Punkis Decimonòniques | 03 x 10 | L'època de Regència i els Bridgerton

[Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] i no podien anar a fer-te ni a supass. També és veritat que les vestien encara com a nenes. Com podeu veure amb la diferència del vestuari de l'Eloïs, per exemple, i de la d'Afnia, la primera temporada, i a la segona, quan l'Eloïs ha presentat en societat, li han de llargades bores dels vestits. I no és per què hi hagi crescut. És per què, basicament, no pot ensenyar els turmells. La Reina Charlotte, a la realitat, també ha de ser a la realitat de la realitat. La Reina Charlotte, a la realitat, també era una casa manteira o, com ens agrada, de l'esponquís ple de m'ha vida. I li encantava el s'afret. Pins i tot, després d'aquell sommerit amb malaltís, la Reina Charlotte va seguir escrivint li cartes amb s'afrejos de l'aristocràcia i encara es poden llegir a húendia a les xurrallals. Tots les joves de classe alta es de lien per atendre aquest fabulos val. Que tenia una tradició ben curiosa. Totes les debotants feien una reverència davant del rei. Aquestes debotants tenien, volen els 17 anys i anaven vestides de blanc i d'uïon no es plomes del cap. Amb els anys es van a perdre tan al blanc com les plomes i durant el regnat de la Irina i la Vets Segona es veien més vestits de nit llarg blau-marins i perles. No existia com a sí el diamant de la season, amb aquest nom així com oficial, però, evidentment, sempre hi havia alguna debota que era més popular i més admirada. I t'agradava la reina rama a les cil·leres. Però veure, us preguntaré, què és això de la season que no parlem de repetir. La season és l'època coincideix normalment amb el periodo parlamentari. Això podria durar des d'octubre fins al juny, més o menys, aquests mesos en els quals no era terrible, tal onres, però els mesos de més intensitat real eren els deprimabera i els destiu. El tema important a les novel·les de J.N.Austen és la diferència al tipus de vida que es doia l'ondres i a les cates dels camps. Abraïton també veiem que està dicutomiant entre el mai fer i les cates de camp. I, de fet, molts capítols forsem portants de la segona temporada passen a Obrigal, que és la mansió pel·ladina dels Richard Tone al Camp, donés "Baskomta, Lorde", en Toni Briccherton. I doncs sort la fortuna a la família, i a més a més és on hi ha moltíssima gent que dependé. Durant la season, les famílies nobles com els Richard Tone, els Fed i Anton, estan instal·lats a les mansions del Malfer, ja que els homes havien de tendre. havien perdut aviat d'estar a londres donarà el periode parlamentari, i a aquella època, per fer de senoble, volia dir tenir una cadira a les salades lors el Parlament britànic. Moltes gràcies, que ho dia moltíssim de la vida al camp, i la preferia a davant de la season a londres, que estava ple de compromisos social sense parar, de fer la propia d'avenir ens diu que preferége al camp. Tot i que al camp no es penseu que tot era una vida i contemplativa i anàvus que florets, també feien festes molt sovint i convidaven a molta gent, feien sobretot bais, caseres i garden parties. Mira, coses, les se'm definitives, és teu preguntant que feien de resta de l'any? Potser mireu d'autorn, aviat. La season en sí era caríssima, o sigui, una cosa fem comptes. Tenim la casa oberta a londres, assisti a tots els bais. La roba per assistia cada bai o diferents de l'animent de garden parties, no sé què, els carruats. Moment, hot. Els carruats que requerien que bai, això ho fes, i un dinaral. Perquè més o més, per entre aquests esdeveniments, requerien entrada. I què feia la gent? Pots pagar una subscripció per atendre molts i així no haver de pagar per cadascun, una mica com un forfet de temporada. I una cosa nenes. I nens. Gerard, sento dir-vos-ho. Sento dir-vos-ho. No és que hem nascut en la puc equivocada. Hem nascut a la classe equivocada. Definitivament. Perquè per atendre aquests bais havies de ser de la noblesa o tenia algun noble que et presentés. Per exemple, la Maria Thompson, perquè sembla la sèrie, sembla que formi part de la gent. I necessita que la presenti algú i per tant la presenta la família nobra fer dintre end'l per poder assistir aquests bais. Hi havia famílies que no es podien permetre gaire si són a Londres, a tope, amb tots els desgavi i econòmics que representava. I tenien molta pressa perquè les seves filles es casessin. Com veiem clarament amb les xarmes. Xarmes. D'altres, com la família ha abrit de ton, com que no tenen problemes de diners, de l'OIS, per exemple, es pot estar tant temps com necessiti fins trobar algú que li convenci. Ep, tot el temps no, eh? Sempre que no t'acostis perillósament als 30. I per tant, es devenir una sultanona sense arramei. Però bueno, ja em parlarem. De la sultanona. Però una cosa, ells què quan de votava ells? Ah, amiga. Doncs sorpresa per ningú. En cap moment en concret. I tampoc tenien aquesta pressa que es s'ha de casar-se. O sigui, no m'hi ha que com ara, que quan no matria que es s'ha de casar-se, no és un solteron, sinó que és un solteradeuera. Fantàstic. Bueno, mira, una cosa que nasi té a mordar molsoriosament és la idea del promenat, valer el passeig. Perquè no, amigues, no és un passeig normal, sinó que és un passeig que es fa en un espai públic, per tant, no tan per caminar, sinó per ser vist. Perquè ens entenguem. És una barreja entre fona putiguerta i una desfilada, valer? Per demostrar que estava esferent com flir-te a gana amb algú. Perquè sí, la idea del flir-teja de conèixer algun mínimament abans de casar-te, incluir-te-ni espais, alguns, per petits que fossin, per parlar. Però això no es podia fer sense caràvines, és a dir, sense que algú destigues mirant. I, per tant, passejana-os de tothom era un dels pocs espais on les parelles podien tenir converses de tu a tu, donen bon. No vol dir que no, n'és sinó una caràvina, el que passaves, que les caràvines no van uns quants metres més enrere, no gaires, i per tant, es podien tenir converses minimament íntimes. Ara bé, passejana-os era fàcil, no era gratis, no era amable, no era. perquè sí, i havien uns codis. Per exemple, quan una parella passejava havien d'anar de brecet, però no podíem anar mai de brecet de dos homes, amb una cada brec. Ni tampoc una d'una podia d'u, dues dones pel jans d'una de cada brec. Excepte, en els casos, com, per exemple, tornen a casa de nit quan una noma podia donar de panjant de cada brec, és com a protecció, perquè les hores no aplicen les normes de la promenat, perquè no estan promenadins si no fem un acompanyament. ¿Uns ha quedat clar? Però una cosa. però em passejava aquesta gent. Ah, doncs, això és important. Les hultes que els espais que hem vist als Bridger, doncs no eren massa llunyats dels espais reals, perquè durant la regència els passejores feien pels que ens ens engarden. Els que ens ens engarden seran considerats o havien estat considerats una extensió de Hyde Park, però, a l'hora, ja va bé, em poso alguna cosa per mig, i si em venta un llag artificial, que has dit de Serpentjinn, que té un teullat, té uns pons i una cosa se poden embarcar, per accentuar, i també la diferència entre un i d'altra. Durant la poca de regència, estava obert de primavera tardó, és a dir, durant la 6-on, i de les 8 del matí ha de les 8 del vespre, ha fet marxades al part no. I per cert, si us ho ha obsacionat, com jo amb la plaça des d'on es veu que hambreit Gerton, que no és realment allà, si voler veure la casa d'una altra posta, que està lluny sin de l'ondres, heu d'anar a Gross, Benor Square, el mig de Bluosbury, que ara mateix és una plaça preciosa amb un jardí al mig xulíssim. Però puc, quins. allà. Molt arria, tant. Sí, tant. Vale, parlem de la aristocràcia versus gentri. Bridgerton no és una fan fiction de Jane Austen, per molt que s'hi tuïn la mateixa època, la regència. Però, com us hem dit, molts cops, Jane Austen no era especialment fan de la aristocràcia, sinó que amb la majoria dels seus personatges són de la gentri. I si són rics, no són nobles. A senyor Darsi és. a senyor Darsi, no és l'or d'arsi. En canvi, Abrit Gertor, tenim d'ocs, d'ocs, comtes, vascomtes. Aviam, que ens perdem. En res, amb una mica la gent, o a qui no vivia, i això és plau blanc? Anirem de més a més a més, i us diré el nom en català i en anglès, perquè no ens perdem. Tenim els rics, que era de Quinc en de Quinc, fins aquí, arribem. Després tenim els ducs reials, que ha vist el príncep pareu i és el rui al duc. Tenim número 3, els príncep, príncep, príncep. Quatre. Quatre, ducs, tenim els ducs, que aquí tenim, per exemple, els ducs de Haxtings, o sigui, el Simon. Cinc, tenim els marquesos, que era el marques amb de marxones. Tenim 6, els comptes, que en anglès era L, i ella era comptes. Tenim 7, els vascomtes, com, per exemple, l'Ancena i Britzerton, que és "Biscount" en "Biscontes", i, no m'ha eravut, tenim els barons, o sigui, els barons. Fins aquí, era la noblesa, o sigui, que amb veritat, el duc que estava molt adal, comparat amb el "Biscount Britzerton", que amb veritat està molt adal d'intra a Gerarquia, perquè aquí ja comencen a venir altres títols de gent que no eren nobles, sinó de la gent, tenim nou els baronets, i tenim d'eu els caballés, "Nights" o "Sers", com, per exemple, si els llocs d'orgull i prejudici, que són títols vitalistes, per tant, no a raditaris. El Britzerton, la Xonda, s'inventa tota una sèrie de títols quan arriba la reina Charlotte, que això dona, doncs, obviamente, no és històric, ¿vale? Pots ser, hauríem de parlar de la diferència entre el cast, en color blind, i l'autopia que crea a la Xonda, o no existeix el racisme en aquesta societat, tot i que sí que cristeix el sexisme, el classisme, la gordofòbia, o no fa en d'esquina. Perquè en aquell moment, en la Terra, el tema l'esclavitud, a l'època de l'ergència, estava un boca a tothom i era molt, molt delicat. O sigui, la seva evolució va ser abandarada sobretot per les dones, perquè creien que no era conseqüent amb el paper de bona mare cristiana, tenies claus. I van ser molt claus aquestes dones per la seva evolució, Però no és fins al 1838. Recordem que estem ubicats al 1813. No s'ha volgut, la veu. I ens vam comentar la importància que va tenir aquí l'ormà ens fa la tema. La Xon d'Ans presenta una mena d'autopia en la qual casar-se, en la qual, quan escase la renaixar-lo, i el reixó, George, s'accepten persones altres origen, dir-se d'Alaríctocràcia. La Xon d'Alaríctocràcia no està pretendent fer una reggis histórica sinó presentar-nos una sanari alternativa un tot això hagués d'atpossible i meravellós. Cada cop es tendria a venir més diversitat amb el period d'rama i per això aprofitem per recomanar-vos series que recuien altres històries, lluites de emancipació i per la vul·lació d'esclavitud de nord-america, sobretot tots recomanem, Dickinson i L'Aggil de Tage. I és important, també, parlar de la adaptació de la Xon d'Alaríctocràcia, quan avui veia una entrevista d'Alaríctocràcia, la Xon d'Alaríctocràcia, la Júlia Quín, la autorada dels Brits Jertón, d'aigua hi ha moltes coses dels Brits Jertón que a mi m'agraïs agradat posar, com vaig escriure els llibres ni tan sols en plantejava, com era una part molt important del muy mera i GTB, i ara sí que està inclòs, sí que. Cuts for hair. Total, el tema. La voxa. Salto, va bé? Ok, va, vaig un sal a la que m'hi et ve. Que m'hi et ve. Una cosa que sí que hem vist allar de les dues primeres temporades i de fet a la tercera també. No, però és el primer de segones, sobretot. Els Brits Jertón són "comva't de voxa". És que la voxa, a mi, es dirà sense cap mena d'adopta, l'esport de moda durant la regència. A més, un dels primers esports que es va gaudir de manera oritzontal a totes les classes socials. Trobant-se a fins i tot els combats. Aviam. Trobant-se, però que ha desconegut els recos. No ens enganyem. El tema és que els homes que ensenyaven voxa com el Mondrich eren enomenats en paradors del pugilisme. És que en fa tanta graçia que els hi haguin en paradors del pugilisme. Els combats. No, no, bé, de Twitter. Totalment, sí, m'encanta. Els combats eren diferents dels de 8 en dia, que la gent els mira des de baix amb el ring al set, sinó que el ring era a terra i els espectadors que se hi han en una espècie de grades. Abans d'això, una cosa que em va semblar absolutament maravallosa, és que les dones se suposava que no havien de assistir els combats de voxa, sobretot de senyores de cas a bona, tot i que algunes feien disfressades. I això veiem quan l'adapness i estègis un escàntol en combat de voxa. Ara bé, ja que és la part divertida. Es considerava que la voxa. Era un esport molt segona, i algunes senyores revien classes de voxa de manera privada a casa seva. O sigui, a veure, discolpeu, però és que jo pagaria bastantes monedes de coure, per veure, Eloís Britsjerton revient classes de voxa. Però aviam, parlàvem i ja que hi som amb Eloís. No parlàvem amb una miqueta de les lectures feministes als Britsjertons. Perquè aquesta veigina, aquesta temporada de Eloís, emma de G.N.A.O.S. I ens fa tot una legata a la literatura realment feminista. La de dones intentant en sortís. en sortís en sortís-se, com jo anem aquesta paraula, dins de les regles del joc. Els pamflets que hi hagi a Sedona, que són ciència a ficció, i ens mostran un canvi amb l'actitud de llen a aquesta temporada. Una cosa que és més important és el tema dels pamflets. Si ens heu anat escoltant, en nosaltres, no només als Britsjertons, s'ha de veure que els pamflets eren una mena de fuls que repartien o que es venien i que es escrivien la gent de carrer. Saps que ho t'ho publicaven bastant? I que es feien servir entre altres coses com agitació de la població. De fet, ara valia de Nordtang, ara em ben parlà, perquè s'han escriu un per denunciar els veïns. Però sabeu quins és un llibre que per nosaltres és primordial, que es bascriu en forma de pamflet. Doncs la vindicació dels drets de les dones. De la Meri Wallstonecraft és aquest text que algun dia hem de comentar-lo. I que parla de com les dones tenen necessitat de tenir access a l'educació, perquè en el fons són ells que educan a les seves criatures. En realitat, és un dels principals textos de la primera o una de feminista, és importantíssim, i aquest està descritant un pamflet, i després de política. Com a llibre? Perquè vau que no només eren de xafar d'aries. Tenen a l'Hijerton, com a Gina, els de Roïnes Preferides són les que els hi agrada llegi, l'Eloïs i la Penelope. Són gran lectores de novel·les en una època on estava malvis i així novel·les. I de fet, la portia subintrena la Penelope per a l'Hijin. Però no ens podem deixar de fixar a cada època de la Regència, i a coses importants que ignoren els brits herton d'una manera molt fort. Us n'hem fet una llista. Les malalties benèries. Estan a prostivols tot el dia i aquí ningú pitjar. Les guerres la poleòniques. Europa està en guerra i el Colli no és dedicar a passejar-se per itàlia, avranç, d'Abraus Panya, i com si res, quan literalment és la sanarida aquestes guerres. Hola. On són els capéis? On són els bonets? On són els barrets? Us he dedicat que anem parlat en casa, diguem-ne, bastant d'això de l'esitre enquil. La blanca té un petit trauma, és un tema que l'hem portat amb. amb conteniment, com hem pogut, però hi ha hagut notes de veu molt llargues i molt enfadades. I el pot, exacte. Llavors, això la porto de fer una disertació filosòfica complet a sobre la moda de l'època. I de com es tracta amb els brigerton, així que són mi blanca. El bastú hauria de la regència i els brigerton. Intentaré saber-ho. No. La moda de. La moda de la regència era molt més cómoda i permetia, molt més moviment que les modes molt més restrictives i constrenyides que vindrien amb l'època victoriana, amb uns curses molt més ajustats i els faldies que recarien una estructura de vanilla valena increïble. Els brigerton veiem com es posen un curse i les paredes que fa a la pell. I això ho sé, això és absolutament inventat. Per què per començar, mai es posaven els curses directament sobre la pell, sinó que sempre es duia una camisa d'allí. I a més a més, aquests curses eren cómodes o sigui una mica els sustents de l'època. No, com es que vindran després amb el victorianisme, o el que portava la quim cardaixa la mezcala, que era feta a la cintura més petita que el meu canís. Al ràpid, el vestóri dels brigerton, els encarregats de vestuari, ja veiem ben avisa als primer moment. Que sí, s'influirien pel teïn peri de la regència, però la resta, fantasiant. La moda de l'època de la regència trencava amb l'anterior, que era marcada pel sexe. Sus es ha dit broquetes passants, adors abondants, parruques, maquillatge, barretes enormes. Els brigerton veiem que la única que segueix aquesta moda encara és la dèna charlot i les seves dames. A l'època Georgiana es trenca amb tota aquesta moda d'accessos, un canvi precipitat sobretot per la revolució francesa. El nou estil es va inspirar sobretot en les tóniques romanes i es centra en el teïn peri i en les senzillesa. I l'escòt és sempre quadrat, però ho haurà perquè els brigerton els veiem sempre rodons en canvi. El vestit de la regència primarènca va mantenir la riquesa al ciclantarió amb sedes de col·lós iadors metàlics, però amb les noves estructures clàssiques marcades pel teïn peri. A l'època de regència també s'insperen els recullits de cabell de l'època romana amb els bandó, que són aquestes tires, pedres precioses i flors. Els brigerton trobo que ho mantenen relativament, i a que no cascions d'acop porten el cabell semi-recullit o escándol solt. Una d'ama respectable mai portaria el cabell sol, com el portava penel o peu, asi que vam perquè és massa sexy. Això no pot ser. Però tornem al tema, tornem a la meva fixació, el que més ens sorprèn els amants del period drama de l'època de regència és. On són escapéis? A l'època de regència era impensable que una dona sordit de casa sense el seu bonet. És una llàstima, més a més, perquè és que amb aquest aquí podríem haver fet uns bonets super creatius i divertitíssims. Jo he de dir que pagaria bastants d'horus per veure que podríem haver fet amb creció de caoper a les bonets. Imaginau-vos-ho per un moment. Imaginau-vos-ho amb el califant el cap. Imaginau-vos que podia haver sigut això amb arretts. Com la fantàcia? I com vestien els homes a la regència? Doncs un moment, això és molt important, perquè dia d'avui, l'estit dels homes, encara és veu marcat per aquest moment, perquè es tracta de la gran renúncia de brúmell després de la revolució francesa i la pareció del d'Andi. No, el brúmell no és només una colònia de senyor gran, que fa una poldor pantosa. Quera l'endisme. Doncs el d'Andi-Sma era una revelació contra tota la tradició, una expressió de discurs per l'extravagància i l'estantació de la generació anterior i de simpatia per la democràcia. Mira, era un estil completament nou. Bo brúmell va marcar la moda del d'Andi-Sma en la societat britànica, i és que es caracteritzava per una gent i personal immaculada, a favor. Que m'hi és de lli impolutes amb coial, corbates, perfectament lligades, i abrix foscos exquisitament confaccionats. Que contrastaven moltíssim amb els macarróns i que ho hi haurà internet molt vistosos del segle anterior. Va vendre una la perruca, i també influenciat per l'època romana, es batall els cabells a l'abrutus, perquè els altres teis romans eren a césar i altitus. També validarà el pas dels calçons els pantalons, que era normalment de cul les classes de dia i foscos per la nit, inspirats en el que d'oïa la classe treballadora francesa. No, és que és molt bèstia pensar que si he dit Gertón, en lloc de pensar passar el 1813, a passeix uns 30 a 50 anys abans, els homes de la nit i en perruca, maquillats, amb brucats, tecons, o sigui, us imagineu el Simon. En pintallavis, moníssim. Bueno, faci el que volgui, però és curios, perquè mentre es cal estil de les dones, i sobretot, a mesura que van abans en estampurades, es pren en unes llicències creatives, increïbles, en el cas dels homes trobo que no se en venten de mare. No, la veric que porta el Collin quan torna del seu interraïl o sigui, recorda moltíssim el senyor Darsi. Valeu, Blanca, torna el local del Torsis Plau, i explica l'estudia de l'ús del color al vestuari dels blitzgertones i de la regència. És que no ho sento, és, t'hi comcessinada. A l'època de regència, els colors de moda revien noms molt poètics com el marfil, el rosa pàlit, el pressec, la lavanda, que jo què ets, que aquests ens entenem. Sí, no, fins aquests llocs. també estaven d'amor de moda culós comal. "Cocalicot, Canary, Pomona, Johnna Kill, Puss." Tranquils que els els expliquem. També era molt popular el Gris Pizarra, els vestits de muntar i de camina. Aquest sí, Gris Pizarra, sí, no? A les dons elles recomanava vestida col·lús class. Sobretot, de porc-press class, el rosa pastel, el blaucell, eren escol·lús més indicats. I a més a més, un risc de caballem molt sovint a la germana, es vitgerton. Mentre que les dones més madures dient llui, llui, col·lús més foscos, com el violeta, el carmesí, o el blau-merí, que veiem sobre tot amb la ididamborí o amb l'aquest xarme, m'hi t'hi sents, m'ha d'horitar. A l'època de Jaina Austen estinsen molt cares, i els pigments es tavant fets de substàncies naturals. Per tant, els dones que resultaven d'aquests tins eren molt més apagats, comparats amb els que obtenim actualment. Per tant, tots els dones que porten els feis i dintre, eren molt, molt cares. A més a més, a més, fet, amb intensió justament de mostrar aquesta riquesa. I segurament serien bastant impossibles de aconseguir amb tanta brillantó com la sèvia. La majoria de pigments s'acaba en destaninant amb la llum del sol i amb les rentades. Però tornem els colors. Era en popolars del groc, el verd, el rosa, el blau, els porpre, palits i el blanc. I el groc, malgrat que a la sèrie sigui molt residual i pràcticament només el port i l'esferi d'intón, o sigui la penelope, a l'època de regència estava especialment de moda entre l'alta de societat. I revien noms com Canari, que era un groc brillant intens com el d'un Canari, que és el que porta a la penelope, el jonquil que en català podria entreduir com a Narcís i que és un groc molt pur, al delicat prim ros, que era un groc palit enomenat així per les flors de primula que surt en l'arribada de primavera i l'unagra, que també revia el nom d'un flow d'un groc intens. També hi havia l'estrou, que era un beix d'aurat, que li donava aquest nom al pletmador, que era un marro groc en cupac, que era bastant trist, no cal que el mireu. Podem anar a les nostre xarxes, però ara tots els grocs que m'orten a la penelope, la blanca hi va fer un post, meravellós, explica'm mosto d'això. L'encage, per exemple, era predominant, era de color blanco, blanquinós, a vegades negra, i pocs subinera tanyita amb un color de moda. L'encage era extremadament car, en què es avui en dia, si no de compra mai, i s'utilitzava en més d'un vestit, per això era més fàcil deixar-lo amb blanca, així combinava qualsevol bas. -Galmat. -Galmat, tot el món. Anem als vers, que tenen molta importància la tercera temporada. Aéx, el color estria d'aquesta època era el pomona grín. El ver té un símbol d'estatos i aquella molt carda aconseguir. Que el di que quan s'hau la penelope, amb aquella espectacular bastit ver que està guapíssima, no és podia pensar que no hi passin res, i ja també va, que no hi passin res. Per què? Perquè el vert, en aquella època, s'ha aconseguit en versènic. I era molt perillós, o sigui de fet, va haver-hi moltes morts que haus de vestir vestits vers, i és que a més a més, directament, el posaven els tapissos i les curtines de l'habitació d'urmien de color ver, i o sigui, acaben literalment embarinats per anar-la a la moda. Superbona idea. Una altra color que estava bastant de moda, el pus, que era el color de "pussa chuc la sang", que era un color violàci, sí, té un nom meravellós. És un, aquest color veiem molt sovint portat per la Lady Damry, per exemple, però anem a les famílies i a l'ús del color que representen per representar sobre el seu lloc a la societat. Els Britchertons, una família del Monei, tenen un estat social molt consolidat i no els fa falta exhibir-se per trobar res. I això ens ho han volgut transmitre amb el seu vestuari, fins a erbit un alitats harmonioses i senzilles. Les noies Britchertons van sempre de blaucell i colors pastel, com el RGB, el Lila Pallit, o el blau Britchertons. I els nois van sobretot de blau-marí, colors clàssics que desprenen ben a estar social. Els federen, en canvi, són un festival de colors llampants i estridents. Groc, tron, javer lima, en els colors de moda, eren moltes de conseguir, per tant, en més ostentosos i menja la gans. Una miqueta com li dedica a throwing the work de l'orbol i prejudici. És bastant divertit veure que han fet amb el vestuari de la Penelope. Perquè comença bastint de Groc, sent la Penelope federen, sota el control de la seva mare. Quan agafa les regnes de la seva vida, passa vestida ver, que és el color resultat de barrejar el Greg federen, amb el blau Britcherton, per acabar bastint de blau cel, amb el de repisodi, quan ja és penelope, Britcherton. És molt cotid. La que és Sharma, que és més gran, com ja en dit, és una senyora gran, en 26 anys, utilitzar pigments més força, el Lila i el blau-marí. Més típics també de l'Índia i més profons per mostrar la seva força de caràcter i maduresa. Quan el seu personatge i el de l'Anza Níbrigerton estan en cintunia, van els dos de blau-marí. I en canvi, utilitzar colors més pastels quan a la companya la seva germana petita, en societat, que és més dolça i encaixar més en els patron socials. A les bodes veiem que la dàfnè o la dina, et dina, o dint. Et vina? Et vina, perdó. Van de blanc. La penelope en canvi va d'un color rosa pàlid i de fet, aquest és el que està més acurat històricament, ja que no es comença a anar de blanc, com a norma les bodes fins a la reina victòria, que és la primera coposa de moda. Fins i a bors, s'anava del color que la novia considerés que la favoria més, hi eren vestits bons per utilitzar més vegades, no que vare que és un desplefarre. I tampoc he utilitzat amb vers si no que utilitzaven flors del cabell. Bueno, feta, els vestits de novia, dels casaments, en parlarem un altre hora. Però per les vestuaris, amb una altra, per molt emblemàtica, dels brés, ja et donen la música i els valls. La música, o sigui, ha aviat, ja et dones escoltem versions de violit de tamàtles de pitbull, ariant a grande o teix-los suit. En aquella època, l'instrument predominant, però era el piano, no el violit, com si veiem molt present amb la Francesca. Pobretta, no ha deixat el piano tranquil·la. Francesca, Francesca. I a solient tu capeses primemes clàssiques i després més romàntiques, segons al moment en concret. Sobretot, púpul. Sobretot eren púpulars, Mozart, Schubert, Schuman, i algunes melodies de Beethoven. S'ha de dir, però, que els Richardon també intercalant peses de música de l'època, com aquesta peça que està sonant ara mateix de fons, que és de Mozart, que és sobre la propietària. Altres compositors que sonaven, que sonen a la sèrie, són Hayden, Vivaldi i Beethoven. També són altres compositors clàssics, però que no són estrictament contemporànis, com, Chopin, que tot i que és d'alèpoca, van deixar el 1810, per tant jo crec que el 1813, 3 anys no li ha d'unat temps a composar el deliciós vals i en "A" menor "B" 150, que sona a la primera temporada. O, fent vac, també és una mica posterior, 8 de Covid, bueno, que directament és del segle XX. Bueno, tu forli. Sincerement, no seré molt piquis, perquè Richardon no praten ser un documental ni una optació històrica, i la veritat és que, si t'has de patar el regor històric, el menys que sigui per posar els temacles que han posat. Un altre cosa que ens encanta, són les reinterpretacions que fa "Marxx" per "Max Richter" de les 4 estacions de vivaldi. Recordem que l'espunquis sempre hauríem amb la primavera de vivaldi. I la primavera que ha passat a forma part de l'abandes sonora sentimental de tots els amants de Richardon. Però hi ha amigues. Què es ballava a la regència? Perquè ens emocionen tant les escenes de ball dels vídeos de la mà, però per què passa això? Doncs principalment, perquè al moment del ball és l'únic en què les persones de diferents sexes podien tenir contacte. Els balls eren un moment molt important, perquè en un moment en què els permetia a l'home i la dona parlar sense xaparons, ni molta gent a sobre, i per tant els per prou en tia coneixes millor. Els balls principals d'aquesta època eren els balls campestres, que començaven una parella i sena fagint de risc, o els rils, o riles coses, que arragaria 3 o 4 persones que ens anaven alternant, o varies parelles. El cotellon era un bai francès que arragaria 8 persones que formaven un quartet. Prenem nenes, anem al més jod, al balls. No em vols acadir a mi aquesta frase, però. És que el balls es va arribar a considerar moles candalors, perquè la parella de ball no només estucava les mans, sinó que, practicament, s'arribava a abraçar amb mi es punta en contra de vida. I no va arribar a estar acceptat per la bona societat fins al 1810. Un detall bastant guai de la tercera temporada, que no sé si ho fixat, és que quan el benedict vaja amb la viuda, ella adopta els passos del noi, guiant-lo ella a ell. En el balls no et pots mirar els ruis amb l'altra parella, perquè és massa íntim jod. Sí, què fan l'Anson i el Kate? Estaboren amb la mirada, mentre es vayan, que ja ja estan plen per. L'encarregat de l'esqueria grafies dels baix dels richetons esplicat que ha modernitrat els besclàssics, i que com que no és una peça documental o estrictament històrica, si no una peça fantàstica d'escapisme, amb un públic molt ampli, va barrejar almenys d'altres baix i els ha modernitrat. Els baix era habitual que hi hagués grups d'àgics, tocan en directe i que alguns dels assistents, toques i anar al piano o cantéssim per mostrar el públic, les seves virtudes musicals. Com fa, per exemple, la mer i, repetitament, sense parar el gui pregiadissí, o la França, és que la tercera temporada. No dic a perquè la gent em pau. Exacte. En els baix també veiem molt sovint això de l'Adents Card i que era això, doncs, era un llibret petit indispensable per les dames que assistien els baix. Normalment teniaia escrit els noms de les peces musicals programades i el seu costat la demana va escrivint el nom del caballet que li demanava el baj de terminat. Era molt important tenir la llista plena, i que ningú volia ser una "Wall Flower" és a dir que ha d'arça enganxar de la paret sense vellar, Comna la teva. i no es trastima de penent. De tota manera, també us ho expliquen en el trapisodi, que no es podia avallar més de dues vegades amb la mateixa persona sense estar compromesos, perquè era un escándol, ni més de tres encara que estiguis casat, perquè era considerat de mal gust. Tot i que les parelles casades majoritàriament subassalten per forros collons, tal com talment, explicarà la sèrie. De la mateixa manera, el que sí que veiem als brits, doncs, a cada un dels esdeveniments, hi ha una dents que arten com supercorrada, més hi ha alguns primers planos molt xulos, i preparada a especialment com per cada puesto, i això passava però no sempre. És a dir, també existien dents cardgenèriques que es podien comprar i un plí amb els noms dels valls, i de les feies tu hi estaven a Comaricarmen. El que sí que és cert és que tot es portaven un llapiscusit o enganxat i que es portaven penjades, o bé del canell o bé del ventall. El Collin està fent una mena de gran tur per a Europa, que es costuma a base per a Italia, França i França. I Grècia. Anem. perdó. Anem per millorar la seva educació cultural i artística i visitaven sobretot la ronarromanes i grègues. Aquesta influència també li veiem en d'arquitectura, com vam comentar l'anterior capítol d'adicat als pal·lòs paladins i també en de roba, amb aquests vestits de gafats o tal pit, amb aquests recullits de cabell i amb el cabell portat a la brutus, estem en un època en què es torna a valorar moltíssim de cultura clàssica. Però, d'hora, no només anaven a culturalitzar-se aquests viatges. També li agaven. Prou moment! En aquest moment, hi havia les guerres de Napoleònic, i, per tant, no hi podien anar com a ciutadangles. Per exemple, l'Orbiron, el que va fer va ser en una mica més anllà, més capaillès, i, de fet, el sorretrat famós, com a peces d'Orbiron, va vestit amb el vestit tradicional del Bània. Perquè, a una fins a llim, per tant, és molt improbable que el Collin pogués anar tan tranquil, per Francia i Fajolín, per França, Italia o Espanya. Lo que vagades a la sèrie no ignoren les guerres Napoleònices, perquè, per exemple, el noviet de la mapeu de Marina es mora a Espanya acompanyant a Wellington. Ja, és una cosa que m'han de sentir. Va, no, però va, no. Mentre el taltament els tenim el Collin d'Interreïl, el benedic diu que ell vol anar a fe bellesars, ell vol assistir a l'escola d'Arts. Una cosa. O sigui, oi, una sèrie a part. Ja, de briger tondarca cadèmia. És que el resta és bastant igual, tu vols el benedic, tot el res, el que no ens vau entreixis, jo també. Anem a què dic totes d'aquí. Anem a aquesta època. No estava ben vist que els aristocrates treballessin i guanyessin diners, a part de bono de l'uqueres, gestionar el seu patrimoni. Per tant, tornar a veure a huir-te sortint amb el Lord Byron. Sí, sento portable. Per tant, tornar a l'Orbyron, tot i que era un autópés celer i necessitava. Aquests diners havia de simular i feboure que no els necessitava i que escrivia, per la mort, a la arpa, de l'art de escriure. Però què està passant aquí amb el benedic o el Collin? Com que són els fills barons, que no són a reus, no tenen l'obligació de gestionar el patrimoni familiar. I s'ho posa que han de fer alguna cosa amb la seva vida. Estaria bastant guapo. Llavors, al final de la tercera temporada, haureu vist que el Collin s'ha posat a escriure, por de la primera i a la segona veiem un benedic tardista, pintó dibuixant boem i una miqueta droga dicta. I, en realitat, si els fills del rics molt rics no feien carrer a militar o a clàstica, i podien donar els gregants de les dues, tenien tot el temps del món per dedicar-se a ser artistes. Qui fos, eh? Ja veus. I alguns dels fins i tot ja ha ven fet el gran turre, és a dill interraïl. Si no tenien l'obligació de casar, s'ha aviat tornaven a Europa per seguir-se formant com artistes. Com l'Orbairon, vaga. Estàs soltimosa. Ja ni a prou. Anem a parlar del mercat matrimonial i les solterones. # # # # # Unes temes principals de les novel·les de J.Nausten i dels Pietchertont és el tema del mercat matrimonial i la gran podes de venir una solterona. D'això, per què la paraula com que em seron a mica, com que va barbarar la paraula correcta, ja em perdonaré o diré. perdoneu-me. Has de venir solterona, que era concebut com el pitjor que et podia passar en aquella època. I, de fet, fins no fa gaire, també. Mhm. Des de cadascunes han accedit al mercat laboral, això ha canviat. Segons un estudi que ha fet fa poc, la lòndera escollófa econòmics, els homes casats són més feliços que no pas els homes soltès. Però en canvi, les dones soltires i sense fi són més feliços que no pas les dones casades amb els seus criatures. Amigues, fa pensar això, eh? Fa pensar. A les obres de J.Nausten veiem, per exemple, una mare ben et obsessionada amb que les seves filles es casin entre les coses perquè no els quedi en el carrer. Ho ha mutiu de pes. A més a més tenim la germana gran, la gent benet, molta presió, ja que hi ha fa vàries temporades que ha estat presentada en societat, a persoció tenim la Nélio, que està apuntíssim de pressar la solteria, a seguir la seltora enèria, i remediablement a l'at de 27 anys. I és una història segona és oportunitats quan ja ets massa gran per creure l'amor. Imagina't, eh? Els mitjertons, la que hi et xarmate, 26 anys, quan se'n presenta com una solterora sense arremei, i la penelope, després de 3 unitats temporades, ja comença a similar el seu futur iminent de solterona. Per això ja normes menys estrictes pel somers mitjertons a l'hora d'estar soles, amb la que hi ets amb la penelope, i a què casi se les considera fora del mercat matrimonial. El matrimoni en la terra, malgrat tot, d'una vegades, moltes hibertats independencia a la dona. El Lorde, tomo sexual de la primera temporada que està casat, li explica el beneric que a ella la dona, i a l'Iba bé, i a què així ella pot gaudir de les avantatges i les hibertats que a l'Idona ser una dona casada. Sembla que l'unic que és l'unic home que entén les limitacions que tenen desnoies solteres. No ho ha passat mai, tampoc, eh? Els aliats, eh, l'Ejutebé, en fi. En total, que la presió social per casar-te era fortíssima, arribant a ser una par i socials i nou feies. Això veiem molt amb la creïcida i el seu arc, que està molt forçada pel seus pares a controlar el matrimoni ràpidament, amb qui sigui, encara que sigui un senyor de 8 anys festigós i panceta absolutament d'aquí. Que vols fix, eh? Ah! Bueno, si no seran seves, no, claríssimament, allò no s'ha xecat. La possibilitat de tenir independència, com a dona soltera, només es donaven els casos en la dona era molt rica. Jo veiem clarament a Ema, una ensfona distinció entre ser soltera i solterona. Una única diferència real són els diners. A la queit se li planteja que està possibilitat si la seva germana es casa amb una mà molt rica. A veure, la que ja has considerat la dona gran i de fet, a l'inici de la segona temporada, i quan la idem a morir es planteja buscar-li marits abans d'aquella idiga, no vol. Ja ho fa només presentant-li, o més que ja som viudes, perquè és l'única manera de fer-la en el mercat matrimonial. En el cas que una dona tingui és prou sort, com per poder sacar de la família, ho podia fer, però necessitava, primer, una bona excusa, i sobretot, sobretot, sobretot, sobretot, sobretot, sobretot, diners. A la sèrie, la Davney, la Vaya, a Letbridge, Erton, fan servir les poques armes que tenen les dones d'intradecastia. Per la. Mentre calzones, que no n'has dit en Parla, i l'extrefinza esta nació en alguns moments, fan servir la força física. Malgrat tot, la manera, la gran de fer-ho i tot i que fos, absolutament i la gàl era vatre zenduel. Els dos s'estaven absolutament prohibits a l'època, perdó, que em poso seriosa, estaven absolutament prohibits a l'època, però malgrat tot es feien, s'estaven prohibits des de l'inici del segle 17, i per això es feien de manera i la gàl, i tot i que es van deixar de fer finals de segle 19, o és que van durar la broma. Tenien una regla molt estrictes per això. S'ha aviat de fer a Camobert, per no carregar-la de ningú pel camí, a la sortida de sol, entre dos contraincans, i que descoportava un padri o un segon. A aquest padri, o a aquest segon, servia per diverses coses. La primera per verificar amb el padri contrari que realment no hi havia més opció que va tras-enduel, i la segona era, per avisar la família i fer-se que rec del cos, si algú acaba mort. Comudíssim. També és veritat que s'avisava a un metge o un cirurgia que era l'únic que cobrava, perquè vigilés i, bàsicament, com que l'he de disparar i apuntava a rego, era més fàcil que acabésis mort, per un balaço a la cama, que no pés per què s'ha de carregar, sin de veritat. I això, que sabeu que. Si parlarem de metges o cirurgians, perquè no era en el mateix en aquella poca, i això ho pot certificar a la mort, perquè va agrada estar més passada. Parlem d'advocació sexual. Sí, diferències segons els sexes. Una broma, recordant del show, des de la primera temporada, és la diferència educació sexual entre els noi i les noies, perquè, mentre els germans blitzjertons, tenen amants i són habituals de pròstibus, les germanes no saben ni què s'ha de fer per tenir un fi. Una cosa que sí que és heavy és que és un dels primer shows que mostren el plaer fem enint d'una altra manera més realista que no s'entren només en el lobe ping-pong, i això és fort, perquè estem parlant de 2020. Es fa molta conya que la germana es feia dintre on hi ha els seus marits, encara no hagin consumat el matrimoni, i que la porti el gègide a explicar en què consisteix ben bé. Però aquests pipiolos no s'apiquen, ben bé, que sabia de fer, vol dir que no era anàbituals de pròstibus, cosa que, per les punquies, això els fa moltes partidàcies que l'Antoni o el dos, haim enciut seràment. Perquè aquí hi ha una de la fa anar a la sala i hem de comentar. Els homes britartont realment són més semblants als fac, voldre J.Nausten, que no els ha eroi. Sí, tot el menys. Els veiem molt més en la línia, Henry Crawford, o Willowie, que no pas han de dur ferres o el Darcy. Duen vides, molt més semblants, van a clubs, de festa, jugant a cartes, tenen relacions als matrimonials, amistensades, i van sovint a cases de barretts. # Però aquí hi ha els impedia que es passi sinó el dia fent marrenades quan no estaven casats. Doncs, amigues, les caravines, que eren aquelles persones que acompanyaven a les dones joves, sobretot, amb presència d'homes. Les caravines servien per assegurar la virtud d'aquestes dones joves i per aquest motiu habitualment eren dones o ve casades o veviudes. En realitat, el més habitual és que les caravines fossin les mares de les noies en qüestió, diem noies perquè els homes van deixar de tenir caravines un parell de segles abans, penseu que gaire abans, durant la poca de reixement, per exemple, en tenien els senyors de caravines. En el cas que la mare, per exemple, no hi pugues assistir i fer de caravina, es podia signar a un altre don a casa de viuda, o solterona, més gran per fer de caravines sempre que tingues la confiança de la família. Aureu vist els blitzjertons que algunes de les noies es passegen amb les criades de casa seva, per tant, més cert, que aquestes eren fàcils de corrompre i de deixar les soles. No sé si recordeu la cena del primer petó, del primer petó polin, que la pent li allarga a la criada un billet, perquè els deixi sols. Per això sí intentava que fos sin dones més grans i que s'hi eren del servei, i que s'hi eren un cert estatus, perquè d'aquesta manera eren més difícils de suburna. Podem parlar de matrimonis per amor a la regència on la norma eren matrimonis concertats. Per allà. Les noies eren educades per contraur a un bon matrimoni. La d'afn té una presió social més fort que no pas la Eloïs, que és la segona, igual que la gent vene té una presió més fort que no pas la Lisi. És memorable el moment en què l'adafn ell pot cañar l'anzone dient-li que intentant li fer-li entendre que ja s'ho està jugant tot en aquest moment i que és un moment crucial per la seva vida. I on per a la Lisi, entre la primera temporada dels Richard Tonyer, vull presjudici, que és que apareix una proposició de matrimonis pràctica i segura prodentiu insupportable. Lorneiger i Mr. Collins. I la protagonista es rebutja perquè no el pot estimar malgrat i d'una ria segura tata econòmica i social. J. Nausten fa molt sovint al N.M. Tullòvers, tenim el cas d'Elisabet Bennett i Darcy, i el "Friends Tullòvers" com Edmund i Fanid i L'Aikacirin, i el Richardton tenim la mateixa estructura, tenim un N.M. Tullòvers com el Simon i la d'Afn, l'anzone i la Kate, i un pressiós "Friends Tullòvers" com el Collin i la Penelope. La portia és una mare a viude sense un penic, intenta que les seves filles es casin si com sigui, una mica com la mare Bennett, perquè és que si no es caren al carrer, i fal que pugui per cuidar les seves filles, com va veure el final de la segona temporada. Jo moment bastant épic que s'ha fet molt viral en el qual li pregunta la seva filla. Què més pots decidir? "Oh, no em diguis que esperes amor." "Aquí et és el motiu." "Perdom, oh, no em diguis que esperes amor." "Aquí et és el motiu que vaig desencuretjar-te i així." "La mort romàntic només existeixen els teus llibres." "Saps que és romàntic?" "Seguratat." "Sigues i està, Penelope." I en fa gràcia, perquè em recorda una mica a una frase molt épica de la gent, "Austén, cadiu." I esbrant-me a Rifor Monei a Nitz Fulish. "Tumarri, without it." D'horicimes declaracions de la gent, també? Em. Apenem a parlar un moment de les dones de molt laboràlian als estudis, perquè en l'època de la Regència, evidentment no estava bé més que les dones treballessin, ni que fos sin escritures, i per això, "Genostin, entre altres coses, publica sóter saudònim." I una cosa que ens encanta és que ho va fer seu tessió d'ònim, si, però no seu d'ònim masculí, sinó que simplement signava "Vaya Lady", no renunciant a la seva condició de dona. I aquí tenim la Lady, i ho és el don que tampoc renunciar a la seva condició femenina, malgrat al seu saudònim. L'Eloïs ha sent molt frustrada per no poder anar a la Universitat, ni viatjar, ni treballar, ni tenir cap propós, i, obviamente, o sigui, estem 100% de cor. Tot elment. Però, a vegades, estimada li falta una mica d'autoconsiència, de no donar-se que és l'úpercent, que es troba una situació superprivilegeada, molt més que altres dones, i que tampoc ho està profitant, cosa que li retreu la penelope. A l'odorant, quina era la tàscar principal de les dones? Doncs el housekeeping i ser l'enfitriona ideal. Les dones no poden participar de certes activitats, com la que serà, però un canvi s'esperava que fessin altres activitats, com organitzava llades. Ten la d'afn i com la etvuin amb aquesta costona, aquest nom, han estat educades per 100% fitriones perfectes, la Marabli Gertón n'estotó una experta. En diferents ocasions intenta que l'Eloïs la judi ensenyàli, però no només no mostra cap interès, sinó que se n'escaqueja i ho troba una perduda de temps. Aorgull i per a Jiu-Ci, per exemple, la senyora Benet li vol mostrar l'obona en fitriona, que és el senyor Bingli i el vol convidar a supar. I la primera cosa que li pregunta, quan li pregunta com. Torna, diguem-ne, és com té la casa, la charlota, ara que es colin's. L'Eloïs n'és conscient que no encaixa amb el que s'espera d'una jove d'uns ella, té pànic a certes situacions que li exigèixen fer un desplegament de les seves virtuts femenines, com la presentació de banda de la reina, i ja creu pobretta que ser una decepció a la seva mare. Hem parlat en diverses ocasions, en capítols dedicats a gent, o estén els requisits de virtuts que tenien per les joves d'ames, d'ança, dibuix, cos i recita, però mai coses prècades per la vida que ho renda dur realment. L'educació s'entén com un ornament. Ho veiem molt bé amb la conversa en edat del fill part, que en la Carolina Bingli i el Darcy descruen totes les virtuts que ho ha de tenir una jova mareixadora. I la lísia està amb el mot de fa que sigui un existeix ningú aquí. Així, perdó. A la propia, a J.Nouse, ten vi agradaven activitats considerables poc femenines entre cometes com per exemple, jugo a críquet, però també li agradaven activitats femenines com cosí, i de fet, era molt virtuosa amb la guia. I fa cosí a les seves protagonistes més estimades, per exemple, la Isabet Bennett o la Fanny Price. A J.Nouse, tenen mai ens faria el nomaret que fa l'Eloïs, reentza les seves companys, perquè que ho deixen cosin. Una gran diferència entre les noveles de J.Nouse i el Bridgerton és la figura de la mare. Les mares, les noveles de J.Nouse, no són especialment positives. La senyora Bennett, la Bertre, la Pryce, o directament són absents la mare de Lema o de la Néliot. Sabem que J.Nouse té nova terniga i raona relació amb la seva mare en canvi el Bridgerton sí que tenim mares. I jugo a un paper molt important, i són molt escoltes per els seus fills. Els Bridgerton i tenen moltíssim pes i tenim la Baiolet Bridgerton, que és la mare ideal, la figura de la mare, que aira bé la Berja Maria, la mare de totes les mares. La Portia és més controvertida. Però no té tan fàcil com la Violet. La Portia veiem que protegies les seves filles amb dents llorpes. Fins i tot renuncié una possibilitat amb el nou Lord Ferdinton Perelles. L'Hard de la Portia, en aquesta tercera temporada, ha estat potser les coses més boniques d'aquesta sèrie. És preuciós, això és una reflexió que estic a punt de plorar, és preuciós com veure que malgrat tot el trauma previ i l'obsessió que té la Portia amb la seguretat ha aconseguit que les seves filles es casin amb homes que estan enamorades de elles i que les tracten com princeses. Des d'aquí, senyor Fins, un petonet. Testimem, al germà més suportiu que ha tingut la penel. També tenim a la Lady D'ambri, que fa de Mara Pustissa o Mara d'Optiva del duque i de la xarma i des d'aquí preferiríssima, o sigui l'estimulador. I una cosa, va existir, realment, Lady Wiseldon. Doncs l'alterego de la penelope pot haver estat basat en una persona real, la conecuda com Fim El Tedler o senyora Kraken Thorpe, una senyora que us sap tots segons de la seva publicació. Aquella del segle anterior del 1709 era ser tàrcàstica i destinada a un públic femení, ja que tenia com objectiu principal educar a través d'una observació aguda, però que també parlava de cotillos. També pot ser que fos fons d'inspiració la columna de s'afrejos que es publicava la revista de un encontri publicada en 1769 a 1796, o, igual que a Lady Wiseldon, utilitja a formes en signoses per referir-se a personatges importants de la societat bricant britànica. Deixen pistes als electors perquè les deixi pressin. Però una cosa fortíssima, que entén viat 30 pantallà a la societat, és molt important. Has vingut, sort-t'en? Veuen ratafia. Una cosa, vale un moment, és que. La blanca és observació en una roba i en vaig observació en una ratafia. També no es podia saber. No sé si us ho ha passat al mateix camí, però en un dels primers episodis de la primera temporada, Lady D'amborri, que li agradava, està amb mama, demana a un dels germans britgers, si no m'equivoco al benedict, que la companya a buscar una ratafia. Aquella senyora li diu "Ratafia". I vaig pensar. No ho sentim bé. No ho sentim bé, però la segona vaig pensar que allà en un moment que s'està enfutant ratafia i ho vaig anar a buscar. I evidentment, amigues, quan vaig veure que sí, a mi em va sortir al patriotisme de dintre. Ja imagineu-vos la meva cara d'orgull quan em poso a buscar i descobreixo que efectivament la ratafiera una vegada molt popular entre les senyores durant la regència i l'època victòria. Que sí que us diguin, que era igual de recomanable que la llimonada. Alerta. És molt fort, perquè el que buscaven en realitat, perquè les senyores era un cordial dolçet, pensen que dos volia dissoau. I amigues si heu t'estat mai a la ratafia, la ratafia té moltes virtuts, però si és suau, no sé ni la res, perquè et fot una hostia que deixa tonta. Total, que a les senyores de la regència es posaven fines de ratafia amb una mica d'aigua per fer-la rebaixar una miqueta. I evidentment suposo abanteta, clar com ha de ser. I t'imagines com passar-te al pitjor? És com vull gegar més, tens la gent. Total. Diuen que és bastant possible que arribés el Regne Unit a través de les guerres Napoleònicas, però a mi em fa molta més il·lusió que volòcos, i pensar que un soldat britànic es va emportar jo que sé un xaval de Sanfalió de Cudines, com a Serbén el Regne Unit, i de coves en posa fer ratafia al mig de l'ondres. O sigui, imagina-vos quina fandesia. O sigui, a mi, masquela del cor de gaya patriàtica, ja està. Podem baixar el volum, sisplau, que hem ja. Parlem de les persones neurodivergents, o sigui, les dones amb autisme eren diagnosticant molt més tard que els nens amb autisme, i que tenen molta més capacitat per dissimular i seguir les normes socials. O sigui, o seu percent totes. És el cas claricent de la Francesca, que segueix les normes per encaixar i dissimula molt bé tot i que no sé sentir gens a gust. -Who show you dance with birds, sister? -Perhaps I shall go alphabetically. Aquests llibres actuals, enviatats en altres èpoques històrices, ens permeten posar personatges neurodivergents amb molt més coneixement de causa. Hi ha que en aquell moment no existien diagnostics. Ara hi ha corrents canalitzants, els personatges neurodivergents en obertes clàssiques, com per exemple, si el senyor d'Arc i el neurodivergent, però això ens m'assellarà i us deixarem per no el 3. Un altre tema que sembla molt modern, però que en ritat no ho és, és el vegetarianisme. A veure, què ja amb això? Com a persona ex-vejatariana, a la vegetarianisme, era una corrent que no era gens estrany a la regència. Ja inicis del segle XIX i comença a veure un moviment vegetari europeu, sobretot en la derra, especialment a les d'arees urbanes. Això és bastant habitual, fins i tot avui en dia. És un moviment principalment assumit per homes rics, però amb el pas del temps també arriba les clases populars que també s'hi van a fegir. De fet, l'any 1802 es publica un primer llibre sobre vegetarianisme, que en realitat és un llibre molt teòric, i això arriba a l'església, on es parla de vegetarianisme com un dels principals valors de l'amoral, cosa que va anar molt, molt, molt vinculada a la primera fundació de la vegetariança saiatí que es va fundar en 1847 o ho, eh? Però perquè us hem fet una idea el primer llibre de cuina vegetariana en ingles és de 1812, davant que us volia prejudir-s'hi. Perquè us hem fet una idea per posar-vos un personatge que coneixeu, per si xeli era vegetarà, el que sí que està clar és que, no tothom tenia access a la carn, i per tant, les seves diatges eren basades en la patata i la verdura, però sobretot la patata, més que no pas en la carn, i que se'n feia unes pràcticament anecdòtiques, a disposar-va una cuixa de pollastre en mitges d'un estufat enorme de verdures, i de patates. I patates són ovegades, pos més patates. S'haurà tot en les cases que no eren superriques, per tant, els vegetarians no eren tan raros, però sí que és veritat que els miraven com si fos un bitxor raros, i la gent reia bastant d'ells perquè, bueno, com sempre, però en aquella poca totom que s'ho estuïs una mica d'aquestes, de la línia tenia molts números de la riota de la síson. Els vegetarians comencen a ser prou números als que han per ser considerats molestos a l'epoca victoriana, és a dir, 25 anys més tard. Què me pres avui? Bueno, va, què me pres avui? Us arrosumim amb 5 punts. Punt número 1, que els Bill Gerdon són una seria l'epoca, però no de rigor història, necessariamente. Punt número 2, que si ve, se n'inspire't en el vestuari i les músiques de regència, han construït un imaginari fantàstic. Punt número 3, que ens encanta que a Lady Whistle d'on sigui escritora i que no deixi de ser una Lady. Punt número 4, que les punquis n'estem enamorades, i ens encanta tot el vestuari, però on són els bones. I, punt número 5, que la regència va viant ratafia i això ens encanta. Que era veritat com la ratafia. Bueno, nens, doncs això hi està. Us esperem aquí la temporada vinent al setembre. Sí. En prou encara no us podem donar ni la data, ni el títol de mal qual comence la temporada, així que estigueu molt atent, de les nostres xarxes, però pitu perdir-ho. Molt seguint. I a Twitter hi ha insta que ens correm molt el contigo. Sí, sí, sí, sí. I la season començarà a no vendre. El setembre, com la ciutat. El botatge, exacte, i com la mentaria. I és vinga, som-hi. Per cert, no voldria m'acabar sense donar les gràcies a tota la gent capeta això ho he possible capaçés. Primer a tot, mira, gràcies al joc per acollir-nos, al carles, gran carles, per tota la màgia es botonets, la pacients infinit, els sons extras. A la deia ser abató per posar les baratars, a les filles europees, per sedir-nos i li hagui la part les inténisial, i a les buc, per sedir-nos totes les seves cançons, per sedans i aquesta sinta final, ara són els Blitcherton a vosaltres per venir i escoltar-nos. Perci! # Estàs escoltant un botc que es produeit per Joc Barcelona. Ens trobaràs al carrer Mallorca 275, restaurant Cuc de l'Aria i Factoria Cultural.