Punkis Decimonòniques | 05 x 03 | Els eduardians

# Punquis de Simonòricas, un pot que es dedem als victorienes del sécle 21. Comença el capítol dedicat als adòrdians d'avita Sagoil Bess. # De qui parlem avui. Avui, amigues, parlem de "Avita Sagoil West". Sense dubtar l'autora més aristocràtica que hem de girar. Bé, amb el que es va fer, amb el que es va fer, i de victòria Josefa Dolores Catalina Sagoil West. La mare de la Vita era la fia i l'agitima del Barol, li on el Sagoil West i el seu pare era l'areu del titul, i per tant, de noll. La seva àvia era la Pepita de Oliva, una cantaur a Malagaña i a Manpermanent del Barol Sagoil West. La societat victoriana va rebutjar la seva mare per ser l'agitima quan era jova, però, finalment, vas de venir una baronesa important i va ocupar un espai reallavant en l'alta societat anglès. Vita li dedicaria una novel·la a la seva àvia. Pepita. Tot i sé cosins i que es casen per deure, el principi dels seus parles estaven bojament enamorats i plens de passió. I el sabeu que, com més cosins, més endins. S'ha aviat conegut a una festa al cam i es van sentir ràpidament a 3 de l'on per l'altra. Vita era una jova molt vella, havia tingut moltíssims pretendents i, finalment, es casa amb el seu cosi, que és 5 anys més jove que ella. S'instalan a noll o no ella de fet hi ha ivi amb el seu pare, que encara governava la casa. El amor se paga i passa a la viura per viure per a d'esprecdicaments separades a la norma que ha salot. Fins el punt, que el pare de la vita i té una amistensada per menen instal·lada i la mare rep diferents amants i protagonitzes candols socials. També he protagonitzat dos escandols judicials que van ser molt mediàtics. En un va haver de demostrar que ella i el seu germà eren i legítims per assegurar l'herència al seu marit. La victòria es va anar barrellant amb totes les seves amistats i al final només passeveu els seus dies en compagnie amb escolina, de diferents amants, més o menys i los tres i més o menys rics. El part de la vita va ser tan traumàtic per la seva mare que va decidir que no tindria més fills. Tot i que només havia tingut una nena i el seu deure era produir un areu home. La vita va tenir una infància solitària i extraña. A casa seva constantment hi havia festes d'última moda, amb la gent més rica i més interessant, més moderna i artísticament, pensada de tota en la terra, però la vita era filla única, una nena sola en una casa norma. Rundava sola per els passadissos i les cambres, li encantava explorar a casa seva de nit amb un canalobra, es perdia per els foscos passadissos que a la resta li feia en po. De nit imaginava que els hi ha pas de l'escut familiar i que estava en per tot arreu preni amb vida. Bàstima noll i em parla com si fos del seu enamorat. Quan s'adona que no el potereta, perquè com que és una dona no podrà adar el títol ho passa molt malament i sempre la viure a llorar. Vita està enamorada del seu passat familiar tan antiqui romàntic. El seu pare, en absència d'un nen a reu, criaria la vita com si fos. Transmater en dir amor per la casa i tots els deures que comportava el títol per les persones que depanien d'ells. La petita era una tomboy, molt masculina i pagava els altres nens. Vita Basta sempre escrivint era la seva crida i la seva evocació. Els nous al teïs de Noll, una vida de la senya, i escriu i representa les seves primeres obres de teatre davant d'un públic imaginari. La seva primera obra de teatre és Charterton, que hau tu imprimeu en el poble. És sobre un poeta dels segles 17 que suïsit de 17 anys. Els mateixos que té i quan l'escriu. D'acord, que vale, és tot molt dramàtic i romàntic, però és que imaginat creixen aquest casalot tan impregnat d'història o sigui, serur-os intencet per nàssers. Sí, no. Estava condemnada, pobrefin. Quan la vida compleix als 18 anys, com tota jove d'altenoblesa, abans de la primera guerra mundial, va haver d'anar al val de debotants, la seva presentació en societat. I, per tant, les envien al hondres. Ella, que mai no havia sortit gairebé de Noll, de cop li toca interactuar amb un munt de gent jove. La vida ha sent molt confosa. Baja, s'adona que no es sent gens a treta físicament pel joves, com tu, caria, i comença a tenir relacions amb noies. Tot i que en el moment no entén ben bé que són aquestes relacions. Els 26 anys s'adona realment de la seva sexualitat i de què significa. A tot això per això, elles decidis que es ha mal, amb el Jaron Nicolson, perquè va sentir que em veig podria construir una vida. Era del seu cercle social. Tot i que no fos de tan alta, alta, altar i esticlòcia com ella, per tant, no niria viure a una casa tan gran i tan magnífica com Noll, però em va fer de casa seva una llarg molt bonica. La casa havia format per del patrimoní següent. Vita, la va veure com un castell de la vella d'orment, amb una torre a l'Iza Vatina on hi escriuria, rudejada de jardins de roses, la formosa Cisinsburg. Plagats, van viatjar molt, i vita la compagnaria constant i noble quan el van destinar. A Orlando, una nira com em vaixar d'o. Afectivament, a constant i noble. La vida i el Jaro el van tenir dos fills. Vita el bastimar, per pensar que era una bona persona, i una part bonica de la seva vida. Però els homes no m'exciten d'aquella manera. ofem les dones. Sant dia que tenia dues cares, la de Gran Dama i la de Gita Nna, i aquesta part l'ha ocultat a del Jaro i dels seus fills, una mica com un doctor Gérr Gekyll i Mr. Heit. Mai va deixar de tenir relacions per a les amb altres dones. A la torre a l'Iza Vatina de casa seva, on hi tenia la seva sala de scriptura, i guardava una maleta vermella, on hi tenia les proves de la seva relació en sàpiques, amb cartes i més detalls. Sempre va magar aquesta part de la seva vida dels seus fills que de fet no van descobrir fins que va morir i va obrir la maleta. Per una banda, tenia una vida ideal pels que no els de l'època, una casa preciosa, amb el jardí més bonic d'Angleterra, un marit i dos fills, ocupava en un joc important de la societat anglèsa. I per l'altre, tenia una vida paralela amb les seves amants. Va haver-hi un bon episodi, però que gairebé ho trenca tot d'aquesta vida ideal i va ser amb la Vaiolet. Es coneixent des de l'escola i tot i que la Vita ja havia tingut amb estats. amb estats passionals, amb altres noies, la Vaiolet era diferent. El seu fill ho despioria d'una manera molt gráfica. Sota la seva influència, Vita era com una madusa a dictar la cucaina. Tot i que la Vita ja estava a casa de llum dos fills, va marxar a la vacances amb la Vaiolet durant tres setmanes a França. Però les setmanes es van anar llargant i no tornaven. Van adoptar sobre nons carinyos els russos. La Vita es vestia a doma, es feia d'hi julios i portava a la Vaiolet a les festes de París. Aquesta episodia també retrataria a Wolf Orlando. Finalment, els espais doncs deciden anar-les a buscar França i les per sodeixen per tornar a casa. El seu marit acceptava les relacions amb altres dones i per la seva banda tenia relacions amb bomes. Això no afectava la mort que tenien entre ells. La Vita li diu, no m'importa amb qui dormis sempre que jo tingue el teu cor. Les seves relacions amb els homes, ells, els han humanat la seva diversió. L'amica s'inventa en el matrimoni a la banda, que et faré. Totalment. Tot el que feia la Vita era no convencional. També cal tenir en compte que era un època en què no es creia en el desbianisme molt diferent a ser un homosexual, recordem el destí trist i tragic de Oscar Wilde. A més, és que era una nena rica i pija, estava casada i de cara al públic, és que estava ocupada fins a ordinaria. Perquè de fet la Vita també és famosa pel seu jardins i per seus llibres sobre jardineria. Sap molt d'agreu que actualment se la conegui com una nota al peu de Virginia Woolf. Quan el seu moment era una autora molt famosa, reconeguda i molt prolífica. Pobló i cap o a dia guanya prèmix literaris, publica moltes noveles, i escriu una columna al diari durant més de 20 anys. O sigui, és una carrera d'escriptora com el fo. De fet, era molt més coneguda i tenia molt més d'exitabents que no pas Virginia Woolf quan es coneixen en un sopar. En aquest moment, Virginia no havia escrit encara les que es consideren les seves dues obres. una cambra pròpia i orlando perquè en carnúia conegut la seva mosa. En canvi, Vita era un autor a Besseler. I una lesvia a una reina que sabia molt bé el que volia i coneixia el seu propi ple. Era una aristocrata a la gantíssima i cultíssima, extremament magnètica. Virginia veneia d'un món molt diferent, era de guany més gran i era d'una altra mena de aristocràcia, la intel·lectual. La seva família i el seu cercle eren grans escriptors i artistes. Si la vida de la Vita va estar marcada a pels escandols de la seva família, la Virginia va estar marcada per la tragèdia. Si voleu recuperar la viurefia de Virginia Wolf, temporada 3 a pisodi U, si no merro, que això és la cambra pròpia, però estic d'inamamoria, perdó. De aquesta primera trobada, la Virginia diria, "No sé si serem mai amigues". La Vita, en canvi, diria que li havia errovat el cor. Tot i que anava molt mal vestida, al final, si escolava ser taballesa i tenies la sensació de haver conegut realment grandiós. Virginia, amb el seu marit Leonardo Nard, eren al centre del grup de Blombsbury, on hi havia moltes relacions complexes. Moltes relacions molt complexes. Moltes les coses. I espai per moltes relacions en la vida d'algú. Això considerava Virginia Wolf i, de fet, era una mica la filosofia sentimental de aquest grupet de Blonsbury, que, com diria, Dorothy Parker, "Life, it is squares, paint it in circles, and love it, try and girls". Els matrimonis de aristocràtics també eren molt lliures, es casaven per deura i buscaven fora el plaer. Per tant, totes dues tenien una situació molt propici per tenir una relació. Els seus marits acceptaven a aquestes relacions i les dues si venien molt bé. Fins al punt que Virginia va escriure la vida dient de tot l'ondres només en nosaltres ens agrada estar casades. La vida sempre havia volgut fugir de llocs extraordinari. Inenes, poques coses hi ha més extraordinaris que Virginia Wolf. Totalment. No volia ser només la dona d'un funcionari i una mare. Aquest sentiment, el plasmà molt bé, a tota la passió pagada, on reivindica la vida cayera i secreta de tantes dones que van haver d'anunciar el seu somnis per obrir el marit i centrar-se a fer d'espoza i de mare. Es van donar molt de suport en l'escriptura, parlaven molt sobre el procés creatiu, sobre els llibres que estaven pensant, i s'ajudaven moltíssim a l'hora de pública. Tan, que Virginia acabaria sent a dittora i publicaria la vida. De fet, justament els adoradiants es publicaria a Hogwarts. Pres. Anen a coses més pràctiques. Per la Virginia i el Leonardo era un gran que guanyar a la seva editorial, una autora que es venia molt i molt bé. Molt i molt bé vol dir que van vendre 30.000 copies als primers 6 mesos i 80.000 copies al primer any els estats units. Vull dir, això són molts duros. Jo com a dittora, ja m'ho arrasaria. Sí, ja m'ho explicaràs a mi, o no els veuen aquests números avui en dia. Virginia comença a escriure Orlando sincans més tard d'haver conegut a la vida. Quan ja havia acabat la seva relació física i la seva relació sentimental s'estava pagant. Vita tenia altres parelles més activa sexualment. Virginia vas escriure a vida dient li que portaven temps d'un bloqueig creatiu. Fins que una tarda es va seure i van començar a bruir unes paraules. Orlando, una biografia. Virginia vas escriure a vida preguntant-li. I si Orlando fos tu, el teu cos i la teva men, com et sentiries? T'importaria? Digues si o no. A més, hi ha tot un detall de temporalitat. Josepia mort al pare de la vida i, per tant, suposava perdre el nou parella. Orlando és la manera que a Virginia de retornat n'hi noll i és considerada la carta d'amor més llarga i més bonica mai escrita. Orlando és Vita. Vita va arribar a posar amb diferents vestits de diferents èpoques per les il·lustracions de Orlando. Vita li va dir a Virginia que havia inventat una nova forma de narcisisme. Vita estava enamorada d'Orlando, que era el que havia la fi, ella mateixa. Orlando vas suposar un canvi en la seva relació. Va ser la manera de Virginia de marcar per sempre la vida de Vita. Que podia tenir altres amants veïsimes, però que p'tindria la rei avancea intelectual ni podria competir amb el geni artístic de Virginia. Es van seguir cartejant tota la vida. Virginia escriuria abans de morir que a part del seu marit i de la seva germana van a ser la vida era l'única altra persona aquí realment avi estimat. Sí, sí, però què vas escriure? Bueno, comença'm força. Nota de l'autora. Cap dels personatges d'aquest llibre és totalment fictici. Si abans de començar, la tia es posa aquesta nota increïble, que és una declaració absolutament d'intentcions i que gens marcarà el to per tot el llibre. O sigui, bona novel·la comença amb el nivell d'autoconsciència. Aquesta sabem claríssíssimament que estem davant d'un novelot de cabra de tur. Ja ho sabeu que les punqués un bon inici ens encanta, ho hem dit miles de vegades, i he de dir que a més a més com a bona fanda flipat. Poces coses amb sedueixen més que un inici amb aquest nivell de trancament de la gord de veriti d'autoconsciència. Entre els mal de caps que trivola en un novelista, no es pot menys tenir el detrià en quin moment començar la seva història. Jo una màgia de les prems tia ha fot una mera explicació que sembla gairebé a teoria de la novel·la i en xufa que sí que sigui que val, que és molt poc feixó, poc feixó, que sí que sigui que patades. I així, això comença la novel·la del don-taullat de 1905. Però jo no valgo. Perquè a mi, és una màquina i és boníssima a l'hora de mostrar els seus personanys, construïn-nos amb molt poquet i no només a través de les seves accions, sinó sobretot a través del que els altres veuen i pensen d'ell. I així ens presenten. En Sebastián, l'Aleu de Chevron, l'Alussi, la seva mare, la Baire, la Germana i l'Anquetil, el convidat a estrany a la Vallada. El títol del primer capítol gens demostra l'importència que tindrà la casa. Chevron, el nou, fictíssim. El que estic de nou era norma, d'origen-todor, però amb molts afegitors i zebalins i posterios. Havia estat originalment un palau d'un energavísba que havia coronat, de fet, o sigui, un energavísba tan famós, que havia coronat en rictar-se, que havia comprat a la casa en 1456. En ribu i té, bueno, senyor Redflac, aquí no estimem, l'exprovia i passa ser una residència reial, la fa servir per les seves caseries i de fet, i residaix durant un temps, la seva filla Mari, d'aquí després serà la Blodimeri, mentre s'estava divorciant de la Reina Catalina de Rago, per ser una cadurem. També hi va passar nits, la Reina Isabel I, que el va regalar finalment a la família Saquil. Saquil vam fer crir la propietat i el van dotat de totes les maravalloses peces de l'art de l'interior. Té moltíssimes habitacions. Vita, romantits amb el número de habitacions en concret, 365, Virginia Woolford, l'Ando també, evidentment, té els marleig mediabals i la era renaixantista que va incorporar la família Saquil. També venen a introduir en totes les noetes tecnològiques, perquè no us penseu que aquí només hi havia marleig, també hi havia electricitat i lavabos. El principi, en recorda sense dubte, a retornar a Bright's Head de Berin Bau, escrita al 1945. En amb dues tenim el jovarista creta en un menat sabàstien, ha reu d'una gran casa, rumeant estirat a la taulada de la gran menció, ha aclaparat per pes de la seva gran i altissonant família. Vita va dividir-se i amateixen els personatges del seu bastien i de la viola. Com a única reva del seu pare, el seu pare us hem comentat que l'havia educat com a un substitut d'un fill home, per tant li van colcar l'amor faudal per la seva casa, els seus deures de caballé amb vers n'ol i la seva gent, aquest sentiment de la novel·lesa oblid, el borem reflectit en el sabàstien. La vida sentia molt aquesta dualitat entre Grady i Najipsi, a l'hora era una dona que volia trencar amb tot i que fugia de tot allo convencional i aquesta faceta la borem molt més amb la viola. En la viola i el sabàstien, veurem aquesta dualitat, la concepció del gènere, la lluita interior entre la conformitat amb les tradicions i l'herència versos al seu desig d'autorada terminació. Si Virginia Woolf la fa canviat de gènere a Home dona, Orlando, Vita, es diu "deja, si mateixa, entre un home" i una dona. Els adoradiants reivin el seu estima d'ici amb n'ol, com has dit això? "Shabron", com tu vols, "Shabron", no? "Shabron", "Dogat", "Dogat". Doncs la seva arquitectura com els seus costums. La relació amb la seva mare. # Tava. # Era complicada, de Morodi. La seva mare seria inspiració per les grans dames dels adoradiants i és també un reflex de la relació amb les grans de Mara Sfilas de l'Epoca Duardiana. No la va educar per qüestionar el seu sistema de valors ni per amagar la seva vellesa, era una dona més femenina. La Vita tendia a amagar més la seva feminitat i adoptar comportaments masculins a l'hora de fer la cor d'altres noies. La Vita sempre va acabar perdonant la seva mare, tot i que li va fer alguna de l'alçada d'un campanat. Una que em sona molt bé, estiva-sé. Com va començar a propagar rumors maliciós sobre ella i el jarrol, dient que la Vita tenia intenció de divorciar-se del seu marit per casar-se amb el seu cosí i de segurel vest per per fi aconseguir no. -Va, en moment. Què vol dir això dels adoradiants? L'Epoca Duardiana és la que ve immediatament des 3 de l'Epoca victoriana. Amb la mort de la rena victòria, el 1910 Ru, puja el poder al seu fill aduar, que rena rafica la seva mort del 1910. En això, el nivell artístic coincideix amb la V-Epoca. Quan puja el poder, ja té 50-90 anys, porta 100 molts i molts i molts i molts, i molts anys del Prince of the Paréu, una migeta com el rei xalat. -El rei xalat, m'he dit de fan port. -El rei aduar va ser negar les finances de la casa real veritànica, aconseguint que fos una de les merriques del moment. Es van voltar de moltes persones d'horigen joeu i relacionades amb la banca, com els Rochenscil. És una època que queda compreta entre dues èpoques molt importants i per això, a vegades, queda tapada, ja que és just després de l'Epoca victoriana # # # i us abans de la primera guerra mundial. Seria l'última època feliç, abans de les desgràcies de la gran guerra. Una època recordada per molts autos amb nostalgia, en la que hi havia una engleterra imperial rica, amb molts abans sus artístics i científics. És una època, en la que ja ha triunfat la revolució industrial i que per primer cop comencen a agafar protagonisme i a reivindicar els seus drets sectors de la població que sempre havien quedat a l'ombra, com els treballadors de les fàbrices, els treballadors en general poden reivindicar els seus drets a vot. És la època de les sufrajets. # Oi les cadenas hay que romper # en dura lucha por librecer. # Y nuestros plenas, las horas cantaran el ser mayores. # Por fin pote la mujer. Perdó, és que s'ha de cantar sencer aquesta. La novel·la comença amb una gran festa, Chevron. Ha clarament inspirada en el que havia viscut des de la seva infància, no? El seu entès ens ha escapat a l'alde de les tebrades té 19 anys i ja ha de t'enxabron perquè el seu pare mort i la seva apreciosa propietat amb els cèrbols al terreny i els convidats al jardí. Una cosa molt cuchis que si busqueu el castell de no, a la majoria de les imatges encara hi veureu els cèrbols. També ho veieu si ens hagui voler els nostres xarxes, que pengem totes aquestes fotos a l'insta de punquies de simonònices, moment de promo. No s'ensipo ja la teulada, però baixar directament és perillós. Si rellisca es pot matar. Els geopars d'Araldix l'observaven amb ser casma de rira dels escuts. La vita està descrivint el seu escutor Araldic, que té a dos geopars els cantons, els mateixos cadres de petita, si imaginava que l'observaven i prenien vida i les seves petjades de Vallud l'acompanyaven per la casa. En Sebastián ha arribat a tarte el banquet, però la seva mare no pot estar gaire estonant fa de l'envell. El perdona sempre tot el que faci, l'hi do l'altra, i no pot negar que és molt atractiu. És un jove esbelt i mure de cabells i de pell i ben plantat. Té tots els encans de la adolescència a Patricia. És com prezencia el primer capítol de d'Auto Navi, o sigui, és brutal com explica el funcionament d'una gran casa, per exemple, caldinar els fales a dals banquets amb teules petites de 4 o 6 persones. La formalitat d'una teula llarga ha reservat el super. El Sebastián li toca a seure amb la Ley de Rojantón, que li cau bé, però li destarauta la seva presència. Perquè és vellíssima la pintada fins i tot sàrgent, i havia estat la sensació de l'any a l'acadèmia al quadre on sortia vellíssima. Però tot i la seva vell és ofennosa, la Ley de Rojantón. No és una juveneta casadora. És l'amiga íntima de la mare del Sebastián i té una filla de d'adat de mareixa. Les mares, en un moment molt de samuraiternet priti, han fantasallat que es casin els fills. Ens presenta el Leonardo en Quetil, una aventura famós. Com a les festes de la mare de la vita, això haurà també convidant personalitats que han destacat. L'en Quetil observa com aquesta vintena de persones, que per la seva posició social, estan acostumats al tracte íntima en prins subscolítics vangués, gent de gran vellesa i persones que fa història. I tot i això, se contenten amb una xerra mèc a inconsistent durant les llargues hores d'un diauciós. I no és perquè estiguin cansats de la seva rutina a trafadíssima entre setmana i ara necessitem una mica d'escage, una conversa superflo. Aquesta gent són com la Ley de Violet. O és que vull que ha de munt? No saben que és un cap de setmana. L'en Quetil està fascinat amb l'espactecla. Venen cadenant converses absurdes sobre si necessit a tal o qualfesta. Si això és l'altre societat, que deuen rejudir. Perquè segur que no hi ha hagut mai cap frau tan gros. La que diré és un personatge fascinant, no només per qui és, sinó sobretot pel que implica. Ella està convençut que l'han convidat com qui convida un miguda fira. És el seu fricció particular. Podria ser aquí buscant finançament per la seva propera expedició. No sabem exactament què hi fa aquí. De moment el tenim aquí, ha guantat com un misteri. Ens explica també el funcionament de la part del servei de la casa quan hi ha convidats. Ens diu. L'hora de la precedència es complia amb gran rigor, perquè les dons deies i els la cais visitants i els dèiem que els seus senyors tenien de la mateixa jerarquia. Quan consideren dos rangs, calia tenir en compte l'antiguitat del títol, ja que d'afegta a l'habitació de la governanta, sempre hi havia un exemplar de debret. De debret és la guia de la aristocràcia britànica en què apareixen els noms de les persones amb els títols, i una abreu història de la seva família. Això ens diu la nota a la traductora Maria Rosic, capaçer, si us plau, deixa una falsitat artla per aquest tros de tradució que no era gens fàcil amb acumentar que era molt complicat i que es veu que s'ha deixat la pell. És una masterclass del funcionament d'una gran casa. Diu, les menys i els la cais no només gaudien del mateix dret de precedència que els seus senyors, sinó també dels seus noms. Fins el punt que pot ser fent anys que es coneixien no sabien el seu nom real, sinó nom de la senyora que servien. Sabrón que funciona extraordinàllament bé, grazie a la l'aliança, i hauria de mirar menos tils entre la UIC endent i la Lianvijon, el major Dom, qualsevol membre del servei que hagués estat a chebrón menys de 10 anys es considerava un intrus, i quan arriben a 10 anys a servei, se'ls convocàvem presència de la d'oquesa i revien un rello a jo d'hora amb el seu nom i de de t'agrava d'aldors. La d'oquesa es dedicava unes paraules d'ànim i a partir de les dures, se'ls considerava part de la institució. Era que era bé l'únic moment que els criats de baixar la arquia eren en contacte amb la d'oquesa. Fins el punt que hi ha crides que no l'han vist a mai en directe. A chebron, però, és extraint que hi entrem desconegut. La sencera generació de la generació havia entrobat feina de manera natural de la senyoria. Per fer-lo justícia, que el dic que tots i que descund els membres del servei que treballaven a chebron, de bon grat i fins i tot amb pació. Considerava la gran casa que era seva. Fins un serpunt, sense entien orgullosos i la seva vida estava completament dins del recuadre que formaven les parets. En Sebasté, en una viola tenen una relació més estreta amb els serveens i coneixen la part més personal, i en un viscut molt més. La casa està en autosoficient com una ciutat petita. Té fusteria, tallada pintura, forja, cerradora i vernacles. Tot el que els serveixen o qualsevol convidat poden demanar ho tenen al cap de poc a estona. L'única manera de preservar el nom de chebron era amb gran extravagància i malbaratament. No podia marxar cap convidat o ser ben dient que el chebron s'havia fet curt o no havia estat al salda. La marda en Sebastien segueix excercint de grandama de la casa fins que hei, no és quasi. En la senyora de Wies, la seva gemma Jordoma, han disposat com s'organitzaran les habitacions, que no és una feina fàcil, no és penseu, ja que s'ha de tenir en compte les relacions personals dels convidats. És a dir, que si són amants que el posar-los a prop i no apunta a separades del passat, m'ha imaginat amb i ja n'hi també de corret o de bufeix. La d'Adoquesa es pregunta si la virtuosa i verja immaculada del senyora de Wies, antes per què aquesta proximitat repetida? Vitex, posa aquesta inquarencia, mentre la que les dones del servei i se'ls exigés que siguin solteres i puritanes en la seva vida privada, a l'hora han de ser cómplices i ajudar els seus senyors a mantenir les seves relacions extrometrimonials. La d'Adoquesa, tot això ja està cansada del seu amant actual, en Harry Trimaín, i comença a pensar que potser interessa més l'enqueti la que t'haventuré de moda, l'estrella del moment perquè ha quedat tot un ibert atrapat en un iglut a prop del posut. La Lúcia i la Silvia tenen una conversa privada a la campa de la Silvia, en hi ha un moment complice sobre el paper de sacada una convidada on si revela un s'afreig i gens mostra el caràcter superficial i xafardera les dues. La Silvia demana cali per l'imés d'en Sebastien, tan morè i tan romàntic. La Lúcia és que, a la vegada, és massa rampaillut i veurem que aquest és un problema constant en el caràcter del Sebastien. És molt impulsiu i es deixa importar per els meus ments de Maldjeny. Quan està de morros, en Sebastien és irresistible. Prometme que no la ruïne res, comencem l'ocada fingiga a teu caràcter. I per primer cop, no es planteja que podria ser la seva mare o la seva sogra, si no, la seva men. En Sebastien, de testes amics de la seva mare, però l'hora es deixa treure per la seva vistositat, es lliure sense escrupuls de l'encàlafa a l'encàna falagador de les dones boniques. Igual en renega, com considera, que ja n'ha aconseguit un grau de civilització superior al dels grecs o dels romans. Ja que no podem tenir la veritat, al menys tinguem bones maneres. I aquí raó el tràngol secret d'En Sebastien és un indecis. Sembla que no té opinions, sinó només llunes, estats d'anims que canvien a tota la velocitat. El Sebastien sent en veja de l'altre gent que saben que volen i són constants amb la seva teva tria. La mare se'n va a la seva habitació a canviar-se, però no suporta ni un minut sola i crida el seu preferit en Sebastien. Es mira a les joies que ha fet en que està a caràcter en la nova moda. Que li agradava més que no pas els gruixuts en que estos d'or de l'època victòria. Les joies de l'època d'ordiana són molt més fines i recorden molt el panjói que li regala l'arguen a l'aragón, perquè us fa una idea són com molt elfiques. Que per alguna cosa tolquen va creixer l'època d'ordiana. La lúcies de primer és que aquestes joies deixen de ser seves quan el Sebastien és quasi i paci n'assega la nova dues de chebron. No vol renunciar la seva posició de senyora de chebron no té ganes de ser una bella d'oca a la vida ni de ser avia. Es planteja que es va ser amb serada, un dels conselleris joius del rei, que a rei comés li podria comprar una casa igual d'imporant que es feia i les joies serien seves de debò. Només que ha d'amnar la física a mi i anar enamorat d'ella, ja vols sortir a plantejar els fills a ser més la matrimoni. És clar, clar. Aquesta simla una constant en la vida de la mare i de la vita, aquest deixa la casa i el que comporta que entrai un nou oreu. La vida ens explica tots els altes de la vida d'Auardiana, també és de la perroqueria. Sot els cabells naturals i diuen uns postissos, que eren una mena de nius d'ocell, el voltant del qual es construeixen els pantinats. La rata, que en diu els meus. Era un objecte ben poc atractiu, però indispensables. I per la senyora sempre era un motiu de gran. Però a ocupació que no es veia, és una mica del farcí de través dels seus cabells naturals. Fins i tot, amb milts de les converses més absorbents estaven al cabell per comprovar-ho. -Pasate, seu dona. -Fatal. M'he imaginat aquí una rata d'aquestes. Després de la primera guerra mundial, les dones estàien desiergas malenes i guanyen moltes olas de vida. Tot i així, la queixa de l'adocesa segueixen vigent. Ja pots estar content de ben escoltar a una sabàstia. Ha dedicat el pantinat a la roba. Les dones acabem esgotades abans d'hora. Observant la seva mare, han sebert i han sebert i no la coneix realment, més enllà de que no obre mai cap llibre i que no suporta aquesta sola. La vida escriu amb molt malallet. La lúcia és una dona riquíssima que té un munt de gent al seu servei i que es pot permetre a fer festes del t'estànding i encara és queixa. Quingreu, no ho podria tenir un moment de porplayar la vida. La mare ha borreix la seva filla i l'altrecten molt de les dell. Són tan aborides les noies i no la convidem al banquet. Ens ha vist com una gent es lliure els banquets infinits extravagants i com després de anar a l'estiu a hombro quan Marien Badge. Marien Badge. Que les compara amb els vomitori o romans per desempellar gats a les excessos acumulats abans de començar un altraany. Torraran a estar en el Star-So de Res d'aquí 15 minuts. És boníssima la crítica de l'embaixa d'Oitalia sobre Oxford. A com els joves inglesos vivien segregats de les dones només interessats en els ponis de polo i es quedà curtrovo. Això a un país i a ti seria impensable. Nos interessen per les dones igual. Això posa molt mal humor en Sebastián que s'abargonyeix de la seva virginitat. En Sebastián només és realment felice chebron, complint amb els seus deures i gats de la senyoria. Oxford el tenen per un noi una mica distànica regós i no li agraden els amics de la seva mare. Només es sent realment agust amb els treballadors de chebron. Tot era que l'ideza i seguretat o sí i continuitat. Un hordre de les coses que vislem 195 semblava imutable. Perquè hauria de canviar res si no havia canviat mai. Tampoc sembla que hagi de canviar mai la abundància i la riquesa de la finca. En Sebastián s'assegurava que el seu subordinat se'n beneficies si n'hi ha tancar mai. Un senyor ideal, t'endavò ni aquest enscoméis. Dei en obviant que ni havia moltíssims coméis, però és un sistema discracional que depèn del caràcter del senyor. En Sebastián comença a sentir que el que està fent és simplement donar el moina i li fa sentir en cómoda la gratitud del seu serbents. Però comença el canvi. El fill del Vicenden no vol ocupar el lloc del seu pare al taller, sinó que es vol fer mecànic, se'n vol anar de chebron. L'enquatil se'n ha quedat un dia més i l'han encorit el fill de la d'ocaesa. Observa que chebron està paralitzat, un moribull. La lòssi, al bus que per la casa amb intencions, i és mord de ràbia i enveja quan se'l trobe el jardí per la nama de seva filla viola. N'encatil comença a caure sota l'encantari de chebron i els seus areus. Li agradaria mantenir aquest anacronisme com un castell de la vella d'orment. En sabastien els propós a pujar a la taulada, i fan el camí amb una espelma a la mà a travesant les a les grandioses i fosques que prenen un atractiu especial a l'allum de les espelmes. Un cop més no ens pot evitar recordar la propia vita. I també recorda moltíssim el fèlix de Salvor, ensenyant-li la casa l'oliver. L'enquatil també va caient en l'encantari esticràtic. S'enfilen tots dos a la taulada i comença per seguint Sebastián en un duel. De petit amalifeta això va passant a una qüestió d'unor. Quan està punta de trepar, en sabastien rellisca i l'encatil de replèc a l'últim moment. Te la seva vida entre les seves mans i m'entena una conversa intensíssima. L'encatil li explica els seus origens humils, començó de diferents i descriu com serà el destí d'en Sebastián que ja està escrit. Fí, la tiva vida, està tot a prevista des del moment que vas néixer. Vas anar a l'escola preparatòria, vas anar a Iton i ara ets a Oxford. En acabat entres a la Guardia Rallal. Tindres uns quants amb olíxamorosos, la majoria amb dones casades de bona família. Visiteràs cases opolents de l'alta societat. Frecunteràs l'acord. Portaràs un uniform a Blanqui Vermeï i faràs molta petxoca. I totes les mares de Londres perseguiràm per a dolar-te. Tart o d'hora, et permetaràs amb una jove de cuada. Tices eres a la capella d'aquesta casa. És interessant, a partir de la visita del Mar, com aquesta, posa una llaboreta del mal a la vida del Sebastián. Perquè el que està fent aquí és posar-ne entre d'it el seu sistema de valor. I explicar que és la casa i el pes de la tradició el que fins i tot podria fer-lo que haurà a ell, en el vas allàig i a demanar ajuda al Sebastián per anar-se a explorar un altre cop. I convertir-se en un altre pit de l'aire més. I malgrat tot li faràs el Sebastián de marxar amb ell. I per un moment ens ho pensar que potser deixés de llavors a les vidres dels dos germans. Però en realitat, ara viure-ho no li feia falta l'enquerir. Ja venia a ella així de casa. Però ara s'abastien sí. Perquè quan explorador li proposa de marxa junts, ell li diu que no hi renunciar per xebron. I per això tot i que ho fa con mensuts li passa de la resta de la novel·la. Començà següent bloc i el nom llents de no moltes pistes. Silvia. A partir de la marxa al Foraster, en Sebastián, finalment s'embolicar amb la Silvia. La Lady Rofton, que no se prenalciarà amb el cap. La Lady Rojhamton. I no només això, si no que se n'anem a morar. Una cosa que m'hi hem de fascinar i horroritzada és el nombre indecenda, mares absolutament desnaturalitzades que ja en aquest tibre. O sigui, igual és perquè estic molt tendre-te amb el tema, eh? Però. T'ha de l'ús i com la Silvia, desdeñant de tot les seves filles i totes dues perden el culpals Sebastián. I la Silvia és el fi que li etmentra i que ja ja ja ja ja, i que el farà que es demà se la filla per haver-ho un moment. O sigui. Però no només això, si no que hi ha una altra cosa que és més important en les dones més grans d'aquesta història, i és rebutx absolut i la misoginia que tenen totes elles. S'hi veuen en les dones com arribals i a les seves filles com una creu. Ja sigui, perquè no ens fan cas, o sigui perquè els hi poden prendre el lloc. S'hi res veuran d'idea de maras abnagades que ens ha valut la literatura escrita per homes. Són cruels, són boimams, són unes xungues, i estima en els seus fills d'una manera que la vita comparellar-lo de la novel·la amb l'amor que tenen a els seus amants. És que em sembla grossíssim. No, no. El Sebastián ha canviat. Ara sord molt de festa, convide gent a casa, organitza grans festes, l'han expulsat de Oxford i ha ingressat a la cavalleria real. La mare pensa que potser no és tan culpable d'aquest canvi que per la dissipació l'encatil, si no la Silvia. La mare, però està contenta que hagi triat la Silvia. Tot jove ha de tenir abans de casar-se una feira amb una dona gran casada. I ha demostrat tenir molt bon gust triant de dona més veia de l'ondres. No saps com tu agraeixo, Silvia, que et prenguis tantes molèsties amb un noi que podria ser fi teu. (sospira) El rayo. El rayo. El rayo. La Silvia és un personatge interessant perquè en realidad té una dona buida. És una dona que ens ha present en comuna ballesa, ja que és extravagant i no està del tot ben vist per les senyores més clàssiques, però tu tom l'itulera d'una d'estravagances perquè com que era una ballesa de jove, ja saps que quan es fan grans les balles estria en una miqueta més, en assumir el seu lloc al món. La qüestió de la ballesa i la desatjabilitat de les dones de mitja nadant no ha estat mai prou explorada pel novel·listes. True. És que vita increïble. La gent ha regeu la felicitat per se vella, sinó per conservar la ballesa en temps a descomptant. El retinol. Tel cap tan buit, com bonic, la Silvia, és com la resta de gent del seu cercle. La vida del plaer ho era tot, ni llibres, ni ar, ni música, significant resparella, més enllà del que l'Itap pot aportar a nivell social a un dia a una exposició o a la seva llocja de la opera. Vita, ens presenta una restocràcia amb molt poc interès artístic i cultural, tot i tenir-hi un excessi privilegiat. Però tot i això, tot i aquest cap buit, la Silvia és de les poques persones que passes de fer riure el rei a Edward. A la Silvia, l'interès exclusivament, el s'afreig. Totes les històries secretes que se m'agran sort de la parença de matrimonis ideals de cara al públic. Perquè entre la histocràcia no està ben vist el divorci, la noblea és oblig. La gent no mostra els seus sentiments ni és divorcia. Això només ho farà gent vulgar. Tot i això, les matriarques més rígides del clànal histocràtic no proven aquesta relació d'extratermaterimonials. I la Silvia dissapegreu que hi ha certes festes que no la conviden i en canvi en Sebastians. La Silvia, histròmica guviada amb què l'estiu del Sebastián ha llegut de coincidir justament amb l'estiu que presentar la seva ensopida filla, la margarit, en societat. Com que no poten de relir, perquè ja té 18 anys, i com que no vol quedar malament socialment, el que fas que la que van xofar en amb la germana dels seus marits que són de la cor destricta, la vita ens mostra una vegada més una mare despreocupa de tot el meu amla seva filla, que és més aviat una noza i en canvi està molt més pendent d'en Sebastians. En Sebastians, que es penja com un fred d'aquesta senyora que podria ser literalment la seva mare, i que li favora un mes amal. Zero, sexy. Sí, com sigui aquesta relació acaba fatal, perquè jo tothom sap que els límits de la la cència són uns, que els matrimonis se guandent, perquè tothom fa veure que no veur les infidelites dels altres, però que els escanduls no són turonables. I el marit de la Silvia s'ha venda que la seva dona li està a foten els toixos, i està fent el sal, i això és massa parell. El senyor Rojanton és un personatge fascinant perquè és absolutament pla. No saps res, no vol saber res, ells ha limitat a fer el que el món espera d'ell i és la versió simple i sosa del seu bastien. Ells interessen, els seus cavalls, els seus gossos, els seus tarrèngis i jojo alerta, els cotxes elèctrics. És que un moment perquè això és important, sí. Gràcies. i li va amb una barlina elèctrica. I aquí és una gran defensora de les energies renovables, s'ha volgut a investigar i a mi gas tinc molt males notícies. Ens podria haver estalviat anys i païns de combustibles fòcils perquè el cotxe elèctric ja funciona a la pocarda d'Aduardiana. Era un cotxet així com petitons, però funcionals, relativament famosos, anaven més a 35 km per hora que la velocitat que es pot anar a passar una posició. I a França fins i tot en van arribar a posar un a 105 km per hora una vegada. Una vegada? Una vegada. No, no. No sé si què està molt bé. El problema és que amb l'arribada de la primera guerra mundial van començar a necessitar cotxes que tinguessin més autonomia i com que no tenien punts de carrega com ara, tot malament i a partir d'aquí a la pedra per les barlinas elèctriques i tots amb combustibles fòcils i veïns de motor d'exclusió. És que em sembla tan malament estic tan enfadada. Però tornem els cotres. Perquè en Rojant tot diu que tot això de fer-li la teva vida i que volgués que és així, però en arta de llità, no m'otros, no m'has anat, amiga. Perquè tot l'ondres sabia que aquest de parella era namens, menys el poble al Rotjom, que no ho descobreixi en segurel trobant d'un escartes d'en Sebastián. Si fins ara havien pler de regals la Silvia, ja havia sedit estan llargues a estàs a l'ondres i que és més de cap, ara això s'ha acabat. No es divorciarà d'ella si fa el que li demana. Deixarà d'abor en Sebastián i se n'aniran a Nocford. La Silvia, el principi, és nega. Se m'han marit victòria, exclama. La Silvia plora pel final de la seva juventut i pel final del Sebastián. Però sap que estàs en generos. La gent de la seva categoria no protagonit escándols públics. Recordeu que els peces de la vida tot i tenir vida sentiment als paraleles no es van arribar d'emorsia mai. Al més gràcies, Bora, el pobre Sebastián, he fet una coca perquè, en el fons, no deixa de ser una de la cien que està fent el ridícul per una dona més gran. # És que ara m'ha de jocar, se m'està volviendo el coca. # Evidentment, quan ell li proposa, acaben doni el seu marit allà i fa. "Ha, ha, ha, ha, ha, no!" I ho farà tristíssima i amb el corple de pena, però mira, fill, meu. No deixar de la seva vida ni provocarà un escándol per un jovelet que, per molt, que sigui duc, no li podrà oferir res a una dona divorciada. En Sebastián, tornem amb el cor trencat a Chevron o no pensa tant amb la Silvia. Conneixem de seva àvia. Evidentment, el Sebastián és la neta dels seus ulls. La via representa l'anciant que agim. Nosaltres dirigim al país, no? Qui diré "geix, beme reix, privilegis". Ja m'agradaria veure què passaria si la gent de dalt està endint no vingués tranquil·la. Què seria de les modistes si la tibam ara deixés de comprar sabastits bonics? A més, a la gent li agrada. No t'equivò, qui és? La gent necessita tenir algú a què et mirar. Jo diu sense remordiments i escardes. I això facin en Sebastián que cada cop té més crisis existencials. Ningú acaba d'entendre la viola. I tampoc em mostraga a la interessa nella. La veu en distàn i errogan. Només en Sebastián. Un vespre es troben sols i tenen una conversa molt interessant, on la vita mostra molta autoconsciència de classe. Expoza la inutilitat de la distocràcia. En Sebastián diu, suposo que en realitat ja som anar cronismes, encara que potser aguantarem una generació dues més. Mentre estan tampoc no crec que fem cap mal, però la viola és més dura. Mi cap bé, som una influència força negativa. La viola li retau el Sebastián que ells ja li agradaria viure en. L'època de la guerra de les roses. La guerra entre els encasters i els Jorcs del segle XV, en d'aquests vàs a per ser "Joc de trons", els l'anister, versos als estercs, i que va acabar amb la victòria del Jinn edge el estudor. Cebron i les cases de penins de ells viuen encara en el fom de l'isme, i ara ja no viven amb un bon agrícola, si no industrial. Al fíjdol fostè, ja no es vol quedar a la casa, vol ser mecànic i no vol estar compromesa amb cap petró. Només amb un petró invisible que serà l'estat i substituirà la distocràcia paternalista. La vita ens parla de la decadència d'una classe social acostumada a ser la base a partir de la qual s'estructurava l'anticregi, l'estament més privilegiat. La viola, antes que no pot seguir, no es pot seguir a farre una xebron, i no ens pot evitar recordar el que devies sentir la vita. L'estimo, el dia que vaig entendre que no havia de ferrar-me alguna cosa es va escolar dins meu. Tot i tenim molt poques apparicions. Per mi la viola escurona com un dels personatges més interessants de l'obra. I descobrim per cert que s'està cartellant amb l'anquetim. La viola acaba fent una disertació sobre els dos sabastiens, el de xebron, que és anacrònic, que ha farrat el passat, però que li agrada i que és feliç, i el de Londres, que surt de festa i flirteja, i aquí aborreix terriblement. I així comença la 5.3. Perquè no hem comentat l'oicònica que és la vita posant títols al capítol 3 i 4, com a silvia, el mateix títol, i el capítol 5.6.3. Si és que la vita mai és convencional. La 3 és tota una altra cosa i em sembla magistral, tot el moviment que fins arriba a la seva relació i el rebutj, cosa que no s'ha vingut a imaginar mai de la vida. Tot la construcció del personatge i de la situació és absolutament maravallosa. La 3a valòpera, enit que el seu bastini la silvia tallen, el veu de l'un, la veu a ella, senten al cristany i solda, que és un bègner que inflama cors, i apareix l'alis, i arribarem, i veu la silvia de l'un. La 3a és que era fascinada amb tota aquesta gent que apareixen com estrelles de Hollywood, té fotos d'ells en alguns i tot, i d'acord, per ser davant d'especionalitzant-los d'un tot, mentre ells tenen el col trencat. En mitja ruptura, el Sebastián estors al Tourmei, i el troben el carrer, justament la 3a i el seu marit, que passarem a esmetja, i el porten a casa per curar-lo. I a partir d'aquí comença una mena de flirtet, suau o en beia i una mista de malmaterimoni, que els porta acabats convidats a chebron per Nadal. Aquest és una especial de Nadal de Nadal, d'un taunt que ens munten, d'aquí en un moment així la vida és absolutament fàbulos. A mi, evidentment, es lleven amb siebron tot, debat els osos passejant per la neu, en Sebastián exultant tot preciós, primer, perquè en regala un moment, o sigui, és que és meravellós. Un moment fàbulos del Sebastián escombrant la neu amb força, i dient-li el criat que ell ho fa més ràpid, i el criat dient-li, "Bos, no heu de treballar la resta del dia". Però que poc i bona lletra és com següenta de les morzar al super. És brillant perquè més, just després de ell, hi ha venc sentit culpable per la seva posició, malgrataria posat al salari, a tots els. i repeteixo, que deus amb això. Homens, només els homes, molt més del que cap altra dels seus amics consideraria de corros. I després, perquè ens ensenyar el Sebastián Casula. És meravellós, perquè de la mateixa manera que a la vellora i el Sebastián són una dupla de la propia vita, amb Sebastián també es desdupla entre qui és ella l'ondres i qui és ell a chebron. I escau molt millor si m'hateix a chebron. Perquè ja en realitat sap què ha de fer i qui ha de ser. És un senyor i pot fer de senyor, i veure en la seva duma esticitat er realment agradable per els lectors. Probablement per la mateixa fascinació que ens provoca llegir de vidres acomodades i de senyors que són bons, amb els desempleats, igual que la 3a de la fascina del rics. És una mica tel mateix que ens passen nosaltres. Són fascinants per espiració i per morgo de veure coses que d'una altra manera no veuríem. I he donat aquest punt on la 3a pareix, per Nadal i experiència una del de rics. Els apes, els converses de les dones que no pot soportar, el visi que tenen les senyores de febora que intenten parlar i tallar quan en realitat ho fan fatal i fan en ridícul, la rebrada de Nadal, els regals dels nens, tot plegat per nosaltres com electors, és una finestre del món de chebron molt amable. Probablement per construir encara més el moment anticlimàtic quan el Sebastián intenta, s'ha de huir a 3a i ella li diu que d'aquesta. Perquè fins al moment la nostra narradora ens ha deixat anar alguna pista, però podia semblar que el que havia frustat una relació, que se'n va relacionar amb la marit de ella al pobra mecha. Però res de això és ella qui vi dirà que no sé de què vas. A mi m'has fascinat, però no et tocaria en un pal, que és una senyora casa de "I don't have a l'or, no com tu, que és una rata, no com tots els teus, com tots els teus del teu estament". I és brutal perquè la 3a treu força donònia quan s'adona que el Sebastián no deixa de ser un home. I per un moment hi ha un punt de victòria en ella de saber que pose el seu lloc al bo que tenia en un pa d'estal perquè el bé li ha caigut dels ulls. I perquè ella pot estar fascinada però no deixa de tenir principis. Amb l'estada de la 3a per anar a la chebron, la vida fa un exercici d'autocrítica de la seva classe social. Demòstria, com no tenen mai converses interessants, ni són el que la gent fantasaja. Em va recordar moltíssim el capitol de Decraun quan va la margareta, et serà que va convidar d'un cap de setmana, va al moral, amb la família reial i l'altre aristocràcia i pobra dona sort de lli que m'has ajudeu d'avorriament i desnobisme extrem. Sebastián prova amb uns diferents menes per arribar al matrimoni a borrit i per veure que estava destinat a tenir. Primer, de gran dama de món més gran que hi, després la dona a classe mitjana que el rebutja per decència i perquè no entén al matrimoni com un contracte. Després la fi al jardiner, que és de classe baixa i, finalment, la fill, la modela amiga de la seva germana aquí s'estima. I em qui s'estima amb una igualtat de condicions per la qual no estava gens preparat. Comença el de recapitul. El capitol s'ha tapt titulat en catil com el segon per ser. Tenim un salt temporal aquí de 5 anys o no estarem que el seu basti en sembla que està preparat per fi, per casar-se, per fi, i la llum ens és la vera del taxi, que, quan ho fa si ho farà amb la nena, ja m'ho horrida i ja hi jutto del món, poble fi. L'Alis és tan exactament el que li farà via fins i tot a la seva mare. Si la Lucy, mentre estan, està exesperada amb el seu fill, que està encantat amb la modernitat, que ha amaneçat amb votar els socialistes. Mare de Déu. I sobretot sobretot, que ha deixat que la viola s'envàgi a viure sola a l'ondres. Sol. Una noia jova, sola. El moment en el qual li diu la viola a la seva mare, ella ho comparem al Temple Compte. que tot em sap que fot 20 anys que no se suporten, però que no s'han divorciat mai. Si el seu han fet, tu per què volies de fer això? El pitjor és no només que la seva filla faci el que vi doni la gana i estigui disposada a la xenavidència. Ara, Lluci, si no que el pitjor, és que el seva estiguin l'hi doni la raó a la seva germana. En Sebastián no li ha demanat en cara a formalment matrimoni a l'Alis, perquè si es casen vella, podrà preveure com serà exactament cada dia de la seva vida. L'anquetil tindria raó i, de moment, es resisteix el seu destí. Arribat a la fill Lepo-Qa d'ordiana, amor al rei a Duarte, i arriba al moment de la coronació del prensa amb Jordi. Crec que és molt deliberat per per de la vida que vagin omenant tots els cosin reials que pocs anys més tard de ser vers disputes que us haran de primera guerra mundial. Vites, escriuers a Duarte han de alminús en 30 quan ja acabat l'horror de la primera guerra mundial. La coronació és maravallosa per molts motius, però hi ha una cosa molt divertida en com està anunciada i és el moment del mantell. Dispenci, senyor Duque, vol canviar el mantell a la bugadaria? El mantell. Quim mantell. El de la coronació, senyor Duque. I això, que s'ha ernat l'Armini? No ho penso anar a la coronació. Esclar que no, senyor Duque, però amb el mantell a la bugadaria igualment, ens evastien vanar a la coronació. És brillantíssima, David, en aquest moment, perquè si aquí comença a explicar-nos que el cap i la fill, el pobre seves, és un nano que ha acceptat el seu destí, sense adoptar un massa, assimilant que és el que li he toca fer i preu, i que no deixa de ser un xaval. Li fa vergonya i no portar insignes quan els altres van supercondecorats. Li fa poc que li caigui al cap a la coronació. I una altra cosa interessant, molt interessant, crec, és amigada a transport per a anari, per a anar fins a la coronació. I vam carrer de caballs, quan això ja no fa ningú, quan a més ella està acostumat i a fiscionar en un cotxe i en una depresa. I és una mostra més de per què la coronació i el seu estiguen en sí mateix són un anar a la cronísma. Però en Sebastián, com un araigrèc, s'ha donat que no pot lluita més contra el seu destí i l'assumeix. D'acord, que es casaran l'Alis. I és llavors quan estrom l'enquetil altra vegada. I tot allò que va pronunisticar a la taulada ja s'ha completat. Tenen una segona conversa després d'aquestes d'aquestes anys, perquè sempre parlen en circumstàncies estranyes. I l'explorador li diu que sí, que d'acord. Que ell es casaran la seva germana. Què? Hola. L'enquetil l'havia oveu venir? No, doncs tova. Però que mentre estan, s'ha embat tres anys, explora un altra vegada. Però un moment per un moment ens podríem pensar que ens hem d'ifaracari i s'anen a dir amb ell. Però, amigues, després de llegir a llibre sense saber que no ho farà. No perquè sigui un quart, si no perquè és un noble. Ira nobleza, no fa accentricitat. Val a dir que per mi el valor d'aquesta novera és d'aquesta obra és doble. Per no banda tenim el seu valor gairebé com a document històric i que amb aquest desplegament de la caiguda de la nobleza que ens permet fer de boyers en un espai i un temps que no podríem conèixer d'altra manera. Però per altra banda, i sobretot, té un valor literari que està autoconsciència, per aquesta capacitat de convertir un virus de uns romanes, a dir, un relat de creixement, el creixement del seu bastien, en una història molt més universal, que camina sola, que funciona com un pas a pàgines, i que més a més ens va jugar als lectors i ens va partir constantment del recursos literaris que està fent servir. Si és una obra que enganxa, que funciona i que ens encanta. I no pot ser que la BBC no hagi fet cap adaptació. O sigui, la volem ja. I potser ets a demanar, jo crec que pel seu bastien volem el jic o pel ordin. 100% 100%! Què m'apres de vull? Fingava que m'apres de vull sures, oi? M'am 5 puntets! Punt número 1, que la vida següent vest és una gran autora i no només una nota al peu a la biografia de Virginia Woolf. Punt número 2, que ens volen explicar les seves vivencies de la magnífica noll i la mort que sentia per la casa. Aquí anomenada xebre. Punt número 3, que es desdobla i emateixen en les dos germans en seves violes. Punt número 4, que retrat la decadència de la distupràcia que ha perdut el seu sentit de ser en un món industrialitzat. Punt número 5, que la vida critica la seva apropia classe social, exposant que no són ni tan interessants o esplendits com la gent es pensa. Bononeu-s! # Això ja està, sembla que això ja està. # I la il·lusió, i la regria. # Se coba mira. # Jo no sé si és oenterat, que aquest any és el 250 aniversari de la gent nausten. -Vom dit rovegades. -Vom dit rovegades. I per tant, el propé capítol, el dedicaré a les adaptacions de gent nausten. Yes! Podeu aprofitar per veure totes les pelis que no vist, tot una treballada. Us donem una excusa per tots els d'agressos i d'agressos, que es tornen a veure tot. Ah, tres codes. -A veure, oi, Blanca. -A veure, clar, és que a pis a dir a gent nausten. I a poca de Nadal o sigui, hem d'anar de vellut. -Aferes, sisos. -Vallut, preciones. Us esperem aquí el joc al dia 3 de desembre. -Ajendes, 3 de desembre. -D'acord? Vinga, va. Nosaltres som la Carlota Freixeneti, la Blanca Pujals. Moltes gràcies a tot per acompanyar-nos un cop més. Moltes gràcies a tota la gent que ha fet possible. El joc per acollir-nos, el regolo de l'esperfèrnos són abonig. En l'all és el vador per posar les vauetes, els separadors. A les filles europees per sedir-nos Juli Aguila per la Sintia Inicial i a les vuc per sedir-nos les seves cançons per separadors i aquestes sinto final. I a vosaltres, les esperfèrvanigues, per escoltar-nos. # La vida congonia es la perdiza, # el que conida gana serà teu resen. # Si a la vista nos nos ponimos a # si a la vista nos nos ponimos a la vista. # Ara em saps un dia i se lo puc parar. # Si estás a l'unida, es hora de soldar. # No se lo correu, no se lo puc lo vol. # Y que no venden ni todo el favor. # La vida es a tu lío, no me l'hi soteç. # Oga, sonida gana serà teu resen. # Si a la vista nos ponimos a # si a la vista nos ponimos a la vista. # Si a la vista nos ponimos a la vista. #