Punkis Decimonòniques | 02x08 | Nord i sud (segona part)

[Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] [Music] , -És la Margarit. -Cor, sí, Margarit. Bueno, tot d'al. Així, qui em sembla un acte de fer grossíssim pensar que el tio els ajudarà per la més tanteyora sense tenir-hi com del rebuts. Jo, de veritat, no sé si els homes davant, no eren gent rancurosos, els que d'atí ha estat en desesperada que tots ho han infot. Tot això, el Frederic, a les de convidat a cadí, però ells no estan. No siguin nota a mi, els vaig xirigot. No els vaig. El pare diu que no es vol mudar més. Un tres llat ja m'ha costat la dona. Ella és aquí i aquí em quedaré fins que m'arribi l'hora. Bueno, comentem. For, com la Margarit comença a defensar el sorthon quan el Frederic no el reconèix com un caballet. Ella mateixa a la dona com ha canviat d'opinió respecte al sorthon. Com ha passat de considerar-lo un botiguer a un caballet? Ai, amiga. La Margarit vol acompanyar-se-ho germà el tren, tot i que haurà de tornar a passar-les deia o a sol. I és perillós, però ja m'espavilaré, m'he tornat la Mar de Gussarra de Titanes. Cambi, aguen, en la Margarit. El seu germà està realment preocupat. Si el pare m'or, la Margarit es quedarà sol al món. I insisteix amb cadis. Realment la residuria de turisme de cadis ha fet un bon fitxatge amb enfret. Tota! Carros, imaginem els dos germans apuntíssim de comiar d'arça. A ben se ha de retrobar tants, a ben descobert una complicitat super bonica i meravellós i a ben de dir saber, no saben si per sempre. I, bueno, s'agafen de les mans, perquè són victorien, però no són pinguïnos. I quan estan així de brecet, aquí els veu, aquí els saluda, el sorson. Què? Per primera vegada. En moltes escenes no venia amb una cistelleta de frites. Ja ho hi ha sigut raro també, a mi t'ho dic. I el germà li sembla que és un senyor molt mal carat. Està així com molest. Bueno, molest no, o que estàs ja los com un mica, reina. I com que a més a més no teníem pros plot twisten. Aquest capítol, quan ja està en punt de arribar al tren, aquí es troben vestit demòs o l'estació i sobre vestant barborratxo, al Leonas, que sobre, reconeix el fred. Total, que a Leonas intenta retenir el fred, ho intenta pujar el tren, i aquí hi ha una altra cena de missió impossible. Ai, arribar bé, t'hi has quedat amb el fred, que a Leones penta, que ho ha de fer, i el fot de llauros. A aconseguir marxar amb el tren cap a Londres, sense que el segueix el Leonard, que no té diners per agafar un tren, o sigui, "Mara de deu, mare de deu, cuanta tensió". Cortíssim. Total, que marxa els frederic i s'ha d'enterrar la mare. No, no recuperem. No hi ha cap a si t'ha de respirar, aquest tècano. Però hi ha vos, ens troben un tema prou curios. Les dones no anaven els enterraments. Ah! Doncs no! S'ha t'amor de mare i no pots anar en terror, perquè. Perquè no m'hontit nomarets. Les dones no podien anar els enterraments. De fet, això sabem perquè la Marga li diu a sompara, que no li montarà un nomarets i la veix a acompanyar-lo. I acaben en. Fa en fact, les dones del Regne Unit no van enterraments fins a final del sé que diuen nou. Entre altres coses, perquè era bastant comú fer els enterraments al vespre, després de la posta de sol, cosa que feia que fos més perillós. Entre altres coses, perquè aquí va a la part divertida, i havia lladres que es dedicaven a avui dels cadàves, de tota la joia, que poguéssim portar, mentre la terra encarera a flonja. Una fantasia de. Epoca, vectoriana. És tot el temps. És un potat riu, de veritat. En enterrament de la mare i ventant al gigings amb una mostra de dol com el sort, que assistés molt discretament. O sigui, tant, tant, tant, discretament que la Margueret no s'entena de què hi assistés. La pobra Margueret ha de fer un altre cop al paper de Ron de donar resistent al funeral d'un anàmims al seu pare. Quan hi amarxen, el Thorthon s'ha costat discretament a l'Adixon i li pregunta que com estan. I quan li diu que la Margueret vostra guantant, tot millor del que s'esperava, ell en el fons, es decepció una amic egoïstament perquè no podrà donar-li el console, o sigui, no podrà ser l'ombrua implora. És un arau i un marau humà, i això, vostè m'agraix una miqueta. I a més a més, la gent de venir aquest tema de que s'ha trobat a l'estanta, la Margueret molt a la brecadeta, a un home molt atractiu, i comença a adoptar una miqueta de la pureza a la Margueret. Si una cosa que no hem comentat és que el Frederic és un "pibón" realment molt fort. Li diu a l'Adixon, el Thorthon li diu, "I així això, jo es passaré a veure d'una manera bastant indiferent, però, però no és veritat." A pesar d'ariments patiment que la claparava, volia veure qui el causava. Però bé, com era d'esperar, es visita, perquè. S'ho hem quedat molt de ganes. Afectivament. I quan la teva abans és l'únic que s'adona que la Margueret sí que està passant molt malament i que està patint moltíssim. Però d'acord. És la policia que demana per la Margueret. I aquí comença el capítol de C.C.I.M.I.L.T.N. Al·leonàs, amor a causa de la caiguda més l'alcual. I creuen que la caiguda va ser perquè l'Eonàs estava molestant a una jove i bonic a demà. I el seu acompanyant al bampènia. Un testimoni és sobre identificat la Margueret com la Vella Demà. I la Margueret amb tot la pròm de l'món que aquesta és el sada. Ja no en surpren l'hi respon. Jo no hi era. I no es posa gens nerviosa. I repeteix a les preguntes. Jo no hi era. O sigui, amb la V.C.E. més gran del món. Tant rigida i digna està que el Polly es reia de ver importunat aquesta digna de Missella i a més es sent molt incòmode de ver posat en aquesta situació a una dona de la seva classe. O sigui, és com que està molt més nerviosa, el policia que ella. Quan entra a casa, després de tanta atenció, es desmaya. I així acaba el capítol. O sigui, imagineu-vos ser un l'acte victòria i a vegades per a una setmana sencera. Sí, a veure, imagina't el moment. Jo crec que ni al en el pic d'estar enganxades com estava a mi. Com estem, a veure, els altres dragons estaríem tan nerviosos com ells. Però tot això. Els enda torten, encara se m'estan cap a casa, no arribem. I aquí, o sigui, com a l'acteures, victòria en escassó, m'està amb esperem una sena superromàntica amb diàlegs interns, el sort, quan se la troba desmayada, es presen els seus sentiments, però no. No s'han tirat de re, no s'han tirat de què ha passat. I està tan tranquil parlant amb el senyor Jair i de coses. Això que la Marga Rett recupera i pensa, ho tornaria a fer. Tots seguit, o sigui, el que sigui per evitar que el pillin el seu germà. Quan surt de casa, el senyor Thorthon es troba el poli, aquest que l'ha vingut a interrogar. A tot això que no us hem comentat, hegués magistrat, perquè abans els magistrats eren gent important de la ciutat, o sigui, no hi havia les opos d'ara. Bueno, a veure, al moment no els hem comentat nosaltres, no és que la galsca, el tampoc no havia tingut a la talla, de comentar-nos-ho. Això és un tema. -Lili-fasc. -Per favor. Per favor. Total, que els olites de mi i el ton al poli està molt agraït al sort, doncs parque li havia aconseguit la feina i li demano pini a sobre el cas. I aquí, i aquí, el sort, no podria ser un reviuset per haver-la vist amb un altre home, però decideix que un caballet de cap a Blanca i se'l va a la Marga Rett. Avita que hi hagi cap judici, malgrat, se que sap, que hamentit a la policia, i creu que estava impossible a men. Decideix salvar a la dona que havia estimat, que havia estimat. Una cosa és la sorra, un carinyó, o sigui, no t'enganis, no ho hauria separat. No passa res, ho ha somim, ja està. El policia, que es diu Watson, o sigui, ha la mental estimat Watson com s'hauria de dir. -Correcte. -Està superaliviat. I li comunica la Marga a la decisió del sort. Ella sap que la ha salvat, i sap, sobretot, que ha quedat com una mentidera als seus ulls, i sap que li ha estat el viat mentida de la justícia. Cada cop més s'ha donat el important que es parella, que tingui una bona consideració, i com, d'imaginar, era el padestat des d'un cel·la Estava Mirant. I ara es pregunta, "Per què el tenia sempre present d'aquesta manera tan persistent?" I ara, en perdó ni en un moment, el trancament aquest romàndic, arriba a la primera explicació del Higgins sobre la seva condició de treballador. I així em sembla una perla i facint el favor, a part d'Higgins, a part d'Higgins, a part d'Higgins, escolteu els anyoris, i enshoci que vols explicar, planet i facilit i ara us ho deixeu. -Sí, no és gensu. Per favor, us parlaré en Frankesa. La vida de la noma que no estigui el sindicat és un calvari. Però un cop hi ets a dins, els teus vegir, els teus interessos més ve que com ho fries tu sol. És l'únic que a manera que els obres tinguen drets, unint-nos, com més siguem, més possibilitats, sin raquades, per separat que se li faig a injustícia. El govern vella pel invéssils i els voig, i quan se vola més vol fer mala ell mateix o un altre, li tenen un oït posat tant si vol, com si no. Doncs això és el que fem al sindicat. No podem ficar d'ingula garjola, però podem fer-li la vida insoportable o un home que al final esborra obligat a vindre nosaltres i a posar 100. I a ser útil encara que ho faig ha desgrat seu. -Així que menen aquest capito, l'estent tenien una discussió, sindicants. M'ha tinsponsi? M'ha tinspons nou. És molt complicat, avui encara vull en dia que voler cos digues, ero com a de l'Uda Magon, ja només sorten el carrer, els nostals i és una altra tema. Havien obligat el voucher a ser membre quan no volia, però sense sindicat, el Gigins no pot demanar feina en lloc, perquè un dels requisits per què t'adonin, és que no donis dir-hi els sindicats, i ell és sindicalista i punt. Perquè més a més, el Gigins té molt clar, que és per culpa del voucher i doncs quants més que els van donar els fetts violents de la dona a la vaga, i que, per tant, la vaga es va trencar. I això ha fet de la seva opinió i la de la resta dels sindicalistes. Tenim el giri muntat. La situació que està havia portat a la moral del voucher, que no li donaven feina en lloc i demanades a l'esperació de no poder mantenir els seus witzfies a suïcida. El treu ha fet el riu. És el segon suïcid que tenim en aquesta novel·la, però quan us diguin que les descriptors victorien són un esplau més que només parlant de morital. Un altre cop, la Marguerita, el rescat, és ella que li va dir a la senyora voucher que el seu marit és mort i que s'ha de fer correcte la situació. I aquí veiem que, efectivament, amigues, i a lloc que no vol ni per estar magada, Com la senyora Boucher, que no entén que li ha fet. i no és que vas ni de fer-se la correcte de la situació que s'entén ni de fer-se la correcte dels seus fills, que li soa, vull dir que els rebar deixeu, i no t'hi has encantada, vull dir que vulgui això. -A Senyor Hins, visita els hails per demanar-les opinió. Volen a treballar al sud, considera que els 8 fos i de la del Botxer s'han caiat també al seu carreg. La Margueret li has aconsella. No només pel tipus de feina, molt física i la intemperia, amb l'un d'aquela la seva edat, el portaria, el robotisme, sinó pel tipus de vida. Allí només pensen en menjar i reposar, i el que pel jornal és, és pao per al giguinceria unància constant. I li diu, però per què no parles amb el sorson? I li diu, home. Clar que ho he provat o sigui, clar, però és que em posen amb l'encarregat que se'n trau de sobra, perquè una cosa hem de prendre una mica consciència d'aquí és el sorson o sigui, és el jefe o sigui que no li deixaran parlat al qual amb el ció. Però la Margueret li insisteix. Creu que li gròra feina. El pareç a dona que la Margueret comença a fer justícia a les virtuts del sorson. Ja ella, li sap greu, ha de perdut el seu respecte ara que comença a valorar-lo. Però com que aquí, a salsets, victoria, constant, passem a cop amb més coses encara. Per què resulta que a Leonards. -Persquit. -Pera un moment que em volia molt fort. -A fer-ho, fos fort. -A Leonards era el primer de la cuinera de la senyora sorson. Així que li arriba un cot i ben salsero. # Un arribar a tal les mans, # un cot i ben salsero. # De que la Margueret estava amb un noi jove. Així que la senyora sorson, agafa, i amb l'escusa de complir la promesa que li havia fet a la difunta a senyora Jail, i va fotre a libronca la Margueret. També cal dir que la senyora sorson és un altre clac exemple de B.C. O sigui, crec que la senyora l'agascal i agradaven molt les dones amb una B.C. Així que la senyora sorson aprofita, i a més de fotre a libronca, però això de vestre amb un noi a jove a les tantes, retreure-li que hagi rebutjat el sofí, que el sofí a més li dona mil voltes. És una de les converses més tenses de llibre i n'hi ha moltes. Això tot, vale. Però és que, a veure, aquestes dues doneses sense poder. O sigui, les veiem aquí, sense poder dir-se res cap de les dues. Perquè no poden dir el que estem pensant, en realitat, és o sigui, estar rible. Perquè cada frase és com un puny a la etfinet, però és molt gros, perquè tot no puc recorrosos, que són els homes de l'agascal, o són elles. O sigui, no vull dir res. Però una mica d'escriure de dones dolentes, no sé si és manca de sorritat o que. o que l'agascal els homes només els coneixem paper, o que necessitarà posar els homes en un buen puesto perquè no la critiquessin la vida difícil per escriure, perquè era una dona reflexionant. Reflexionem-hi, sisplau. Reflexionem-hi. No sé, perquè a varios homes els deixa bastant, bastant poca cosa que no serveixen de res sense una dona a cofàci tot. I crec que és guai que planteixi dones que no són perfectes. També tenim dret a tenir dones que no siguin anys als que ha dit el sed. Dret a ser dolentes. Poden ser rancurs als manipuladores igual que poden ser-hi. Perfecte. A tot això, el Gidins va haver al sort, al final, i bona jugallò, llat, de preguts al río, i s'espera moltes, moltes, moltes hores. Em plants 5 hores. El sort, no el saluda quan arriba, i quan li diu que no t'hi demns, va bé que ho oc, però quan torna el camp de 5 hores i el torna a trobar allà, decideix que s'ha d'estar molt desesperat. I que mira, jo que sé, que no li ve de 3 minuts. # Donem des que nuts i tu diré. # Sense ser tan romantic, tot el que. Em. té curiositat. Jo que sé, té una conversa absolutament meravallosa. On el Gidins gairebé acaba suplicant per la feina, i dient que una dona m'ha dit que ell té bon cor, i li diu que té uns nens fermentant-hi, i que si fes falta treballaria pel mençó. Ah, i el bordon li respond que les hores seria un esquiroll fíí a portar. O sigui, és que és molt bo, perquè li està tornant. O sigui, no està sent paternalista, l'estat tractant com una dol, i està posant unes treballadors al seu nivell. És a dir, tornant a donar-li feina el Gidins, el Gidins acaba parat amb la Margarit. I mentre ella s'està disculpant per haver insistit, apareix el sort d'un aufari i la feina el Gidins, i veu a la Margarit marxar, tensió. Total, que quan ella marxa, el d'ortol li demana si era la Margarit, qui li havia dit que parlaés amb ell, i el Gidins li confessa que sí. I li demana que perquè no li ha dit, i el Gidins com un "he" fèghes li contestà. Allà, a veure, ens podem morir o de parlar de ella amb més cortesia. Deveu tenir una mare que es podria aforar la llengua, a l'hora de dir que les dones són origen de totes les pestes. I el d'ortolada callar la boca. I, a d'un, tenen el conversa entre iguals. És molt important això, perquè. No només és una demostració de força per part del Gidins, sinó que, en la visió d'interior, vam parlar molt de com la Margarit infantilitzava els treballadors i, en canvi, en aquest cas, el Gidins està demostrant intel·ligència, valentia i un or. I el dorto en el tracte de la mateixa manera. És a dir, no ens enganyem. Totes dos són una mica de tirovasics, les coses com sols. Però té una relació d'home a home, amb cordialitat i una certa confiança. I demostrar que els obres no s'han de tractar com si fos i un animal ets al vaig, també forma part d'aquesta idea espiracional de la literatura victoriana, escrita des de i parles classes mitjanes. És a dir, això, amigues, és un exemple. Claríssim del que és la literatura social. Ara, no és tan tan series. La Margarit segueix en sedir-li que, que i noi, amb qui la visa del Sorson, és el seu germà. Ja el Sorson diu com de 1 milions de vegades que ja no està interessat per ella. La Margarit no com la tentació de recuperar la bona opinió del Sorson si el prou apaga estreia el seu germà. La bona opinió, a més d'un home, que s'ha esforçat moltíssima de mostrar-li que ja no li importa. Veiem com van canviar els sentiments de la Margarit. No pot deixar de pensar nei. A tot això, arriba el famós senyor Bel, el que s'havia modat a milton per ell, i el tio ha trigat 450 pagines de pareix. Hola, sencilla. Recordem que aquest avi ha estat el plaer de ma vida, perquè una cosa en aquest pot que hem decidit que no direm ser la estina, a partir d'ara, tirarem pel nostre referent, que és plaer de ma vida. Gràcies. Que havia presentat el Sorson al Jail. Això que estan en el despatge per la de Nagoci, el Bel i el Sorson, i quan van al menjador, el Sorson enxampar la Margarit molt animada, per la nambalçó, per a d'una carta esperançadora d'un tal senyor Lenox. I el tio es posen blanc. Qui serà aquest senyor Lenox? Serà, i misteriosa, amb la ambquena bagafada? També el sorprend moltíssim les opinions miltolianes de la Margarit, com a presa presia la seva ciutat industrial. De fet, en la Margarit, bo com el Sorson s'està ofanant per escommentaris del senyor Ben, i intenta canviar la tema. Així que comença a parlar de teales, que així, a primeres, pot semblar un tema i oge femení. Però recordem que són fabricants de coto, i clar, li interessa el Sorson. El Sorson ja està començant a pujar una miqueta de la mosca l'anada amb el senyor Ben, tan acadèmic i tan elitista, que diu, "No considerem que la vida sigui temps per gaudir, si no tens per actuar i esforçar-nos". O sigui, Sorson, qui no, així m'agrada. Però és que encara millor, diu, de fan sembla el teu govern, i ens oposem a la centralització. O sigui, realment, hi ha poques obres a nivell social, polític i econòmic tan aplicables a Catalunya, de la mateixa època com aquesta. O sigui, el senyor Sorson està a un minut i mig de punta a la lliga. Cosa molt forda. És molt intel·ligent a part, treu per perdre la senyora Tegascel, a portar-nos un personatge fresc. El senyor Ben, que com que ve de nou, en aquest punt de la història, veu les coses teli com són ara, sense els precedents. I per tant, creu veure que la Margueret està enamorada al senyor Sorson, el canvi, el pare, que ve de tot 50 pàgines, un nega rotundament. Si era un moment, recordem que el senyor Gail és un puto empanat. Però, a veure un moment, una cosa, estarem d'acord que els pares, en general. Això de veure si les filles d'estaven, no estan enamorades o porten regular. Perdo, papa, però, de veritat, això no ho hau vist mai. Total! En aquest moment, aquesta primera aparició ja veiem que el bel té debilitat per la Margueret. És una tia resolutiva amb empenta, amb ganes, i que, basicament, són paraillers, tan fets, que hi ha pobres. I que igual els ja n'hi havia bastant bé, tenia algú que els cuidés. I els planteja que marxin junts a Oxford, però els en general no veu gaire bé. Però quan li pregunta la Margueret. (sospira) Si té sentiments per Sorson, ella es desmorona i comença a plorar. O sigui, té la la carrera mental que porta la Margueret total llibre. No pot més de cuidar tot el dia a tothom al voltar al seu voltant. Des de que va tornar amb els seus pares, no ha fet de filla, si no d'adultar a la casa, on tothom si ha literalment repenjat. Cada cop s'ha donat que troba molt a faltar la mista del Sorson. Veiem una reacció de la Margueret molt diferent respecte al Lenox, a l'altra pretendent, que havia rebutjat i que no trobo que trobig a ir a faltar. Bueno, basicament, perquè el Lenox és un instrument. O sigui, no, però és veritat, no és que li caigui malament, però no l'interessa no pot anar a veure. Una funció absolutament instrumental de la seva vida. És el seu advocat, o sigui, jo m'ha advocat amb calmó, perquè és colega, però ser molt advocat. Fem advocat, ja està. I el drogo quan tinc un marró ni està, però el que està els advocats. Vinc que es fan a nit, o sigui. Està molt bé com la gas que l'enstràsmet l'avorriment del dia a dia, sense que sense facia borrit el capítol, em sembla extremament abil, perquè després de la tempestat sempre arriba a la calma i després de tantíssimes emocions, maral als seus carrax, declaracions, arriba una època de tranquil·litat. Però també de reflexió i de solitat. I és aquí quan cada cop més s'adona de la companyia que li feia el sorson. Ja sobre no pot escapar dei, no és el trau del cap. I a sobre tothom no li parla dei. El senyor Bel, el sopar, el Higgings, tothom, el veu menjell. i a més a més, ja li he deixat claríssim per no ser contenta vegada que ja no està enamorat de ella. I a més, sap que caigut en la seva consideració per mentidera i per tenir una màn o sigui que sabem què es fa als. La seva soledat s'ha hagut d'incarameix quan el seu pare va visitar el seu amic ve a la Oxford. I quan està en aquesta visita, la palma. O sigui, en un pare a graf, que jo li ha hagut d'aigir tres cops amb blanc. Què? Sí, va, ara podem parlar un moment que la Margarita és la parca. O sigui, què vol dir això? Per són amb qui conviu 5 minuts, és per la seva persona que la palma. O sigui, en serio. I la podem posar a fer-hi una banda, jo que seré en un quart del guardi a civil o algú. A veure quantes mosques maten a cop, per favor. Totes la novel·la ens deien que la marga ha de quedar-hi totalment desemparada quan moris sin als seus pares. Però de cop té dues possibles famílies, la seva tietaixón i la seva cuina édit, però una banda l'ondres i el seu padrí, el senyor Bel, que la vol adoptar. A tot això, la tietaixó que la veiem a Milton, és realment com la mare de la Margarita, i és a dir igual, de fa fa prón ric. Sí, pitjor. Diu jo. Exacte. Ho dia a Milton amb totes les seves forces, i només volen portar a la Margarita l'ondres i com més haver-hi posibilat. En canvi, el vers a la vol endur a Oxford, però no menys prea Milton o no tothom de Milton. És gros el canvi de consideracions entre ells vers el torntón, perquè el vell el coneix i el considera i la això una mica més i l'escup. I en una d'aquestes converses entre ells, el torntón gaire bé, gaire bé, descobreix qui era el jove que acompanyava la mare, o sigui, un juró que jo era aquest moment, estava llegint al llibre amb una cara de velocitat, i una mica més i quan veig que no el fot ho terra, quan el vell l'ineixa que no, que a Frederic segur que no havia durat de cadís, no? I en lloc d'això va i li diu que d'avui ha ser l'heróx. Clar que si home, si home, si home, si amb oli, que fa fort, fòl i que es barreus. És com que ens estem passant tot a aquesta segona part del llibre, amb el Sorso en plan de tàctiu con el intentant de descobrir qui coll és aquest noi. Bueno, i el senyor Sorso per perceba la veritat és que ha estat molt ocupat, ha passat molt de temps amb el senyor Higings i ha reflexionat molt sobre les condicions de vida dels seus treballadors. Jo, en torton, està a un contracte amb un arquitecte modernista de convertir-se en Ausèvi, que hi construïnt a la colònia de tèxtils. Vas dir que la pregunta és, s'ha fet que arregli els ubrets perquè la marga ha fet la canviat o perquè ha alimentat millor la producció? Sí. S'ha de dir que ha començat projectes per millorar la seva vida. Ha organitzat una mena de menjador per haver-hi els costos i així que tots puguin menjar de qualitat. Hi ha un moment de natal que el Sorso torna a explicar que un dia que no tenia temps a dinar els ubrets al convidant a menjar, amb ella, el seu menjador. I que des de les hores, cada vegada que hi ha estufat que ells diu que és molt bo, la visen i així comparteixen l'àpat. És molt bonic veure com han menjat les persones, que és una cosa que aquí els menjaren i tenim com molt clar, però que fins i tot el regno unit que menjar en merda també passa. I no vull provar que hi ha estufat. No, realment no. De fet, a la conversa, el Belli diu el Sorso. No hi ha res com l'acte de menjar per igualar els homes. Total, que la marga i després de tots emvaro, on res i just abans de marxar el senyor Belli envia una carta i li diu que, si en resum, li ha reglat la vida econòmicament. Caneu ser-te amb el show i els Lenox, mai. Si he agregut el show i els Lenox, mai no la deixin sense casa, i que si a ell i passa res, ella serà la seva areba. És duríssim perquè la tia està feta, vols estar marxant amb el cor trencat, però podés-te tranquil econòmicament, si no no de nesulterem en aquell moment, és una miqueta al 9 de la que pomen els idècres de la Wolf, i em sembla molt, molt bé, estia i ara era molt bonic. Total, que es va comiat de la senyora de la senyora Zornon i la conversa obertensa a una treballada, perquè és la primera vegada que torna a veure les prés del bronca l'entrarior, però és que més a més, i ara això que és una fava, i, bueno, o sigui, meravella i fantàcia. I llavors apareix el Zornon i tenen el comiat, si tenen el comiat, que és més fred que l'inglú del pingu. (mòbil) Gramàtic. O sigui, vull dir que mentre està passant, o sigui, mentre ella està pensant, deixa que se'n vagi, deixa que se'n vagi, deixa que se'n vagi, deixa que se'n vagi, m'ha trencat el cor, però és igual és el meu cor, i li deixaré passar qualsevol cosa, o sigui, per favor, l'està deixant marxar a despitz de tot el mal que li està fent, però és igual. A veure, una cosa, he de dir, és fred, és fred, relativament, perquè els dos estan incòmodes, perquè pensen que l'altra no se'n resparei, però. De cop es queden molt juntets, físicament, i els dos recorden el dia de la vaga, quan la margaret se li va tirar sobre, i els dos els hi pujant els calors, hebi. Sígui. M'encanta com la gas que l'introdueix, l'attracció física d'una manera tan elegant i tal real en mitja l'editeratura victuriana. És la d'Inauto Cança. Però una altra cosa és que és preciosa és el comiat de la margaret i el Giggins. O sigui, ho puc dir, que el Giggins és el meu personal de preferit, que era bé. Em sembla que tenen una manera com super tendra i superjugant era que tenen de parlar, que amb pot absolutament. I dona diners, pels nanos, no, i li diu, "L'estic durant diners, diu, però no se'n per vostè." "No, no, perquè els diners només són pels diners, i no sé què ens ho hau de dir, ja li diu, no, no, per tu, no donen any i mitja lliure." Em sembla, o sigui, fantàstic. I em sembla flipant que la margaret hagi passat de tractar-lo com si posi una vestió a considerar-lo en dels seus amics. I arredem a la tornada a l'ondres mestrista de la història. És a dir, la margaret torna a tot el que havia sigut, que s'asseba, però de cop, li sembla absolutament insubstancial. A la margaret, li sembla buida aquesta vida plena de luxes, sense res de fer. On no veu que ningú treballi, tampoc, ja que ignoren absolutament els crits, que només apareixen a les seves vides per accomplir algun capricho dels seus senyors, la margaret tenia un buit insatisfet i estrany el cor. Presenta amb ell amb la vida. A sobre quan intenta parlar-ho amb la edid, aquesta és pensa que està trista perquè no se l'emporten als veis, i que està borrida perquè també volen a les festes. No, no, no. Que no és que la porra margaret no s'estima a la seva família, que fins i tot li té a preceir el capital enocs. Però li poso una miqueta en el viuseta, el tema de que s'obsessionitant amb els vestits i l'especte de la seva esposa per exhibir-la bé els sopasi festes. De cop la margaret l'única de fer a la vida és existir i cuidar un nen que no és el seu i a més a més cuidar la mitja és perquè té un, la margaret i dos, mare encara que la mare no exerceixi. O sigui, cada cop el més interessant que li passa són els converses que té amb el Henry Knox sobre el Frederic, no sobre qualsevol altra cosa. La tia ha passat de currar, de portar la casa, de cuidar els seus pares, de tenir a mi que la feien pensada, de tenir un fren a mi com el tortor que l'estimolava sac, de tenir un lloc de la vida, de tenir el vell felibromes i dient xurrades, està tan cal a casa sense fer? Res, que normal, pobre filla meva, està pàtica. O sigui, perquè veieu la magnitud de la tirogèdia, està tan trista i amargada, ni vei que troba faltar l'addicció. Uf! Perquè l'addicció s'ha caat a mil ton tan canals temes pendents de la família Jail i busca, sense voler, amb totes les cartes que li envia l'addicció, ni amb el que li explica el nom del sorson, però poc ja pareix. I en un moment de relactura d'aquestes cartes, a veure si l'addicció ni parlar de sorson, apareix el senyor Bel, que l'ha vingut a veure amb si. Total, que també apareix a casa del Henry Denox, que tenia un sopar a prop i diumirà sense què. Llavors ja fa su i vingabre amb el meu germà i així ja ho tenim. Em que recordem, important, situació, que no es veuen el senyor Denox i la marga d'et des de fa 3 anys, la vegada que ella el va refusar quan es va declarar. Això ja va bé que en aquesta trobada estigui el senyor Bel. Total, que parlant amb ell de cop explica que el Frederic havia estat a mi i el tom per acomiadar-se la setmana i el Bel pobret que no s'entera de res flipa. I diu que algú li va demanar si vien la teva entenrament del setmana i que li sembla. O sabrèl, que sabrèl, que sabrèl, que sí que sí que de cop, el Bel no s'en recordo de que li va preguntar. O sigui, realment estima de gas, que el aconseguirés que ens donin una tècd'acord. O sigui, com ens està mantenint l'atenció. El senyor Bel, això que se'n volen dormir, però ja vols la marga d'et es quedaria sola amb el senyor Lenox i no hi ha res que ara li vingui menys d'agús. Així que, subtilment, li diu el senyor Bel que. I, eh, bueno, que ja la comença a pillar superràpid, li fa de complese fins que arriba a l'ardista de la família. Total, que el Bel que és un qü d'esperat com una mustela, veu que la marga d'estar ensobidota i decidés amb dos de la jelts d'un discussió. I llavors, fent l'escursió breu d'un parell de dies que en realitat seria bastant substantial, si no fos per mostr-nos per una banda, que la marga de necessita una miqueta d'activitat. I per altra banda, que, efectivament, quan torno, puc, ja no és ni tan estupendo, com el recordava, ni tan idilic. I que ara, pobert a filla meva, hi ha una miertuniana i això del cam la borreix. I que tampoc els escus toms i la seva gent són gaire perfectes. O sigui, la història del gat us l'estalviarem de repetir. -Sí, es plau. -Només diré que, segat a l'època victoriana, posi era una mica difícil millor a neus a l'època gipsia. Zero o estrellas o tripad vaisor. I que la gent de Milton ha seguit fent la seva vida sense ella, evidentment. A tot això ens entendrem de passada que va haver-li de visita un misteriosament de la família del nord, però no ens donen més de tais. Aquest capítol és especial, perquè la gàesquell al bàfagí després no havia sortit la revista de semenatle al Dickens i crec que considera, i jo també estic d'acord, Lily, que era absolutament necessari. La margaré et sempre havia tingut la sensació d'aquella partenia, a Helston, i ara que veu que allà no és de llim, i que ha abans et sens ella, ha sent alliberada per trobar un allar a un altre lloc. I aquest dete, sobretot, entre altres coses serveix, perquè la margaré li expliqui el senyor Bel, una cosa que la corseta des de fa molt de temps. I és la mentida que va dir a la policia per protegir el Frederic, i que ha provocat que en digués moltes més. I li diu que en realitat, una de les coses que més me li ha fet ha sigut mentir al sort, i al Bel li diu que ella va preguntar a parella i parlar amb misterios, i aquí hi ha poble també bastes moltes. Però a l'hora abandona totes perança, i és molt bonic. perquè és en aquest moment quan per primera vegada diguen veu alta que ell és una mica. I tot i que considera improbable que estorn una veure mai més, no vol que es quedim amb una malimpresió de ella, que segueixi de sabutà en vella, així que la Margaret li demana el senyor Belk que si vols sort, li expliqui la veritat sobre el seu germà. No s'atreveix a sospirant recuperar el seu amor, però al menys, si el seu respecte i la seva admiració, i de cop es troba ansiosa a l'ondres per a l'autocicis del senyor Belk, a veure si hi ha parlat amb el senyor Sorson. Tot això de Dixon està fent viatges amb un iaval, que va mìndon a buscar quatre coses que encara els hi queden. I quan torno, li diu que no que el Belk i el Sorson no han coincidit. I aquí, en plena, a patir a l'ondinet que la Margaret, per un moment es planteja seriosament a l'Arsana Cadis a veure el seu germà. Però la frena en dues coses. La primera és a seva cosina Édit que li diu "Ja no m'estimes, o jo ança o sigui de veritat". L'Édit té una bufotada, però en tota la cara, amb una cadira. I en l'altra cosa que la posa nerviosa és el fet que sigui un país papista. Alerta. Perquè, clar, tenim una conversa entre la Dixon i la Margaret, els la Dixon gairebé es planteja i ho diu seriosament que els països catalics i vas pel carrer batellent. És per polícia de riure de veritat. És que és tupenda. I amb això, imballi d'una idea del viatge. O sigui, Santena necessita t'ha vingalitzat una de la veritat, i la marxa va en el seu encliquenisme profundo. Però, estan claves de la persona, però un motiu que avui en dia ens fa gràcia. O sigui, em sembla una xarra d'això de la veritat. Així que la Margaret segueix amb la seva vida de luxes i insatisfacció a Londres, esperen ambar alguna carta al senyor Bel, que li digui que hi ha parlat amb el senyor Thor, són restaurant el seu honor. La Margaret s'està guvient amb tanta superficialitat, tanta lent, riquesa i vellesa, malgastats. Realment, la gàstia l'enregala un món de senes d'alta societat lundinenca, fa molts canvis de senari que, com a lectores victorienes, amb una setinfinita, li agraïm. A mi m'ha recordat molt la veu de la gaina. O estem, però crec que la gaina ens hagi regalat un regal de debò. Una escena, en un sopar, Londres amb molts diàlegs, on tu te'ns posaria bastant en ridícul, amb plan, en sentiment, en style. Però crec que la gàstia que el gàstia dui a 500 pàgines i és com mira, mira, endena per feina. O sigui una miqueta com nosaltres avui. Tinc a la tira, tira, tira. Tu del que, per si no fos plocres trofòbica a tota la situació, a l'enox etaca de nou i esposa a fer-te la jambella. És un perdèit de la gent d'ensitat, però és que jo et connecto molt bé. Quina rabia que fa! No puguem bé, la veritat. Al tot això, el senyor Bel ha d'anar a la ciutat i ha d'anar a supe'm la margaret. Tot ok, però l'endemà, o sigui, ella està com planajant i parlant amb sa cuina, que potser se'n va a caig i digitar-te. Tot el que, de cop, senyor Bel, havien de supe' que ja n'hi et. I que no està pareixant la cita. Però en canvi, estem reben una carta. I l'edis, com és ella, torna a muntar un drama de nena petita a mi mada pija quan la margaret planteja el viatge per veure el seu germà. L'edis voldria que es casaés per tenir-la prop o sigui, per fer-lo i demà inadeira. I la margaret s'oprofundament amb el suggeriment i diu que ha estat grullera i sentència que no es casarà mai. La margaret ha estat bastant obsessionada amb el tema judicial del sugermea, perquè torni. Però la veritat és que el sugermea estarà la mar de Felisa Cádiz és un comerciant. Perquè aquí tots els cates han canviat bastant de seves opinions aristocràtiques. I una mica donar vibes que s'havies entrat en això de que el sugermea tornés per no pensar tot el dia en el senyor Thorson. Però no patiu, us pensava que ja n'hi ha provo de morts, doncs n'anà a la China. El senyor Belsa Morts. I ara sí que la margaret pobre també bastà solíssim al món. Ah, ja estem rienyons que ja m'ho ve. Ja hi hagi a mi com ho veu, Belsa. I no només això, sinó que a més a més a més se m'orla la única persona que podia parlar amb el favor seu davant del Thorson. O sigui, ja no hi és i no podrà fer mai més. Una cosa. Fem el recomptar dels morts i. Bé, sí. La senyora Gail. El boacher. La dona del boacher. El senyor Gail. El senyor Bel. O sigui, Victorianisme, a chiluna miqueta. O sigui, prohià. I aquí la Gail afegix un altre capítol que no hi havia en la deixó que la fegeixi a l'adició final. La senyora Dixon torna l'ondres amb la margaret i porta cotis ben calseros de Milton. La fani, la germana del Thorson, per fi ha aconseguit casar-se. I es veu que la boda ha estat caríssima. I a més a més això ha estat molt comentat, perquè després de la vaga, el senyor Thorson no s'ha acabat de recuperar econòmicament. I també li parla de la venta dels mables del sopar. I li diu que la senyora Thorson ha comprat coses massa barates, però que el fill ho ha compensat com prena sobre de preu. I aquí arriba el moment, probablement el que han quedat i descombertat és una persona més insuportable. I és que ara que ella està sol al món, l'únic que cosa que recorda és que la margaret ha anat als diners i privatats amb el senyor Bel. I això la deixen una millor oposició per casar-se. Mira, és que em hem mató de veritat. No puc amb ella, no puc. El senyor Alex podria intentar tornar a proposar matrimoni. I li ha dit l'anima molt fort. Clar que sí. Però ell, com que no vol acabar de sentir, així veiem passar unes tibes entre esparagraves. Sí, pim, pampu. On no té mal treballada la margaret absolutament aborridíssima de la vida. Però també és amb mig d'aquest aborriment que la margaret fa un canvi. Però, probablement, perquè jo crec que és aquesta acumulació de renúncies, de desesperança, que la fa arribar a una mena de calmesent que li permet afrontar la seva vida a partir d'aquell moment. És a dir, no es casarà però no de pandra econòmicament mai més de ningú. I pot dir que el massa ha acusat, però no necessita. I això, volguis que no li permetre una certa posa virtual. I aquest canvi la festa més bonica. I la gent de primida en el moment fa malacada per un tema. No només això, si no casa cuina, també unota. Perquè de cop la margaret torna a treure una miqueta de caràcter i de l'ampenta que havia guanyat a l'Ida, a Milton. Perquè el Henry Lennox, com que és un niquet bucat que coneix, li fa't advocat i de sa sola, gal. I quan els visites l'estiu, torna a admirar aquesta veiesa, la Margaret, que està refeta i jovenil, i li recorda la Margaret de Hélston. O sigui, el Henry rebutja el canvi en la Margaret que s'ha produït en ella a Milton. Vol la Margaret innocent que encara no havia madurat i havia pres consciència de la vida. Risto, magí. Red flag. A més, la Margaret ara és una rica heredera. Surtiria guanyant econòmicament si es que se s'envella. La Margaret escolta el Henry Lennox de Bonagana quan li parla de Milton, o el senyor Bel li ha deixat forces propietats, i el Lennox hi ha nata posada ordre en nom seu. El Henry Lennox, per què li tenia en nín menieta, però tampoc ho fa tot malament, ha s'ha pigut captar genuinament l'energia de Milton i et mira la seva força a treball. I també ha notat que la Margaret només deixa d'estar pàtica quan parla de d'Arc. Perquè, a veure, mentre estan a Milton, què? La situació està fotuda. En general, per tots els empresaris, les totes les industries estan fent fallida. I el fond dona a estar patint com un desgraciat, perquè els negocis ja no li van tan bé com abans, i perquè, a més o a sorpresa, ara que coneix els seus treballadors i ja està abrart un binc de personal, no vol deixar-ho sense feina. Vaja, no es podies saber. En què és aquesta recuperant de la vaga? I a més a més, he invertit el patrimoni en maquines noves i en cuto. El torso no està fet pols, pensant en totes les coses que li van malament, per culpa del mercat, que ha fet a baixar els preus dels estocs. I, per sort, apareixen gígins al rescat, i li trobo el tema de la Margaret, així com que no vol la cosa. Que si la vies, que si han sabres, que si s'ha casat, i el tio que no, que només s'ha casat a la seva arrendadora, i que en principi no tornen a míton. I, quan està en el punt de comiar d'arça al gígins de cop, li preguntes si ja no puguis resaltar el tema del seu germà. I de cop, el Joan entén que era el nou i guapo de l'estació, però ho detectiu conen, perquè de les mans, el perquè de les mans agrada es ho siguen fent tot, i, malgrat que ell, internament, ara no en sé de tornar a veure-la, està content de veure que la dona ha aquí estimat, no li va mentir perquè sí, sinó perquè tenia un motiu de pes per fer-ho. Hem parlat poc de què passa ser la randadora del senyor sorprès. Ja, ja, ja, ja, ja, ja. Ho dic de passada, fa quina gràcia? Bueno, el sort són, estan en una posició realment econòmicament, molt, molt, molt complicada. I el seu cuñat, el marit de la Fani, una cosa és d'aquí, gràcia que et no et perdonarem mai, que no ens registi convidat, aquesta fanciboda. Ja, ja, ja. Que el senyor que et casà que s'ha casat amb la Fani és un senyor que li doble la d'adat, pot resultar que és un inverson borsat que li fa una proposta bastant arriscada. Podria guanyar-hi molts diners, sí. Però si perd el poc que els queda, haure de ser per fer fora els seus treballadors. I això no se podria perdonar. Però faréixen pubrir-se i perdre la seva posició social, que juguen els diners dels seus créditos i teniu una vergonya per sempre la seva consciència. I l'únic que li pesa més és a vegades cobert massa tard, tot allò que podria haver fet per ser els treballadors. Reconeix que serà molt dur, però això de començar de zero ara que ja és més gran. I aquí és molt important a la conversa que tenen el Johnny Samara, perquè tot i que la seva mare és una tia duríssima a fer a tota l'estona, que també està patint com una guaja pel seu fill, perquè no pot veure la xinamalament. I aquesta conversa on ella reconeix que pot ser, li ha posat una miqueta massa de presió, em sembla brutal perquè ens confirma que, en el Johnny, com la Margaret, han rebut massa pressió dels seus pares. # Under pressure # I, amb una dignitat enorme, has declarat en fallida. O sigui, estem enamorades d'aquest home molt fort. Sí. També volem aprofitar per reivindicar una vegada més com que no em fompt prou, l'obona que és la gàsquela. O sigui, perquè aquest llibre és una vigència total i trauríem molt de profit si fos l'uctor obligatòria a totes les escoles de negoci. I també, a nivell social, guanyaria moltíssim. Bé, però arribat a la. El moment de retrobament, perquè els mordés econòmics del Thornton fan que així de baixar l'ondres, sí o sí, a parlar amb la Margaret, que ara, gràcies a l'Avencia del senyor Veres, a propietari, a l'Estarrell, a l'Avencia de la Fàbrica, i ara sí que s'han de trobar. De trobar i estem molt nervioses. I no només això, sinó que en aquell moment la Margaret està guapíssima, ens d'estupenda. I al Lênix no deixa de dir-li al Thornton en totes les tornaments, res veuen l'opressiós aquesta. Però, i això és el més important, el que desglasa el cor de la Margaret en realitat és parlar de feina, perquè el Thornton els diu que ha de renunciar a fer de propietari, que va per tot gairebé tot, però que em va de gregar tot té un document legal, més o menys, signat pel sobres dient que els agradaria tornar-lo a tenir de patró. I amb això i un sabia que us agradaria, dit a mi ja veu sense que pràcticament se no donin ningú, s'acomiaden. Pensa gallina, per favor, és que no se m'ho porta. Per favor! A més, és que, a seguir durant tot el sopar, quasi que no es parlen, però si jo m'està posant supernervisíssim en plan pudeu parlar ja si us plau per favor, i de fet, a seguir es que pràcticament, n'hi gosen mirar-se l'una a l'altra. Però la vegada que es troben les seves mirades, estic segura que s'entén que estaven dins això. # I m'imagino i vull pensar que em trobes molt a faltar. # # Recate troba a te faltar. # Bueno, total, que ara marga de dit a la mona, el lènox que si us plau es vegin l'endemà al matí i el gèndil en el x. flipat. Has pensat que és podeu a declarar part fi? I no. No, perquè l'endemà, quan he dit li pregunta si es quedarà dina, li diu que no. I que la seva relació amb la marga d'et és estric també en professional i que deixa d'enrat de la troca. A tot això s'arrangerà una raó neu per l'endemà o ni adonar en fertons la marga d'et i el lènox. Però el resulta que per sort-te lènox no es presenta. Bueno, o sigui, les dos creiem que el lènox ja ha apiat tot el tema. Ustad, eh? Ustad, una mica. Però bueno, és que el lènox no els hi cal per res, perquè la marga d'et ja he tot pensat. Diu faréix deixar-les diners amb interessos per a que pugui continuar tenint la fàbrica en funcionament i així no agida tanca i pugui agida tornar a començar de zero. El nostre estimat sort són estar al·lucinant. Pot ser que ella. que ella. Bueno, com que no som capes de resumir-ho? Us ho llegirem. Comença. El senyor sort, no va respondre. I ella va continuar cercant algun document on hi havia apuntades les propostes de la fiança. A t'escafrizava per enfocar-la a fer des d'una perspectiva comercial del que ella s'hagia de qui ella, del qual ella seria qui entrauria més avantatge. De sobte s'ha arribat a la cor. M'entrencara s'arcava el document quan va sentir el to en què va parlar el senyor sort. Tenia la deurronca i tremolosa de tendre fervor quan va exclamar. Margarit. Ella va deixar cada vista un instant. I de seguida va voler margar els ulls, els ulls, i no s'ho està pensant a la cara amb les mans. Ells s'hi va costar una mica més i va implorar el seu nom, un altre vegada amb una frisència tremola. Margarit. De Margarit va baixant cada mes al cap i va acabar demagar el rostre, que gairebé tocava la taula que tenia al davant. El senyor sort, doncs, se li va costar. Es va a genullar el seu costat, perquè ara mateix el tura de caella, i li vaixir ho a ja a caudrella, pentejant. Béz alerta. Si no dius res, et reclamaré com a meva, d'alguna manera estranya i a vosarada. Ni que es moar a si vols que me'n vagi. Margarit. El tercer reclam, la Margarit es va a tu un vaca paell, amb el rostre encara entre les mans, fines i blances, i el va amagar a la seva espallla. I ell va trobar tan exquisit, a que ella galta suau contra la seva, que no li va caldre que et mirava de morosa o altes enceseses. La va abraçant força, però tots dos vam guardar de silenci. Segurament, la Margarit va morir amb el trencada. O, senyor Sarton, no sóc prou bona. Que no ets prou bona, no et riguis del meu sentiment profundo d'indignitat. El cap d'una estona li va fer a part a les mans de la cara, i li va col·locar els pressos, del com li havien envoltat un cop per defensar-lo dels avalots. Ten recordes amb el meu, va morir-me. I de l'insolència del que tu vaig pagar l'endemà, recordo com dint justament et vaig tractar res més. Mira, això que el cap tinc una cosa per ensenyar-te. La Margarit vaixar que el cap apoc a poc per mirar-se-lo. En 6 de d'una vergonya captivadora. Et sonen aquestes roses, va dir mentre li ensenyava un esplòsseques que s'havia treit de la cartera. No, va responder a la Margarit amb una curiositat indianua. Tres les pets d'una jo? No, presumptuosa. No me les vas donar tu. Potser has juït floger mans d'aquestes per això. La Margarit se les va mirar i va reconeure el moment. A les ares vas ser un reurant una mica i va dir, són de gel, sono i que sí, en reconec el d'entat marcat de les bulles. Que ja has estat. Quan volia veure l'indret on la Margarit va creixer per convertir-se en el que és, fins i tot en el pitjor moment, quan no tenia cap esperança que posis la meva dona, i vaig anar quan tornava de la er. Malas has de donar, va dir ella, i va intentar prendre les dits amb una mica de força. Molt bé. Però amb les ares de pagar si les vols. Com li deia, Lària, això va munt molt de la Margarit al cap d'un estrenador de l'Arocilenci. Deixem per l'envella. No, no, no, li deca. Però no sé què anirà. M'ho va imaginar d'entrar d'esclamerar. Aquella home. Calla. Va dir la Margarit. O començar a imitar la teva mare, ben indignada tot dient, "Ok, no do no!" Sí que la picada de llet final d'acabar la Margarit. Futim-li que ja la sogra. O sigui, em sembla magistral. I un acte d'un estatot? Maravallos, la cosa és com son. No negarem que em plorat, va estar en aquesta cena. I en entres tema aguantant molt. Sí, podem parlar al tòdel canvi de la conversa, la seva complicitat, que li digui "Margarit, no m'hi és Gael", que és com que es referia ella com sigui a fos la seva esposa. Sí, quina manera més subtil i més preciosa de portar intimitat, d'acord que portem 600 pages amb veïs. Però una cosa, jo crec que hi ens comunaixem. O sigui, fan magia, som reals, els estimem. Jo crec que, quan parla de tancant tot abans, és amb diferència la parella victoriana que més ens creiem. Què me apres de vull? Bueno, en retirem les llengüemes dels ulls. Per seguir llegint el riu, el guió. I parlar de què me apres avui. Us arroso, volint. Us arroso mi amb 5 punts. U. Que n'hi ha hagut d'amostrar que les dones poden fer novel·les social i les sort un obra més brutal, absolutament vigent avui en dia. 2. Que sobre és crear, és capaç de crear la millor història, NMTU, lòbvers, amb dos dels protagonistes, més realistes i que menys els estimem de l'iteratura victoriana. 3. Que agafes que les capes de mantenir la seva aerobina sota a pressió, tota l'obra, per fer-la a fer-la al final. Que no arti sud, els ubrers no hi apareixen absolutament infantilitzats i que això ens demòstria, que és una novel·la social. I 5. Que com la márgara dià el Joan, no hi ha res millor per estimar-se que poder reurajuts. Bueno, nens, doncs, això ja està. # Som-hi-estats, demà que sóc a està qui ha usió. # Qui no veia sectoral mira, entre era un mes que mira. # Bueno, això ja està, però seguirem. Us esperem el dia 24 de maig aquí, el Joc. I ho farem per parlar-te i el que us destapar. El Jordi segrets! Perquè tenim moltíssimes ganes de tornar a la França esforçar el marnet. I perquè s'ha de llegir re i m'indicar més la literatura infantil i Joan Il, senyores fem-ho. Cada dia la nostra vida, tres cout, anem a un jardí encantador. Així que no pot ser una altra que cotets cor, què vol dir això? Us esperim amb barretts de paia, bruces d'en somnic, colors pastells, vestillets de pros, fantasia! Bueno, vam anar a marxar, no volíem acabar això sense tornar a dir-la a tota la gent que ha fet possible que avui passeés això. Primera tot, mil gràcies al Joc per acollir-nos. El Carles Garcia grancar-les per fer maja el botonets i tenir una paciència infinita amb nosaltres avui més que mai. Avui més que mai t'estimem carles. El Nadia Salvador per posar les bauetes dels separadors. A les filles europees per s'adir-nos, Juli Aguila, per les indonicials. I a les buc per s'adir-nos les seves cançons per separadors i aquestes intopinal que ara són. I a la resta. Gràcies per venir i per escoltar-nos.