Punkis Decimonòniques | 05 x 02 | Anne d'Avonlea

# Un quís de simonònices, un pot que es peda amb els victorianes d'Axtecla 21. Comença el capítol d'adicat a Andabondlea, de Luci Montmongomeri. De qui parlem avui. Comença la tardó. I no hi ha res que ens vingui més de gos que seurem un cafè ben calent, una manta i tornàvem a l'Eia per viure aventures amb la nostra estimada, en Serli. Ja li vam dedicar un capítol a Andabondlea's Derdes, i a més a tornar les coses un bon moment, un bon moment com qualsevol. Per reivindicar el territori infantil i juvenil. També podeu escoltar els capítols que van dedicar a donetes o al Gerdisecret. Això sí, l'editorial que accepta, finalment, li contracta tres pas. Però un moment, com hem arribat fins aquí. L'Eia de Simon Montmongomeri va néixer el 1874 a New London, el Canadà. La mare de l'Eia de Simonot va morir quan ella era molt petita, i el seu pare la va deixar el carreg dels seus avis materes, que era una peça central de la comunitat del poble de Cavendish, a la Iia del Prince Edward. Una cosa fantàstica del Canadà de l'Épica és que nens i nenes, nenes, estaven escolaritzats fins als 14 anys, i, per tant, totes les nenes s'avien llegir, i escriure. La mot era molt bona l'escola, sempre estava el top de la classe. Això sí. Sempre amb una mica el rivalitat pel primer lloc, amb un nen enomenat, "Lake Lohart", sigui el "Bert", ets tu. La mot no és una gran defensora de l'educació de les dones. De banda la pregunta de què ens aporta educar les dones, ella respondia, et fa millor dona. I pun, i s'ha acabat. Si ve de petita teníem eximaginaris, quan van haver una temporada amb el seu pare a la Iia del Prince Edward, va trobar en de Laura Pritchard Angwer la seva primera ànima fi, i s'inspiren perten ella per la diana. La Lleu sí comence a escriure amb la viat i publica, amb només 14 anys el seu primer poem d'estil romantic, el diari d'arillar el Prince Edward. Sempre va portar un diari personal o n'escriuria. No sóc capa de recordar un moment que no estigués escrivint, o quan no pensés en ser una autora. Escriure sempre estat el meu propósit principal, el brutal del qual se n'agrupat tots els esforços, esperances i ambicions. En 1888, amb 15 anys, la Lleu sí havia començat una relació amb el seu veï, arribar a l'academic en Neid Lohart. Per ella era una relació de mistat divertida i enginyosa. Però va acabar de manera abrupta quan de Montgomery va rebutjar la seva proposta de matrimoni. Ai, quan acabava l'escola a la mot vol seguir estudiant, però per què es preguntaràvi? Per ser una professora? L'àvia de la Lleu sí era una figura patriarcal d'aquelles dantes, molt saber, però també molt treballador, feia una mica tots els papers de l'au, que en la seva petita comunitat i tenia una gran capacitat per explicar històries. La Lleu sí sempre barrebra un tracte desigual respecte als seus cosins perquè era nois. Un dels exemples més dos de aquesta desigualtat va ser quan es va acabar l'escola. Ai, és la família, els va pagar amb orgulles d'estudis, però ella no. No volien que estudies més, ja que un cop es casés hauria deixat treballar, i, per tant, era amb el gastons diners que, si no, anirien a parar l'arencia als cosins. La Lleu sí sempre va sentir que era una gran decepció i una carrega pel fet de senòlia. Això sí, la seva àvia era un punt de llum. Va ser ella que va reunir els diners per pagar-les d'estudis de mestre. Tot i que era un curs de dos anys, la Lleu sí va haver-ho de fer en un de sol, ja que l'àvia no li arribaven a més als estalvis, com l'anxerli. Tot i la condensació, la mot va ser una lesmios alumnes i va fer el discurs de final de curs, el més purestuil, real, real, real, mort. Llegués en cantant tota la universitat com els seus amics, però, per sorpresa, ja de ningú la família no vol pagar. Això es posa a treballar de professora per poder estar a l'via i pagar-se els estudis. Tot això, mentre els seus cosins nois, ells siguen a la universitat, sí. Què do? El que també era molt do era la feina de mestre d'escola. M'han comori la feia realment bé. Les classes, en principi, eren de vin alumnes, però era tan bona mestre que el final tenia 60 nens que volien assistir a les seves classes. A més, va aconseguir que tots tregués sin bon resultats. Tot i que havia de paliar l'endarrerimena educatiu que portaven uns quants per culpa dels professors anteriors, força i nutils. I tot i aquesta carregada feina bestial, encara trobava temps per escriure. Jo feia sota el seu donim de "mout-cavendish". Aviam, sent que es deia "l'ossimout", que preferia que li diguéssin "mout", sense "e". "Mout". "Eh". I que havia crescut el poble de "cavendish", realment no era un seu donim molt discret. No, no ha volgut anar amb pistols d'una pistola. L'àvia no en tenia perquè volia anar a l'universitat. D'acord, la conversa no està començant bé, però recordeu que aquesta àvia és la millor. Perquè va seguir tot i així. Aquí tens els diners que et falten per a nari. # Al buio, al buio. # I no li va poder donar els diners de la família, perquè no volien i li va haver d'adonar els seus propis estalvis. La lúsimot van anar a l'universitat del Jose de Harry Fax, a Nova Scotia, ser-ne una de les primeres dones del seu temps en poder exadir l'educació superior. I a l'universitat que vas estudiar, doncs vas estudiar l'edatura. Doncs jo podíem esperar. Física quant i que ara ets un de cops. Un mentor va veure el seu talent i la van corregir moltíssim escriure. Tot i que era una bona professora, la seva vocació era la descriptora. Va començar guanyar diners a escribir, va guanyar con cursos de escriptora, i va publicar revistes. També va publicar el diari una sèig que era una defensa farrissada de l'educació de les dones. O sigui, podem estimar més la lúsimot molt gavari? Jo crec que no. No pot seguir pagant els estudis, ara deixa l'universitat i tornar a treballar com a professora a escoles de pobleig de l'igual prince Pèduar, com peginano, em segui escrivint i publicant sobretot a canvi de visibilitat. En lluit sentimental, la lúsim va tenir forces pretendents durant els seus anys de mestre. Era una noia molt elegant i feia gots de veure que cridava l'atenció dels joves. Però la lúsim estava cada cop més deprimida, els seus amics seguien estudiant o casança, avançaven a la vida mentre ell estava encallada en un poble o no tenia ningú amb qui compartia les seves dins que a tots interactuals i va entrar en un moment força fos de la seva vida. En aquest moment que Pobre Nen estava al poble total, el seu cosí tercer li demana matrimoni. I pensava que era perfecte per ell. Era una dona culta, viajada, i a més a més la seva avia l'havia educat per ser una mestreça a casa ideal. S'havia portat una casa molt millor que qualsevol traduïf de pacotilla. La mou accepta la proposta per la protecció que li pot proporcionar, tot i que no l'estima. Però per ella és sortir d'una presó per entrar a una altra, la del matrimoni i l'autoritat d'un home. Mentre estan promesos, ell li aconsegueix una feina millor com a mestre a una altra poble, i, mentre estan, se hi ha hagut jo una casa vaïna. I comença a fer amb el jove fill de la família que la collia. Ara ja hem de dir, hem dit a fer, però no sabem fins a un barriol a la cosa. Pels seus diaris sabem que es feien petonets a la seva habitació, com a mínim. Però clar, ja havia hagit molta literatura romàntica, així que per què descriu no sabem fins a quin punt, és literatura, i fins quin punt és realitat. Digam-me? Agusarada. Però jo crec que molta il·lusió, molta il·lusió, casar-se amb el seu cosí, no li feia. No, dona aquesta sensació, no, no, no. L'any 1898 mori n'esperadament al seu avi, i l'any torna a caver en deix per cuidar de la seva àvia. I per un cop, trob profit del sistema patriarcal. Va servir l'escusa que de cuida de la via seguint les seves obligacions femenines per trencar aquest remetatge que ja si li estava fent molta bola. Total, que la casa familiar l'havia adaptat on dels fills. Però la via sí pot que de viure mentre estigui prou bé, i per això necessita la ajuda de la mot. Deixar la feina de professora, ara que hi ha té la bitlla cobert, i es pot guanyar la vida només escrivint. Va ser realment prolífica, va produir més de alerta, eh? 20 noveles, 530 històries curtes, 500 poemes i 30 sages. 10 de 25 hores? No, sí posava per poc, eh? Aquesta època va ser les més bones parella, allunyada de la presió. A més, també trobem la seva cosina, la fred Campbell, una millor amiga. També era professora i compartien sensibilitat artística. La mot poca poc va trobar amb més enimes afines. Tot i això, l'ambient era una mica tenge que els suitietes vam fa de moltíssim per no poder fer fora la seva pròpia mare i la noboda de casa i poder espacular amb la bitlla. Però, per ara pot tenir una canva pròpia i es pot dedicar més tranquil·la escriure i publica enda les teules verdes. Si a la primera part veiem la infància de l'an, on hi dona les experiències que ella li hauria agradat viure, sobretot la sentida que té una família que l'estima. En aquesta segona part ens trobem amb les seves experiències com a mestre abans de la Universitat, mentre ha de cuidar la seva aviat a Morela. Tornat a tenir molt èxit comercial. I guanya moltíssims diners. I tot i que tenia suficient per viure sobradament sense la necessitat de casar-se, sí que tenia el desig de setmana. Va aparèixer el poble un rebre molt atractiu amb accent gaèlic, i es van prometre en secret. Però quan va publicar l'Andabon Lea, encara vivíem la seva aviat, tot i que estava promès en secret. He de dir que avui no entrem més en la història aquest matrimoni, perquè jo crec que la història més tragica que hi hagi etmai i hem vingut a parlar amb llibre molt alegre. La l'assimó desbà crear una educació tradicional escossessa presvidariana que havia abraçat el famós dictum de Jon Nau, una escola a cada poble, una universitat a cada ciutat. I valoraven moltíssim l'educació. Andabon Lea, hi ha un gran respecte per les escoles i la t'esca importantíssima dels professors. No sé si amb odmon gòmeri, actualment, és reivindicada com una gran autora regionalista romàntica. En el regionalisme americà, la escenària en succe és l'acció és particularment important i l'escriptor n'en fa tits les característiques específices, com el dialecte, els costums, la història pròpia i el paisatge particular. El regionalisme està influenciat pel realisme i pel romanticisme, que sembla contradictòria, però té sentit. D'una no la descripció fidel a la narrativa, però també descrivint amb una pròsia romàntica els costums diferents, els objectes, els paisatges, els personatges típics. A la sèrie d'Anxirli, veiem com les descripcions de Lilla el Príncep Eduard i en Cucret de Bon Lea tenen un gran protagonisme. També ens detalli diferents tipus de personatges típics de la zona. De l'íssim aut, tot i que va publicar la primera part del any, al 1908, situa l'acció a finals de década dels 1870, principi dels 80, una societat més eminentment en grícola i rural de finals del segle XIX. Sí, sí, però què vas escriure? Ens vam quedar amb l'Anxeptant la feina de Mestre Bon Lea, que l'hi s'adia en volden Gilbert. La primera pàgina ja és preciosa. Es nota moltíssim la influència a les lectures romàntiques en l'estil de la Maut i que era una escritora extraordinària. És molt important no renuncia a un alt nivell literari quan s'escriu l'iterratora infantil i juvenil, els nens i els joves no són tontos, i com més els estimulint, l'actualment, més aprenent i més gaudetxen. La Montgomery amb unes quantes subordinades que desafien al nostre servei fregit sobre estimulats, en situaran, és una jove de setx anys i no ha perdut la seva capacitat d'imaginar ni la tendència al somiatge. En aquesta tarda d'agost, li reïsquen dels dits els versos de Virgili, mentre somnia en ser una gran mestra, i que els seus alumnes s'entiran inspirats per ella, i arribaran a ser famosos i recordaran aquella professora que els va despertar l'envisió. Jo és preguntareu, què faig atredir els versos de Virgili? Doncs no es pacifiquen cap moment, però si recordem el final delant de les teules verdes, l'an havia renunciat en el universitat per cuidar de la marilla que s'ha quedat sola i s'està perdent de vista, però decidés que seguirà estudiant el mateix que si estigués assistint a l'universitat. Això, que suposem les punquis, que per això està estudiant el gran poet a ruma. Un altre tret de l'escriptura de la Montgomery que veiem a la primera plana és aquesta ironia subtil que tenen segrada. Al cert és que, si cal senyir-se la realitat dels fets, cosa que cal admetre, calant, hi ha bon poques vegades, tret de que si veies obligada. Al final delant de les teules verdes, veiem un any que s'estava fent molt gran, molt més madura, centrada i trista per la mort inesperada d'enmàció, que nosaltres, des d'autonavi, que no havíem plorat tant amb la mort d'un màcie. Ja, ja, fortíssim. És una alegria, veure que ens retrovem amb l'any amb un any somniadora idealista. I una mica esastre, mengem voireu de que el final de la primera part, l'art ens torna a transmetre la alegria de viure. Però els esdeveniments la fan sortir del seu subni ets. (sospira) Bueno, clar. Vé, corrents, cap a ella, la seva vaca d'oli, seguida el seu nou veí en Jata de Harrison, que té la mala idea el Harrison no la vaca, de ficar-se amb l'any, en el seu punt feble. Pel rojes quifida, clarament, no és un esperit de fi. I el seu lloro, mal parlat, tampoc. No t'aimportant, el lloro es diu Ginger, que és pel roj en anglès. Vale, vull dir, perquè he constat en acta. Abon Lea hi ha molta gent nova, i, per tant, nova que n'hi ha parlant. Ha vingut un nen, Yankee. Que és el fill de l'estèfan Irving, que ha enviudat i ha enviat el nen amb l'àvia. El mateix que li va passar a la maut, l'an té un nou projecte entre mans, la associació de reformes del poble. La senyora Retssel li recomana que ho deixi a la gent. No li agrada que la reformin. No volem reformar la gent. El que volem més millor el poble ha de abon Lea. I sabeu què està entusies amb la tauda idea? Ai, en Gilbert Blight. La Diana, evidentment, també és un membre molt compromès. Només faltaria. Les associacions de reformadors són una cosa que avui en dia, en no ens agarem de creure, però que van ser molt populars al continent americà des de 1853, quan es la fonda de la primera associació de reformadors, amb els xeixosets. No hi hagi una situació que no és una situació de reformadors. No hi hagi una situació de reformadors. A l'estat de la ciutadania, a l'estat de la ciutadania, a l'estat de la ciutadania, que cobra una soa final de mes, i considera que per tenir l'ordre no només s'ha d'enfadar una mica, sinó que si no fan el que ja digui els que estigarà. I com els pensa que estigar? Doncs amb un bon m'estagot, esclar. La nena diu que mai no podria pagar un nen i que no creu en els que estic físics. A veure, si avui en dia o si en sembla molt més raonable l'actitud de l'any, hem de pensar que els que estic físics s'estaven a l'ordre del dia i molt més a les zones d'arenci en glossacsona, si només que el lleigi diguin o ja i nei. El senyor Harry són també sorprend quan li diu que no pensa pagals alumnes. I pensa, clar, la vara d'entrada pica més, però la corregge fa mal durant més temps, les coses com siguin. Siguim, m'are meva, quina po, en escola, el segle d'inau. L'any per posar ordre a la classe declara que governaré a partir de l'efecte. El senyor Harry són es receptic i tirada sabies a populars d'entrecometes. Per aprendre de lletre que el suessant. Ara, a veure el moment, que us explicarem, quan es van deixar de fer servir els càstics físics a les coses de la Canadà? Ben 1800. No, carinyo-no. Jo m'esperava que la resposta fos alguna cosa, així com 1960, blan, blan, blan, jo què. No, amics, amigues, el Canadà es va prohibir. En ibert nacional, fer servir els càstics físics l'any 2004, que 21 anys, títics. Si ve cert que a l'illa del Prince Edward està prohibit a títol regional, des de 1993, igualment escandalós. L'any està nerviosa. Però es troben uns nens de jo més educats. Ens presenta els nens nous i la majoria són no vinguts a un lea. Ens adonem que hi ha una circunstancia que repeteix molt. Nens que van a casa els avis quan els pares es queden viudes o es tornen a casa. En aquella època, la mortalitat amb parts o per malalties que avui són absolutament curables era molt alta. I hi havia molts nens en aquesta situació. L'any sobreviu el dia amb Pro Exit. I hi ha troba tornant llest i encantador, amb polir ving. Ai. És molt bo que el cap d'una estona quan arriba a casa es presenta la senyora de Recha Linn amb tot el fitbac de la classe. Perquè he acompanyat tots els alumnes a casa i els han anat a menar nymphos. M'encanta. I a més a més, tots l'han trobat esplèndida. L'Anson i Paï, ja saps, per els paï. La senyora Linde i l'any havien començat amb el peu esquerra quan dibatigia a Gelacaros, un recordeu, però sembla que la seva relació ha anat evolucionant que per estima. Entre els alumnes i els fís de la senyora Donald, que és una pica o una vint soportable, i un item amb coses com que, per exemple, té una goça carlina. Un goç absolutament inútil en un entorn rural, en els animals, són o goços de pastura, o vestir per alimentar, o pesta. És una lucura, el que fa aquesta senyora, de intentar canviar-les amb la criatura, perquè fa una cosa que ja coneixem en realitat. Ella li posa el nom d'un tiet, sense fills, que esperen que recordi del nen o la dèndcia, i quan el tiet té un fill, la mare enrabiada, vol canviar-le el nom al nen. I ho fa sense la mena de l'alegor, per mi és a la factat, com si fos un adolent avui d'any, vull dir que fa fa mal. És que a mi és li camí, però no em supercursi fa mal. Tu era senyor, no? No sé si. Sí, sí, clar. O? L'any la Diana fa un contrast de romanticisme i practicitat molt pròmic que en recorda la germana es deixu-ho. L'Anse en fi la fer discursos de mitja pàgina sobre l'oló de l'iciós dels abets, de què deu ser l'ànima dels abets? I la Diana la terra ràpidament. Els arbres no tenen l'ànima. Us ha passat el mateix que a mi que heu anat a mirar a la Wikipedia, que he puñat a ser una písia? Doncs amigues és. Actualment, Roquén Guerra, un de crismes, és una arbra de nadal, tal qual no té més història. És una aquests arbres grossos i punxeguts que surti dir a d'irnavets, però no ho són. Fem una aquella espinja, llargues sense opinions, que no sé si em perreix, però de la resina de les píseas, no sé si ho sabia ho se'n van fer els primers ciclets. Fins aquí la classe de Botànica. Perquè no s'apreny un esponquista. Ah! La senyora Laixe Bright té molt mal a llet i comoram al final molta punteria. Quan s'aconsidera que en lloc de nomanar-se el reformador haurien de dir-se el club dels que festeja. Ai! Una cosa molt xula de l'Algivers de la Montgomery és que presenta aquests clubs de lectura, debat, reformes arquitectòniques com mixedos. Tot subint la imatge que ens ha arribat d'aquella època, sobretot quan és escrita per homes, era de grubs de nois absolutament idealitzat i romàntics a la club dels poetes morts. Però, la realitat hi havia molts més grubs mixtes i mostra la implicació social de les noies i els seus interessos intellectuals. Tot i que la família de la mot, ja no ens sorprèn, li va desencoratjar a ser escritora la seva aviat sí que li permetia anar a la literari socialití que era una mena de bubclap xulíssim. I quan van estudiar per ser professora, es va apuntar a tots els clubs possibles que tots eren mixtes. Una de les coses que fa la societat reformador és, basicament, recollir diners. Perquè aquí no em parlem gaire, però tot aquestes gent no eren rics i, per tant, reformar-ho arreclo el poble si sortir de la seva boxaca implicava funes als reconòmics. Quan van anar a casa al senyor Blight, ens el trobem totalment sobre el passat perquè de fa un pastís. La dona li deixaria les indicacions, però si li està fent una muntanya. Junta mena del senyor Harryson, ja és el segon home que veiem, en menys 70 pègines, que no és capaç de fetes que es de la llarg que en canvi sí que s'ha d'anar a fer, sense cap mena de problema dues nens. La mot ja ens havia retratat a la primera part, sobretot amb el màcio, personatges masculins que no són capaços de fetes que es de la casa o de pare, sense la presència d'una dona. En sobretot referenciant molt el seu propi pare. Trobo que era molt valent retratar-ho a l'època. Tot i que per sort, els pares milènies comencen a passar molt de temps amb els seus fills i fent escas de la casa la carregada mental, l'amportat durant segles les dones. I ens ha pogut dir-vos que segueixin així, i que us digui el contrari i manteix i pensa que el feminisme va deixar de ser necessari quan les dones van poder votar. Que una cosa és ser capaç de seguir els instructs en fer un pastís avui en dies sense cagar-se sobre, i l'altre està en incordo de la família. La premsa en Canadà, va incidir molt en les arrels de Montgomery a la Illa del Pins a Pédoar, que va ser retratada com una pare encantadora del Canadà. On la gent mantenia els valors traicionals i tot anava un ritme més l'ent. La premsa americana, va sortir a dir que tot el Canadà era endarrerit i l'ent. Argumentant, con llibre, com l'ent, només era possible en un país rústic com el Canadà. On la gent no estava tan avançada com els Estats Units. Aquest individualisme i aquesta falta de comunitat segueix pres en els Estats Units i és un dels seus grans problemes avui en dia. En les seves ficcions, sempre acaben fent utopies de petits pobles, com estar-se jolo a Gilmordials, o si sigui a Dr. Analaska. De fet, els americans han fet un ar de fes series que passen en petites comunitats unides totalment idealitzades, com Jart of Dixie o Virgin River. També n'històries més foscas, com Vampir Daire's, Twin Peaks o Stranger Things. La recaptació entre els veïns és un dels moments en què es mostra aquesta comunitat. Una utopia per els Yankees, però molt més real al Canadà i el món en el que va creixer la mot a la i el príncepèduer. El llibre incideix moltes vegades en la importància tenir una comunitat i cuidar-la, com l'an anàveu al senyor Jarrison perquè no estigui tan sol. Quan l'an va fer el curs de professora al professor Hamildon, li va conèixer que posés per escritar els seus pensaments, és a dir que comenci a escriure. És molt bonic que reconeix que és un mestre que li van corregir a escriure i que és el mateix que li va passar la pròvia mot. Un juz reconeixement per els mestres. Ara l'an té el problema que tenen molts escritors. Les imaginacions s'assemre no les hombres. No pots casar-les. Són volables i ballo-galistes, però potser, si continues forçant-me, vindrà un dia que m'acabarà a agradar, n'escriureà. La Montgomery va compaginar durant un temps cuidar de la seva avia a escriure i fer de professora. Aquí exposa molt bé com de complicat és escriure i tenia el cap fresc contra veies moltes hores i no tens gaire temps lliure. Ja que vas massa escoltat, no només físicament, sinó també intellectualment. En Gilbert animalan, dient-li que és molt bona professora i totom estan cantat també ja. Però l'an és que això d'aquí hi ha un nen que és la seva creu i que no l'ho veix mai. L'Anson i Pai. En Gilbert li diu que deu ser perquè és el que s'inacasa. Ja sabem com són els païs. Però l'an saps que la red del problema és un altre. En absolut. L'Anson i és un nen independent i té el seu propri criteri de les coses. Fins ara, els seus mestres sempre han sigut homes i diu que les dones no són bones professors. M'agrada molt que reconegui l'autonomia i el criteri propi ja d'un nen petit, o sigui que no pot parar de ser supermoderna la mot. La Montgomery va tenir molts problemes de nena a l'escola com va arribar a la primera professora dona. Perquè el seu avi, que era d'aquesta mateixa opinió, li ho va fer saber. La professora ho va pagar amb la pobra, Lucy. Era un opinió però externa l'època i, possiblement, es trobes amb casos semblants quan ella mateixa va començar a acessar a professora. Una feina que avui en dia en canvi està molt feminitzada. Ens fiquem les mans al cap quan llegim aquests comentaris. Però recordem que fins fa no tens anys es pensava que les dones no havien d'exercer, per exemple, la medicina o l'advocacia, o fins i tot el dia d'avui es considera que una dona no pot ser bona enginyera o bona feo. En Gilbert també vol dir a la Universitat. Ell, per estudiar, medicina. Jo vull lluitar contra les malalties, contra el dolor i contra la ignorància, que són coses que van sovim plegades. Volia que la meva aportació al món sigui una feina d'irigna de veritat. Què mou, no? És un intens. La Lucy ens fa una escripció precis de l'an. Per naturalesa, l'anerò una persona lluminosa. Quan passava per la vida als altres, un somriure o una paraula seva, els deixava inspirat, com si els hi hagués tocat un reig de sol, i llavors sentien, ni que fos per un moment, que la vida era el ciusadora. Tenen esperança i digna de ser viscuda. La Marila adopta els bessons d'una cosina tercera, en David i la Dora. I l'Anna està superin amb el tema. Pueden ser més bones i generoses-los l'una a l'altra? Sí, és bona persona. La Dora és molt bona nena, educadíssima, i compleix amb tot l'ideal femení de nena queta i dolça. Mentre que el David, compleix amb tota l'idea de nen, nen, m'ho ha hagut trapella, carinyos i orgullos. Perquè és part de ver l'Anna al comparat tot a l'estona en volpoltir, i que el metodat que feia servir el seu avi quan ell, els seus cosins, els petits, comparant-los mutuament sempre. Però aquest nen és una mica més que entra a maliat. D'aquí posa un nou ruga al coïduna nena durant la missa, fa que ara la seva germana va estir de diumenge a un acord de porcs, i li posa un gripau al llit de la Marila, o sigui, un bon reportori. Actualment crec que diríem que aquest nen és i per actiu, i potser una de les primeres representacions en la literatura. És interessant en aquest cas, i ara el tipus de educació i les expectatives sobretot que tenen una criatura i la altra. El David se li permet en moltes coses caladora, no se li permetrien mai, i de la mateixa manera, a ella, veia que se l'estima en per compromís, perquè diuen que explicitament que és una nena aborrida. Molt injust, això. El senyor Harry, és un i la senyor Alaint, no s'entenen. I l'any vol posar-hi a Ramey. És molt interessant com aquest llibre vol transmitre uns ensenyaments molt importants als joves, i ho fa de tal manera que no sembla una imposició, sense complir-se amb l'any en els seus raonaments, i et fa reflexionar. Ens diu. El problema és que vostè i la senyor Alain no s'entenen. És el que passa quan la gent no escobe. Ten bon punt, la vaig entendre, i a vaig aprendre a apreciar-la. Si es que no ho hi ha passat, però crec que hauria de ser l'obligat. l'actura obligatoria de tota persona i persona, també. A senyor Harry són li ha dit a la senyor Alaint que es fica un oli de mana, i l'any li retreu que això ha fet el sentiment de la senyor Alaint. Li he dit perquè era veritat i jo crec que cal dir la veritat a tothom. Sí, però no diu mai la veritat del tot sencera. Vols actuar alain. Només diu la part menys agradable de la veritat. Explica-ne una mica, perquè és insoportable i maleducada a la gent que justifica ser desagradable amb el. És que jo soc molt sincer. L'ante de 17 anys hi té les responsabilitats d'una adulta. Però una cosa meravellosa és que vegades segueixin una nena. I quan val bosc deixa corregiure la seva imaginació. És que no és tan fàcil deixar en real costum de ser una nena. Estic segura que sempre que vingui al bosc em sentiria una nena perita. L'an no pot evitar pixar-se de riure quan els nens diuen alguna tonteria. Tonteria és que altres professors considerin dignes d'acàstic. Una reflexió brutal i, alhora, un anal·les i subtil de la situació de la dona del seu temps és quan la marge riuide, de només 10 anys, diu que ell el que voldria ser és viuda. Sí. Si et queda soltera, et diuen conca. Però si et cases, tens un marit que no parà de donar-te ordres. La propia mou et pensava que passava de la sortida el matrimoni era sortida una presó per entrar a un altre. Tot i que va acabar en contra de totes les normes pedagogiques que après l'an no pot evitar tenir un n'hem preferit en polo i rupinc. És un nen que ens recorda molt a l'any. i a la pròpia malot, és una imaginació inesgotable i amb amics imaginaris. Però una cosa, malgrat que tinc un impreparit, no és mala professora. No el posa per davant dels altres i no la favorèixer. És una professora justa. L'AN és bona i té molta paciència, però no he infinit. Després d'un dia horrible, l'Anson i Pai li posen ratolí al calaix i a sobre han presumès faltat-li totalment el respecte. L'AN es va obendreu a fer un castig físic i ja que havia jurat que no faria mai. És important mostrar una protagonista que no és perfecta i que en aquest moment perte el control. I és que després pobretes en el repentèixi moltíssim. La Marilla intenta animar-la i fa una picada doiet al llibre anterior. Demà serà una altra dia, un nou dia per estrenar sense cap error. Després d'un bon te, un pastís de pruna, i una nit de somni reparador, l'AN es lleva molt contenta. Cada dia és un nou començament. Cada dia hi ha un o molt per estrenar. És interessant per diversos motius. El primer és que ens posa de manifest que per moltes ganes que tingui l'anon de ser la millor mestre del món, tots subint hi ha un univers entre la teoria i la pràctica. Després hi ha la vergonya norma que té l'an. sí que té l'an pel que fa, que la fa sentir fatal, no només perquè ho ha fet, sinó també perquè sap que ho fa perquè perte el control i no convansuda i amb més o explicitat. I per últim hi ha el fet que l'ansoni. Després d'aquest moment comença a respectar-la. És evident que no està vercat el castig físic, però no tenien compte que en aquesta societat era l'habitual i que el nen no entén que la seva professora no el pegui. I per tant, considera que ella és adulta, no? En la mesura en què fa amb ella, el que farien els seus adults de referència, per no a coses aquells sap que ha fet malament. Avui en dia, per sort, posem els límits d'una manera molt més sana. Precisat, jo. Una cosa meravellós dels híbers del l'an és que veiem com van passant les estacions amb les seves descripcions d'espaisatge absolutament precioses. Aviam començat a finales d'estiu. Ha passat un fred i verd ple de neu. I tot el que suposa que et complica la vida i més a la propia mou que la tenia molt fragida, és que hem de tenir en compte que no tenien descomiïtats actuals, fins que per fi arriba la dolça primavera. L'an decideix a l'abril a la seva universari. La diana es queda molt sorpresa, doncs la universari s'alibren. A lo que l'han respond. Això no es culpa meva. M'ho he fet un pic, amb "Pesticerta de Marmalada", "Malindros", "Caletes classellades de color gròquic o l'orrosa i pastís de mantega". I s'embitjos. Encara que no siguin gaire poètics. Som uns igual. Les quatre amigues fan un escapatat totalment fiel rumenticisme alemany més extrem. Fins al punt que es posen a vallar una d'ensen rotllana al voltant d'un petit lloc com si fossin nymphs. Però el terra està mullat i regular i no el surgairà bé. No es pot ser una nympha del bos que em votes d'aigua. Aquest capítol, juntament amb la carta del polir, amb els evitants de les roques, són un reflex del rumenticisme que et tan estava de moda i t'han aviat gid la mod des de nena. Però també li poso una dosi d'humor i reflecteix que passa quan intentes portar la realitat. Aquest avisòdiens permet veure també com les noies arriben al jardí de l'Ester, una dona que va morir fa anys i que vivia les de fora del poble i que tenia un jardí pressiós. Aquest jardí farà quedar-hi i torni, i no només això, sinó que s'acostuma a portar flors a la tombada l'Ester a més a més de la delmàcio quan vagi el cementiri. Un dia el cementiri si troba el polir vinc plurant per la seva mare. Aquí encara troba molt a faltar. Si no hi ha la mare, les avies són les millors a l'hora de pujar una criatura. Un dia, quan sigui gran, aniré a veure amb el pare i no el separarem mai. Recorda moltíssima l'experiència de la propiant, quan mor la seva mare i la deixen amb els avis maters i somia anar a veure amb el pare. En el seu cas es pugui l'ersur fatal perquè la fan servir de criada amb la madrastra, però bueno, tornarem aquí. L'any, com la Maut, s'enveja del paul perquè el menys té recors carinyosos d'una mare que l'ha fet sentir estimat. El cementiri es troba també a la senyora Alen, la dona al capellà, aquilitaniat en t'estima. Està desmyurada. Ha passat una greu malaltia i aquesta s'han dut al sofí. Un dels mèrits dels llibres de l'any és aquesta capacitat de presentar la vida en el seu conjunt sense ocultar-ne la dureza i les trajèdias. El que ha de finir a l'any és aquesta mirada clara i alegre, sense obrir-ne la tristesa. Decideix entrar-se en la gràcia de viure, en la imaginació, en la set de coneixement, en la importància de la comunitat, en l'amor, la generositat, la mistat i la tendresa. És por ser que per això que ha estat un llibre refugi de moltíssima gent, aquest ajudat a superar depresions, malalties i moments de perdó. I més de 100 anys més tard, segueixent un dels llibres més estimats a tot el món. I bé, de visitar a Bonli, la Charlotte i Morgan, la tieta de la Priscila, la escritora dels dies deiggut i el jardí de les roses, i vindrà dinades teules verdes, fortíssimes coltint. Tant d'encomble de llena es posen en moda fan i preparen el dia de la manera més absolutament milimetric possible. Com sempre, però passa alguna cosa, i, finalment, la seva escritora preferida no pot venir perquè s'ha fet malalt peu. Però tot i així veiem fins i tot estan disposades a arribar per retre a humanatge a algú que et miren. Una escritora. Un dia el polem ha apareix supertrist dient que la creada de la seva aviat la meri jove ha dit que està com un llum. És molt trist aquest moment perquè l'anes veu reflectida en l'insul. I, alhora, per primera vegada, té la possibilitat de fer servir la seva influència per salvar algú. Ella ha rebut aquest insul moltíssimes vegades, i la Marilla i el Màcio fan el que poden per defensar-la quan és petita. Però ara, ella serà aquí podrà acompanyar i tranquil·litzant por, perquè no, no està com un llum. Només és un nen més imaginatiu que la resta. En aquesta conversa, la molta profita per revindica la importància, la imaginació. I, sobretot, no diríem nen que està com un llum, sinó encoratjar-lo a ser creatiu imaginatiu. En Gilbert, s'està fent un home i molt atractiu que el dei. Malgrat no sigui l'ideal de la nila d'iana, que imaginen algun més malenjosa i romàntic veirona. L'ideal del Gilbert és l'an. Hi! I a més a més, és que li agrada perquè és bona i perquè no té mai pensament foscos ni amb elles. La nila Marilla li explica en el Dei B que va ser o no ser guapo, no és important. L'important és ser bo i portar-se bé. La mot ja havia castigat el nen per la seva benitat a la primera part. Quan s'havien intentat tenir els que veis pel rojos, ja havien acabat bé. L'altra gran creu de la "an" són despigues el nen. L'an, com. sigui "an", estimada. Com a adolescent, que vaig ser amb la cara picada, t'entenc perfectament, però m'encantaria enseñar-te els tictòx de tutorials de com maquillar-te falses despigues el nen, que ara estan tan de moda. En final, com deia el meu padrí, que ara picada, que ara estimada. L'an, en el seu intentes borrar les piques, estanyeixi el seu voler en les de color vermell. Amb els cabells vers ho van resoltar a tajant-los, però ara, doncs millor, no aplicar la matixa solució. Igual, no. I no deixa de ser un castig a la seva benitat. Amb aquestes escenes còmiques, la mot, intenta fer veure els joves que no hem d'intentar canviar el nostre aspecte, i que si tan, a la veia i la vestia. # La vellita estar # en el interior. # Però és que més a més, això pobreta li passa just el dia que ve de per sorpresa, la prístila amb la seva tieta, la famosa escritora que t'han anat mira, i ve acompanyada de la del senyora Predexter, una d'ama finíssima, casada amb un millonari. I, per acabar-ho de dubar, està amb unes pintes heavy, es plena de plomes i un vestit de l'any de l'apico, perquè estava fent una feina força poc grata, que és canviar les plomes d'un adredor, si canviar l'adredor i és una turtura. No vull imaginar. I no sabia lo que és això. La famosa escritora de Seb Forcelant i la Diana pel seu aspecte físic, que havien de reïitzat molt, fins que comença a parlar, i l'escaptiva amb les seves històries. Improvitzant el dinam, el que tenen, menja sense ir i humil, però al final un parecent fe tan mantega que a Solana hi ha unes prunes en el Míber, a nosaltres se'ns fa la boca, ey? Firmu, ey. I tot va maravallósament bé. Molt millor que el dinam que havíem preparat amb els peços amb sucre, i sense tots els nervis i et va la ment, per servir-les esplendidament. Una cosa que em fa molta gràcia és com ho introdué subtilment, com qui no vol la cosa al tema de les princeses del dólar, que tan van parlar els capítols dedicats a la Edith Warton. La germana del marit de la senyora Predèxter està casada amb un nou blaniglès. I tot així, la senyora Predèxter ha repatit de prunes per sorpresa de la Diana. L'an ho té clar. M'atraviria dir que, ni en compte en glès, hauria pogut mirar amb mans preur histocràtic les prunes en el mibert de la Marilla. A partir d'aquí passen diverses coses bastant màgiques. Una és que a l'any Alguien Verd decideixen fer una broma i publicar a diòpServer de manera anònima que el vell Aïp ha predit una tempesta en un dia i una hora concreta. I que el senyor Harry són s'està a punt de casar perquè visita molt una casa concreta. Podem apreciar el moment Gil Verlay diu "Seltón, critican-se i mateix perquè no s'ha fet que sigui". I resulta que cau una tempesta que ha de fer per a l'altre. I que es rega el llor del senyor Harry són. Però la publicació té una altra conseqüència. De cop, a mi, apareix la bona del senyor Harry són. Resulta que es van discutir i que ella va marxar de casa dels seus pares i aquí tenim un matrimonis separat, que es tornen a juntar perquè es veien per tu, suds i berculpa de lloro. Però que s'estima en prou. I resulta que el senyor Harry són. La bestia de la Ritxer lind. És molt gràcies que el senyor Harry són. És molt gràcies que les dues tinguin un caràcter tan semblànic que es facin tan amigues si tenim en compte que el senyor Harry són. I la Ritxer tenien una relació supertença. És interessant aquest avisadí també que tu tomo el nat per fet que el senyor Harry són. Però com diu ell, o si m'ho ha preguntat si estava casat, hauria dit que sí, però no m'ho va demanar ningú. Un altre cosa màgia que passa és que un dia per error la nidiana acaben el caudaleko. Una tarda tardó, després d'un camí preciós i romàntic, amb totes les fulles d'hora a des i carmesines, entren amb vos cancantat ple de vets i sembla que estiguin arribant al Palau d'una princesa encantada. I no hi ha cap Palau, però sí que hi ha una casa de pedra excepcionalment bonica. És un recó de Vallès amb l'ancòlica i delicada. I tampoc hi viu que princesa encantada. La dient ens avisa que hi viu una dona peculiar. L'han respon. Ja vols, deu ser nada ni interessant. És la casa de la senyora Telebender, una dona que es va quedar soltera i que és clarament un esparita fialant, el de l'an. Ella i la Charlotte A4, a la seva criada, les conviden a baranar, perquè havien muntat una festa pel seu amics imaginaris, cosa que ens donen moltes pistes. Aquest doc màgic es diu. El caudaleko, perquè efectivament hi ha molt dècord, i els permetraten i alguns moments molt divertits i molt màgics jugant amb el sol. Descobrirem que la senyora Telebender era la promesa del pare del polí, però es van discutir, i es van deixar de parlar. I la va quedar profeta pols com per retirar-se en aquella casa i viure com si el món l'hauria oblidat. La senyora Telebender és una persona maravallosa, amb un cor jove totista en una certa edat. I la Charlotte A4 és una realitat d'una loia que no es diu així. A seva germana gran, que va ser la primera llarga la primera criada de la senyora Telebender es deia Charlotte. I quan vam marxar l'han anat substituint per totes les germanes, i la senyora Telebender els diu Charlotte a totes, perquè se semblant molt. Charlotte A4, Charlotte A4, Charlotte A4. Però aquesta és la primera amb qui s'entenda d'Avo, i que també és una espèrita fi, que més a més trobarà en l'any un model de conducta i alerta de ballesa. Ai. És meravellós el moment en que l'Anra i vindica la situació de la senyora Telebender quan ella diu. I algunes que generi se'n solterones, d'altres que aconsegueixen ser-ho. I finalment, un grup al qual la solteria els que vol demun, i l'han respon. A les hores, vostè és de l'esqueua aconseguit ser. I ho ha fet d'una manera tan mágica que si se solterona, impliqués ser com vostè, em sembla que es posaria de moda. Wow! Actualment, encara s'intenta relicologiar les dones solteres d'hi endes que es quedarà na cuida gats. Que és un llibre del 1890 o sigui-tia moderna? # Oh, the single air, oh, the single air. # Oh, the single air. Oh, the single air. La l'Avender li acaba explicant el seu trancament amb l'estifanirbinc. Cava ser per una tuntaria que es van a fer una bola perquè els dos eren molt orgullosos. Amb la l'Avender veiem també una maternitat frustrada. Ella s'imagina la casa que té un nen. La nila de llana hi anirà moltes vegades allarg del temps. I la han també començat a portar el polirbinc. I sabeu què passarà, oi? Doncs, efectivament, que el pols quedarà fascinat amb aquesta dona, que també té imaginació i aquí una mica, una mica, una mica, voldria com a mare. Hi ha un moment tan dríssim quan la l'Avender li pregunta com sap que li volia fer un petó i el respon. Perquè em mira igual que em mirava la mare quan volia cali fer un petó. Oi. La nila Marilla porten més o esperant la carta a l'ongta dels bessons dient que els vindria a buscar. Però és que pobra home es boca molt de tisis i per tant es quedaran les teules verdes. Això sí, per sort, els ha deixat una mica d'herència que ja ho ja mola la Marilla, que ja no sabia com fer-se per mantenir-los sense gastar els dillens delant que estava estalvint al seu sou de professora per poder anar a l'universitat. El temps passa i el Marit de la senyora lindes, esposa malalt. Si ens ha demanat permís a la seva dona a reitxet. Fatal. Fatal. Tornem a tenir una figura masculina que s'allunya molt dels canons autoritaris de l'època i que necessita d'una dona. El senyor linde sempre va fer casa a la seva mare. Fins que va casa i a partir d'aïe a vosaltres sempre va fer casa a la reitxet, que apres totes les decisions que més i ho veix encantadíssim. En una societat totalment patriarcal on no m'atenia tota l'autoritat i la dona havia d'ovar i el pare o el Marit, tant el senyor Harry són, com el senyor linde, fan casa a les seves senyores, que porten de casa i prenen les decisions. En aquest llibre, el centre a la història tenim a l'àn, la Marilla, la Diana, i, com a molt, el David. Els homes, com a donetes, no són els centres ni exerceixen una autoritat patriarcal. Ho veieu, com el patriarcal també els hi fa mal als homes, total, que el pare o senyor lindes apaga poc a poc i el senyor a reitxet linde ha de marxar de bon dia per viure la seva filla, perquè van molts justos de diners i endavantre la granja. Això consideri temporalment amb quan el Guilbert decideix que ja sí, arribat al moment de marxar a la Universitat de convertir-se en ella. I l'han sent que alguna cosa està punt de canviar. En el mateix moment, la Diana resulta que se enamora i del fred, ni més ni més. I veiem com l'an de cop se sent diferent per primera vegada. És molt do, de cop, notar que la seva amiga ja ha fet el pas i que ella encara no ha despertat com a dona jove. Aquest és realment el primer trencament entre les dos amigues, perquè si ve la Diana és més pràctica que l'An, sempre se n'entès i han compartit una visió. Ara, però, per primer cop, es troban que no estrenen a la matís moment en vital. I l'han té, en realitat, un de mor molt sensat. I m'espanta pensar que les coses entre la Diana i jo ja no torni n'assei iguals. Segur que ara no li podria explicar els meus secrets. Si ho faig, pots explicar-hi en fred. En amiga, tot es hem tingut per ella i amb apres que els secrets de les amigues no s'expliquen ni els novius, ni els promesos, ni els marits per molt que els estimis. Però també hem tingut una preocupació a la gítima amb 17 anys. Feit, tant. L'han no entenc que hi veuen el fred, que el capdia la fi, només és el fred. Se llunya molt d'alideal d'arroïr romàntic veironi a Catalunya. Ella, quan pensa en la casa als seus somnis, la comparteix amb el que ha projectat com la meva idea, una home, murem, orgullós i malancòlic. Però, per extrema que pugui semblar, el Gilbert Blight insistia també a prendre i part a ajudar-la a penjar els quadres a cuidar el jardí. Ja feim moltes altres tascas, que esconeirà oi tot ple d'orgull i malangia, hauria considerat indignes. Fajem. L'han mirava de fer agitar la imatge d'en Gilbert de Dilma, dels seus castells fantasiosos, però d'alguna manera sempre sí que dava. Amb tot plegat, l'han teu una conversa amb la Marila i aquesta l'hi diu que ja n'hi ha prou, que és hora que marxin a la Universitat. La Marila convida la senyora Lain, a viure les teves verdes, així no adavant d'una bon dia la seva única amiga de debò. I juntes, que cuidaran els bessons. L'han, per tant, ja pot estar tranquil·la i en la Universitat amb el Gilbert. És preciós el moment que la Marila li demana l'han, com ho veu i respon. Com si algú, m'hagués donat la lluna i jo, no en sabés ben bé què fer-ne. La Marila està sent un cop més el reflexe de la Vía de l'Alusimot ajudant l'anar a la Universitat. És molt interessant, aquest moment de compartir casa de la Marila i la senyora Linde, perquè la Marila ens explica que el que pot fer en amalament, la convivència, és que agint de compartir cuina, les bruts. I així que decideix que faran una altra cuina, les teves verdes per estar a les verdes problemes, i que afectaran molt bé les normes de convivència abans. A veure, un moment, o sigui, seriósament com la persona que he compartit pís molt d'un moment de la seva vida, crec que si la gent fes més cas a la Marila, en general a la vida, la convivència de la majoria de pisos de Catalunya seria molt millor. El resum del pot que es és feu cas a la Marila. Sí, en general a la vida, sí. Aquesta decisió per això, per molt que sigui el que li convealan, no deixa de ser un trasval per la comunitat. L'Ariana està molt trista, la Marila també, tot i que no demòstria, la senyora L'Avender diu que anyora un molt alant, i els seus alumnes estan molt tristos de perdre una professora tan maravallosa. Fins i tot, l'Anza i Pai es posa de mal humor. I a saber com són els païs. I el pobre Paul Irvingt és que de tan enfusat que no es veu amb cor de menjar més farinetes, que no m'extraña pobra, nen, quan t'hi ha. I no em vaig cobrar. Algunes veïnes estan molt contentes per l'an, però hi ha alguna que no ho entén, perquè se'n vas estudiar grequilletit, de què li servirà quan es casin amb el Gilbert. Què? Exactament, el mateix que va pensar la família de la Maut accepta la via Marila estimada. Ovi, gràcies. L'Anna no sóc a vegades creure, però sap què és el que ha de fer. És bonic també veure com es va mitja comedant de tothom i té una conversa amb el senyor Harry, som que ens permet veure com tenir-hi, com la seva dona, en arribat a una bona entesa amb la convivència, perquè se'n van que estan separats, estan pitjor. I crec que és una bona manera de demostrar com els personatges evolucionen fins i tot els adults. Però això no pot acabar així. Necessitem una mica també de compte de fades. Resulta que el pare del Paul Irvingt torna a casa a veure el seu fill, perquè en l'endemà de la senyora Lavender sense saber res de la relació que tenien el seu pare allà. I quan tornen, es troben com. com sé, aquests 25 anys que no estan separats, no com té sin parares, i a més a més s'estimés sin mogollon i evidentment. Vindment fan un casament absolutament preciós, el cauda l'Eco, i en Paul guanyar una mare, mare, ballosa. L'Anna que està emocionada i tot ell es posia, diu que aquests retrobament és preciós. I el mateix temps, una mica trist. La xerlota quarta, que és més prosa, respond. És clar, que sempre corren un risc amb un casament, però el cap de la fi, senyor Eta Chirley, hi ha coses molt pitjors que no pas un marit. Sí, està en brillant aquest moment. L'anys pateix una mica perquè passarà mal que ho de l'Eco. Però els Irvingt decidem que se'm van a bòstons amb la xerlota quarta, evidentment, però que torneran cada estiu i així poden fer-ho a la casa. Em mirat quantestona hi ha d'un do que l'altra. I ara amb cotxe i amb 8 hores. Que ho he de fer. Si vas a passar a l'estiu, es pot fer-ho. I ai, amigues, havia de passar i ha passat que quan l'Anna està recullint el caudalèco i el Gilbert va buscar-la, tot d'una almira i el veu d'una manera que no l'havia vist mai a la vida. I per primera vegada no li pot aguantar la mirada. L'Anna es posa a vermella el vel a caigut. Hi ha vist tot de sentiments que no havia suspitat. L'amor ha arribat després de la única amistat. En Gilbert no et al rubor del an, però no diu res. Això sí, presentes que els propies a ens de universitat seran feliços. I no, no passarà res més, però d'encarem la darrere pagina saben que l'ensenamorarà. Què va, Bres de vull? # Vinga, va, que em apreze avui us ho resumim amb 5 puntets. Punt número 1, que després de l'èxit delant de les teules verdes, l'Alussi Maud ens parla ara de les seves experiències com a professor de l'escola. Punt número 2, que l'han assumit no va responsabilitats però no ha perdut la seva imaginació ni les seves ganes de viure. Punt número 3, que els nens de les teules verdes creixen i aprenen coses. Però els adults també aprenen coses importants. Punt número 4, que ha bon l'hi, les segones oportunitats estan a l'ordre del dia i que per això també ens encantaran. Punt número 5, que poc a les coses ens agraden tant com veurec això als personatges que ens estimem i que ens encanta veure com l'an, es deveu adulta. Bon onens, això ja està. # Això ja està, és la que això ja està. # # Quina il·lusió, quina alegria. # El proper capitol, el dedicarem als adors dients de l'àbit de següent ves. El tenir-ho allà, el tenir-ho allà darrere, i el tres que ho podria ser alta que british val moral molt aristocratic. Us esperem aquí el dia 12 de novembre. Nosaltres som la Carlat de Freixinet i la Blanca Pujals. Moltes gràcies per a tots per acompanyar-nos-ho en cop més. Moltes gràcies a tota la gent que ho ha fet avui possible. El joc per acollir-nos, el raul orgal és per fer-nos una bonic. A la l'aigua s'ha elevat per posar les bauetes als separadors, a les filles europees per sedir-nos Juli a guilar per la cinto inicial. I ara es volgui posar a dir-nos els seves cançons per separadors i que es sento final que ara són. I a vosaltres, gràcies per venir. Moltes gràcies. (música) Ara em saps com hi va, i ja no ho parà. S'ha espasado mi i dai, sól a la persona. M'ha sentat aleu, m'ha sentat molt. M'hi quinto un nen i no ens fa molt. A mi dai, són dos dies. Ara li son res. Al cap llor i la gana, serà merdèntes. Si ara res ja, mi sona, són dos dies. Ara em saps com hi va, i ja no ho parà. Ara em saps com hi va, i ja no ens fa molt. (música)