Punkis Decimonòniques | 04 x 09 | Persuasió

[Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] i no en les seves darreres obres. Els preguntava tots els de tal sobre la vida, a la Royal Navy, per fer-ne un retrat fidel. I un detallet cookie, els noms dels baixells, on anaven, sorten a les seves obres. Jo i Naus, t'hem va presenciar com de complicat era prosperar la Marina, si no tenies uns patrons poderosos que intervenguessin per tu, i et posicis en les baixéis que tenien més votins. I això també ho veurem a les seves obres. Amb el William Price, amb en Sir Park, on valta molt de la Lady Russell, de que en Webors no fa si carrera, és una altra espai de la vida de la gent en la Terra bastant guerra. Perquè els dos germans petits, en lloc de Naux, fur com els altres, van decidir allisterre la Marina. No era pas una família tradició familiar, sempre s'havien dedicat al comerç o al sacerdoc. Però a un moment en el que en la Terra necessitava molts homes a la Marina, és la tapa coneguda com la Valena, versus la Lafan. La Marina englésia era coneguda com la Valena, una moraia invisible que protegia en la Terra de ser invadida per França. Si en la Terra tenia la superioritat naval, se tenia en canvi la superarietat d'infanteria, la Lafan. Que feia que no aconsegui, sin tan poc, els anglésos concari França per Terra. També veiem l'influència directa del seu germà Estima Henry, el que estava casat amb l'Elaïsa, a la Fida de les Guerres Napoleònicas, el seu banc que, sobretot, treballava amb l'exèrcit, fa fallida i serrurina. Jane Austen i tenia tots els seus estalvis. Veiem com aquesta obra comença a l'Itza, al Mundés d'un punt de vista més ampli a nivell socioeconòmic, més global. Era per tant, un moment d'u a la vida de la gent, havia perdut tots els seus estalvis, la dona del seu germà de la Marina de Fani, amb qui estava molt unida acabada morir, i allà es comença a anotar malalta. S'ha de la seva darrera obra acabada. Jane Austen m'haurà abans de fer els 42 anys, i el genri Austen, el seu germà califer i editor, és que aconsegueix que es publici l'obra de manera postuma. De fet, el títol persuetixen, el va posar justament el seu germà. Austen havia previstitular-la com dièliots. Té dic que no m'acaba convencer que dels títols tampoc. Sí, sí, però què vas criure? Vale, va, som. Per s'hagessin un llibre que podria ser un microcontes i no fos que aquí tothom es fica les vides als altres. T'hem d'acord, gràcies. El llibre comença amb el pare de l'An, l'Orduol Terrell, i et ho ha obsessionat amb el seu títol. Els personatges ha vist tòcretes a les obres de Jane Austen són els més ridicols, lleven parlada a l'èdicació de l'indegorc i del pare de l'Ema, i ara toca el torn al pitjorisme de tots. El pare de l'An, Silwaltter Elliot. Només hi hagi un llibre als anals dels baronets. Llavors, dos pistes per les quals no ens caurebé aquest personatge. O, està obsessionat amb la histocràcia. Dos, no hi hagi. Tot malament, en l'univers de Austen. Tot el caràcter de Silwaltter Elliot era benitat. Benitat sobre la seva persona i sobre la seva posició. Silwaltter està molt pagat de si mateix i és d'una molta importància a ell i el seu títol. Com si posin molt superiors a tota la resta, quan realment si repassem els rancs aristocràtics, d'un baronet, rancs aristocràtics, un baronet és el més baixet a l'escala. Repassem l'ordre amb menció d'esbritxerton perquè es ho veu. Primer tot tenim res i reines. Segons, d'octe reials, que bé ser el príncepareu. Tres, príncepts. Quatre, d'octe, al duc de Haggens. Cinc, marquesos, sis, comtes, set, bescomtes com l'An'sa de l'Obritxerton. Vuit, barons, i aquí s'acaba la nobleza i després hi ha títols que poden tenir la gent de la gent. No, baronet. Com a l'Eliot, baronet. I finalment, deu, que veies nides o cirs, com si jo. Sí, si jo ets loces d'orgulli prejudici. Tots són títols vitalis que en aquest cas és vitalisí, però en el editari. Per tant, no és l'ortet, Liot. No és l'ortet, és Sir Elliott. I si ve, si A i C que pot passar com a baronet, el seu títol no té tampoc un lloc a la que embra els llors ni els privilegis de l'aristocràcia. A més, els títols de baronets són un títol que s'ha de inventar el Ray James Primer, el 1611, quan necessitava pasta per finançar les seves guerres i, basicament, podies comprar el teu títol. I com que tenien necessitat, pues, pràcticament, obligava a la gent amb una mica de pasta vinga a comprar el teu títol. I a més, la seva família el va comprar a un Ray posterior, el Ray Charles II. Prígolment, per això, ella és molt antíc, és un títol molt antíc i no un títol nou, que això no ens agrada. Tot això, la Jane s'apca els actus contemporànis no com nosaltres ho sabran, i per tant, és molt ridícul aquesta obsessió que té Sir Elliott amb el títol de baronet. A més, a més, el que el senyor considera que libra parla poc dill i de la seva família i ell n'ha fet una versió que estàs amb comentaris de director a fàgini informació. Aquell llibre absolutament banal ens permet presentar-nos el senyor a Sir Elliott i la seva estress filles. La l'Aisabet, que és una dona molt bonica que no s'ha casat, l'Amèrica és la petita i que s'ha casat prou bé, i l'ant que ningú no confia a casa i que més a més a casa seva, ningú no li faniques. Per un cop, sabem l'univers seria la protagonista. El nou de gos de 1787, i no és casualitat. Jane Austen ens vol obir que tan puralment, també hi ha una punt d'un fi baró que n'és mort. La idea Elliott va morir fa anys, així que no es probable que tinguin cap descendència masculina. Per això ens diu que el presumpte reu és un tal William Walter Elliott. Ens trobem en una d'autonàbins situació. El pare i la l'Aisabet tenien un pla que és que es casés amb ell i així ella seria la Elliott i tot resol. Per. el cosí no es gaire partidari, i els faves tens llet just i el final es casa per diners amb una altra. Actualment és vidu. La l'Aisabet sempre ha trobat molt ple en ell i ve als baronets, però ara que es comença a costar perillosament a l'adat de ser considerada una solterona i ja no li fa tanta gràcia això de veure-hi la d'atenèixement. Crec que la relació que té l'emballsopara tens simbiòtica i com de parella tampoc li ha anat bé. Un equip pretendent que li ha semblat interessant és el seu cosí perquè ara t'arà el titol del seu pare. La figura maternal en aquest cas la cobert Lady Rassel, que era la millor amiga de Lady Elliott, ens presenten tant com la més sensata de la germana i que rep una mica de la maledicció dels mitjans, si el fill del mig no és diferent dels altres, dues noies el mig i un noi o la inversa, sempre és el raro perquè ningú no li fan i cas i acaba sent l'obella de la família. En aquest cas, l'an no és l'obella negra perquè és l'única tica de fron, en aquesta caixa de bojos o d'estupids, però evidentment és la relació del posto perquè contrasta amb la seva germana i em sonpa. De fet, amb qui més sentent és el Lady Rassel. L'an aquí s'assembla és la seva difuntamada. Per això també és la preferida de la Lady Rassel. Aus tenen-s'hi diu que ja podia estar graït Sir Elliott del seu atractiu i de la seva categoria social. I a què gràcies això havia pogut casar-se amb una dona molt superior a ell, una dona d'una dolça, sensata, excel·lent, entenimentada. L'única cosa que se li havia de perdonar era l'anomoriscament que havia tingut de joaneta per Sir Elliott, que clar, nenes, és que en aquella època et casaves amb el primer noviat. Surfatal. Mentre que el huir prejudici, veiem com el pare Benet, se repenteix moltíssim d'avers de casa tan jove enamorat de la veiesa i el que li semblava un caràcter animat, i es dedica a fer comentaris menys preant la mare de les filles, de Sir Elliott, aviat acceptat amb prou resignació possible el matrimoni, fent millor el seu marit i, de fet, aviat, aviat estat profalís. Una cosa divertida és un comentari subtil de la gent, que, per sòcio, és que ja està totalment en China, també les seves comentaris, quan els diu que aquesta amiga i siluater no es van casar mai, malgrat que alguns coneguts suagués sin esperat de dos vidros. La idea ràsel és molt bona dona, però té un defecte. Te prejudicis pel que fa els dinages, valora el rank i la posició social, i això fa que no sempre veig els defectes d'aquí esquitinant bon dinatge. És videotunca vellet i valora molt el titul de Baronet, de Sir Warters. Obviamente la gent no triga gaire a parlar-nos de diners. El pare de l'an ha gastat més del que hauria, tenen massa d'espeses, i, amigues, no poden mantenir la nivell de vida. Malgrat que l'an ha intentat posar freya, això no hi ha hagut manera, només aconsegués que no comprim oples nous, com a mesura d'estalvi. I, finalment, entre l'Aid i Ràsel i el seu advocat han decidit convencer l'orgo alter de llogar a casa seva i marxar una altra banda. I tot i que l'an voldrà anabús com una cadeta més petita, doncs mi guany els jo, però la seva germana de la seva germana, anàviu-la a vegades, carrega-sí. El tema prò és com llogar a la casa, perquè amigues, els diners són un tema, les aparències són clarament el punt central del llibre. I ho volem per primera vegada, a l'hora d'anunciar que sí, però no, però no, però sí, aquí llogar la finca. És interessantíssima aquesta idea dels Lleod, intentant llogar la seva propietat, però sense cosa piguen ningú. Em ve molt vinculada la classe, el fet de trobar-nos en el ple de la cadència i en el vorces ja s'endén. En el cas de Sir Warters es veu molt clar, no vol llogar la provea de ta qualsevol, a desear algú que sigui digna de casa seva, una casa que recordem no pot pagar. Però, apareix un erau de la Marina, que torna a casa amb bastants calés i que volia de la casa. L'an, farons a l'ogis que hi hagi de vexagarats dels d'araus de la Marina. El pare de l'an està obsessionat amb la distocrecia amb els diners i els títols que són eratats, i per tant és contrari a la senz social que permet la Marina a persones d'origen insert o fosc, donant-los l'oportunitat de rebre distincions. També de presidesis perquè fa a l'especte físic de la Marina, no la Marina està morent, no? La Marina dels Marina és digna. Troba que em veixen massa ràpid. Parlem, és ser gualter el primer matròsxual de la història? És un obsessionat amb la valència física, tant la seva com la dels altres i molt, molt, molt vanitós. Una de les coses més sorprendents d'aquest llibre és el fet que ens presenti a ser gualter el llot com una persona vanidós a fins l'extrem. La misogina contemporània ens ha fet pensar que els homes no poden ser vanidósos, però que sempre la gent ve a posar-nos a posto i demostrar que ho poden ser tantíssimes uns com els altres. Si el gualter considera que ell i la seva fia gran de 29 anys es mantén a n'hi igual de bé. Més que no pas la idea ràsel o l'advocat, que no em veït el seu voltant. Això sí, estic d'acord amb un comentari, l'únic comentari, que és que, de vegades, passa que una dona és més bonica, 29 anys que no havia estat una dècada abans. L'han aviat estat molt bonica la seva primera jove en tot, però després ha perdut l'encàn i la fresco. Aquest bloom no va tan lligat a la dada i a calant 27 anys i, per tant, és més jove que la seva germana, si no, a l'estat d'ànim i l'autostima, i com et perceben als altres, l'an està consumida de macrada massa prima. No crec que estigui el que diem clínicament deprimida, però també trobo que és normal que estigui trista, amb la seva mare, l'única persona amb qui realment sentia i la presseva de la família, per suadida de clinat una oportunitat de ser feliç, no ha sortit mai en gairebé mai del comptat i no ha pogut conèixer altres il·lusions, estat en cada una casa on ningú la valora. L'ana perdut l'aufona de la joan, tot per un disguxte mental, es va deixar per suadida jova per el que aquí es estimava. S'hauria pogut plantar la oposició al seu pare, i a la seva germana, però no el consei d'algú que volia, que volia a l'humilloparella, i ho ha fet el que la responsabilitat l'edictava. No només va ser una cautel egoista, que va trencar el seu compromís. Si no hagués pensat que a feno o favorieten en huerto com a si mateixa, segurament no hauria estat capaç. La valentia de en huar worst és el que l'ha fet progressar a la guerra, si hagués estat amb una esposa i fís, no hagués assumit el risc que l'han fet progressar econòmicament. Pensar que aquesta prudència i negació al benefici a A va ser el principal console delant durant el dolor d'aquella ruptura definitiva. L'any és més prudent, mentre A és més impatuós. Aïfari, per aquesta renúncia, abans donar el país. El seu rebutj també ha donat més motius per triomfà, demostrant que A és capaç. La ley de ràsel donar un consei cuaren per l'època, i el seu estatus i aïf no té cap fortuna, però està convonsat que farà carrera. Aquest convenciment tan venitós li sembla a Tamarari, i a més, el risc de què passarà a cos i no aconsegueix. Aïfari, la Ann, només tenia dintre no guany, i encara no havia conegut gaire gent. No trobava sensat que allígués el seu futur tan jove o una home sense fortuna, que havia gastat ràpita el que havia guanyat i amb una professió incerta molt complicada per aquells que no tenien contactes a la Marina, i que et permeten sinanar aquells baixéis que capturaven botins. I bueno, que és que, literalment, era esperant mentre l'altra estava a la guerra i hagués estat un patiment constant per l'an. Aquí la gent ens mostra per tant que no és un malconseig que la ley de ràsel no és dolenta, només mirava per l'an, de fet, era l'única de tota la família cofeia. I la ley de ràsel pensa que l'està estalvien un destí se'm d'anar de la mare de la Fani Pries, amb el seu part, també que el pare era el coll i que això. Però bueno, en situem. A 11.14, ja he tingut jo que la bataia a Trafalgar, on va triufa la Royal Navy i el Capitán L, som sobres francesos i espanyols. On van capturar molts baixéis, els alrans de la Marina tornen amb botins molts sucosos. En germans de la Austen havien estat just de la Marina, també a caigens de garres, i, de fet, un dels sujerman s'entia molt de seguit que la que s'hi han viat a Gibraltar en lloc de Trafalgar, i que seria perdut no només l'agluriós a batalla sinó també els sucosos botins. A principis de 11.14, o si. Bueno, esteu en aquesta novela. Napoleu ha hagut d'àpdicar i ser refugiat a l'exili de L'Ia d'Erna. És la fi del primer imperi francès. La Royal Navy va tenir un paper molt decisiv en les garres napoleòniques i van ser molt aprovesiat per poble anglès. Veiem com l'han estat pendent durant 7 anys dels exits del Capitagu, Endward, però no es penseu que, que sense guita escrivina, aquests han fet molt bé a lloc del contacte Zero entre exes, ho fa a través dels diaris i de les llistes oficials. També està pendent de la seva situació sentimental. I estimades, de moment, no hi ha hagut cap anonsia matrimoni. És significatiu aquest contrast, mentre el pare està associat amb els llibre als baronets, que és la imobilitat i la novel·lesa necrònic, l'an en canvi i a llegir-la a llista dels oficials, que és justament el contrari. Les cens de joves sense títols níper vellegis. Bueno, tornem-me al Ciugatès, que ha venit una mica per les blances, finalment, el Sir Elliot et met que queda més a la ganyoga, la casa, una al mirai, que no els senyor. I que és un títol que tampoc fa el braç de baronet. Els llogatès són el matrimoni Croft. Les cobrim que la senyora Croft, alerta, és la germana del capital OneWorth, l'antica mordelant. Fa 7 anys de la seva ruptura, proveiem que l'an encara li fa mal. No conegut mai ningú que pugui equipar a San Gwerth, i fins i tot va rebutjar la proposta matrimona de Montrimoni d'anchals más grof. Una proposició més cadacuada, oix de tot fins i tot de la Ley de Rassel. La pobra an no és gaire partidària de. # Com a vida que us hem polavut, # simplement no existeix. # Em passat els anys i era més conscient que em agrada tot el que hagués hagut de patir per ser l'esposa del capital, hagués estat més feliç que no el que ha estat renunciant a ell. A més, ella complerem tot el que s'esperava, ha sentit molt i després de capturar diversos baixes i que els botins erric. No hi deixa ser ironic que pugui ara llogar la casa seva, sigui la germana del capitan, casada amb l'Almiraïda, amb l'Almiraïda de la Marina. A Persoció, ens tornem a trobar una situació habitual en les obres de G.N. Austin, filles que depenen d'un pare i endavant donar, cas de seva per culpa de les seves decisions econòmiques, Siderio, t'han centrat en la seva propia importància i enviure un nivell que, i considera, de qual ha viscut sobre les seves possibilitats. Té dues filles del seu carrer que ja tenen 27 i 29 anys, que per molt que encara no està tot perdó. És molt probable que no es casin mai. Depenandei i el que els es pugui deixar, i a que la casa la retardarà un cos i llunyar per el sot fet de seva home. A més, si el Walter no vol vendre res del patrimoni, perquè el vol passar tal qualcom la rebut. Per tant, el dia que el pare mori de germanes es poden trobar una situació molt compromesa. Siderio, no té cap predemció, a diferència a la senyora Venet, que em ha agrat si un personatge pasadet i estèric. El capdialafi està molt preocupat del desciar les seves filles, és en més realista que el senyor Venet, o el paleralema que mirat, tot i que és un ridícul i pocondria, li dona tot el carinyo del que és capaç. El paleralema no té cap punta d'entó. No és preocupa per l'any i fobreix molt la lísabet. Per exemple, se'n van als dos solets a l'ondres durant la 6. Deixen l'any sense cap mena de remordiment. Tot el que aquesta per la la para, i la lísabet se'n van a bath. Deixen a l'any a casa perquè revies llogates i després se'n va a casa de la seva germana, mèrie. I, finalment, em rei dir res el que viu a lloc. Al 3 llet es farà el dia senmiquel. També passava el dia a l'orgui, i em rei dir si em nedar el dia senmiquel. I veurem fa gràcia perquè és el 29 de setembre i jo soc del 28. I la resolidats. Aquí el seu pare i germana per dos, li fan un lletx molt vestida a la pobra, i a la llet fa notar molt, però molt, que no necessiten per res la seva presència, que prefereix que vinguin amb ells la senyora Cléi. La senyora Cléi, perdó, una mena de gosfaldillet de l'alísabet, que l'han linko molt per què li dona la sensació que es vol llegar a sumpar. Total, que els cròfts, els llogates són encantadors i ara han lifan menys mal al corret de deixar casa seva. Arriba a casa de ser germana mèrie, i evidentment s'ha de fer carreg de tot. En les obres d'Austen, acostumem a trobar un personatge ridículament ipocondriac, que prestem a setemció a la seva salut i dels nervis a flor de pei, com la senyora Benet. O, al pare de Lema, amb moltes malalties imaginàries que venen i se'n van a convinencia, inspirat en la seva pròpia mare. A la persuadió, també tenim el nostre personatge ipocondriac de confiança. I serà la germana petita, l'amèrie. O, por si només té molt de cuento, i és d'aquelles persones que no han estat si els han reatent, si ho siguin com sigui. Segurament, però al gràter la hipocràgia i l'accéss de gustan trist, en gustan trist, hem de reconèixer una cosa. L'amèrie és la que tracta millor i valora més l'an de tota la família. Sí, per morro. O sí, per bon criteri, l'amèrie confia molt en l'an i demana que vingui a ajudar-la a quedar cop que es veu desbordada amb els nens i la casa. Viu amb el marit, els shells, i els fills, per cros, en una cotèix de penent de la casa gran, que la família va condicionar quan es va casar el figurant, que és l'areu. L'an té molta amb els nens que hi són molt més presents que en les altres obres. La gent no hauria de tenir una tieta orgullosa que té molta relació amb els seus novots. Cette tieta també forma per de la personitat de l'an. A la casa gran i viuen els masgroves, els seus sogres, i les teves dues conyades, la Henrieta i la Luisa. Veiem molt clarament que l'han temès a la seva germana i que tanenix als com la pròvia Mary intentant involucrar-la a les seves trifolgues domèstiques. L'han sempre estalmits posant pau. Això fa que els seus novots raord i els masgroves també, que la tracten com una més de la família. De fet, és que tots preferirien que segueix, que s'ha també ella i no amb la Mary, que ha estat massa influencia de pel seu pare i els seus deliris aristocràtics. Per exemple, no per adaractar-me que la tractin de manera preferent, perquè es fia d'un peronet, per tant, ha d'estar-hi en el lloc d'unor i no la seva sogra. Diguem que això no és un comportament que posi fàcil la convivència familiar. Durant aquesta estada per cross, resulta que els crofts van veure el germà de la senyora, és a dir, alerta, amigues. "Fredrigu en worth". "Woo!" Ell guapo, perquè sí, no només ha tornat, sinó que ha tornat estupendo i ric del que ha garrat. El que podem cridar totes. Perquè és que, amigues, ell no s'hauria passat el blum, sinó que ha guanyat més atractiu i presència a part de diners i posició. Mentre ella ha estat casa, tancada a pagança i torna triomfant. Evidentíssimament, els meus grof, el convident, perquè han de fer els veïns i no és això, i els passen a veure. I si a faixés el fet que el fill dels meus grof en dic que a més de ser un palangana i és mort, va ser mariner o algú així, en un dels baixets de Capitago Enworth, abans de stampar-se. I l'havíem esmentat positivament en una carta, cosa que fa que la senyora més grof el volgui conèixer sí o sí. L'an hauria de veure en algun moment, però mentre acaba de decidir si vol a dol, el seu nou vot es fot del tabash i ella com sempre se n'ha de fer carra. Això em derrereix moltíssim la seva primera trobada, que malgrat tot quan es troban és prou civilitzada, perquè quan va passar la seva història, la mèrie no era casa i la resta no en saben res. Per tant, ells poden fer veure que no es coneixen de res. I es comencen a trobar moltíssimes vegades. Sabem per la senyora Croft que en "Wenworth" ha tornat de l'última campanya amb moltes ganes de trobar muller i a l'an li hagan que garrines només de pensar-ho. El que es troba és que les dues noies m'esgrob el troban absolutament encantador. I després una frita ja amb ell, totes dues alhora. Per què sí? La gent no pot evitar posar sempre unes coses. que s'entenen com ella amb la Cassandra. I si bé no hem trobat amb la Germana Zéliot, si cobaíem amb la Germana Smascroft, m'agrad que les dues estan en Catarina, de desembar cap i teva Endworth, són mitja d'olescents i un crush, però tampoc no porta cap mal rotllo entre elles. És molt interessant l'erlació que tenen a l'escroft entre sí, perquè porta a converses bastant divertides. Aquests dos s'estimen molt. Recordeu la missió i el Yoshirim del Chinchant? Aquella parella que no se separava ni a la de tres, vale posar els crons, són igualets. I això en realitat a les noveres de la Gain és una cosa molt estranya, perquè sempre veiem. no sempre veiem parelles relativament grans que estinguin aquesta devoció absoluta. Això també portarà a converses en la senyora que t'explica que. ella no té problemes per anar amb aixell, i algú en worth que en algun moment es posi una miqueta, una miqueta màtica i dient que les dones no haurien de ser en un posto com és un vaixell de guerra. Gaya respond. No m'agrada gens sentir-te parlar, com si posis un gentil que vellet i les dones, totes dones en lloc de ser racionals. Cap de nosaltres espera que passi bon temps cada dia. És fort que seguim reclamant, que s'encen ser reconneig com és a recionar la gent. Sí, 3 anys en passat. La Gain considera. perdó, la Gain conèixia de prop. La experiència a les mullers d'oficials de la Marina, ja que tenia molt bona relació amb les dones dels seus germans, i de fet, una deies va acompanyar el seu marit amb aixell i va tenir dues nenes a bord. Bé, també, que el tenin com to un petit detall, que és molt diferent ser la dona del carrer que tenia un camàret pròpig i certes comoditats, que no dormia a pilats en lliteres. En donar la sensació que en "Wendworth" també s'ha de dir suade d'hi acima-teix per consolar-se que el baixell no era un lloc per una dona, i que, per tant, tampoc l'hauria pogut acompanyar l'an, perquè no sigui tan dura la farida i d'una sentit a la seva ruptura, així que una mica, una mica, a di per donar. Anirem vellent un gran contrast entre les dues, i a que mentre el senyor Acrov abis Mont i acompanyat el seu estimat, l'han sacat a casa, pendent de tenir notícies del "Wendworth". L'Aníe Alfredric no es diu res més que el que és estrictament imprescindible, fins al moment que un dels dos, un dels novos de l'ança, li tira el coll i no la deixen anar i en "Wendworth" i trobo del damunt i. A veure, una toca! En aquesta escena també hi ha el Charles Hader, que és un cosí dels. dels "Masgroves", més pobra del que seria, més pobra que una rata, pobra, fins meu, però que serà pròpia territorial. Amb qui l'han riat a dels "Masgroves"? Sembla que tinc una mena de. en catarinament. El noi no seria un mal partit del tot, però he d'acliplir el cap i da "Wendworth". És que qui no quedaria aclipsat pel cap i da "Wendworth"? Ja és més veritat. En total, que l'Ameria i els seus marits, els discuteixen intenten que donen el rau com sempre, sobre qui no de les dues noies més grups té més possibilitats d'acabar "Wendworth". La "Merry" diu que l'enrieta i "En Charles diu que l'Aluísa". Suspite amb això que l'Ameri no ho diu tant, perquè ho pensi com perquè no suportaria que l'Enrieta els casés amb el seu cosí amb els "Hader". Arribat en Joan, que m'afantaja que faríem baronet al cap i tan "Wendworth". Però seria un títol de nova creació i no tingués mai gaire bon concepte de la nova aristocràcia molt. És l'hospital. L'anen molts moments en estar recordant a la Fani Price, amb tots els despresis i egos califant que irà bé sense donar-se'n. En aquest cas, és per qui es considera una sulta herona. És una situació amb les dues joves. Però l'anen a donar que no estan amulats de les dues. Per molt que l'Aluísa facin discurs superfalagados de la Marina, tant que només li falta crida. # La nostra la quina no posso tallar la meva tera és el mar. # Has donat una situació molt absurda en que les dues germanes venen a avisar a l'Azeliot que van a fer un passeig. Ho fan per compromís, i a què no tenen cap interès de que som-hi la Mari. Mostran-nos com d'absurdes són les formes anticoades entre familiars. La Mari. Sen la Mari. Un tòmgama fins que se'n van tots de passeig. Però sonèixen tant dels homes. Però comença una excursió que és una mena de malson fet amida per la pobra an. Ha descoltat una conversa entre la Lluísa i el capita oendward que li fa molt de mal. La Lluísa diu. Si gesti més un home, com ja s'estima l'Almirai, sempre estaria amb ell. Res no podria separar-nos. I més m'estima ria que ell em fes volcar, que no pas com un altre persona conduís al meu cotxe amb tota seguretat. Ja hi replica de bo. De un i do. De un i do, eh? De un i do. Lleidonat, fesa, però. O sigui, pobreta, en aquest d'art involuntari. Em sembla duríssim. Tot el que arriben a Winthrop, on viu el cosí pretendent el "shall's hate" i el que et costaria. I la Mari es queixa el capita oendward d'aquest parentesc per la seva infaridat del dinatge. És tan desagradable tenir parens d'aquesta mena és que no es pot ser més desnob. # Ubrens els els no's. # L'han tornat a passar molta vergonya. Doncs no deixa de ser la seva germana i sembla que sigui l'orgui compartit per la família élia, i més passant-lo que ha passat. I torna a escoltar, sense voler pobra nena, una altra conversa en el que el "Werbord" al·lava el caràcter de la Luísa, i que no es deixa per suadir, per als altres, i té un caràcter fort. El que més buscun les persones que m'interessa és la farmesa. El capita "Werbord" té un moment de satisfacció quan sentir-a que l'han barrebutjar el senyor "Masgrove", i que per això es vaga a la seva germana, la Meri. El senyor "Masgrove" tenia una posició més posició que no pas a i fa 7 anys. Ara darrere una bona casa era un bon partit. La Luísa i el capita "Werbord" van totes les tones juntets i fent-li totes les diferències. L'han estat cansadíssima, esgotada, trista i ignorada. Estrau en el matí "Monicroft", que pregunta si algú està cansat i vol pujar amb ells al cotxe. I tothom diu que no cal, que no cal, que no cal, que no cal. Però quan ja s'estaven a punt de marxar, veiem com el capita "Werbord" demanen caport i l'han. En aquests petits detalls és conecen a donar-me que el capita malgrat tot, està entendre-ya i no pot evitar cuidar-la. És que és un cookie. Tot a la colla de "Cideja" no es va passar uns dies al·líme, un poble't costané o n'hi viu un amic del capita "Werbord", el capita "Harbit". Quan la família hau estanes vens tal·la, passaven la temporada d'estiu a prop del mar, al·líme, en uns ayuts gaments brutzincòmodes. Prins arribat, que va ser una etapa bonica per la gent. La germana de "Hosthend" va fer a mi estat amb un jove que va llet, aquí van admiirar. Van quedar que coincidirien l'any següent per les mateixes d'Azalheim. Però el jove va morir abans prometurament, acabant així amb una potencial història d'amor. Això ho sabem perquè li va explicar la que s'endre a la seva nabuda, que a la lluny n'hàu estén. A partir d'aquí la família no es posa d'acord de la seva identitat i va estar promès, o és bueno. Nema el tema. A persuació, van al·lheim, prou van a fora de temporada alta, una mica com si vas, que li ha de la forgia i el febre, el que fa una puta fred que no hi ha aquí. L'any en coneix els amics del capita fa bula, cosa que no li havien vist fets ara, i després a trista de pensar que aquella gent que li cau bé i em quiseix comuda, i aquí admires, podrien haver estat els seus amics, en el del cercle de faves que t'elsovol tant. És en aquestes petites coses on ella veula de rota, i no encàmbia la perdó, perquè fa a l'estat-us aquí podria haver estat el seu marit. Aquest viatge també és interessant per els nostres personatges que planteja. Com el capita Benwick, aquí se li va morir la promesa, la de germanada en Járbil, que està fet pols. El capita Benwick és el nostre amor preferit. Sí. A refugiant de l'actura, ja s'adica i així, podem es extremament romàntics i tristos. Amb l'ansentent bastant i parlant de l'edatura, que és un tema que tira en comú. La gent, un cop més, fent que els seus personatges preferits molt actos com una virtud. L'any li recomana que prou i de i així coses una miqueta més alegres. I per atenció i se punta les recomanacions. L'any es s'inascuntada. Tot el que un dia tornant a la platja es topen amb un senyor d'esconaud, molt guapo i molt elegant, que es miraran amb ulls de carn. En aquest moment és una puja de demorar el parlant, que ja hi es pensava que el Radà Savia Benwick li estava fent una miqueta de cas i d'acop un jove misteriós se la mira pel carrer i de cop o sorpresa. En buen wort sembla, ja ho diràment molest, perquè altres demas la mirin. Tot el que el cap dones hores, el torno a trobar el guapo de la principi a la fonda i l'any torno a sentir-lo amb la misteriós com la miram de farem-se. Tot el que quan ella està marxant, acabem preguntant els hostales i descobreixen que no és ni més ni menys que amigues al futur senyor Eliot. -Fortíssim! -Pu-t'hi-sem. Plotu, eh? A mesura que ven sembla novel·la, l'any cada cop va recuperant més la seva veu. I ja està sentent molt bé això d'estar joig de la seva família tòxica. Veure altres indrets, està acompanyada a persones que les colten i la valoren. Poc a poc torna el seu blum. -Ai, oi de què quan estàs content, estàs més guapa? -Sí. El dia que hem de marxar l'eim, surten a passejar. # El mar, el mar. # Ja està clar que el "Wenworth" preferís claríssimament a la Luisa que no passa la intrieta i passejant per la platja i una miqueta fent el burro. La Luisa és dedicar a enfilar-se. Se'voi de que fan els nens que se'n fila a l'on-padris i solten perquè els agafis. Vaja, poso fa ella, que és d'una dona. I què passa? Salta quan el "Wenworth" no està a punt per agafar-la i es fot de cap. Podem parlar una miqueta de la tendència a l'eslazcica abans d'hora d'aquesta novel·la, i a "Nostín" va ser aquí, tu, un sisplau? Recordeu que "en "Wenworth" l'havia animat a ser decidida i ella supres massa el peu de la lletra. L'any és l'única catel que profret com perdona ordres i se'n fa activa. I veiem com en aquest moment de crisis, en "Worthwood" entrega tota el poder a ella i valora molt la seva capacitat executiva. L'any és, evidentment, que s'encarrega el que tot funcionit en aquests dies com els següents, quan l'Alruís es queda collida a casa dels amics de "Wenworth" als "Harbit", perquè no la poden moure. Després de patir uns dies per la seva vida, queda clar que l'Alruís està bé i que només s'haurà de recuperar i ja va fent. Aquí, a una miqueta de drama, amb l'amèrie volen sempre s'impracindible quan no pot ser la víctima del drama. No anem parlats, però l'any de res en aquell moment està com molt contenta de veure que en "Wenworth" que havia estat la mort de l'any, estigui mig festallant amb algú tan banal com l'Alruís amb esgrove. La idea de res de la via tingut un paper molt important en el trancament entre l'any, en "Wenworth" en realitat, no deixa de ser el compte de la gatera que trancament. El més del que es pro és que no és que el pare de l'any no la deixi que es amb quina vulgui. És que sorprenent minupini. i no fa per voluntat pròpia. Si no acabo de senyora Racer, que té una unitat de comportament dolent, el meu pare, però és aquest, i és gros. Si l'híderes del Noli hagués dit a l'ordre alliot, que no era molt partit, el més probable és que l'an s'hagués pogut que has d'anar amb quina hi hagués donat la gana. Però l'híderes del decidix jugar al contadallàtera i espacular el sobrematrimoni de l'an, cosa que dificultat del tot la seva vida. I veurem després, també, quan el jove hèlio t'intentissi a d'uia l'an, que és un dels altres, i no ens ho em veiem que li diràs el per molt en tenimantada, que sigui, i per molt més en tenimantada, que sigui, no deixo de ser una miqueta, no? És més important, perdant que s'henti tan, s'ha dit "sweeta de si mateixa" quan el veu patint, i fostellant amb la l'Oisà, perquè no deixo de ser d'un arse de rosa, i mateixa. L'han deixat per cros, després d'haver estat molt útil, i va passar uns dies a que li enlog a casa de la senyora Racer. Ledy, perdó, Ledy, que no m'ho ve di, Racer, que està satisfeta de veure que fa tan bona cara. Llan, està tenint una segona primavera. Han de fer una visita de cortes i els nous jugaters de Cànic, ser la primera vegada que faci una visita la seva antigacasa. Tranquils que no coincidirà amb el capita "Worth" perquè està de visita uns parents del nord, no s'ha caat a l'aim amb la Lluísa. A Sant Jocrof ha fet alguns canvis més pràctics, i tot i que menys glamorosos, com per exemple, ha canviat els paràigues de Joc al costat de la porta. També ha tret els mirais de l'habitació, i hauria de ser guarda, tenia molts mirais. Però molts, o sigui, també una cosa. Hem de pensar que si he d'avui, quan comprem un mirai és una dispensa, com una pensa, no sé si em podré recuperar mai d'aquesta inversió. Sí. En aquell moment encara era més car. Ha fet per tant un gasto totalment superflu. Els mirais creen una il·lusió de polència, no és que és veritat que a ver Sai es llegés una sola de mirais, una oca en nata en lluny, el Lluísseu. És una manera més de la Gain de demostrar-nos el caràcter necessista ser el lluit, obsessionat amb el seu proper reflexa. A més, és una metàfora perfecta, mentre l'antigar histocràcia de caden continua obsessionada amb la seva imatge i la seva propia importància, els homes de la nova classe emergent, els homes d'acció, són més pràctics i menys superficials. La Gain ens mostra que aquests jugatès són molt més dignes d'aquell en Hall, que el senyor Eliot. A la Lísabet, la Germana, la única cosa que si li havia acudit per retair els costos era no portar-li un regal a l'any i no fer d'unes xions a la feina eficiència. Recordeu-me que en aquestes cases hi havia molta gent que depania deís. Un bon administrador podia treure molt més reït de la terra, però no només això, sinó que sobretot havia de tenir cura tota la gent que depania de la gent. És un tema recorrent a les obres de la Austen, per exemple, el senyor Darcy, que no Sir o Lord, Ep. Ens comença a cobrar molt bé quan veiem com cuida tota la gent que dependeu a Pemverlim. Arribar un adal i passant les festes amb els masgrof, una família unida que rebosa una felicitat massa surollosa per els gustos de la Ley de Ràsel, que prefereix els sorois de la ciutat de Baz. I per fi arribat al moment que Alain i Ley de Ràsel se'n vagin a Baz, Gain oustent, odiava Baz. Representa tot el que està malament. La gent es dedica només als vicis i les coses superficials, obvien els d'ores propis del camp o de la ciutat, alain, evidentment, també li desagrada Baz. Forma part de la. quan arriba, forma part de la rutina de la família Elot, Eliot i Egig, cada matí al diari de Baz. Una cosa bastant divertida que ens ha passat. Però per a aquest pot que és que, potser amb tota la inocència del món vaig buscar "E" Baz Paper. Evidentment només amb la sortida de Báter. Obviamente. Però bueno, al final hem trobat més informació de que eren aquests Baz Paper de l'època de Regència. Més i que a men, era com un atam l'Indi Instagram, on tothom anunciava les seves coses i es podia contiguer ja tot. Des de que tal persona arribat a Baz, tal persona donant una festa, ex-persona pres del seu servei com institutriu, era una fonda cotis increïble. Era la social media de l'època. Es diu molt que l'obsessió per aparentar i el fomo venen de la era Facebook Instagram, però no, reinas. La societat de Baz era potser encara més cotilla i més obcisionada amb les aparances. I això, evidentment, no li agradava gens a la nostra gent que estava molt farta tantes superficialitats. La gent fa que tots els personatges dolents el donin la ciutat de les vanitats, mentre que els bons no la soporten i prefereixen la vida de camp. Realment ho veurem molt amb ser Walter Elliott, però també la Lísabet, que només aprecia la ciutat en tant que pot mostrar riquesa, posició i classe. És interessant de veure, per exemple, com està de com modelir-se bé, quan pot ensenyar encara que sigui en una casa més petita, la casa bonica que té. Ja no només els desconeguts, sinó també, ara. Aquesta necessitat, aquesta vanitat, és en realitat el trec característic de ser Walter i de la seva filla. I no deixa de ser un reflex de la gent per saber que era la ciutat de Baz. L'Aisabet segueix gestant en coses superflos. I aquí tenim un moment molt terjetes d'amèrica en Saico, perquè la seva terjeta de visita no és la base que podries comprar tot arreu i simplement a fesir el teu nom, sinó que fa expressament que posi "Lady". Una cosa maravallosa és que de cop apareix una marca comercial de l'època. Quan l'han arribat a la seva per la veu i viú que fa bona cara, que la troba gairebé bonica i li demana qui en productes de fent servir. L'han li diu que res, de res, i ell li respond, només l'ossioga ovolant, i ell li diu que no cali tan sols a l'ossioga ovolant. Penseu com d'important havia de ser a l'ossioga ovolant com perquè gent ha hostit una persona que la majoria dels seus nibres i apareix el contacte de Blank Blank Blank Shire, és a dir, una persona que vol ser vaga en tot el que sigui identificable, accepta Baz, que per exemple ho hauria de fer a Baz, una de les metres, i sí, detectualment, una marca comercial. Sí, em sembla fortíssima això. Però una cosa que és aquesta l'ossioga ovolant. Ah, doncs, amigues, us explico. Era una estafa. La l'ossioga ovolant era un producte de cosmètica, no especificament femení, que es posava la pell per fer recuperar el blum. Tu blum, el verb significa flori, per tant, també rejuvenir o em ballir. La l'ossioga o, per tant, era una crema que en teoria feia que tothom tornes a tenir bona cara. Però va molt més allà. Aquesta idea del blum, durant la poca de regència, tenia més implicacions. El que es considerava és que les persones o mas idones amb els anys perdien la flexibilitat de la pell i del cos. I que tal com més es notava la ballesa i el pas dels anys era a través de la pell. La pell era l'organ que de la tava a la dada i la mala vida de les persones. I perdre, o recuperar el blum implicava entre altres coses, perdre, o recuperar la flexibilitat de la pell. Els inventors de la l'ossioga ovolant, és a dir, el senyor Gaulen i el seu gendre, tenen la teoria que la pell i el cos de les persones s'han abaturan dura amb el zoo que passaven als anys. I que, per tant, la gent es quedava rígida. No anaven gaire desencariminats, perquè sigui que cerca amb els anys poden perdre amb l'esticitat de la pell. Però el que passa és que la l'ossioga venien per recuperar el blum, i això ho han globo tot. La pell seca, l'ossioga ovolant. Perquè es podia fer-se bé tot amb aquesta l'ossioga. Tot això no m'estic imantant jo. Si no que surten articles acadèmic, d'un autor que es diu Juno, una professora de universitat de texas, especialitzat en l'italiatur i en balliment, ens ha cinc. La l'ossioga, en aquell moment de la publicació, hi ha una l'ossioga superpopolar i ja es veia que no feia massa res abans de ser una cremadora normal i correnta tota la vida. El més important és veure qui en parla i per què? La feia que l'obsessió de ser gualta realiót per la ballesa i com de van i tot és és. Però el que demòstia no només és la seva vanitat, sinó la seva preocupació de classe. Que vols dir? M'explico. Si el gualta hi ha una noblesa de caden, que s'està cadant sense diners perquè no ho treballa mai i la copa parege no va clases social, que ha treballat i que ha fet diners. No només això, si no, que aquest diners està ocupant llocs que fins al moment ha estat absolutament reservats a la gent. Que pretén, si el huarte, el que ha de cop que ens parla les cares fosques o lletges dels que té el voltant. Doncs posar de manifest que hi ha moltíssima gent que està ocupant llocs que no li per toquen, que estàs cadant a la sensòsia del d'una manera que a ell, com a properi, la gent, no només no li conves i no cali repugna. Penseu que és una persona que perta el cul per anar a salada de una cosina que fa anys que no sí parlar, només perquè és una miqueta més laidiquella. És el pitjor, més esnovia de la història. Per si el Walter, el pitjor que li pot passar algú, és ser lletge o pitjor encara, no ve fet res per preservar la mica de ballesa que pugui tenir un mateix. En aquest sentit, les persones treballades que s'han fet riques són el pitjor dels dos mons, han hagut de treballar, salen riquit i això és una de la seva cara. Però és que més a més, ara ho senten posicions massa properes a ells. En el cas dels marines, a més a més, com que han estat exposats al sol i al ben, això és una de moltíssima de la seva cara i, per naturalesa, han perdut el bloc. La lúció goulen prometia els que s'alapusaven que recuperarien el seu bloc de classe, i aquesta era la publicitat específica, target, que es feia els nobles, dient-los que la podrien mantenir. Però hi ha aquesta gent que està pujant d'aquesta social, perquè comprova la lúció goulen. Però tot el contrari, perquè també feien públic i barans, perquè els prometia ells que si la compraven recuperarien un gloc que no havien tingut mai i que això els donaria una sensació de pertinença, la gent trica d'altra manera no aconseguirien. O sigui, em sembla brillant a nivell publicitari, aquesta campanya i tot plegat per una crema que no deixem de ser una estafa. O sigui, és una mostra molt més que la comissió de tata estava canviant, amb marces forçades i com la noblesa anglésa, no estava acceptant gens nímica i estava patint moltíssim per mantenir una posició inestabilíssima. Les primeres se me les ha d'haver tornant a dalt, tot el que està molt pendent de com està la Luisa. Ja no pateixen estrictament per la seva vida, però tampoc sabem com quedarà pobret. I una cosa importantíssima aquí, és que la gent reivindica el paper de les meine deres de les workings, que no hi hagi res. Com a persones absolutament imprescindibles. Perquè quan l'ana de marxar de l'aim i no hi ha ningú que tingui dos dits de front per cuidar la Luisa, el més sensat que poden fer és enviar la Sara, la que havia sigut la meine dera de les nenes, i que ara la tena de la casa gran, perquè no sense fer res més que acusin mitjons, ni punt pel smasrov, que no la fotut fora, també. Sí. I que se l'ha d'encarregada de d'enacuidar-la. Els primeres dies enuen, ho estan encara per allà, però el cap de poc de si des marxaria a llunyar-se. Cosa que fa que l'an no entengui res. Si hi penseu que de vegades a l'aim ja gairebé 60 milles és a dir 93 quilòmetres i com que va ell feia entre 20 i 30 milles per dia. Per tant, són com a mínim dos dies de viatge, n'enràpid. L'ancent molta vergonya i està flipant que com més, amb la tonteria que porten el seu pare i la seva germana, amb l'esperència aristòcrates, que és sobre, és que són bastant aborridats, no tindran cap mena d'interès, fins al punt de dir que si no fos sinó descompteses, no ens faríem ni mitjkes. Un dia, l'han visit a la seva entiabilitat, i en situació que viu a base, i li parla de la senyora de la teva. Aquesta és una antigamiga, una noia que havia compartit els estudis amb blanc, resulta que eres viu, i que més a més no està passant per en un bon moment. I està una mica de caiguda i malalta. Elant, cali falta en escluses per deixar de veure la seva família, decideix anar a la veure. I així s'està avent de totes les notícies de vats, perquè les mitjes i la seva infamera són una mica. De aquesta manera s'està aventant, s'està avent de la vida en Oliana et ve i que està malalt de sola i pobra. Anirà donant dades, ara, de tot el que passa vats. L'an a vats es va trobar en el senyor Elliot per tot arreu. Resulta que havia arribat a vats abans que no ho facia i ja em la voluntat de restabilir les relacions amb Sir Walter i amb Lalisa Bet, que ara estan encantadíssims amb ell. A més a més, el tio té la veritat de plantar-se, que és el seu encolce a l'homeu del dia, i des que des de ca allà només te ulls parella. I la hi diràs el sembla que allà doni per fet que es quedaran d'un moment a d'altra. És un moment estrany perquè veiem que elant no està convençut de la relació, però tampoc vol robotjar-lo del tot. Sab que alguna cosa no funciona, però no sab que està passant, i no sab que és una paranoia seva, o si és normal que li sorprèn que la gira a la gira que ha de actitud també i val que fa la seva família. L'an confia molt amb la Ley de Racer, però sap que de vegades la seva falera per ginaiges la sega davant dels seus defectes. No li sembla gens suspitos que s'hagin reconciliat amb Elliot. No hi hagi així. A més, alant tampoc li acaba de fer gràcia que Elliot estigui tan obsessionat amb les aparences i els llinages, i també per tal cul amb les parentes més l'Aidis. L'an diu, la meva idea de van acopanyar, senyor Elliot, són les persones intel·ligents i cultes que tenen bona conversa. Ei, us equivoceu. Aquestes persones no són bona companyia, són la millor. La bona companyia només requereix ginaiges, bones maneres i educació. I d'això, el tim, no en cal pas gaire. Els ginaiges i les bones maneres són indispensables. I una mica a cultura no fa cap mal. Ley de Racer els hagi expressionat perquè la perspectiva de l'an, la perspectiva de veure l'an, convertida en Ley de Racer, la deixaria en amb la teixa posició, que ocupava la seva mare, i, per matíria, viure la resta de la seva vida el que sempre havia considerat casa seva. Mentre això passa, l'Ameria i els Gelsmes Globo arriben a va saber a la família i porten notícies. Com, per exemple, que la Gerria de Sant Pro, s'ha compro més amb els Gels Gator? Un matí, estan de compres, tant tranquil·la, meu per la finestra de la botiga de molens, el Capitaguendworth. La Gain ens indica en el nom de què està botiga sense specificar aquesta i ben, perquè era molt coneguda de l'època. Era una botiga de menjar delicat, que és en com si quedes al sermón o a la farga. És important que el vegi des d'aquí per dos motius, el primer. Perquè sabem que aquesta botiga tenia unes finestres a para 2 molt grans, per mostrar el seu producte que estava protegit amb les típiques campanes de vidre. Per tant l'an, el potdor ha des de dins, però és normal que ell no la vegi perquè el tapen muntanyes de pastissets. La altra és que moltes parelles podien anar a que ella botiga sol sense caràvina. No estava malament vist. Per tant ens trobem en un entorn molt propici el flipteig amb tot de parelletes, el volten llegant, i quan s'adona que ell ja va amb el senyor Delioet, això pobret li pot pensar que estava en ell i començant a sortir. Podem parlar el moment del paraiguard del Capitaguendworth? O en anglès, amb brela? Bueno, està plouent, ¿vale? I ja no pot sortir de la botiga, perquè està plouent, i el nostre pobre senyor Wentworth li ofereix el seu paraiguard. I ara ens sembla molt evident que quan plou doncs un porta paraiguard, però com el tema del paraiguard estava foda França i havia començat allí i com que sempre estava en anglès, els anglesos no veien amb bons ulls. Però bueno, clar, és que en la terra plou puc 24/7, i al final puc van acceptar que era algo útil. Però sempre ho haveria una mica de prejudicis d'ací als homes podien d'oparaiguard. En Wentworth ve de la Marina, o sigui, està acostumat a destampar les xafes a les unades i a tota l'aigua del món, per tant, una mica així i miri, no li molestarà. Però, convatint la masculinitat tòxica, heit un paraiguard no perquè abast sol ploure. I diu que hi està preparat per abast? Probíem una cosa. Estàs preparat per abast? O estàs preparat per abast amb l'any. Ai. Tot de la novel·la hem anat veient com aís sempre la vista i com sempre la he intentat cuidar. De manera subtils com amb el carruat, amb el carruat, però és que era ja eibé amb tot. Però l'an declina el seu oferiment. Només estic esperant el senyor Elliot, que deu estar punta arribar. I clar. En Wentworth reconeix el tio que he fet la repassada l'an, i és que d'allí, pobret, escoltant com totes els senyors del seu grup diuen que és evident que aquí hi ha un megamatch, que el senyor Elliot és guapíssim i que és d'un guinatge tan alt i que tots volien parell. Pobre Wentworth, sota la pluga, amb el seu paraigües. També comenten que l'an és molt bonica, potser més que l'aixeu germana gran. Ojo. La gent comença a percebre la molt diferent que el principi. Com sempre, amb Jane Austen tenim el bo i el fac boi. Sempre tenim dos interèsos romàtics i ens debatim amb qui és qui. Però en aquest cas, pò una mica més enllà, ja que la reflexió és també de classe. L'an adatria entre la baixaristocràcia o un nom model d'home fet a Simateix. Si es casés amb el seu cosí seria la futura ley de Elliot i s'hi ocuparia el lloc de la seva mare. Però com ella, hauria de aguantar un nom a Benitos, que dona malalta importància de les aparències i a la classe. I a més a més, en aquest cas jo ho descobrirem de molalt dubtosa. Amb el capita Wentworth, tindrà una posició econòmica, sense estar lligada cap títol, si no es fruts de la seva propia feina. Això però té un petit risc, o molt gran. Pot tornar-hi a haver-hi una guerra. De fet, hi ha diversos moments en els capitants dels admirals, d'amant-hi una bona guerra. I per enriquir-se o per tenir feina. És una mica tot plegat. I a un moment molt important en aquesta obra i a mi es passa tot en un dia a i mitj. Tot aquesta colla va anar en concert i allà el senyor Elliot de l'Ostros Mòstria és supera, tenen blanc. Fins el punt de no deixar-la parlar amb gairebé ningú, el que ella vol parlar amb la resta. A més, en un moment donat la comença a far-la ga, i la cosa és prou d'escarada com per què l'anlí, que aquesta passa. Bé, no, no. A les deures, ell diu que havia sentit a parlar de vos molabans, que arribés si ho ha vat. Us havien descrit persones que us coneixen intimament, conec el vostre caràcter des de fa anys, com sou, el vostre temperament, els vostres talents i actituds, estava el corrent de tot. Aviam, primer de tot. Què? Dispenció, volent? Que coïns. I el crins que fa aquest senyor això dona per sortir corrents i no mirant rega mai més de la vida. Què vas? Si copo de les collons. Però on és això? Alain, això li molesta molt sobretot perquè no entenc de les sortint de ta'l aquesta informació. La nama amb tota la reallada és amb la barra de senyores mit i aquesta. El primer de tot, el primer de tot, si abans de dir bon dia, la felicitat pel prometatge. Alain, aquestes els ha desit que passi, que passi amb l'Eliot no hi vol fer res, que no s'adestima, que s'ha guanyat el buen worth encara, que no el correspongi, i quan aconsegués que la senyore es mit l'escolti i dir-li que no hi ha de la China, que no va passar res de tot això, llavors de cop o sorpresa, amigues. I aquí, despassalte, es destà per pastís i descobrim una miqueta, que resulta que el senyore eliet és una miqueta al malen carnat, que porta més us, els que ja n'hà sigut Walter, entre altres coses, perquè es pensa o jo, que la senyore ta clai es vol que es amb ell, i per tant potser encara heu donat-li un areu i deixem-lo sense titul. El tio porta setmana, esperantant-se, a casa, els de Llua Tabat, per si de cas, per si de cas els de l'interromport no la glanció, i quan l'alí pregunta que tot això com ho sap, i que per què ha passat de felicitat pel matrimoni, a dir-li que és la pitja persona que coneix, que és l'únic que podria trobar de la pobresa, que són els propietats de les indies, de les qualsevol senyore li va dir que es faria carreg, i que més a més està passant del tema. Sí, un drama épica en un moment de dada. L'únic que cosa bona, que passant a que hi conserv és que la lísabet, les nopte cuyons, li dono una invitació a la seva festa del capita oenthworth, reconeix-lo per fi socialment. Durant la novel·la, practicament no ambis interaccions entre l'any i el capita oenthworth, però veiem que s'escolten activament. En una discussió de mix, sentim, sentim, "Sent-te perdó que la senyora crof diu, "Un compromís i arg estor no incert, posar-se si sense saber si estindran mitjans per casar-se amb semblar molt insensat i perillós". I clar, posa sent en clarament interpalats. El capita a Járbil estona mica tocatet, perquè el capita oenthworth li demana un retrat que li ha donat a la seva dipunta germana per entregar-li a la seva actual promesa de l'UIZA. Uau, rei-mo i la l'UIZA. Forcíssim, s'ha fregge. I és queixa que la seva germana no l'ha guisobliat tan ràpid. L'any li donarà raó rapidament. I aquí el capita oenthworth està molt atent al que diu, sobretot, què pot significar? L'any discuteix amb el capita a Járbil sobre la constància dels sentiments. L'any de fensa que les dones són més constants que no pels homes. Volguin o no? I és que no podem sortir de casa mentre els d'aïses estan pel món. I el capita a Járbil diu, "No crec que hi hagi obert mai cap llibre que no parli de la constància d'alguna dona". No em citeu llibres com exemple. Nosaltres no hem tingut l'oportunitat d'explicar la nostra història com els homes. La gran cançó de constància en l'amor la va compuser una dona, i és. Estic viniig sa tacuna puta cabra també, les coses. La constància de tota, nen? És la vegada que veiem l'any més obert i segura de cimateixa. Per primer cop en un, en la novel·la, s'atreveix el salaveu i dic que s'han. L'any se n'atampodaran allà de la novel·la, està tornant a cimateixa. S'agreix. Un nigg privilègic arregla molt més sexe, és el destimo a més temps. Fins i tot quan ja no hi ha cap esperança. I aquí el pobra oenthworth no pot més! No cal més! No puc escoltar més en silenci i li entrega una carta. que ha d'haver donat les més boniques de Jaina Austin. M'esteu puñant i el cor. Em debato entre l'agonia i l'esperança. D'aima que no és massa tard, que aquests sentiments tan valuosos no han desaparegut per sempre. M'ho fareixu de nou a vos, amb un cor que encara es pertañ. Més encara que con el vau trencar fa 8 anys i mig. Aïna, per favor, penyar, aïna! Cogefortíssima! Aquí el capitar fa algo extremament sexy. A seguir posar el seu cor en mans del llant, a exposar els seus sentiments, i a més a més li dona la llibertat al llant de triar-lo. És una cosa que m'encanta. És que el Frederic no compte els anys en plan abans d'aquí. No ho ho dic a l'home oblidable abans que la dona, que el seu amor se'ls veig abans. Mai no és timata cap altra dona que vos. Potser està tins just, debil i rancor. Rancorós, per en constant mai. És només per vos que sóc abat. És per vos que penso i faig plans. Que no us no ha donat. Jo no m'ha aviat donat sincerament, però. M'agradaria que és tot una fixa. Iguals sí. Clar, és que pensem que aquest llibre està escrit en el nostre narrador indirecta per si el molt modern a la gent. S'ha de pensar en el nostre aspecte. Això ens permet en petites elelles amb ella i en mantenir el misteri. Que està pensant en un huerbón. Ho sabem, gràcies a aquesta carta. En la que per fi, veiem que pensaven ella tota l'estona. I encara l'estima! És molt abil la gent, en aquest manera que t'he d'anar a ra, perquè ens mantén atenció a les darrere espàgines. Perquè la denció final és com li farà saber l'any que ella també està enamorada d'all. Quan tothom esperà una altra cosa d'allà. Aquesta atenció, mentre es dona a la festa que es al seriet, on s'esperava el senyor a heriet, i no saps si ha apareixat en un uenguent, o no. Tot aquest caos final és magistrar a la nivell de ràtiu. L'altra tema de fons de persuàció és la constància dels sentiments. I s'ha de dir que amb el grat tot li ha acabat d'anar una mica de raó a la ley de Ràsel. Puig ser, ha vestat promesos, però separats hagués arrenat el seu amor. I també reconeix que és una mala construïta. I també reconeix per de culpa, ha estat massa orgullós. Quan ja havia aconseguit fer-se un nom i una fortuna, tornar-ho a intentar. Ella estava encantada de ser a donar un mariner, però això comportava a pagar el preu de l'angoixa i narena, aquesta professió encara més distingida per les seves virtudes d'omèstiques que per la seva importància per la nació. Sí, és que això és possible. Quan Jaïna ha escrit per associació, napoleu i has capat del seu exilidelme, i ja saben que tornarà a veriguerre. Però poso l'acció una mica abans. L'any el Frederic no ho saben, però està pun de venir la batalla de Waterloo. Aquest final tan patriòtic i tan poc Jaïnausten, que normalment es descriuen dues pagines i mitja que van viure feliços i menjar neissurs, és molt més polític i, per mi, molt més bo. També potser justifica així per si m'ha deixat i dona sentit el sacrifici que fan els seus germans marxen un cop més amb la Marina, que peles guerres napoleòniques. Abans d'acabar, fixem-nos un moment de tant, la senyora Cléia, amb la senyora Smith. La senyora Cléia és una dona de classe més baixa, però com que és una dona és menys perillosa. És possible que s'estig aprofidant de ser Walter, que és de gratis de bat, i que més a més potser voldria casar-se'n vell, el senyor Elieia t'està molt anguixat, perquè tot i que no som-s'hi diu quina de terra, la senyora Cléia, suposem que encara estan adat d'enja d'enja d'enja d'enja d'enja d'enja d'enja d'enja d'enja d'enja, o cosa que li podria fer perter el títol, la senyora Smith en canvi és tot el contrari. He de dir que, com a personatge, em seran una mica d'afegat amb el que d'on. Però, a l'hora, és un desliguregada de la història. És una dona que s'han pobrit per culpa del senyor Elieiaat, que veiem clarament que té bon cor encara que engaña l'an, però tal com ens la presenta, és que un moment podríem mantenir la mateixa edat que el senyor Elieia. L'an no ens deixa cap mena d'adopter les intensius de la senyora Cléia, però no és un futur pròxim, perquè l'austen té molt més respecte per l'almira, que considera que té més dret a veure aquest link. Què me apres de vull? Vinga, va, què me apres de vull? Usuals a mi m'am 5.10. Un número 1, que sota la perència d'una història sobre les segones oportunitats, que no ens està fent una crítica social, molt veste a la distracció. El número 2, que la novel·la de la austin amb és la novel·la de la austin amb més contingut política econòmic i social, i on la trama es veu més afectada a els esdeveniments que estan passant a Europa, la revolució francesa i les guerres Napoleòlics. El 3, que veiem el contrast entre la vida que podien dues, guanyar-se la vida pel món, i elles que no podien pràcticament sortir de casa. El 4, que aquesta novel·la parla de persuasió, però sobretot parla de parenta i de com de perillosos viuregi. Un número 5, que si deia, és una clara representació de la distocràcia vanitosa i caduca. I que el capíta Gwentworth és un aclacesandent fet a si mateixa. Bononets. Això ja està. Bono, va. Us esperem el dia 14 de maig, aquí el joc, i ho farem per parlar de la inocència de Gwentworth. El taniu allà darrere compreu-nos tots per favor que m'agraden portar amb el cotxe i soper un huevo. Exacte. Et res, que el que no ens oblidem, el monei d'aurat. D'aurat per tot arreu. Bonemigues. Nosaltres som la blanca Pujal, i la carna de freixenet. Moltes gràcies per acompanyar-nos a viure un cop més. Moltes gràcies a tota la gent copet possible. Mil gràcies al joc per acullir-nos. Algar les garcià, ben tornat, ben tornats. Per què les es vegem allà els botonets? A la l'aigua salvató, per posar bauetes, els separadors. A les minas de europees, per sàdien, us lluig la gira per la cinta inicial. I a les buc perseguir-nos les seves cançons per separadors. I aquesta cinta final. I a tots vosaltres. Gràcies. I a la gent. Per vosaltres. # Si a la res d'un, tots els bonitos, # es que ens hagués quan s'ho hi ha. Estàs escoltant un pot que es produeit per Joc Barcelona. Ens trobaràs al carrer Mallorca 275. Restaurant, cop de l'aria i factoria cultural.