Punkis Decimonòniques | 02x03 | Les confessions del senyor Harrison

Estàs escoltant un pot que es produït per Joc Barcelona. Ens trobaràs al carrer Mallorca 275. Restaurant, cuc de l'aria i factoria cultural. # Un quís de simonònices. Un pot que es de dames victorien, està el segle XX. Comença el capítol dedicat a les confessions del senyor Harryson, de Lísabet Gaskel. És un lloc que és un lloc que és de dames victorien. És un lloc que és de dames victorien. Fem novel·les de terror, com per exemple, el trasllat de la VM, que la deia així totes, fent novel·les social, com Ruth, o a sobregafa la novel·les social i apagéis la millor història de NMI Tullóvers, amb NorteSut. Fem biografies, també, com per exemple, la nostra estimació a Charlotte Bronte, i quan la tia de sidèix, com una història cómica, gut feeling, sense caure en reca rinplo, divertidíssima, també, sencer, com veus sabeu, totes les que us heu llegit, a arribar a l'iciós del que us parlarem avui. Ens ho dic hem una mica. El Elizabeth Gaskel va néixer el 1810 i es va casar amb 22 anys, amb el Rectò Gaskel, amb qui es va trasllada amb Manchester. El Elizabeth Gaskel era molt feliç en el seu matrimoni. I de fet, va per taña, va en peña, perdó, va en peña a la seva amiga Charlotte Bronte, a què es casés? Era partidari al matrimoni per amor, entre caràcter similars, i sobretot vas atener el motó respecta i la valoració de la dona. I el matrimoni per amor vol dir això, eh? I només això. Matrimoni per amor, no entés com a única sortida per no morir de ganen el cas de les dones. Cranfor està en contra de la Tret Wife, dels neo-rances i de l'antifaminisme. Ara que està tornant tant aquestes tendències, la idealitzar la vida de l'ama de casa obvien totes les privacions d'adrets i vertats fenomen tales que suposova per la dona. Jo, obviamente, també, el que passaven amb aquelles dones que no es casaven, l'extrema dreta no pot ser. Mai bucòlica. Per això, senyors, ignorant les escritures victorienes i m'estanint les dien que eren cursis perquè les seves protagonistes són dones, no és la jotei que us penseu. Perquè l'Iza Betgasker ja ens parla d'això. I ara mateix tenim un problema en un dia a la tic toc, amb vídeos de milions de visualitzacions de noies, de bitcic anys, fent de novia floreiro. I això és molt perillós. Assumiu, amigues, cal que voleu, és no treballar. Perquè treballar és una puta merda si treballes d'alguna cosa que no t'agrada i si treballes d'alguna cosa que t'agrada, també. I això no té res a veure amb el fet de ser una mantinguda sense accesa la teva pròpia economia i ha un pasat de perdre els teus drets. Amiga, tol que vols, és ser rica, no un "American Housewife". # Que se se que no es culpa ser millonari. # (música) "El Iza Betgasker era fia d'un rebarent de l'esglésion unitària. I es va casar amb el senyor Gasker que també era un rebarent de l'esglésion unitària. Però, a veure, m'ho menys. Això és important. Doncs això és molt important. Perquè fins que vam poder apareix els partits polítics més d'esquerra, l'esglésion unitària era que irra a una societat més justa per a les clases treballadores. Creien molt en l'educació com a aina de senzosials. També, també, important per les dones. Així, que a l'Iza Betg va poder rebre una bona educació. I li va haver una de d'una, també, una bona educació a les seves quatre filles. Quan l'Iza Betgtenia 13 mesos, va morir de seva mare. El pare, bàsicament, no sabia què he fet amb ella. I va ser la germana de la seva mare que es va fer carreg de ella, com ja ho vam explicar al capidó de dictat cràmfort, i ho va fer al delicios poble de Nootsport. Va tenir una infància molt tendra a un poble pràcticament només habitat per dones com a biquet pod cas. Ella n'era conscient que el món victòria de la seva infantesa estava punt de desaparèixer i va començar a escriure sobre aquest tema primer en un article que es deia de la General Nation in England. # I don't know the end of the day, I don't know the end of the day, the sky, the end of the day. El flashback va aigbar i va aigender que es t'agançó una mica més i plora molt port. Va seguir amb les compassions dels senyor Harry, i més endavant amb cràmfort. Ho vi que, per tant, aquesta història en un moment anterior al contemporània el que vivia. El senyor Harry són arribant carruatge i no em ferrocarril perquè encara no l'havien construït. O, a referèixer, el cirurgia real, estiràs l'Icú, perquè va morir 10 anys abans que es publicues el llibre. Una cosa que crec que fa molt bé l'Elisabet Gaskel és per la amb nostalgia d'un món de la seva infantesa, però no per això presentar-lo com un paradís, a diferència d'altres autors, per exemple amb l'Antiquimperia Ostronga, com quin? Fasis parlar, Gaskel, ho fan un Toy i Roni, qui desenfadat, entre Abro-Mabromant. Ens exposar les normes absurdament estrictes a les coses veient-se'n les dones. La desigualtat de drets, la impossibilitat de rebre una bona educació, la impossibilitat de dutre una feina amb la que guanyar-se la vida de manera independent. Sí, crec que aconseguir una cosa molt complicada. I més, en aquella època, que escolar un discurs feminista sense ser com un seguda com la feminista aixà fa guitarros. Sí, sí, però què vas escriure? Per a un tarda, rigor. Quantes de vosaltres veu llegit al llibre? Avui, acharem mans, per favor. Bueno. Bueno. Estem prou contentes. Deixeu que us digui que si avui no ho feien els deures i no us ho llegit al llibre, és que sou una miqueta dropus. Perquè això es deixeu amb una tarda tonta de disapta i els que els veu llegit ho sabeu. Confirmem? Confirmem. Bé, m'agrada. Hem de dir-vos que ens feia molta il·lusió fer les confessions perquè és un llibre bastant de ram a fri. Vull dir, després d'aquelles donetes, que ja vam plorar un nostru, i abans del que vindrà el més que havien de saber que no ho sabeu, però ja volen plorar el nostru. Ens veieu una mica de falta respirar i tornar una història de amor i d'humor com aquesta. He de dir també que em feia molta il·lusió perquè és un llibre que reina i tan català que s'ha publicat per primera vegada del clopictòria i amb una traducció excepcional de Joaquim Mayafre. Si ja està, perdó, havia de fer una mica de perda. Bueno, animaliu. "Originitat narrativa de les confessions del senyor Harryson". Si comença una història onja, som al final, que està feliçment casat, ens treu l'enciatat de saber què passarà al final. Per tant, podem anar gaudint de tot el camí. Tota la història és exposada com un relat a la bona del foc, unes confessions, confidències entre amics, que fan que ràpidament sentim simpatia pel protagonista i interès per la seva història. Com si el final estractés d'un veia mig nostre? Estructuralment això és superimportant, perquè el que ens presenta en realitat és una construcció de relats circular. Però que més a més ens avisa. Diu-m'hi, al final és aquest, però la farem un flashback, i a tornar a portar fins aquí. A l'hora això és molt important perquè ens marca el del relat. És una història que està pensada per ser explicada. Cosa que demana un ritme que anirem veient allà de tota la novel·la. Diu-la, l'hí se veit, diu això és un oconvers entre amics, no? Pots que es noti. De la mateixa manera, que ho vam notar amb gran fort per com estava escrit per publicar en facicles i amb capítols autogumplusius, aquí les expliquen una història laborada al foc. I ens passejarà per ella com li donarà la gana, cliffhanger, assegurat inclós, i alerta en primera persona que això passa molt poc esbagades en una novel·la victòria. Bueno, ens posem en situació. Tenim el Wilhelm Harrison, que és a casa seva i els seus amicsials, li demana que li expliquin ara que la seva dona està posant en l'endormi, com va conèixer-la. De l'isabet d'aquí ja en d'estar visant, això serà un llibre de xefardaries. # I am a heros i a la mella. # And who am I? # That's the secret I'll ever tell. # You know you love me. # And I know XO. # God's not all that. Bueno, perdoneu, eh? És que va viant de feina. Em seria molta famíixa. No, això em poso molt bé, ara mateix. Bueno, el primer que sabem de nostre protagonista, el senyor Harrison, és que li han fet una oferta de feina inextremis que el fan anàvem a marxar a Seilan, que és don torno al seu amic, que li haurà explicant la seva història de amor. I quan anà a fer demets en una zona rural, fent de ajudant del metge que hi ha, que és amic de la família. I que es vols oivar en algun moment, completament legítim. I quan arriba es troba cal, seu saucimentor. No el deixa passar a casa seva. L'envia a una mena de pensió. I que molta gent li envia recors i tots són molt amables sense haver-lo vist encara. Ens diuen, entre cometes, descobriu una data estadística curiosa, però sí que de cada sis caps de família d'una certa posició, que són dones. A Sant Jojarri són enataparà un lloc totalment oposat d'on ve. D'estudia medicina a la ciutat l'ondres, o sigui, amb totes les joves, amb totes les senyores. L'agafa que el comença a ja és del principi amb un nomor finíssim que és molt seu. Com, per exemple, la confusió entre els deus apollos i escollàpis, o ens deixen a perles, com, per exemple, quan hi estan fotent una xapa espectacular, diu, "No m'havia donat que m'entinguéssim una conversa, perquè diria que per això calen dues persones". Bum! A Sant Jojarri són ràpidament entre el rei o no el coles per tant el poble, i el segon capítol ja haversat totalment les seves dinàmiques amb molt d'on morts. Ens diu. Com és que el senyor Jat no havien vingut a preguntar per la meva salutar d'avans al vespre, com és costumant aquests indrets? Ambatxant-t'hi, una mica ofès, francament. Ah, és que les aparències tota l'estona. El senyor Morgan ens diu la Gascel, és un figurí, i és un obce és per cada bé. És un obce és per cada ben, en realitat? Sí, i no. I això té una dimensió social que és importantíssima, alerta a torre. El nostre senyor Harry són en Will, igual que el senyor Morgan, son el que avui en dia, endiríem mejes de família. I que en ingress es diu en G.P. General Practitioner. Això és clau per entendre que a l'època victòria no hi havia gaire diferència entre un cirurgia que era en uns albaixes, bàsicament, una potacari, és a dir, els dents en forma seutics, i un general practitioner. De fet, eren aquests els que hi feien la feina bruta, eren els que hi visitaven els pacients, els que tenien contacte, els que els cuidaven, els curaven, i fins i tot tenien els parts. Però no eren dubtors, sinó una mena del que avui em diria, el podíem entendre com a informeza a minfules. I estic dient informeza a minfules sense pretendre el que avui enterem com a informeza, sinó per en seu, ho hau posat el cable a imatge d'infermera com a senyor Harry, que té en a pacients de la senyora a la segona primera guerra mundial, és a dir que no t'ha de ferides com a normal. Tipo, d'Altena, avi. Exacte, sí. Això és important perquè quan busquem, què estava cobrant? En general, en aquest temps, veurem que, basicament, eren uns precaris com nosaltres, i que, en canvi, el salari que el morgan diu, "Faleix el Harryson" és molt elevat per la posició que l'esteu farin. Això és vèstia, perquè a les universitats britàniques no es va començar a considerar que els GPs eren metges fins a 1880, és a dir, 30 anys més tard de la publicació d'aquell llibre. Errellaven també la dimensió de categoria professional que intentava trobar el morgan tota l'estona. Una cosa que es passava el GPs, que com que cuidaven, la seva feina era vista com a feina femenina. I per aquest motiu, el morgan intenta constantment posar distància entre els pacients, no deixar-nos entre casa seva, i atendràs en una sala part com també li recomano que faci el senyor Harryson. També aquí es posa de manifestes dues maneres diferents d'entendre la ciència, la ciència, que és una cosa que anirem veient a més a més el llarg de tota l'libre, quan discuteixen sobre un tractament o altre, perquè un i a altre hi ha una generació diferent i una manera diferent d'entendre la medicina, en Will, Creu i la Naduca, tant la ciència, i en morgan, sobretot, pensen al van estar, que hagué espiritual dels pacients. O sigui, una cosa que perdon està guió, és que l'Escuérfapoc, elisabet Casca era amigada d'Arwin. Sí, per tant, la ciència és la cuilla. Bueno, seguim, seguim. En una de les nostres cerces pel tipi internet, hem de escover-te un article acholíssim, don bé tot una part de les coses explicats fins ara, d'una professora universitària de Carolina del Sud, que es diu "Mere i Fitzwilliam", que explica que una de les coses que passaven per què fas, és que tenien molta competència desllallal. És a dir, que hi havia gent sobretot dones d'aquí a Semitjana i vaixar que tenien els del seu voltant, que no podien pagar un general practicament, que no podien pagar un metge. Això, la gàstia que ens ho posa de manifest amb les solucions màgiques de la senyora Raus. Sempre la caga, sempre diuen-ho, que no és, i es pensa que les malalties importants són banals, i la inversa. Però és una mostra del introjisme laboral que patien els mejes de l'època, i per tal de distingir-se, i de fer-se veure entre altres coses, es vestien de negre. I d'aquí bé, i per això s'explicar, la branca del morgan al jarris són per com va vestir el primer dia. Però bueno, us hem promès una història de mor. Com va conèixer la seva dona? Doncs la primera troba d'amb la Sophie, blanca, les poiler, por favor. I jo sabia, bueno, és igual. La primera troba d'amb la Sophie és encantadora. La conèix, com va anar a la rectoria, i el senyor Jarris són queda maravella també, i amb la seva casa, ens diu. Vaig quedar sola la càmbra, es vella tan acollidora, que em va fer copsat tot l'encís de la paraula llar. El més curios és que ella no està cuinant o cuzin, sinó que la primera vegada que veu la Sophie estan sanyant el seu germà. Això és una declaració de principis. Hola, Meri Wallstowncraft, que tal. Els gàscals, jo us hem dit que eren de l'esglissió unitària, tres vegades. I creien que la classe treballadora podia prosperar gràcies a l'educació, ella mateixa, educava les seves filles, i feia a professora també a una escola per noies proletàries. Una cosa que m'hi va matar en la primera lectura és com escriu en Sophie. Tinc un problema molt greu amb això. És la meva obsessió d'aquest mes. Escriu en Sophie, "S.O.P.A.C.I.G". Jo, tota la vida del senyor, i de fet, no tinc clar com ho he escrit a la resta del guió, hauria escrit Sophie, és a dir, "S.O.P.A.C.I.E". Però es veu que no? Us pots anar a la tuntada, però en aquest pot que ens encanta compartir les tuntaries que trobem al dip internet i les nostre obsessions, i em vaig passar molt a la buscar la parqueta, perquè escriu així, però es veu així. No és banal. Jo em pensava que Sophie era el diminutiu de Sofia, i el tema és que abans es feia servir Sophie com una variacia de Sofia. Però que pronunciaven la E, com si fos una boca al neutra. És a dir que deien, "S.O.P.A.C.I.E". D'acord? No he dit "S.O.P.A.C.I.E". Sembla que és molt el que he entrat. El que sí que sabem és que l'època de la gàstia era un nom que havia perdut popularitat, entre altres coses, perquè com que la gent no sabia com escriu-la, no se sabia quantes ni havien, i a l'hora de fer el recomptes feien un les feia de la Vicha Olig. És que clar, és que m'he liat. És que una cosa, per. En qualsevol moment, ara estem donant explicacions que els hi volien compartir les nostres obesacions, és com el pot que es va de això. Sí, perquè el que és molt és. Ja, perdó, perdó. Bueno, també. Els inúales tenim obesacions per la gàstia. Bueno. Una altra obesió que és les escenes cuillin pèrres. Sí. Què passa amb les escenes cuillin pèrres? Perquè, en sorti sud, que és posterior, tenim una escena moral príncipe quan la prota ha tornat a casa seva o sigui al sud, a la rectoria, i bé, una mica l'ondres, no? I el pare també recto, recomanat que vagi a cuillir pèrres al jardí i l'amic, la campanya, per ajudar-se, la ajudar-la i salir de clar. I bé, tenim una obsessió per les pèrres en general, perquè també apareixen repetidament en sorti sud i també apareixen a rost, que va dir que una cosa valia que la veritat de fruites en la terra no és com una idea ràbia, no? Però surten moltes més pèrres que no pomes, per exemple. No sé. Aquí tenim una altra escena, que és absolutament deliciosa, tors a dir, "cullin pèrres", el recto, el pare de la sofi, li demana que vagi a cuillir pèrres al jardí, com que no arriba a les pèrres, a senyor Harry són sur a ajudar-la. I li sap greu haver estat tan dirigint i ràpid, ja que ara abren de tornar a entrar amb tots, i el que volia era sortir-se a jambella. Jo crec que ens ha quedat clar, que ara li s'ha vist llagada quan les pèrres i l'ha vist a menjar el cop les pomes. No sé quantes vegades, he dit pèrres en un nostre cas. Sí, mai ho heu dit, es veu. Mai la vida més tibtera, no? Pèrres, pèrres. No és una part de la gent que no ha dit que sigui una part de la gent que no ha dit que sigui una part de la gent que no ha dit que sigui una part de la gent La gent que es va fer és que a la intérdica de la gent que es va fer. Quan veig una pòbla, tenim, per exemple, la Germana estom quins són. Quan el seu pare, la Germana gran es troba una situació panosa. S'ha de fer correcte a la patita a base de moltes privacions. I també tenim el senyor Rous. El senyor Rous és un va parar el nostre estimat, senyor Jarlson. El tenim a casa i a la Mabla, senyor Morgan, que ajuda a ordenar la llibraria. Ens deu. Em va donar una carabera per posar el cap de món de la llibraria. A maquinament ha de metgeet si no tens una carabera xulíssima. Hi ha unes mòs llibres de medicina, ocuparien els jox més visibles. I els de senyor Etaos, tenen viquens i t'acarai. Es va col·locar el senyor Morgan personalment una mica es ordenats. Recordem que la història està situada abans en el temps. I els de senyor Morgan es va parlar amb les coses de noies que han acabat sent troncals. Les coses sèries s'avien de posar en poesia o en teatre, però no en novel·les. I un professional liberal, el comè, i no més a satch o a Shakespeare. El senyor Morgan es va parlar de la importància de cada ve i de la part social de la feina. Això sí, veiem que té un cor molt gran i que realment se presiem moltíssima. El senyor Morgan fa les visites que estan més joig perquè pugui assistir el senyor Harrison. Perquè considera que això és bo per el seu prestigi i sobretot per la seva carrera. Si aquest llibre els dioles confessions és no només perquè és una confesió, una explicació que el durella, sinó també perquè és una confesió de totes les coses que van sortir malament, fins que el senyor Harrison va aconseguir que es va donar. Jo crec que això comença a ser-nos fàcil d'imaginar quan un cop ha començat el pígnic i la cara que són es comença a comportar com una fleuma que bona nira la història. Perquè això no deixa de ser un joc dels disparats, una novel·la de la xafardaries o en resum una comedia dels errors. En resum, el pígnic tindria la sofi fent el bé, així com en general de la vida, el Walter sin municim, perquè no hi ha d'invismo, no el món. La cara no ha de fer el pressa i la Gemima, o Gemma, que vas dir, en fa tanta raó. Ja m'ha dit. Ja m'ha dit. Ja m'ha dit. És terròrífic. Fem un drama cada vegada que veu que se'n mare intenta parallar-la amb el mig. El senyor Harryson és una morta persona i, per tant, en què creia el que es fixa més de la sopidre en el pígnic aquest? Doncs en la seva bondat i la seva manca de guisma. Com durant el pígnic, entre cometes, va junyar a tothom a sentir-se comuda i pensant en tothom menja nella. Puedem parlar de l'upesa d'eta, que és la senyora Caroline, Somí. La Caroline és un personatge profundament irritant. Molt irritant. Molt irritant. No és només perquè és una bleda, sinó perquè és una pàmfila malament. Si pot ser tuveta, però així de tot no. Mal, és a dir, a mi em recordava una miqueta, recordeu-les pretendentes de la formació de la marqueta, de la França Escotsom Bernet. Temporada-ho, capito al cinc. Gràcies. Que n'hi ha una que intenta seduir el marquès amb garantaries tota l'estona, a mi em fot del revis. Si em posa violenta. Carles, no. No només perquè és passada, sinó com és passada. O sigui, demana les salts, diu que només de sentir-hi com ho deia assegurar ser senyor carriçons amb bé. No deixa respirar, pobra no, i us siguis terminat, avisat. Sabem que l'Izávedga-Eskel era l'actora i de fet, li encantava Ginausten. La nada al pígnic a les confessions i l'excusió de Mansfield Park, per mi són dos proves que iràbé socials, del que era una excursió al segle XIX a la Terra. I la veritat, que es passa. O sigui, passa una mica al mateix que ara quan fa una excursió amb a Microconoguts. No ha canviat gens, tot i que gràcies a Déu, ja no anem amb calessa. Bó, doncs no sé si és massa millor la renfé. Però, Epp, important, no tothom pot anar a excursió. La senyora Rose, la viuda de la Cusa Perleta Vans, segons les convencions socials no pot fer vida social. Sí, què més volien? Entenrar la dona amb vida? Un cop a traspassat al marit? Sí, un temps de dol, evidentment, és absolutament necessari i a més cadascú el porta com bonament pot. Però, per a primer, contacte alegre amb persones que atreguin del teu dolor, sobretot, quan és el que et ve d'agrús, em sembla molt crouer. Elisabet Casquél no era gens fan de les convencions victòries absurdes i ella m'ateixa se la saltava molt sovint. I ella més a més em detenint com t'acotenia molt complicat perquè era l'esposa d'un ractó i, per tant, les crutaven molt més el seu comportament. I feia coses absolutament escandaloses, com, per exemple, cuidar el seu jardí sense cofien. Tu que el pià no hi veiem les seves filles, per la de Walter, escolt on hi humenge, escàndalo! # Escàndalo, és un escàndalo. # Escàndalo, es que. # A tot això veiem, des del principi, l'encantadora Sophie, molt unida amb el seu germà, en Walter. Primer ens el presenten amb ol, en salut. Però ja a tota l'escursió veiem que la Sophie està patint una mica parell i que la mainadera hi havia dit que no volia que n'és. Jo crec que podem convenir que Walter és una muna de nen i que és impossible no de fer-la garinyo. Sí, no hi ha manera humana. I el pobre agafa difteria a l'escursió. Una infeció. Una infecció aguda causada per un bacteri que pot afectar les amic de les. La farinja, la darrinja i les mucoses. Evidentment, he hagut de buscar aquesta definició a la catedsel·lut perquè afortunadament és una malaltia pràcticament erradicada gràcies a la vacunació. Però durant segles havia fetes 3, sobretot, entre els nens. Per desesperacions, pares que veien com els seus fissants morien en poques hores. Si hem marxit d'aquell d'aquí nou o entès, us ho dic jo, va conèmnos cony. I està. Gràcies. I el pobre Walter acaba morint amb resos de la Sophie. Siguir ella hagi etmers d'una vegada al llibre i cada vegada he plurat moltíssim. El tema de la mortalitat infantil en aquella època era extremament comú per desgràcia. La propia Elizabeth havia perdut el Sophie que era un nen per causa de la febre escarlatina. Va entrar en un estat de tristesa molt profund i va ser el seu marit que li va proposar que es crigués per en sortir-se'n. És fora amb quina pendresa està explicada aquestes de vaniment tan trist de la seva vida. Per mi és magistral com la gàstia que el combina el drama i la comedia en un sol llibre d'una manera tan equilibrada, tan rodona. El senyor Harry són esmeja, per tant està acostumat a veure que és els complicats, però ara ja no està l'ondres entre persones anònimes, ara d'entendre algú, aquellitè afecta, i que sobre és un nen, un nen amb què ha creat un vincle i amb qui feia poques hores estava jugant. Us hi hagi això una part. Si et estimon i de això atrenca el cor, perquè es reflecteix a les cares d'uns que són massa petits per rebre el console de la fe o les promeses de la religió. El val tera està abressat el coï de la sofi com si ella, fins a les esers del seu onge de la guarda, el poque salva de la terrible hambre de la mort. Pille gallina, reita o ella, he de dir. Sí, el tema és que quan coneixés a la gent de com no és tan fàcil, perquè ja no són un número, no? I la sofi, de nostra dolça i engelicar el sofi, té sobre les esquenes la culpa, és ella que ha volgut dur-lo a l'escursió on s'ha posat malalt. Tots plenen la mort de l'infant, i fins i tot, el sempre correcte i amant de les formes i aparències senyor Morgan sense trenca davant de la mort d'una criatura inocent. Quan desprest de una temporada d'ol, tornen a reprendre la vida social, la senyora rauz per fi decideix atendre la reunió que ha preparat de senyora e'estomkinson. Que, basicament, consisteix en alerta, prendre el té i jugar a una mena de jocs dels d'estos barats. Una fi, estàbamo. Farra! Si ara la creem, no és el du. Una bamo, tot, festa boja. Ens hem de imaginar que jo s'acaba de acabar la universitat, entra un món de senyora d'encofia, com a "garlo de la mateixa". Hem de tenir en compte que el que fa a la casc és molt trancador, o sigui, crec que és trancador a dia de vull. En general la vellesa, moltes vegades està maltractada, però si es sobre, són de les grans, solteres i pobres, encara pitjor. Molta gent encara a dia de vull s'enriu de les tietes. Ella, en canvi, està agraïda. Aquestes dones que l'han creat, i sense renunciar a la comunicitat d'algones de les seves coses absurdes que poden arribar a fer, que són molt absurdes, ens mostra com de precària és la seva situació, i soltiquines normes tan extremament, estrictes i absurdes es troben submeses. Això, evidentment, amb la vida universitària de postes, jocs de cartes, brotxeres de cerveza, una festa, un de cop, només es vegui temps. Però recordem que les dones tenien moltes vegades batat al consum del col més enllà d'afectes medicinals. Per exemple, la germana és bronte, mai van t'estradar al col, mentre la sugerma s'embrou a xava cada vespre. Bueno, igual era per això. Tot això ens es presenta el Jack Marshallen, un anticompany de universitat. I la escrae no és una situació super incòmode com quan es presenta algú de nou vida anterior, i esposa explicar coses absolutament fora de lloc. Perquè ens explica, per exemple, que fa un any vena para al calabós per haver pagat a un home, i totes es queden super escandalitzades, perquè el senyor Harry són. Prostimades. no patiu. No és preocupeu, perquè el senyor Harry són. és un exemple perfecte de la firma al gaire. I evidentment va ser per defensar unes garrades. Aquí un idiota havia trencat la seva crosa només pel gust de fer mal. I li va donar un cop que, bueno, les coses van convolicant. El pitjor és que per riure el Jack li explica a la Carolina, recordeu que és una bleda, que el senyor Harry són estar enamorat. Ja, amigues. Amb bolica que fa fort. I ara ja no hi ha matat fortíssim, perquè és llegir-lo i saber que es li ara. És el que el veus veni. Jo el veig, només de voler dir que calia la cara per si de cas. I ja sabeu com funciona l'escola, en aquest poble. El drama de la lida del calabós s'ha acabat compartint en 3 mesos de presó. I moltes pàgines més tard en un any a la presó. Si això és molt sintomàtic, el que he passat ha de després. Perquè, clar, més dins i no hauria de ser nomorat de ella. És que clar, bueno, és que és un costumogor. És un costumogor, és això. I si jove no té cap interès en que el senyor Harry es fixin ella. De fet, li molesta només la idea. I l'incumedan moltíssim als comentaris de la seva madreestra intentant d'aquí a G.P.Link. I tu com a l'acte, o sigui, no se'ls ho hem vist, que està passant aquí. És per por i tenisme extrem. S'ho tal qual estaven educats les senyuretes victorianes, perquè, per exemple, a Nortisot, la Margaret també ha sent extremament incòmode quan s'ha li declarat. No li ha agradat la idea de que el gust pugui sentir a treta parella. Igual, una altra. I bueno, ja. Una altra cosa que m'encanta és que el senyor Harry són fa exactament el mateix que fem tots quan ens agradarà algú. I volem trobar casualment. Oh, no. Hem passat més de senyans i en sentim superidentificats. O sigui, fins i tot, jo em te'n macla els pets. I sigui, té les mateixes vibes o no, que aquesta frase que us hi agirei ara del llibre. Només buscava el casí de veure la Sophie. Tinc guants per donar-hi per vendre, que vaig anar comprant d'un temps que pertenir les coses entre botigues, on veia algú amb un vestit negre com el seu. És que de veritat. Ara penseu que tenim el guil molt enamorat i que necessitem generar un conflicte. És generar més conflicte per poder fer vencer la història, perquè si no, aquí és que he de tot la cosa molt tota. A les hores, una de les coses que farà és posar el conflicte real el guil i amb el senyor Morgan. I això farà amb el cas del jardini, el John Bronker. -Direm el jardini, perquè. -Ajardini, va, he d'acord. El tema és que ens trobem amb un senyor que té una accident així com molt tonto, té una mare que he guuda, i això de cop generarà un problema amb el Morgan. Atentes alerta ojo, perquè de cop pagin a 75, la gusca surt de la història per recordar-los que està en la tana amb veu alta. I deixen no tondono detalls, perquè no t'interessaria en permassar dècnic. Si tens curiositat, els trobades en l'ànset de la gos d'enguany. Pamb! Pamb! A la mateixa exacta del llibre, i de cop s'atura, i posa la infesia en l'obrògica del relat. Recordo que és una història amb Déualta, i torna. És que és la jefe. És que és la millor. Perquè és de sítgebre, senyor Harryson, perquè porta la muda no a Granford, on la vida victòria en restava immòbil apartades amb pacients típics industrials. Jo veiem, sobretot, en el cas del Bras del Gerdine. La solució cràsica era un pute al Bras del Pobrama, i això suposava deixar l'unendigència a ella serven un brosa família, ja que no es podria guanyar la vida. El senyor Harryson, però no venia a la segle. El personatge a Senyor Morgan, en canvi, és un veig a l'antigó a la salsa, fins i tot fa servir i a dinismes tota la estona. Creu que és una magnífica oportunitat perquè el senyor Harryson es lluixi com a cirurgia a donar termona empotació. I aquí, per primera vegada, xocen fortament les dues maneres d'entendre l'exercicida de la medicina. El senyor Harryson, comente el Gerdine, per prova una metoda que les té al vi i la empotació. Però donem treu aquesta senyora, coneixement mèdics per esclarar d'això. És que són molt bé, que són molt bé. I molt exactes. Doncs mira, perquè la risa a l'anabona de l'onmègia de provincies i la cuina d'un menja de certa reputació amb consulta a Londres, en aquest lloc, que es deia Peter Holland. És molt important com ens afegir sempre el contrapunt comic de la senyora Raus, que sembla que sigui compassiva i estupenda, però es recreatament descolir que no tenia puta idea. Però el senyor Harryson, o sigui, ha de ser la senyora Raus, o sigui, si pensi que li vols salvar la tibia. És que jo aquest braç no és que clar, per a tibia. Per a tibia, bueno, senyora. La seva fea a ney l'anima moltíssim. I acaba curant el pobra, a ma. Aquí en vien una setmana del mar, perquè no sé, avances feia això. Si quan estàs malalt, també va en el mar. Jo crec que m'hi també m'aniria molt bé, que ha de cop que et tinc conrefrat. Una de les coses que són més d'ambul·lica que fa port és el tema del cos i va. Val, no ens enganyem. Algú i la vegades no és el ganibert més el molot del que l'aix. No és el tio més llest de la classe. I quan se'n va la sovasta, se'n emmora d'una tauleta de l'escriure, que resulta que no és el que no és el que l'escriure. És un curidor. Doncs ha de comprar igual, perquè igual és una mica molt massa orgullos. I no només això, sinó que responden sense pensar massa a les preguntes de la senyora de Jorzen, que té una malaltia, que té cagas. Carida Mana, si l'està compren en previsió per la seva esposa. Però no només això, que va al tio la vacila i li diu que, potser hi ha un tinguin una. A veure, imbècil, moment, una advertencia. I s'haig institucional. No deixeu, homes de ciutat, en un poble de provincies, que es pensen que poden escandalitzar les galles, i llavors tot són putus dramas mògros. Gràcies. Ara. També tè a dir, si la senyora Josman és una mica molt torrecullons. Sí, que ha estat dubtant de la seva professionalitat durant tot el procés del cane i del jardiné. Si jo també crec que l'hagués, peteu una resposta bastant morda sense pensar les conseqüències literals de les paraules. Bueno, que a més, tot això, després descobrirem que els veïns, després de la part de la brassa d'aquest paure senyor, que no li han putat, sinó que li fan una altra cosa i el salvan. Al Will l'envia de viatge, perquè la part que és comar, perquè és ver, respira. Però no. No, que li van de viure. No, sí, es troba que el tio. A correguda brama que el tio s'amort, perquè no l'ha volgut operar. O sigui, a tot això. Tot això són alertes, perquè veiem que tot això no n'hi ha bé de cap de les maneres. Però com que el tio és un home, un home amorador de la Sophie, i ell no li ha dit que no, pues el tio va fent. -Va fent, va fent, va fent, va fent. -Va fent, va fent. I li tocarà desmentir totes les dones amb qui no es vol casar. (música) Benvolgudes, amigues. Benvingudes a "Cranfort" opina. El programa deixar farderies imprescindible per viure i sobretot sobreviure a "Cranfort". Avui, el nostre programa especial, ens trobem amb un cas particular, el cas del jove, Avui, li hem de fer que ha demanat matrimoni a la senyora Rose mentre estava a feliure de gent amb dues dones més! (sin) Amb avui, amb Harry, són no només ha demanat matrimoni a la senyora Rose, a la vigua de l'antíc, Dr. Rose, si no que mentrestant, està a feliure de gent amb la senyora Carole Anton Quinson, i amb la senyora Jimi Mavoloch, com confirmar la mat, deixar Carole Anton Quinson, i la madrastra de la senyora Aboloch. Però com ha anat? I sobretot, com ha arribat el nostre nou i flamencmègia de nou a trencar tres coses en la senyora Sant Mana? Us explicarem després de la publicitat. (música) No, ara seriósament. És difícil, ara seriósament. Però moment, ho intentarem. Que és molt important veure com es gestiona el drama que suposa l'ambul·lic del senyor Harry, són l'indentant d'anar a explicar, perquè no es vol casar amb cap d'aquestes tres dones i les reaccions que provoquen. Bàsicament, perquè són una mica un cliché però no del tot. El senyor Harry no és capaç de dir la veritat en cap moment entre les coses, perquè l'ambul·liar la l'ambictoria, la l'empeña, febora que està en mitjulir de gent amb totes, per no acabar de ser descortés, Ha de vestitzar no快 mesos? S'est Unlike una老ieta d'aquí всегда. No sé si el que fa és la lletra de la taula. La lletra de la taula de la taula de la taula. El que fa és que el que fa és la lletra de la taula. El que fa és la lletra de la taula. El que fa és la lletra de la taula de la taula. El pare de la senyora de Gaskell es va tornar a casar. Ell es va crear amb la seva tieta i sembla que no va acabar tenir bona relació amb la seva madrastra. Ara, per fi, han pogut parlar clarament, la jamina i el senyor Harrison, i m'agradar les normes victorianes. I a partir d'aquí es crea una relació amb la missat molt bonica, o sigui un cop que veuen que l'anomorament no és possible, poden començar a ser amics. La feta és la primera persona que li confessa el seu amor per la Sophie. És molt fort i molt bonic. Realment veurà com el senyor Harrison parla de la seva amorada i com de "falís" està, i és quan qualsevol i parla de ella. Si el veiem, realment pillat. Com molta gràcia, és molt cookie. M'agradar que sigui una miqueta massa tard, perquè ambia no la Sophie fora de casa, perquè ella és una mena de parell. La meva pregunta és què faran fer fora totes les dones de mareixa, perquè no les corrompi. És una miqueta. És una miqueta molt bonica. A l'herda, perquè tot això tenim tot el poble en contra. Tot això de tenir poble en contra té conseqüències econòmiques per ell. Forte. Evidentment, perquè una mal repudació, li fa perdre la clientena i a les hores als mitges, no treballava per la segura d'açucial, com us podem imaginar. La pobra de Sophie torna a fer-te cal de la soviatge amb risc de morir. O sigui, torna molt a fer-te caldo. En risc de morir i un altre cop el senyor Morgan es nega a provar de medicina moderna que ha proposat el senyor Harrison. que veiem que la soffit també està interessada a Nei i que ha patit molt amb tota aquesta taula. i el que ha de ser un dels drets de la ciutadania. El que ha de ser un dels drets de la ciutadania, és que el que ha de ser un dels drets de la ciutadania, és que el que ha de ser un dels drets de la ciutadania, és que el que ha de ser un dels drets de la ciutadania, si pot aprofitar per l'humor, per fotre una mica de gràcia constructiva, posa la lluitadora. És que t'estimem gàstia. En recorda una mica també, aquestes comèries de Shakespeare, tipo la sonida d'estiu o el segle d'or, en cada cop, el últim escena, tothom acaba casat amb tothom. Fins i tot, l'amic del Pròtem, l'amiga de la Pròtem. Tot i que evidentment, no és una solució superrealista, tampoc crec que sigui la voluntat de la gàstia. Però té a dir que crec que és una mica massa magnànica amb el Jack Marsland. Perquè és un puto de l'entim soportable, i hem decidit que a les punquies no ens cau bé, i que és un palangana. No ens coges bé, per això no en grata el portes. Per què després de tots els embolicos, on ha ficat el poble senyor Harry, és a seguir postal de San Valentín Closa, a la tom quins soners, que ha guanyat. La cava casana, em reja a mi, amb la cava casada, però a mi m'encanta com tant que llibre, quan els els desperta, tal com havia aprofatitzat el principi de la torra que li acaba de fotre. Sí, però una mica com la torra, que em depotren nosaltres, o sigui, encara estàu despertes. Va, que ja m'ha acabat! # Això ja està, se vola que això ja està. # I va a il·lusió, # i a la guia, # se'n coba a mi, # a la drera, # a la només mi, # a la va, # vinga, # Què m'ha après avui? Us has de resumir al 5. U, la l'Halís ha fet que el fa bé tot el que es proposa, també les comedes de múlix. Dos, entrebra, va i broma, sempre ens col·la un missatge i crítica social. Tres, que per molt d'engada que sigui la societat victoriana, cal abraçals, canvis científics i mèdics, però no perdre el púnoma. Quatre, que parlant, la gent s'entén, i que si no vols veure tan bo licata en un enrere de majús, que el millor que pots fer és parlar clar. I, sí, que ara és que les que vas de dibuixar amb carinyo i nostalge al món de la seva infantesa, però no per això m'aquí dels seus defectes ni desigualtats, cap a les dones. Estimades, estimats. Us esperem el dia 20 de desembre per parlar de. 6 bornes coses! De mil i bronte! El teniu allà d'arrere si el voleu comprar. Ah, hi ha viscrits, ha vis nervis, ha visctenció, m'encanta això! Ara, molt pareixa! Ah, tenim d'escolt ja. El sabeu, el sabeu ja. El dres, que ho té, vestit verd. Vastit verd, no patiu, ja sé verd, el que sigui verd. Que tingueu a casa? No he d'estir, perquè tenim un vestit que escona. Una cosa, no és gens, perquè tingueu una obsessió molt gran, gens gens amb un vestit verd de l'Alice and Hightower. De com és la de Hausog Drago? Però això és una altra temat. I la meva jove. Per ser no volíem acabar sense donar les gràcies a tota la gent. que ha fet possible que avui passés això. Primer de tot, mil gràcies al joc per acollir-nos. El Carles García, gran Carles, per fer-la amb all els botons i tenir pacients i finita amb nosaltres. A la l'aigua, serveu a proposar abogetes als separadors, a les fies europees, per seguir-nos juli a guilar, per la cintena de incenció. I ara es buc, per servir-nos les caczeves que ens són als separadors perquè estàs intonia final que ara s'ona, i a vosaltres gràcies per venir i per escoltar-nos. Ser els senyors de Crabport! (aplaudiments) # Jo ja està, sembla que jo ja està. # Quina il·lusió, # quina veia, # se't va a mirar, # entre era, # que no més mira, # de va. # Vinga la, no es no es no es no es no es no es no es no. #