Punkis Decimonòniques | 03x03 | Emma

[Music] [Music] [Music] Start the chapter dedicated to Emma from Jane Austen. [Music] Here we talk about her. [Music] We will talk about our queen, the person who is the one who is the one who is the one who will make a possible of all the songs of Juan Anonli Jane Austen. [Music] Ok, as I have talked about her life and we will do it again and find out something. If you are the only one who is exclusively invited at the moment in which Emma writes. She has written books in absolutely fabulous and easy and so-called "Tankantin", like the "Elenordaix" "Lisabet Bennett", or "Fincy Tod", which is made in Morlan, Jane Austen decides to do something very complicated. She has written the songs that all the numbers are for not liking. So first she creates the timid and first she sings "Moscata Morta" like the "Fani Prais" in Mansfield Park. And then she goes to the "Jusdés preses" and she writes the "Malcria de Lago Centrica" by Emma Woodhouse. From Fred, the own, the own Austen writes. She creates a hero who will not like anyone except me. But Jane will get the public to see her mother and her children. Ok, when Austen writes "M" between 1814 and 1815, when she ends 1815, the report of the manuscript "El Caera del Seveditor" in John Murray, which she writes, "455 euros, Palsdrets, Demma, Mansfield Park and San Diego Sentiment". Jane tells her to read that she was a "caradour" who was afraid of Rome and that she was already very angry with her and that she was gestionated with her. Finally, the "Fa'er" is published in the commission, paying for her 8-year-old girl, the company, and the public in an edition of 2000 copies, and published in 3 volumes, because 5-8 "Amigas Mebes Estimadas" and it will be a "Hit of Brutal Bendes". And more and more, we came from Mansfield Park, where she had a 20-year-old girl, dressed in "Flushettes", and she will consider herself as a "massager" and a "massabonanena" protagonist, in "Cambi" "Emma", which was the opposite, and had a very good neckline. Despite all her friends and family, she does not go to the hospital, especially because they say that there was already a "massabon" girl and that they were not good enough. In "Cambi" it is very good to describe to us that more admire Walter Scott, who literally says that the knowledge of the world of the author and the peculiar fact that the characters present and that the actor can not stop laughing, is in accordance with some way the merits of the school of the woman of painting. The protagonists are not so elegant and deciduously not so magnificent, but are naturally and in a precision that the actor has. If we look at this, we can see that this is not our temporary work, and that more than two of them had turned out to be from the 14-year-old, it is important to note that it is a revolutionary work and that it is considered of experimental critics such as "Lolices de Joyce" or "The Lady of Norway". Yes, because it is one of the first works that the person who did this work was given information about one person, it is to say the direct-to-do. In this case we will go on to the person, but we will only interpret it from his conscience, from the dilemma. It is to say that the narrator is not the totemnissian because he is doing all the stunts. The narrative is radically experimental because it is designed to share the illusionals of the dilemma without giving us the thoughts of the illusionals. Jaina Austen had started to do this technique of the indirect narrative, to be a sentiment and here the perfection. After experimenting, in an early ruin, practically absent, like the Fanny Price, now Austen experiments in an ruin that is more present than ever and that makes it completely sensitive to the acts of the actors. If you see, on the day of the day, there was a consensus between critics that Austen knew very well what he was doing and that he was creating something new and that he was experimenting, during many times other scripts and critics thought that he had been a chance and were not in the end to understand the sophistication, intellectual of which they considered a single-terron that just spoke of God and his love. Do you know? Yes, surprises. No, Gaire. At that time, Jaina Austen was very famous and was the writer for the director of the legend Prince. He was very direct to the idea that he was the head of the novel. So, that's how Jaina Austen was not a part of this prince's theory about his love for the relaxed, he was going to dedicate him to him and that the legend prince was the modus. And he always had the favourite, the influence of the England number. Yes, yes, but what would you write? Well friends, today we will talk about Dema. And the Charlotte is very happy because we start talking about. Diners! We remind you that this is the era of industrial industry. This is a very different society than the one we see now for example, the capital of Northeastern. Here people acquired the wealth through the interests of their own, normally the 5%. The women didn't have the way to get into life, that they were not so much, or were they allowed to go to their husband or their family. First of all, we have the people, we have a rich protagonist, so a rich guy, if you say "rich" from the cagaba. And we have the first sentence, "Emma Hansom Clever Enrich". And it's important that Hansom says, "It's an adjective that he just applied to the "hums". Thanks to his independent economic independence, he is not considered a beauty or a pretty, he is considered a Hansom. We find, for the first time, a protagonist without economic difficulties and the beginning of the book. And above all, it has good prospects for future. We have a friend, we have a friend, who is a nurse, who is a nurse. We have the German doctor who begins to work at home, because all his children will have the same German doctor. The German doctor is Benet, who is working at home, when he dies, and will not be able to give birth, because they are giving birth. The fan is cooking at home, because it is poor as a rat. And of course, we have the "Emma", which is not economic problem, and even more, it is coming. The feminists critics have identified as a "modern gift" type, because their perspectives and happiness do not depend on the marriage. After knowing that I have never had a economic problem or a business, we know that if we see Emma lost her mother, we will not be able to do it. I have already had my sister, I have the institute of triu, who has been a little like an institute of triu, and much more like an indulgent friend. The baritables of Emma's situation was in fact able to make a girl who wanted to marry her, and the predisposition to think about a girl who knew her mother. When the lady came home, the lady asked me to go to the restaurant, and I was told that she is in a little girl, "Lemma is alone in the normal place of Hartfield, with her husband." I could not have any conversation with her, or humorously. The German doctor said that she was married when she was very young, her husband was not for the sake of being able to do my job. So many years ago, she is the lady of the mansion, and she is used not only to love her, but to find out if not to all adults who are more confident in the criteria of Emma than her own, since she was a teenager. The gentleman who had the house, the couple of Emma, is one of the most common hypocundries in the history of literature. But it is the first cup that the Jane Austen has presented to us with hypocundries and its novelties, she is also spoken of San Ditoons and also the Lady of the Jewelry, where they had the hypocundries and the servants of the servant, and the servants of the servant, had been treated to the special consideration. And it is exactly the way she had spent her and her sister, Cassandra, who had been treated with the hypocundries and the owners of the mother, and I think she is still a little bit of a child, we will see. Here, in the Parade de Lema, also has a couple of servants of the same age, or as I said, the Jane Austen, more ironically, the status of the Lord Woodhouse would require support. The Lord Woodhouse is one of the characters that will give comments, more absolutely wonderful and funny. The novel's art is the counterpoint comic and is also an explanation of the behaviour of Emma's mother, but how do we know each other, friends, a lady who is capable of saying "the parties", as if she had been done, "Millo". So, and her official question for the health of the house, and avoid the currents of air, are your three principal characteristics. Obviously, here too, to think that, surely, this is about the protection that 100% of the Lord Woodhouse, for his daughters, could have seen at the moment that he would lose his wife when he was very young. Lema, neither can we accompany her with her sister in the big table, because the fans who are married and live in London, that the children of the children of Highbury can replace the Lord Woodhouse and the Lord Woodhouse. And that the Woodhouse, as well, is the daughter of the Lord Woodhouse. són la família més important i més admirada, molt admirada. O sigui, massa, massa admirada. Una mica com a Guirmol Guers, on estàs col·lou, la Rory és la més guapa del poble i tu tom l'hi diu, l'Ullerista i estupendici, i hi ha una cosa. Això és culpa dels adults. Bé, però a moment, tot això on està passant, especificament. L'important aquí, l'important és la espai, aquí, tinguem la molt en compte. Perquè no surten d'aquest poble tan omenat high-buré, situata sorrer, en la resta de les novel·les, viagen i estan a grans capitals, com a Londres o a Bath. Fins i tot, amb els fiel park, on l'espai és tan important que el literalment donen la normal obra i aviatges. En canvi, aquí tenim un poble tot a l'acció. Els personatges no es capareixen en realitat, som d'allí, i a més a més, s'ha creat molt misteri al seu voltant, al franc Charcher i la gent Fairfax. No surtirem d'aquí, és una mica t'a com a Granford, que tenim un seguit de senyuretes veies, cuchis i una mica pesadetes, que han perdut el seus mitjans de subsistencia i que hem de sobreviure com poden. I aquí tindrà moltíssima importància com els protagonistes relacionen i sobretot com tracten aquestes senyures. Una cosa que estic aballent, que té de molt bon el senyor, que hau escatòtica, tot i que estima de manera molt egoïsta, estima molt a la gent del seu voltant, i no vol que els canvis els allunyint. Tambó no vol canvis, així, general. Però aquí, qui ha estat la culpable o instigadora d'aquest canvi, d'aquest matrimoni de la senyureta Taylor, pobre senyureta Taylor, amb el senyor Western, ha estat la propia Emma, que té una gran afició la de matchmaker. Si nosaltres a la literatura catalana tenim la plaeda amb la vida, els anglèsos tenen la Emma Woodhouse. Això sí. Això de matchmaker ho fa per la resta. Ella té intenció de no casar-se mai. Mai, llavors. Presentem el nostre noi. Ai. A senyor Neigli, i és que el nou, el nom, i el que li escau tan bé, i és que més a més no està passat a l'exà. És un caballet de cap a peus. Tot un senyor. Laos té en exexposa com a de ser un bon senyor. té, té carreg tot a la seva comunitat, és superempàtic, es preocupa per als altres, i es sacrifica perquè es demà és tingui millor qualitat de vida. Casa seva es diu "Don't World" és a dir ben fet. Està construïd a sobre un antigabadia, els fonaments de pedra, i mateix també sembla que actuïs sempre bé, de manera correcta. A senyor Neigli és considerat un membre més de la família Boodhaus, el seu germapatit està casat amb la germana gran de la M, la Isabella. I és important que hi sigui el germagrant, perquè vol dir que serà l'areu, i per tant, el senyor de la casa que ha viut literalment de rendes. A germapatit, el seu Neigli, ha de treballar per guanyar-se la vida. I ho fa de les poques propacions que estaven ben vistes entre l'alta societat anglès, advocat, i per això el respectiu germans viu en l'ondres, i només podem venir per les vacances de Nadal o per Pasco. I en lloc d'instalar-se amb el seu germà o al menys, un anys sí, un any no, el senyor Neigli és tan considerat amb el senyor Boodhaus, que no suportaria que la Isabella s'instali a un altre lloc, que no sigui cas a seva, que sempre s'adèix sense cap mena d'aquesta. I això que ella està sol a la casa gran, i a que el senyor Neigli fa molts anys que es orfa. Això és general de situació bastant estrany, perquè aquest senyor sembla que amb el matrimoní del seu germà hagi substitut la seva família amb la de l'emma. A 100 més propèl, el senyor Boodhaus, que no passa el seu germà al seu propi llendre. Per això la seva relació és molt i molt propera i no té tota la formabilitat de tracta que havien vist fins ara en les noveles de la gent. Valeu una cosa. Què li va passar en aquesta època de la seva vida? La gent no haurstat amb les relacions de germans. No vull saber. Sí, estem preocupades. Jaïn, tot bé? Perquè acaba d'escriure mans fiel parc on tenim a la Fani i a Ledmund que s'han criat literalment com a germans, i ara hem mans plantejat dos arois també amb una relació quasi paternal i ens donar una mica bastant de crins. Perquè a més a més, a més. A més és que hi ha una gran diferència. Bueno, bueno. Ah, em parlarem. Però, bueno, un cop hem superat al nostre moment, Trigger Warning, s'ha de dir que això ajuda a crear un ambient més igualitari i més íntim entre la M i el senyor Nigley, perquè no hi ha tantes convencions socials. Això sí, no tenim aquesta moment de. Uu, quins aquest noi? Com em valdars-hi o el Willowie? Perquè forma parga a ir a haver del moviliari de la casa, senyor Nigley. Tens un sofà i el senyor Nigley va no fi. Quan ens presentarà germana gran de l'Emma, la Isabella ens apreenta igual que el seu pare. Una mica bleda i puc un dia que molt bonica, però no tan inteligent ni brillant com l'Emma. Ens ha demostrat així una mica de ridícula, perquè si no, no tindria que em mena de sentit, que no s'ha guistat en ella, sent més gran en lloc d'Emma, cada taut de les virtuts de la seva difuntament. A Senyor Nigley és la única persona que veu algun defecte en l'Emma. Com més passant les pàgines més te dones que pobra nena, o si és que encara podria sortir pitjor, i que tots els adults es passen tota l'estona a l'avant les virtuts de l'Emma, com si hi posso perió era la resta de veïns, i a més a més periós, si mateixos. I a Senyor Nigley intenta compensar-ho, però és que clar, no pot lluitar contra el tothom. L'Emma està d'autada de veiesa, intel·ligència i gràcia, però li manca la constància d'aquí se li donava tot, però res en concret de manera excepcional, tot allò que proven les dars, ho fa bé, però ho acaba deixant tot amices per que es cança. I, malgrat, la seva vellesa més que vivent, no és en aquest aspecte en el que és més creguda, i, amb una pelseñona, el segurem de fecta és pensar que sempre de raó i que és superiore la resta, la supervia. Sí, és duríssima. Crec que la gent no hauria de ser en els volcritica, que passa quan s'aducar algú sense cap crítica, com si no fer res malament, sense cap mena d'autóvaloció. També ens la presenten contra la Fanny Price, que la seva gran afició era la lectura i tendia a la reflexió. La M en canvi és més virtuosa en la pintura i la música i descuida molt més la lectura en comparació a les altres coses, i això se'ns presenta com un defecte del seu caràcter, és que, de fet, crec que és l'única protagonista de Ginausten que no és una lectura buraç. Però entenc amb més personatges del poble, va. La senyora Bates i la seva filla, la senyora Tbates, són la viuda i la filla soltarona o filla conca del rector de la zona, que quan el marit es mor, es queden sense cas el literalment perquè la casa va llegada al carrer. Tienen el futur que li esperava la Ginausten i la seva mare el dia que es morís al superar rector. Són unes personatges més cómics i que a l'hora fan que la novel·la no acabi de funcionar. M'explico. La senyora Tbates no cal la seva mare sorda i molt bella. Sí. Però amb la coña de fer perifer a la histona, tota la histona, la gent allà de les intervencions de la senyora Tbates, com a mínim i les de comptades, li sobren 30 pages de llibre, només de intervencions de la senyora Tbates. I a tot això, l'hem emanat de tretenir-se, i la gent li posa a una amiga que sembla que la d'opti, com si fos un catalet d'una gossera, la Jàrieta Smith. La Jàrieta Smith és figuen natural d'algú, però no sabem pas d'aquí. I el cognom no és casualitat. A Smith és un dels cognoms més comuns en anglès. És molt bonica, i aquesta qualitat és la que es va repetint més subint. La Jàrieta té 17 anys i és una pagina amb blanc. No té passat, no té una família. Puig ser l'Emma la veu com algú a qui muda la per ser la seva amiga perfecta. En un principi sembla que hagi de guanyar molt més la Jàrieta amb la seva relació amb la M, però crec que acaba sent el revés. Per començar la imbesta absolutament mancada de companyia, està trape d'aquesta gran menció enversó para que no la deixàvia ja ni a l'hondres de la seva germana, per la seva hipocundria. Viu en una societat petita i tancada, o no hi ha pràcticament equivalents socials i encara menys, joves. No n'hi ha persona que se n'adona d'aquí aquesta relació no és bona ni eventatiosa. Per la Jàrieta serà, que no. El senyor Náil. La Jàrieta li parla molt a l'Emma dels Martin, però aquí qui són els Martin, qui és el senyor Martin? El Martin és un llogat de Mr. Náil, i és el germagrant d'unes amigues de la Jàrieta, amb qui ha passat temporades i que l'estimen molt. L'Emma sospita que el senyor Martin està interessat a la seva amiga i no vol de cap manera que es casquen vell, perquè li sembla poca cosa. I aquí la M, o sigui, és que es torna de l'olutotal, o sigui, pensa. Que segur que la Jàrieta és la fia d'un gent del món. Claro. I que segur que el Martin és molt inferior a ella, l'Emma li compra les maneres poc gentils del Martin amb Adneigli, que parla de ser molt més riquid d'una tracta social molt superior a la Jàrieta, és literalment el terratinent a qui li pagà el lloguer el senyor Martin, o sigui, fora de joquem, fora de joquem. Va l'ha rebat el moment de presentar-vos al senyor Elton, un gilipolles estructural, un imbésil de categoria, un niñato amb vínfoles i un cap allà. Que representa tot allò que no està bé a l'església enclicant, en aquell moment, i que li servia per criticar aquells ministres fake superficials, venitosos, poc vocacionals, definitiva. Recordem que el sopar era un ministre enclica i que tenia idees molt avançades i progressistes per la seva època, perquè creia amb coses super revolucionàries com l'educació per les dones. Sembla que la Jàina ha ostent amb aquest personatge molt criticada i pocresia de sers memres de l'església enclicant. L'Emma ja hem vist que té evocació de casa mentera. Així que té una idea brillant. Que senyor Elton es casiem la Jàriet. Així la Jàriet tindrò una posició social, provolabada i podrem seguir en una visita amb sa i se n'amiguetes. Això és molt dur perquè posa la seva amiga en un compromís absolutament absurd. Per una banda, han d'estar generant les expectatives per la Jàriet que no toquen i per l'altra banda perquè la deixa una posició terrible. Si et quedes amb kitubols, no podrem ser més amigues. Això és profundament clacista i molt booli. Com que el narrador és entercer a persona a prudès del punt de vista de la M, ens pensem que el Elton segurament t'interes amb la Jàriet. Sobretot amb totes les lluances que fa del retrat que li està fent la M. I arriba el moment que l'Emma tant a mi. La proposició del senyor Martins ha a la Jàriet. Aquí la influència de la M li passa una mare jugada a la Jàriet. Per començar fieta meva és una decisió que es dependerà a tos soleta. A per sociò, veiem que comença també amb algú que amb la millor intenció donar un consell Pinc a la teva. no accepti una proposta perquè no es prou per a ella. No sabem prou de la vida privada de la J. N. Perquè va cremar les cartes amb la Cassandra, que tractaven dels temes amorosos, i no sabem fins a quin punt està basat amb la pròpia experiència. Però és clar que la J. N. N. està en contra d'aquests consells, ben intencionats com dient. # Que allò nobles consenés # o adeus la raó que us quedin. # És que l'hem acabat escrivint la puta carta de rebutj. Amigals. És que és una mica fort del tema. I aquí ens comença a caure una mica de malament lema. No passa res. Lema no pot evitar saber que la J. N. és d'una extracta social inferior, i per tenir-la a prop com a amiga s'ha de casar bé. No s'ha de casar bé, no s'ha de casar molt bé. Per això sembla que li busqui marits d'una posició social superior a la J. N. N. Per poder seguir amb la seva relació d'amigues, la J. N. N. Ara s'acrifica moltes coses per estar amb lema. Aquí l'únic que no és del l'hotetal és el senyor N. N. N. N. Carrenya Laemma, per haver condicionat a la seva amiga rebutjó una oferta matrimoni que era molt avantatjosa. A Senyor N. Eigley, s'ha d'afegir a la senyor Martins i el tracta molt de respecte. Això, com el actus actual, segurament, no li donem gaire rei avància. Però tinguem en compte com des nobs i classista són a dia d'avui els d'exanglesos amb la gent mínimament per sota seu. Així que imagina'u us van pareig de segles, això ens parla molt bé del senyor N. Eigley i ens mostra que no és classista. No potis de weekend, perdó. Li deixa clar que la Harry t'havia tingut molta sort. Reben aquesta proposició que per començar no tenia dota, que la Harry diàstava més que contenta amb les seves idòciums amb els mardins i que l'hem espallat, que l'està fent sentir superior i que no ho és. Que és molt probable que no torni a tenir cap altra proposta de matrimoni per molt bonica i molt bon caràcter que tingui, com a punt de l'emma. I que s'enoblir del senyor N. Per la Harry, he sap que és guapo que teva en ingressos i una bona casa, que és en definitiva un trepa social. No només és important que el N. Eigley fot i gaire, sinó sobretot les respostes de l'emma, perquè podrien semblar-nos feministes i ho són, si no ho fos que ho està dient per motius equivocats. Perquè l'emma defensa que la Harry l'hagi rebutjat, la de rebutjar perquè, a un home, sempre li resulta incomprénicable, que una dona rebutge una proposició de matrimoni. Un home sempre es pensa que una dona estarà disposada a casar-se amb qualsevol calidemani. O quan li diu que, mentre els homes segueixin preferint una cara bonica, a una dona intel·ligent, la Harry et sembla tindrà oportunitats. Amiga! No anem gens bé per aquí? No. I, com més coneixem el senyor El Tor, pitjor, en skao. És extremament pompós. Però l'emma decideix que tota aquesta xerat, que acompanya el mar del quadre que ha pintat de la Harry, és una declaració de molt pressionar la la Harry. El que està fent l'emma sense malintenció és molt perillós. Sí, la hemma és la típica amiga que diu que, el tio que tu t'agrada testigui fent gosting, segur que està enamoradíssim de tu, que segur que ha acabat molt tard de treballar, que ha perdut el mòbil, que s'ha posat malalt, i que, per això, no te respos encara. Seguríssim, s'ha gastat a això. La Harry no pot haver de sorprendres de que l'emma encara no estigui casada o no tingui que em m'ha intenció de casar-se. I l'emma explica una diferència molt important. És que una diferència entre ser conca solterona, almeny, com li vulgui, i ser una soltera. I la diferència la fan als diners. Una dona rica i soltera mai serà ridícula, sinó respectada. L'emma no té cap a liciem per casar-se. Ja té la independència econòmica, ja porta la seva pròpia a casa, i ja tenen vots aquí donar amor. Només, algú molt extraordinari li faria repensar la seva decisió. Per tant, només es casarà per amor. A arribats aquí, crec que hauríem de fer un trigger warning. I és la diferència d'adat entre l'emma i el senyor Neili. Esporten 16 anys. 16 anys. 16 anys. No sis, 16. Per tant, no cosa quan l'emma va néixer, quan tenia enegli? Ah, 16. Et dire més, 16. O sigui, ja tenia peus els ous, aquest senyor. -Què és la teva? -Que som de bàsic Toriana. Perdó, és que se m'escapa. La conegues d'aquí era un bé bé. És a dir la vista. Bé bé, nena, adolescent i noia. Des de quan fa que l'estima ja ho parlarem després, però ella ara mateix en té 21, i ella en té 37. -Wow. -Pantina'm cana. Ara costa seguir, em va. Bueno, una seguim, perquè hem de seguir, però una cosa divertida és que ens pensem que tot és nou, però tot ho he explicat abans. I millor la gent, no ho estem. Sí, per exemple, quan ens presenta el senyor Neigli, el Joan, ens presenta com una persona entreuvertida que no li agraden a festa, sinó que li agraden a casa a casa tranquil. És el típic que faria aquell test de com que regues les piles, estarem gent o estan sols. M'agrada el narrador, no és fiable, ja que és el punt de vista de la M, ja començem a veure moltes mòstres de que el senyor el ton d'aquesta realment, en caprichat és de la M, i que totes les atencions que li dediquen a la Jarriet són per fer un ors a la M. I en Joan Neigli, li comentà, més aviat, la Vizad. Diu, és el tant, tu, Reina, perquè amb aquesta actitud igual les tos alentant. I aquí tenim un punt bastant de jubo molt fort perquè arriba la declaració. O sigui, sí. Tenim un senyor Collins dos realment, o sigui un bicari, punpos, que fa grans declaracions amb molta la oquència, però que no té sentiment reals. Per culpa de les adaptacions ens oblidem que el senyor Collins, al igual que el senyor Elton, els llibres són descrits com a "wapos". L'Emma soffent profundament, perquè entén d'acop que les pedres del senyor Elton que, com sempre, tenia raó. El senyor Elton es volia casar de manera avantatjosa i tot ara, gran de la oquència del seu sentiment, és falsa. Però, és l'àgica de l'Àgica. És una reva rica. I a sobre, es enculpable, per haver en pes de la seva amiga Harry, tenia sentiments per l'Eltón. Segurament, no sé que s'hi fixa tenei, si no hagués estat per culpa seva. Qui pot pensar en la Harry et quan existeix l'Emma But House? El senyor Elton, el seu ton, soffent profundament, d'aquest pensi que podria arribar a fixar-se en algun tan persota d'ell com és la Harry. I tenim la passejada amb Carruaja més temps de llibre, perquè era una super bona idea de declarar-se i sigui "Elton, ell és un puto gengini". Maravilla. A tot això toca donar la cara i explicar-li a la Harry. I aquí ens adonem que pobretenena és que és una santa. Si en lloc d'enfadar-se amb la Emma, li diu que, obviamente, com s'ha vida fixar, l'Eltón amb algú com ella. I que només una amiga que l'estima tant, com Lema, podria haver pensat això, que és per l'estima que té en ella. Lema es proposa per a de fer-la, a casa manteira, després del lliú que ha muntat. I el senyor Eltón, doncs, espira de viatge amb la cuenta, que a més, després de fer una declaració fallida, i amb l'orgui molt ferit. Una cosa que crec que és l'estanxula és anar veient com ens apareixen els moments de redemció de Lema allarg del llibre. És un personatge odiós, sí. Però també veiem com creix i, en general, ho fa tot sovint gràcies a la Harry i el mal que ja li ha fet. En aquest cas ens trobem amb un dels primers moments de dubte de la propia, en M'Emxima Técha. És conscient, sigui per la bronca del Niley, o per no deixar el projès per preveure el que està pensant l'Eltón, o perquè veu que ha fet mal a la Harry, que, de si deix, no tornarà a fer mai més de plaer de ma vida. Però no patiu que encara ens queda camits. Hem de parlar de Frank Churchill. -Hai per favor. -Recordem que el germà de la JN haustent l'eduar també va ser adoptat per un parell que no va tenir fís als nides. Nides, nides. I aquí li va deixar tota una fortuna i de cop va passar a portar el seu cognom i ser un ricarreu. L'educació legal no existia en el sistema legal en l'esquadre fins fa menys de 100 anys. La importància rau capaç és ser l'areu. Era habitual, doncs, que les famílies envies en fi a viure amb el Desparenç Mérriques, malgrat els pares en caràstiga, sin vius, fent una adopció de factor, i aquest govern no li importava que cuidava el nen, el govern li importa qui ha reïda. Un tema important que passa amb aquest nen durant tot aquest temps que viu és que. que passa quan el padríben a factor encara està viu. Doncs que pot canviar en qualsevol moment el destament i l'agalment en nen no té cap dret a reclamar res, i a que no l'ha adoptat l'agalment, per tant, això li agaba aquests nois estar a la marçet del seu padríben o padríben a factor i no es deixava cap marge de moviment. Moltes coneixements que té la Jaina ho estem d'aquesta altra societat que representava l'opercent de la societat anglèsa són gràcies a tot el que va poder observar a estar amb el seu germà ric, per poder escriure personatges com el d'Arcis, lema, anigli o el Frank Churchill. Però a l'Edo ara ja us ten no va tenir res a veure amb el Churchill en quan el tracta amb la seva família, no es va desentendre mai d'aís, va ajudar els seus germans i va farir una cotxe a la Jaina i a la Cassandra i a la seva mare quan es van quedar sense res a real de la mort del seu pare. Gràcies a això podíem viure sense pagar lloguer i a més a més tenia un espai un poder cultivar el seu menjar. Això suposa una millora econòmica brutal i també va portar la tranquil·litat que la Jaina necessitava per poder escriure. El que ha de ser un espai per poder cultivar el seu menjar. L'hem portat tota la vida creant-se una imatge sobre aquest senyor Churchill. En la seva imaginació desenfrenada, malgrat que sempre ha dit que no tenia intenció de casar-se, si ho faria amb aquest jove extraordinari. Però el Frank no havia visitat el seu pare a nivell. Casament, ni cap de les vegades que promés que vindria. I així el misteri només fa que fer-se gran. Però per què no ve de veure el seu pare i a conèixer la seva madrestra? A veure, també és normal que la ima desenvolupui aquest amor platònic no coneix gairebé a les mejubes. Creiem que el senyor Náiglis sospita que pot tenir una idea romàntica platònic a d'aig i és l'únic que no excusa que no hagi vingut a veure els encara complir el seu d'hora. Per a l'any, és molt important el tema del d'hora. La resta li retreuen el senyor Náigl i que el Churchill no es lliure com ho és aig, com us hem explicat abans. Però els asseñala que no es veu. Aquest temps, el xarxit sí que havia etjat altres llocs. Un altre cop, el senyor Neidli és l'únic que veu, la realitat. Però per un cop també veiem que potser la jellosia, les tan penyena tenia uns prejudicis una mica despreporcionats. Però en una mena de joc de mirals, en quan la gent fer fàix és el revés, l'emma l'hi té una mica de tíria, miqueta, mentre que el senyor Neidli ente molt bon opinió. Com sempre, amb la gent, en un moment, tenim dos nois, el d'Arsi i el Ui Camp, Willowey i el Brandon, Edmond i Henry Crawford. I ara tenim Mr. Neidli i el Frank Churchill. Però qui serà el fac, boi dels dos? Es pot saber, eh? Es pot saber gens. Era dir, ho sento, però per una vegada, hem de criticar l'estima de gent i és que sobren moltes pàgines. És que ja ho hem dit abans, però és que entenc el que vols fer, però és que de tant bé cofars, de tant pesadet, que ho els fer a la veig, a mi se'n fa molt pesada, o sigui fora, ja no prou. El problema és que va pitjor. No hem millorat. La senyora de veig és un personatge pasat, i després el dia agraïns els seus veïns caliporten cosa, caliporten coses i cal ajudin. Ella i Semara no poden pagar el lloguer d'una casa, amb una mica de terreny, un plantar res, i, de fet, viuen en una mena de pisets que comparteixen amb altra gent, perquè són una cida moderna. I per això, encara en d'agastant més diners dels seus propis ingressos, dels seus pocs ingressos, en compra menjar. Per això tenim tantes escenes de la hemma, portant si estigués de verdura, o veiem que el senyor Nigli li dona a totes les seves pomes. Tot i que el seu pastís preferit és el de poma, però és que per les veïns no va de pastísus preferits, sigui que vol dir sobreviure. Aquesta bona té una naboda d'aquí reben cartes constantment i que és l'antagonista de l'emma. És a dir, la gent fer fax. I és l'antagonista que sincerament no ens és gens fàcils d'odiar, com si cob hi ha estat la cara a n'invinglei o l'aluci estilts. En realitat, aemma és com si tinguiixim una novel·la que és de la cara a n'invinglei. La gent fer fax és tot allò que l'emma podria ser si hagués tingut constància i sentit de la responsabilitat. Si pos més virtuosa i menys malcriada, l'antagonista aquí és la típica protagonista dels altres llibres anteriors de la Austen. No té mitjans econòmics i, surant davant des de la seva seny, a la seva constància, al cultiu de les seves virtuts, el seu enteniment i el seu on-characte, que acaba casant-se per amor amb el comer ric, o si es que realment podria ser la Eleanor Dajbos o la Elizabeth Bennett. La gent fer fax desorfa des de molt petita, tenia un futur molt magra, recordem que a l'incom de la senyora Bates és molt, molt reduït, per sort, un dels millors amics del seu pare, el senyor Campbell, la seva família, la cuilla en casa seva, i li donen l'única cosa que li poden donar, una gran educació. Una educació que serà la seva única aina per sobre a viure. Podrà ser institutriu i així guanyar-se la vida d'una manera unrada i de la única que podien fer-ho les dones. Perquè no, si les dones de classe alta que havien quedat en desgràcia, els fredem institutrius o els casaven. Perquè, per exemple, no podies estudiar dret, i s'etvocar de com fer el Joan Negli, pel tema que hi ha que les dones tenien prohibit en la universitat, fins a molt poc, o sigui, recordem que fins al 70, amb molts colegis d'Angleterra no acceptaven dones. Per tant, la gent fer fax a la qual que el franc, està la Mercè daltes amb qui conviu, i no puc visitar gaire a sovint de seva família a Haigbori. Però quan arribar, en aquest moment ja té 21 anys, hi hauria de començar a exercir com institutriu, però els Campbell l'estima en tant que no volen que mentre ells visquin així de treballar. Però quan la filla dels Campbell, que té la seva mateixa dàtia, la seva intima amiga, es casa amb el sony a dic, son ella sen, que és el moment de començar a treballar. I pubrer taima en lloc de venir de visitar Haigbori al franc, bé, la gent fer fax. I a més és que resulta que és molt vella, a la gana, i educada. Hauria de parlar. Hauríem de parlar algun dia, el costum que té, la gent, a Austen, de no manar, els personatges més veïs i encantadors, gent. Sí, és que ja tenim la gent benet. A la gent fer fax, gent a Austen, amiga. No és de pocs subtils, és de pocs subtils. L'Emma S'adona que està sent molt injusta tenir l'itirre a la gent fer fax, que hauria de ser amb patia i penapareia pel futur que l'espera. Però no pot evitar que l'imulèstic sigui tant, tant, tant, discret i reservada. No li vol explicar res de la seva evidenteió, ni dels Campbell, ni dels Dixon, ni satisfà la seva curiositat, per saber com és el franc Charcil, ja que l'ha conegut durant unes vacances. De fet, quan S'adona que per moltes preguntes califàcies i no entra a la res, recorda per què li té tantíssima mania. La gent fer fax és virtuosa en tot allò que fa, però sobretot huésen la música. Hem de tenir en compte la importància interpreta música en aquella època. Penseu que no hi havia ràdio, ni similars, ni es potifàini molt menys. Que molta gent que vivia una mica retirada i que no podien anar a ni a concerts, ni a l'òpera, la negocassió que tenia a descultar música, que no fos religiosa a l'església, era través d'aquesta juveneta es virtuosa que ticaven el piano o l'arpe. A casa de les bays no hi ha cap instrument que pugui tocar la gent. En canvi, l'hem mat a tots els instruments que vulgui i no practic amb constància. El que més limolista la M és que la gent la posen a evidencia de la seva inconstància i la seva frivolitat simplement amb la seva presència. No patiu, que torna una altra habitant a Highbury. Serà amb el delaita de l'Emma en Frank Churchill? No. A torna al senyor Anton i s'ha casat! Així que l'Emma li toca tenir una altra vegada una conversa de segle d'abla, amb la Jarriet Parcul Passeva, per aversificar-te, li ha de comunicar el casament, i no sé què s'ha casat amb qualsevol. S'ha casat amb la Augusta. Joaquim ara ha Augustat el ton. I el tant, tom l'agusta, perquè la gent fa allusions aquells diners, perquè rica que els diners li venen de unes illes un desclavitud encara estava per mesa. La gent no ho tens sempre és molt subtil, jo vam veure amb els fill park. Aquí és personatges que tenen certes relacions, que les clavatge solen ser malbats. És que no ens pot cabra pitjor la senyora Elton. Una altra cosa que ens fa suspitar que la gent té planejat que sigui un personatge palós, és que he viscut molt de temps a bath. I li encanta. I li encanta bath. També s'ha dit que amb el grad que l'Emma sigui una pija remata de si conscient del clacisme en el que viu, preferig la companya de la Jarriet, que es pobra que no pas de la jove a la senyora Elton, que li és molt més propera a l'escalòsocial. La senyora Elton és insupportable, que és una xaba cana, cotre, prend confiança i necessarias amb tothom, si és el clac exemple de una nova rica, i a més malament. I alerta que l'Emma no l'ho dia perquè sigui una nova rica. Si no que sovint, el que la posa més nerviosa és que tingui els matixes de fecters. Que ja. Bé, però quan comença a tornar estim a la M, hi ha una sena supercruel. O quan obliga a la Jarriet a fer una visita supercorta i molt maleducada als Martins. És extremadament injust, ja que haguis l'avient tingut a casa, que ha pagat durant 6 setmanes, quan la Jarriet és la filla borde de vez a saber qui, cosa que en l'època estava super mal vista. I tot, perquè la M és una clacista que no vol quedar seva amiga relacionada amb el Martins, perquè són grans ges. Valeu! Moment! Que perfecte! Amb mi vas allò, Charles! Uu! A tornar del fill pròdic, per favor, i és guapo, i excepcional, i elegant, i enginyós, i reatracta més que agradable. Vaig a que les maneres del Charles són especialment cortes a emblema, i, basicament, al tonteo estan ena més. Ens alentem les mirades. I és qui és que està la grandeza de l'oboníssima narradora, que és la fa quina inausa, no sigui com està tu una narradora subjectiva i no confiable, o sigui que, sembla que el Charles, hagi vingut perquè estava comprevist tota l'estona que vingués per presentar els respectes a la seva madrestra. Però quan acabem el llibre, veiem que tot encaixa com un putle. S'higuin no havia vingut abans, perquè no li havia donat la puta gana. I, mira, no en perspectiva, veiem que portem tot el llibre esperant-lo i ha vingut just després d'aquell que hagi vingut la gent fer-fax. És que no passen nidos capítols. Moltes gràcies. És boníssima. Ens va molt de ràbia com es fa el tonto amb l'Emma i el senyor Hauds, que quan diu que té una conèixent-se el poble, una tal gent fer-fax. I com insinua que tampoc no n'hi ha per tant amb aquesta noia, que sembla que estigui malalt de la tampale de com està. I com a riu de la tieta, que era tan xapes, que no deixa ni marxar, i que clar, per culpa de això seguda, que de moltes són amb elles. El Llema ja li agrada que per fi algun o trovi perfecte a la dimentició i fer-fax i li vol trobar algun defecte o culpa. L'imuneix-te, el seu silenci respecte a la seva vida privada, i insinua el xarcel que pot ser, era ella l'objeta a la mort del senyor Dixon i que es casa amb la seva millor, la Campbell per diners. I el principi intenta contradir-la. És que veu com mira, saps què? Potser em va venir a bé. O convertirà en un abro-mar recorrent de complicitat entre ell i Llema, i com ha anat desvia l'atenció sobre els possibles efectes de la fer-fax. Volem fer veure que està superinteressat amb tot el poble. Em visita a tothom, i que si no vingut abans era perquè no podia clapobret, per tant, el senyor Nailista aprofundament equivocat. Clarament, aquí ho crec. Així pot visitar de manera gensosbitosa a la gent fer-fax ja que les senyores veïts formen part de la societat de Haiburí. Quan la hem a li pregunta per la seva connexència al poble, hem d'esticüedge amb la gent fer-fax, el franc és que no li respond. Cambia de tema, i a sobre esposa de cop, superlidia, vénet, ha insistit que s'ha de fer un "bye". Un "bye", un "bye". Un "bye" és el lloc perfecte per tenir intimitat amb una noia, contacte a físic i poder-li fer que ha de la gent sense que es noti especialment. Però les seves accentricitats no es queden amb la idea del "bye". Un bon dia, el senyor Chargir se'n va atallar-se els cabells aleshores. Sí, és que a més de ser una extravagància, fet en esquilòmetres per fer-se un pantinet de moda, suposavem el gastar un dels pocs dies que tenia per fi per dedicar la seva família. Jo és preguntar-ho, perquè sé que ho està preguntant. Quim tais de cabell de modes feien en aquest moment. Sí, és les busquines. Clar, és bon quins són busquers, però estem aquí per servir. Aquí hi havia un tema. Estem just de xananrere les parrucas per un tema relacionat amb què es va fer un impós sobre les parrucas per subvencionar les grans. i res napoleòniques. Tot són pastes, sempre. I els pantinets de moda eren els césar, els titus i els brutus. Només t'hi inventen. En serio, eh? En serio, estem parlant d'això, eh? El brutus era el preferit dels brúmels i dels seus seguidors. I tal com ens ha presentat el l'Andi del Churchill, jo posto perquè es va fer un brutus. Sí. Mira. Perquè l'imagineu és el que portava el Colin Fert a l'abtació d'orgui, però jo dic, sí? Ah, les agradat, eh? I un clac, exemple, del taïdek a veïcéssar és el que porten napoleó. Mal. Mal. Això sí. Abans de marxar ja s'han carregat a dir-le a la senyora Aguesta en tiga senyora de Taylor. Pobre, missus Taylor. Que admira molt a l'emma. Però, a veure, blanca, explica'm què ha anat a fer aquest senyor, Londres. Doncs anem a te' comprar un pi, no fort, per la gent, fer-fe. (grunt) Ja que a casa de la senyora veïts no pot tocar. I quan arriba aquest pi, no ho facen s'acabnota. Ningú sap qui l'ha enviat. Però és que el tio és que més estat tan puto-escarat que es presúves amb retrospectiva, i és que just anem a te' comprar el pi, després d'haver estat per la namnema que la gent toca i de dir-li que el senyor dic "son preferiria que tu que és la gent a la seva esposa perquè t'agra molt bé". M'agrada, deu senyor. Totom suposa que està tot el senyor Campbell, qui l'ha enviat per sorpresa, no el senyor dic "son per sor", per totom. I aquí, el senyor Churchill és el que torna a fer de la seva, i tinc moltes, moltes ganes d'escañarlo. Perquè comence a generar aquesta mena de marro, és que és terrible, o sigui, és terrible. A sobre, durant la festa, quan l'hem al pillant, mirant-la a la gent, amb hojitos. Diu que és perquè s'ha fet un patinat horrible. O sigui, quina escusa de merda, colega. Tabritats. Sergut el plomer, oig, xato. Un tema que crida l'atenció per l'actu de 8 en dia és el que ruatge el senyor Neglid, l'altra tema que sé que es estava aquí, que va ser el garret, eh. Màgicament, el senyor Neglid és català, i no li agrada mal que està. En totes les novel·les de gent, no us tenia algú català? (música) Sí. El tema és que en aquell moment, si eres de ser estat social, com el senyor Neglid, no només era important ser-ho, si no també semblaru, com la dona al cegar. La gent es gastava un dinaral en mantenir les appearances, enrova en remodelar les seves cases supersovint i encarruatges. A senyor Santiment, en l'infama capítol de la fanint, tantant per això ha dit el seu marit, perquè no els hi deixi diners de germanes de jubos, li diu que, clar, com que no tindrien que ruatge gairebé, que no gastaran. Tenia que baix era i és molt car. A senyor Neglid li importa un bled o les aparances, i per això prefereixen accaminant a casa dels seus veïns, però ha de tenir que ruatge i el fa servir quan pot ser de ser veï als seus veïns menys oportunats, com quan porta les senyores veus, veit, perdó, quan porta les senyores veits, quan hi ha el vei del escol. A senyor Langley, el riu que el fa si se més que vellé en encarruatge, i que si no el troban a la porta, n'incusen a donar de com ha arribat els llocs. A la M, sí que li dona importància, aquestes coses de parens. Una cosa, bastant xungu, l'orraïna que es creu i s'ha sablem a respectar la resta de la comunitat sobre el escol, que s'han enriquit recentment i que sap que l'han d'adurar i amb qui es planteja no alterar, perquè faria poc per ella fins que em veia li conver. Això, per mi, em sembla que la gent no haurà de aprofitar tot aquest monòleg interior de la protagonista per criticar aquest esnovisme de la classe alta anglèsa presentant-nos aquest monòleg tan i tan soberbig. Aquesta festa, a la que acaben en perquè hi van els seus amiguis, a mi a Churchill i al Churchill. I la senyora ho és, li planteja la possibilitat, possibilitat remota, que el senyor Naily estigui una mica encaprichat de la senyora de Fairfax. L'emba s'escandalitza. A senyor Naily no es casarà mai. Bale, que la casa ha d'anar para pel seu nouet Henry. Bale, bale. I aquí, en xoc a veure com en el cap de la M, i el Naily són dos persones que no es casaran. Pel ve de sus navots per una banda, i una mica que la M és en verja, encara no tinguut d'on es aquest desperta sexual i no està imaginant que són Eis 2 i S'escasinals. O sigui, no és ni m'estic explicant. 21 anys, eh? D'acord. En Franxar, Txir, per això és un cabró que, per distreure, l'atenció de Quília Grada a la G, que sí que la Quília Grada, es va dir, la Gain, li fa que és tota l'estona l'emba. I això fa mal a tots els implicats. Per una banda, tenim la Gain que ha de soportar com fa garanteries a una noia bonica i més rica i més bon partitet per que ella. I, per altra banda, tenim la M, que pot entendre que l'estafes teixant. Tots els comentaris faridors que fa sobre la Gain sobre moltíssim, no fan cap mena de falta, i aquesta conseguit, exactament, al mateix, sense ser tan cruel. I hagi tant retrospectiva, però veiem que no para de buscar moments per estar a soles amb la Gain Fairfax. El món ideat de la M comença a enfonsar-se. La Gain Fairfax l'ha obligat a mirar-se a un mirall i el reflex no li agrada. M'agrata al món de cotonets una viscut, s'està donant que la Gain és molt millor que ella en molts aspectes. A prou una cosa, això no la priva de pensar que el senyor Charci l'estramborat dellà. -Vull dir que l'acord és la tiquita de la valienta, és que el dium. Després a pensar-se una mica, ella decideix que en vella en realitat ja no li agrada, que no el vols parlar. Que definitivament ella no es casarà mai, però a mi no saps què? Aprofiten que hi ha el teníem per la Harriet. -Minga. -A tota això, el senyor Charci l'heus hem dit que estava amb Marcella, la seva tieta que quan es posa amb l'alta, el crida amb ell i els requereix el seu costat, us recordem que depèn la seva fortuna d'aquesta senyora. Abans de marxar, veiem que té una conversa bastant extrañant la M, o n'hi ha d'adoix que estan enamorat de ella per l'ogocèntric. Ah, que és. Però en realitat, jo crec, no sé què em penses tu, que li volia dir aclarir la seva relació amb la gent. -Faxt. -I no ho sé més nou. I veiem que la senyora faig faig cada cop menja menys i té un aspecte molt malaltis, extra extremament pendent de les cartes, de les notícies que poden portar, i fins i tot va correus sota la pluja. # Fora s'espera con la carita en papa, # Sabent que està passant realment amb el franc, que els seus futurs estan suspens, que potser haurà de anar a treballar institutriu i que no es podrà casar amb l'home que estima, o sigui, que pobre noia, l'anciat, que ha de passar en pobre nen, eh? A tot això, la senyora Tael, que no hauria de dir "o no es nubli, o que de vegades està més insubordable". I sobretot, o sigui, no podem, no podem, subordar-ho. Aquesta manera de confiança absurda que agafa amb el senyor Nightly, o sigui, de què va dient-le Nightly? Nightly. I és que ja és cútre, ja és molt cútre, que li digui Mr. I, el senyor Lleton, és el teu marit. -Oli dius "Pon el", "Oli dius, senyor Lleton". Deixa de fer el ridícul. I ja hi ha la senyora Tael, fèrfeks, de què hem? O sigui, què és aquest? Aquesta que està amb en cada codi. Però, o sigui, Nightly, el senyor Nightly? -No, eh? -No. -Per qui no, eh? -Vull dir. tenim límits. Realment, o sigui, que són tal per a qual pel seu marit, o sigui, són absolutament insuportables. La senyora Elton, com que no es pot fer, és fer-ne la M'ha buscat la senyora Fèrfeks, la seva jarret. I vol buscar-li la vida, marit i tot. I la pobra Fèrfeks torna a ser un exemple de bon caràcter, i tan planxa, perquè no ens demanen la merda que bueno. La senyora Elton podem considerar que és el tercer personatge més cómic, però, mentre que el senyor Gaudjou-Jausi puc un dríac, i la peseta, senyor Elton, t'entractats amb tantes i carinyos, la senyora Elton ho fa amb sàtire. Perquè. no és perquè els diferents i els altres són una cosa essencial. No té bon cor. Però, els hagi de ser el torne. I, per fi, es pot fer el ball del senyor Western. O havia d'organitzar el senyor Western, que li importava una merda del ball, però, bé, en Assomi. El senyor Elton, això sí, farà un numeret super desagradable i super cutre, refusant de ballar amb la jarret, que se sentirà fatal i profundament petita. Sort, com més tenim el senyor Negli, fent d'acabar-hi, per rescatar-la. La treua ballà, quan ell ho dia ballà, la M està contenta. Li diu de balla junts, i que més no s'ha guina de quattca balla sin junts, i que són, com germana. Wow! Per favor. Moltes emocions, a tot això, moltes emocions, per la pobra jarriet, perquè gairebé la tracken uns gitanos. O la? Ens hem fixat que parla de gitanos dues vegades allà del llibre. Voleu tot el que. Una mica com que sofa ella, però a tot això la has rescat el senyor Charcil. És molt estrany i molt ràpida. La Ginaus té un chup-chup de novel·la d'enredoixa expert i estal, que ha viat en espatar a la cara. Li confessa en la hemma que torna a estar enamorada, i que està enamorada del seu salvató. Tot i que socialment està molt per sobre ella i que no li dirà el nom. Però qui és el salvat de la jarrieta? Petrimisteri, petrim-mució. La jarriet té una caixeta de recos dels seus enamorats, que ens demosta a què és que és una llena de adolescent, i que aquests enamoraments són més de gusts a la edat que no passen sinó i men, fonamentat. Aquí la Ginaus passa moltíssimes pàgines planificades de veniment socials i en les teves nervisades o sigui que. És una excursió que fem que tenen planallada, quan la munta de la senyora eliótica com que el primer opció queda descartada de la tia força mogollen, la senyora ella convidar-los a que la seva collima duixes, oi? Però, finalment, fan doblec perquè la cosa s'assoluciona i la massa en van de ping tots junts. I, basicament, dos dies seguits es fan una miqueta massa perquè es sortint com totes les coses dolentes que podríem passar. Una cosa interessant que ja va fer a sentir sentiment a la Ginaus és com que hi ha personatges que poden fer a la nena de la gent, i hi ha personatges que poden fer a la nostra heroina, millor o pitjor persona. Ja vam veure que el Willowy treia el pitjor de la Mariana. I aquí, sobretot el Pignic, veurem com el Frank Churchill té aquesta mal influència en la M, mentre és que el Nigley la ajuda i la reta a ser millor persona. Fondia molt calorós i l'ambient que de cop es fa més sofocant. En la tonteria de dol·la sense que es porta a la M amb el Bart Churchill fritallant a la cara de la pobra gent, acaba nufanent de manera absolutament gratuïta El senyor Abaig, que va ser a l'Idiu, a Borrida a la puta cara. El senyor Naili pateix no només pel desaire de l'Emma i també que també, si no, per com molts s'ha deixat tractant la com la Rina de la Cord i en digues perfecte. I així arribarem a un dels moments més mítics d'Emma. -És que va ser un bàs de donin d'hi. -Bàs de donin, Naili. -Bàs de donin d'hi, eh? -És que va ser un d'hi. La bronca del Nightly. És l'equivalent de Simononiq al moment de. -Why did he dropped out of Yale? -La bronca del Cesc, a derrari. Aquí les fans aquí en morgueixen més al referent. La EM s'ha portat com una niñata amb la senyora Bates i per primer cop rep una bronca monumental més que m'ha rascuda. Ella es pobra, ha hagut de renunciar les comoditats entre les colts vaneixen. I si viu, fins a la vellesa, pubra probablement, ahora de fer encara més renuncies. Realment ha estat molt malfet. També li retreu que rigui de la senyora B de senyora Bates davant de la seva naboda i de tots els seus amics, amics que pot ser que es deixin influència per la manera de tractar-la i la començant a imitar. A senyor Neigli li trenca el cor escoltar la senyora Bates la mantança de veritat una carregada durant aquest temps si és tan pesada. A partir d'incident del pínic, la Jareta Sadaena calem també s'equivoca. La Jareta prend moltíssim veient com l'hem malacaga, gas i que no ha de ser el seu únic exemple. Crec que això l'empodera a prendre la decisió que prendrà després. Però arriba un plot twistodel. El Frank Churchill i la Jane Fairfax fa molt de temps que estan promesos i amb la mort de la tieta del Churchill han aconseguit el consentiment per casar-se amb qui volia. Aquí l'únic de tot el llibre que havies hospitat d'aquest possible compromís és qui. -Altz a senyora Neigli. -Aactiva amb ell, amigues. I com que el frit tets del Churchill havia estat tan evident tothom van peus de ploma l'hora dir-li a la M. L'M reconèix que el principi, doncs havia sentit cert inclination cap a ella i que li feia agressió. Però fa molts mesos que no és així. L'Emma no pot, m'agrad tot deixar d'imaginar-se com s'ha portat al Churchill. Com ha faltat el respecte a la Jane Fairfax i a la seva cara? I ha purat tantíssim que la pobra Jane ja havia acceptat una feina d'institutriu. La senyora Guestal, el defensa, en dient que havia sigut un que ja havien hagut malentès, us iblable, però nosaltres ja el tenim creuat. El Churchill està cancel·lat per sempre. Però clar, ara l'Emma ha d'anar a explicar que el Churchill està promès. I és quan no sabem temps que el seu Salvador. Era "Nightly". El fet que el senyor "Nightly" rescatia la Harry el Bay, si no ho agés feteix, no ho agés fet qualsevol altra home, com a Lelton, la Emma ho hagués interpretat com un acte d'amor. És el que portà d'Ienly tota la novel·la, la Harry ets fins ara. Però clar, escoltà, a la Emma que no li toquen el "Nightly", eh? La Harry et ha creat la Emma, ara ja no li agrada. No m'havies dit que coses m'herreras havien passat. O sigui, és per culpa de la Emma que ja pensi així, li ha posat aquestes ideas del cap. L'Emma ha convertit a la Harry ets en el que és qualsevol home, a la teva sexual, que es pensa que tot el que li parla d'escobs està enamorat de ell. Bo! A tot això, el senyor "Nightly" és absolutament bona persona i empàtic quan s'han tira de la notícia, va veure la Emma per si està bé. O sigui, l'estima tantíssim que es preocupa per ella perquè una altra li hagi pogut trencar el cor. Mar-o-mira. Quan ella, l'Inega, s'han tira esparxar, que ell ha agafat confiança per fer-li una confesió. I la Emma no la vol sentir, i aquella sospita que li dirà que té sentiments per la Harry ets. Però, "Ei, necessita confiser-li el seu home." No sé per discursos, Emma. Si t'estim més menys, potser podria parlar més del que sento. Va, ja, fins aquí, fins aquí. Aquí arribem a un moment dels més tarribles i desafortunats dels que mai no escriu de la nostra amiga. Perquè ell li confessa que porta enamorat d'ella des dels 13 anys. 13! 13! Ho he dit bé! 13! Em porta amb 16! I està enamorat d'ella, d'aquella i en tenia 13! Vale, que li acabava de baixar la regla d'aquesta nena. Va, no era una dona encara. Ormonament en poc. Aviam. Però que més a més? Liniu! I els sembla bé! A tots dos! Era impossible. Molt, diu. Era impossible que pensés en tu sense durar-te. Amb tots els teus defectes. I ja copia de veure tants de rors en tu. Resulta que és la teva enamora de tu. Des que tenies el menys 13 anys. Ara us demanem a s'hi explau que una gent tota juntes aquesta red flag. Vale? Gràcies. Un moment és que m'estic morint encara. No ho porto bé, això. No ho porto gens bé. I aquí la gent fa una cosa que no havia fet mai. Ens dono final estirat com un ciclet on es dedica amb parella. A tots els personatges i explicar-nos que ha estat fent cadascú quan per nosaltres ja podria haver acabat. Vanir de Mansfield Park que acabava un llibre complicatíssim en una pàgina. Primerament, després de la ciadalema fa una cosa que és a mig que m'hi entres a la redemció que es enviarà Harry i de l'Àmbra. La Harry i la l'entrista. I la passada l'ambient, jo indecima, perquè no pot suportar que estigui enamorada del seu promès i no s'ho sent preparada per enfrontar-se. Vaig a covardar. L'Ema també s'ha de preguntar com comunicar-ho el senyor Woodhouse, que no comptàvem que la seva feia filles que seria mai. I això li pot destrossar els nervis. Però ensenyó en Agli no pot parar de ser gentil i meravellós. I li proposarà a Ema que sigui ell que estresia a dia a casa dels Woodhouse, per tal de no t'esbalse al seu pare. Aquesta renúncia és significativa. La casa dels Nighly és molt més luxosa que la d'Alemma. Voluntariament, renúncies als luxas, superfluos i ostentosos, tirant aristocràtics que desacredavantant a la G.I. Quan això és la corda, ets a gaiar la estratègia de avisar només els hues són i seure les parapes que les notícies els campi solen. O sigui, em sembla fàbulos. Això és parava. Jo vindreva la boda. I ja està. Jo deixo aquí. L'espèrdeix això tindrem un en contra maravallós amb la Jain Fairfax Junts Suntobi, Jain Churchill, perquè la Jain necessita radimir la seva protagonista, la Jain Osteen. No sé si t'adremi la seva logència. Què hi ha, Jain? D'una manera, una mica massa evident i una trobada entre l'Ema i el Frank, que només ens demosta que poden perdonar-se i ser amics, perquè té una de mateixa sentida del humor de merda i tots dos tenen la sort de tenir parelles que els fan millors i els que fan millors, perquè realment reines el pitjorat de cada casa. En aquest llibre? Sí. El Frank Churchill ha tingut moments moltes encertats, però també sembla que estigui bastant de gota que té 23 anys, poc en tenim men i que no s'ha pigut gaire comportar la situació. Ha tingut el bon criterit, el començenyor de la senyora Naigli, d'enamorar-se d'una dona assanyada i bona com la Jain. I un cop ha anat la seva fortuna a l'habilitat que no ha trigat ni 5 minuts a fer públic el seu prometatge. I el que ha de fer és que la gent no ha de fer la gent i no ha de ser tan rera a dolars sense prenyades. Està bé, alguna cosa. Però no contenta amb això. La gent no ho estic necessita tancar-ho tot. I decideix, en un excursc, que em sap molt greu, però això no hi ha aquí que ho compri. Cada casa ha dejarre de malgrou. Perquè diu que ja s'han amorat de 3 homes, ja tanquem-ho del tot. I no només això, però no és una cosa que no es faci en tins còmode i de cop o sorpresa, a Naigli ha decidit emparelar el més termàrtin amb la Javier d'una altra vegada i la Javier d'Edit que ha sigut tot. Sí, rodar el món i tornar el borne. Per favor. S'acaba que s'han demanat que s'havien de ver que s'ha des d'un principi i si la M no hagués intercedut. Una mica, final, de somni d'una nit estiu, on tu tome acabava emparella tanquilitucava. La M també ha pres en no donar-li tanta importància d'estres i socials de la Lluia, i ser una dona que estaria molt bé coneixer i socialitzar amb els Martins. Jo no sé exactament quina era la idea de la gent d'aquest final, però em sembla allargassat i gratis. Perquè em veurebé 600 pages, ja. Ja està, ja està. Sincerament, no entenem molt perquè té més caip, perquè et llibre que no ho pas el maravallós, Mansfield Park. Segurament, perquè he tingut molt amb les adaptacions perquè totes elles, sobretot clueles, són absolutament maravalloses. Per tant, que la Jàriet i la M han fet un viatge en aquesta novela, i és considerada una de les noveles pilars del Vinduings Romans, és a dir, de les noveles de creixement. Des de la Mariana Dajbud, que crec que no veiem una produïració tan gran en un personatge de la austen com amb l'Ema, que apandrà que no s'ha de ficar en la vida de sentimentar les altres, i farà aquest camí sempre guia de pel Nightly, que la va educant a partir dels seus errors, una mica a trigger warning. I això ens dona la mica amb el rollo, sí, que la gent que ha de educant a la seva futura esposa ha fet a mi. Per tant, està. Això ho cançarem. Jàina Austen fa l'estructura d'una novela romàntica, on l'amor és l'eixentral de la trama, i la protagonista viu en un món de fantasia en què les parelles poden vencer qualsevol obstacle per crítica justament la novela romàntica. L'Ema s'ha estat aquí ho canca de vegada, o si una mica com amb la Badia, no s'han quedat en lloc de la literatura romàntica. Blanca, literatura romàntica o literatura sentimental. I això ho explica, això. S'han timentat. Què m'apres de vull? Va, que m'apres de vull. Us ho resumim en 5 punts. Un número 1. A la Jàina, us tenés capes de fer les protagonistes en principi, més poc agradorses que ens acabin robant el corret. Un número 2. que la gent els tindrà a la estil i lliure i juga amb nosaltres com li donarà la gana. Punt número 3, que la gent els té treu en la importància l'educació al carècter des de la infància, que en un nen malcriat, acabes sent vanitors i és per culpa dels adults. Punt número 4, que si una de la notícia econòmica el matrimoni només t'ho sentit, sí, és per amor. Punt número 5, que la hem de ser un personatge odiós i que o sorpresa ens encanta perquè es va semblar. On anem, doncs això. Això ja està! # T'hem l'acusat, que hi ha il·lusió, que hi ha la grilla. # S'ha trobat. Que entrem tota la cançó. Us esperem el dia 13 de desembre aquí, el joc, i ho farem per parlar de "Bera", "Déri saber et bona'ni". Dres cot, parlant d'una novel·la tan feminista només podíem anar d'a. Lila! El tenim allà per si vulguem. I una altra lliure de la Carla tot també! Vale! També hi és, també hi és, s'ha de dir. # Sí, es va sensar que encara. Vale, per ser, no voldria m'acabar sense donar les gràcies i de tota la gent que ha fet possible que avui passes això. Primè ha de ser el joc per acollir-nos. El carnes garcia grancàrles, per exemple, i els botonets i tenen a pacients infinitemnos d'altres. A l'Ai és el baudur, per posar les baudetes dels separadors. A les fines europees, per sedir-nos, jo li agrere per al cinto inicial, i a les buc per sedir-nos les seves cançons, per separadors i aquest cinto final que ara són. -Estàs escolta en un pot que es produeix per joc Barcelona. Ens trobaràs al carrer Mallorca 275, restaurant Cuc de la Ria i Factoria Cultural.