protagonista on dels espiers de "The Americans", aquí tenim a la seva dona la pantalla, i a la vida real, la Query Russell. I també. Aquí va d'una noia americana, obsessionada amb el món de Jane Austen, i que va una mena a porta aventura, però, tematica Jane Austen, tríem a fer-lo també. Si és clar, una va dir per favor. Allí, a més a més, pò una amiga, i és la gent i fer el "Coldridge". "Please, these guys, they're trying to murder me." I el "Halan" és el mateix actor que Josepia F. Josepia F. Famó recentment per fer de Mr. Tinley, el Jota Jota Felt. O sigui, m'encanta quan repeteixen aquesta jugada de fer-lo famós com el Collin Fertz fent dades, sis. Vale, anem a. "Pret en prejudic en zombies". Quan has posat a la moda dels zombies, va, va apareix a un comí que es deia orgull i prejudicí i zombies. I un llibre. Jo ha viat més enlellegit, i és molt divertit. Així, la gràcia és que n'ha agafat el text d'integra n'anem extreta als dialects, i han afegit zombies i han fet que funcione. I funciona, va, bé? És a dir, no ens enganyem. És un text que comatal, té pocs entit, però és super, i és una rescra. Com que és una rescraptura, ja, pues funciona. És molt gràcies, i evidentment la pel·lis igual, és a dir, una fuma de cósmica. El van adaptar a la gran pantalla amb una plantilla d'actors que tots juxtamen. Gilli James, que va triomfar com a "Laydy Rose" d'Otonavi, mateix mit, que recordem per sus papers després poca cosa, comparat amb la seva dona, com el Prince Philip, a "The Crown", o com a "Day Montargarian", a "House of Dragons", també tenim el "Ducles Boots", a "Suki Waterhouse". A més a més, també tenim el "Guns Noms" típics, com "Chals Dance", que aquest home està especialitzat en ser paraplorlemàtic. El tenim "Ajoc de trons", "Fenda para l'Anister", i ara el tenim "A Frankenstein" de Guierme del Toro, com a para del Victor. Aquí, d'aquí, fora, obviamente, d'apara. Pada senyor Bennett. I també tenim del "Mond Game of Trons", a "La Lena GD", "Fenda la queda la sercila anister", "Fenda aquest cop de l'ídica ser enduburc". Però, realment, hi ha moltes més coses, com "Gener Stinbuc Club", "Gener Stinbuc Club", i "Missies Alstin Regrets". Però vam deixar aquí perquè aquesta gent molt durant a supar. Què va pres avui? Vinga, va. Què me pres avui? Us resumim amb 5 punts. Un número 1, que per moltes adaptacions que facin de Gener Stin, mai no entiendrem prou. Un número 2, que ens encanta que hi hagi tot un univers, que té gent a austènic als actors, que han participat d'anaptacions clàssiques apareguint en relàctures modernes. Un número 3, que la gent escrivia "maravalosa menbé", i això fa quedar-les sigui molt difícil, acceptar-me. Un número 4, que ha descut el seu d'assipreferit i acostuma a ser el primer que va veure. Un número 5, que les legatores d'austint volem adaptacions ben fetes o reescriptures ben fetes, però que estem massa ben acostumades com per aguentar adaptacions mediocres. Posin sal, espiles, senyors de Netflix. Benonins, d'endreixell està! # Jo ja està, sempre que jo ja està. # # Qui va en gustar? # # Qui va la veient? # # Se coba. # El propi capítol, el dedicarem. El dia de capdañ. D'aida, dada. -Di guarda, no?-Sí, dadaid guarda. El 3 coach serà. Revetia capdañ. Us esparem aquí el joc, el dimecres 28 de gener. No és el que ens hem de fer. I les 3 som la Carlota Freixenet i la Blanca Pujals. Moltes gràcies a tots per acompanyar-nos un cop més. Moltes gràcies a tota la gent que ha fet això possible. El joc per acollir-nos. El roulor gales per fer-nos una bonic. A la l'haies arribada per posar les bavotes al separador. I les filles europees per sedir-nos jo i lligui l'equilar i per les cinto inicial. I a les buc per sedir-nos els seus colseparadors i per aquesta cinto final que són. I a vosaltres, i gràcies per venir. Moltes gràcies. A la vida, com dos dies, la perdida, els res. Moltes gràcies a tots per acollir-nos. A la vida, els res, la perdida, els res. I a la resta, tots els ponimosa. Descrencere quan s'ho huide. Ara em que tu viva i ja no puc parar. Si has passat un miit, ara no s'haurà. No te has perdut reu, no te has perdut seu bo. I que tu vinc i no vinc i no vinc, no te has perdut. Moltes gràcies a tots dies, la perdida, els res. I a la resta, i tot s'ho huide. Descrencere quan s'ho huide.