Punkis Decimonòniques | 02x05 | Família Brontë

-Moltes, mira, cuanta gent hi ha aquí! -És pric, ho! -Quina hora està fent tots junts? -M'hi ha molts nens! Ei, com us dié un nens i nen! (sospira) -No, tampoc, i que ja està. -Tom us dié un nens i nenes, va! -Per què us vols, perigés-s'ho? -Per què s'ha d'haver! -Que quan estàs faran algú, i espereu no, i no hi és! -Ara creus, no! -S'ha esprima! Començarà ara mateix! -I jo me em vaig haver-la! -Jo me em ve! -Ostrar-li jo! -Ehh, crec que em compler! -Jo crec que sí! -Com es somni de la nostra infància, no? -Com de cop se les. -Les tres bessones! -Ehh. -Tresa, barra! -Barraixar-les? -Sal·les, Ana, barra, Ana. I la Lena, barra E mili, que va tenir mallar a vegades els botonets. Os vam demanar que avui vingéssigves, de la vostra germana bront de preferida. De unido, de unido. -Mets molt blau! -Sí? -Sí, va estar en contenta. -Jo també! (riu) També vaig molt bé, amb a mi, molt bé, s'ho he t'alzdeures. -I a Barmel, de unido, sí! -Sí? -No sé si això acaba de reflectir. -Ehh, no! No està reflectint gaire els resultats que hi ha hagut a l'enquesta. Com s'ha fet un enquesta per Twitter i un altre per Instagram, la guanyadora d'enquesta, ha estat la M i libron té amb un 43% dels bots. -Cosa molt forda. -La segona a Twitter, la Charlotte, i la tercera, la Ann. -Oh! -Oh! I a Instagram, la M i li ha tornat a guanyar. -Sí? -Prec he hagut un empat tècnic entre la Charlotte i la Ann. -Bueno, bueno, cosos. -Sí, també t'he dedicat. -No només que la gent s'ha vingat qui és Lan. -A mi em sembla molt bé. Perquè el meu de la Charlotte va estar a la part de la Charlotte. -Aquí et va estar a la Charlotte. -Aquí et apisa d'estar per si el menys escat per la meva opinió, han tixat el meu de la Charlotte, a l'iso ara. No, però és res. Jo he entendat. Jo he entendat allò. -Ai, no he entendat a la història, m'han assortit. -Litterar-me, no sigui que tenim un Google Docs, que he estat molt grassiu, que jo posava algú i el cap de Rebella que la Charlotte contestava de fins en la Charlotte, que ja va ni reo, va llen. És molt difícil de contrar-la a la seva aire, avui. He de dir una cosa que ha de fer el port i m'ha deixat, i em sembla molt de greu que una part important que m'agrada dir-ho del capítol, l'hem escrit, gràcies a un llibre que es diu The Brown Thysarras, que ens el va recomanar un llibre, i un llibre llen, que es diu Braian. Braian terres de l'Ebre. Que si ens escolta, ara hi ha gràcies, perquè el vam haver de comprar en anglès, perquè no està aquí tot en que t'enca. Encara, encara, encara, encara, i és un llibre que és d'un dels biògrafs de la Charlotte Brown, per tant, hi ha moltes coses. També hi ha molts, molts capítols de potsques de literatura anglès en general en anglès, que són la meva perdició. Són una veu que està constant a casa, i. i bueno, aquí hem arribat, i comencem, i que sí, però no, no, ni ara. No parlem, a dissenyem. Hem reteiat molt, us ho prometem molt. Però va, som-hi. Som-hi. # (música) "Punkis de simonòlicas", un potques de demas victorienes del segle XXI. # Estimats amics. No, està bé. Estimats amics comença amb l'any amb un capítol que ens feia molta il·lusió i que faves tant temps que us venim prometent. I avui per fi, per fi. Arribat el dia. Comence el capítol dedicat a la germana esbrontera. Esperem que estigueu preparats per molt marro, victoria. Moltíssim. # (música) Aquí parlem avui. Doncs avui, estimats, com us hem avançat, parlarem de la germana esbrontera. Livern de fa 176 anys, a Londres, es van publicat 3 obres mestres de la literatura. Agnes Gray, sims burrescosos i Jaïn Ar, escrit per les famosíssimes hi brillants germanes. Aquest cans de la llibertat de la dona en el sí de la Rigi de Societat Victoriana van canviar per sempre la història de la literatura. Bé, però a moment, comencem pel principi de tot. Aquestes nens les donen, perquè no tenim pares, no? Doncs per la part tenim el senyor Patrick Bronte, un perstó protestant en Parroquia York. Tot i que era de reals irlandeses, el seu cucnom real era Bronti, però quan va entrar a Cambridge, va canviar pel més distingut de Bronti. El futur que l'esperava era ser gran, però va ser més ambiciós, era extremament culte intel·ligent, de fet, superdutat, i va aconseguir en la Universitat i ordenar-se a sardot. El 19 de desembre de 1812, quan tenia 35 anys, es va casar a Maria Brandwell de 29, de qui n'estava profundament enamorat. Va ser un matrimoni feliç, que es va casar per amor a gust Guss Leigh, no sé per on ser de llen per donar-ho. A Yorkshire. Se havien conegut a Cayullol, i el cap de 6 mesos ja estaran casats. Si ho vam veure clar, aquesta parella. La parella era modernista, amb més respectable, i tenia una renda de 62 lliures anuals, combinades amb la deia de 50 lliures anuals. Avui en dia no entindrà ni per comprar una teusual, però ells eren rics en amor. Les nostres estimades, amigues, reneguen de les seves arrens i l'endeses. Però el que podem desverçar, el pare tenia molt, molt de accent, i la xarra també ha enolitat. Malgrat tot, cap de elles viatja a Irlanda, la xarra motiva a dos dies al final, per saber-se de noces, però s'ha de regular, i tallant l'ardació amb la família de allà. Els seus personatges són molt irlandesos, és a dir borreixos i pel rojos, però no només. Però el Patrick i la Maria no vam poder ser feliços gaire temps. Poc després d'aneixar l'any, la Lísabet mora el 1821. El Patrick quedà viudó amb 5 filles, i un fill a carraxeu. Perordre. 1814, Maria. 1815, Lísabet. 1816, Charlotte. 1817, Patrick Granwell. 1818, Emily. I el 1817, Llan. O sigui que la senyora, era el braun de A.K.I, i la mare de la gènia, es va passar 6 anys perín com una conilla. Llan 1824, el pare de si deia enviar les 4 germanes més grans a un internat de filles de clergues, que es deia que ho han rit a l'ancaixer. La Charlotte tenia les ores 8 anys, i la Emily 6. A casa, doncs van quedar el Patrick, el germà, o sigui el pare, i a carraxe, i la germana del pare, amb Llan i l'únic germanoi, que era el braun de l'ancaixer. Mi meva excessivament, i a més a més tenia per un geni superdutat. La mare de Muri, quan l'ancaixeria 20 mesos, i que era la pujarra de la teat abran, la germana de la mare. Que va ser sempre la seva preferida, entre les nenes, malgrat que en alguns moments, jo ho veureu, no ho acaba de semblar. Potser per això és l'única germana que els seus llibres hi apareix una mare abundadors, com Agnes Gray, una cosa, perquè això no sigui un lío, ho dividerem la tapa de les grontes per a tapa, es valer? Començo. A tapa Cohen Breig. La tapa que passen les 4 germanes més grans, a Cohen Breig us enbem per a una miqueta l'episòdida d'Edit-Geyner, que és en la Charlotte retrata el suplici que era viure en un internet absolutament insalubre i amb un tracte inumà. La germana es van arribar a límit de fer vegada fa amb com a mètuda. Bàsicament era l'inferns sobre la terra, fins al punt que es moren dues de les germanes grans de tuberculoses a causa de la manca d'igenda. O sigui, un moment, es moren. On són els alveïsosials quan fa falta? M'ho preguntu. Mentre estan el pare que tenia una educació privilegiada estava educant el branco en els clàssics, perquè en un futur pogués ser tothom. I l'an estava amb la teva brànual, que es va fer correcte a la seva educació. El fet que la educació és la seva tieta, que alerta, era de l'església matodista, mentre que el seu pare era abans a l'ísta anglicà, que es va fer a l'estat de la gent. És molt important. I dos és reallabant la vida d'aquesta pobra noia. Perquè arriba un moment que la voz en una contradicció tal, que el 1837 que la pobra criatura té 17 anys, la nena agafa un atac d'enciatat que es posa malalt, perquè està entre mitges al dues fes. Vull dir, alerta amb la gama la història. Següent etapa, tornem a casa. A tapa, clàstown. El pare, davant del drama aquest, va tornar les filles després de la mort de les dues germanes grans. Quan la Charlotte torna, com que el Branwald diu que escriu poesia, no ens haia també. La Charlotte i el Branwald van enviar cada escoles i es posia a dos escriptors reconeguts, mentre que el Branwald no va rebre cap resposta, que ha de tenir a d'itiu, no li envies, o el Whitman. Clar, no. La Charlotte sí que em va rebre una, que de fet, no sé si era millor que no l'hagués rebut. Perquè era bastant dign al moment que vivia. El poeta, Robert Salvin, li va respondre d'aquesta dia que havia recuido. que el lloc de la dona no era el descriptor. Com més obligacions de la llargin d'Iartindria menja a la zona podríem dedicar-li. Ni tan sols, com si posi una distracció, que era millor que deixés estar. Puta, mare, que si home si fa falta més mentosa així. Jo crec que va veure que era bona, però, bueno, segurament. Amb ella, amb ella. Tots influenciats per la revista Blackwood Magazine que revien a casa comencen a escriure, decideixen crear el món de Glasston, la confadreció de la ciutat de vidre. Va ser creada al 1827 per la Charlotte, en Brangwell, la Emily i l'Anna. Aquest món imaginari va arribar a tenir ràpidament una gran complexitat. En la seva geografia, govern, administració, història, i tenir a fer-te diaris. És la prefiguració d'algun jocs de rol o munt virtuals. No l'han fet d'aquest joc de rol. Oja, l'han fet. Jo el compraria. M'han contribuït, hem de fer. Va contribuir al desenvolupament de la imaginació i talent de les germanas. Quines l'Orija en d'aquest regne? Doncs són tots els soldats de fusta que el pare, el Patrick Bronte, havia comprat per en Brangwell, a principis de 1826, ensenem la imaginació dels nens que volen donar-li no m'acades con del solda d'ets. Però és el 1827, quan la Charlotte proposa, que a cadascú puc ser així i gestioni la seva allà. Cadascú envia quatre soldats, aventures imaginàries i plenes de parís, a la costa nord-tés d'àfrica, on es troba clàstown, que combine les característiques de l'ondres parís i va balloni, va vilònia. Bé, claro, sí. Aquestes aventures s'escrivien en els little books adaptats a la mida dels soldats. Valeu, Blanca, quina mida tenia els little books, que ho has buscat. És que és molt bo aquí. Era 3,8 cm per 6,4 cm. És així, una cucada. La Emirhuit. Com has la taca de caditor, eh? Tabrità. Fueu-hi. La Emirhuit 134 va donar pas el regne imaginari d'angria. Adminis trat per els dos grans, la Charlotte i el Brangwell, quan la Charlotte ha de marxar cap a Roadhead, l'Emily i l'An fa en una sessació de clàstown, creant gondal. Una grania al nord del pacífic que es troba més al sud i té un clima més clament i que és colonitzada per Galdin. A mena un moment, ara que tot sonar a casa podem veure una miqueta més i millor com a relació. I aquí s'està bleixen uns vincles bastancles que s'ha llargat durant la resta de la seva vida. El Emily i l'An bàsicament són culimers, va, va. Era molt properes d'anar d'atts, s'assemblaven molt, molt, molt físicament, sempre anaven juntes i les anomenen les bessones. No les tres. No les tres, però què dic les? Les bessones punts. Perdona, que et trobo heit. Em gondal, marquem de seva independència, respecte al seu germans, que també té a dir, entenc que es volguessin a partada al Brànual i dels homes, en general. M'agradó. Gondal està dominat per dones, per reines garreres. Si no per princeses, que són un complement, veies i tal, no, són ells les dominants. També, com a ministòric, així en la Terra, abans de la rena victòria hi havia hagut, un seguit de reis que havien estat, pues, bastant losers. S'hi guidíem que molt bé, molt bé, en la Terra amb els reis homes no els ha anat. Doncs quin sostuor, ara, eh? Estiu alerta, englésos. Hem perdut que, si tot gondal, no sabem si ho va cremar la xarla, la Emilie o què he passat. Però, ver, de què no? Doncs era una mica el "Joc de Transoriginal". Trames de molt política mediabaloses en un món imaginari, es diu que la Emilie, desombolopa, a cinsborres coses molts personatges i trames iniciades a gondal, per exemple, que el la tavera s'hi ets sola. D'acabar. Adopta un noi estranger que es porta molt malament a la fil natura. Baja! No em sona de res! I el que? I l'an, a la llogatera de Winterfell Hall, també desombolopa molts plantejaments de gondal, tot gondal estava escrit amb vers, i només tenim fragments de personatges inconexos. No ho crec, aquestes no hi ha suposent molt fàcil per escriure poses, i a pica mediabal. I no sé per què no hem fet nosaltres. Claro que sí, vols que fem el guion, ver? Claro que sí, vale. Moltes poemes de la Emilie venen dels poemes de gondal. Treu el context geogràfic imaginari, però per tant, segueixen sent històries de personatges i no autobiogràfices, perquè, per exemple, hi ha un poem a donar dona que van donar un "B" dels "M"s, i la gent es va començar a tornar a vojar fent teories. No, no, no, no, és gondal, no passa res. Sembla que en Branwell serà l'estrella de la família. Però quan el Branwell es comença a quedar enrere, és com que la Charlotte ja vols volser la ves frente a la Emilie, però la Emilie ja ha creat el seu món, literalment i literàriament amb l'an. El que ens queda clar és que la relació entre l'Ani, la Charlotte surt regular per dir-ho amb elament. Però va, anem a la tapa de Roadhead, perquè el senyor Patrick, o sigui, el pare, vigui a una malaltia als polmons amb l'Anciòper Vesti i sagovia tipo "Murireya" i envia la Charlotte, el poble es va viure 12 anys, i envia la Charlotte a un internat, perquè l'ensenyin a "Cinstitutriu" per si un dia he faltat, doncs que es pugui guanyar la vida. Després del drama del primer internat, estaven en plena vera, és terrible, però no tan. Era per filles de gent de classe mitjana, i estava sentrat en educar-les per "Cinstitutriu". Per tant, feien classes de francès, de dibuix, de música, cosi. Ocs, són coses molt utils, avui en dia, però en aquell moment era el que buscava les familiars, com si les nenes de classe el d'avui el dia, els ensenyessin a fer-se, jo que sigui influent, és val i m'estic fent gran. Això m'està, això m'està! La Charlotte era molt ben estudiant, extremament aplicada, un empolló, anava ja. Va guanyar una madalla per ser la millor estudiant, i acaba el programa amb menys més os del que t'ocava. El principi, el seu aspecte de poble herina, el seu tais d'acabais antiquats, els seus vestits fet de casa, el seu accénier landès, i el fet que hi hagi, com jo ara mateix, un mil i matra de llibre, perquè tenia com deió obtries i no veia res, somat el fet que era tan aplicada, va fer que les alumnes rigeixin bastant de ella, i de fet, fins i tot, corria una superstició que podia veure en la foscada, a manera màgica. Però, i se les va acabar guanyant i saps com? Doncs per què els he explicat les històries de poble totes cada vespre, cosa que va fer extremament popular. No, perquè per guapa no serà de l'especte de la Charlotte, amb parlarem, perquè especialment bonica, diguem que no era, i arribarem. Uso arribarem bastant. L'any següent, doncs, un cop acabat als estudis, la convien a tornar a roud, però aquest cop com professora, i com una mena de salari, li deixen que porti una germana com estudiant, doncs, el principi va a la Emilie, i només dura tres mesos, ja que ho passa molt malament, lluny de casa, la Charlotte de fet li envia una carta al seu pare, dient que té poc, si és que demà és temps, posc a esmorir. Així, que aquí envien el seu lloc, doncs l'encantadora, que també resulta que és superbona als estudis, i acaba el programa abans d'ora, i també li donar una madalla. L'any ho dia també moltíssim roud, i escriu aquest poem que ha austradueixi un matócerament. Aquest lloc de solitut i foscò ha de ser la meva amas morra i la meva tomba, ni esperència, ni ple, no hi puc trobar. Però mentre estan, de moment, ja n'hi havia en dos que hi ha caputa, però el noi que quedava, el Branol, que he fet, exactament. Perquè a ell us diré, tota la família, tota la família que hi era un gèni de les arts. Així que el pare li dona diners perquè se'n vagi a l'Andres a fer-se un nom com artista, però, basicament, el tio que fa és gastar-se el subsidí, del pare, el que en qüestió de dies, que ha fet de malar la reputació, és a dir, basicament que se'n va de puta, i que no hi haurà de ser més de l'estat. És un per la xaval. Superbé. Però a arribar a moment, en què hi hagués? La Emilie va treballar un moment com a institutriu a Halifax, una experiència que no li va agradar gaire. La Charlotte ja portava temps treballant a internats com a professora, i la han d'institutriu a una primera casa de Garret, els nois rics, experiència que veiem retratada a Agnes Grey. La Charlotte paga abans de marxar, us hem dit que era lletjar, eh? No va dir-ho. Dos propostes de Madrid Moni. Una de elles del germà, de Lelén, de Lelén, no sí, que era la seva amiguiíssima. Miguiíssima? Que va rebutjar. Una cosa que pot ser sorprend és que em va sorprend. No, no, només em va rebutjar, sinó que es que em va arribar a rebre de propostes de Madrid Moni, que això no hi ha que era lletjar, lletjar, lletjar, lletjar, com una vera per de regra. Sí. I té el lletjar. Sí. té molt de merit que arribés a rebutjar. Sí, propostes de Madrid Moni, perquè ella va deixar per escriure que ho dia va treballar com a institutriu, i li estava no farin una sortida o mas, que més a més, és que no en mal partidos, per a nada. I ella va i tria seguir formant-se per a institutriu i treballar d'una feina que odia, perquè era l'única feina que podíem fer les dones. Acabte de les germanes, el tema de treballar per a altra gent no els hi va agradar gens. Per això. Per això van pensar en un projecte de fundar una escola. L'any i la Charlotte serien professors i la Emilie faria de Housekeeper. Vinga, va, la tapa marxem a brujar les Emilie. Mentre l'any i el brando les queden setmana a casa del senyor Robinson. Per fer-se a institutrius aquestes bones noies. Aviam de prendre francès. I van a una estudiada, estudiant la temporada de Belgica, perquè, bàsicament, era molt més val d'etca perís. I van dues germanes. I va la Charlotte. Això teníem clar, però sorpranentment. Sorpranentment, cosa que no entenc. Jo no entenc en cada. I va a la Emilie i no l'an. No entenc. És un raríssim. Però bueno, a Brusel es no passen gaire bé. Les estudiants en classes anaven a una escola més cara. I ells, però, han d'anar al pensionat Geger, on només hi anava gent de Belga i només parlaven en francès. Les alumnes Belga es reien molt d'ell, per la seva manca de vocabulari, i per la seva manera de vestir tan anticuada i pobleirina, un altre cop. La Charlotte, doncs va intentar fer esforços per integrar-se i vestir a la moda europea. L'Emilie en canviia poc interès en fer res més que estudiar, i davant de la patissió a la Charlotte, perquè vestir-te de manera més femenina i a la moda va dir "Vuissé, tali com deu amb a fer". Bé, claro que sí, a mi. El marit de la directora de l'escola en el Constantin Geger, va saber apreciar la seva intel·ligència i les vànimes criure, els feia clases particulars i clases de scriptura. L'Emilie és que tenia una intel·ligència extraordinària, i anava molt més ràpid que ningú. O sigui, el propi professor deia que era una hiàstima que no hagués nascut home. -Vaya por diós. -Que haurien estat! Ojo, un fantàstic al mirai. Com que haurien? A la E.M.I va prendre a França, o sigui, així com en dos dies era tan superdutada que acaba a la lliçó, en poc estona, doncs li denova una llibertat inusual a una alumna, deixant la nàpasseja per la natura, perquè això, clarament, és el seu rollo. Això va proficiar que el professor i la Charlotte passeixin moltes hores sols a les lliçons, i que la Charlotte posen amores bojament. S'alema el. I important, això és important que el professor van señalar Charlotte a d'Ita, o sigui, arratallar tot allò que no ha portès clar a dalt, o sigui, a vegades la feia plurant les seves crítiques literaries, però si veieu les seves obres que són llargíssimes, crec que era molt necessàri i caditès, i no ho dic perquè sigui editora. No t'ha dit la miqueta, però tu d'alè. No està sent de fec de professional, no, no, no, no, no, no. El professor es demana que es quedi en passat els 6 mesos, com, o sigui, un cop em passat els 6 mesos que havien d'estudiant, el professor es demana que es quedi en como profesores, que era clarament el pla secret de la Charlotte com a Ana Velgica. La Charlotte enseny en Gles. I, a mi, el professor Pendres, que la Mili ensenya música, però de dónde es alés. Per què ho fa tot bé? Però sí. Els alumnes no estaven gaire contents amb la Mili perquè posava les classes anores random molt sovint que coincidien amb l'hora d'esbarjos dels pobres alumnes. Que clar. Mili. Hipi. Quan la tieta branva el que era que costaixava el viatge mort, posen de tornar a casa. La Charlotte està molt enfadada per haver a tornar. La seva tieta ja està morta i enterrada, si el que jo faig tornar, si no em puc acomiadar amb vida, i mou ser ni terra per tornar a bruzerles. La Mili, en canvi, demana a germanes, que mira. Jo no vull sortir mai més de casa, que ja m'ho hi porten. Jo vull que de la casa porten la casa. I fem pa. Fem pa, hi pa. Només a sentir a gust caminant per els dents de llorcs, oi? La tieta. Potser em va deixar diners a la darencia a les nabodes, ja que sabia que ho tindrien més complicat per guanyar-se la vida, no deixar res a l'embrant o el. Amb qui, bueno, estava més unit i que ho passa a pitjor, amb la seva amor. La Charlotte aconsegueix tornar a béàlgica i superés el pensinat Gegger per treballar com a professor de d'anglès. I és que deviure a l'escola amb el matrimoni dels seus tres fills. A l'hem moment aquest voler sacada no és innocent, i és una de les coses més terboles que farà de Charlotte, i això és dir molt perquè Charlotte grunte. -Vull dir, alerta. -Alerta. A tape, tornem tots a casa. Amb un nou ajudant del pare, aquí és una miqueta, jod i les cartes de Sant Valentí. -Uns amb hodbriss. -Uns hodbriss. M'ha revicturiat. -Volem hodbriss. -Pareix un hodbriss, és que tot va bé. Sí. Sí. -Flibec fan, real. -Exacte. La Charlotte passa un temps i vina béàlgica, però la situació es torna cada vegada més insoportable, a la seva amor es torna cada més cop, més frenètic, insistent, i ell, el constant indiada, i mira, hi ha prou. O sigui, no m'escriguis més cartes intenses i incòmodes perquè estic feliçment casat. # No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, # lo que tu sientes seram obsesion. # La seva sil·lusió en muroses es van esfumar i va tornar a casa desolada. Però per sort, no tot són males notícies perquè en aquell moment el seu pare contracta un nou ajudant, el Hot Priest, el William Whitman, un jove ben plantat, però sobretot, molt bona persona. Bueno, no ho deia que ja m'han plantat, també et dic que ho diu en ells, perquè no m'han plantat, però amb mi. O sigui, bàsicament, un tio molt, molt, molt, molt rot, no m'he dit l'endès, el de finèixent com a cap de brau. O sigui, bàsicament, un tio fortot, molt toxo amb un coll com una columna, pel roig i bastant. I m'ajuda a feliva, que és soplant. Tia, és. Tu t'imagines un jugador de rubi? Pots allò? És tal qual? Però el nostre jugador de rubi es prenieu molt seriosament en els seus deures com a mossens, visitava els malalts de còlera i altres malalties infeccioses per donar-los suport moral a persones que necessitaven jugant-se cada vegada la vida. Quan va arribar a s'embarant-ti, vam via una carta en on imà cada de les germanes, perquè tinguéssim una postal en un dia on totes les joves en revien una. Però si hem de tenir en compte que estem en aquest moment en el qual es va considerar un acte generós. Perquè més a més aviat es va descobrir que havia estatí i que havien viat les tres postals. Però aquí hi ha un problema. Bueno, dos problemes. El primer problema és que la Charlotte va prendre com molt a pit el tema de la carta, i es va obsesionar molt amb ell, i per exemple, va estar dues setmanes pintant el seu retrat. També diré molt que heu d'espirar, però d'especte, i el retrat de la Charlotte queda, jo crec que bastant més guapo del que probablement era. -Sí, sí, sí guapa. -Sí. -Ve la que ja sí guapa. -Bueno. El segon problema, perquè això tot va pitjor. Va ser que el William, realment de qui s'havia fixat, era de la Mabelan, que era coneguda per ser la més vella i la més piatorza de les germanes. I perquè tenia probablement totes les dents, cosa que hagiixat la no, però ja us explico després. I arribarem aquí. Els seus caràctes encaixaven molt i molt bé. A totes, suposo que us ha recordat moltíssim el que us ha explicat el senyor Wester, un de Knesgraï. El senyor Wester li fa fer tot allà que havia fet vispè al William, visitar els malalts, portar-los menjar i fuell, rescatar els seus animals. No sabem si es van arribar mai a declarar su amor, el que sí sabem o sabem més per les cartes de la Charlotte, a la seva mig i si meneli, a la qual idea que eren superpesats que es eren uns tortolitos a la Iglesia i que es notaven moltíssim que es t'aven enamorats. Però l'entreva feina i llor, a casa als Robinson, i, de moment, es posaven pausa aquest presumpte i dir-li. A tot això, la pregunta que anem fent de tenir en tant i semblant. I què estàs fent el Branwork? Redo, bo. Tu tome esperava que seria el pos un gran geni en les arts, però la veritat és que no va tenir capèxit i la frustració el va portar a veure més del compte. Bàsicament, el que li passa és que el tio convidava a moltes més rondes de les que podia pagar. Era un borrachupremium. Va deixar prenyada, com a mínim, a una serbenta de la primera casa on va anar a fer de professor. Verla. Surre bé, eh? Les pels d'això, el que passa és que el pare intenta col·locar-lo, diversos llocs, però no el vol ningú. I quan comença a treballar alguna banda, el fan fora, el cap de molt poques, molt poques setmanes, l'Emili diu que el cuida, perquè és la seva feina, i la xarla diu que el cuida, perquè és la seva creu. L'an, no és. M'estranya, aquí. Que em patit suvolar, a xarla. Mira, per una vegada diré que aquí es diga'm la xarla. L'an, que era la preferida al branble, perquè s'havien criat junts, patia molt parell i se'l van portar a casa als robins, per donar classes al figre. Ja que es considerava que una dona no podia donar classes a una dola sen. Menys. Menys. Menys està allò, fent d'Institutriu l'an rep una terrible notícia. En William, a mort de còlera, després de visitar una parròquia que estava infectada, un amor que, per tant, queda interromput per sempre. I què passa, mentre això està passant? Doncs cal, el branble aprofita per. Tirar-se la jefe. Això, vas dir que ha vist el que passa a escadura, i dura, i dura, i el principi ofant bastant dissimuladament, però al final ho sap tothom del servei. Ani inclosa. L'an, saps, que és la persona més seriosa i recta de moral del món. I el que passa és que ara anàvem a marxant de casa, al cap de 3 anys morta de vergonya, i ell manté la feina un temps fins que, finalment, peta tot, perquè havia de petar, perquè el marit ho descobreix, i, basicament, el que fa és fotre el for de casa. La misió de la misió era una teia super-rica, molt rica, molt merica que el seu marit, i molt llesta, venia de la família no només rica, sinó a més a més influent culturalment, i que m'havia deixat cultiu, i, per tant, no era feliç amb el seu marit, perquè s'ha borreix com un nostre. I, amb el mariano, el seu borreix, però no tant. I, bueno, és que la ve jove, i la mica més de feina. S'ha dit, somre tot. Quan mor el marit, en Granville, espera que per fi podre està amb la senyora Robinson. Sí, sí. Com l'ha agraduat. Però el marit havia deixat una clausula altestament, per la qual no podria tornar a casa, amb mai més si volia rebre l'arencia i la custòdia dels fills. En Granville, igualment, creu que ho deixarà tot parella. Però no. El que passa i el que és lòstia, que va de la trossal brenuel del tot, és que la senyora Robinson ha consegués que es va algo a la altra. Un baronet amb qui viure uns quants anys fins a tornar a ser cada viuda. Bàsicament, la senyora aquí, i perc a les, i per t'estat us he de dir que s'espera que els vull seguir en una miqueta grans. Però, afinalment, quan envida per segona vegada, en caràlica de la primera fortuna i els que ha tranquil·la i feliç. Això d'estròs amb Granville del tot. Que no pots suportar que ella prefereixi mantenir el seu estàtoc i els seus fills, que no pas tornen fet quites pensat quets. Entre el cor trencat i les frustracions artístiques es va acabar tornant un absolutal col·lic i addicta al Lópí. Les germanes es van volcar cuidar-lo, i l'any i la Charlotte aguanyat dinés per mantenir la família. És a dir, la mire es posa a cuidar-los i un també amb el pare, i l'any la Charlotte es dedica a fer d'homes de la família. Eh? Molt victòria, tot plegat. Va, anem a la millor etapa, la tapa, tot es escribi'm a l'hora mentre en Granville la taja. La Charlotte descobreix uns poemes de l'Emilí, que escrivien secret i convents les seves germanes per publicar un llibre de poes i aplagades. Van accedir, i, però sota, seu donim. Ja que no creien que els lactoses pringués sincera, Seriosament, poetes dones. El volumos va publicar el 1846 i es deia poems "Bikeholder" el és en Actum Bell. Va pagar la publicació del llibre amb la famosa "Arencia de la lletabranuel", que només els hi havia deixat de diners amb elles, però això. El llibre va vendre les cantadors a quantitat de. (cantarol) Dues copies. Però, per sort, les germanes van seguir escrivint. Per tant, en aquesta casa passa que el com, absolutament magick, tenim tres germanes escrivint a l'hora. L'AN va recollir la seva experiència com el Institutriu a Agnes Gray, una revolució, una revelació del precarista a tots d'un Institutriu, dones amb una educació esplèndida, però que no podien excedir cap altre feina. En les cases no es podien relacionar amb els senyors ni amb els criats. També en relat els efectes de descuider l'educació moral dels nens, criticant aquest costum tan englés, dignorar els feis fins que fosin adults. L'Emily Bascuració ens borraix coses, un no-obrú absolutament brutal i apassionada, i tracta de manera magistral, temes que es consideraven pocs adequats per una dona. Com l'alcolisme, la bus, la violència familiar, les passions i refrenables, els amores prohibits, la pèrdua de la fe en deu. L'estructura innovadora i les ambientacions tan pastuoses del llibre van fer de l'Emily Bronter un maravallat, tots els crítics i els lectors. I la xarra no t'escriu al professor, on veiem el seu enamorament per un professor belgat. No sé si us sona. Però mentre estan a l'abra, el bé, d'abra, el que ha de combatir això. Entre altres coses, una nit estava tan absolutament passat de voltes d'opi i del col que va ensenyant la seva habitació, l'aliat amb arda, que decideixen que no pot dormir sol, i a partir d'aquest moment, com si fos un nem petit, que no pot ser un pare. Següent a tapa, a tapa, publicem! Van presentar els llibres amb saudònims masculins, Elis, Courrer i Acton. I a més a més, les 3 amb el mateix cucnom, bel, com havíem fet amb el llibre de poesia, els hait tots només van acceptar Agnes i Sims, Charlotte, Yavors, Vescriure G.I.Nair, i aquesta sí que va ser un égit sonat. Ningú va tenir cap mena d'adopta que aquella obra s'havia escrit per força, per la seva cruesa i intel·ligència. Escindul 3 homes, un home, que fos mai en cap cas, una dona i menys 3 dones. De fet, hi ha un crític bastant divertit del London IV, que va dir de gener que era la personificació d'un alerta, esperit degenerat i indiciplinat, i que el personatge de la gent estava d'esposeir de totes les qualitats atractives i femenines. Una institutriu, recorda el lectó, no és una dona real, si no un pes per la societat, cap dona podria crear un personatge com gener, perquè si fos així, hauria renunciat a la construcció social del seu mateix sexe, publicava, a Ritz, al de desembre de 1848. Com que tot el tema de la recepció les obres és tan interessant. I bueno, també pensem que us volen durmir un hora de 100, li dedicarem un altre capí, tot, valent? No serà avui. De fet, el propi editor, o sigui, no acaba de creure es que fos sin 3 persones, que havien escrit aquests llibres, de fet, o sigui, va quedar molt sorpres quan de cop, el seu despatge, va anar pareixat, 3 noies, vestides de manera molt rural al seu despatge, per a d'o a d'aquestes, per volia dir dues, perquè la Emilie no va voler anar a causar el seu caràcter reservat. Allà això de preservar, si veia entitat, ja li anava bé, i a més a més això del tema aquest de que no volia sortir dels erms, l'editor, el principi, doncs una estreia que el actón i el correr vell, doncs facin aquestes dues noietes, fins que li van ensenyar una carta del propi editor, i a vosaltres va començar creure que eren elles aquestes noies. Però una cosa molt important és com el Patrick Grondis, a dir, el pare de les criatures, va descobrir que les seves filles eren 3 autores d'èxit. Quan es publicen agnès greïs cims, vores coses es va poder mantenir en segret, però quan es publica géner i arrellan s'han desaltres dues, la cosa s'ha sortut una miqueta de mare. Així que la Emilie li deu anar a la xarlo, mira, rei, no, tu que és la gran, et menja ser el marron, i toca explicar-les el pare que es publica tu en llibre. Tot el gratis, sermada valor, i diu que el valor amb entre sopa, penseu que aquest senyor supava sol, perquè mentre eren petips d'allà que els nens feien massa soroll i el molestàvem. Teníem 20 po anys les nens, ja. No passa res, ja, però ell seguia amb l'ocell, un senyor especialet. Agafa, sermada valor entre l'habitació, i diu "Papa, he escrito en llibre". Ah, sí, filla meva? Sí, i m'agradaria que el legisis. Ui, em sembla que això serà massa pel meus ulls. Que no us ha dit, però aquest senyor va no haver de quedar de catarates, perquè estava més secontopó. De una home pare no, que no és humanoscrit, que està publicat. Però estimada, no és pensat, en de despesa que serà això. Segur que serà un frecàs. Qui voldrà comprar aquest llibre? Ningú no et coneix? Ni coneix el teu nom? Però, papa, no crec que sigui un frecàs, i tu tampoc no ho creuràs si em deixes que et deixi un parell de recènges, i que t'expliqui una miqueta més d'aquesta. Total, que la tia sort de l'habitació, i el deixa llegint, i el cap de no es dones el pare, veia es presenta davant de les altres dues i els idiu. Noies, sabeu que la Charlotte es crita un llibre i que està bastant bé. # Fa poc vaig llegir el llibre que va teure estar, no ve. # I això, tot això li explicarà la Charlotte a la Gascal, i ho explicarà la Gascal a la biografia de Charlotte. Que ja us anem parlat? L'an poca abans de morir va publicar la llogatera de Winterfell Hall. El dolent, entre cometes de llibre, era un alcòlic inspirat en l'alcolisme a Suja Armabranwell. Jo us en parlarem més d'aquest llibre perquè li dedicaré en un capítol. Perquè el treball és el victòric. Comença la tapa mort, moren branwell, l'Emily i l'an. El que va ser el llibre és l'opia. El tema és l'opia. El tema és l'opia en una cosa molt accessible. Es sumava poc, espaubaràgia, esbavia i l'irèian l'audanom o esmestegava. En varien les farmàcies i en algunes llibraries a l'herta per animar la gent a escriure. Era una droga que estava al carrer i era molt esequible. Era una droga dels escriptors i els autors que els grans d'admiraven em prenien. Hi ha una dimensió social amb l'alcol. Per tant, ja havia molts alcòlics violents. El tema és que quan es barreja amb l'alcol era una festa. El brano va regevar tot. El portava situacions molt majares. El seu propi bòmit de borracho. El pal no només dormia amb el sinó que l'obligava a dormir a costat. La família no deixava prendre amb l'opiera molt més difícil. El brano va morir de tu barcholòzic. El llibre que es va fer és que la família hauria de ser una família. La gent que es va fer és que la gent no hauria de ser una família. La gent no hauria de ser una família. de la llogatera de Winfell de Fajol. La xargot va declarar la 1.859. El Fajol em sembla poc desitjable de preservar la tria del tema en aquesta obra. És un error i és poc al culat amb el personal gostos idees d'una autora anauja. També han desaparegut totes les cartes del llan i tota la producció poètica que havia fet amb l'Emily. A més, va començar a crear una imatge fals al voltant del llan. Deia que era la menor, o sigui, però només d'adats, sinó també de qualitat literària i de caràcter que pobretta. O sigui, era molt bona anolla, però també era molt poqueta cosa. De gent l'an, la m'ha blan. Va arribar a fer editar els seus poemes canviant literalment el seu significat. Venen una imatge molt més piatosa i el final bleda del llan. Caldint, aquí, imposant una mica de fensor de cop de la xargot, que no tenim clares, quines hens d'intensions de la xargot, amb aquesta rentada de cara de bones nenes victorianes de l'Emily. Hi ha molta gent que creu que va fer per defensar-la de les crítiques i retromanatge de seva memòria en una societat extremament puritana i hipòcrita. Aquí hi ha una part molt important de la lectura que s'ha fet després de la seva obra sobre el d'Emily i que explicaria el comportament de la xargot. Perquè amb l'àncigua, s'ha de saber que hi teníem el rotllo, però amb l'Emily no. L'Emily se la llegit durant molt de temps com una autora cuir, com una autora lesbica, sobretot des de mitjans de segle XX. El que és la lectura que es feia era absolutament esviaixada perquè la gent que era una autora lesbiana o deia per posar de manifest que era una dona poc femenina. Avui en dia ja hem assumit que tingués desit, perquè en tinc això de la teva resoldre amb com es representés la simmateixa o com parlés de simmateixa. El que siguin a d'anim clà és que ella no era una dona d'anaccenciament femenina era una mena de força de renatura. No era una mena de fa. És una força de renatura. I l'únic que volia ella si o si era que la deixéssim amb pau. I es va enfrontar una vegada amb la Charlotte, perquè volia fer publica uns poemes i ella no ho tenia clar, així que és possible que el fet d'estruir o amagar la resta de la producció de l'Emily un cop fos a patissió seva que va la Charlotte. Ella volia i li va dir a la Charlotte en diverses cartes que sí que es conserven to be left alone, que la deixéssim amb pau. Si no es publicava res més que ella no hagués pogut controlar aquesta era la millor manera de conseguir que la deixéssim amb pau. L'Emily de fet és enomenada les fins de la literatura perquè només volia escriure per ella mateixa i li era igual la fama. La Charlotte va deixar que torneixin a dittar fins vosres coses, però va deixar molt clar que la Emily era una noia molt inocent i que no sabia que es feia quan vas escriure fins vosres coses. Primer és que porta a més va fer varies versions contradictòries, però li era igual. Primer va presentar com una criatura i producta dels "EMS" a través de la qual per la valenatura. Això explica perquè la novel·la era tan salvatge i no ha de com la real d'un bruc. Després, però diu que mira, no. Fona molta amor fòsida. La Emily en una mena de transcriptora molt acurada de la vida dels habitants de Jörg, xar. Sabem que la Emily rarament parlàvem la gent del poble. Però, bueno, segons l'any, aixec en Charlotte sabia els costums i les històries familiars i es va limitar a transcriure els "assims". Després, perquè encara hi ha més versions, va transformar la Emily en "U". Una alegoria cristiana és en el Hitler i una representació al pacador. Dos, la receptora passiva d'un do creatiu i, finalment, tres, en un artista visionària. Per tant, aquest do creatiu, m'ho dic entre cometes, el que va dir ella, ha vegades funciona de manera extraña i per si mateixa. Sí que la Emily no era conscient del que havia creat. O un artista visionària, sí. Això sí. En l'últim estic d'acord. Va, va, però parlem un moment de la gent que ha de fer possible que nosaltres llegis i se'm aquestes coses, que són els seus editors, que són les mitves i el newbie. En Ani Alemi les publica el newbie, que era un editor chumbíssim, una. Un perla. Una fa un representat. Una no-representa gent. Bueno, en realitat, una part de dittors, però que són una mena de basures, que circulen pel postus, era un editor chumbíssim que, a vegades, i demanava un avançament als autors per pagar llibre i era un fiera. Imaginau-os que li deien el barrabàs de Morti Mestreit. Absolut, no em dic brutal, et de dir jo. És un baràmilla, fantasia. El teu és que el tio no tornàvem els avançaments i els autors, ni que els llibres funcionessin bé. Que es feia a esto, pagaves un avançament i quan havia recuperat, tornava la pasta, hi ha partir d'aquí, tot bien, i les beneficie d'empar-la al teu. Però aquí no, què tio no? I l'Ani Alemi, els que les va publicar juntes, els hi va demanar 50 lliures, que era un pastón. Sí, perquè us ho una idea, era la normalitat que reviera seva mare quan es va casar la noialitat. El seu donant literal. M'agra tot, l'an va decidir donar-li a ell, la llogatera i no donar-lo al esmet, que era el editor de la Charlotte, que va publicar el gener. El que sí que sabem és que si no arribar a ser pel neuvi, que va decidir que ell es quedava i que deixà el nuto que va res, que tenien publicat la seva germana amb ell, que va controlar i mantenir per tant els textos intactes de l'anirem. I potser no els haurien pogut conservar sense adició quan la Charlotte va començar a fotre a animar a tot. Un altre tap. A tapa Charlotte fa una nova amiga, l'Elisabeth Cascale. Ai, sí. La Charlotte i la Elizabeth es van conèixer la 1850 i es troben moments vitals totalment oposats. La Charlotte acaba publica bilet, que havia tingut una mala collida, i sobretot acabada perdre l'any, l'única a la germana es que li quedava després d'haver perdut el verandgó, i la M.I. S'havia quedat sense cap anima a amiga amb la qual compartia els seus interessos literaris. També eren de caràcters absolutament oposats. La Charlotte era patrulligament tímida, mentre que la Elizabeth era extremament social, hi ha causa de la seva absència germans, sempre està buscant nous amics, així que va ser un match perfecte. Era el que un està buscant el del altre, va trobar amb algú amb qui compartir les inquietuts literàries. Bàsicament, la Charlotte va passar a la casa de Elizabeth, que era molt, molt diferent de casa seva. La Elizabeth sempre tenia les portes obertes a convidats i no paraven entrar i sortigen. La Charlotte ja has augmentat que era molt i molt tímita. Una de les anècdotes més sonades és que quan va venir a visitar la una parenda la via Trics Potter, t'estimem la Sydney Potter. Doncs els Potter en aquell moment era una família molt reavant de mans. És tèr i la Sydney tenia moltes ganes de conèixer la Charlotte Bronte, perquè havia llegit Geneir. Així que quan la Elizabeth va sortir i doncs arrebla la porta, li va dir, "A si si passa que la Charlotte està aquí al menjador amb mi, però quan van entrar, la Charlotte havia desaparegut, perquè estava darrere a les cortines". Tot bé. L'any 1857, dos anys després de la mort de la Charlotte Bronte, l'agraix que el va publicar la seva interessantíssima biografia. Després de la mort de la Charlotte, van sortir molts articles molt poca-curets sobre la seva vida. La Elizabeth va quedar molt xocada la mort de la seva amiga, que va ser amb 38 anys, vull dir que va ser molt jove. I feia temps que volia escriure sobre ella per les seves filles que l'avien conegut en les estades que havia estat a casa. El Patrick Bronte, o sigui el pare, que va acabar vivint, com ja ho he dit, 12 anys, va demanar a la Elizabeth que ha fet una biografia. És sobre la Charlotte. I la tia va dedicar dos anys a escriure-la, es va informar molt bé llegint totes les cartes, o sigui una mica en plan. Cascant, la cassadora de cartes. Va parlar amb tothom que l'havia conegut. Pins i tot va viatjar a Bèlgica. I per això, moltes de les coses que sabem, de les germanes, bronten ben endonades de aquesta biografia. Tot i que és absolutament meravellós, o sigui, gràcies a Elizabeth, no és del tot acurada. Ja que per començar no va conèixer ni a l'any ni a l'Emily. Va, podem parlar de una cosa que m'hi hem de fascinar, i que és molt sorpranint, que és la Charlotte i la mort. Ui, la Charlotte va estimar en passió. Va, rebre, si es proposes de matrimoni i només em va acceptar una. Després de publicar G&AIR, va protegonitzar una cena que sembla a treta de senyissentiment. Quan se'n va anar amb el seu editor, George Smith, ha fet un excursió sols, ui, en carruatge sense caràbina! I ja estava bogement enamorada de ell. Tot i que era molt més jove. I que l'admireva molt intellectualment, va dir. Sembla mentida que la seva generalitat no la partida de la debilitat i l'alciatat per la seva aparència. Crec que donaria tota la seva fama i intelecta per ser bonica. La Charlotte estava molt acompensada per la seva aspecte físic, però tot i això va trencar un munt d'acords. El seu pare contracta un ojo, que aquest no li direm "hot priest". No, gens. El Arthur Belcollins ja quedat que ha d'acaptivat per la intel·ligència a la Charlotte i la de Manama Trimoni, però la Charlotte no la suporta. I el refusa. El seu pare també suposa la unió pel pocs recursos econòmics que té a la Charlotte. La seva amigabilitzabilitat és que el que era superfal·lista és que el seu matrimoni volia el mateix per la seva amiga, la va animar a veure l'Arthur amb més bonsruits. I va utilitzar els seus contactes per millorar la situació econòmica, va convencer el poeta Richard Mock Not Miles, que no és un moment en algun món important, perquè la judesa econòmicament fent possible el matrimoni. A real de la mort de les germanes, la pobre Charlotte la veritat és que havia quedat molt sola i comencen a compartir moltes estones plegats. Poc a poc, es va sentint més en treta parei i, finalment, l'accepta malgrat la posició del pare que es va negar a entregar-la a l'altat. O sigui, va, tia, normal que no el vulgués entregar a l'altat, és que això és molt fort. Un moment, us explico. Aquest tio és merda, ara l'ho diaria tant com jo. El Valnicol sap perfectament que la Charlotte no l'estima, perquè ella li ha dit més d'una vegada i més de dues. Tot el que com que el tio és un puto psicòpata, primer diu que se'n va australia. Va, m'ha jo australia. El que li diu, venga! i el tio diu, "No, mira, és que tinc reuma, i el final em he de quedar, i es decideix a jugar al cuento de la llagrímeta per no marxar i decideix fer-li pen a deixar-lo que és la millor manera de demorar algú. No. I ella se li acaba estuvant al corret però només perquè, en aquell moment, estava com flili de llant a gas amb el seu editor al les mes que li deien de prins a fèdito, perquè el tio era guapo, perquè sí que era guapo. El tio està fritaixant amb el seu editor, que no li feia ni putoques. El que passa és que el senyor Smidt hauria de ser molt clar que no volia estar amb ella i que com a Micsokei, però resta res de res, però la mare d'AresMidt és que aquí hi ha pas que tothom. La mare d'AresMidt, l'aditor, veu que la Charlotte s'està pillant i les pavila perquè es casa un perqués, i la Charlotte despeixà tot el meu. # No te he de fer jo a lo que. # Torna a casa quan se se venta que l'altre s'ha casat i diu, "Mira s'esquem, em caso malbé, els mics." Per tant, només això, si no ve quan escasa en el tio gairebé i, per i veix, mantenir cor respondència amb l'Elen, sim, la seva millor. Això no permet. Això no es permet i que tampoc no veia que al casament des del principi igual que s'ompares que aquí la gàscela, que la va cagar molt, i després ha criticat les seves obres dient que no era prou moral. Al final, puta aquests en secretari, el mentide que et demerta que s'havia fet passava raómòtic per casar-se, és que em cau la puta d'orus. Perdó. No, no, sense perdó. Molt bé. Estic d'acord. Prou. Finalment, i és que aquí veu més fort perquè deixar-lo desmolt per culpa seva. No, és veritat. Serlot gronter, mòr amb 38 anys, al 38, a més de 1855, quan feia pocs més que s'havia casat, i esperava una criatura que ella havia buscat insistentment. I, escreu, que molt probablement va morir d'una cosa que es diu, i, per a més, i gravídica, que, bàsicament, és una complicació de l'envaràs, que fa que les dones embarassades ho omitin tot fins al punt de d'aquest de cadàdes hidratades. Duríssim. Ah! I sense tenir contacte amb els últims mesos, ni amb el seu pare, ni amb les seves amigues, perquè el puto arthorbelnicols no volia. Red flag, amb el trackerador, molt grossa. Et xaquem una red flag en contra de l'Arsor. No ens agrada. Prou. Una cosa que em sembla curiosa és que es fes di com a Saudònim, Correr Bell, i a que veis casada amb el nom de Charlotte Bells. Però, bueno, molt a favor, i més després del que ha explicat la carlota, de què hagi passat a la història amb el seu nom de soltera. Charlotte Bronte. Neu, no, cosa més reposada. Com eren els altres? Físicamente la germana esbronte. Neu, a l'especte de la Emily. Ja té aoria sobre si tenia norexia nerviosa de hagut el seu senyor l'internat. On feien servir, com us hem explicat, la vaga de fam com a metud, posa un metud per aconseguir marxada, que hi pou desesperació. Potser no s'han enmonat a norexia en el moment, sinó desordra alimentari. Sabem que sentia molt. trobar molt a faltar que es segue quan estava l'internat, a més va experimentar la mordera a ser germana, que no va ajudar. L'Emily va fer vaga de fam per moltes coses, però també ho feia per motius religiosos. Tenia un sentiment religiosos, una mica tarrètic, fins al punt que Charlotte va segrestar el seu poem, sense publicarlo, "No Cowards Souls is Mine", perquè parlava de tenir una relació directa amb Déu, i no li va deixar publicar fins que ella no va ser morta. Perquè, però ella, bàsicament, el que creies, que si Jesús havia de passar el fam, com a part de la seva penitencia, això era una de les coses que havien de fer els creïms. Perquè formava part del seu camí que a la bores espiritual. -Ella. De petita, la Emily era molt veia, i era la preferida de tothom, al internat, i també dels professors. I, fins i tot, o sigui, això és molt crip i perquè va arribar a ser culpada injustament, de no haver utilitzat la seva influència sobre els professors per salvar de seva germana als grans. -Wow. -Era una colgera, o sigui, era molt misteriosa, extraña i a més i molt activa. Jo en Gritwood estava obsessionat amb ella, fins i tot abans de publicar, i escrivia tot el que feia, o sigui una mica crip i. Sí, és que tota ella és una força de la natura. Va ser la única germana aquí al pare li van senyar disper amb escopeta. No li van senyar tampoc el gran, el que, sincerament, senyor, bona un tè, és molt bona idea, te d'ha dir. Claríssima, claríssima, mente. Així, que realment, o sigui, d'avies ser bastant impressionant la imatge de la Emily, una noia molt alta i prima amb expressió reservada que anava pel germs entre el veni i la boira, amb l'escopeta i amb voltada d'uns gossos enormes. El llibre de l'Elisabet Gas, que la biografia de la xarra dron, té de finaix en Emily, com una noia alta i de braços llarcs, més desenvolupada que la seva germana gran. No és difícil. Extremament reservada de caràcter. I distingüeixo reserva de timidesa, perquè jo me imagino que la timidesa seria pleia i ens sapés com. Mentre que la reserva és indiferen si es pleia no-no. L'any com la seva germana gran era timida. Emily era reservada. La xarra de mateixa parlant de Emily diu, "La meva germana adorava als herms. Flos més brillants que les roses esclataven en la foscoma és absoluta per ella. Del més llogul braclots, en una llibia pendent, la seva mena en feia en podia fer un paradís. Ella trobava la fosc a soledat moltes i diverses delícies, i no gens menys i més preuada la llibertat. La llibertat que respirava era l'aire que respirava l'Emily, sense ella es moria. El canvi de casa que pel escola i de la seva silenciosa allada propoc restringida i poca artificial forma de vida que, per una disciplina de rutina, malgrat que fos tot a la més tendrada dels patronages, va ser el que no va poder mantenir. La seva naturalesa va demostrar que era massa fort per la seva fortaleza. S'enti a dins del cor que es moriria si no torna a casa, i amb aquesta convicció va obtenir la seva retirada. No és el dia passat 3 mesos de l'escola, i va ser bastants enjavants del experiment d'enviar la altra vegada lluny de casa que es va aventurar. Quan es va posar malalta per culpa del puto bràndu, perquè el cuidava va dir que no volia que seria costezcat meigia, que no volia, literalment, que poïs un inductor apropseu. La xarra et va respectar la seva voluntat, res o menys. Perquè, si bé, no hi va fer ni cap meja, no va tocar cap meja, si va decidir escriure uns quants mejes enviar-nos els símptomes, i aquests van respondre-li amb enli un medicament que l'Emily per això va reforçar a prendre. També cal dir que l'Emily havia vist que tenia tots els síntomes de la tuberculòsia i sabia que en aquell moment de la que hi ja ens era totalment incurable. Quan va morir l'Emily, diguen que mai s'havia vist un taut tan llarg i tan prim. Per tant, amb orts, la mort de l'embronte, l'anestant terrada, Escaraboroc, que és el poble del final d'agnès Grey, com es púren-se't també, perquè por dues vires. Bàsicament, perquè el seu desitj final abans de morir va ser tornador al mar. Van a fins allà amb la xarrot i el seu pare va decidir el últim moment no al companyar-les. La xarrot només iba tornar una sola vegada al cap de 3 anys de la mort del any, i el seu pare va decidir que no hi tornaria mai. Només sabem que era la més jove i que el contrari de les seves germanes era bonica de veritat. Tenia uns cabells castany gruixuts i reenxolats i uns rulls de color blau-lilós, unes selles delicades i foscues, i una pènt de color rosat i blanc, que era el costat del color serós de les seves germanes, semblava que tingués deien color de febre als victorians. La xarrot de definia com a patidora, abnagada, reflexiva i intel·ligent. I subint a la vista com la patita, a la nena de la família, i no des d'un punt de vista tendres, sinó absolutament despectiu. Ah, xarrot. Hem de tenir en compte que la majoria d'informació que tenim de la família i les germanes és a través de la xarrot. No només perquè sobrevuis que és més anys, i per la biografia que ha fet l'estima d'íssima gàstia, sinó perquè també, pràcticament només han conservat textos i cartes que enviava les seves amigues. La xarrot escrivia moltes cartes amb molts detalls. Sí, com si era public, si no els nostres guats. I una mare de deu. I una pof. Sobre tot, excribia molt a la l'Elin Nasi. Les cartes del llant també han desaparegut. Hem xarrot. I les de la l'Elin Nasi era en superpraktiques, amb el qual tampoc em podem treure a gaire info. Una cosa per la mica de la l'Elin Nasi, perquè és una persona que està molt present, era l'amigíssima de la xarrot, era quasi com una quarta germana, estava en totes molt com un desambélla, passava moltes temporades a casa seva, i va dir, si m'haya consegueix, la xarrot era molt rica, perquè era molt callada, però els riures eren encantadors. Però em encanta una carta de l'Elin Nasi, que li diu, mira, si era una temporada que la xarrot estava a casa de la. de la N en l'Elin Nasi, que s'hi treure vols cada uns dies més. Per mi que problema. Molt de mordes germanes. Una cosa que portem tota la zona, intentant postergar que és l'especte de la xarrot. La xarrot era minuscula, jo estic dient jo. Era un metro 45 de minuscolitat. I portava els cabells recollits, com la resta de les dones de l'època, però, basicament, el que li passava, sigui en Rayalmits, una cosa com molt enganxada el cap, una mena de mon i un ràl de rera, el que va escratia era com tenia molt pocs cabells, i li quedaven molt enganxadors el cap, i a més a més portàvem els ullerotes de col·legat bastant serioses, i tenia les dents tortes, com si els hi hagi a si hi hagi llançat, i no hi ha hagut de ser-hi, i no hi ha hagut de ser-hi, i no hi ha hagut de ser-hi, però això no és una explicació. Per què en aquella època el que passava és que les pastilles que els hi donaven per qualsevol merda, com que hi esperen una espirina, portaven Mercuri, que una de les coses que faig que et fa caure les dents, i a més tenia un front per jugar al fronton, a la pilota d'abast que ho escoixen, però era encantadora, li haig de com una nit de troncs, però encantadora. Hi ha moltes coses del seu comportament sense això. A més a més, és que l'heu de fer en t'història. Els victòries tenien una obsessió amb les mitves del cap, i amb aquestes coses, i està van obsessionar amb la frenologia, que és aquesta mena de ciència, que ciència, que estudia la forma del cap. La xerra no era una excepció, i a més a més, com que tenia un front amb vèstia, la filla, amb la filosòbia de fer-me, tot el que diuen que se'n va adorar a un frenòleg amb el seu editor, i es va fer passar per un matrimoni, els fraisers. I el frenòleg va dir que, que a mi s'esfraiser tenia front de poeta. Doncs no va ramar? No. També té a dir que el tema de les seves en aquesta família per mi és una mica aleatori, perquè tenim la diminuta Charlotte. En Branwell, que era molt baixet, o sigui, feia a metro 60. Oye, tampoc tant baixet que ja vaig metre 60, eh? És un senyor. I la Emily, que feia a metro 70. Que per aquella època era molt alta. La Charlotte estava molt complexada pel seu físic. I li vaig explicar la lísia Betgascale que havia estat en desacord amb la seva germana que les protagonistes havien de ser veïnes i fines. I a vegades, obrocometes, us mostraré que una ruina tan normal i baixa, com jo, però que es propots ser tan interessant com qualsevol de les vostres. Jane Eyre, la seva protagonista baixa, i no és veia, i sobretot és extrema'n baixa. I és una cosa que li repetessin en tota l'hibra des de petita moltes vegades que ets molt baixa. Però la Jane Eyre està en posació d'aquí el com molt més important. És atractiva amb una ànima plena. I sap que això la diferència de les ciberribals. Si molt amor que la protagonista no sigui guapíssima hi ha una siluïta perfecta, perquè hi ha que el com molt més valuosa que la veies afimarà l'attractiu d'un caràcter. Sí, sí, però què vas escriure? Què de poc, què no fa tio? No es tanem a cada llibre. Com ja hem dit, van escriure algunes de les obres més de la literatura, tan de novalística com de poesia. Van ser molt creatives amb una estructura narrativa. Agnes Gray, per exemple, troba un monola que en primera persona, amb sals de temps, en moments de complicitat amb electòs en saltant satrosos per no aborrir-los. L'Emily va crear una cosa totalment genial amb aquestes nines russes narratives, amb ambientacions envolvents i unes llenguatge extraordinàries. Un altre cosa, on diferent moltíssim les germans brontes en l'ús de les dades, en l'altreactament temporal entre els seus propis llibres. Si us heu fixat, a si ens borrar les coses, va que el teniu fresquet que us volgui agir més passat. I apareixen dades, és a dir, sabem a qui anem passant a casa perquè ens el diu, explicitament, perquè malgrat que, però malgrat tot això, no ens apareix cap referència fora d'aquest món. En genera un univers tancat i en realitat, la història en majúscules és a dir, el que passa en el món real, que queda absolutament fora d'aquest món que allà gim. En canvi, la Charlotte, com a mínim, sí que inclou alguns elements històrics que ens permet en malgrat no donar dades a les seves obres, i en tui més o menys de quan estem parlant. Ens passa amb gener sobretot, on malgrat que podria semblar que passa a la época de 108020, apareixen moltíssims elements que són clarament de 108030. Com has aclarit? Perquè jo no havia notat aquesta. Hosti, jo sí, ja en cosetes, ja en cosetes. En cosetes del vin, dentro del vin. En el altre de les coses, la Charlotte viu gairebé 10 anys més que la seva germana, és cosa que explica perquè tenim molta més producció d'obres, perquè no estan mortes. I, per exemple, trobem una part de la seva història amb el professor Abillet i un altre part adéprofesor que es publica, posemament per protegir-la. Gràcies, senyor Smith. Per això. Adéu, tots, a vegades som coses bé. Però també tenim sirle i que fa servir per convertir en un personatge a la seva germana Emily. No cal que és molt xunga, perquè ella comença a escriure així, en primera persona, però després, com que es moren totes, ella rellagar-se i a la transforma a una tercera persona. Una altra cosa que passa i que això que sí que passa totes, és que el tema d'aquí va ser a esta presina totes les obres. D'acord, i que per mi Agnes Gray és l'única que no s'obsessiona i idealitza la gent rica. I la prota no acaba casada amb un home rick, sinó que acaben valguda la mateixa classe social. No hi ha queta desigualtat entre personatges, com a gainer i el roigester. El senyor Bronte era un social reformer, però en canvi, a les obres de la xarlo trobo que no es veu tant a aquest rarafons de classes. A cinsborres coses protagonistes en general, són rics, explicances al punt de vista d'una criada. En realitat, Agnes Gray és un llibre sobre la consciència de classe, de manera molt evident. Les institucions era una mena de deses d'estrany, i us ho hem explicat alguna vegada, estaven al mig com el de Jou's, sense tenir estat dos de servei, però tampoc ha estat una família noble. I això l'he deixeu un espai constant, que la facen molt conscient dels privilegis del seu home. Una altra cosa molt important de Agnes Gray és que Agnes Gray és una merabilia. A veure, no hi ha fes 6 potes d'aquí d'altra por fi. És la seva relació amb els animals. Hi ha diverses estudiosos que diuen que l'han tenia un obsession amb els animals i amb la cruoltat més dels animals. La seva família, el seu entorn, deien que era una tia com molt freda, molt submisa, molt callada, però, en canvi, amb els animals tenia una relació de tendresa que superava la relació que teníem als humans. Això ho pot veure Agnes Gray amb les naps, amb algú set, i en alguns moments en els que els nens torturant els usils. És com si necessites defensar els indefensos de la tyrània. Aquest estudiòs que hem fet servir per preparar el pot que es del Sácelan, li diu que això és protofaminisme i, a mi, em sembla que és una molt bona definició. Ho he vist amb ells pot que es estic molt d'acord, però, bueno, tornem. Totes les germanes tenen elements gòtics, però, per mi, o sigui, les històries que realment fan terror són les delant. O sigui, un marit el còlic violè animal tractador que té poder legal i físic sobre teu. Hi ha un tema que és que els fantasmes, els fantasmes que apareixen, sobretot, amb l'Emily, però que passarem totes, a les persegueixen sobretot des de la mort de la mare. L'Emily, sobretot, quan la mare va morir, van deixar l'Emily a l'habitació de la mort de la mare. I ella era molt petita, i no sabia si la viva, si la morta, o si estava dormint. Això, més la magnadera que tenia les nenes, que, bàsicament, creien les fades, influé a l'escriptor de totes, però l'Emily, m'enterei de les fantasmes, mentre que les altres li donen un sentit al món real. La Charlotte, parla de les seves obres, i diu que ella escriu obres "Ria les món de i-mòning", és a dir, tan reals com un dit diuen-se al matí, que és la cosa que s'ha portat al món. És a dir, vas a les de la realitat. Però, la meva pregunta és, això de "Ria les món de i-mòning" funciona amb els grits de. Jain! Jain! Jain! Pues sí. Resulta que en aquella època, igual que hi havia en estaràs de la Fernologia, el que et m'asuraven al cap, hi havia una creança que es deia mes-morism, que era una mena de comunicació entre humans i m'amifors a través de les ones cerebrants, ja vals. Pior victòria en Science. Orient de fons especial, només de ciència victuriana. Me encanta. Neu amb el tema també bastant vertical, que és la influència del Brànguel. En totes les obres de les germanes apareix un personatge que es deixa perdre per la veguda. Trau molt fort que a totes les germanes incluguessin els seus llibres un personatge molt propé a la protagonista que acabés malament per culpa a l'excèrde de l'àdicció, l'alcol. I tots els trijes i de l'oca provocava la gent del seu voltant, com en Brànguel. A Jainer, tenim el Joan Red, el seu cosí, que acaba portant una idea super disoluta i el col·litzat perdut, a sinsborres coses de la Emilie Tannim Lershow. Hi ha en blanc tenim primer un esbós amb el marit de la Rosalía Agnes Grey i després ho desenvolupa més la lloguatera de Winterfell Hall. Es poden contributar per a l'altra banda de Professor I Villets, amb aquell professor que parla abans en Mr. Hager, que és el professor Belga. El pensionat o les nens està a manera de la seva dona, i ella anava teòricament a fer-hi classes de tan entant. Ell els demana que el dia es criquin cartes i miten els autors, altres autors que ell es coneguin. I la xarota és l'únic que us segueix fent temps després. Aquestes cartes es troben i es publicen molts i molts i molts anys després, perquè la dona del Hager, que va hi aperlita la senyora, les guarda i les cus per tenir-les totes juntes, i passen de generació en generació de la família, per el valor que poden tenir, per si de cas. Ell, les mantén segrets en totes la seva vida, va hi aputa, eh? També? No, no, no, no, vull, però guardo les cartes. I vas ensenyar a la gàstia que quan ella visita, la xarota, quan ella visita després de la mort de la xarota. Quan ella es viva, no es publica de professor, perquè la gàstia, el seu editor, decideixen protegir la xarota més del que ella era capaç de saber mai de la seva vida. A les cartes del Hager es pot trobar de tan entant, i això es va descobrir fa 4 anys, que els punts, el signe de puntuació, no eren punts sinó cores són citos. Bàsicament, el que passa és que anar aixar-lo, t'hauria fet això. # T'entén ni que no es curpa a mi, # el que te critica, # no falaro, # si ca perdon que te salpiquin. I el seu editor la va obligar a fer això. # Clar que en males al fàu, # classi al fàu, Una cosa, ens donarà temps, però hauríem de seguir, podem comparar, els 3 arois, el Hitler i el Registeri, el western. Blanca, moment. Mira la llaigia. Aquesta gent vol anar a sopar, no tenim temps. Harem de fer un especial "Frivel Gays". Vinga, el feminisme, seguint amb això, en les obres de la germana esbron tem. En les de la xarla Tilan, o sigui, jo crec que és bastant evident perquè tenen directament statements i declaracions dels propis personatges, l'Emily potser no és tan clara, però ens parla moltíssim del challenge que vol dir seu na dona i dels previl·ligis que tenen els homes per sempre fet de fer-ho. I també, de com pot ser, tot més fàcil i sensí, quan triés a ser femenina. Ho veiem i de totes les pressions de gènere, com per exemple, en tota l'història amb la Catherine, també tota l'història de l'Isabel, de com pot tenir-te tota la vida, la merda per enamorar-te d'una persona equivocada i aquest totes els drets legals sobre teu. Varia una cosa molt especial a la gener, i és que la xarla escriu quan escasen i diu la gener "I'm a great him". És a dir, no ens criu! amb va fer la seva muller, com escriuien moltes altres, no escriu ens hem casat, no escriu, s'ha casat amb mi. No. Jo, Jane, he decidit fer-lo al meu marit. Això és important, perquè ella sigui el subjecte actiu de la frase, i el roig ester sigui el subjecte passiu, és un canvi de paradigma importantíssim, sobretot en un cas de matrimoni o les dones recordem, per d'hi han estatus cognom i de tot en favor dels seus marits. I aquest contrast és realment revolucionari. Diu. Què m'apres de vull? Bueno, hem apres moltes coses perquè això has estat puto a terme, però us intentarem resumir en 5 punts. #1. Que pot ser la senaitat no genètica, però d'aquestes 3 no és normal. #2. Que si en ràmbl s'ha casat, que he atet probablement hauria mtingut molta més producció literària. #3. Que quan van escriure algunes de les obres més importants de l'estere de la literatura, com Jane Eyre, Agnes Gray, Sins porres coses, la lligatera de Winterfair Hall i una producció poètica esplèndida. #4. Que malgrat que escrivien de manera diferent, totes 3 comparteixen una visió de classe, feminista i revolucionària, explicant-les de perspectives molt diferents. I mira, o sigui, el 5 és una invitació, que és que la vida aquesta família dona per molts pot cas i que els farem tots perquè tractem tot el que és la vida victoriana. #2. # Se vol que això ja està, # qui va a inclusió, # qui no va a dir. # Bueno, va, eh. # que ho pensats. # No, no, no, no, tres sí. # # Arriba l'hora de que us tornem a convocar, o què? Sí, va, né? Sí. Doncs estimades, estimades, us esparem el dia 22 de febrer aquí el joc. I ho farem per parlar de la badia, no sé, en què? Un moment. Aquesta setmana ha entrat a la llista els més bannos de Catalunya. Això és un mirat, la JN Austen, en testiment, des d'aquí. El tanguetà, el tanguetà, si no ho poden fer. JN, o sigui, a més, és la primera obra de JN Austen, i és la més gambera, i o sigui, fa una paròdia de la literatura gòtica impressionant. I, precisament, per això, altres cot del plupé pot cas serà negragòtic. (música) Per ser, per ser, abans de verchar. No voldria m'acabar sense donar les gràcies a tota la gent que ha fet possible que això passeix avui. Primer de tot, moltíssimes gràcies al joc, per acollir-nos a grancar-les. Carles Garcia ha huit el revés per fer mags, els botonets i tenir una paciència, paciència, paciència, infinitat amb nosaltres. A la l'allà serveu d'oposar les paguetes als separadors. A les filles europees, per seguir-nos juli a guilar, per la cinto inocial. I ara es vau passar d'inocles que ens els fa als separadors i per aquesta cinta final que esteu sentint o no, no és teu sentint perquè no sé què estem dient. I a d'un altre, gràcies! (música) #