Punkis Decimonòniques | 04 x 01 | Anne de les Teules Verdes

[Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] i no ho sé, però no ho sé. Per la mateixa, el seu pare s'havia casat, i ara ja podrien acollir-la. La mòtsia que s'anen a viure amb ells, o que s'anen a viure amb ells, tornant amb el seu pare i escapant de l'escola. Es comença a fer gran i considerant que ja no té edat per seguir corrent per els camps. La seva família li fa notar que hauria d'estar molt agraïda a tenir una casa. I que havia de començar a propar-se de ser la seva veritat la vocació a cuidar dels altres, dels cosins, dels avis, dels futur marits i dels fills. Per seus diaris, personals, sabem que això, doncs la marga va moltíssim, que no la respecteven per ser una dona i no t'haverat tractat diferent que els seus cosins queden homes. La mòutva veia d'això una temporada l'escola, per tot el tema que tota la profe, fins que va arribar una nova mestre, que va encuregir a creure a n'hi ha mateixa com ningú havia fet abans. Aquest tipus de persones les enomenen esperits a fins. Cuc, de l'ús un ai. L'ús i mòutva es porcés en estudiar i em resonar-la interactualment. Es van sentre una flama dins seu. Des de petita, somia amb la seva escritora. Tot i que la seva família, com es podeu imaginar, ens va desencoregir moltíssim. De seva àvia, però li permetia anar a la literadia society que era una mena de buclap xulíssim. En total, que quan va fer 15 anys, el pare diu que ara sí. Ara pot anar a viure amb ell amb la seva dona i amb el seu nou germà, perquè aquest senyor ha profitat per tenir de sentència mentre estant. En total, que abans és 5 dies de viatge amb tren i el seu avi va acompanyar fins a l'allà de Prince Albert. La seva nova madrestra tenia molt de caracte, era bastant menaire, diguem-ne, i a més a més no només tenia 12 anys més que ella. La primera cosa que fa la madrestra és acomiadar la criada, perquè ara tindrem una noia que ho farà gratis. (gràcies) A més, ara està vagi a l'osa del temps que passava el pare amb la mod, no és com si tingués 15 anys per tirar enrere sense. La mod arribaria amb una trajectòria molt diferent. Una mica t'ha com la Fanny, preis de Mansfield Park, a la seva comunitat tome l'altrecte bé, que és de les famílies més respectables, ha viscut comodament, ha llegit els clàssics des dels 12 anys, i la mod, evidentment, s'empanadeix moltíssim, de ver, deixat casa seva a l'allà de Prince Edward, per fer-ho aquí, a venir de fer de criada gratis. Començant a l'escola de Lilla del Prince Albert, és bastant cripí que el professor comenci a fer-li massa cas i a preguntar-li si creu que la seva amistat pot portar una altra cosa. I ell diu, "No, no, no, no, no, no, no, no, bastant mal rollo, us he de dir." Però arriba un punt de llum en totes posarem llum a la foscó, perquè es publica, per primera vegada, un poem es seu. Havia llegit molta poesia i literatura romàntica. I ja des de ben joveneta era molt bona amb les descripcions romàntiques dels paisatges, i jo crec que això ens creia claríssima totes el moment, perquè això és molt fort, perquè fins i tot avui, a dia d'avui seria molt perillós un viatge de quatre nits fora de casa per una adolescència sola, dormint més a saber on, i a més recordem que estem en una època o en una nascència caràvina era entès com, vale, però bueno, tot i que la nena pobra arriba i tot i que tota la família sabia que arribava ningú la va a rebre l'estació i es queda dues hores esperant. Els sentiments i pensaments que devia tenir durant aquelles dues hores que ens podem veure però elsàctics de l'inici de llibre i sembla que li dona a l'any de rebu de que hagués volgut tenir ella. Ai, que em posaré a plorar. Com que els seus avis i tiets no venien se'n van a casa als seus cosins al canbel. On realment, s'hi havia sentit molt integrada, i era l'unic referent que tenia d'una família ideada, amb un pare, una mare que s'estimaven uns fills, amb ells passa una setmana abans de tornar a casa als seus avis. La seva tieta canbel no és que fos una dona jo super especial, super culte extraordinària, però li va regalar un dels records més felissos de la seva vida. Un vespre va anar a l'habitació dels nens a corrocarlos quan ens estava anat o remint. Va posar a llibre la manta, li va posar la mala espatja i va sospirar. Ai, els meus nens estimats. La mou mai va oblidar com es va sentir i mai va deixar de serca aquest sentiment. Va poder deixar de sentir enveja per seus cosins de tenir aquest amor familiar. És que quina pena. Sí, em trencar el cor, t'ha d'avagar, d'això. La mot vol seguir estudiant. Però per què es pregunta l'avi? Per si una professora ho rar! Ah! Per sort, sort, sort, l'àvia, que ve el rescat. I li dones diners per estudiar. El problema és que el curs de professora consisteix en dos cursos i l'àvia només té sentins per pagar-li un sonany. Així, que haure de fer cursos en un sonany, no sé si ho són, algú. I què estudia? A veure que estudiava, doncs estudiava anglès, grec, química, matemàtiques, històries romana i gn. Escolmanats ben. Hi ha moltes més coses i ja vaig perdre el compte de l'edat. A més a més, perquè a part de fer 80.000 assignatures, la mot, obviamente, que fa, doncs, sap un tel club de debat. Escrivia per diària de l'escola i tenia moltíssima vida social i era superpopulat. Si és que m'estic estracent, només d'aigir, t'han d'activitar. Com arriba aquesta bona tot? És nota que era dol·la sempre. Bueno, vivia a la residència de l'escola i les seves experiències i les veurem reflectides en un altre de la saga de l'an, a l'an de la ella. Entre les seves companies, és triada per fer el discurs de final de curs, i és considerat per tots una feça d'art, però un cop més, o és que hi ha una paneta, perquè és que ningú de la seva família la va veure a la graduació. O sigui, pobre fill, realment. Cada cop que vas llegir a ginnona, és que li va d'una n'ella tot el que no tinguut. És que no la mereixen gens, eh, que està gent? Bueno, m'ho quedo. Almenys, això sí, quan torna, a l'igua, el prince Edward, la veu buscar la seva àvia. -Vamor! -Va! Amor! Però clar, ara toca trobar una feina. Jo, obviamente, si en un alumbre abriguant, ens ha rebut moltes entrevistes, però recordem l'àvia que li prohibix anar a les entrevistes. -La veritat, eh? -Al final, a base amb molta insistència, aconsegués una feina professora, i és que més a més ho fa molt bé. Hi ha per de treballar a professora, doncs comença a publicar. El que faig és que el principi, doncs, clar, no ho fa per diners, ho fa per reconèixement i la visibilitat. Bueno, crec que això és molt familiar als escritors i periodistes, fins i tot avui, i dia. Però la mot no en té prou. Volen a la universitat si o si. I veu com a seus cosins, no només hi poden anar, sinó que sobretot la família està molt fagista pagar els estudis. Però, finalment, una altra vegada l'havia intervè. # Oh, que l'hau. # Aconsegués els diners que li falten, i a més a més la porta en cotxe a la universitat. Oh, m'hoos! Una més a més, l'ancuretge en escriure. I ara sí que comença a guanyar diners, gràcies a la seva escritura. A veure, obviamente, per sorpreses de ningú, el treballada, la mot va ser una gran defensora que les dones havien de rebre alta educació. De banda la pregunta de què ens aporta a educar les dones, ella respondia aetre millor dona. I tornar una miqueta a la Maravallosa Meri Wollstonecraft també educarà millor els seus fills. Sentit comú, senyora, sentit comú. Però la mot no tenia prou diners per segure la universitat, i a tornar a ser professora. I la mot comença a entristir-se. Els seus amics, o sigui, això no estudian la universitat, que es comencen a casa i ha format la seva família. A s'entrapada, madalta, esgotada, sense energia de perre, o sigui el que vull reconèixer com una de pressió. I el que és pitjor deixa a escriure. I en aquest moment, d'estar al fons del pòl, totaltment, el seu cosí, el cosí tercer, no us espanteu. I li demana la trimonia. Era perfecte per ell. Era una dona molt ben educada, havia viajat, i la seva havia educat per ser una mestreçada casual. I la mot de s'accepta. Tot i que no l'estima, parla de protecció que li pot proporcionar. Però, bueno, prepareu-vos perquè era una miqueta de "Safrets Victorian". # No puc evitar, ja no sé conferir. # Mentre la mot encara estava treballant, abans de casar-se com a professora, viu a la casa del poble amb treballa, i comença una fer amb el fill de la família que també era jove. Havia miet a fer, però no sabem ben bé fins a un barrival a la cosa. Per ser us diaris, sabem que es feien petonets a la seva habitació. Bueno, però que amb l'illusionada, perquè arregcem el seu cositer ser, jo crec que no estava. Total, que a la copa més a més es mora al seu avi. I volia li tocarba. I fa allò més fomentar i el que més esperava ella. És a dir, anar-se a viure amb l'àvia, que tenia dret a viure a la casa, mentre estigués viva i bé. En els desfal, seu compromís matrimonial, amb l'excut del seu compromís matrimonial, amb la escusa de cuida de l'àvia, mira, ja ho diuen, i realment el que vol fer és escriure tot el dia. D'això de ser professora, ja que ara sí es pot guanyar la vida escrivint. I a veure, és que aquesta dona va ser realment prolífica. Va escriure més de 19, 530 històries curtes, 510 poemes i 30 assajus. -Doncs hi ha el temps. -No ho sé. Travelladora era. Això. Jo trinclà. Ara, com era capa. Si una cosa que és molt divertida és com com era capaç de ser publicada, i en les grups, a més ser publicada, tantes revistes. Si recupereu el capitul caliant de decà, la nostra estimada, i el que no tenien i per pagar els cellos. La mot, en canvi, recordem que vivia literalment a la postòfis del poble, i a més em iba a crear una mena de sistema per enviar els seus manuscrits a les revistes. Jo és un comentat que coneixia molt bé el contingut de les revistes i enviava els seus relats a cada escuna segons el perfil d'aquesta. I si li tornaven al manuscrit rebutjat, posc a canviar la direcció i tornarà ambia. Ràpidament a una altra. No mirem des d'un punt de vista empresarial. És tíssima, la teva. En canvi, en canvi. Aquesta època va ser les més bones per ella. Hi ha llunyada la depresió. Tot i que l'ambient posin una mica tens, perquè el seu tiet, que era l'areu de la casa, es van fer de moltíssim per no poder fer fora la seva mare i la seva nabota molt de casa. O sigui, aquests tiets i cosins. En aquesta família no hi ha més nom. Total, que un dia arriba la seva vida que ve li fosc, que era el nou que tallà. Total que la mòbia tenia 29 anys, volia ser mare i a més a més sabia. que el dia que es morís de la seva via, basicament la faria en fora de casa. I, per tant, la mot esposa dos projectes per endavant, aconseguir que li proposa i matrimoni al Hot Priest i public. T'has fet molta gràcia amb el canta. Però t'he talut, una mica. T'he talut basant ara, amb mi pas potent. I el segon proposit era publicar una novel·la. Però ja li havien rebutjat un manuscrit i ara necessitava una idea, una inspiració. Con un dia, me veuré una fotografia de la model Evelin Nesbit en una revista. I d'acop, li va aparèixer tota la personatge del nen al cap. I a partir d'aquí, la novel·la va brujar. La mot insistia que l'an no era el seu vol terregó per molt que profites espais i experiències de la seva infància per a construir el personatge. I ens van a mi a la paneta, perquè per el que us hem comentat, realment el que sembla és com un retrat del que li hagués agradat que fos la seva infància, amb molta de gent que li fes sentit, que l'estimada amb la seva rares i el seu caràcter em imaginatiu. I on, no l'estimava mal. O sigui, on l'estimés sin malgrat, no sé on no hi ha. La frase, i realment, el tema que dona inicia, la llibre, és "no em voleu perquè sóc un noi". Que és el gran trauma, que és el que va portar sentint des de la tendra infància de molt. Tot i que vas dir una obra, el 1905, va haver-hi un punt que va rendir-se, i fins i tot va guardar el manuscuit amb una caixa de barrets, ja que cada dia tot qui li enviava acabava rebutjant-la. Al final, el nostre jod prist ha de marxar de viatge. Però abans li demana a matrimoniala molt. Jaus! Poc temps després ha consegueixin signant contracte per publica l'an. Has publicat a jo壮 d'1908. I nenes, és un éxit. No, no, un éxit. Va vendre més de 9.000 copies en els primers 5 mesos. O sigui, això de 2024, que va aïtora, els dir que ja diuen com a llibretera, i estic així, m'ho siguin imaginant. 1908 es va reimprimi deu vegades el primer any. El poble de Carvach passi ser un lloc de perecdinaig. La gent no en té prou, no, ni a prou. Ràpidament. Ràpidament ha de fer una segona part en què l'any ha de tornar a casa per cuidar de la marilla, que és també un eco de la seva biografia quan ha de cuidar de la seva àvia, a més a més de ser un éxit comercial i de ser molt estima. Tentre el públic també és un éxit entre la crítica. De fet, Marc Tuein diu que l'any és el personatge més, lo que vol, com més agradable, estimable, des de l'ALIS. L'èxit era les teures verdes va ser mundial i, rapidament, va portar a les primeres adaptacions de cinema mut. Però la cosa seguit fins el dia d'avui passant per la molt estima de adaptació del 85 i per la adaptació molt recena Netflix que va ser un éxit. La mot comença a guanyar-se molt bé a la vida escrivint i a més a més era una gran dona de negocis. Realment, ara ja no necessita tant el matrimoni, però tot i així tira endavant amb el prometell. Una cosa, o sigui, una cosa. La mot era catalana. Per què? Per què? T'he sentit de bo. Perquè, doncs, confinament, decideix que es quedaran amb el capellà, decideix tenir comptes separades, com una separació de vens de tota la vida nenes. Que bé que ens funcioneix, sí. En general, hi ha poques autores del pot que es que s'hagin casat. Però la majoria tenen una cosa en comú. Es casen amb mossens. Charlet pronte, una, elis i abet casc, dos. Ara la nostra lúsima de Còmari, tres. Actualitzem el mercador de mossens, tres! La lúsima de Montgamarí va viure sempre al Canadà i la majoria de les seves llibres passen justament a l'illa del Príncep Eduardo. El Canadà és un autor a molt estimada i respectada va ser la primera autora d'aquí d'accepter per la British Royal Society of Arts, i a Canadà és reconeguda com una persona d'importance i nacional històrica. El llibre d'aquí traduit amb més llengües és justament l'ana de les teules verdes, però ara seriósament. Quan els llibres d'aquí coneixeu-va? No li tre. Digueu-lo, li tre. No sé si m'ha dit Montgamarí, va haver de lluitar contra la de presió, el rebutge i el sexisme. I ens podríem seguir els parlants sobre la resta de la seva vida, però potser ho haurem d'aixar per un altre capítol, a part de perquè és molt trista, sobretot perquè intentarem seguir a gent de següents aventures de l'an, no és presió i saber amb uns ros. -Sisplau. -Sisplau. -Sisplau. -Aquí va fer moltes seqüeles fins a 8. S'agrindes diferents edats de l'an. Sí, sí, però què vas criure? Bueno, va, com us podrem imaginar, avui parlarem de l'an de les teves verdes. S'ho he de sorpresa de ningú. És l'obra més coneguda de l'hòstic l'odmón Montgamarí. On va bocar les seveses propies experiències com anòilla creixent en un entèrrer oral, va ser influenciada per altres hibres infantils, com d'un oixu vanils, com donetes, o al·lície al país de les maravelles. Comencem per personatge, l'an. Com us hem comentat, es va inspirant un carreral que veia llegia el diari d'una parella que volia adoptar un nen, però es va importar per error una nena. I va adoptar igualment. Per rostre, això sí que us havíem portat perdoneu, es va inspirar en veure una fotografia que va veure en una revista de l'èvelin Nesbit, que es va penjar a la seva habitació, també com un recordatori del seu idealisme i espiritualitat juvenils. Per un petit s'afredge, Victoria. L'èvelin Nesbit, molt resumidament, va ser la primera supermodal de la història i va tenir una vida personal molt, molt intensa, va començar com a corista, o va començar un home que va estar a vosander i va començar a casa, i va començar a casa, i va començar a casa, anem al lloc, la casa. La casa de les teules verdes original és una granja del segle XIX, i es troba a caver en dis, a l'hiatpins de Eduard a Canadà. Les teules verdes va ser propietat originàriament de la família magnil, que era un espariens de l'Alusima de Montgómeri. La difícil va ser construït per la família durant la década dels 1830, i si vam fer ampliacions entre 1870 i 1921, deixar-la amb la forma que té actualment, perquè si nenes actualment es pot anar a visitar la granja de les teules verdes, i a més a més és un lloc de pràctic dinatge dels fans de l'Alent. Però, en llibre en realitat, fa un entrada una miqueta estranya. Perquè el primer personatge d'abon li que coneixem no és l'Alent. Ni tan sols la família amb la de la casa on viurà. Si no la veig en l'Índe, la veïna, cotilla i rància, que vigila tothom des de la seva finestra, la senyora l'Índe i el maciu, que esquiva buscar la nena l'estació. I l'han entrella a tope des de la primera sena. És una nena amb molta imaginació i que et xerrep als coses. A més és que la veig parlant tan ràpid com nosaltres. Jo crec que és la bonqui original. I com la propia mot troben la imaginació al sobrefugi de les situacions complicades, i comencem a veure que n'ha viscut un món de situacions complicades, això sí, no ha perdut la alegria de viure. No és esplèndit pensar en totes les coses que ens queden per descobrir, en fa fel·lis està a viure. El món està m'interessant. Jo he de confassar que això li vaig dir a la blanca com vaig començar a llibre, portava vimpàgines. I li vaig dir que és que m'he vist molt reflectida en aquest llibre. He sigut l'anen molts moments de la meva vida. Era una nena que no callava, això de l'aigua amb la llengua massa llarga i molta mala llet. I que segons com no podia evitar ficar-se amb problemes, i realment la gent l'ara ha erregut molt, però sobretot he empatitzeut molt amb els aduls dels meus voltants. O sigui, des d'aquí, perdó, papa i mama, ho sento. I perdó, a tots els meus propis. Vale, si t'hi esculpeu. L'AN, com la Jo, la Amy March, són referents molt importants per les nenes lectores i una mica diferents. Crec que per això ens l'estiment tot estan, perquè cadascuna si veu representada en moments diferents. Per exemple, a les nenes que parlaven massa i en paraules considerar desparaduls i que aquests se n'en reien. Però si tens grans idees, es deia fer servir paraules llarges per expressar les veritat, la lògica de l'AN desarm al macio. I que sempre li havíem fet polles dones a ser en compte amb aquesta nena amb una intel·ligència més ràpida que la dei. Potser amb una miqueta de context. El macio i la Marilla, els seus pares de d'octius, són dos germans que viuen a les teules verdes i que realment no s'han plantejat mai separes. No ens diu quina de tenen, però per la relació que tenen amb els altres veïns, fa una estona llarga que haurien de ver si ha casat i tingut criatures. Però això no ha passat. Han decidit adoptar un nen per tal que els ajudi a tenir cura de les terres i els animals i per donar-li una educació. Estan buscant un areu i potser algú que els cuidi quan es facin grans. El macio és una mà profundament tímit, molt introartit i molt tussut. Que ja ve no parla mai, té po de les dones en generant i de les nenes en particular. Però quan prenen la decisió és per sempre. I l'ània que haigut bé. Però qui m'han a casa seva és la Marilla? El macio la anat a buscar l'estació i tot i que evidentment no és un nen doncs decidés portar-la a les teules verdes, al menys per aquella nit, la pobra an està més camusionada. Però m'agrés pensar que ja li verem a casa, sap, des de que tinc memòria, m'ha inetincut cap de casa. Només de pensar que tindria una casa de veritat, ja et torno a sentir que hi ha dolor agradable. Oi, què és meravellós? I veiem reflectida la recerca de la mou d'un allar, un sentir sestimada. Com la propia mou, l'han canviat els noms quan de les coses quan la seva vellessa l'emociona. I el seu onomen tètic, doncs no arriba, a l'alçada del seu sentiment poètic, llac de les aigües platejades, camiblanc de les delícies, el pobra macio, i que és un esparit, doncs menys. i quan li demana, però no emusia especial, només s'alegudaix quan els cugombres tenen úrgues blances. Tot poesia, aquest senyor. No ho poden parlar de què pot. Però, a veure, un moment, no només això. Podem parlar d'aquesta enèrtera, una síndoma d'estem del amb conseqüències físiques. Jo calitar el nen li fa mal al pit de veure coses boniques, o sigui, una mica intensos i cains. És que l'han té un punt entrec centric i sensible, li diu "bon enit" a les coses que li agraden. Insisteix el matiu que escolti els arbres com parlen mentre dormen. Però, clar, quan arriben a casa, la Maria, veu, evidentment, no són nen, que era el que necessitaven i està decidida tornar-la, l'han explotatriestesa. No em volen, no em volen perquè no soc un nen. No m'ha volgut mai ningú. Tot i el moment desesperació, l'anti-energia per insisteix que li diguin "an, amb una E", tal com la mought, va insisteix, que li digui "sin mought" i no m'audè amb una E. El matiu, però ja que he hagut sota l'ansis del nen, i no volpast tornar-la d'aquests serviria. Potser li podríem servir nosaltres a ella. M'ha ciucupert, em penso que aquesta nena tan bruschet. És que la Maria i la Amiga és tot una altra planeta. És una dona molt resolutiva, molt modesta, i que treu el que quan treu el que ha de donar en d'an, li surt al sarcasme. És molt prudent habitualment i tot i que no és mala persona, a l'inici, és que com una moxama. Les descripcions són molt boniques. Sense ser fe xuga, es nota el posit de les seves lectures romàntiques i a més que d'hi tenia molta trassa. La primera vegada que l'an, veu el paisatge des de la finestra les teules verdes, no pot evitar emocionar-se davant de tanta ballesa. No hi ha vius mai restant bonic. En un demàtic o m'ha quedat. No sense com si estimesis el món sense. Conneixem més coses sobre el passat de l'an. La meva mare també feia de mestre a l'institut, però quan es va casar amb el pare va deixar fer classe. Un marit, ja és per responsabilitat. És que no podem evitar que ens erranquis sempre una riallada. Com la seva mare, la mare del llant mordes, després de néixer ella, ha de ser dolts, pudeu dir, mare. És molt interessant perquè la història del llant és molt més romàndica, diguem-ne, del que ella es pensa. I aquesta és una de les coses que la tenen obsacionada, el romantissisme. És que ara mena un personatge que no s'adona de la importància que té, perquè és la seva vida. Una altra cosa molt important és com ens presenta el personatge. Deixem davant de moment, deixeu-me que no és el guiu. Deixeu-me que parla de la traducció d'aquest llibre, que és una absoluta meravella, o sigui, està tan ben trobada i està tan ben fet, i gràcies. Estem, bueno, Eva, com es erna el que està aquí, entre nosaltres, una plaudiment. Al bo que volari és una delícia i esperem que segueixis enfrescada amb la continuació. He sigut un goig de gilo, de veritat. Torne'm això, és a dir, la presentació del personatge. És a dir, no, és un personatge molt trist, és un personatge molt dramàtic, és un personatge que ens donaria per ser un personatge de diquins. Però no hi ha gairebé res més allunyat de diquins que el que es presenta quira molt. O sigui, no és ni cursi, ni carinclo, ni trist, i en canvi ens està explicant la història. D'una nena que s'acada de torfena i d'aquí se m'ha anat fent carreg. Altres dones que la volíem cuidar, però sempre hi havia una home que no les acabava de deixar en fer que la col·lissin del tot. És una nena que ha treballat com unes carres i que s'han assortit, perquè és espabilada, i que més o més no valora gens al seu tal·lena d'aquests sentits. En el passat de l'any, havia hagut de fer de crida gratis, i el destí que tenia preparat per ella, la senyora Bléved, veiem reflectit també aquest temps que va passar a la Montgomerí amb el seu pare i la seva madrista, fent de crida. La Marilla i la seva maternitat callada, diguem-ne, és tot un tema. És una dona que no ha creat mai amb ningú, i que volia un nen perquè fos treballador, i compartir-ne la crida en se'm el seu germà. I en canvi, quan es trobalant, decideix que s'han de cuidar ella sola, que el mat i el pobre no ha de fer res amb una nena. A més, què de professina amb la història de vida de la nena, però no és del tot capaç de convences que no les vol deixar marxar, fins que no li auguren una vida pitjor. És un acte d'amor, crec, i de fer-la a humanitat, i en l'any que em sembla molt fort. És molt divertit perquè la Marilla es passa d'estona com mesurant l'amor i sobretot l'afecte que té cap al·lant, perquè no soc ni noti massa, per no aviciar-la. És tan demoral protestant, o sigui, estan calvinista, no pot ser més calvinista aquesta senyora. Però m'encanta perquè quan està molt cansada o se'n s'espera, li surt al cerca i és molt divertida, i no para de referències de com l'antela llengua molt llarg, no callen-ho, és fantàstica. I en molts moments donen la sensació com quan un n'enfona trepallaria i les de renyar, però s'et escapa el riure. Sí. És boníssim al moment quan està resan i diu cordialment, en lloc, també. Sí. Tot i que l'any ignoro la forma, la seva manera de viure la religió, és molt més proper el sentiment de gratitud sin ser, la propant molt més en sentiment pur religiós que no passa a aquestes oracions buides, digau-me, pagant-me, però és que ho crec així. Un tema constant és com l'ant està obsessionada amb ser bonica i no em té prou amb ser llista, però pateixin infinites vegades que es m'asaprima pel roge a pigada, un respecte per les pigues, com deia el meu padrí, que ara pigada per estimada. Yes. Que recorda una miqueta a la xerlot bronte amb la seva obsessió per ser bonica? Però. L'ant no només sumia amb trobar una família que la cuia, també una amiga delànima, una espadita firma. Una cosa molt important que veiem la literatura escrita per dones és la mistratfomanina, una necessitat, un refugi, i literalment una salvació per a moltes dones. Añoñanza de la falsa rivalitatfomanina que veiem els productes fets des de la mail gaze. Com ella mateixa l'ant té unes amigues imaginàries per ompliar aquest wit, que són també els seus reflexes en un armari, la queit Mauris i la violeta. Crec que estem d'acord que és de la senyora Norris, que algú no tenia una presentació tan desagradable com la senyora Reig. Això que serveixen general per la gent que comenten els respectes dels altres. Un ha de aplicar la llei de tres segons. Si no pots canviar tres segons, no cal comentar. Si és un moc, si és un tross d'enciament, les dents, molt bé, tres segons, si no, millor que hi ha. Però a l'herda, perquè la reacciona és maravallosa. A la feu-vos, eh? "Lo diu, lo diu, lo diu, lo diu, lo diu, com se traves a dir-me prima i lleigia, com se traves a dir-me pigada i per roja. Bostè és una dona grullera, maleducada i insensible. Le agradaria que li diguéssina a vostè, le agradaria que li diguéssim que és grossa i malgirvada, i que probablement no tenia una grulla d'imaginação." L'an entra a. no, no. Podem parlar de dir-me. Oh, aquí no ha barabella. És fantàstica. L'an entra en aquesta pataleta, també d'interpretada, per la Carlota. Crec que n'he fet al d'aquestes. Però també hem de dir. Què. Què coi? Es creu? Aquesta senyora fa en aquests comentaris tentes agradables. I és molt guai veure la tensiósmarsió de la Marilla, que no pot evitar posar la seva amigal seu lloc i donar-li una iza de comportament. Una cosa important és no tractar els nens i els joves com tontos. I aquest llibre és molt divertit i molt ironic, sense peles coses massavidents, i fa el actor complice, sobretot amb els pensaments de la Marilla, que no pot haver-te a pixar-se de riure amb la an. Una de les coses que són importants d'aquesta episodi és la reacció de la Marilla pel que fa a l'any i a la senyora lind. Però també, i sobretot, la conversa que tenen després, un cop plan entre tan còlera. L'han dit que hi ha coses que li han dit a ella que ella es pot dir de la mateixa, però no concentrar que ningú més li digui. Però és interessant veure com m'agrad que la Marilla sap que l'han terror, perquè qualsevol se'n fa d'arries, i li digui, si lletge la cara, sap que la de renyar, perquè no pot tenir aquest comportament. En realitat, és un comportament de marassa, absolutament maravallós. A mi la Marilla m'encanta, he de dir que m'ha robat el cor, absolutament, perquè crec que té un sentit de l'humor brutal i que quan intenta fer-se la persona seriosa, bueno, pues li sur, com li surt. És una tia molt dura, és una dona que ha passat a la Marilla bé i que aquí no li han ensenyat que és a t'endresa, i m'agrad tot, serà la mare que l'han necessita. El millor de llegir llibre jo venir és com aquest, és que no són tan profundament tragi com les germanes brontes, o sigui que si l'han demana una millàmiga, una migada d'ànima, una esparitafí al tindre. I així, sense presenta la diana, una nena, que és la seva veïna, i que no havia conegut fins ara perquè estava fora visitant la família. És una nena superdolsa, molt bofona, amb més imaginació que l'han, però amb les mateixes ganes de viure i amb qui des d'un anici, ja es prometen a mi estat aterna. Aquest moment de promesa és super bonic, és molt icònic i és important veure el representat. Una cosa que ens ha passat, que ens ha passat sovint a la literatura de jovenil, és que amb mi s'ha representada la misitat, m'has col·litat per a aquesta edat predolecena entre els 18 i 12 anys, des de una perspectiva molt idealitzada. S'ens diu i s'ens mostra que els nens d'aquesta edat són molt més nobles i que tenen amistats més senzilles i més sanes emocionalment. I de fet tenim moltes amistats m'has col·lits d'aquesta edat representades en llibres de la mateixa època. Penseu per exemple a Lillad Altrassor, que ja em parlaria amb un dia, perquè és una història molt llargada, però si us hi fixeu no hi apareixen cap nen al cap noia, tot i que té tot el sentit del món, però jo us plicai una altra hora, que no m'hi ha hagut parlada de senyors, total. En canvi tenim molt poques nenes que siguin amigues així, des d'aquesta inocència i sense amb ella sense gil·lusies. De fet, ni tan sols de donetes, tenim una relació de amistats tan pura, com la que veia entre l'Anil Adriana, perquè les donetes no són amigues, són germanes, i, per tant, ja estan predisposades a estimar-se. En aquest cas, però el que ens trobem és la amistat de molt de nenes, però molt pura. Està escrit de sens la voluntat que les nenes estinguin nigil·lusia, ni amb ella, ni per crear rivalitat entre ells. Penseu, quan va ser la darrera vegada que veu llegir una amistat, entra l'enès 12 anys així. I em m'udireu. I em m'udireu perquè no ho trobareu. La relació que mostra entre ells és molt bonica, per altra banda tot i que de bon inici hi ha una mica de timidesa, al final, totes les expectatives que l'Anil Adriana té posades a la seva amiga de l'ànima, es tornen realitat. # "Cons City-South" # "Hung, Cons City-South" # # "One of the family" # Perdó. molt bonic, veure que quan li passa. quan li passa qualsevol. que vol que és una cosa realment amb què ella vol compartir és amb la seva amiga. Com quan el màciul i porta a partir de xocolata i el primer que vi diu és que si els comparteix serà més dolts, o sigui, a veure, en la Maria de Salides fa el coret, perquè per molt que no la vulgui malcriar, sigui una nena tan dolça, que no té nígens de varícia i a dintre i que com t'has de resistir això, és impossible. Un altre cosa que és molt important és valora també, com la Diana, és una nena absolutament canònica del seu lloc i del seu temps amb un nom zero ortodocs. Sígui, es diu Diana perquè un fur estè, que era professor, li va posar el nom perquè va ni xocolalla ja, o sigui, sorpres de la família. Perquè Diana és un nom pagar, no forma part del Santoral, sinó que és un nom de la deesa romana de la casa i de la lluna en grec, perta-misa, que és, basicament, una protofaminista que no volia casar a Sant Gisseverra de senyors. És el més estrany del personatge, sobretot per contrastar com es diu les resta dels seus germans que es diu en Mary i coses així, com molt més canòniques. Diu-m'ho de la Diana que tristri, fer-se millor amiga d'una nena, orfana i extraña, com és l'any. El moment en què descriu la novel·la romàntica que li ha deixat la Diana recorda molt amor i amistat de Jean-Nausten. On. Ha de passar molts deseng anys. Es desmaya com si res. Tot el que l'han començant a la escola i, evidentment, no només s'en surt, sinó que és una molt bona alumna. Sabem que l'escola va ser un espai important de socialització per la mot i parlant també ho és, evidentment. Primeremment, perquè és un espai on està amb la seva amiga Diana durant la major part del dia, per també perquè coneix altres nens i nenes d'altres edats, perquè amiga és una escola rural, i per tant, hi ha nens des de 6 anys fins al 16. El moment de l'anà explicant-li que el pro-feli fa ullets a l'alumna de 11 anys. Això és important que els nens expliquin aquestes conductes perquè no es puguin dinar situacions de bus i a més a més no ha romantits agents aquesta situació com fan altres llibres i pels escrites, però amb es. Sino que la denúncia com que el com molt desagradable, no sollicitat. Suposo que és un reflex de la seva pròpia experiència a l'escola de la Lilla del Prince Edward. Albert, perdó. Una altra tema que veiem és l'obsessió del llant en seva unica, contrastat amb com la Diana valora més cellista, pot ser perquè cada escubalora més allò que no té. Lleida a la seva mare, a la seva mare, imaginat que ets la nena més llista de l'escola. I això és millor que se guapa. No, no ho és, va dir l'an, fa menina fins al fons, però faria seva unica abans de que ser intel·ligent. A l'escola de l'any trobarà també el seu archen amic, per sempre, o gairebé, que és el Gilbert. És un cas claríssim de rivalitat i de competitivitat, perquè el primer que fa al nen és dir-li, pesta naga. I com sabeu, el llagre de gens que li recordin, que és pel roge i perdant munt en còlera, i li trenca la piscarret al camp del nen, però no patiu que es pacifica que trenca la piscarra, però no el camp. Aquesta relació de rivalitat acadèmica amb el Gilbert ens recorda moltíssima la seva experiència, però a peu amb el net. En Gilbert serà el seu anàmic durant tota la seva escolarització i en realitat li anirà superbé, perquè és un personatge que la farà creixer acadèmicament. És interessant, també, perquè la seva reacció és ignorar-lo completament. Malgrat que ell intenti fer-se perdonar per diverses maneres, habitualment molt respectuoses. Ojo, moment, amb la firma, el que és d'aquest personatge, perquè no és un tipus de personatge que hauria escrit un senyor, ni el tipus de relació que es presentava en habitualment entre nens i nenes, ni aquella, i a poc en ni crec que avui en dia. Després de trencar la pissarra, que no el cap, el professor li fa un castig molt vegetiu i molt fora de lloc. Escriu una pissarra a una frase i l'obliga l'any a sobre a sota. A ella la frase posa en "Shirly té molt mal caràcter". I a més és que he escrit "An sense la e". Fatal. De cop el llibre té unes vibes, "Generic David Copperfield, Amy Adonetes". Aquest professor encarna tot a lloc que està malament en l'educació, perquè a més d'intentar flirtejar amb una alumna i a més dels castics i humiliants també arriben castics corporals amb on dels alumnes, i sense explicar com un dels pares va caixar-se i que no torni a posar mai més la mà sobre els seus fills. Això ens deixa entendre que no estan acceptats socialment aquests castics corporals al menys en aquest poble. Ara bé, la mot té aquesta capacitat de definir el "Teachers to Un", el tonitor de profe, que és una cosa que s'ha de tenir a la vida és un do, que un té o no té, ve aquesta manera. Aquella inflexió de veu tan sarcàstica que tots els nens odiaven va ser com si donés un cop de fets a sobre d'una farida oberta. A u i sí. És exactament això. Aquest professor i el castic provoca en que l'han decidit així no tornar a l'escola del cabreig i és interessant, perquè per primera vegada, veurem a la senyora lind, fer una cosa de profit, quan li recomanar la marilla que la deixi quedar-se a casa. I ha com alguna cosa en l'art de redemció de la senyora lind de conèixer les criatures i de saber que quan són. així de tus sudes és interessant deixar-les fer que m'agrada bastant, eh, de dir. Entre les aventures d'aptació de l'an, veiem les preses optimistes que et fan tornar les ganes de viure que tant la caracteritzen. Quan arribi a la tardó a les teules verdes, en regala una a les preses més famoses. Estic tan contenta de viure en un món que te ho octubres. I veiem com les dinàmiques de la nova família s'han anat a Sant'An. El Matiu està absolutament encantat amb tot el que faci l'an, i qui fa realment la tascada educar-la és la Marilla. An, An, Matiu, li sembla que hi havia fins i tot que tingués la correnció de llabar-te a fer del supòmig anit, però aquesta vegada tinc cèn. La Marilla sembla que hi ha confia més en els capacitors del llan que en el seu germà d'ull. L'an, a vegades, s'oblida de fer coses bastant bàsiques de bona mestreça de casa perfecta, perquè s'entreté imaginar en sa història, és per a que una cosa clàtia 11 anys o sigui així, soltvia el de clàpios. Un dels desastres que fa és amborreixar sense avoli a la Diana, confonent el xarrop de Gers amb el Min. No he caportat que la mare de l'an Diana es negui a que segueixin senyemigues. I això els dura de clarar-se mutuament a mi estat aterna, i que s'estimen moltíssim, i l'an pobret a fer a meva, està l'ocinant, perquè mai ningú li hauria dit que l'estimava, és que se'ns trenca el cor. Aquesta claració és que a més a més és molt romàntica i molt agraigada de la qual la fa molt divertida, perquè a més a més venim de l'història que està super romàntica que explica l'anament, t'està amborreixen s'ha voler a la Diana, i els lectors d'avui dia ens pot semblar una passada de voltes total, però aquí una servidora de mago de llegir molta literatura romàntica i de de volt que està totalment en la línia, absolutament, del que publicaven els autors alemants i inglesos, que fa que aquestes històries de l'an encara siguin més ironiques i divertides per l'acte de l'època, o sigui, aquí la Lussimo 8 estava marcan una ironia fort, i també la línia de Mariana, a mi sentiment quan es posa super romàntica i la Eleonor Sanrio. Sí. Però bé, aquesta separació obligada amb la Diana fa que l'an torni a l'escola, i malgrat, és super mal preparó al senyor Philips, ella té moltíssimes ganes de prendre i ser la millor de la classe. Bueno, a veure, és que, o sigui, un moment de totes les liades que podria fer, o sigui, si una cosa ens ensenyalan, és que els adults sempre ens castiguen amb allò que fa més mal. No n'ha de piquir quan es pensa en que han arrobat el formal i no ho sigut ella, no deixar-la per la macia millor amiga, o sigui, a veure, la injustícia, per favor, és una cosa que existeixen aquest món, és fatal. M'encanto un moment i que més sentit ser identificada, que és quan l'an esmorda ganes de llegir, però ha d'estudiar jo a matria per treure més bona que enigir-ho, vull dir, que els altres nens. Ah, sí, sí, sí, sí. Crec que moltes lectures ens hem sentit molt identificades en aquest moment, o sigui, a mi em va recordar moltíssim quan havia tancat les novel·les la va bo perquè havia de evitar la tentació i agir-les, perquè eren més divertides que estudies civil o penal. No m'estranya. Recibir-la, aquí no és més sexy. Hi havia un moment per això en què l'han demostrat una enteresa i una madrera que li ve de la seva vida davant de les teures verdes, i que és molt important que és quan la germana patita de la Diana es posa malalta. La mínima i la esposa fatalíssim de diftèria i no hi ha un meitat prop, i amb més la Marilla tampoc no hi és, els pares tampoc, que sí és un cristó. I en Matiu Irana ajuda a la Diana a fer-se'n carreg, però, bàsicament, se'n va buscar un meitat i és una odissea per la seva banda, i l'han actuat com si fos adulta. Sí, grossíssim, perquè quan arriben al meitat, que, finalment, l'han trobat a Sant Toa, pel sac també una treballada, la preparitat i a esta fora de perill. I és molt bonic veure com una dol al meitat, valor del fet que l'han. el que ha fet l'han, no em vols de condescendencia, sinó, realment, admirat perquè va fer tan bé com hauria fet algú amb molts més coneixements, coneixements mèdics, concretament. I també és bonic perquè, per primera vegada, la Marilla la concentreix i a més estar profundament orgullosa de ella, cosa que ens omplen el cor a nosaltres. Bueno, dic que la concentreix, perquè la deixa dormir tot el dia, després de ver se ha passat tota la nit, cuidant una nena malalta, i li fa coses bones de manjar, i no es penseu pas que deixava de ser que el vinista la Marilla, eh? Sí, i per un segon! I això, evidentment, portarà que l'han tornés a vinguda, que es ven vinguda a casa de la Diana, amb una mare molt i molt agraïda amb ella, que la convida a venir a casa quan ella vulgui. Home, Marilla, puc anar a l'herema teix, sense rentar els plats, el rentaré quan torni, però no puc quedar-me a fer una cosa tan poc romàntica que un rentar els plats en un moment tan emocionant. És que és la millor. És la millor. Una cosa que recordo de la infància és que m'ho la estava moltíssim, que no em tractéssim com una persona amb capacitat de reonar, i que els fes gràcies i parlava de manera correcta. Entenc moltíssim i subscricles paraules de l'any quan diu, quan creixi sempre parlarem les nenes com si fos sin grats, i no m'enriure mai si pensar vi per a les llargas. 100%. Una altra cosa que fa molt bé aquest llibre és que reflexa molt bé la mista entre les nenes predolescents. Recordo perfectament quan acabo el coleg i ens trobem la meva millor amiga i podíem estar hores parlant tot i haver passat tot el dia juntes, com la nila Diana. I una cosa que em fa molta gràcia és quan es declaren fans de la reina victòria. "Fans" que li posen al nom de "Ijevic Toy" que troben ja que era el dia del seu aniversari quan la troben. Una cosa, una altra cosa que passa és que l'anirà cíclicament. És una nena molt llesta i amb un cor enorme, però no s'apastarà, i sembla que tingui una mena de temporitzador per por de saber. I un cop, per més, més o menys, em fa alguna. Però de la mateixa manera que l'alía cíclicament no torna a entrar a bancar-se mai. Dues vegades a una mateixa pedra. I cada vegada que l'alía no prenen una cosa diferent. Com quan ella i la di, si inventen que el boss de vets estan cantat, hi ha un dia a la de Crawa de nit. I li fa tantíssima poc que no sé a través. La Marila ha un altra vegada sent la millor del món. La fan a veure la Diana de nit, Crawa en el boss, que li diu que deixa d'inventar-se coses i que això de tenir tanta imaginació no li pot fer cap bé. I per primera vegada l'han d'anar d'un agarro. En aquest poble passen t'empoques coses que quan el que paies sense imaginació jubila i arriben cap allà no es converteixen en una revolució. Perquè no només arriben cap allà no. Si no ho fa després d'una corrua de cap allà ens que fan una prova i marxen perquè no convencen fins que arriben al que sí. No només això, sinó que quan arriben al cap allà i senyora, fins que no tenen casa passen uns quants un parell de dies a casa de la senyora lindé. Aquí, moltes coses que la senyora lindé havia deixat i que no esperava que li fos internades aquella nit. Va tornar a casa seva amb les persones aquí les havia deixades. M'encanta el moment de s'afreig absolut del poble que et trapa fins i tot a la marilla. Que sembla la persona més chil de planeta i axtallar fent algó. A més a més, és que el que paia no ha arribat sol sinó que ho fa acompanyat de la seva jove i bonica esposa la senyora Alan, que és alegre i bona i que canviarà les tàdioces clases de catacasi des de la alegria té un esperit molt més afialant i té un métod educatiu que li encaixa molt més, i no li donaïs sense. Tot el que els Alan, que paia i senyora, són convidats a fer el té i l'Anon els ivol fer un pastís i evidentíssimament surfatal. Perquè ell no et deia que no et deia a la tava i nilla i posa l'illiniment. I evidentment té un gust de merda perquè li ha posat la base per fer oli de melles i això no pot tenir gust van gust mai de la nit. Quan altes tenien el donant de l'error, l'an futs morta de vergonya, però a millor del cas és que la senyora no només la perdona, però a més, la senyora no només la perdona, però a més, la senyora no només la perdona, però a més, la senyora no només la perdona, era tota ella, esperit, fok i rosada, i vivia els plès i els dublors de la vida, a una intensitat multiplicada per tres. I de cop plan es troba buscant de ser la persona més elegant del món, i buscant les normes de tiqueta del família Herald. El família Herald era, evidentment, un pamplet. De família Herald, a de més, tinc magazine for useful information and amicusements, que va ser publicat del 1843, al 1940, i que el 1855 se'n feien 300. 300.000 copies, ojo, l'hospital d'un èm, una miqueta, que donava basicament informació sobre com comportar-se. Al canada va arribar més tard, va arribar al 1870, i va durar, ojo fins en 1968, això es fa quatre dies, eh? Era el lecturós de l'època, era una revista de sàfregs i de societat, la que explicava, doncs, quina roba portar, quins pentinats fer-se, com comportar-se, i com tractar els homes. Però l'Hert, perquè també tenia relats de més o menys qualitat, informació pràctica de coses, com per exemple, economia domàstica, però també una mica de macroeconomia, i recenties de varietès, teatre, cinema, literatura, una mica de tot. Aquesta vegada, a l'Anna Olifa, gaire falta, l'O del Famili Ferent, i es porta a superbé amb la senyora Aran tant que a partir d'aquest moment serà el seu model de conducta. Aquest llibre també ens mostra que les nenes tenen molt subintjocs físics, que en la mentalitat de molts són només denens, i que una cosa a mi no m'hi trobareu mai en aquesta mena de jocs, però sí que agradaven amb moltes nenes, conera petita. Però el lloc que estan jugant últimament a bon dia és un més aviat una barbaritat, els desafiaments. On es desafien a coses bastant bèsties, entre d'altres, a que l'han adacaminat per sobre d'una viga del d'una taulada per mantenir el seu honor. Jo em vaig trencar el braç dues vegades per una posta. Dos vegades. En dos moments diferents de la vida, sóc imbècil. Però d'això m'ha quedat marit la. Unat bona, tenia 5 anys. La primera, la seconda, tenia 10. Desomagat van anar a marilar a un altre vegada i a la seva relació, absolutament dissociada amb la maternitat. Perquè realment pobra senyora és que no s'anadona que es estima l'anem bojaria, i que això és el que fa una mare. Fins que l'an no es fot del tevaix de la deulada, perquè creia que havia de fer la neia. Igual que no caldria que l'Anna estigués en perill de trencar-se tots els osos que l'hi demostres, la Marila, una mica t'ha de afectar, segurament no, però ja que sé, a mi, a cada generació expressa l'amor, i la Marila posa arriba a la fins on podia. Però de trencada de Turmel i serveix al llant per creixar una miqueta per adonar-se que té moltes més amigues que no es pensa, i que, per sort, encara té aliment per la imaginació suficient com per entre denilse totes les dones que es passen llit que no són pocas. Però, van les notícies, arriba una nova mestra l'escola. Quan arriba a la senyora et estesa, es converteix en una revolució tan només gran que el que paiai la senyora, perquè no només és un canvi per la població, sinó que és una persona que serà revolucionària en el sentit pedagogic. Les classes ja no són únicament enins de l'escola, i les activitats ja no són només acadèmiques. Ara els dimentes per la tarda, fan recitals, o excursions per descobrir la naturel·lesa autòctona. I parlant, a més, la senyora et estesa, és una esparita fi d'aquí a pendre i a qui hi hem qui compartint. Recordem que en la seva propia vida de la mot, l'arribada d'una segona professora va ser molt important i que va l'abancoret gest escriure. I hi ha un personatge d'aquí no hem parlat gaire, però que en realitat, o sigui, és meravellós, i és el màcio, perquè mai a la vida un senyor tan tímit i tan cellofant, diguem-ne, ens hauria donat tantes adèquies. O sigui, el pobroma ha estat tan obsessionat amb que l'han tingui un vestit amb les mèniques bofades, perquè l'han en a l'hi-fi-lusió, que ja m'expliquin, les mèniques bofades són la cosa més incòmula de la porta. Fins el punt de anar, ell sol, a comprar tela per fer-li vestits, però li he fot tantíssima vergonya que no és que fas de conseguir-ho a la primera sense comprar 45-os i a m'expliquen les quant de sucre amb una oreja ja falten aquella casa, i per què un resclet? Cal un justific i el resclet? I a tot això el pobra no hi havia de acabar d'anar a ajudar la senyora lindè, que no només hi accedés, sinó que a més a més li acabara cosin un vestit moníssim. No, i. Jo has embicat que la mota costumarà posar els seus llibres, figures masculines, que no acaben d'en sortir-se amb una figura paternal, sense la ajuda d'una dona. I aquí està clar que aquí ha somit la tescada educada l'any, és la marilla. I aquí és la marilla, que és la marilla, que és la marilla, que és la marilla, que és la marilla, l'Anguera més ho feia al riu perquè es trenca la barca dels barri on va ella per representar una escena del cercle arturí com la de Maillain mort a la gavarra. Però la barca es comença a literar mena en funzar. I quina salva de fagar-se no és el tracalguílbert, i clar, doncs aquí la hem d'anar a les gràcies. I li proposa una treva. Per uns instants l'expressió mig tímida, mig entusiesta, despertem que el com nou anella. Però recorda la escena de la pasta naga. Te'n a t'actus, guai, i li diu que redé de semics. A les amiguetes de l'an, el sembla de jo més romàntic que la escena del rescat, d'això, com dels tres fins ara, també n'apren alguna cosa. I és es renunciar justament al romantissisme. O si més no, l'idea romantissisme que havia tingut fins ara. Però la Marila li diu, no hi renunciis del teu romantissisme, una mica de romantissisme és bo. No massa esclar, però conserva una mica. Només una mica. És curios que l'han d'estar així renunciari ara, que entra la adolescència, quan seria més natural que tingues una pocada d'aquestes romàntiques insoportables, però és que sembla que com si l'han hagés vingut a saltar-se les atapes tot a l'estona. I, evidentment, entra la adolescència, comportem-se una mica de com una adulta. Hi ha un personatge que apareix també de forma cíclica en la vida de l'an, que és una espèrita fi, i és la tieta de la tiana, la senyora Barri. La senyora et va, ripardo. Aquell aquí li van sentar el llit per sobre conir amb petites, som recordeu, i ara torna pareixa per convidar-les a passar uns dies de la ciutat. És interessant com ens presenta un altre tipus de personatge adult. És despreocupada, ha tingut una bona vida i s'estima la gent en funció del bé que li poden fer i s'il fa no en grazie. Com que per sort l'han de caigut bé, no hi ha problema. I l'han ni ratanint com a bona factora. Durant la visita, l'han gaudès moltíssim, però també és molt conscient que el seu lloc és a les teules verdes, a casa amb els seus. Això i que també prefèix les cases on hi ha poques coses, perquè tot i que porta, tot a la vida assumiana amb les cortines de seda i les que t'hi fas de vellot s'adona que les cases recoco no hi ha tan aliment per la imaginació. Si ho arribat fins aquí, us hauré abonat que la nes una tia llestíssima i que evidentment la seva propostora no deixarà que acabi amb l'educació tan fàcilment. La Marilla i el Màcio ja han parlat en diverses ocasions d'enviar-la, quins, però ara sí que la cosa comença a posar-se seriosa. Però què és quins us preguntareu? Doncs avui en dia encara és una de les universitats més prestigions del món, donen sortit diversos premis, novel, i que està situada al Canadà, a Kingston, on garió, és una universitat fundada per les grècries i a Presbyteriana, que ha difícil que es diuen això, és a dir, els calvinistes d'ultra mar, va, bé? I va ser la primera universitat de les provincies marines del Canadà, si es diuen així, d'acceptar dones a les aules, així com la primera ensenyar a les dones. Però en aquell moment era no només una universitat, sinó sobretot un col·legi preparatori, és a dir, una mena de vaigillarat, el que preparava els alumnes que realment volien estudiar per poder donar classes, si això no el que volia, és a dir, com la mena de magistèria adaptat, o per a la universitat si es estava preparats. I així, l'ANDE COP reble proposta de fer un col·legi preparatori per l'examen d'examen d'exexacuïns. Això és importantíssim, perquè mostra per on abans de la confiança, de la confiança en l'ànc a la senyora d'Esteïsí i també la marina i el Matiu. Però és la primera vegada que l'han fer alguna cosa sense la seva estima de diana, i que els seus pares no la deixen preparar-se, no perquè no sigui prou interligent, sinó perquè les dones. Perquè el sistema de que les dones estudi una aberració, cosa que, evidentment, fa enfadant moltíssim al·lant. La marilla en canvi té claríssim calant a d'estudia, i necessita poder guanyar-se la vida si un dia ells falten. La seva rutina serà diferent de la gran majoria de les seves companys, i a que només hi haurà 6 alumnes que es vulguin preparada per l'examen d'exexex i, evidentment, un dels alumnes serà del Guilbert. Ja la siga començar amb a veure que l'han li passa alguna cosa amb el Guilbert, i és que, fins a les hores, han sigut rivals més o menys discrets, però la cosa estorn una mica més evident, perquè tots dos volen ser els millors. I fins l'incident de la barca, el Guilbert sempre havia fet intents per fer-se amics, però ara ja no tornarà a fer, i és a la justament quan l'han se'm la dona, que és el que realment voldria. Després del primer curs, per preparar l'examen, l'han estat absolutament esgotada. I el meu, els en recordeu el meu ja que va arribar quan havia salvat a la de. Mèjia, providem si el li diu a la Marila que la faci descansar, i prendre el solet perquè diu que tens la llena en una cara de tuberculos que no hi hagui grauantí. Tot el que quan torna de l'estiu, la tia està estupenda, i el primer com en tenim la Marila, perquè les dones no poden ser cap allà, o sigui, es pot ser més gent i aquesta dona, per favor. I és que, més a més, ho diu d'aquella manera, com si vols que es digui una cosa, encara regalem noms, si vols que es faci encara regaliona dona. Tot el meu. L'han estat fent gran. Cada cop és més tranquil·la i més mesurada amb les ives paraules. En un capítol, l'amiga molt, se'ns va entilar un any, i la deixa a punt de fer l'examen d'accesa quins. I no només això, si no, que evidentíssimament, el passa i amb la millor nota. Bueno, la millor nota, la mateixa nota que el Gilbert preparor, sobre el seu nom, primer a la llista. Penseu que la relació d'anemics del animal Gilbert arribar al punt de desblocajar-hi el panic ascènic quan estic recitant per no donar-li la satisfacció de veure la feia. Boni això, m'ha dit que comença a tenir ganes de cor a llibre, aquest nen que hi ha és un noi. Per cert, o sigui un moment, el moment del recital, crec que el comandant no només que és la primera vegada, on parlen de l'any, com dona n'hi ha bonica, si no també del seu moment d'orgulgar, a mi no em fa falta els diamants. Bueno, amiga, com dos plico, tampoc fa falta ser rí, però els tenies no la meitem malament, és que vull dir. Després d'aquest moment i abans que no marxia, tindrem la primera mostra d'anyor preventiva de la marida, cada cop se li posarà plorar perquè s'ha fet gran i perquè la trobarà falta quan no hi sigui, i alerta que pot tornar a casa escabta a setmana, mentre no nevi, i vull que tampoc reça un baton lluny. La mod resuméix l'any de quins, un altre cop, en un capito l'imitj. I se'n se'n se'n fa ser la meitat de la estona parlant de la primera setmana i de com la joi, si ho fiquin a més pesada, s'han fot de ella per anyorar-se de casa. Però el més important és que en totes les circumstàncies l'any és molt conscient de quines coses fa bé i quines no. I de com el Gilbert és un dels pocs rivals que té a l'Aula, que li poden fer, ombra, és interessant també veure que l'any canvié d'amigues quan és a quins, per a quins, perquè tot i que el vol bon dia, hi ha anad, si s'ha d'orrecent junts, l'únic que compartirà a l'Aula és a ella el Gilbert, perquè la resta fa un corzmenge. Eïs dos es traurà el títol en un sol·lant igual que va haver de fer de molt. Al final d'acurs hi ha dues coses importants en jo. La madalla d'unor hi ha una beca per anar a la universitat. L'anteclaríssim que ha provat provat, però ella vol dir a guanyar algunes de les dues coses. No tan parella com per fer sentir orgullós amb maci o a la marella, però evidentment guanyar una de les dues. I la manera de presentar-nos és fabulosa, perquè tal com s'acosta el taulell d'anuncis, on hi ha les notes, sent que el Gilbert ha guanyat la madalla d'unor, però que hi ha guanyat la beca per anar a la universitat. És una mica. Recordeu-ho en la imatabilitat de la independència? Pots els revés. Però una vegada sorbet, les insciccions, no t'ho. General Almàcio, quan l'han, els expliquen dient i a la Marilla, estàs contenta que ens. No, perdon. Estàs contenta que no ens cadéssim en nen, és una mica mínimini però és que ens en canta. Però, a mi, això no deixes una novel·la del seu temps i, evidentment, no tot pot sortir bé. Mentre el que us passava, Almàcio s'han anat posant cada vegada més malalt del cor, i a l'hi costa molt tot. Però no només això. Si no cal a la Marilla, té els risc molt fututs i és possible que es que diseig a viat. Ah, és que no només això, sinó que el banc on el màcio, té tots els diners de les seves estalvis, està a punt de fer fallida. O sigui, una cosa, a l'un dels bancs que fan fallida, em sembla una puta lucura, o sigui, no existeix a menar de seguretat, o sigui, què pot obrir un banc? Què merda s'està passada al camano? En total, que les desgràcies no arriben mai sols, així que no relaxeu, que en Màcio es morirà d'una tèc d'acord per culpa del putís imbanc i dels putísims diners. Ara bé, es mora, això sí, després de haver tingut una conversa preciusíssima amb l'an, on li diu que no pot estar més orgullós de la seva nena. Quan l'any la Marilla es queden sols per processar el dol de cop, l'any és molt conscient que la Marilla ja no té res. Els altres que van anar a cuins amb ella ja han trobat el seu lloc, i fins i tot el Gilbert ha acceptat la posició de professor a la seva antigua escola, però ja haure de marxar i haure de deixar sobre la Marilla. I no només això, sinó que la Marilla s'està quedant siga amb marxes forçades, i a més s'han de vendre la casa perquè hem perdut tots els diners amb la fallida del banc. I, evidentment, la idea de perdre el únic lloc que l'any m'ha pogut considerar a casa seva és massa parella, així que ha decidit junt cop més fer gala de la seva fusta de ruina tràgica i renunciar a la veca de ritmon per quedar-se a cuida de la Marilla. I no només això, sinó que ho té tot planejat. Com que el Gilbert ha guanyat de plaça d'abon-li, ella demanarà plaça a Carmody, i així, anirei tornat a mentos fàcil o i a Líbert, ja intentaran anar a tornar-se a ser a setmana. És un moment molt emotiu, perquè clarament a la Marilla li fa molt mal veure com la seva nena de renunciar el seu somni per cuidar-la. Però, l'hora no pot evitar de sentir-se i hau jau jau de per no haver de vendre la casa i anar-se a viure una senyora l'ingüència sobre. És un horror per la pobra Marilla. S'higui com sigui l'Andes i Dèixca casqueda, però que estudiarà el mateix que la estudiaria que faria a la Universitat per el seu compte. Per desesperació absoluta, la senyora línia que estava molt esperantçada, que això no torneu a passar. Amigues, l'Andes, les dèrdes, acaba d'inventar la wok. Després de bé, prens aquestes decisions i de parlar-ne, i de parlar-ne marxa veure la Diana, ja es trobarà el Gilbert per camí. I no només s'altrava, sinó que és ella que la tura. i ho fa per donar-li les gràcies per haver renunciat a la seva plaça bon dia. de l'any, des d'aquí moment, de sé, això en que seran amics. El més cull que s'ha de saber com les quantes pagesines abans, la Marilla ha dit que algú hi hagi el verc cada vegada és més guapo i que s'assembla a sompar-a. En qui la Marilla hi va tenir un filtreix, un filertet, i un cruix furtet, quan era en joves i amb qui no va acabar de passar mai re perquè no el va perdonar. I aquí acabem amb aquest revolent al camí, com diuen, i que ens deixa amb moltíssimes ganes de saber què ens anava d'aquesta nena pel roja i d'haver un cor que té amics canada i amics molt enamorat. Què me pres avui? Parabà, què me pres avui? Us sumim amb 5 punts. Un número 1, que l'amot va buscar tota la vida un lloc en sentir-se com a casa i estimada. On no estigui sin decepcionats amb ella perquè fos una noia? Un número 2, que l'Alòstia Mott-Mont-Monga va ser una gran defensora de l'educació de les nenes i de les dones. Un número 3, que els esperits de fins són imprescindibles i que no hi ha res més bonic, unes amigues de debò. Un número 4, que l'han de teure les verdes ens ensenyar que les nenes poden ser llestes i xerraires i una mica marcarades, però amb un bon cor. I un número 5, que l'han de teure les verdes ens han enamorat i que esperem llegir la resta de les seves històries en català ben aviat, no pressure, en català les dues. Bueno, nens, això ja està! # I la l'agrícia, s'agrila a res. # Bueno, però com us hem dit, això és només el primer capítol perquè us esperem aquí al 2 d'octubre. Això és d'aquí 15 dies, o sigui que es fa vilè? Sí, anem al top. En el tercer, per sòro, farem per parlar d'un llibre cortet, perquè és un petit plaer i és la cocinafil·lis de la nostra estimada, l'Elisa Betkas. El taniu allà si el voleu comprar, i no us poden dir que ho tenc ara, o sigui que si voleu això i fer-nos cas així, general, ens podeu seguir a xarxes. Sí, que ho voleu, contingut extra, seguiu uns a les nostres xarxes, a Instagram i a Twitter, va, li? Per ser, no volíem acabar sense donar el trasllad a tota la gent que ha fet possible que avui passes això. Primè de tot, mentre es des del joc, per acollir-nos i el carles de ci, a grancar-les per fer-me, i els cuitonets, i tenir paciència infinitat amb nosaltres. A l'Ai, has elevat el proposa "Les Bavoles de los Separatos", a les filles sorbrelles, per saber-nos, i a Guila, per les inténicials. I a les vuc, per s'edir-nos les seves cançons, per s'aparatos i aquesta sinta final, que ara són, i a tota la resta, que ara és per venir per espultar-nos. (aplaudiments) # #