Punkis Decimonòniques | 02x09 | El jardí secret

[Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] # The lips of fingers. Si entro a tictò, aquesta és tot això. Aquesta sobrecar regant tots els d'àmbits de la seva vida va fer que entren una depresió. És una mica complicada la relació amb el marit i de la boca t'inconemica d'Amixet Filings, perquè estem en un moment en què algunes autores comencen a patar molt fort i la reacció d'alguns homes va ser, doncs, en paperar-ho tot en pamflets que deien. Home, no deixeu que les vostres dones escriguin. Hem de recuperar la literatura. No, però sí, si home, sí. I en San Burnet, doncs, va tenir, bueno, estava a Megain, amb què hi escrivís, però l'hora dic, home, és ella que està portant els diners a casa, t'està pagant els estudis a paris despecialització de medicina, literalment està mantenint o sigui que s'ha sobret queixes del teu mitjà de subsistencia, jo crec que hagués estat bastant molt dòstia. Una miqueta, sí. Clar, és que més a més el tio. Hi ha en cartes d'ell, dient-li, hi ha un moment que ell s'en va a no a intentar muntar una consulta, i li diu que és molt dur, està separats, tant de temps. És molt difícil veure una consulta, i ho ha aconseguit el sol, perquè és un pobra home, blanc, si és etero, a l'un món en el sexó. On això és el que s'esuposa, cadafe! Sense el donat li ha regoneixement amb ella, que és la que està treballant com un animal, i que l'has estat mantenint sort de tot aquest temps. O sigui, a veure, fes-to' mi raó una miqueta, que igual hauries de tenir una miqueta, que clar, lo injust que està sent. Carinyut. Tenen dos fís, a Lleonel i a Vivian. Els vestíem vestits de vellut, que feia i a mateixa, i els feia dollarques que veguers amb tirabaxons. El gran era molt independent i de bon caràcter, i amb moltes idees, de fet, es conserva en cartes seves de Manal l'Idina i de la seva mare per fer una imprenta, i que li tornaria al 2%, com amb 2 anys, eh? -Què és molt. -És moltíssim. I el segon a Vivian era un nen sensible i encantat que tothom estava encizat amb ell. I inspirada, sobretot en el seu segon fill, publica l'any 1885, Little Lord, Fallen Roy, que serà un éxit mundial. I va tenir l'impacte fortíssim en tots els ambits, però en tots fins i tot, en el de la moda. Es popularit de la roba que porta el protagonista, inspirada en la que feia i a mateixa el seu fís, quan eren petits, que es diu "The Father is suit". Tots els nens de classe mitjana alt, americana passant a bastim aquesta roba, creu una mena de treig a pantaló de vellut negra amb una camisa bruza, blanca, molts volants. Penseu-vos que aquest llibre era considerat com si fos el Harry Potter de la Béboga, perquè fos una idea, la tia va ser tan famosa com la Jou de Carreul·ling, excepte de la part de la Cetransfua. Les adaptacions dels llibres de la França de Sons-Barrès al teatre tenen èxit absolutament brutal, opataven moltíssimi a més a més, amb ells molt dines. El problema era que moltes adaptacions eren sense la seva autorització, i sobretot no li estaven pagant el Royalty's. Quan va descobrir que estaven fent una aptació al petit Lord, sinc el seu coneixement i sense pagar-les Royalty's, va decidir denunciar-ho, i va començar tot un procés legal, malgrat el desgaspol personal i una tària que li provocaria. I va guanyar cosa que va revolucionar la llei de propietat intelectual. A partir d'aquí moment, els descriptors tenen dret a rebre beneficis per les seves obres derivades dels seus textos. I això, com et vocà dir, que és fortíssim? Sí, molt fort. Sí. Però, bueno, tornem a grama. El Lionel del seu fill gran agafató barchològis, es posa molt, molt, molt malal, i la mare de ser deix remora a ser a l'Eterra fins a trobar un meja que li trobi la cura. S'ama no va llor, que, a la manya, a París, però tot arreu li diuen que és incorable. Els últims noves de la vida del nen, viatjant i el tracte com si fos el seu petit amparado. Mor, el 7 anys, l'any 1890. I, en tots aquests anys, qui la companya, doncs el doctor, estifent Thompson, el seu amban. Un jove doctor, o sigui, realment, a la Barnet li agradava molt el tema dels doctors, tot i que aquest doctor volia ser actor. Ai, mira. Nenes. Ai, mira, de veritat. Ai, un jove dels sat boys sensibles amb de dis, i això és perquè no els van deixar actos. Prou. Prou. Retflac. El Thompson, a més a més, a part de la medja del nen i tal, també li feia de maneger. I aquí s'ha de dir que realment feia molt bona feina, perquè ha passat cobrat, d'un deu per cent, a un 25 per cent de Royalty's, i va arribar cobrar abans a menys de 5.000 dolares. Sí, en aquella època era una barbaritat. Home, sí. No han fet la inflació. Era animal, eh? Tot el que quan els seus segons filles es gradua a Harvard, la França és el seu marit, s'ha separat de manera mistosa, tot i que m'entindrà el seu cognom, perquè a vegades que venia era coneguda comercialment amb aquest, i la tia tonta no és, i l'any 19.000 escasem al seu home, amb qui ja doia una pila d'any. Bastans, junts. Ella té 45 anys i ella té 35. I els diaris diuen que, com potser això, que ella és una vieja. T'he dit, eh? Tena. Es suspita que es va casar amb ella per ser els diners, i periència la seva carrera d'actual estrellat. Tot i que portaven en junts, no va ser fins que es van casar, que el to, verson, mostra el seu caràcter real. La lluna de Mel se li fa absolutament insoportable a la Bernet, i escriu a la seva germana dièndic que aquest matrimoni ha estat la rormis gran de la seva vida, i el descriu com a poxa i estèric. La França s'adona que la sabia que ha estat amb ella, per tenir control financer sobre els seus diners, recordem que eres una dona molt, molt rica. I, en capaç de continuar vivint amb Anton Sen, amb Marcim Hall, mai. perdó, mai Sam Hall, que és la casa que havien jugat a Aquem, Bernet lloga una altra casa a Londres, per passar-li verd en 1900. Allí socialitza amb els seus amics i vas escriure. Travies-hi molt telemen en dos llibres. Deixet-la, un llibre on, curiosament, veiem un marit histèric i cruell que es casa per diners. Va, ja. No sé, que ho sona. I la formació de marquets, que ja la vam comentar en aquest pot cas i que ens agradava molt. Temporada U, l'episodicinc, que no havia dit. Total, que l'estiu de 1902 tornara a casa comuna de Meysam Hall i l'omple de convidats i de vida social. Quan acaba la temporada té un col·lapse físic, s'ha entorn a l'amèrica, entre un sanatori, i li diu el tau, el tau, el tau, el senc, que no pot seguir vivint amb ell i que s'ha acabat el matrimoni. # Us dic que diu el teu adeu, # diu el teu adeu, # fort a d'aquí, # fort a d'aquí. # Ah, ve, li has. dos anys més tard tornem a Itham Hall. I troba el jardí fet caldo. Descobreix una porta a ver de roballada, gràcies a la jida, a la ajuda del seu pit roig. De si deixi passar moltes res al jardí per a que torniu-se un lloc bé. Al jardí tenia uns espais separats per parets on hi feia creixes roses. Li encantava passar hores, allà hi estan en botada de les seves roses, fent jardinaria i escrivint. Això, disperta una idea en ella. Un jardí secret ple de parets amb plenes de roses. Meitem Hall, més de venir un santuari, i un espai de confort parella, on va començar a desenvolupar una filosofia personal. Estava decidida a ser optimista, a resta importància o ignorar tot allò que la fes infeliz. Creien el poder de la voluntat, el pensament positiu i en els poderes curatius de la natura. M'hi caiguen, eh? Tot el que torna els estats units, si ens tala a Long Island, amb una casa plena de jardins. Entre aquests jardins, és entre aquests jardins on escriurà, enig més tard, el jardí secret. Al va publicada, en manera, seria l'ïtsada que hi era una mica l'osseu, a Dia Merriu que Maggin, entre el 9 de 1910 i la gos de 1911. Això és important pel ritme de llibre, perquè al final de capítol tenim moltes ganes de més. Més. La vida a Burnett va estar plena d'infelicitat i de dolor. La mort del seu pare, la mort del seu fill, dos matrimonis per acassats. El jardí secret, la Mari, en Collin i el Tiet Graven, s'han de recuperar la mort dels seus familiars més propers. Com la protagonista, la novela, Burnett empreava la jardineria per curar-se i per donar-les significat a la mort dels seus familiars. També va practicar l'autosanació. Va adoptar el pensament positiu i es va submergir en la natura per fer-ho en la seva estrogia i d'hi-es personal. Creix que una persona i mantenit la seva salut mental i física. Bona baranca, si jo sé que et passaries hores, parlant d'aquesta senyora, però d'estar que només una cosa més. Bueno, va. Intentaré d'estar que només una. Jo crec que cal parlar de l'U. A maquera aquesta dona i de com la seva reivindicació segueixen senten actuals. A més d'estar super implicada amb el del de les sofregistes, m'estimem jo, ets. Hi ha una negta que crec que exemplifica molt bé com ens trobem ara. A seva dit-ho, li vas creure una carta d'Ian Lee que parla Chicago Wallfare, hi havia una paradeta amb llibres d'escrills perdones que si volia participar i amb quina llibre. Ia ia li va respondre d'Ian Ima Breiter. Si he de ser una dona escritora cridaré molt fort. Però va, que va dir en plan. Bueno, si participa a tothom, don deuria participar. Va, es que raó bé. Però, bueno, volen dir, però de dir que la literatura és femenina perquè hi hagi estat escrita per una dona. És literatura i punt. S'agabo. Sí, sí, però què va escriure? Bueno, val, tema. Avui us portem al jardí segret que tot i sé un classic de la literatura joanil per test de una premisa una miqueta xunga. Tenim una protagonista que és un en aquest lleig, que això no és tan infraquent, però que a més a més és una lina aquí els seus pares no estimen. Això és una miqueta merrera. Això, per. Els posen en un marc mental una miqueta diferent del que estem habituats a l'hora de començar un relat infantil, recordem. Ens de començar voldria dir que a nira Carlota n'hi jo vam poder ir a aquest llibre de petites i que l'hem llegit per primera vegada per aquest capítol perquè no existien català fins al 2011. Això, que ho hi donarien les gràcies a la meva estimada i saber el mónsó per a ver la veritat, perquè una escriatura es victòria, és com nosaltres, estar clar que necessitaven. Gràcies, a veure. Bueno, va, som-hi. Per què el jardí secret va ser un éxit absolut en el seu moment? Potser és important tenir una mica en compte el context. El segle d'inó es va fer una separació entre els llibres per noies i els llibres per anoyes. Els llibres de ventures o d'històries que passaven a escoles es van adressar espals nois, mentre que els de les noies se les feien llegir i una història absolutament adiós sobre arruines sacrificades, obres dissenyades per aductrinar-les per que fos impoturs en jels de lallar. i el seu barnet no fa res. No sé per al seu públic. Fa bona l'italatura per a públic infantil i juvenil. No representa una figura masculina de l'arói i una femenina d'amà de d'amà anja al de la llar. Ei en canvi segueix amb la seva tàctica, que és ben inventada de nena, una protagonista fort que haurà de passar per proves per ajudar un de més débil. I aquí, que és la protagonista forta, a més a més és la noia, l'amèrie. Que no és que de dins de casa i que està ben joïn del ideal de nena victoriana, i desagradable. Amb un posat de malgènic que la fa semblar encara més lletja. Jo crec que una de les coses que més s'obten és com ho haurà en barnet parles sense ambuts dels fills, no desitjats de les criatures tinguades per convencions socials o simplement per assegurar el llagat econòmic i familiar, que és una de les coses més vèsties que es pot fer per d'una criatura. La mare i quan es refereja la seva mare li diu "mem sa hip", com la resta de criats indígens en lloc de mama, s'adona que ella no pertenyant ningú, que no pertenyats seus pares i que realment no és filleta de ningú. Fem una mica peneta, eh? És molt interessant complentjar el tema d'aquest un nen ser la educada des de petit, perquè no sigui un tirà que sempre té raó i que s'ha de donar amor i carinyo. La protagonista no sap que ella mateix és desagradable perquè ningú s'ha ocupat de educar-la. Aprena llegir exclusivament perquè té interès a llegir els llibres de contes, sinó ni això. Recordem que en la terra els nens no són solfènices fins que no són persones que poden parlar a taula. El problema, és que actualment això segueixi en un problema molt fort i molt greu perquè tenen adolescents que no saben escriure ja que de petit ningú els ha dirigit la paraula fins que tenen deuda trans. L'aventable, l'Aleu dels Angles, és bonic. La acció comença a la Índia, va bé? Hots amb una neta en recorda que encara estem a l'imperibritat ni que existeixen les colònies i que la perra de la Índia de fet a la formació de la marquesa ja passa, ja no és personal, ja es cauen en de l'Índia. La nostra protagonista és una nena malaltissa i això fa que s'ha de quedar subintreglosa a casa i que tingui un color gruqueng de pin. Ja comença la primer capítol que ja és molt fort, o sigui, literalment, es mor de còlera en poques hores tothom al seu voltant. Quan moren els pares i la mitja de criats, tothom sorbidadella i se la troben sola. Si aquest trobes de la sola és molt greu perquè abans d'aquesta sensació que la mare, no sé si l'havia llegit, li és absolutament igual a la nena i que té 47 milions de mans i que més a més li soa la nena a la vegi, és que la tanca era una habitació i es moren els pares, esforen els criats i la treballa a policia a casa sola i enfadada. Vull que s'ha de veure d'ella i és terrible a la nena i igual. I canviem de cenari. D'acop ens trobem amb tocs super jay ners. I aquesta nena a més a més li sembla que aquest de cenari serà super exòtic. Tenim un casalot, construït fa més de 600 anys. Amb seny habitacions tan cadets a pan i clau, a norma jardins, perdut el mig dels norres dels herms, amb un ben a tot hora, regnat per un veig a per últim al humorat, que estava casat amb una mena de princesa vellíssima. Si és que sembla talment l'escenari d'un dels contes dels germans grim. I ella hi agraden moltes històries. I és molt màgic al moment en què veu per primera vegada els herms, que ho considera com un mar de terra. Que el di per cert, "chapó, maria, russic, per la traducció que ha fet amb tot el tema de l'accent de iorcs, i com la traslladat, el dialecte de les terres de l'hebre, és una ració super bonic. Perquè aquí en personatge ens trobem que fa aquest primer accent. Clar, és que el que hi parla amb aquest accent és un personatge que ens agrada moltíssim, que és la marça, que és una nena sana i forta de llorcs, que li farà. Li farà mica de tot, farà farà creada, farà de maïna d'era, farà com breta, farà que pot. Pobre també, va. Que sí germana, pobreta. És que la de veritat. Et farà bé cuidar un poc de tu mateixa. Mamara sempre deia que no entenia, perquè els fills dels rics no estornaven imbècils del tot, amb tantes cuidadores i rentant, amb els divestins, los itraguents, a passejar, com si paren gossets. O sigui, li ho veig que li estan a la mari, la marça, que sigui una noia de cam i una cambrera formada, i a cadascú del primer moment no la concentreix. I comença a ensenyar-li coses bastant bàsiques com. No sé, curdesa, sabates? Ja, ja, és que el moment, el moment va estir, és molt fort. És bonic com la marça de la comparar amb els seus germans i la caña que li fot, que els nens són nens i no són idiotes, i no els tractes com a idiotes. Tot el que la marça ens introduix el tema del jardí secret, i diu que hi ha molts jardins on pot entrar, accepta un que porta d'aigts tancats, que des de casa amb l'espoza de la mou, diguem-ne, que era el seu jardí, que ja vos has tancat, que el senyor crei ben batancar-lo i que va enterrar la clau. I això crida la corisitat de la mari i comença a investigar. I entre mig també descobreix els hores anglèsos que són molt diferents del que ja visteirà indio. I també descobreix el poder d'un sonriure en el rostre. Entre n'accion, un despersonatge esclaves d'aquest llibre, el pit Roger. I no només el pit Roger, si no també el ben, és el jardiner, que és l'amic del pit Roger, i que li diu a l'amèrica que ells dos són igual de malcarats. L'amèrica comença a sentir el poder de la natura sobre i a mateixa, de passar temps a la era iura i moure, deixant enrere la vida extrema de menúciosa i aviciada que d'Uyale India, comença a experimentar la curiositat i també la gana, que de cop té un aspecte més saludable. A la mari s'ha li ha posat entre si ja hi sèrie descobrir-la entre el jardim. La marça ens explica la trista història de perquè està tancat. La senyora va caure d'una branca i va morir. Sí? Doncs no m'ha de fer això. I veurem. La vernet dona molta veu a la marça, que ens explica les condicions de vida d'una família pobra, però ven a vinguda a Yorks, de com viuen 14 persones en una casa petita, on m'havia prou menjar per a tothom. La trau, sobretot, la mare. Les històries de la marça estan tenides de la mort de la seva mare per les seves criatures, i ella s'ha dona que m'havia tingut això. El capobre fill. En aquesta època s'entenia que els històcrates ja en mèrrics, educats i poderosos, i que, per tant, s'havia considerat superiors de les classes inferiors, s'esperava del servei que busqués exemple en la classe alta i que es cadés les seves opinions per si mateix. No està mantenint educats i, per tant, es considerava que havien de seguir ordres i no prendre decisions. Però jo crec que hem dit varies vegades que la Francis Hudson Burnett era una crac, i el jardí segret ens mostra un altre cosa. La marça no és una vinyona servicial i summisa, que coneix el seu lloc, per la de manera obert a la mare. I per altra banda, la mare de la marça de Mrs. Sobury, una dona pobra que ha de lluitar a partir endavant a 12 anets i sense mitjans, és considerada l'ideal de mare, una fonda coneixement i sabiesa, sobretot jo, que està relacionat amb l'educació dels nens. Ens declarem molt fans de Mrs. Sobury, de la seva manera de enfrontar-se la vida, que sembla que té més de veure amb el sentit comú, com qualsevol altra cosa, en realitat, trobar-hi que el final del que ens estan venint és un model de mare tradicional i rural, molt ben pareit i molt ben presentat. M'encanta. També és molt important el to. El mateix capítol podria semblar una història de terror. Una nena sola en un casalota norma, en mitges dels nens, en mitges una tempesta, amb el ben repicant per les finestres, ple de habitacions tancades amb obles d'antics, i el sóc del plò donin fan. Però és gòtic! I no és inquietant? No. És de aventures i no és senseïcorioses. Això sí. Malgrat el to, comencem a sospitar que aquí comença a passar al gorrar-ho, perquè tothom dient que passi res. I també començem a tenir moltíssimes ganes de conèixer el dígon. Aquest nen silvestre, que sempre està el camp, i que tots els animals l'estimen. El germà de la mar, de la mar, del dígon, és una mena de ser mitològic. A mi em recordava un follet del bosc, perquè tothom el describo com un és armàgic, perquè no sembla un nen. Hi ha molts estudis sobre el llibre que el comparen amb una deitat grega, el deu pan, que és el deu de la falsitat masculina, tota la història, que ha fet xexpirar el converteix en el PAC, el somni d'una nit d'estiu. El que passa a la diferència principal és que el PAN o el PAC són uns fakers i uns radaires, i, bàsicament, es dediquen a enredar criatures del bosc per importar el salador del huerto, i, en canvi, vitalament, i, en canvi, el dígon és un engem. Retempeix de passa, i veu per primer cop el cel blau. Un cel blau i amb PAN. Torna a sortir els hores d'avor al ben, i el seu simpàtic pit roig que la guia trobarà la clau. Però ens haguessin fotat la porta? Va, que per a algo aquesta dones, la reina de que vas capítols en màxima intenció i intriga per dir-hi el següent, i el següent capítol comença d'una manera absolutament encantadora. Ai, sí. La mare de la marca li ha comprat un acord per saltar amb els pocs diners que té, o sigui, potser, més mac, aquesta dona, em recorda moltíssim a la marmida d'unetes. Tot elment. Sí. Sí. Una cosa que elota. Recorso. Super desbloquejat de ser-te acord. Ja, ja, ja, ja. O sigui, jo crec que era la meva activitat de la veritat, la infància. Si també té a dir, com no havia acabat. Si, com no he acabat sen així, si era una nena pàlida amb dues trenes al tan acord, avui diria que serà victoriana. Bueno, sé, i m'he aquí. Jo feia anys que no recordava de saltar. O sigui, tinc una necessitat generada des de fons quants dies, que aniré a comprar un acord de saltar aquesta grata de setmana. Total. A més a més, és com si, per primera vegada, tenim una juguina que la fa cansar-se físicament amb ella, aprenen a ser una nena. Està aprenent a creixar com a nena. Total. Que la meditona veure el seu pit roig calia enseña al camí, fins arribar a la porta del jardí segret. O sigui, com gestiona l'edicció que està bona? O sigui, sóc a molt forta. Perquè no pots parar de llargar. Si acaba amb un capítol, a una nena, obrir-ne el paix de la porta del jardí, que la porta 100 pages de esparan i no t'at diu el que hi ha dintre. Per favor! Ah! Nemato! Com va creixer en la relació de la marca i l'amèria, o sigui, pot ser més preciós, que de cop ens cau més bé l'amèria. Simplement necessitava que l'adóquessin i una miqueta d'amor. I a partir d'aquí, l'amèria comença a cuidar el seu jardí segret i descobreix l'esatisfacció que porta la feina ben fet. La cena de conèixer el dicón sembla treta d'una pastura. Ah, sí. Ei, tu que en la dolç·la i una recolzata onabra, l'esquirol, el paisà, dos conillets, És que no falta darrere. Tot el que ha de ser presentació no pot ser més encantadora. Es va donar cadascun a una aroma fresca i neta de bruc, herba i fulles, que irà bé com si estigués fet d'aquests materials. Tot i és que és com un fullet del bosc, amb un coneixement i un amor per la natura encantador. A l'heu moment, però recordem que tot és superbocòlic, però que el tio està tocan un instrument que són així. Vull dir, va bé? Ja està, tot bé, tot m'ho col·lic i són això. Fantàstic, seguint. Que treu la carlota, a Barcelona, violència. Perdó. A l'Epoca, Víctoriana i a Dordiana, el creixement m'ha sido de la ciutat i els problemes derivats de la vida urbana, com problemes de celebritat, mortalitat infantil, contaminació, un ritme de vida molt atrafagat, van dualar el rejurgiment de la literatura pastoral d'una noemperia de romàntica, principis del segle d'inau. La literatura pastoral posa l'accent en els valors positius de la natura l'esa i de la vida en el camp. El jardí secret va ser escrit en una tradició pastoral tardana. En Bernet van altir els beneficis de veure en el camp i va mostrar com les seves característiques, com la Ira Fresc, promovien l'alvinista físic i mental. També va retratar la gent del camp com més sàvia i amb més sintonia amb les coses que importaven que no pas les classes més riques i urbanes. Ens adonem que amb aquesta conversa em va dir que a la mare ha canviat. De ser una nena extremament egoista, decideix compartir el seu jardí. I el dic en fins al jardí secret que diu, "Din joctem bonic i estrany, és com un somni". La veritat amb aquesta pròlida gestionar-se la miqueta si mateixa. Sabona que passa quan és agradable amb els uns i amb els altres igual que ho és amb el pit roig i de què ha fet amb les plantes? En dic en la ajuda i li revela que té una bona intuició com a jardinera, la miqueta bon salvatge, aquí, però hi és això. A partir d'aquest moment, anem veient com creixen ells i el jardí també. I tenim alguns moments de moltíssima tandreza. Moltes. És molt guai. I per fi, coneixerà el tiet, creven. Que ens havien pintat així com un nògre ja parut i el final acabà sent una home atriz, però bastant amable, que en lloc de tancar la casa li dona llibertat perquè gaudeixia la natura i que creixi feliç i sana. Jatsom Burnett està contradient la sabiesa convencional del moment que creien que les noies havien de rebre l'educació a casa per un institutriot, tancadetes, i, normalment, això inclouia prendre tenir habilitats d'omèstiques com cuzie. La mare ha habitat a tota costa tenir institutriot, hi ha prènda partidactivitats que experimenta la natura i es construix la seva propia independència, o sigui, hola, metoda amb un tesori. Molt fort. La mare ja es veu tan feliç, corrent pel jardí, i se'n va dormir molt contenta. Recordem que estem a Yorkshire i la pluja interrompals, el seu son. És molt fort que la tota això la mare li hagan a la tercera. És una cosa molt fort. La natura se ha convertit en el seu refugi i no s'apastarà a casa. Però això farà que quan plou decideix inspeccionar la casa, com ho fem al jardí, i es menja una bronca espectacular per acostar-se a una banda concreta de la casa. A arribar a un moment que ella ha fet el misteri, la Jatsom Burnett, ens porta a pensar que la merissa està tornant boja, fins que es descobreix que són els plòs que seren les nits. Això no és el vent. És una altra cosa. És aquí plò que hagi sentit altres vegades. Sí, pobretta meva, li estan fent un gaslighting. Ja és fatal. Jo comença a pensar en això s'està posant molt janeir o sigui, si us plau que no hi hagi una boja en elatí. No. Sor, Caramari, decideix a aquí el seu del plò, obre una de les portes. I es treva una habitació vella amb moubles, molt bons i molt antics, i l'interdomenguit un nen amb un aspecte malaltis i tot ple de plòs de cançament i de ràbia és el cosín soportable. No és molt divertit perquè es pensa que el cosí es pensa que ella és un fantàsma, i ella també és pensa que el nen és un fantàsma. Perquè trigar d'una estona reconeixes és molt divertit en aquest reconeixement no decideixi escauen bé o no. Em sembla una cosa molt important. El seu cosí està molt malalt i parla de la seva propia mort amb molta frador i seguretat. I això impresiona moltíssima a la Meri i a mi també. Des de petit, es sentit di que morirà avançar a ser adult i tot i que no tinguem es de viure tampoc no vol morir. Veiem que aquest nen també necessita sortir de casa i a ir a por, està tan tan cap, des de petit, que no sap ni com és la primavera. Si és molt guai que el cosí es comporti com un petit regà, i que la Meri li digui així. És important que t'enantaran recordi per un abans dels originals de la Meri perquè ens està fent una presa que ens oblidem que la nena que es pot de la india. Però la Meri, per primera vegada, em val seu cosí i en la seva primera que trobada, decideix cuidar-lo i a que a una ria la mà fins que s'adorm. Sí, ens ha diuen que podem parlar de lo guai que et facin mimos fins que tothom. I de com és important que aquests nens que estan tan necessitats de mimos, és una cosa molt fortes. Sí, la Meri, subint, no és conscient que els seus actes tenen conseqüències. I, per tant, de val matí, avisa a la marca que ja s'apquip l'hora i cada vora a marca sospita que es menjarà un marrom, efectivament. I, de cop, per primera vegada, el pareix el concepte de màgia, lligat al Collin, perquè diu que la seva cosina és màgica i que ell de cop ja no es troba malament. I aquí la Marza ens explica que quan van deixar el Collin, el senyor creïven es va tornar a l'oco i que no volia ni mirar el criu, que deia que seria un japarud i un d'eformer com ell. I això, a mi em fa pensar que la mare del Collin va morir en el part i que la història de que va caure d'una branca és només una metàfora per no veig que va morir fent néix al seu fill. El que en realitat passa, tot aterrat és que per culpa d'una caiguda de l'arbre, el Collin neix molt prematur, i la senyora creïven molt en el part. Això també explica perquè tenen tanta poda que no estigui ben format i que sigui d'eformer i que es mori de superpetit. Jo jugo a la presentació que ens farà Marza del Collin a la Meri, perquè si la Meri volgués, i estigués una miqueta més abassada, s'ha donat una ria de que moltes de les coses que es poden dir del seu cosí també es podrien dir ella. És un enaviciat, consentit i maleducat, que no l'interessa res i que tracta fatal a tothom. Reina, fes-t'ho mirar. Però la segona interacció entre la Marza i el Collin és per fer-li portar la Meri, i això ja l'estranya, perquè no només no la vol fora, sinó que la presència de la seva cosina ha fet que es mogui de llit al sofà. I quan estorn anà a trobar els cuisins, la Meri li diu, explicitament que es comporta com un petit rega, i que és molt diferent del dicon. La Meri veu des de fora com és una persona tirànica i no li agrada gens, està aprenent moltíssim. Li descriu el seu cosí, els nens i el dicon, i com encanta totes les criatures amb la seva dolçaina. Tot i que el dicon nega que ho faci amb magia. Fa una mica de poc, el Collin Pet i en una esclet de gelusia, és que el dicon no és un nen, és una ser fantàstic, i per tant, o sigui, no es pot estar ja no es d'un follet. Del que sí que es pot posar ja l'hòs, és de tot el que no pots fer i la Meri en dic on sí. I aquí veurem la crua, el que el Collin parla de la seva malaltia i de la seva mort inminent. Fa molt tan gos, que per ser vid és de nen, que tu tomp preferiria que estigués mort. Que es creia el seu cosí caratterà tot si un dia mort, i sobretot el seu pare. És molt xungo que la gent tingut tan cat, el llit, i fins i tot que la gent posat una columna de ferro, que la cop més débil i sense defenses, i veiem que no són imaginacions del nen, perquè la pròpia marça ens explica la bronca que va fotre un metge de Londres, el metge a cosit xungo, que el que va dir és que aquest nen necessita ir a por i natura, que literalment el que necessita són ganes de viure. La Meri té clar qui li posarà de bon humor al dicon. En canvi, per l'endellerm de la natura dels animals, els passen desorals volant. Tots dos van començar riures sobre foteses, com fan els nens que són feliços, i van riure tant que el final feien tan de soròi com si posin dues criatures de deu anys sanes i normals, en lloc d'una nena freda i efectuosa, i un nen malaltis que creia que sabia de morir. Si aviam posar especialment frenètica la gent que manteix a les criatures i no els hi explica què passa, i penso que en aquest cas el col·línez un exemple perfecte d'un nen que és una mala persona, perquè ningú no l'ha educat, i perquè ningú no l'ha explicat que li passa. Que també és greu pensar que podria estar-lo passant pel cap, perquè la gent per fer-li pensar que un nen sense diagnòstic de cap tipus estava a condemnar de morir-se, però si voleu un dia parlem de l'isabet barret browning i de com la van deixar el un llit tota la jove en tot, per una paranoia del seu pare. Això una tredia, perquè m'agafa que hem posat molt xunga. Els nens en cada espicient més d'erriure quan se donen, que són cosins. I en aquell moment, apreix la senyora Meldo, que és la mena de Madellà, i el cosí Creiven, el metge de Xungo, que s'escandalitzen moltíssim. El cosí ara ja sí que ens pareix molt, molt xungo, perquè li diu que té els posses agitats, i que això no li estan ben, i que recordi, que recordi, sobretot, que està malal. Tudar. Cada cop el Collin ordena que li posi una seta a cocinar quan ella, i m'hi li vingui en August, la miqueta esclavista al noi, i d'acab comencem venir-li la gana. Sígui, molt bé estiguin la relació entre gana i salut en aquell llibre. Quan vistem en Ameri també, però el Collin és superavident, i valirem veient més endavant en el llibre, però hi ha una relació videna entre la falta de gana i la falta de mor en aquests dos nens. No ho diuen nosaltres això, jo que és conobsessa de buscar estudis sobre el cèc, sobre el tema, hi ha un article de 2020 de la Universitat de Banesia, de una autora que es diu Ana Gaspirini, que diu que aquests nens, com que se'ls han agat l'existència física i emocional per part dels que s'han orient de cuidar, no veu la necessitat de prestar atenció al seu cos. I que per això es desantena en del menjar. La meriça dona de la millora física que ha hagut dit, des de que va començar en els anys a treballar al jardí secret, a esta sana i més maca. Volen matir-s'hi per al seu cos. Clar, és complicat perquè la meri vol presentar-li el dígon i explicar-li el seu secret, però no saps si s'han pot refiar. I en aquest moment li permet, realment, plantejar-li si vol conèixer el dígon. Tot això passa mentre ploua fora i la meri no pot sortir. Però les pluges acaben. I la meri no pot esperar ni un minut més per anar al seu jardí secret, veure els efectes bons de la pluga i retrobar-se amb el dígon. Sóc tan felís que gairebé no puc respirar. La Meri li fa patons a les flors que acaben de sortir, com ho feia la seva tieta. La Meri no ha fet ni ha rebut petons. El dic on s'extranya. He tingut una mare carinyosa. Quan la Meri surt, i una mica t'agafa, perquè el Collin es posa gelós de no compartir tot el temps amb la Meri. Cal dir que quan es retroven hi ha dos secrets més al neu del pit roig, que marca també un neixement i un creixement, i també el fet que han dit que li hagi dit sense dir-ho a la seva mare que existeix el Collin. I aquí una conversa super bonica sobre com d'important és voler estar viu. S'ha de donar-hi javen, no ha ven escut. I sobretot, encomena les ganes de viure. I un petit pacte per treure el Collin al jardim. El dic on diu, "mi jugo califarà bé". N'atreix no pensem que valdria més que no garem nascut. Són dos chiquets que mirem com creix un jardim. I far el tercer. Tres chiquets que observen l'arribada la primavera en un jardim. Mi jugo cali provària més que les potingues dels meches. I tenen aquesta preciosa conversa mentre el pit roig i la seva parella fan un neu. La Meri està feliç, de veure els seus aventsos al jardim. De com es va convertir en una seva maravallosa i no en un jardí de jardinem. I malgrat que la crida del Collin ella prefereixen el jardí amb el picon. Però quan apareix la gelusia del Collin i es converteixen un petit regà insoportable, ens trobem en el moment de conflicte que és absolutament espectacular. Sí, la discussió entre la Meri i el Collin és fort, perquè coincideixen amb el moment que la Meri repontra el del senyor Craven, que són uns llibres sobre botànica. I això no hauria de preparar per dues coses. Perquè la Meri tinguí clar, que no vol compartir el seu saquet amb el Collin i parlar amb la marra nada del infern de després. Una cosa és molt fort que les marranades del Collin sempre siguin a la matinada. És una cosa que no entenc. Sí, per què? Que li agafa aquest noi? No, no, no, no, no. Sorrar-ho això. Però és espectacular, realment, veure a l'americ que és un moc de 10 anys posant a postar el Collin. No només perquè li parlen els peus, sinó també perquè li demana per primera vegada que s'exposi físicament i posen dubte la seva malaltia. I que quan esposa tan absolutament insoportable a nens mi malalt, em recorda immediatament el lintel en Hitler. Oi sí, qui no estigui? Sor que no és, bueno, espouler, és gràcies que tots els adults estiguin tan espantats que gent de codió una nena petita que només. Sí, que van parella només, perquè sembla que és gairebé tan terrible com el Collin. Per fi, algú li posa a límits a un nen que els necessita moltíssim. Entra a la meri la informe de la Liffa amb veure que no només no està malalt, sinó que a més pot viure si ho vol i si pren una mica t'alaire. La revelació dels bonges que no li estan sortint a l'esquena és un moment de terror i de pell de gallina, però un cop passa a un cop se'n fronta amb el mirall i amb el seu propicós li canviarà la vida. I, en Collin, es torna a dormir amb els mimos de la seva cosina. I el metí següent, i ara primera amostra de canvi en el de la meri bronca, que li direm així, la meri bronca. El Collin es dirige la marça amb un si us plau. Clar, després d'aquest moment de conflicte absolut, no hi ha gaire més opció, o sigui. O abandono la mista o decidis confiar-hi del tot. I decidis confiar-hi del tot en ell i explica que hi ha. Un jardí segret i que l'han de portar. Recordeu que el doctor que té en el Collin és el seu tiet cosí, que és quiera de la casa i la fortuna del seu pare si al nen es mord. Per això és molt for, que sigui ell, que constantment està dient li que s'ha de cuidar, tot i que cuidar-se sigui descansar i que d'haure-te en casa. Tot el que després de la marra nada i de la bronca t'ha sortit el carrer al meja molt bé, molt bé, el principi no sopren, però. És impossible anar a garlic a sortir el carrer si la compañes el dícon. De moment el que aconseguim és que el dícon al vingue a veure. És molt fort, a veure que el dícon al va veure, quan ens trobem, o sigui, imaginau-vos un moc de 10 anys, molt seriu i dient, aquest matí mindreà a veure un nen, un aguineu, un corp, dos esquerols i un anall acabat de néixer. O sigui, sembla que estigui d'anconya, però no, o sigui sentir el Collin et dit això super seriós, és que amb mi em mata. És muníssim. També pensem que amb 10 anys el Collin no ha parlat mai amb cap al trenent, i està super content i incuriosit. El Collin deciditament vol veure totes les plors d'aquell i parlen la seva cozinanya el dícon, volen anar al jardí secret. Clar, coincidem amb l'arribada de la primavera, ens trobem en un moment com molt bonic, on els nens han de començar a elaborar un pla per poder arribar fins al jardí sense ser vistos. I no és fàcil, ja que el Collin va amb cadida de rodes, però trobarem la manera, el Collin ha decidit que vol veure per primera vegada la primavera. Però és tan bonic veure els arribar i que el Collin decidit així que vol viure per sempre més, un cop entre el jardí i que a mi em va fer plorant una mica. He de dir, vaig parlar. O sigui, aquest nen en realitat només necessitava un motiu per viure i deixar de ser el fantasma de la seva mare. El Collin, un cop ha aprovat la iratfress de la primavera, ha decidit que també vol veure l'estiu. Ah, i fins i tot. I ha entrat la gana, fortíssim. Demana un encantador baranà que no pot ser més britísco t'escor. Em les esturbaies blancs que sabre la géspa, el té, les torretes amb armalada, total, que un cop tens els tres nens descoveixant el jardí, poc a poc, fins que d'acopes, bo ens ho espera una dol. A veure, amb ell el jardini que s'ha fet mitja amic de l'ameri entre el jardí, entre el jardí i de fet entre en perdal. La seva primera reacció és de ràbia i es queixa de la intrusió i de la falta de veritat de l'ameri d'endicón, però se li trenca la veu de la bronca que els està fotent quan es troben Collin. En Benes, qui li ha explicat a l'amèrica existeix el jardí secret i després sabrem que durant tot aquest anys, la cuida de ton amiqueta, saltant per la tanca per demun, no? Per amor i respecte a la difunta senyora Creiven. La relació entre el Ben i la mare del Collin no la sabem del tot i pot ser no és important. Crec que nosaltres ens ho sembla com a dulç, però en realitat d'un lactó infantil o jovenil és absolutament igual, però quan es troba el Collin de cara i descobreix com de moltíssim, s'assembla a la seme ara, és incapaz de seguir parlant. Si en aquest moment, per això, el Collin que no ha rebut una bronca en seva vida, li ha agaforat aquí tota la dignitat i decidés posar-se dret i fent tren ben el jardí, que fins ara el teníem vaig adonar escàl·la, recordem. Que, o sigui, quan entra el jardí, s'altrovarà dret, és que és molt vesteix això. Un nen que no hi ha estat mai dret és que. Si penseu en la importància de jugar amb l'orgull masculiari istogràtic, per fer-lo fer allò que no es pensa que pugui fer mai. Si en aquest moment, en Collin es posa dret per l'orgull i després, s'adonarà del poder que té de veure aconseguit. La França és aquesta referina al Collin, tota l'estona com un petit rejà. En quan a la Índia ens dona una visió una mica ambivalent. Per una banda ens mostra com la Meritract, els servells indics, com si no, fos sinó mans, com una mostra del somal caràcter i el seu egoisme al principi de l'hibra, ho fa per ensenyar-nos justament els seus defectes. Però ara també ha una contribució de l'Índia com un lloc que no es pot creixer i la natura és absolutament hostil, i de lloc que se'n ha erg com un lloc en la natura et fa creixer com una planta. Si he tingut una obsessió amb la vida d'aquesta dona, la Carlota tinguut una obsessió en aquest llibre que és la relació amb el menjar. O sigui, ja molt la menjar, en aquest llibre, i a mi menjar m'agrada molt. La transformació dels protagonistes a través de la menjar, diguem-ne que porta dues coses. La primera és mostrar la importància de la necessitat de ser conscients no només estan vius, sinó que tenen un motiu per viure. Aquests nens volen menjar quan aprenen els nens. Quan guanyen pees, a mesura que entren en contacte amb la natura, creixen de la mateixa manera que creixen les plantes que cuiden. Simultàniament aquí ha una cosa important. I és qui i com els alimenten. Mentre els alimenten a casa, a la casa, diguem-ne jo, fan persones que no els estimen, els nens mengem per obligació. Però quan el menjar es converteix en un lloc, en una cosa que fan fora del control dels adults, la cosa que envia i es converteix en una cosa molt més divertida de fer en realitat. Abans de depender a consciència del seu desit de viure i de la seva corporalitat, que no són fantasmes, que no són desitjos dels seus pares, que no són un problema que ve de fora. I ha una miqueta de morar amb tot això. L'únic que és preocupa sincerament de si menjava un hora a mèri era la marxa, de la mateixa manera que quan els alimenti la mara de la marxa, la senyora de Saúrbi, seran quan ells mengin en ple. I ho veiem també el text perquè de cop les descripions de menjar són molt més detallades i fanada que fa gana. No és molt tan jo, i no és una gent que diu. La nena de PIC-MIC, ja. En aquella època més a més, els estats units, com a Regne Unit, era important estar sa per estar viu i entre dins dels standards, i per tant els nens que calia alimentar era els nens sams, no se li mentava els nens malalts. No se les alimentava l'ajús, perquè es posessin forz i bon, si no simplement per fer-lo sobreviure, perquè es morir sin de la malaltia i no per inenició. No es tenia tantíssima consciència de la capacitat que tenen els elements de fer millor l'estat físic o una persona. No és una cosa que els estats units comença a haver-hi una tendència que diu que els nens que es troben malalts se els hi ha d'onar broldaus i de ross. Bàsicament, la sopa de malalt de tota la vida, el que el de pollastre amb el rosset, és que, en aquest moment, el que està fent a França és elhora, és mostrar-nos que els nens poden triar el que menjan i que això els faci més lliures i escoltar-se el cos una mica, que són una mica de hipi, però en el que us heu dit de la França és una mica això. I proposa, en realitat, un tipus de dieta pel nens sams, els estats units, en els més o menys de consens, que incluia molta proteïna, bàsicament, auxillet, i verdures, potser té i fruita, que en aquell moment no era una cosa que formés part de la dieta de les criatures. No, no, no, no, no. Però mentre ha passat això, hi ha algun mes que els està ajudant, el ben, la marça i la senyora, és ser seguretbi. Però la resta no saben ben bé què està passant aquí. Clar, perquè el Collin ara ha decidit viure volker el seu per al vegi, i s'està preparant per quan torni, perquè no vol que ningú no li dig res, però no es pallaria la sorpresa. Però vol que arribi a la mentida, s'està sent com a partir a ningú s'està vivint. Ara, els nens s'estan passant superbé fent la comèdia. Fem veure que encara està malà, li que té donos, plantegen falsos de tax, quan cada cop estan més sants i més afamats. Hem de fer veure que no han perdut la gana. Però si pesteix així, si tota el dia, com di pots dir que no, a unes coses, morts d'anglès, a base de pàcavet de fer, marmalar de jers, mantega, os blancs com la neu i neta que a Solana ven espessa i un perni la monaroma de l'iciós. O si quan a més en més en una de les poques coses acceptables de la gastronomia en l'eseromàtic. Cada cop se'ls és més complicat que no sigui evident, que es troben millor i més sants i són incapaces de ser capàpat. Així que la senyora Saurbi, m'agradi ser pobra i a haver de alimentar a 14 persones i els ajuden com més fent los penets de penses i portant-los galledes de llet recén mongeda, que jo ja voldria fer una bona clupada. Però clar, el que bon els criats i el metge és que els nens estan fent coses molt ras amb el menjar. Ara menjan arsaltenàpats per fi coneixem el senyora Saurbi. Aquí deixen entre el jardí secret i és tan encantadora, mágica i maternal com esperàvem. I com no, és a ella que ha resoltat el tema i es reclar que torni el senyor Craven. Que li estiu una carta dient-li una mica amb la bona xatu, fes el fau de tornar a ja aquí, que tens aquí uns nens. Hi ha una cosa que és que a la meria en un moment s'havia acut d'una rira seva setmana del dicón, perquè se'n maral si puc comprar menjar, perquè menjar ho he vols que sigui la senyora pobra aquesta alimentant en el risc. Recordem que tenia 14 fills i una hi havia manera de que els augmentés. Total! Cada fet, o sigui, ja un tema que és que la meriting i més passada se'n manada que el que guanya la marça corran, ja n'hi ha en parló, però que fa pas una miqueta que sigui nells als pobres, que els hi parlai de diners i li donin una miqueta de valor, el que ens torna a posar de manifest la necessitat de no tractar els críos com si fos sin gilipolles. Gràcies. Una altra, a la meria important de reenconta, és què fan els nens per mantenir el secret que en Colin pot camina i pot fer exercici, i com la Francesa ens explica de una manera molt pedagògica que 15 secrets es poden guardar, 15 no i què passa amb les mentides. El primer de mostrar això és en llicó amb Samara quan li parla del Colin, que li diu, "Tinc un secret que he de guardar". És rarrui, tu jo ho saps. És com no diuen ni el neu de no ser. I és important perquè això no deixa de ser una història per joves i per tant és moralista, necessàriament. I quan el Colin i la Meri m'entèixent sobre el menjar i amagant que el Colin camina se'ls dinota tot. És una mentida, però és tan evident que estan amagant alguna cosa que si els adults els miressin una miqueta, volien que els hi passa. Tant molt més. Però una cosa, què és la màgia? La màgia és un element que per això ha allarg de tot el llibre, però que prenen una rellevància molt soriosa al final, que és quan es barreja amb la perrel·lígiosa. És molt evident que ja aquesta voluntat de vincular una cosa amb l'altra, i ho veurem perquè hi ha un moment en què decideixen cantar, cantar-li la màgia i cantar-li una cançó de missa. Però per si no fos prou aquesta cançó que la canten les tres nens i amb ell, aquesta cançó que amb ell ha cantat mil vegades per primera vegada pren un sentit a la seva vida. És a dir, l'adult que entén que és la religió o la espiritualitat, més allà de les convencions socials, és a dir, l'adult entén que és la religió o la espiritualitat més allà de les convencions socials, i ho fa des de la natura i la inocència, i no des del ritual estricte. I aquí també ens recorda bastant a doneta i la seva manera no accepcionalment estricta de viure la fer. Crec que haurem de fer un especial Francesc Jocson i. I la meva altra, sí, sí, sí. En Collin, moltes vegades diu que el dicón està ple de màgia. De màgia, perdó. I realment, el que crec que el té fascinat és la seva bondat, que li sembla màgia. Però el dicón només és bona persona, empàtic i intenta fer bé a les persones del seu voltant. La Francesc estava interessada en la ciència cristiana i l'espiritualitat. Va desafiar el materialisme d'uda a la ciència a favor de l'existència d'un component màgic al l'univers. Bernet Creia en l'existència d'una força sobrenutoral. Va veure a l'ocul com una part d'un pla superior, de desum volupament mental, també Creia que la ment era unaïna forta que els humans podien utilitzar per fer-se si mateixos o trencar-se. El Collin ho planteja així. I ara vam agir el món. Va dir un dia en tot sabi. Però la gent no sap com es diu ni com utilitzar-la. Potser el començament ni a prou de dir que passarà en coses boniques fins que passin. Vull fer un experiment. El Collin té molt clar que vol ser divulgador, si en típic, per en realitat, està fent uns discursos més aviat de polític o de la antropòleg. El que vol fer realment és mostrar el món que pot viure i que la màgia, que és una vanya la barreja de natura i bondat i amb or dels seus amics, la curat. I en realitat és això el que vam veient al final del llibre quan tornen al senyor Craven. Perquè tot això, un estel senyor Craven. Perquè des de fa mesos que està viatjant tot sol i trist per Europa i tot romant-hi, que europeu. Però ha tingut un somni revelador on la seva dona li diu que torni al jardí. I jo, el dia següent, es lleve i reblecarta la nostra mare fa de Madrid a jefe preferida dient-li que bueno, tio, torna-la. És un moment molt amutiu la retrovada entre el pare i el fill al jardí. Molt, molt profundament. No negarem que ens hem emocionat bastant i que hi ha hagut una mica de hiagrimeta. Sí. El senyor Craven obre a la porta al jardí, després de 10 anys que estava tancat, i estopam el seu profil fill. Tot vermell després de ve guanyat una cursa. Aquí el senyor Craven ha de fer sa carreg del seu fill, de com ha crescut, de com de viuestar, en respecte, a tu una miqueta, i encolint ha de fer sa carreg d'un pare que fins aquell moment la vieg noràtica només va venir a veure quan estava dormit. És molt vestida, de vegades. Hi ha una lectura que podem considerar que el fet de que sigui el collin, que li explica tot al final al pare quan el jardí era de la mèrie, i era la seva aventura al principi, és una manera de caure en una altra cop en els canals de feminitat, victòria normal, i que la mèrie acaba perdent de ser va veure per donar-la el collin. No ho sé. El que sí que sabem és que la França es va tenir un fill que va morir i dona molt la impressió que està projectant aquesta recuperació meravellosa en el collin. I també és el moment de veure el resultat de tot el bé que li ha fet la mèrie al collin. Jo no vull veure així, i en realitat el que jo la lleixo aquí és la mèrie deixant el seu cos i amb el seu pare, perquè ella de pare ja no entè, i cadant-se ella amb el jardí, amb els orts, i amb la seva relació amb la natura, com si fos una mena de per ser fonalliberada, i em sembla una fantasia molt xula. Absolutament. Sí, comprem, comprem, comprem. Abans d'acabar, destacar la precisitat amb què la Jocsom Burnett ens descriu aquest maravallor jardit. O sigui, ara mateix, realment tenim una necessitat d'anar a fer un picnic amb estuvaies blances, i marmalada de jers, i crema, i nata ressenfeta, en un jardí ple de lliri. Sí. Ens han cantat com més capes d'encomenar la mort per la natura, i aquest bocabular i botanic tan ampli. A més, llibre, o sigui, encara em falterien moltes, vaig decidir fer una llista en la veritat de flors que arriben a sortir, i jo s'accompletaré, però es vaig dir en. Guiris de Baï, Safraneres, Narcísus, Almaskin, Roses, Rosegues blances, Espara Blau, Campanetes, Rapunxons, Corns, Conillets, Guiris blancs, Iris Parons, Colombines, Campantules, Númoblives. Què m'apres d'avui? Vinga, va, què m'apres d'avui? Us us ho hem amb 5 punt de tràpits. Pú número 1, que l'aprens és cotxe en barnet va ser un escritor professional, que dominava com ningú, la tensió, i que activava com ningú, la tensió del lector. Pú número 2, que la natura i l'ara llibre tenen un poder sanador fort. Pú número 3, que els mimos i la mort tenen un poder curatiu fortíssim. Pú número 4, que els nens necessiten que els posis límits i que, si només els malcries i gaus consentèixes sense aducar-los, no és culpa seva, si són absolutament malcriats i agonistes. Pú número 5, que es pot escriure un clàssic de literat Tura juvenil, també que es pot viat a totes les adats. Bueno, que a la literatura juvenil bona, es pot viat a totes les adats i a més a més, és un plaer absolutament absolut. Bueno, nens, això ja està, no? # Això ja està, se voler que això ja està. # Quina il·lusió, # quina reguia, # se'n que va a dir # entre ells, # quan em res mirin en el guà. # Vinga guà. Us esperem el dia 21 de juny aquí, el Jocs. I ho farem amb un capillor on a mi que t'extraig, per parlar de Mill i Viquinson. Mill, és una canta, com encantat, perfecte, estupents, el que volíem provocar. El dress code, evidentment, blanc. Teli, com va vestir, o això, diuen la Emilie, els últims anys de la seva vida. Una coseta, no ho has importat el llibre físicament avui, però la setmana vinent, sort de una traducció, a la setmana vinent de gauda, aquí quins de dia sort de una traducció preciosa d'alguns frecaments de la barra de la Diquinson, amb traduida per la Dolor Sudina, que és maravallosa, que sortirà a la llitura al planer, i que no ens sortit encara, per tant, no els tenim aquí, però que esperem que es poguem. Espengarem el língu. Per cert, una altra cosa. Però una cosa una cosa, una cosa sí. Hem acabat sense donar les gràcies a tota la gent, que ha fet això possible, que ha passat avui. Primer tot, mil gràcies al joc per acollir-nos. Gràcies al Carles Grancarles, per fer-me, i els botonets i per tenir una paciència absolutament infinita amb nosaltres. A la Lalla S'havia d'opercusar les bauetes, els separadors. A les filles europees, per ser d'aquí una juli aquí, per als intonicial i a les boques, per ser dins les seves cançons, per als separadors, i per aquesta sintonia final, el Carles Sona. I a tota la resta, moltes gràcies per venir, i escoltar-nos! Gràcies! # No sé si la compagio, no sé per què sé ser. # # Si tu tu et veig d'intre, si t'ha fet jo a fer. # # Com s'ha trobat filles i deixe d'altrear. # # Com farà que tu et donar com el sal a la vida. # # Tot el millor, és una retida a fer. # # Al caponida a la Lalla Sona te present. # # Si ara ets d'esport. #