Punkis Decimonòniques | 04 x 06 | Cine de tassetes

[Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] com de família. Una cosa que tenen en comules dues produccions és que en totes dues es van. Bé, bé, t'hi ha. I històries de mor real. A la casa en la varsió del Collin Fet, el Collin Fet va començar a una relació amb la Jennifer Gili, d'un anyet de fet, em sembla que els mitjans no guants a efins que ho van deixar. La història. És que. És que la vida sentimental de Collin Fet és com. Són que es veritatin un master. O sigui, no es fa. Ara no puc perdre el tema d'anar això. Puc explicar moltes coses. I a la varsió de la queira va haver-hi diferents històries. Va anar a la queira, va començar una relació amb el Roper Frin, que feia la aguica, i va estar just junts i zans, que no està gens malament. El que passa és que les seves carreras eren, com en direccions opposades, i va començar a patar-ho molt fort, i tot el dia sortia tot arreu, i la veritat és que la seva carrera és. Trista. Bueno. És tristota. És veritat principal, veritat. Un pubert. No, no, no, no. No da una part més, búrgica, o meva. I a més que el dic el principi del rodatge, la queira estava sortint amb el també guapíssim, Jaim i Dornan, i la seva fotos com a parella, o sigui, els. Tenen els luxus més 2000 del món, i totes les adolescents del món estaven obsessionades amb aquest estritestà, i li ha fet a tiktoc en cara es fan viral, i ho han deixat d'una manera amistosa, però també va estar en semblant a la seva ruptura amb el ruper, i ja que el Jaim i Mateja ha recobnat que va ser culpasseva, i a que no ho hi ha gairebé que la caire estigués fent grans projectes, i estigués triumfant tan més caï i que més a més la convidéss, i doncs aquestes festes, on hi havia aquests famosos gent important al sector. A ell, li arribaria a la fama, uns anys més tard, que hi havia. Bueno, menja ell i va arribar, i va arribar, no? Sí, i d'això, no, no. I, de fet, tenia un grup de música i li va agaudir que una cançó a la ruptura amb la caire. Hem escoltat a aquesta cançó. Però més enllà de la caire, un altre que va patir bastants problemes amorosos, a renda aquesta pel·lícula va ser la Rosa Montpike, que és qui fa de Jaim, benet, la germana del gran. Per començar, l'actuoc interpretava Mr. Vingli, és el seu ex, aviam si ho et parella quan estudiaven a Oxford, el que va sortir de l'armari, la ruptura va ser ambis 12, era una amics, no passava res, tot meravellós, però a donar la rodatge, la Rosa Montpike va conèixer el director de la pel·lícula El Joe Bright i van començar una relació, una relació que havia d'acabar en casament, ell va demanar la malanesia, tot sembla que estenava molt bé, vam preparar el casament, dues amalades al casament, ell la deixa. I la deixa? Ell la deixa perquè se'n fada per les invitacions, que envia ella sense consultar-li, perquè en teorien aquelles invitacions, hi havia una foto de tots dos en un jacucci. I això el va fer amb fa de molt i la va plantar. Ella va quedar destruçada, fet a pols, ell no tant, perquè el cap d'un parell de setmana estava de festa en un bar de estriptis, estava molt tranquil, ella estava fet a una merda, perquè aquesta suposada ruptura per culpa de ell a segons ell, i ell no estava tant. És que és que això, en canvi, les noies del club d'estriptis no li importaven les fotos. No, no, no. Re, bueno, estic clip. La que ira és una de les grans dames del cinema de setes, quan a un entrevista li van preguntar per què feia tantes pel·lícules històrices i ella va respondre per que eren les que més subintro a un personatge potent protagonista a interpretar. No només era la noia guapacessori, i crec que, justament, pareixó a moltes dones ens agrada tantíssim als periodes d'rames. Un altre cosa xulíssima a la versió de 2005 d'orgull i prejudici és la banda sonora de Dario Marinelli, i crec que són moltes que ens la posem subint de fons, quan estudiem quan hem pel carrer, ens volem creure una d'ama victòriana, i una cosa que a mi em perturba i que potser lejandre a tu sobres la resposta, perquè et sabia, però hem, perquè en un dels moments més cripis de la pel·l i de Napoleu, de Ridley Scott, que n'hi havia moltíssims, ja ho sé, però un en concret, posen de fons la d'aun, o sigui, el que estàs una nara mateix de la banda sonora d'orgull i prejudici, era una metàbrome ironica, perquè estava sent molt desagradable a la escena, volia ser irreverent, en Ridley Scott li agradava la banda sonora de. És molt gut, sí? O sigui, és molt gutre posar la banda sonora d'una altra pel·lícula. En el que va pel·lícula. En el que va ser a Reddit, o sigui, imagina. I ja t'haigut clar, aquí va passar, aquí. Ridley, que escoltes les punques, ho sé, què. Pobreia, frope, na te, que. Però no, estic com un piano, m'agrada, feli. Hem parlat, perdó, amb que em sentro. Hem de parlar amb moment de l'adaptació de Frankenstein, que va fer en aquest brànac, però no parlarem de l'adaptació, parlarem d'una cosa que va passar, que preferiríem que no hagués passat, és que va ser pillat, foten els tochos a la nostra estimada reina del món, Emma Thompson, amb la també estupenda, s'ha de dir, Helena Bojan Carter. Recordem que està amb casats? Això és important, per més, que d'avant, cada usama que està informació el cap. S'agguim amb l'ambient de Frankenstein, hi ha una pel·l i preciosa que es diu "remando a la manecer" o es coneixerien el Hugh Grant, que era molt desconogut i l'Elisabet Harley. Ei, fent de l'Orbiron, ja ja de Claire Clermont, i van ser, que eren amants de la pantalla, i també ho van ser a la vida real. Sempar la poc d'aquesta pel·lícula, i cal dir que jo crec que Hugh Grant en regala una de les seves millors interpretacions i que jo crec que per primera vegada no suractuant d'aïm a teix. És un "L'Orbiron" maravallós, o si està esplendit amb trec el barret, després potser es va cansant de fer d'actors, no sé. T'estimem, eh, vull dir, fas molt bé tot, però. Era dir que em sap bastant de greu per l'Elisabet Harley, perquè ha caat en casa allà de només com la novia pivons sexe de l'estrella de moda, o si fins al punt que la caïl i gener. Ah, gener, dic foscat, la caïl i gener, ha repetit literalment dos anys, hòtfits per seus globos de oro, que en acompanyava el timotitselament, repetint els hòtfits que havia portat la l'Elisabet Harley. Evidentment, és un espectacle de dona i que haig bastit negre de versatge o sigui, ha fet història, però també és una gran actriu. Sí, però no tant. Ara parlem de sentir-hi sensibilitat del 95, que és. top, no? Només top, com vam tenir en cine de tecetes. És una de les millors adaptacions de G.I.Nausten, sense cap mena d'adopta, aquí estem d'acord, no com els d'Arcis, en això sí que ens donem la mà. La direcció d'Angli és delicada i preciosa. La música Patrick Doyle és de les millors bandes sonores que li he sentit, per mi només comparable amb el seu hivernor res, i és com ja el deu dels deus. I és nota que l'Emma Thompson està d'arreglar del guió, i que potser és la que millor manteix el caràcter inòric de la G.I.Nausten original, apart, parènteses de la versió de Wal-Widman. Wal-Widman, sí. És un estil. No? És tillment. No sé què li he posat. Perdó, estilment. Perdó, estilment. De l'op en Franci, que també és tan gambaerra com l'original. En el rodatge, ara tornem els elsèjos, en el rodatge es retrenen algunes protagonistes del sàpregius anteriors. Tenim una EM Thompson interpretant a la L.I.Nor, una juveníssima, queit "Winslet" interpretant a la Mariana, i un molt atractiu "Greekwise" interpretant el "Widlow" que, per cert, o sigui, no pot estar més perfecta en el seu paper de "Fuckboy" de Regència. Puc abans de començar el rodatge, de senyor sentiment, una amiga amb mig bruxa, divina d'en "Greekwise", li va dir que trobaria la mort de la seva vida al rodatge. Quan va començar, la EM Thompson encara estava casada, i a més a més, era 7 anys més gran que ell. Així que va suposar que el seu amor aquest dos devia ser la queit "Winslet". La va portar de cita al festival de Glanzbury, però no hi va haver-hi cap mena de química. Això va fer pensar el grec que estava destinat per a l'altre. Però tot això, esclata, amb i d'aquest moment, esclata les bañes del quenet, i la EM Thompson està absolutament devastada i soltera. M'assellava, és la mateixa "Kate", qui li va dir el grec que el matrimoni de la EM estava casat i que, de fet, que tenien una química increïble i que estaven fet l'un per l'altre. I de dir que jo, a ell, el "Momari" li vaig fer veure una altra vegada. Senyor sentiment, i jo moment que, quan el "Widlow" i "Estaim" imitant la senyora "Geggins" i s'apropa moltíssim a la EM Thompson, que és una taca tenen les ganes de fer-se un morriu allà, i el mitjus i jo una atenció. Jo t'he demanat fotovuït. Sí, sí, sí, sí. I sí, de debò, Mireu. Avui sé que tot és la Mireu, Mireu, aquell moment en concret. L'EM Thompson va dir anys d'esprese. Em va salvar la feina i em va salvar el grec. Ei, va recullir els bossins i els va tornar a junta. Oi. És que ja porten més de dues dècades plegats, tenen dos fills i han treballat amb projectes molt bonics. Com en una altra peça de periodes que van produir junts sobre els pre-refaletes, Figre i una altra per la llista. Som superfans d'aquesta relació. Ens encanta veure com t'han amunats a tant i com el grec està tan orgullós i recol·ls a tant a la seva dona. El rodell de aquesta pel·lícula realment és que seria rodol final per la EM Thompson, no només coneixeria el seu futur marit, sinó que més a més va guanyar un Oscar, més que m'ha rescut per el millor guió d'aptat. Que el dic que poca gent s'ha adaptat també la osten com ella. De fet, li devem ella la mítica sena de. Molt de benvinguts, Figre. Doncs don't judge me, Lizzy. Don't you dare judge me. # i l'Ema protegu una interia una de les escenes més tristes i m'erregordes del cinema quan descobreix que el seu marit té una man i està en cal habitació per plorar mentre són ajudi mitjels de fons. Aquesta escena té moltíssima força i una de sol·lació molt profunda. L'Ema explicat que hi va bocar d'una manera gaire bé que t'articat tots els sentiments que va sentir en assegantar-se que el seu marit l'havia enganyat amb la lena boja amb cárter. Avui dia encara ningú ha perdonat el personatge de l'Enricmar per fer comprar el cuireta, la secretària, i a les xarxes ha sortit una iniciativa força divertida que és un cop, acabes l'ho factualit, posat el seguit deixar per veure l'Enricmar en raven un bon castig. Pobre l'Enricmar encarravo tot l'odi per enganyar en la ficció a la pobre Ema. A tot això, tots dos van coincidir en el rodatge l'espèl·lis de Harry Potter. L'Ena boja amb cárter va demanar disculpas a la Ema i ella les va exactar. Aquí, el caplla la fi, que l'havia cagat, era enquenet. Una altra cosa preciosa que ens va donar aquesta pel·lícula és la mista entre l'aquest Winsel i la Ema Thompson. La caïta di't en entrevistes que li pregunten qui ha estat la seva co-costar preferida i que no ha estat pesonoma si no la Ema. Les estimem. Per a i dos ferres va entriar en Chiu Gran, un altre cop. Ja havien actuat dues vegades plegats. Hi eren bons amics, havien actuat a Impromptu i el que queda del dia. Però hi ha vòs dels dos gran actors desconeguts, com van començar a gravar segni sentiment, en Chiu Gran just acabava a desclatar la fama d'un dia per l'altre després de rodar 4 vodes i infonerar. I va ser justament durant el rodatge que va guanyar una atenció medàtica no desitjada quan va ser arrestat al Chiu Gran amb la de Vaín Brown. Tots dos tu no hi ha ni coincidid una altra vegada, però aquest cop com a germans halo factual. Com tu has dit, a segni sentiment, és la millor adaptació o una de les millors adaptacions de Genaustin, però jo crec que recentment hem patit el que per mi és la pitjor, un versió que s'ha fet mai d'un llibre de Genaustin, que és per social de Netflix, amb d'acord a Jonson. I això, quin voli portar la contrària, patirà. I si és una pel·lícula en què tot està malament, per començar la manera que parlen els personatges, o fas una versió moderna, o fas una versió clàssica, les dues coses alhora no, i si vols ser una clàssica i una mica estripada, vas agar. Si no, no faci d'això. Després, o sigui, deixem de fer que els personatges trenquin la 4-aparet i mirin a càmera per parlar, perquè no tot és flibac, no tothom és fi igualer brill, no tothom pot ser com ella. No, i després, la clàssica del repartiment està molt malament, perquè no hi ha aquí i mi canlloc. Avui, d'il cos, molt jàrbils, com a Marí, n'he perdut de showgund, que és una serió de Disney, genial. No t'empoca la casa, creure, eh? Bueno, perquè sempre fa carà empanats, però com a senyor. Pica de la teva, de voler ser tira un pet, tot a la zona pobreta. Però, com a persona, canta de enamorar menys mil, i jo crec que el únic que toca a StarB és el Richard Egrant, que és de bar. A Maraguañat. Molt malaguañat. Realment jo crec que va ser un. si és un projecte molt fallit de Netflix, perquè hi havia moltes canes de veure una vació de persoció. I de sobte ens van tant que tot a la il·lusió. A més, n'hi havia un altre que l'estaven fent, i l'aven per a aquesta, i aquella. Bueno, tu saps si havia de ser la protagonista, no? No, d'aquella pell. No, no he recordat ja. Les hares no de succesion, la xif. I l'ha van cancel·lar perquè havíem fet la versió de Netflix. De la protege. i jo a casa peluran, veiem de cotagions una muntconill, fent de Millenial de la Regència. Hi ha un conill. Sí, que li vam posar un conill, perquè hi ha hagut una. I l'argument de l'hi posar amb un conill de mascota, perquè hi ha una connexió amb les dones Millenial, però qui sou. Sí, amb mi em fa molta pena, perquè realment és un llibre. Crec que és meravellós, que se n'han fet molt poc a adaptació, ni a una molt xula, no era de 95. Que tampoc la trobaré guanyó, que és molt difícil de trobar, ens estan força a la pirateria. No volem, però hemat xon. I que està fet en localització en reals el port de l'Aim Rígis és el port que es obren el llibre, la llum natural espressiosa. I hi ha una cosa molt xula, que és la protagonista d'aquesta versió de persoció, que és la manda ruta, havia de ser la mariana de la versió de l'Aim Matomsson, però al final van canviar d'idea i va ser la que hi duins l'ed. No ho sé, ja està. I després, ara que ja m'he d'esfogat en persoció, que no la suporto, jo crec que si Gennhaus té l'autora més adaptada, el llibre que amb més adaptació ha tingut que no sigui Gennhausen, és donetes. Tu creus que calen tantes adaptacions? Sí. És una pregunta capciosa, i esperabons, sí, sí. Perquè jo crec que cada generació ha de tenir la seva versió de donetes. Absolutament. Ni a una per generació, més o menys, perquè tenim una muda del l'Aim 17. Quan tome la muda? Quan tome la muda. Ho sap, tothom. Una de l'entente 3, amb casa rinjée, profinta de Jogumarch, que el salbla "Mareballos", i una del 49 amb el Liza Betteler, com Eimi, brutal. I Janet Leigh, com a mec, que és la marada Gemi-Li-Curtis, per si. Ne povei vull que no m'és de suplir dem, que és ne povei bé. Exacte. Però si sou un enes dels 90, que és el meu cas, la nostra versió és la de Winona Riders i Christian Beyl, que és una meravella, és una adaptació molt canònica, sobretot si la comparem amb la merracent, però que té moltes estrellos, i a Van DeWinona Riders i Christian Beyl ja. S'ho ensaran, don. Claire Dents, no està benament. I Cristian Dents, fent d'Aim, i que està fantàstica. A més, va ser una pel·li que potser no en d'ocemos, però va ser molt avançada a la GD, a la escena de la Cenedid, que tot l'equip que li havia al darrere era femení. Sí, productora, directora, guionista. De fet, la productora va explicar, que es diu Denis de Novi, va explicar el New York Times, que va ser un projecte molt difícil de xacar, precisament perquè tothom els estudis consideràvem que una pel·lícula protagonista de perdones estava condenada al fracàs de fet, a les pel·lícules protagonites, perdones. Les anomenaven agulles als ulls, ni dels indiais. En el sentit de caume, li diria la seva dona, "Avant-se'n clave una gulla l'ull que anava a veure aquesta pel·lícula". -Era. -Era té viguats, i després. Però. -Raventent aquí, ja, però. És veritat que a Colombia va dir, "Nosaltres la farem si aconsegui que un anna raïder i sorti, i van aconseguir que sortis, és veritat que l'actriu té un vincle una mica perturbador amb el llibre, perquè us abans de que li arribés al projecte de la pel·l, una nena del poble de "Winona Raïder", que és el de California, Petaluma, que, una nena va ser segrestada i, i, posteriorment, es va saber que havia sigut assassinada, però donant al temps que van estar buscant-la, que un anna raïder va participar del procés de cerca, va oferir una recompensa si algú trobava la nena, finalment es va saber que havia sigut assassinada, i els pares enagraïment per el suport que els havia donat, li van regalar la versió de donetes de la seva filla que volia ser actriu, volia protegir-se si algun dia podia ser actriu, volia fer una versió del llibre i li van donar a la "Winona Raïder". I llavors ella ho va associar tot com una espècie de casualitats que la portaven a fer la pel·l i crec que n'està super orgullosa de fer la pel·lícula, amb més la van nominar la Oscar. I està esplendida. I està esplendida. I si ho vist en tants vegades la pel·l i com ho he fet, jo que la tenia, amb ella, que és la vella, amb bucla, hi ha un moment meravellós, que és quan el lòrii li fa un petó a la jove. Valent. Em va quedar registrat un fill de saliva horrorós entre els dos penjan. -Encredi-lo. -O sigui, de veritat, mireu, jo sempre havia pensat que era un error en blanc. Així, ja ho he fet això, són uns cúdres, a diteu, repetiu, i no es veu que és expressament que la direcàva va dir, ho vaig veure perfectament que a cada vegada es registrat aquest moment, però em va semblar que era molt natural, però una cosa que no es veia gaire i com que feia gions plus d'estranyes, perquè realment. Sí, no l'interessa, el lòrii. És la primera petó. -Té sentit. -Té sentit. I no, són amics, però ella no li grada. I a l'hospital, l'hi va semblar que cada am molt bé. Tenen una cosa molt jules que a la Ui no era raïder. I al Cristian Bay era molt amics de la vida real, per tant, ells diuen que ja tenien la dinàmica dels personatges i que també se'ls hi feia com estrany, però som un petó i parlant de coses, de casualitats de la vida, Cristian Bay va conèixer la seva dona, "Cracia de la Ui no era raïder", que li va presentar a la seva ajudant a personal en aquella pel·lícula, que era la cibi que no m'enraqués molt i com es va. -Blasic. -Blasic, que la seva assistent personal, ells se'n van enamorar i es van casar, i encara estan casats. -O sigui que. -I per joli, ho té això. Això és molt difícil. I per últim, abans que parlàvem de "Geo Gran", hi ha una dada fantàstica d'aquesta pel·l, que és que en un inici volien que "Geo Gran" fos el professor Bajer, que s'acaba casant amb la jove, però el sembla massa guapo. I llavors, ventria, Gabriel Bain, que tu no t'agrada gaire. No. És que trobo que és. O sigui, el gran drama del castig d'aquesta pel·lícula, perquè és que és. No em va agradar. No diré més coses. Cal dir que la Cristó endants ha estat tan maravallosa. Jo pensava que ningú podria estar mai a la seva aïmí, però, de dir que ja vols arribar a la Florence Book i em vaig haver de treure el barret. I una cosa que m'oblida, perquè evidentment va venir a la pandèmia i era molt més important, però és la manera com va ser absolutament ignorada la versió a l'agret dels osques. O sigui, evidentment no podem esparar gaire els osques i els sé, però no deixa de ser trist que la majoria de crítics es negueixin ni tensols a veure-la, perquè, al comentari, d'any de les nedaises, els neurants, això és tema 2020. Sí, no. I, al final, era "No volia envorarla", perquè era una història centrada en quatre germanes, en quatre dones, com si no estiguéssim, en passant-nos des de temps imamorables, històries de només homes, o que no passen ni de coña, altres de Bexbel, i amb un tins missògin que ja es comença a fer una mica pasat i es agradable. Jo de dic estimo les dues versions, però el 2019 és la meva preferida. La Xorís Ronan està increïble, i la seva dinàmica, amb el tins a la met, amb qui ja havia treballat abans de la idea de ver, també és la direcció de Greta Gwerwich, és com a l'imaginava llibre de "Amics prenence el pel", una mica el mateix que passava amb la Vuinona, i el Cristian Bell, i la tria al professor, aquí sí, que em sembla molt adequada, o sigui, jo crec que he de greir que la Greta i jo tenim els mateixos crachos, i a què va posar. Al vesga real, fent de professor, i el James Norton, com a Joan, o sigui, gràcies, he de dic que el tins, tot i que la química que té amb la Florence, o sigui, primer amb la Jo, i després amb la Florence Puc, estan molt bé, he de dic que no m'ha d'acabar de convencer com a l'Ori, potser perquè el veig massa com un nen petit per mi, això ja potser és una cosa personal, però bueno, això es pot salvar. El que no es veig albable, i que trobo que és un fallo de castig com un piano és laima Watson. O sigui, és de 0 natural, o sigui, fins i tot em va semblar una mala actriu. Tets de dic que la crítica està de cor d'un tu. Sí, mira el menys, no és això, la mare. És que ja em perdonaré els fans de Harry Potter, però semblava un peix per a l'aigua pobreta. El vestuari de l'adaptació, tot i que no és gaire historic, té alguns moments que em reben el cor, com quan l'Ori la jo, a la primera meitat, o sigui, es van intercambiant tota l'estona de roba, les armilles, moníssim. I ara que hi ha, o sigui, tenim donetes analitzades, abans t'ho esmenjanal les adaptacions de l'IASA, i jo crec que hem de parlar una miqueta amb ells, perquè són meravelloses. La GASA, jo crec que és l'autora que segurament ha tingut més sort amb les seves adaptacions, perquè totes les seves molt fides els llibres i aconseguessin mantenir les dosis d'ironia de la GASA, la la pantalla, que això és molt complicat. Podem comentar, Granford, és l'unit llibre de la GASA, que sempre ha estat en circulació les llibraries des de la seva publicació, i a més ha gaudit amb més d'una adaptació a la BBC. Us comentarem del 2007, que va tenir tan èxit, que va anar a fer una segona part, retorn a Granford, i no només és fides els llibres del sícla de Granford, sinó que més el vestuari l'ambientació és que tot és un deu, té algú com de cuïdó i tendre, que és un comfort show total. Bueno, i què podem dir, dels actors? O sigui, un castig de luxa, o no només apareixien no els reconeguts en els papers de les senyores de Granford, com Madame Judy Dunge, oi, Mel de Stouton, sinó que totes els papers dels personatges més joves eren actors encarando con aguts, però que venen aviat han acabat adquirint fa amb un diat. És que estem parlant de Tom Hiddleston o de Michael Dokeri, o sigui, de nostra Lady Mary. Hi ha altres esteries d'autonàvia, en aquesta adaptació, com per exemple, Jim Carter, que diré "o qui és Jim Carter", si us dic el senyor Carson, ja ho són, una mica més, no? En el rodatge, per tant, va coincidir amb la seva dona, la imelda que estan casats des del 83, no sé si ho sabia, o que no només estan casats, sinó que a més a més, que tenen una filla, que també és actriu, i que tot i que l'aviat visa l'adaptació excel·lent que vam fer de sèrie de retornar a Howard Zenn, va adquirir fa amb un diat amb el seu paper, els Bridgeton, com prudents pedre. Llavors, la germana gran amb poques jumes, en de la pena, no ho sé. Hem de parlar també de Paul Dirk, que aquí no la visca a ir a gent i en canvi, a U.K. que ha estat tot un fenomen, que un té la cena votada, com el moment més top de la televisió del 2016, a Regne Unit, el moment en què lei d'entranyar, surts sense se'm arretta, s'agran al camp. Bàsqueu-lo. M'haig sentit. Us deixo un temps. M'haig sentit a una entrevista que, clar, a cornoalles, doncs no hi ha gaire rodatges ni gaire cosa, i que, realment, tots els establiments estaven empaparats amb la seva cara, i que cada cop, que anava a qualsevol botiga, a una seva companya de rodatge, la Llea Norton-Millsson, també, una reina al period drama, passeva moltíssima vergonya, i ja no ens ni feia moltíssima conya, que, per cert, sempre posen a lei d'entranyar amb una pel raja. Aquí a Paul Dirk ha t'és esperat romàntics i també a Reibals. És que tu ja t'ho has fet venir bé per parlar de una sèrie que ens encanta, que és Reibals, que és una meravella i que no és periodista, però ens és igual, parlaríem de la constància. A l'Ejandra pot ser que som les uniques fans de Catalunya, aquesta sèrie, però, bueno, gràcies per recomanar-me-la. És una sèrie que, bueno, passats 80, potser no s'hi negat a 7, però no el menys també, adaptant llibre. Sí, adaptant llibre romàntics, no som les uniques fans, perquè jo he estat fent prosalitis o així, som una xapes de Reibals, fins a l'acàciaitat de veritat, més és que faran segona temporada, ja ho han dit i l'heu de veure. I, si voleu, una sèrie en marro i cases taca amb engleta, és que ho he estat tot. Clar, és que ara que comentes les cases. Aquí hi ha una conecció molt vèstia, un altre enda Poldark i Reibals, no només el tema de la casa, sinó que apareix la mateixa casa. La casa on viu el personatge de Reibals, el de Clanojara, és la mateixa que fan servir a Poldark, perquè he vist que el seu art seran amic, el George Borligan, o que ho has pronunciat. A més a més, que està casat amb el seu primer amor, l'Elisabet, o sigui que jo visc, a deixar amb la paraquesta és casa l'hi tats. Però, bueno, tornem a les abtacions de Ginausten, anem a M, al meu pare, o sigui que, com t'amnes abtacions, que són gairebé millor que el llibre que vagades fa una mica pesat. La abtació de la Unit Paltró és preciosa, amb el divertida i a més a més sempre fa gràcia veure a l'Evan Macregor fent de fac boida regència. I potser l'únic feio de la Pèni és la parruca ridícula que li posen, també busqueu, perquè, fora de lloc. Aquesta música ja saps què t'amoc, eh? Parlem també de l'abtació de Atom de Wilde, 2020. Des de Geneca tenia unes expectatives altíssiques i em deia per anar al cinema quan l'estre Nessin, però, bueno, us ho imagina que va passar la primera veralt 2020, per tant, doncs em vaig haver d'esperar més, però, per prou era vegada, les expectatives no m'enjuguen contra, perquè la Pèli, o sigui, es que em van cantar tot. Els actors estan triats de manera excel·lent, l'abandon sonora de l'Elisabel Waller Bridge, que, per cert, és la germana de la nostra flipac, que va música també brillantment la segona temporada. Pés de gallina. Sí. El vestuari és dels pocs respectuosos amb l'època de regència. L'abtació del guió és boníssim i manté l'humor de la austena tope. I sí, una vegada més es va donar sapret, i aquest ens encanta. L'actriu que fa de G. Inferfax l'amperant d'erson i l'actriu que feia de Robert Martin, en Connès Willells, es van enamoradre en el rodatge, i es van casar poc en una boda amb una espetètica british-preciosa, que ens va arreglar el cor. Per què més a més és que s'ha de ser oficial a la boda. És que no puc. Doncs ni més ni menys que la l'Eister Petric, que és aquest senyor, doncs el que hi fa de para, es existeix en el noi fortíssim. Però bé, aquesta aptació tenia un castig que jo crec, que era un dintim, o al menys l'aviam fet per mi. Perquè tenim ni més ni menys que, en Jojo Conor, fos. Fem de misteri el ton, i qui la capacitat humorista que té aquest noi quan li donen pape, és que li deixa en jugar i no fer cara de turmentat tot en la zona? Per s'adocó, per en Charles, està interpretat ni més ni menys que per calum tarnen, cara a tots coneixereu per ser el promets de la dualipe, però de real ones que som les que estem a dir. Ens van enamoradre i ja a l'adaptació de guerra i pota a la B.D.C. On interpretava l'actriu i moralment d'octors, en el teu coraguin. I de misteri Nigelim tenim en Jojo N.J. Fa poc va haver-hi un debat força intens a Twitter sobre si era massa poc atractiu per aquest pape. A real d'un vídeo del final de "Wenjarri Met Sallim". "You are the last person I want to talk to before I go to sleep at night, and it's not because I'm lonely, and it's not because it's new your zeeve. I came here tonight because when you realize you want to spend the rest of your life with somebody, you want the rest of your life to start as soon as possible." Bueno, en momento. I la gent quan m'has posat aquest trosset de la pel·li a Twitter, la gent comentava que estava fart de que poséssim pibons, com la Meg Ryan, el costat de tius, com el Bili Cristal. I tot i que sí que estic d'acord, que estem una mica cansades d'aquí posin, doncs aquests pibes de dona, el costat de tius, que no els hi arriben a la sola, les sabates, i una que et casen concret és que no ho comparteixo. Perquè potser el Joniflin jo li tinc un carinyo especial per l'Obsic. A mi és que me'n canteix, Jonif, posi per l'Obsic, i també per una altra sèrie que va ser una fa poc, i la de l'Obsic, que és molt bona, i que és una comedia romàntica de la relació entre un periodista anglès i una caixera de super nord-irlandesa, que és meravellosa. I a més, Joniflin és mono, no està malament. És guapo. És guapo. I la Ania té llorjor i tampoc és tan guapo. M'he dit, són molt atabades als dos. Ja està. Pel pare de la M, tenim el sempre brillant i divertitíssim. que molts recordem només per ser un paperàs de l'ofactual però que és que sempre excel·lent. Allí on sigui, sempre brillant. Per ser un cotí que es comenta molt poc per l'oforque, és que actualment és la parella de l'any Winter, si la directora de Bogea América, i a més a més és que tenen unes tiles, si hi ha totes les fotos que surten plegats de mostrenca la l'agància no entén de d'ats. Jo crec que la versió de Tom DeWyl és maravallosa perquè també hi ha una gran fotografia que això es nota en la imatge i en tot en l'estil, i tot, és preciosa. Però jo també ets a dir que soc molt fan de la teació de la BBC, un altre cop que no es pot trobar aquí. -És una paraula de sortir. -Dal 2009, que la va fer de la Romola Carai i el Johnny Miller, que potser no són a posir-vos con la fotos, a veure, aquí és, que és el primer marit d'Angelina Joli i que reïnsi d'en Genaus, tenen perquè també és sortament filpar, fent d'anar en un vertram, i dir que ell li gra la fer. -És una fe d'abtacienta de Genaus, tenen. -Sit's Britannic, és com que et toca. -És el Pemja. Una cosa, hem de dir que estem en un moment glorius per les adaptacions gòtiques, fer res es va estrenar no esferatu, que és absolutament brutal, i ben aviat s'estrenarà una versió al franc en esteïn de Guierme del Torro on surgei copelordi, que acabarà el projecte i senarà directe al rodatge sinzbores coses de Mera Alfener, amb qui ja havia treballat a Salvor. A J. Copelordi, va adaptació glesagòtica, perquè tira que em toca, o sigui, d'una a l'altra. Realment està entrant a la seva lòrensol i vier era. Sempre és un moment per recordar que a J. Copelordi, quan li van preguntar si era de sentència espanyola i va rectificar i va dir que el seu avi era basc i que el matèria si sentia que deien que era espanyol. I realment ho penses, quin cognom més basc que l'ordi? O sigui, totalment. Sí, sí. Deixem per no altra programa la consideració de si està ben triat per Hitler, perquè no acabarem i aquesta gent de Uble Nassupa. No esferatu és l'aaptació d'un adaptació de l'anosferatu del 22, del 1222, i que el seu torna a l'aaptació de dracula i té el percentatge de nepo babies més alt, segurament, però, a l'hora, ho siguin fent també que t'enoblidis. Tenim per una banda, Lily Rose-Dip. "Chengeco, button to the top." I que prefereixo recordar com a filla de la maravallosa vanes a Paradise i tenim a Wille Scargar. Fí, d'estel·la, n'estel·la, acto que jo és que cada vegada que posa una pele amb surfent d'actuosa cundari. O sigui, potser mira, m'amia, la caza del doctor Berrojo. Sí. D'uner, Gut Guljantink, sempre t'apareixi. Arribaré a casa al setreu latíne i vareu n'estel·la. Una cosa que em facina és com copola va tenir els nassos per dir-ho alguna manera de titular dracula, vibrar més toquer. O sigui, quan és una versió molt alterada, molt calentorra i, sobretot, molt misogina i sexista. Quan el llibre és extraordinàriament avançat per la seva època. I, es que més a més, en el llibre cada vegada que no fan cas a la mina, la cagant de mostrant que es defica a les dones. Em fa molta llestima per la pobra abonona, ja que va ser idea, se va fer la pel·lícula i li va oferir el copola a la cadira director, ja que tenia una col·laboració pendent, quan feia dos anys, ella tenia un paper a The Good Father, per tres. Però va ser cansada, últim a hora, quan la abonona ja estava a Roma, ja que va tenir un problema de salut medicinesperat, i va haver de ser substituïda inextremis per alguna cosa. Sofia Copola. Qui es va dur un món de jait pobreta, quan ha reitat havien d'enjudat a la producció? Sincerament, com més enxpassen, més penso que a l'humilló que ha fet mai copola, ha estat portar el món de seva filla. Però tu no me'l casa. Com que la Winona era un actriu de exit, quan es va comprometre el paper de mina, colombia a vac s'ha d'unar-li a copola, totes dins que necessites. Va ser la Winona, i també va suggerir la participació de que no rips i d'engar-li Olman. I ja s'empenediria, d'aquí tot el temps suggeriment. La primera sena en què la mina es trobam al compte de dràcula, la mina havia sentit error sorpresa i curiositat. Havien hagut de repetir la sena moltes vegades, i en gari Olman, amb els teus teus 33 anyassos, d'un estàut amic a fins dels cuillons, i va agafar demagat un carbaçó, i just quan la Winona de 19 anys recordem, a Gireba Parvèuler es va col·lucar el carbaçó entre les cames fent gestos opcents. La reacció de la Winona és la que veiem a la pel·lícula, perquè el copola no ens va mantenir la càmera firmant i és el taj cabatria. La Winona va marxar del plató indignada i el gari Olman posava descullonant a Ima Teix. En una altra sena, la mina havia de sentir vergonya, s'havia sentit vergonyida. Perordre el copola, tots els actors del rodatge van començar a insultar-la perquè sentís malament, i fins i tot el propi copola li va començar a cridar beach i altres coses precioses que preferim censurar. No ens extraña que, quan li preguntaven a la Winona, a pel rodatge de ràcula, preferís canviar tema i parlar del rodatge de la inocència. On interpretava la no tan inocent, Mai Willen? Perquè si els milèniers tenim la que ira, la generació X té la Winona com a demà de confiança dels periodes. És corsesse, es va interesapar el llibre, ja que parlava de la seva estima de ciutat. No va llorg. En una època anterior a les unades migratòries que portarien de seva família a la ciutat. Deia, no us enganeu. Els temes de la de la inocència són els mateixes que em porten a traient des de fa 20 anys. La culpabilitat, el desig, no poder-lo complir, està obsessionat amb algú. I em fascinava el 1968, en què ho ha dit no aquí en el mai d'or, o a taxi driver. Aquí la destrucció és més educada, més elegant. Hi ha molta sang basada, però es tracta d'un altre mena de sang, la sang de les emocions. La dada de la inocència, que és possiblement el més violent dels meus fills. Crec que parlava català. Sí, és corsesse, no? És una traducció mateu, serai, em perdonaré. La tria de la Winona, com a mei, va tornar a ser gràcies als llibres, ja que van coincidir amb una festa amb descorsesse, que la Winona no només havia llegit el llibre de l'Edit-Warton, sinó que tenia idees molt interessants sobre com a bordar l'univers de l'Aguil de Tegs i el seu personatge. Però més d'allà de llibres de ficció, també podem parlar de biografies i de pel·lícules de moments històrics. Una cosa que em fascinen és com tenen la capacitat de ser molt més modernes, reivindicatives, i disruptives que la majoria seria mainstream. I sobretot em refereixo a 3 de les meves preferides, Dickinson de Great i Gentel Manjac. Comencem pel món de Emily Dickinson, per una banda, recomanar la seria Dickinson de Peltivi, que està fet amb molta tendresa i gràcia, i amb un tox moderns divertitíssim, sobretot amb la música de cop Rap, tracta molta dica-les de l'Hicadès a la història de Mora amb la seva conjada, la Su, que recordem que fins no fa gaire sense aviat, va noot que Emily Dickinson era molt de volta i zero les viant. I també tracta molt respecte i d'una manera que et farrà flot reflexionar moltíssim, tot el racisme que hi havia durant l'època de la Guerra Civil Americana, on fins i tot, en el band on del nord, no deixaven lluitar i els donaven armes poc cótils els afroamericans que s'allí estaban. També hi ha una pel·lícula, que és Will Knight's With Emily, que aquesta la vaig descobrir documentant-me per un capítol de les punquies, dedicat a la Emily Dickinson, i també estan en el meu top de Pellis, o sigui, quina tendresa, quina ballesa, quino mor, i està basada en cartes reals escrites de la Emily a la Su, que ens mostra, doncs l'amor, en una etapa, ja més de la data adulta, entre dues dones maravalloses, en una societat que feia tot per tapar aquestes relacions. Hi ha una altra pel·lícula sobre Emily Dickinson, que és aquella pacion, que també és pel·lícula biogràfica, i que l'actriu que fa de Emily Dickinson és la cintianicson, que és la Miranda sexo nova i or, i que també l'emvisa de Guil d'Each. I és una. aquesta pel·lícula té com moltes conaccions del món de les tacetes, perquè de les sóctes surla Jennifer Hill, que és la Lísabet Bennett de la Varsió de Urull i Pégiudici del 95, o surla de Rose Williams, que és la protagonista de San Ditton, que és una altra adaptació de gent austena. Ara ens viurem. A The Great fan una biografia vulguament poc fidel i molt gamberre de la Catalina, la Gran de Rússia, i està protagonitzada per un dió invatible, que són el Nicol Escolt i la Elfáninc, que estan absolutament magnèfics amb una química increïble, i porten a sèn a situacions, que podrien ser molt forçades, però són molt cómiques. I a més, ja m'agrada anar als dos abans, però és que ara encara més. I tot i que la scenografia esbruta dels palaos al banquets, el vestuari també, i tot i que vegades no és sempre senhistòric, quan no fan de una manera, s'ha tancs a convertir d'aquí, mira, tu compro, més igual d'en. Gentel Menjac, la podeu veure, a Qveó i el meu pare, a mi ens van cantar, i de fet, la meva mare no la mirava i no recordava el nom, i per referir-se ella, la va descriure com, la sèrie aquella de la senyora que sempre està caminant molt decidida d'una casa l'altra. I està basada en els diaris de l'anlíster, els diaris d'una senyora victoriana, que estava en escrit en Codi, i, finalment, es van poder deixar frà, i, realment, és que s'explicava la seva vida, la d'una dona que era molt independent, que actuava més enllà de les limitacions legals per les dones en els negòssis, i també de les seves relacions. I, amb uroses, amb dones. Jo crec que és la primera dona que va aconseguir viure casada amb una altra dona. Les dos actrius principals estan increïbles, tenen una química brutal, la Susa en Jonge interpreta l'anlíster i té un carisma illimitat, i l'An-Wolker l'interpreta, un actriu que es diu "Soapy Rundler", que tots la recordaré ho per sortir a "Piqui Blenders", com a l'Ada, a l'Alsxelvi. I a més d'aquesta que tot sigui meravellós, vestuari, música i localitzacions, per mi la localització, té un plus molt especial i és que està situada a Halifax, molt a prop de Howard Alpóbla, on vivien les germanes brontes. La única feina que va tenir la imili bronte va ser a l'escola que està justament a Halifax. Gentel Manjac passa sobretot entre dues cases, d'aquí a la referència de la senyora de Cidida, caminant entre una casa i l'altra, una casa més antiga on viulan l'íster que recorda moltíssimes insborres coses i una casa més moderna i ominosa, molt semblant al meu cap a la granja dels torts. El nom de la sèrie és pel seu Sant Donim, que li van posar els homes del poble a l'anlisterem tot aspectiu. Esborlava de la seva manera de parlar, de caminar i de moure's, que consideraven més d'un home d'un gentel Manjac. Però no podem acabar aquest capítol sense parlar del teu nàvio. O sigui, crec que se'n vist pocs fenomenes mundials com aquest amb una sèrie de tacetes. És que jo crec que és la sèrie que va fer que la fixió de tacetes sóc de fos un fenomen transversal i que ningú li fes vergonya, i jo veig d'entornàvi, perquè la mirava moltíssima gent. Era una sèrie d'época que tenien el seu cor d'una història de mord, que era la Lady Mary i Màcio, i tot està amb entre gaudissins allà. Però sobretot el que ens agradava era les frases lapidàries de la comptesa viuda en Magis Mid. No hi ha miliós frases en el món mundial, i no sé que és un cap de setmana, o no ho tinc en concerta al catedsona. Mare Ballós. I hem dedic al creador d'entornàvi, el Julián Fellowes és. El gran defensor de les sèries de tacetes m'agrad que ha fet les tres pel·lícules continuïsï o d'entornàvi que són de d'estra, és per la part, no passa res. Però clar, ha continuat en aquest gènere, perquè ha fet belgaràvia que jo no hi ha entrat gaire, la veritat. I ha fet de Guil de Teix que va començar l'entra i a Borridota, i per fi a la segona temporada està agafant una mica d'embrantida i una mica de chicha, perquè era una cosa. Bueno, és que jo soc poc objectiva. Sí, és que soc tan fan de Guil de Teix, però és clar, em poses. Cristim Baranski, la Carricón i la Sintia Nixon, amb un senyor enamorada i sim de la seva dona. A una nova llor de la Guil de Teix, amb estits i cases preciosos, que no seré objectiva, jo amb aquest show sincerament. I una de les coses que em fa més gràcia és que, de gaïs en gels, ens vam enamorar tantíssim de la Carricón en el seu paper de nova rica trepa social, que quan es van anunciar que es faria una tercera temporada de White Lotus, va sortir una campanya internet demanant que hi ha paregués. I al final, ho vam aconseguir. Que segurament jo teníem parlat, que la Carric és una habitual d'esdrames de la V.O. com el Leftovers. Bueno, però a mi m'agrada pensar que tenim ser pes quan es fan decisions aquests moviments a internet. També hem de parlar d'un altre crash. Que és victòria. Que vali. És una serie que sí, eh? Que blanqueja totalment la figura de la rena victòria, però a mi em va encantar. Per començar tenim, o sigui, que van triar el millor loretem, jo li dic loretem. Com fèiem. Dormel, bon. Perfecte. I mira que el rufo següent està guapo sempre, menció especial, adaptació a mi del marc i a de Holiday's. Però aquí és que està encantado i tendre. O sigui, maravillós. Ah, i veure'i un altre s'afret, perquè sempre hi ha safrejos, que vas cantar l'Hitsa, una mica la societat britànica, que és que la protagonista, la que fa de la victòria, és la Joel Jenna Coleman, que en aquell moment era una parella de moda, amb el Richard Madden, el Rope Stark. En el rodatge, però es va enamorar de l'actòca feia Prince Edward, en Top Huge, i que era el seu marit a la ficció, i van estar plagats fins del 2020. I és una pena que es cansalis la serie, perquè a més a més dependerà història, sempre tenint en compte que casualment era favorable el Regnau Nid, i que tot era una mica rentat de cara de l'epoca victoriana. Però bueno, una altra cosa bona que tenia, és que et permetia veure a part del Palau de Bacchim Ham, que mai s'havien vist. Surtereu, per què? Doncs perquè la reinaritzà veig segona, li encantava la serie i els donava per mi, i es que no havia donat mai. # La seria, com és el que és el que és el que és el que és. # Si parlem de San Ditton, per què em de parlar de San Ditton? Costa molt d'obicar, perquè realment és un mix. El primer capítol, si que és una adaptació de la novel·la en acabada de la J. No estem, però a partir d'aquí, soment en tot. La primera temporada em va agradar bastant, i no només perquè ens tornés el C.O. James, a l'imaginar de les tràiges d'epoca, que no el veia des del segon capítol de d'Autor Nave, i on feia de camal Pamuk, que totes van recordar el perfectament d'aquí moment. Sí, no, perquè a més a més la història era entretinguda i es notava que estava fet per algú que estima i coneix molt la literatura clàssica en l'esquena. I és que ha fet base identificant plots que són de diferents hibres de austen, de taquerai. Si jo aquí fareé un incis, no vull fer spoilers, però. Ho faré. Ho faré. Clar, tu parles del C.O. James, i on vaig enfadant molt, quan va acabar a la primera temporada i vaig saber que no sortiria ni a la segona, ni acaben fer la tercera, suposo que arribava a pensar que estava com per sobre, de fer això, va decidir que ella era millor. És una mica com a la brichet, de la veritat en porada, que ha pensat, "Jostic, per sobre", de "El brichet, i ara ho petaré". Clar, en el cas del C.O. James sí que ho ha petat, perquè va deixar San Litton va sortir a "The White Lotus" a la segona temporada. És maravallosa. I, sur a "Degente el Man" que està netflix, i es pro-divertida, ja està bé, i. i. i. i. i. i perdona. També i perdona, perquè ens va deixar San Litton una escena, o sigui, en la tendència que està de homes de sop de San Litton, a la primera temporada, ell sur. Guai, de "Despullat" al mar i. i la pobra, "Charlotte", es queda, com quasi, el "choc", en el moment de la segona moment. Gràcies. Perquè, clar, aquí totes les tòpens en el mateix que nosaltres. Qui és el guionista d'aquesta sèrie? Pues, evidentment, es tract qui és el creador dels moments sèxits, absolutament en acrònics, però que ens són igual dels periodes, doncs, el mateix, l'Andriu Davis, que està d'arrere dels guions de moltíssimes adaptacions de periodes, com la de "Garraipau", la de "Pelida Northangerai", la sèrie "Segni Sentiment", de la sèrie "Dead of Way Will If Now", on hi treu un montón de trames per ser de casa de jolada, i, obviamente, està d'arrere del guió de l'aptació, "Durgo Ipre Judicial" 95, amb la comís amullada del "Colimfer", i de "Britget Jones". I, o sigui, és que, realment, totes les teus pensen, jo no sabia que era fan d'aquesta toma, i totes són fans d'aquesta toma. Molt pan! Ens estarien parlant mil ores del period drama, i no hem tingut temps d'entrar les adaptacions de les brontes, però passem al següent tema, perquè també volem parlar de la tercera categoria que abans us apuntava a la "L'Ejandra". Les adaptacions i hores? Sí, i recuperarem un titult del que parlaves tu ara, que és el diari de "Britget Jones", també tinc un master, eh? És a tornar a "L'Ejandra", ja ho veig. Suposo que tu t'ho m'ho sap, que en realitat el diari de "Britget Jones" és un adaptació humanatge, a "Durgo Ipre Judicial", que va fer l'Ajelén Filling, i la veritat és que no és gaire complicant, no, saber-ho, i dir, el Marc Darsi, es diu "Darsi" pel "Darsi", no ho hi va Judicial, o mai, no? La "Ritget" té una família particular que sempre fica la pota, i el Dani i el "Darsi" tenen un conflicte per un engany del passat. Però és que no ens només això, si us oblgés i talli "Britget Jones", hi ha un gag recorrent que és que quan la "Britget" està de primida, es posa en bucle la cena de "Horolle Presójsi", de "Darsi" sortint "Mollat", de llac. I en la secuela de "Libra de "Britget Jones", vam fer una "Britget", que llavors sembla que ja treballa la tele, que és periodista, té l'oportunitat d'antar vista el "Colin Fert", i llavors, obviamente, fa el ridic amb més estropitós, perquè es passa tota l'antra vista per la lida. Clar, i el teu gran "Pavé" o "Horolle Presójsi", quan sorties "Mollat", allà, aquí no m'agrada bé, i he fet altres coses, ja, però. Però tu no m'agrada bé, ja no està superbé, que t'ha fet. Llavors, a la segona pel·lícula, van pensar la manera de com incloure aquesta cena, perquè realment és molt graciosa, però era molt difícil, perquè clar, "Colin Fert", "Fendell", però també fent "Darsi", no acaba de ligar. I llavors, un dia, una malrudatge, van decidir com gravar-ho, no sé si com de broma, el "Colin Fert" es va trobar la roba de feines, va vestir com ell, i la renaix el "Guegar", es va cadant personatge i van gravar l'antra vista de la brítget, el "Colin Fert", i la cena, va quedar com un extra del DVD. I m'agrada el "Pride" i "Preditius". Ja, amb en all the things that was tenies ago. Però és particular, i brilliant, 20 km de "The Worse" i tot. Brutal, això és històric. I uns afrets que també m'encantes que la renaix és el "Guegar", no sé si vas pronunciar aquest congnom, no és britànica i, per preparar el "Papé" i, sobretot, per mi, el "Alexén", vas a treballar uns mesos a la redacció d'una revista. I no només ningú la va reconèixer, que el dic, això era abans del ruda. Aquest ruda ja és anterior a la pèlida de "Don With Love" i a "Los Carpars" "Cold Molten", sinó que a més, en aquell moment, ella estava sortint amb l'acte Jim Carrer, i tenia un marc amb una foto seva a la taula tota l'estona. I que tot els teus compis ho van trobar una mica raro, mai li van preguntar red per no fer-li passar vergonya. Sí, es pensava que estava com un llum bubret. Un altre adaptació de "Jaynausten" brillant és "Clueles". És una molt bona adaptació moderna d'Emma. E! I la Silvia Silvia, la Lícia Silveston, està absolutament icònica. També el seu vestuari, si aquest traigi fa el dia i el groc. Increïble. Això és meravellós. Forada on t'aclules, és de la X95, una endespec de la donet. les donetes de Guinalr Haider, i els responsables de l'estudi també estàvem molt preocupats perquè era una pel·lícula femenina i van demanar si la trama podia girar una mica més en torne als nois. O més cural, sobretot, però que dones. No, no, no. I llavors, la directora es van agalar i mi jacquers i va dir "No ens mira, eh, no". La focs va tu a la ronda al projecte, i van acabar saltant a, per a un casc, que va comprar la visió de jacquers, i ho va empatar, perquè la pel·l va funcionar superbé, després van fer una sèrie spin-off que era un desastre, però bueno, això no ho tindria m'ha comentat. En torne la metropolitana de ara si diré el "No", "Wythe Stilman", que és una versió bastant llibre de Mansfield Park. Una cosa que m'encanta és que el director explica com va arribar a G.N.A. Austin, perquè crec que es aplicablea a moltíssima gent i sobretot amb els homes. Primer va llegir de adolescent, la vadia Nordtanger, i no va saber entendre que tot era broma, i com que no estava familiaritzat amb la literatura gòtica, no va saber entendre les referències ironiques, li va semblar una tonteria exagerada. Però la seva germana, el cap d'uns anys, li va insistir que li havia d'una una segona oportunitat, per donar-li segni sentiment i li va encantar. Més endavant, quan ja havia treballat molt amb la literatura gòtica, va saber apreciar la generalitat de la vadia. A Metropolitana hi ha un moment bastant icònic en que la protagonista diu que li agradà molt G.N.A. Austin i un dels personatges la Mansfield. Quan ella i la Mana, que hau de desenvolupar una mica, se m'adona que no hi hagiat mai cap dels seus llibres, i que s'està limitant a repetir opinions d'altres i queda totalment enridicol. El més curios de tot és que "Stylman", després, molts anys després, va fer una adaptació canònica de G.N.A. Austin, perquè va fer a Moria Mistat, que es vas a una nova la pistolar i anava de G.N.A. Austin, que és la d'Issusant, que no és gaire coneguda, que jo crec que no tenia cap adaptació a la pantalla. I la pel·li funciona molt bé. Jo crec que té de 6 ones arriscades, com a clóessei vigni, que per viés com una persona zero, per fer pel·lículas d'època, però aquí ho fa molt bé. I és una pel·li que va molt bé. És molt bé, està molt bé. És molt fidel, el que hem vaig a G.N.A. És molt fidel, el caràcter Gamberro, d'aquest llibre que és dels primers de la G.N.A. Austin, que és quan és a doble seny, està totalment descontrolada. I a més a més m'encanta que el director torni a les seves actius de confiança. I ja havia treballat amb la clou i amb la Kate, que a més a més és que les dues. Es menja en el paper, o sigui, estan increïbles a una pel·li que es diu "The Lest Days of Disco" de fer-hi amb molts anys. Hi ha una cosa a l'Ejandre. Abans, es comentat, "Ei, la pel·li de Brighton Preciodes, i no t'hi creuràs, però va ser la primera adaptació de G.N.A. Austin, que vaig veure. -A la prima. -A tothom. I va ser, clar, el cinema, voler expirien, doncs, sí. És que és boníssima. I és que, més a més, aquesta versió india d'orgulli Preciudici té un castig de luxe. Perquè jo crec que apareix el Darcy més exageradament guapo, o sigui, que és massa guapo, per ser creïble, que és el Martin Henderson. A veure, per si algun note, algú d'aquí ha vist Virgen River, un lugar per. o sigui, ningú. Un lugar per assonar, a Netflix, el protagonista. Jo vaig moltes cares de sentir com. És el Darcy, d'aquesta versió bòl i vot, o sigui, és molt fort. Jo, quasi, caig de la cadira quan ho vaig veure. Jo crec que vaure a tothom, perquè més està juveníssim, està guapíssim. El Mister Vingli era Navin Andrius Cadió, per no emquiés, doncs és el saït de l'ost, i apareixet també al pacient anglès. I, per la insuportable, Carole Vingli la interpretava la fantàstica indire barma que m'els recordarem per Roma o per Joc de Trons. Ah! I una menció especial per el UICAM, que el va interpretar d'Anil Gilles, que diré que és aquest, doncs el recordaré per ser l'elègia Michael Sond de Croniques Bonpíriques. I aquest també, surà, Virgen River, em sembla. Sí, sí, sí. És un aborosa descomunal, però. No, però ara, Bright, amb fregió, disprime, també. A més, la directora és la. No vull dir malament el nom, però Gordynder Shada, la mateixa de "Vended Life" i "Trou" que va ser a portar molt bé la història d'una societat en el matrimonia, convenència encara està a l'ordre del dia. I segurament, per això, Jaina Austen és especialment popular a l'India, que a cada dos altres, a vegades, ens pot semblar molt llunyà i no va llem el valor, per exemple, de la Fanny Price, rebutjant un home rig. Sí, també, ara que deia això de l'India, fent cerca, vaig veure que, per exemple, també hi tenen una versió bòlibut de. de "M" que es diu Aïssa, que sempre surt com una versió de les bones, però que no l'hem de trobar. Tinc un que està molt influent, ja de parclo, oi? Sí, sí. Avui sordiu en molts veures. I ara, per acabar, no són periodes d'rames, però, com a si d'ereta del pastís final, hem de parlar de les adoptacions de novel·les clàssiques, no victorienes, que molta gent no sap que ho són. Fem un repart de les més rehi abans. Comencem per cruel intentions, o sigui, les amistats perillós. És una adaptació de les amistats perilloses, un clàssic francès, on es coneixerien. I se enamorarien la res "Witter Spont" i el rei amb Filipe. I poc després es casarien i tindrien una filla, laava, quan només tenia 23 anys, la risc. Bueno, un tema. I un filla, també. Tenen dos. Doncs, dos. Després tenim ten "Things de Gera" voliu, segurament una de les millors comèries romàntiques que han aguantat millor el pas del temps. És una adaptació menys missògina, gràcies a Déu, que la obra de Shakespeare, de "Taming of the Shrew", una rei amb els pronunciat, la fress taga d'humada, i apareixen en una estat de gràcia absolut, la Juli Estils. "M'ha mostrat la gent, tu he, no he, no he, no he de fer el clau, no he de fer el bit, no he de fer el lloc. També hi sur "La n'hi haurà el head ledger". # I love you baby, # and if it's good or wrong, # I need your baby. # És que és icònica aquesta pel·l i també el "Jord" el "Josep Gordon" levi. Després vam fer una seria l'època d'aura de la IBC Famili, que era molt entrattinguda de dir. Una altra que molta gent no sap que és una adaptació d'un clàssic és "Its what's shut", que és una adaptació d'estanlícobric de "Relatso miat" d'Arthorios Nitzler. I la vam protegonir-te la que ja vols encarar a era parella, el final de la seva parella, Tom Cruise i Nicole Kidman. Sí, l'Uwapa, que està l'anycot Kidman, en aquestes pèl·li. Increïble, l'hi que deia, bé, fins i tot, una sema reta anterior amb calcetes o sigui, increïble. I tots els. o sigui els interiors, la decoració, la roba, la pèl·la, no sigui d'aquest "aper" New York, piggicim. Una pèl·la i de Nadal. Sí, sí. "Anyone but you?" El gran problema de marketing, de promoció d'aquesta pel·lícula, va ser no a visar que era una adaptació de molts rui per no res. I en lloc de això ens va reintentar fer creure que els actors s'havien embolicat cosa que ens donava absolutament igual. I és que és una cagada norma perquè el públic objectiu d'aquesta pel·l adorem d'exaptacions lliures a Shakespeare. O sigui, la gràcia que em va fer, que els protagonistes es diguéssim "Bea i ben", és a dir, "Bea triu i ben" a dict. # Feel the rain on your skin. # # No one else can feel it for you. # # Only you can let it in. # # No one else, no one else can speak up. # Bueno, jo crec que va la pena que per acabar fa una repassada ràpida d'aquestions de Shakespeare, perquè hem fet de la gent, tenim de raons per odiar tant la festa gàdomada. "Anyone but you?" molt rui per no res. "She is the boy, is an inspiration of the night of race." "Heu, is it history?" I don't know, is it Julieta? "X Machina, la tempesta, My private IDIO, Enrix Quart, i el rei jo, Hamlet." Alejandra, no tu que ens hem quedat amb moltes coses per parlar, així que no descartigents que tornem a convidar amb el tinc. I això sí, abans d'acabar, perquè la carlota no sents mòriu de fomo, li hem demanat que ens digui quines és el seu period drama preferit. He anat a dir que jo, més que tenim un period drama preferit, el que tinc és una manera de fer videotrames preferida. Jo soc una senyora molt fan de la BBC, així com en general a la vida. Si hi hagués de triar-ne un, diria que el més important, per mi és que la BBC normalment es prenal temps, per no només agafar una obra i fer-ne una pel·lícula, sinó fer-ne una sèrie, i donar els espais i els personatges, donar els espais a la manera, no? Describrada de la majoria de les nostres autors preferides. Per mi, la gran descoberta de això va ser amb nartissot, amb la teixena de "Fansouth", que em sembla excel·lent, sí, em sembla absurdament maravallós, de la feia de la primera lluita d'una lluita i després, a la teixera BBC, i després m'ha de generar llegir a la Gaskill, però si negues de d'estaca a una altra, evidentment, gran fort és absurdament maravallós, però també la teixera d'urgull i prejudicí de la BBC, i jo soc molt fan del Collin Fert, però no és només per Collin Fert, sinó també per la manera que tenen de retratar-ho. Jo crec que és una cosa que és molt difícil de fer, és fer una recreació històricament acorada i a més a més que tingui un sentit, que sembla el que les nostres autors d'estam volen es mostrar, i que no s'asalti res. No s'alter de res quan estan parlant d'un llibre de teixers, de les 4 hores en despàgines, normalment és difícil, i en canvi, si ho pots fer per fer-ho amb una pel·li, i en canvi, si ho pots fer una sèrie, doncs això que guanyes és absurdament maravallós. Així que no la xarany. que es genera les. Què me prens avui? Vinga, va. Què me prens avui us resomim amb 5 punts. Punt número 1, que els periodes drama són una manera excel·lent d'entrals clàssics i d'animar-se i agirlos. Punt número 2, que les adaptacions de clàssics poden ser de moltes menes i moltes de les pel·lícules més populars i que no ho sapiguem. Punt número 3, que és millor que en el FliX no s'acostiga a la G i no ostent. Punt número 4, que mai hi ha prou versions de donetes. Punt número 5, que el nostre d'erci preferit sempre serà el que haguem vist primer. Però que el Convin Fert sempre no aposta segura. Bueno, nens, doncs això ja està. Us esperem aquí el dia et dots de febre el joc i ho farem per parlar de la jugatera de WinFern Hall. I com que és molt llarg, parlarem només de la primera meitat, fins al capítol 29. I us recomanem escoltar abans al capítol que els i vam dedicar a les preguntes per obrir la família. Doncs nosaltres som, normalment, la Carlota, Freixanet i la Blanca Pujals i ho hem comptat amb l'estimada Alejandra Palès. Moltes gràcies a tots per acompanyar-nos un cop més. No voldria m'acaba sense donar les gràcies a tota la gent que ho he fet possible. Mil gràcies al joc per acollir-nos el Jordi P, per fer que maja els botonets, a la Lai Salvador, per posar vau a les separadors, a les filles europees, per seguir-nos juliàguila, per la Sinto Inicial, i a les vuc per seguir-nos les seves cançons dels separadors, i aquesta eint. sinto final. Moltes gràcies. # Són els bonitos, eh? # #