Punkis Decimonòniques | 02x11 | Sanditon

[Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] a San Dito, en ungeïnaust en Madura. Ja no és una joveneta que escriu per distreure la seva família. Ja era una autora consagrada, i havia rebut molts allògis per senyissentiment orgull i prejudici i EM. I una cosa molt curiosa és que EM ha estat dedicada al Príncep Regén. I pensareu, era gènòstim una persona molt monàrquica, era superfan del Príncep Regén. Doncs ja hi havia tirat el rebre. Era el Príncep Regén que era superfan de la Jaïnausten, i a més a més, o sigui, era tan exageradament fan que tenia una copia a tots els seus llibres a cada una de les seves cases, perquè no es podia trobar mai desemperat, sense tenir una obra de la Jaïnausten a prop. Dispensi? Molt fort. M'encanta. A més a més, recordem que el principi, Jaïnausten signava com a "Vaya Lady". Però, finalment, els germans de la Jaïna està van tan orgullosos de ella que revelen la seva identitat. Jaïnausten és convidada a la biblioteca reallal, i si bé, no arriba conèixer amb persona al Príncep, si que li ha suggerit de manera allò que no deixa altra opció, que el seu proper llibre li podria dedicar al Príncep. Però la gent diguem que no era gaire fan del Príncep i, de fet, en una casa en una carta expressa directament que l'ho dia. O sigui, el fan service surregulero. Però, d'aquí en moment històrica estem parlant, qui és aquest Príncep, la gent? Perquè recordem una cosa, va haver una cosa. No estem a l'epoca victòria, encara, amigues. S'avem que hi ha molt de gent que ens ha criticat, perquè hi ha un pot que es dàvem es pictorienes, però és així per dues coses. Primer, perquè ens dono la gana. I, segon, perquè l'epoca victòria no s'entén sense gent, Austin. Ja està, podem tornar a príncep que gent. És que volia de vingui. Doncs aquest príncep que gent quina? Doncs era el fill de la reina Carlota, sí, el de la nova sèrie de Fritzgetton. Ja. Qui, amb l'amor del rei Jordi Terce, el rei Botge es debindria Jordi Quart. De fet, és el tiet de la futura reina victòria, ubicats? Sí. En aquell moment, el encara príncep Jordi, estava casat amb la princesa Calora Caroline de Brunswick Bofentafel. Sí. Fàcilíssim de dia, drool, que. Però mira, aquesta família inglesa d'inglesos tenien. Regular res. I aquest matrimoni era bastant desestros. Jane Austen havia pres partit de la princesa Caroline. No dic el comú, no, perquè. Es diu que cada vegada que Jordi Quart conqueria una dona, li tallava un flot de cabells i el guardava en un sobre amb el nom de la dama com un truffèu. En el moment de la seva mort, diuen que tenia 7.000 sobretes. I estan guardats en un museu. Està guardats en un museu certífico. Es pot ser més brut i marrano que això? Un guarro. Recurdem que Jane Austen tenia una moralitat força estricta. I diguem que desaprova bastant aquesta actitud llibertina i de caden del príncep pregent, que és recordat per ser un rei molt extravagant. A més a més, hi havia un tema polític, que la Jane Austen era boig, mentre que el príncep era 100% tòriu. En resum, diguem que el príncep no li agradava gens. Però, clar, no es podia perdre el seu favor. El príncep rején marcava literalment les modes. Si hi ha d'aquesta, era guai, "d'acop to tom", "ok, això està de moda, neva fer això". I ella havia dit que Jane Austen era la millor. Com els joves li diu que no, els temes d'acord. Imagina't. Però la Jane no va dir a tot que sí. Ja que la biblioteca reial li va. Si ho he dit, no. Però la biblioteca reial li va escriure de Manán, li que escrivís un romant sobre la casa sexo-cobrinc situat a Alemania, que era d'un venir a la família. Però aquí la Jane es va plantar i va dir que ella no escrivia romansos i molt menys Alemania. Però tranquil. Jordi, tranquil. Que vingut la xon de Rimes i ha fet exactament el que volia. I no sé si no. Jo ho sabia que les coses de Palacio van de Espacio. Igual i ha costat dos segles. Està tot el show més viso. Recordem que Jane Austen no era gens fan de la aristocràcia. Els personatges més ridicors o dolents de les seves obres no estan d'acorant que siguin un model de conducta segui i sol destacar els susvisis a guisma i benitat. I a San Dito, ho veurem una vegada més. Perquè més a més, és que d'apestant a gust. Partant, quan us vinguin a dir que ja no les tinc estava obsessionada amb la aristocràcia i a saber que els podeu dir que. Sí, sí, però què vas escriure? Vale, avui parlarem de. I és una de les obres de la gent. No té més rellabància les païnes de San Bolo Palacio perquè San Dito és un poble costane. On passa l'acció? Aquest tipus d'entor era molt conegut per la gent, perquè com jo has acompanyat com 8 vegades, es van modar definitivament a vat. La seva família més a més a més a costar-me a passar els estius a la costa sotoxidental d'Angleterra havia conegut Jocs Com, Sid Mood, Davlish, Worthing, Tagmood i també els que eren preferits per la família reial. Wade Mood, que era el predilecte del rei Jordi Terce, o sigui el botx, i també Brighton, que era el preferit del Príncep Regén. El Bopla Féctric de Sanitón sovica al sud d'Angleterra de costa de sàx on es troben Brighton, Hastings, Eastburn i Hoob. Avui és que m'he pronunciat ella. Si una cosa ens queda clara, com van fer la pisòdida de la Badià Northanger, és l'opinió de J.Nausten sobre aquests poblets de turistes ociosos. Amb en Sir Park veiem que tampoc li agradava gaire Londres, que amb la seva oferta dosi i moral més relaxada pot arribar a ser molt perjudicial per les joves. A Austin preferir la campanya englésia, per sobre de tot. -Los altres també. -També. Com van els dades victòrrianes. Brighton havia estat una viola de pesca dos. I, de fet, l'únic que reievant que havia passat alli abans és que el rei que arles segon havia passat un any d'Hydormín, Fugín, de Camie França. Però, a l'època de la Regència, el doctor Richard Russell va començar a fer un metodetractament de salut, el tractament d'aigua. Es basaven amb anys d'aigua de mar i amb veure aigua de mar. Ex-s. I aquest doctor es bastava l'Ijustament a Brighton per aduar termes el seu medicin. Medicin. Medicinal sí, va. Brighton era considerat un destí de benestar, però associat a la decadència social. J.Nausten també coneixia que jo qualseu germà Henry, ja que ja havia estat alli amb el seu regimen. J.Nausten considerava més perillós en a Brighton que Londres, perquè tenia més enfasi els plays frivols. Com a lli l'ambient era més per misió que a Londres, això donava pas a que sigui un lloc on pots fer el que vulguis. Una mica en pla, el que passa a Brighton és que de Brighton. Oh! Fatal! Recordem qui va enreçar quan a Brighton. Tot el bé, no? Si el els he vist, acabem amb. Recordem qui va a Brighton a les obres de J.Nausten, Lídia Benet per seguir en un regimen. S'ho he tot! Qui va a Brighton de J.Naamel? Doncs els Rajmond de Matsfield Park paren a moltes festes, i podem no parlar entre ells. Acabar de fatal, bueno, quindrà'm. Eh. sí. Si podeu, us recoman una cosa que és buscar a Google o a la nostra Twitter els tratges de bany d'aquella època de regència, perquè eren o sigui 10 milions de capes i superincòmodes, això sí, estem a la regència, per tant, només per les dones. Perquè els homes es van llargan amb pilota picada. Per tant, seria bastant com els romans de ell. Seria bastant curios, veure si la gent hagués arribat escriure un capítol amb una cena de bany a San Ditton. # Shredown, Shredown, Shredown, Shredown. # # Shredown. # Si us ho voleu imaginar, podeu veure la sèrie de San Ditton, que hi ha un parell. Estàvem pujades de to, que ens agraden. Bueno, va! Una cosa important que veiem aquí és com la gent construir a les seves noveles, perquè el cap i a la fi, com a bona observadora de la realitat, el que ella feia era construir els seus personatges, els que matinsen més o menys el que passava, i després l'argomínia va construir l'argomínia, i ha tirat un vulguès, diguem-ne, no començava per l'argomín i després baixava els personatges. Això rellevant perquè, com veureu, tenim diàlegs absolutament brillants, però un canvi no tenim ni pujadridada com a cabela a la història. Una altra cosa bastant important, que a mi em fa molta gràcia, és la diferència entre el títol de la novela, San Ditton, i com l'ideia ella mateixa a la novela, que els hi diien als homes diferents. Això és una cosa que ens passen molt a nosaltres avui en dia, i molt a veure que ella, per exemple, l'ideia de Brothers, quan parlàvem la Cassandra a les cartes, però en canvi li havia de la família que volia que això es digués San Ditton. Bueno, anem a la trama. Si es plau. Tot comença amb un accident de carro i amb un error. Valeu, és molt guapo que faci un joc d'aquí, perquè no és la primera vegada que la gent fa servir aquest recurs, i ho hauria de servir a la badia, però en aquest cas ens trobem amb un topònim que marca la resta de la història. Willingent, que no és allò que ens esperaven, i per tant els parquer pobres no arriben mai en toca. És a dir, tenim el senyor Parker, que quan vol que ell i la dona i el carro i els caballs, el de Matarça, que és el que hauria passat a Soma del Torbèll, i acaba acant heigut que la cul i que el cura. És un pobre noi que està allà, i que ell el cami, però no puc sotrova. El Parker, el que estava fent, era anar a llugar un metge. Avui, Willingent, però, però clar, no és on és, si no és allà l'altre, Avui, Willingent, perquè tenim aquí una mica de merder, eh? I estan també, basicament, només per fer promo i per especular San Ditton, que és el seu poble, que el vol convertir en un poble d'exit i de vacances. Ell no ho sap, però quan el que passa quan ell endes convertiu en un lloc d'exit, és més fàcil que gavi, sembla lloret, que no cada què és. A més, sí m'explico. El senyor Parker és un espaculador. Oye, cometes. Totom no sentit a parlar de San Ditton, el favorit, l'indret de mod i pròsper. L'indret favorit per sospanys entre tots els que hi ha a la costa de sàssex, el més de favorit per la naturalesa i el que promets ser el més escullit per l'home. Però senyor J. Hibot li respond. Sí que n'he sentit a parlar de San Ditton, que de cinca ens ha sent a parlar d'un poble. o un altre lloc nou de mar que es posa de moda. Em pregunto com poden omplir-ne la meitat? Doncs sortant a gent amb diners i temps per anar-hi. Mal a cosa per un país. Fa pujar al prou del menjar i que els pobres no s'han sortint. Esclar que vostè, senyor, ja s'han de haver donat. Sóc tant tim, heigut. Una cosa sí que has estat d'acord tots dos. No fa falta més llocs i xis. Però per motius, bastant diferents. A senyor, heigut no val més espaculadors, que portin la pobresa als autòctorns de la zona, mentre que el senyor Parker no vol més competència per la seva sàndit. Molt crítics a s'anar l'encajina, els tenen a començar a fixar en aquest aspectes econòmics més estructurals, més enllà de l'economia familiar i de les dificultats de les dones a guanyar-se la vida sinó a través del matrimoni, després de la bancarrota del sujarm a Henry, que va fer perdre molts diners a la família, ja hi ha mateixa, que tenia la majoria als seus estalvis, al seu banc. Encara que la novel·la no siguen bé un atac directe al capitalisme galopant que comença a treure la poteta, probablement reflexa un canvi de la visió econòmica que la regulació francesa i les guerres reponeu Napoleònicas havien impulsat. Jane Austen ens vol mostrar com una comunitat petita pesquera i agricula es corrompia de gote l'esculpaculació financera i el desitjat raurat turista es que venen de la ciutat. Tenim una Austen conservadora, que critica com la classe alta desatenda a les seves responsabilitats amb la comunitat per la seva ambició adquirir més riquesa destruçant l'ambient rural en el seu procés que ha de ser unes de les involupaments urbà espaculadors. Podem parlar de les bays que tenen el matrimoni perquè es va apapar i mama entre ells. Sí, en fa un ia que no puc, no puc. El senyor Parker fa un alegat tan heavy de les guandats per la salut de la brisa marina dels feins de mar, que va ser que la brisa ha costat molt fort seguir fent el guió aquest que em va ser una de la que l'oca feia, i no anar res a dir que cosa la plaixa. Però la perspectiva de la plaça de la Barcelona pot ser no és un exemple de la celebritat. Per més que estigui més plena de bridadànics que d'autòctons, però que us digui. # Salsa te quira corazón seresa muy bueno, salsa te quira corazón. # Eh, ja me n'amana. No ho hem de dir que la gent a us tenia agradant molt més el model de vida que porten als haïtbot a la campanya inglesa sense avisis, duen una vida familiar i saludable. Però com que els pares no volen impusar aquesta vida als seus fills, allunyar a la Londres i debat i d'altres centres socials, permet en�ar la seva filla gran, la saludable, la charlotte, vagi a fer més salut en cara a San Ditoon amb el Sparker. Però de què va això de fer un poble de malalts? Això és molt important, perquè la medicina en realitat està superpresident en aquesta obra per a Espais diferents i per motius diferents. L'inici d'accident passa perquè estemoscar al mig, no sé què això ja ho haurà, perquè el mig ha posat un anunci en el diari i dient que s'anuncia en ser una cosa frutíssima, per importar de la sàdita de San Ditoon. I així hi trobem una preocupació inicial per la medicina. És a dir que la idea de tenir un poble per convà les cens implica que aquesta gent evidentment recalirà un mig apropet perquè els hi ha a fer a un joc al moment. Recordeu que quan van fer les confesions del senyor Harry són van parlar molt d'estona de la importància que els mets posin reconeguts, vale. Això, aquí es va veient, és a dir, el que es busca un mig que sigui un professional i no un corandero qualsevol, encara que després serveixi per passar-se la seva receta i la reconeixis per fer-ho roscollons, però no és una altra cosa. Això és molt més important en realitat del que sembla, perquè una de les coses que passen més en aquest text és que aquest text és com molt conscient de la idea del método científic, vale. De fet, una de les coses més importants que separa la gent de la novel·la romàntica, de les que s'enfot, és que no fa servir ni conceptes, ni llenguants i sentiments inflamats, sinó que explica les passions humanes des de l'observació. Practicament de manera gairebé científica, diguem-ne. Demostrant per una banda, una cosa que li havien retret, que és que les dones no tenien manera de descriure sense passar-ho pel filtrat de la passió. I ha de fer la gent i diu "Sí", posar-ho a voleu. Guapus. És que l'estimem. La introducció de l'edit d'NEM és absolutament magistral i ens recorda un mix de l'edit que hauran de veure i el senyor Anorris. Oh, senyor Anorris. Gina, us té ens presenta personatges complexos femenins de data avançada. La l'edit d'NEM té 70 anys i és dona, però no la relega a ser una velleta piatosa o directament ni a sortir. Ens de presenta com un personatge complex amb llums i hombres. I ens torna a repetir a sàndit tot, després de menys el part, la importància de l'educació el caràcter en la infància de la moralitat. No només en l'interès per tenir diners i títols. Aquesta gran dama té un món de cosins i nabots que orbiten el seu voltant a esperar a nardar. Tenim el edu d'NEM, la seva germana, la misé ester d'NEM i la clara a veure-te. Araixar-lo pràpidament i desperta si empatia la clara. Amb algunes que s'excepció, els sentiments de les dones amb les de les dones són l'ensebius i compassius. Si, si, si, sororiti, però de mentides de rivalitat somenines, estem fins a cap de dalt. La seva voluntat, a l'hora de fer-se a nidon a una espai de convalescència, i, d'aquí, de la lèdida d'NEM, és poder-li enxofar la seva llet de burra. Sí, recordem llet de burra, els malalts, i cobrar-ne un benefici malgrat que aquesta senyor estava nada en la mudència teogilitòstica. En aquest cas, per tant, el fet que vingui un menys a suposa un parell del seu visnis, perquè ella compta més amb la part de medicina tradicional per fer negoci. És una dona arrogan molt senyora i superagustumada a Manana, aquest poble. Ara ho hi provarà, llet de burra. Ai, no, t'hi haguien gulia. Segons els crítics literaris, no hi ha acord sobre qui havia previst la gent que la protagonista de San Dito. Però una carta al 12 de d'octubre de 1813 ha us tenia l'ecomenta que s'andre. Amb admiro la sagacitat i alguns deixar-la a tu llems. Aquests ulls grans que sempre jutgen bé. Diferen un complement d'un anel seu nom a una aeronina. Les dues xarles de real i la de San Dito comparteixen una aguda que ha passat a l'observació. No hi ha pare, és que literalment hi ha un moment del text que parlant de la xarla diu "manitat". Per part de la meva aeronina, vull dir, no entenc. Perquè ja heu de ser unitat de dubte, de veritat. A través de les converses del matrimoni, perquè la xarra ho et coneix de l'existència dels germans del senyor Parker, de Brothers. D'u a germans i dos germans. I una cosa que ens crida l'atenció del que ens explica de la xarra Parker és que t'endeixen a l'automadicació quan no està en el diagnòstic del metge. Ah, ah! Una cosa, si us plau. No busco a algú que el que teniu. Sí que aneu al metge, que sempre opassionals. O sigui, no teniu càncer, és un referedat. Aviam, és una crítica al moment social que la gent que tenia una certa tendència a autodegnosticar-se, una xarra migata com parla puta cara, de fet, la conversa que tindran, deixar-lo a tirar, fer-lo sobre la seva malaltia, és la que ens fa donar que això és absolutament científic i que, per tant, o és un jet, o és un pocundriac que no està gens malalt. El germapatit, aquestes dues germans grans, li estan com passant molt a aquesta hipocundria, perquè les dos estan molt pendents dels seus males imaginaris. Ei, amb 21 anys, diu que està massa malalt per treballar. Però no en tenen ben bé de què està malalt. El senyor Parker ens diu malament, malament rei aquest que es creu massa malaltís per exercir cap professió, i que l'ha anat de 21 anys, a Espanya la vida, seguit com tant els interessos de la seva petita fortuna, sense intentar miorar-la ni procurar escullir una professió d'utilitat per a ell i per als altres, que això també ens mostra molt el caràcter actiu, una mica i per actiu per fer coses del senyor Parker, al tomes. Aviam, si el germà, si el tercer Parker, el que li passa és que és un jettes, però no és que estigui massa malalt per treballar. És que és un fan que no hem butxo cuidat. El que actiu a visca, que és el seu rod, està malalt funciona per es que callar tota la feina, perquè la seva germana la estan com una campana, i el tio s'ha tirat el rotllo, però és superràvit. No patiu i em parlarem més quan el coneguem a l'artor. Quisic que amb cal molt bé és l'esposa del senyor Parker, perquè té una paciència de Santa, es veem totes les coses que decideix el seu marit, per als dos, que li suposen moltes incomoditats com per exemple canviar-se de casa. Si ens et encomta la seva opinió, ni com li pot arribar a afectar. I clar, què fa aquesta gent en un poble d'acosta? Absolutament, aborrites com una nostra. Doncs van a la biblioteca amb l'an, on de fet venen de tota part de llibres, per dir que la biblioteca diga que ser culmado 24 hores. I la gent el que fa és apunt el seu nom a la llista, i així poden saber quanta gent hi ha a Sanitón, i si els plans del senyor Parker de convertir-ho en el proveïcca, d'aquí és estar en funcionant o si hi ha haver un moment. Avui en dia quan volen saber si el nostre creix, el mateix posto que nosaltres busquem a la seva història. I en aquesta gent miraven, si havien arribat a través de la caneta biblioteca, o sigui, em sembla un hit, oi, de torno-lo posar-lo a moltes. És que d'acadència absoluta, fatal, estem fatal. Aquí hem de tais que ens donen moltes pistes del caràcter de la Charlotte. No compra caprichosament entre les juguetes ni coses cucquis que hi ha. Compro en llibre, i quin llibre? Camila de la fan i barner, que és un clar antecedent de Gaina austena de la novela, i que de fet havia estat molt de moda, i que la propia Gaina austena hi agradava molt. On també hi hagiixen a la fan i barner, doncs la avadi en Orthanger. Curra, cal. Però la nostra Charlotte no té cap intenció de viure com una heroina, no com la Catherine Morden. Jaïna ens asseñala que tot i tenia la imaginació, però ho ha alimentat per aquestes noveles, ella no pateix una influència excessiva. La quissic alisem la la Charlotte sortida en una que ets llibres és la clara. Per la seva aparència de via de Missella i la seva circonstàncies de dama desvalguda. Ens diu. Tanta pobresa i dependència unides amb tanta vellesa i mèrits, quin altre ocupació li quedava? És una mica toles, les nenes de la formació de la marquessa. Ells, total. Havia atat la gent ens presenta als altres nabors de la senyora d'enem, l'Edward i l'Ester, que pobra noia l'insinua, que vol venir a passar els dies a Sant Ditoons House, i l'Edenem, que és tan evitiós que li diu un "mira no vinguis", que em suposa les unes d'espeses, que arme té, no em venia de gustes sumir. I hem de parlar del senyor Edward. O el senyor Edward d'enem, perquè aquí ja he entuim que té més números d'entra El tim Ui cangen riccraw for Guilovic, que no pas el tim d'Arcim. Sí. Mai hem de dir que molts atencions de la nostra estima de Charlotte. Fins que està amb la Clara Calle a Borsufa, en ella. Qui veiem acompanyar-me a sospitar-ya a la cosa, a una mica fort, a mi. Però hi ha una esposa cita. Pueta romàntics i a la barlos, veiem que es clarament un fac bo i el pur estil Guilovic desplegant el seu senzill, el seu intelecte i sensibilitat poètica davant de jovenetes impressionables. Però la Charlotte és més de senyada i resional que la Marian. Suficient per explicar-s'ho, però el tal com és. La Charlotte és una persona amb una moral fort, i amb uns bons principis és massa racional, com per què li col·l i en el romantissís mai els dius que se enamoren bojament, i et fan posi esredents i et deixa en tirar al cap de dos dies. És que la gent sempre se'n va a tots dius, que és l'amilló, perquè igual serveix per els hipster que ens vam haver de menjar als 2000 i per s'ha guanyat molt modernets, polemurosos actuals. Ara, blanc, ha sigut pleu. Posa-la que portes més oses per endur. Gas. # Que em pot fer mal concoixar a les altres. Gràcies. Sí. Sí, és una clarament. Si no busquem. Hola, faci català de la Mar Carmesina, la millor cançó del món. Em prou demaga la inconsistencia en paraules grandil·loquens. La Charlotte li diu que, bueno, que sí, que el banc era bon poeta, però que ella no es prou poètica per separar l'obra del autor, i que aquest autor era un playboy, i que li costa una mica de creure en la sensibilitat dels seus versos, si s'oblidava els sentiments, un cop escrivia el poem. S'hi podem parlar de quina motoma a mi. O sigui, la Charlotte no està comencem a caure molt bé. I l'Edward aconsegueix que agarrem més que dius, ja difícil, perquè primer en justifica el poeta, que era "tots poc, flama, jo tanticitat". Boa! Què un gèni se li podem perdonar a certes aberressions? Els esclats de talent, electricitzats pel sentiment s'ha passionat en el seu cordoma, són potser incompatible amb algunes de les prosaiques de senses de la vida. I, al tanto, perquè la cosa encara pot empitjorar una mica més perquè fegeix la misogínia. I vostè, a dureu la Miss Haydwood, parlant amb aires de sentiments profons, vostè tampoc pot, ni vostè no, ni cap dona, ser juge imparcial sobre joca un home, es veu a Itatadi, escriure, o fer per morda els seus impulsos sobirans, donar dors sense límits. Mira la veritat. O sigui, que veiem, que el segle d'inau també hi havia nois que prometien de lluny el primer dia i després s'esdeien. I el senyor Edward els està justificant i defensant la gent la genuïtat dels seus sentiments. I aquí la resposta de la Charlotte, que és molt més elegant de que la cosa havia a la nostra, és la de Gefa que ja sospitalia, li diu, "No hi entenc gens de això que parla." "Quin dia més maco?" "Al vent tan agradable de hofa del sud." Però Edward segueix amb el seu roi opoètic de curtets descarat i recarregat amb l'estil. Feliz. Feliz el vent, quin pulses, pensaments de la senyora més G i Dward. Per favor! I clar, aquí ja la Charlotte comença a trobar-lo simple del tot. Siguem, això. El veritat, eh? Entenc que vol posar a l'Eclerge Losa, però que m'ho hi estantes veginades, no tenien ni cap de peus. Siguem, wow. S'enlaves sumament sentimental, desbordava de s'apquina, emoció, i era molt àdicta als molts d'ifiscils d'última moda. Doncs que en regala encara més per les, diu. Suposo que no tenia un servell i gaire clar, repetia, fredes com un llor. A tot això, a la Charlotte, posa consegues d'esfersele d'Edward i comença a passejar del vercet de la dei d'ilena, lai d'idena, i calica-ho com el cul. És egoïsta i mesquina, i tractes altres malament i només pensan ella. I la Charlotte es sent malament per haver d'un arril arreu per no quedar com una mal educada, l'ho qual la va, la acaba fent mesquina, ella mateixa. I ens diu, bé, aquí el que passa quan els rics són sòrdits. És que aquesta reflexió és cap dalt per deixar-nos veure quina intenció tenia alhora de construir la seva ruina. És llesta com la gana, i prudent com a la Fania Mansfield, però potser una mica més desperta que la Fania era molt nena. La Charlotte és una dona observadora, i això també és clau pel que deia amb abans del metodacientífic. El que està fent aquí en realitat és mostrar-nos una científica dels seus temps. És a dir, una persona que estava atent del seu entorn, que era conscient del que passava i que analitzava la relació de l'ecosistema de la seva comunitat. Ella, mostrant les dones com a científices en potència. És millor. Des de la Vedia Norsanger, i potser és de segona sentiment amb la Mariana i el Willowie, que no veiem tanta reflexió sobre la actura i els llibres. Jaina Austen sempre fa que les seves aeronines estiment les noveles. Elizabeth Bennett i Fanny Price també són grans l'actores. A Santidon tornem a trobar converses llargas sobre les noveles i la poesia en voces dels seus personalles. La Charlotte es troba amb l'edor de la sortida de la lliuda gambolant, que va que ha regat de llibres i comenda el que ha comprat. L'edor és un pic-mi de cuidado i se'n fa ni a dir que no hi hagi escolt de la seva cosa, que s'ha d'estriar al gra de la paia, i no hi hagi la majoria de coses dolentes de les biblioteques amb olants, que hi té molt bon gust. I aquí la Charlotte, jo no sé si per sedisme, o per fer un riu, és l'hi pregunta que quina mena de noveles li agraden. I li respondo. El tanto. Les noveles que provo són aquelles on la naturel és a humana, es desplega grandiosa, i que mostran les sublimitats en sentiments intensos que han exiveixen els progressos de fort espacions, des del primer germen de susceptibilitat fins a les energies màximes de la raómig d'estronada, on veiem la forta a guspir a dels encans de la dona, ensenem l'ànima de l'home, un foc tal que el condueix a riscar-ho tot, a gusar-ho tot, a aconseguir-ho tot a fíde guanyar-se-la. I bueno, us està el viu de dos pagines senceres amb paraules com seu de filosofia, antipuar-il, arduos i limitables, decisions indomables. I laixar-lo al dir respon. Si vull, en t'esbé, vostè i jo no tenim els mateixos gustos al matèria de novel·les. I aquí, Ginaus, ten per fíens confesa, i cal que sospitaven, perquè li cau tan malament l'Edward. És d'aquell amenà, personatges que han llegit massa i no diferencient la realitat de la ficció, i es pensen que són els protagonistes d'una novel·la. L'Edward ha llegit més novel·les sentimentats de les que voldria reconèixer. Ai, eh. A la seva imaginació havia quedat atrapada pel aspectes més passionals de Richardson, i els autors que li havien seguit la peja. De tal manera que els homes entussedits a voldr'ls a d'uïll les dones, pet i qui pet i, no només havien ocupat la majoriadora, que hi havia consegretta a la lectura, sinó que més havien modelat el seu caràcter. Una vera, moment, és que l'Edward és una puta resfraca en potes. Sí, és un intenset. Porta més resfrax el demunell, sol cone manifestació el primer de maja amb els cobles dies bons de l'Aurs. Les conductes més xungues, les absurditats i atrocitats dels arois per l'Edward, eren Jenny, Fock i Flama, sentiment. Si apassionava i s'inflamava, i passava ància perquè s'han sortit i esdullia els seus frecassos amb més tendres, que els autors no s'hagués empugut somia mai. No, claro. A més, això estava rejat a banda amb el seu caràcter de moralitat feble, la seva poca intel·ligència, i, per a altra, amb la seva vellesa natural, a l'agència i la seva gràcia. És que és un mix que només pot donar fruit a un fac boïnt en set, que com més lluny. Millor. I a més, aquest estiu és un parell, perquè no t'hi fixes una mica, t'engar l'ipen i t'enrere i després de deixar en tirada. Estic bastant tranquil·la que la nostra estimarixar-lo, sigui provòs pavillada, i no necessiti la validació masculina i no es deixen rada per l'Edward. Bé, ens agrada. Si a la badia no or sangher es feia una crítica de la gent que hi hagi en massa literatura gòtica, aquí entresta fent una crítica de la gent que hi hagiege massa literatura sentimental. Amb aròsca es prenen un atòxic masculí fortíssima que no entenen que no és no. No hi ha funegir estat els autors que menciona, "Jane Austena Sanditon", i que jo crec que no hi hagués arribat a menciar molts més que hagués pogut seguir. A Fan i Barner amb Camila, "Pueta romàntics que menciona el Pasadet del Léidward, tindrem o altres cot, un poem a referèna a la mar, que s'oblida i acaba recitan el que realment l'interessa, que és un dedicat a la dona. Robert Barnes, "Pueta's de poemes dedicats a dones, si existe tu no amb sentiments seria Barnes". "Mongòmeri, té la flama de la poesia, "Worsworth, té l'ànima, "càngua en els seus ples de l'esperança, toque les nostres sensacions més extremes". És que odio. I Richard son, també m'encione Richard son, les seves novel·les sentimentals, en especials, Clarissa Harlow, on apareix el perfect Li-Ghiberti L'Oblance, que és un equivalent al don Joan. La gent no només era una norma de fensura de la novel·la, sinó també una persona que tenia molt clar que passava quan els lectors diren en els febets funcionals. Com és el cas? Són lectors, tan els de Sant i dones comes de la badia, que no entenen en el que està llegint, que sobretot preten i que són absolutament i que passos de distinguir entre la ficció i la realitat i la voz quan dient merda com l'esca de l'Eto Art. Perquè més a més, la manera per la Ledward és superrecar la hiparragosa, perquè, basicament, hi ha gent moltíssima sàgida i hi ha hibres de viatge, però en lloc de treure, cap conclusió moral, que és el que volien als autors, el tio només enten incitacions al visit i n'erreplega paraules altissonants i frazés recargulades que fa servir en les seves converses per tirar la caña. A veure, amic, què et penses? Que et superiés perquè fa servir paraules d'rújules? Calmat. Calmat. Ara un objectiu de la vida per si dèu-a d'uart era ser un seductor. Amb les qualitats que negna que posaia i les que s'atribuia, ho considerava un deure. Se sentia dins la peida d'un home perillós, de la mena de l'obles. Sé galan en general i frecuen tales veieses, fet discursos delicats de totes les dones boniques, era la perma nord del paper que s'havia atribuït. Sí, l'esmís Haywood o qui sigui, però realment només hi ha una dona aquí vols aduir si o si, a la seva rival en temes d'arencia a misclara. Però no patiu a mi, que la misclarat tampoc no té un peu de tonta i fa temps que s'han adonat, i passa d'ell i, simplement, no el pot soportar. Però això no desalenta pas El Edward, perquè tots els seus aròis no s'han rendit mai per una negativa de la seva de Missella. En de ara ser més creatiu i passar l'acció. I aquí és quan el Edward fins ara no ens que hi ha bé, però és que ara ja ens fa fàstic. Oyeu, cometes. Si no podia guanyar-se la clara per sentiments, hauria de passar l'atac. Sabia que havia de fer. Ho havia pensat moltes vegades. Sentia gran curiositat per verificar, si parlar de l'odolies, no hi havia cap caseta i hi ha d'una amagar-la. A la clara. Si sigui una cosa. Sí, sí. Està parlant de violar-la? Correcte. Però, aïllas, això sortiria massa car. Vista la buidó de les seves butxaces i la prudència l'obligà atria a més discretes de ruinar i desunrar a les noies. Ens guardarem de dir el que faríem amb Edward, els pebrots i fos una persona real i una persona allà, perquè ens tancarà el podcast. Vale? I volem seguir? Sí. També ens donarà impresió que la gent estava una mica fins als cuyones d'aquestes noveles que promulgaven aquestes conductes i que, clar, com cairem noveles que agradaven els homes i escrites pel somes, estaven superben considerats per la crítica. Una mica com quan els de 2000 intentaves dir que a certes bromes misogynes de merda de l'espel·lis de la sèrie no feien cap gràcia i actiu que t'agren de boja. I ara ets a una veure i et diuen. Hostia, no sé. No, no, no, no. No ens has resonat gens aquest llibre, et trobo. Bueno, si anem a la construcció de la personatge, una cosa que veiem és que el personatge d'Edward està construït des de no volentant de fer-lo en ridícul. És a dir, és un personatge, en minenment, gilipolles, és dolent, però és tonto. Perten ser molt més valvat del que seria mai, si estaven amb una miqueta més intel·ligent que ell, i el que no tenim a sort de saber com hauria escrit la gent de Bocia, que és acabat, però segurament et diré una cosa, aquesta de l'obria que ha fet la història de la nostra vida, 100%. Absolutament. Perquè ens hauria deixat les respostes més acides per ramatar un fac, boi. Si no sabrem mai quantes pates, quedes emocionals en sòria m'estalviat, si la gent ens hauria d'explicat com desfer-nos dels d'ells, ens han dit-on, però no és igual. Alguna cosa m'ha pres amb els anys. Arriba al Jorn Banspar, que és a sòria m'ha dit-on, i són d'una absolutitat i l'aran el més purestil amor i amistats. És molt curios, veure, com al final de la seva vida, està retornant a la gent més gamberra, deixant enrere la gent més punterada de Mansfield Park. Ella creia que seria recordada per Mansfield Park, com la seva gran obra, i així ho deia la seva germana que s'endre, i que tot i jo estic personalment estic d'acord amb ella, i que és el seu llibre més complex, i brillant, a la crítica no li va acabar de agradar i va passar molt malament per les males crítiques. En dona la impressió que ara mira dium, escoltes saps què? No ho ha cagat. Si una obra amestra, amb altres desit de filosofia, no us ha agradat, ara vaig a passar el mové i a fer gamberrades. Per exemple, quan arriben a ser Manspar, que una ens anunciia que de taxisteria només n'hi ha hagut un pel camí, i que no ha estat gaire violent perquè, rapidament, s'ha recuperat i ha començat a donar ordes al servei. O després de fotre una xapa sense acàmena de sentit, amb un batíbul de noms increïble, que no s'han terrestreu. M'experia, sóc clarament, preferiria qualsevol cosa abans de no ser prou clara. Bueno, Reina, t'explico, fer com entó. La Charlotte no pot evitar fer una cara amb plat de waterfac i està pensant, oficiositat absurda. Anargi en follida. Amb la Charlotte em sembla que la gent ens volia regalar la seva ruina més observadora, crítica i perspicats. Després d'haver provat amb protagonistes que no està van dissenyades per agradar des d'un principi, sinó que els lleguïcis agafen carinyo poca a poca, que a mesura que anava avançant d'anar ratio com la Fanny Price o amb VMA, amb una sensació que ara la gent volia tornar aquestes protagonistes més espavillades i molt tomàmies espiracionals, com poden ser la Lísabet Bennett. La Charlotte té moltes més vibes de lís i que no la de Fanny. A tot això, la Charlotte ha començat. Ja flipava pavinillos amb la hipocondria extrema de la família Parker. Sí, tu. A la Charlotte li resultava impossible no suposa un serveu de fantasia en estats de salut tan extraordinaris. Amb malaltiments i guaricions tan fora del comú semblaven més el fruit de la diversió d'esperits, ociosos inquiets que no pas dolències i allaujament reals. Absolutament. I a més és que a vegades, és pitjor remei de la malaltia, perquè algunes malalties se les acusinaven a causar els remets que s'havien autor receptat per les malalties imaginaries. Claro. La Charlotte flipa, quan una tarda, els vos 3 germans fem veure que estan malalts, amb tota la casa tancada, si estem de vacances, amb la pola de costa, i tots estan ben a realitzats a la barra del foc, a ples, tio, amb una sals medicinals a les mans. Nos el primer cop que la gent hause d'utilitzar sals a les seves noveles, i normalment té una interpretació, i a què per la gent hi ha dues menes de persones, els que fan servir les sals i la gent que les porta sobre per si alguna necessita, perquè sí, amigues. Aquí les dones encara tenien butxaces o ni que havien coses i podies portar presquets a les butxaces. # It has pockets, pockets, pockets, pockets, pockets, pockets, pockets, -Aquí utilitzes salt a les obres de gent, no estic blanc. -Aseñit senziment, quiles d'utilitzar? -Hola. -La Marian. -La Marian o la Elli en or. Tot i que sabem que la Elli en or és realment que ho està passant fatalíssim. La Marian comença a ser en un aeromàntic sentimental de manual i, per tant, havia de utilitzar les salts. Em ens fiel part la llei d'hiverns de l'Estea sempre amb la mà. -A punt per quan es pugui necessitar-hi? -Aquest dona és un ficus que no es agita mai, perdant no les acabà fent servir. En aquesta època també era popular, la lliure de la banda, la lliure de Gés a mi, deien que eren com un estimulant, però sobretot, perquè l'esferien servir, les oloraven quan estaven en un bai i es marajaven per la pudo de suat. -Ex! -Tampoc et seria malament, eh? -No! -El metro es fa ni sabillo. Era molt freqüent portar sobre d'on els prèxquets amb bai guasi amb salts. Aquestes salts d'aquesta feta, pues majoritariamente, estan feites de monia. I per fer-les, servir sabiant de olorar molt fort. I, oi, no les oloreu un massa por i massa estona, perquè et quedaves sense saltit de l'olfac de durant hores. Recordem una vegada més la importància de reconèixer la feina dels mellos i de no fer-se autodiagnostics. La xarlo té molt clar que s'ha de fer per aquest diguin sense. Apaga el folc, obrir les finestres i llançar les escombreries, les gotes i les salts. Conèixerem amb el germà petit per fi dels parquet, l'artor parquet, que per influencia a les seves germanes, també és i pocundriac, però mentre aquella esporta en la penitencia de malalties, la llança caixals, així com qui no va la cosa, o una altra coseta que ha infomut la pastig, que és posar-se sangoneres? No, no, no, no. I coses. no. Segur que ha vingut gràcies. I només agafem malalties que el permeten estar a casa, a calentó i gaudir del bon joc, del bon menjar. No em dublida que és un fantàstic torradó. Ja, bon. Les seves germanes intenten que no menjitant i que no siguin tan guolàfres. Però el tio que ha de nit es pot no ser quantes torres amb mantega i una tassa xocolata calenta. Però et no pot prendre una tassa tever perquè s'aliperalitza la metat del cos dret. Ni pot fer cap mena d'esport perquè sua i clar, no hi ha altra cosa que indiqui més que estàs malalt del nervis, que sua. O sigui, es fa tràmbits del solitari i tan content. D'aquest tio que jo defen su molt fort, el poder curatiu de no torrar amb la cilla. I que jo, a l'equip de l'art, turpar fer torrades amb la cilla tot el ratu. Però, perquè clar, estem arribant a la història. Aquí és envàiem que la gent no tenia capa de la novel·la, i el que ens trobem al final és amb una novel·la de múlix. A l'herta. Perquè les senyors parquers es pensaven que li estava en portant una clientela de la òstia, el seu germà, perquè havien de venir una família super rica i una escola de senyores, i resulta que són, "Ai, quina sorpresa". La seva veïna hi ha una amiga que té tres nenes a dispeza. De la mateixa manera que a la vegada ens hem de ser un assassinat que no existeix, aquí les germans parqueren més vives que ningú, però per a la propera de la poble, perquè per el primer estiu d'exit a Sanitón. Aquí quina és la seva decepció? Quan se donen que això no passarà? És molt divertit al moment de donar-se que els cognoms són els mateixos. És a dir, que la més grifit que hi ha hagut tota la vida. Vaya aquí, vaya, o sigui, de veritat. És que ho vaig dir perquè va veure la manera de escriure de la gent que és una puta fantasia. Si no és d'extrordinari, molt extraordinari, que totes dues es diguin igual, dues més grifits. Favor, és que m'encanta. És a dir, construeix primera situació còmica en aquest cas fa la història a través dels detalls. Aquí veiem el que es deia abans, que va de pequita gran. És una mitja idea de la vigilar general del que vol fer. I després, finalment, puleix i puleixin a teja. Però si té una escena per patir-te que sigui, que la veu clara perquè de finanix els personatges, ella tira. I en aquest cas, en serveixen els diàracs, perquè estan superclavats per personatges. Jo li compro molt, forma-l'esforç. Per l'hemu moment del senyor Eta Lam, que sur, molt d'esquillada, però és important, perquè és el primer cop que pareix un personatge com la nomena de la obra molata. Si una cosa ens va quedar clara amb la lectura de Mansfield Park, és que ja i Nostin estava en contra l'esclavitud. I que si ve estava volida en la terra, no estava a les colonies. I moltes famílies que deien ser bones cristianes s'enricien de l'esclavitud. Sabem que era un tema que li preocupava ella i a moltes dones de la classe van estar en anglès, que són les que van encapslar les reformes. Això és important, que en un. A més, ella havia conegut i havia subat un parei de vegades amb d'Ido Elisabet Bell, que havien escut a les indies occidentals i que era la fieglegitima del Nabot, del Lorm Mansfield, amb Maria Bell, que era una dona africana, escarvelavitada a les colonies. Lorm Mansfield la va tenir sempre a casa com una demà de companyia. I si aquest nom us zona, perquè el president del Tribunal Suprem d'Angleterra que va impulsar una gran reforma en materes clavitud per la qual un cop, un esclau, trapitjava a terra anglès, passava a s'hi lliure. I també perquè, a Jair Nostin, té un lliure en un manat Mansfield Park. Que jo es va explicar una mica de que venia de la causa d'aquest senyor, però, bueno, torre mi. A més, a més de la senyora de l'AM, que hi ve, i que és molt alta, que tines sus coses, venen dues juvenetes, la senyora d'esviofort, extremament presumides i obsessionades amb la moda. Que tenen, com objectiu, que s'ha un marit més ricquelles. Evidentment, queden molt de segudes amb la menda, s'han dit "Don't, perquè aquí, amigues, no hi ha cap, a veure jove aquí, pesca". I, rapidament, es resignen al cercle, que es movien a Sanditon. Ja que avui en dia tothom s'ha de moure en cercles a la prevalència d'aquesta noció rotatoria cal, potser atribuir que tanta gent li radil cap i ensopegui. O sigui, un "Chainette Jane Austen" pot ser més brillant. Amb la que la gent no estén a aquesta frase acaba d'inventar el fomo. Un moment, sigui justifico la resposta. És a dir, que expliciti aquesta necessitat absoluta de partanya a un cercle social encara que sigui per no ser deixat davant, i que això s'hi torna absolutament gilipolles, és bastant el que avui en dia definiríem com a fomució, no? Sí, sí. Jane Austen, va inventar tot, o sigui. Correcte, com verbem, com verbem. L'arribada a la senyoret, el menj, motiva a l'artur, ha fet una miqueta més d'esport. Desviar-se el que a mi per passar per la casa de les germanes li suposova un quart de milla més i dos esglagons de turó. A tot això, encara no ha aparegut el senyor. Sidney Parker! Ah! Només hem sentit a parlar de ell. I gens com molt bé, perquè dintre la família Parker és l'únic que té una miqueta d'enteniment i que intenta posar una miqueta de seny al seu germans i que arriu moltíssim de les malalties imaginàries, quan per fi arriben un tandem, diu, "En Sidney té uns 27 o 28 anys, pesteix a la moda té una era de naturalitat, bongus i una cara alegre." Que estigui a San Dito, fa que puji la categoria del lloc i et trau amb més visitants. I jo crec que això ens donava bastant entendre el capital social del Sidney. I si avui és l'adaptació de la senyora. I és guapo, però bueno, és una cosa. És guapo, és guapo. No, és que hagi un render, no ens agrada. La xarra et visita per fi, Sanitón Haos, que és la casa de Leylenam, que fins ara només s'han atalt o convidant a casa dels altres. Ai, no cal que traguis el té per dir-se seu. Saps? És que fa un persició de senyar. És tu crítica, brutal. I de camí, de camí a la Sanitón Haos, es troba tenint un tetet privat de enamorats a l'edor i a la Clara, en un recó amagats que s'ha de fer a l'edor. És una cosa que s'ha de fer a l'edor. Vinga, va. Us ho resumem amb 5 punts. Que Gena Austen va morir amb la sadora i que em sentit un veiem quin caràcter tindria la seva nova etapa de creció literària, més cómica i més acida. Un número 2. Que Gena Austen ja critica el despeculador urbanístic de la costa i la gentrificació molt abans que el tornéssim ben estrim. Un número 3. Que aquest llibre cansegre de molt a les lectores habituors de la gent no és un llibre fàcil. Un número 4. Que amb la xarra tornava a fer una ruina intel·ligent, segura observadora i divertida. I un número 5. Que ens hem quedat amb més ganes de gent, però qui n'assort tenis disponibles fins i tot els seus llibres amigues. Però. Doncs això ja està. # Això ja està, se'n la que això ja està. # Quina il·lusió, # quina veia, # se'n coagui, # en trena, # en un mes que mira, # la va, # fin que va. # Tornes a. I haurà tercera temporada? Ja! Us esperem el dia a 5 de setembre, aquí, el joc. I ho farem per parlar d'una dona soltera de David Warton. Uu! Uu! Uu! Uu! Uu! Uu! Uu! El taniu allà darrere, pudeu passar a parcar això després? Quin ser el tres cot. Doncs t'inneim en compte que ens anem el nova lloc més d'esplandurós. El de l'epocadurada, de Guil de Itets, per tant, de blanc i d'aurat. Per cert, no marxo la cara. No vol dir que acabà sense tornar a les gràcies de tota la gent que ha fet possible que avui passes això. Primè tot, 1000 gràcies al joc per acollir-nos i a l'encaver. També, el gran carles, les carcia, per fer majets botonets i tenir paciència infinitem. Nosaltres, a la l'aerà servador per posar les vauetes, a les filles europees, per sedir-nos, juli a guiar, per les cintonescials, i a les vuc, per sedir-nos les que seves que ens posen a paradors, i per aquesta cintona, i un moment, perquè això no es fa el guió. Jo li hauria d'anar a les a la blanca, perquè aquesta n'ha sigut una lliurena molt vèstia, ha sigut una lliurena molt heavy a nivell de feina, perdut les dues, i les punkis crec que parlo per les dues, si dic que han sigut un refugi de nivell de feina, de fa una cosa que ens feia molt palices, que ens dona una força i una escalf enorme, que sigau aquí cada mes, que ens fa sentir que la nostra feina val molt la pena, i que és un luxe norma a compartir un vellat. L'Orali, per tu, Rima. Ja hi ha tu, també. (riu) # I am a la lliure, no m'ho hauria de venir, # no m'ho he de fer, # no m'ho he de fer, # no m'ho he de fer. Moltes gràcies a tots per venir, com ho has entès més d'una vegada, això és para que faríem empijem les dues, que el seu pis amb una polla de vi, i està aquí amb tots vosaltres, una versió al cap de dos anys, que hi hagi tantíssima gent, crec que no ens esperàvem per d'aquestes. I esperem que torna a venir a l'atascú, que estic cap de plora. Esperem que torna a venir a la tercera temporada, moltes gràcies i estic molt carles. (riu) # Estàs escoltant un pot que es produit per "Joc Barcelona". Ens trobaràs al carrer Mallorca 275. Restaurant, cuc de l'aria i factoria cultural.