Punkis Decimonòniques | 02x01 | Una cambra pròpia

Estàs escoltant un pot que es produït per Joc Barcelona. Ens trobaràs al carrer Mallorca 275, restaurant Cuc de l'Aria i Factoria Cultural. # (música) Punquis de simonòrices, un pot que es de demas victorienes del segle XX. # En godes, amb ningú, un pot que es molt especial. Avui comença el pot que es dedicat a una canbre pròpia de Virginia Wolf. # (música) Aquí parlem avui. # Avui parlarem de Virginia Wolf. És un autor molt important per la història de la literatura. Per servidora que us he importat una merda, però us explico. Aquí, els veiem. Que diré "ho no em visc ni a la veritat". "Jagol, m'hi mimi, mimi, mimi". Igualt, no hi ha raó, però és que és un llibre tan important per la història de la literatura. I per mi va ser un dels primers llibres fondacionals de com a condició l'actura, diguem-ne, que creiem que era prou important per treure-les. No només perquè us sigui per nosaltres, sinó perquè ho ha sigut per generacions i generacions de dones al món. I què penyat els? Perquè si l'haurà agit, sabreu que és una punyada de meravella. M'agradaria comentar abans de tot que em fa molta cosa que Virginia Wolf, per molta gent, si puc un hagut de només per la seva mort, i hagi quedat tan estigmatitzada com a dona histèrica, perquè es va suicidar. M'ossaltres grans autòs, sensuïcidat, i no va llegat com si posa el seu nom i cognom, Virginia Wolf és la societat. Per exemple, Gemmingway, si pence bike, a més, jo també em vas bike, comparteix un dels motius principals, que el bandu, els dos dels suicidi, que és el final de la civilització que coneixien amb ens del feixisme i l'antissimitisme. Virginia i el seu marit Leonardo Wolf van fer molta campanya en dinasi. A més, el seu marit era jou i veia en molta pola l'antissimitisme creixent. A la casa no es van instal·lar, sentien continuament com queien les bombes. Tenien un refugi al sotan i havien pactat el seu suicidi conjunt en el que es cang la terra, que hi ha solt el control dels nazis. Va a dir que a més a més, Virginia tenia 59 anys, vull dir que no era cap joveneta. Per l'obra que comentarem avui, m'agradaria que entre tots faci un petit exercici i no tenia incontard a mort per jutjar el llibre. Creiem que a més és molt important, no estem adensades persones amb problemes de solut mental i és absolutament imprescindible en aquest cas. És a dir, saps que està el malalt, però això no era gratuït i van anar de traumas que molt probablement l'avant portà de tenir una de presió saber-ho. A més, grotes que ella era plenament conscient que el que li passava era la seva malaltia i que prou ben a tenir amb això com per a més a més estic meditzar-la. Ja prou de fer el discurset de les dones boges, no siga uns merdes de persones i deixeu-vos a la casa. Comencem l'història pel principi, una mica més alegre, a 25 de gener, de 1882, Neix, Adelina, Virginia, estipen. El seu pare, les li estipen, havia estudiat a Iton i es va graduar a Cambridge, la seva mare, Julia Príncep, Jackson, també era de bona família i era una dona molt culta. Els dos pares s'havien quedat viudos, mutuament, i es van casar i van juntar les famílies i van afegir quatre fís comons, entre ells, la Virginia i la seva estimadíssima germana, la pintora van saber. El seu pare no els va deixar en universitat, així que ella i la Virginia van ser educades a casa, primer, pels seus pares, en aquella llarg tan literària, el famós "Número 2 de Hype Park", on tots sovien revien visites, que n'hi-m'es ni menos, dels ràmics dels seus pares com eren, el Fred Tenison, Thomas Hardy, Henry James, i Edward Bullgons, que era un pintor pre-referlita aquí, la seva mare li havia fet de model. Mentre dels seus germans tenien el luxe de Podena Cambridge, ella es llegeix la biblioteca sencera del supera. Amb la mort de la seva mare, quan ja tenia només 3 anys, va parar sort de la tutela del seu germanastre, es gran, del matrimonient a l'ior de la seva mare. Tot el que ens encans de persona, va anabusear solment elles, fins que la seva germana, la seva germana va decidir avisar el metge. Amb sentia, com un minúsculpeig d'aigua dolça, tancat en el mateix tank conevalent a turbolenta i salvatge, descriu d'aquella època. A més a més, la mort de la seva mare li causa una fortena presió, que va ser graujada per la mort de la seva germana gran, la estela, el cap de dos anys. La cosa en què l'empitjoraria amb la mort de son para, portar-la una crisi nerviosa tan sabera que la van haver d'ingressar. Virginia Wolf patiria tota la seva vida un transdormipular passant parepoces de producció extrema, les que estava dies i dies sense parar de parlar i descriure, i amb periodes de presius. Però per fi, la germana es van poder mudar amb els sujermanes de per de pare, els estifen, per nosaltres els bons. A veure, aquest en poc es encaliéssim molt més bo que aquells desgraciat. Exacte. Després de tant, anys tancades a casa, a borrides, i patina busos per fi es van poder sentir tranquil·les, i van poder fer el que els hi agradava, escriure a la Virginia i pintar a la Vanessa. Amb la mort del seu para, vam vendre la casa i es van traslladar del burgeç, victoria, i conservar roba barri de quins, i el buemi de Blonsburí amb els seus germans estifens. Els estifens els hi van presentar tots els seus amics de la Universitat, perquè hi hagi sortint els estímbrillants que vam dir que vam poder anar a la Universitat. Els amics havien estudiat a Oxford o a Cambridge, i eren intellectuals, economistes, escritors, pintors, i per primera vegada, les germans estifens no es van sentir com les entre que hi somes, les respectaven intelectualment i no les es de setgeven sexualment. A veure, que també estem demanant uns mínims mínims. M'agradaria, fem-me el barri. La germana es fundaria en el grup de Blonsburí. Per ser l'obra maravallós a de retorn a Hogwarts-erm, de M. Foster, les dues germans protagonistes estan basades en elles. Mira, mira. Els grup de Blonsburí creien en la mort lliure i pot convencionar no eren gaire partidaris d'això de la monoguemia i també creien en detrecció per tots els gènere's de fer molts dels seus membres, eren homosexuals o bissexuals. Bàsicament, explicat en sencilla, es lleven tots amb tots i ja ve més marro una colla castellera. Per exemple, la seva germana, la Vanessa, va viure amb una. completar monia en una mena de mena de troà amb el seu marit i un altre pitó. Tot bé, tal i com diria a "Dorecy Parker", que era una dona model de gans, va dir, "El grup de Blonsburí, Life in the Squares, painted in circles, en love in triangle". No sé si ho entés amb anglès, però és que crec que sí. I com es va donar conèixer el grup de Blonsburí? Ara flipareu. Doncs la van liar "parda", perquè vam fer una broma entre moltes cures, cometes, per fer que d'enridicul l'armada real britànica, super-prodent. Es van fer passar per una comutiva de príncepts del Vinície. Es van disfressar amb turbans, es van pintar la cara de negra i parlaven en un llenguament inventada que va rejaval, i et diria que això que havien anat a Cambridge Oxford. I anaven cridant "bonga-bonga". "Molla". Que van fer un "black face", una mica. "chongueus" de de dir. Però fins i tot, la Virginia també ha participat, i es va arribar a tallar els cabells per participar. Els anglèsos, doncs amb totes les armades, amb totes els seus orgulles i volien ensenyar el seu nou buquet, que era un obra d'enginyaria, espectacular, naval. I ningú es va donar de res i tot vinga príncep, vinga príncep, fins que el cap d'uns dies, on de sus membres, ho va dir publicament i l'armada anglès va quedar un absolut ridícul. No seria com és que apoi la galetat, per tant no haveria repercusions legal, i el simplement els va situar el mapa com a Berros o. Intellectual, no sé. Però, bé, aquí, com posava el grup de "Bloomsbury". Bàsicament hi havia no vali ser de segis, com Virginia Woolf, Fian Foster, Mary Marema Carthi, el biograig de segis, L'Iternstreeti. -Streeti? -No, més maco, eh? -Streeti. -La cuesta. -Streeti. -Streeti. El Joan Minor Kings, els pintors, el Don Can Grand, Vanessa Bell, Roger Fry, i crítics literaris, i artistes i polítics, com Desbambacartic, L'FB, i l'Eunar Wolf. Bàsicament, vala dica. Virginia Woolf tenia una llengua molt, molt, molt, molt, molt esmolada, i el seu vespre end el grup, amb el seu vespre end el grup, que ara us explicaré. Els posaven bastant tots a parir, quan es quedaven massa a tot a casa. Era una miqueta, a pagem i que hi tensa. Tots a casa, vinga, vinc a casa. -Catada, cadà, cadà, cadà. -Virginia, en Berrebre la proposta de Matrimoni d'una altra membre del grup. -Ale, este. -Justament, l'estreti. -Suchit. -Els treixi, vas mirar. -I els vas fer les trets. -Que no, va per dos. -Braka. Per favor. Per mi, ja t'ho vas fer. Que no va acceptar, perquè Ei era un homosexual, i al final va acabar entenent que potser no tenia massa sentit. -A veure que hi hagi no. Però li va començar per la Deia, el seu amic, Leonardo Woolf. El Cognom potser és de no una pista de com queda. -A mi, no. -Sí, de d'ac. I li va, per la Deia, i li va començar de crear molt d'interès. A més, ja havia com una creança que la Virginia Doncs per la seva estabilitat. Aconòmica, sobretot, mental, sabia de casar. A Leonar, tres vegades li va demanar a Matrimoni. Això sí, a la tercera, va davant Sudà. I, bueno, ella va ser molt clareta, perquè li va dir. "Ja saps que no sento atracció per tu, però em convo amb com mou el teu afecte." Bàsicament que no volia tocar ni munt pal, no? Sí, va bé. L'any 1912, amb 30 anys, va casar-se finalment el Leonar Wolf. Junts va no abrir una editorial que va publicar autors amb arabaïosos com L'Emfòster o la seva gran ribàlitarària a la Catherine Mansfield. Amb qui tenia una relació de mòrodi molt fort. M'han fet altres van decidir no publicar, per exemple, olices de joys deien els seus diaris. "Pensu que espaiida, de gent i en té, crec, però és de baixestofa. El llibre és disperts, és pretensiós." Estic d'acord. Ole, Virgina. -Pardo, eh! -Ingües morada, ingües morada de la Virgina. Que també podia ser que li fés una mica d'enbajeta o ràbia perquè estava fent algú que ella no havia fet encara. En els seus diaris, també veiem que per dir gini era mega important la recepció que tenia el públic de les seves obres. O sigui, li afectava moltíssim. Quan ja havia sortit un llibre publicat, es posava mega frenètica, amb planes que no es provona, o sopropona, fins que l'Emfòster o el Tieser, li et no deien res, la pobra dona no respira a la tranquil·la. Però, veurà, amb el Leonar Wolf va tenir un madrimoni molt feliç i molts satisfactoris va trobar un company amb qui compartit totes les seves inquietures interactuals. La Virgina patia des de petita a un transpteur bipolar, ja ho havíem dit. La Leonar va cuidar-la sempre en els moments més foscos i la va animar a escriure en els moments d'activitat. L'àgica, a men. Sabia el lloc era la responsabilitat efectiva. -Moni. -Vull dir, guàstem explicar n'ara, i igual, nem una mica tardet. No és Leonar Wolf, hola, què tal? Per respecte amb bé la sexualitat de la Virgínia, a causa dels seus abusos sexuals infantils que havia rebut i feien molt fàstic els homes, i ella va dir obertament a m'has de casar-se que no sentia cap adracció física parell. No? En canvi, sí que sentia atracció per les dones, com va la que seria el seu gran amor. La Vita Sackville. La Vita era una escritora i socialite. Una noblangl. una noblanglessa riquíssima o sigui una poixa total, però també era molt culta i molt intel·ligent. Es coneixen en una festa de disfresses immediatament que d'enfascinades l'una amb l'altra. Vita, estava casada amb un compte anglès homosexual, amb qui tenia una relació oberta. Que diu obertes que es cuinaven a tothom menys entre ells. Així és fàcil, així és molt fàcil amb una relació. Encara es conserven les cartes que li han vingut al seu marit per l'ànlí com de fascinada, estam de Virgínia, o sobre la primera vegada que fan l'amor. De Virgínia tenim textos reconeixent que està absolutíssimament fascinada pel cos de Vita. Leonar va entendre com d'important era evitar la seva vida, com l'estava obrint a la seva sexualitat i mai es va posar en aquesta relació. Si Leonar ets, quin amuna, de doma, per favor. Bastant, bastant fort. L'Orlanda està inspirat amb la seva amant amb la vida següent, i per això va ser des d'un principi un éxit de vent. El gossi, a la gent li agrada més el cotillet com tot el llabis. Durant tres segles, l'Orlanda, pel que no vol conegu l'obra, viu gaudès de l'amor dels dos gènere, ja que ell mateix flués d'un gènere d'altra. És un amerístoclàtic a la Cordis d'Arrines a ver, el primer fins arribar a l'ondres de la Rena Victòria. Ens agraden les reines. I tant. Perquè més a més una cosa, a part de dittora, conferenciant i articulista, Virgínia també era una graníssima escritora. La seva literatura va suposar un punt d'inflexió per la literatura anglésia i l'ús del llenguatge experimenta amb l'inconscient i en el molt a la quinta a l'aer de les caràcter, explores conceptes del temps, la memòria i la consciència. El temps no plueja en una sola direcció, si no en totes. Un exemple és de senyorador, la way, un altre uns curs d'un dia veiem els pensaments d'un grup de persones. Però bueno, que a mi li hau. Tornem a la vida. Tenga. La seva narració poca- poc es van apagant. Principalment, perquè la vida era una pijaça de cuidado, molt fríbola i apolítica. Virgínia no entenia, perquè no l'enfadava l'actitud paternalista que tot el món tenia en vella, ni l'aperdo dels seus drets i privilegis no viliaris que havia perdut per sotfer de ser dona. Vaya! Vaya! En sona. Virgínia no podia entendre tampoc que no es posicionés amb tot el que estava passant al món. Sí, aquesta va passar al món. El marit de la vida, a més a més, va tenir una relació, diguem, que en massa estreta amb el partit anglès Nazim. Iig. A més, la vida estava a favor del rearmament militar en front de la imanya, mentre és cap virgínia, era superpacifista. Vaya. Poc a poc es va desencantar amb ella, però, malgrat tot, fins a la seva abor, van seguir mantenint el contacte i la missatge. Els tractaments als qualos van sotmetre a vigina vol per tractar les seves malalties mentals eren d'una d'oreza brutal. La sedàven, la tancaven en evitacions i li prohibien escriure i parlar. No crec que sigui el millor remei, per una persona que té de presió, que ha rebut els abusos, que només troba una via d'escapament amb la cultura i la creació artística, per a i bé, li això. Però, Virginia trobava en la lectura al seu salvaví, de gia, gia, gia, gia, gia, gia, i de gia fa por quan veus quan arribava gia, perquè a favor, ja fa partitzen, perquè sense que no estàs fotent res a la teva vida. I una cosa important, i que això tornarem després, ella també gais dones. Reibindica les autores dones. Ens agrada. Durant la primera guerra mundial, van patir moltíssim. I la destrucció de la seva casa durant el blitz va ser un cop molt fort pareís. Bueno, parellet i pel seu marit. Es van veure obligats a marxar i un de blons morir. La feina de dittors no es donava suficient per sobreviure, i amb l'esclat de la segona guerra mundial necessitaven ajudar els seus amics que els enviaven car no manteguen. Passaven privacions i fred, i l'ombra del fascisme es feia cada cop més propera. Virginia era una dona molt preocupada pel diners. En els seus diaris, escriu molt subint sobre la manca dels diners. I tot i que la imatge que tenim de dones nop és justamente el nop en el sentit original. Siné nobilitat, o sigui que no era nobles. Moltes vegades havia d'escriure articles per poder pagar el lloguer literalment. Mira, no sé de què em sona. Sí, no sé, no sé. Perdó. Per tant, aquí somem. L'esclat de la segona guerra mundial, la destrucció de la seva llar, i és sobre la fradíssima collida que va tenir la derrèpoca, que hem comentat que la seva derrèria ha obre, que ja hem comentat que ella efectava molt com la collida del públic, que havia fet una biografia sobre el seu amic Roger Fry, que era d'aquests de l'Abrut de Blonsbury, tot això va fer que em pitjoria sin moltíssim. La seva escondicions de salut fins que no es va veure capaç de treballar, tornava la temuda de pressió, aquesta vegada més porta, i no es veiem cor de superar-la. El 28 de mars, de 1941, veigina a wolfos a posar al seu abric, va omplir les voldraces de pedres, i van al ribou, del més proper i a la suicidada. Va deixar una tota la suicidia al seu marit Leonard, que és delicadíssima i pressiósíssima, i una cosa, les punquies de simonònic que són molt canyeres, però ens caurei a grimer t'acada cop que relleixim, per tant, avui no us la llegirem, perquè hem de seguir. -Valeu! -Valeu! Sí, sí, però què vas escriure? # -Valeu, va. Sí, sí, jo també. Avui parlarem d'una gama de pròvia, que és bàsicament a llibre que pensem totes, quan pensem que s'ha de llegir alguna cosa de setx feminista. Que és el primer que et ve el cap, o és això? És l'àbete del famís, malalt ser clavint. I tot això que no, que d'hi haguem no estesent banal, però si us sembla bé, anem a bams. Bueno, ja sé que jo soc molt fan d'un llibre, que jo crec que és com la quinta essència british, que és retorn a Brights, que et develin Bau, però ja sí, és tot molt passada, però llegint-lo, o sigui, hi havia una cosa que em crida moltíssima l'atenció. O sigui, no hi havia dones a ox, però què conya pas aquí? Doncs no, garinyo. Hem de tenir compte que els col·legs universitaris, més prestigiusos, no van acceptar dones fins al 1994. I que aquest procés no es va acabar fins al 2015, quan l'últim col·legs que quedava per a metrador dones al Sant Benets Hall ho va fer. Per això, o sigui, no deixassei a molirònic que la convidència no ha fet una xerrada, no en universitat, a la qual no havia pogut n'hi assistir en 1828. Bueno, després comptarem quan de gent. Quant a gent estava a viva en 1974, de les que era la sala. Però, bueno, abans en té-mo que necessitem una mica de context. Així que a mi, les prepareu-vos per una mini-turre sobre les sofregistes. # We'll do this, this is the suffragette. # From Kensington, to the East, one of the dead. Les sofregistes no es penseu que són només els personatges de Mary Poppins. Si no acaben ser. les dones que van lluitar i van aconseguir el sofregi per menir a Anglaterra. Era molt, molt, molt punkis. I avui el drescord, ha estat drescord, ha estat en un orceu. El Lila, el color de l'esovirant, simbolitzar la sang reial que corra per les benes de cada sofregista. Simbolitzar també la consciència de llibertat i dignitat. El blanc simbolitzar-la un estat en la seva vida privada i política. I el verd, l'esperança no no començament. En dues coses importants. La primera és que ho van aconseguir i la segona és com ho van fer. El moviment supergiista és considerat l'inici de la primera una de feminista. Perdoneu ara em poso seria. És a dir, la primera vegada que es parlava de feminisme com d'un moviment organizat. No podem parlar de moviment social sense organització, per tant, quan un grup de persones se junta per fer-ho alguna cosa, ens, cosa, energia, podem parlar d'organització, Com hem pogut parar? i en aquest cas podem parlar d'una idea feminista. Sé que estic d'una cosa molt evident, però és que no ho heu sent aquest context. És la primera vegada en molts séques que les dones s'organizan de manera pública. I això errellevant per te'l la de reivindicar els seus drets, però que reclamaven. S'han zillet. Reclamaven drets universals bàsics. Igualtent de drets obligacions i obligacions. Drets educatius i drets obligacions morals. En aquest sentit tenim tres doneses per cadascun d'aquests temes. Si us sembla bé comencem els drets educatius, que són els primers que es demanen, i de peit pospar-ho d'una dona que ja han hem parlat en algun ocasió, que és meribòstic. Doncs clar, em sé que li vull. Recnau-ni és la mare de Mericheli, per això la coneixeu moltes. I demanava i reclamava que les dones pogués ser educades fins a una d'adats més avançada, per tant de poder al seu torn educar correctament els fills i les filles. El concepte de mare és un temerral, perquè és la base d'un dels dos grupos de seus fregistes que hi van haver al recnau i el segle d'inau. Aquesta dona va estirar la vindicació dels de les dones, que és un llibre a su espectacular, part del rei vindicar-ho prou. No li vam fer massa cas. Vaya. Per altra banda tenim a Millicent Fauset, necessito prou en setbè. Queren les demas fundadores de la Nubsda, nacional, union, opuament, superjets, societis. Eren les senyores de bona família, moderades, i que buscaven convences sobre la necessitat del supergi femenitins de la galitat. Aquestes senyores estupendes eren les qui rei vindicaven les dones en el paper de mare es treballadores. No volien que els seus fills fos sin enviatge cap al traguerre sense poder-ho decidir. I, en general, la majoria de sus misatges polítics van anar per aquí. Prenen una mica. de les revoluacions som riures, de n'hi un paper de terra. Bueno, el tema és que hi haien algunes d'aquestes dones que van veure que la Fosse de la Càntaba no hi havia una mica d'alloc. No sé d'aquem són això. O sigui que igual sí, però que no val lentes. Vallet anirà una miqueta de pressa, valer? I a les vaga fa el relleu la MNINPAN. PAN HURTS. PAN HURTS, no ho diré mai bé. Quina amiceta més punqui i va fundar la WSPU, la woman society, social en política i union, que, basicament, reclamar la mola al mateix, però la lleva una amiceta més parda. És a dir, feien vegades d'afem, trencaven vidres, incendiaven que les desocupades desocupades, i, basicament, es feien notar. Era les reines de la cció directa, una miqueta. O sigui que el nostre crec que està claríssim quines en les t'estes preferides, punquit. Però a les hores, perquè és considera una campbra pròpia el primer llibre de la primera onada feminista o el més important. Perquè, de la mateixa manera, que fins al moment que s'organitzes les protestes, no existeix el moment on un feminista organitzat, no es pot considerar que hi ha un llibre que parria. Totes aquestes coses fins la població de la campbra pròpia, perquè tot el que hi ha anteriorment són textos dispersos. Tot el que podem trobar d'aquesta mena de coses són els manifestos, els cartells, i totes aquestes coses, que més a més són pràcticament impossible de trobar, m'estic patant el guion del català. Mira, de. perdó. Estaven recollits en monament de micro-liberet que va publicar Penguin fa mil anys i que només es troben gràterra, o sigui que és una miqueta un infierno. I que només té carlots a tot català. Correcte. Correcte. Bàsicament, la mervia ha escrit el seu, però no ho ha patat massa i en canvi amb la campbra pròpia i s'aconsegueix d'una unitat de pensament als textos. És important tenir en compte que aquí hi escriu això. La Virginia Woolf no era una pel·lecanyes activista, era una senyora, tenia una autoritat, i evidentment això és rellevant, però no sí, sembla, n'hem va a cara a la barra que jo estic amb un fill o parlar de sobretallista, i m'envaj. No li dicarem un capítol, jo crec. Fa molt de temps, però patin vestit vengat. Bueno, va, som-hi. Virginia Woolf. Virginia Woolf comença el capítol d'Ian Caval·lè, o sigui l'han convidat per les sobredones i la novel·la i que sí, i que podria fer unes ob. que podria fer, obrecometes. Unes observacions sobre a Farni Borney, unes quantes sobre Jane Austen, un homenatge de germanes brontes, unes bors de la rectoria de Hatchbord, sobre la senyora etamitfor, alguna lusió respectuosa, Georgiària, una mansió a la senyora etagascel, i ja ho hi ha complet. O sigui, una mica com un capítol de l'espunkis, però de luxa, perquè estaria fet per la Virginia, no? Però que no. Que ens parlarà que la dona. ens parlarà de la dona que es proposa escriure novel·les ha de completar amb uns diners i una cambre pròpia. I per fer-ho, ho farem un altre greu inventada, que el di podria em dir com vulgueu, marxeton, maribeton, i que està a Oxford Bridge. Oxford Bridge és una inventió que va fer per referir a les universitats d'Aoxford i Cambridge. I està justament aquest Oxford Bridge quan comença el capítol o no ens parlarà de moltes coses i interessants per on hem a pams. Comencem amb l'ús de les dones a l'espai públic. Aquí tenim aquesta feig Virginia, pensant superconcentrada en panada, quan de cop s'alè costa una figura superalterada, moment als braços, i tu penses, "Mare meva Virginia, però que dius, està fent, perquè vingui que algú cridant com si estiguéssés comentien un assassinat, quin Sacrilegi, obra comès contra la nació, o fins i tot contra la humanitat". Doncs amics, estava trapitjant, la gesta. I el dret de trapitjar la gesta, aquelles excuses i toves fuies verdes del col·legs, estava reservada als professors i els estudiants hòmens! Les dones, andanà, pel caminet agrava. Tocada de collons masculista, número 1. I a vosts tenim la Virginia falsa, bueno, que desplega un altre cop al seu típic monòleg, a l'acintidió, on veiem com corre el seu fill de pensament d'un text a l'altra, no? Quan arribat tota concentrada a la porta de la biblioteca, vos canum anoscrit, però li diuen, el teu carmorre, no? En les seves paraules. Un senyor agentat, molt amable amb la cara de saber l'hi greu, em va fer recolar amb el baixa, perquè les senyores a la biblioteca només eren en mesos i anaven a acompanyades d'un membre de la Universitat o portaven una carta de presentació. O sigui, és molt important això, i havia una persona que una de les seves funcions era mantenir els preguats llibres anunyats els festigos sospits de les dones. I ja pensen en plan. O sigui, que una biblioteca famosa tan sileriu d'un anos i ha estat malaïda per una dona. Tocada de collons mascrista, número dos. I la obra pensa, "Mira, saps què ha escoltamia". Hi ha una música etequi supermona, no sé, hi ha una música etaca sent per aquí, podrien a l'església, no? Però tampoc! Tampoc li haguéssim per més l'access! I dius, saps què? Saps què? Fona tarda deliciosa. Amb cadareu observant tots aquests homes adornats amb aquestes togas, birrets i guarniments de peix, alguns tan béis que s'havien arrugat i aixepat amb un moment tan extraia, estranyes, que ens feien pensar en els crècgens que marlangi a gantescos. I la veritat és que ja sabeu que la Virginia tenia una llengua bastant molt esmolada. I acaba dient que la universitat semblava realment un eixopluc dels tipus ben rars que no trigaria en gaire desaparèixes si els haguéssim deixat sobreviure sols al mig del estrat, o sigui, el carrer més concorregut de Londres. Bueno, ja està passejant per una tardu d'ox, porbreix preciosa amb tots els tons d'aurats i vermellosos que nosaltres ja estem en talment a retornar a bryatxet o sentir-nos rarigui el món. # If you're out on the road, # you're in the lonely. # Total, que escriten a tots a dinar. I aquí, Carlota, t'he de dir que. o sigui, fins ara, jo estic amb tu, però de cop, poter fac Virginia. No entenc, o sigui, entenc, o vols anar a parar. Però de un i d'o, quina puta ets a p'amallenguada. I l'espard dius, i el pú, d'ingui el pú, tu, guat sense acuà. A veure, a veure, en un moment, en un moment, en un moment. Això és i no és una turra gastronòmica. És un moment, en un moment, en ordre. té un sentit i és mostrar el clacisme en les coses patides. És a dir, una de les coses que deixa clar és que quan no es parla d'aquestes coses perquè la gent es dona per suposar que serà enda nivell de categoria. Jo crec que ha de foten bé per contribució amb els plats al verant després, quan no comparteix en taula amb els homes, que de cop les resulta que no en demanjar bé. I un moment, el "gat sense acuà" és un dels moments més fins d'aquesta senyora. Perquè una dona també és un "gat sense acuà", perquè no té tita! O sigui, ella dient que els homes que la coales tites no sé si m'explico un moment, això pot poder emperor més pràctic, això. ¿Is not it all been nice to have a penis? Is not it right to have a dog? It's well to have a stiffy, it's divine to have a dog. On the time you're a dog, to the world, spin your frick! Vale, se m'havia escapat una mica, això. Però bueno, perdó. Ara esquixa una mica del sopar i fa una legat bastant, creu el contra les prunes, que jo no sé que li han fet les prunes o si ho tampoc. Realment, heavy. Però que va dir en una frase que té a dir que em va agradar bastant molt, que diu. "És impossible, pence bé, estima bé, o dormi bé, si no s'ha sopat bé". Una altra cosa que em té bastant clipada és de bon principi, és que quan acusa els homes de prendre els drets amb elles, és que és també perquè fan servir la guerra per escursar-se. Sempre hi haurà alguna cosa més important que els drets de les dones per batallar. Una altra de les coses que fa és por els a parlar. Què hauria passat si la mare de la nostra protagonista, de la nostra meri, bé, no sé, tot no he component els drets. Aquest dedicat de la seva vida no pari fills si no ha fet negocis. Enxat a les coses. Això ens mostra la necessitat de la ciència de la economia formal perquè no es fa molta feina que no estava remunada. Per acendi socialment, que ens confrontem amb la idea que la maternitat de la maternitat que es tenia fins al moment. És a dir, està reivindicant la necessitat de poder participar a l'espai públic. Però què queda de les mares que tenim. Si no tenim aquestes mares cuidadores, doncs probablement res. Perquè, segons en tenia l'educació, aquell moment era de la seva vida. de la via materna, des del saprenyant les coses, des del saprenyant estimar a la família, a la patria, més que no pas des de l'escola. I si les mares no fan de mare, es diu fa. Sí, sí. Doncs amb aquesta idea passa plantejar-se per què les dones que havien tingut totes aquestes privacions aconseguiixen dur a les filles de la Universitat. I com tot i fer-ho, les més privilegiades sempre les deixen en un lloc de risc de pobresa, d'exclusió, perquè no tenen les mateixes oportunitats que heis per guanyar-se la vida. Tot el que d'acompanyen el segon capítol, ens empatem a primer, posar-la a l'entrarit el que el marxisme ha enomenat les condicions materiales de l'existència. És a dir, què conya necessites per sobreviure i com això et condiciona i de cop aquí, salta molt, molt amunt i diu que se'n va albrit i se'n va buscar fato per escriure. En plana a veure si la lluita que pública hi haurà mi que també es dàveixen. Molt bastant, perquè es posarà a arrajar a partir d'aquest moment de totes les coses que estan malfet els animals de relació entre les dones i la literatura i ho fa amb exemples concrets i en el dels fons directament o sigui, no hi ha drama i no hi ha perill perquè no es pot acusar a la biblioteca de no tenir els llibres que no s'han publicat, però molt, perquè els ja està dient igualment, o sigui, és molt guai. Sí, no, no, m'ho has dit molt bé, Carla-ta. I ara, perdó. I ara és quan es posa a parlar de les dones com a subject de passiu, perquè si, amigues, les dones apareixen en infinitats de passatges dels llibres on els trobes reflectides, però, en cap cas, en són protagonistes, sempre són subjectes passius. Ara ens trobem que les dones que ja apareixen tots subint que són objectes de desitges. Ai, vau. Un altre cosa molt important que posa de manifest aquí és la idea del referència, perquè no sé si ho sorprèn que avui en dia tinguem les llibres inundades, inundades, absolutament, de comptes de van anitats penses a rebel, o de patideig, gràmbl, bla bla bla. Però la amiga havia o estava abontant aquí. O sigui, és impossible que les dones plantegin un futur quan no tenen record del seu passat. I, d'acord, fent una analogia com molt lo que hi molt marciana es planteja com vauria algú que vingués de fora del seu temps i el seu espai, i parlar d'angleterra com un sistema patriarcaliu, però és el primer vegada, pampu, jo ja d'aquí. Fú, venga, lo loco. I així, o sigui, arribem a un punt que. I aporta la final analogia amb el professor que el va dibuixant i que és com superviat i ràbiut, i que en realitat és una molt mediocrà i molt enfadat, sí, sí. I aquesta idea és molt important per el següent llitim del seu discurs, que és la idea de les dones, com em mirar a hi pels homes. Ens diu. Durant molt segles, les dones han fet de mirar i smàgics, amb el poder delicios de reflectir els personenxes masculins amb el doble de la mida natural. Com no han de sentir-se els homes enfadats, amb les homes ministes, i porten anys fent servir les dones per enfrontar-se com a mínim un parei de vegades el dia. Com no han de fer-la servir per posar-les al teu alcoi, si aïs de vosten fent per sentir-se complex i ferns i lliures i preparats per la batalla? O sigui, hola o sigui, em frageir masculiniti? I això explica en part el neguit que els produeix la crítica d'una dona, que desencadena molt més sofriment i etia molta més furia que si la gaire espel·l de mateixa crítica o no, ma, quan ella cosa de la veritat, el mirai se'n conjeix. Vida cop, com que no vol la cosa, ens explica com li canviar la vida a ella, el fet que la seva tieta li deixés una herència, el mateix temps que se li torgava al dret de vot. I la tia ens diu que li dona molt més importància a la pasta que no pas el dret de vot. Jo aquí diferi una mica de la d'ambient. Sí, perquè a mi, una cosa té molt a veure amb l'altra. Però és que tot d'on també ens diu que té mitjans, és que ha dit que des de Caté d'ines per subsistir, ja no ho dià cap home, perquè no li cal. I és el final d'aquest capítol, on acaba demanant que no es protegixen les dones per fer de ser-ho, sinó que els sals permeti treballar com ho fan els homes, perquè si no, no sortiríem d'aquí. Però a mi, anem arribat al capítol 3, i fins i no anem a darrere de la tona i de la novel·la. Sí, res. O sigui, sí. I d'acord, esposa parlar de les dones de la ficció, o de les dones que són personatges. És a dir, dones inexistents que només ho són als que els homes imaginen, i que no són mai dones reals, és a dir, totes les dones que n'existit fins al moment com a muses, com moltes, però mai des de la seva veu. Sempre són protagonistes des de la perspectiva masculina, perquè, o, meravella, és impossible trobar dones a la història. Potser, potser, alguna reina. Poquetes. Potser, alguna de les més importants, eh, no, no, no, no ens redenem de les mans. Però la majoria ni tan sols existeixen. És a dir, sí, que és molt gros, que tinguem un món de biografies de senyors mínimament importants, o que tinguem clar com vivien els homes, els homes del segle 13, però que en canvi ens costa saber que feia un empadadriu romana o una senyora important del segle 16. Valida cop entra amb. agafeu-os la paranoia loca de la germana de Shakespeare. Vale, veure el moment. -Mumé. -Això és heavy, eh? Això és heavy. Aquí, a la Virginia. Li agafo una miqueta un Harry Systemic, però crec que el que diu en realitat és important. És a dir, no és que la germana ficticien és important, perquè no, perquè és ella, no ens en la oya. No és que hi hagi una júdit Shakespeare, que la història així l'hanciat no ha passat mai, no ha existit, no ha passat. Però és un exemple molt clar de la diferència de tracta entre un artista i una artista, tot el que li va permetre. A un hem se'n xerxper ser un geni, li queda batat a ella, la germana que no existeix, que per molt que es capés de casa com son germà o que es posés a escriure després de fer d'actuar com ell, les conseqüències s'otindrien, rezeveure i ni tan sol seria efectible oblantejar-se aquesta idea. És a dir, la júdit no podria sortir mai de casa, ni podria anar sola per l'ondres, i si ho fes, segur que algun bon home es compadria de ella, la de xerrera preñada i o el teletres que li ha dit que li s'ha suïcidaria. El rei d'amiga, igual aquí, ens hem passat una miqueta. Una miqueta. I ara, esposa parlar de la necessitat de la casta d'at, més enllada de posició social i econòmica, que és necessita per escriure. Que és important i que no deixa de ser unes de l'amets que limita a decidir que potser un geni i que no, malgrat la seva circunstancia. I qui són qui ho aconseguessin? Doncs les que estriuen amb saudònim, que d'això, gent hem parlat, i que són gairebé totes per no dir totes, que ho fan normalment amb nom d'home. I altra vegada, esposa parlar de la necessitat de la campra pròpia, però també de tots els motius per els quals d'oran anys, s'ha dit que les dones eren interactualment inferiors. O sigui, si que em raconya la germana de Shakespeare favolava, i ens deixava que una dona que vulgués ser tista es trobarien problemes no només materials, i una altra vegada aquí la idea de la manca d'educació i de l'iment per l'ànima. Això és molt important perquè un altre de les coses, que ens porta a tenir una síndrome de la impostora a norma o al següent. És a dir, com no s'ha sentit impostora una dona que escriu, si no fagaida la comparava mongos que escrivia. I això com no ha de afectar a ser a manera d'escriure. I finalment, acaba constant que és tan interessant a l'herta, la història de la emancipació femenina, com la història de la oposició que té a la emancipació femenina. Ojo. I mireu, potser, encara, som una miqueta aquí, perquè mireu que està passant a l'herana amb els vells, amigues, i no t'hi crors més perquè m'ensenyen, i em t'agaran van fins i igual. S'han sorobat molt fort. Comença el capí del 4. Vinga. I comença parlant que ja dones que tenen gran talent, que es passen una part important de la seva vida i escriu textos perquè es xarxa en lloc d'explutar la seva crivitat. Anem. Què passa amb les cartes? Com t'escriure cartes? Per què la cop ens trobem exemples de dones nobles, que sí que escrivien cartes i que s'han conservat, i que més que són bones cartes, però que en canvi diuen que escriurei un llibre, que seria ridícul. Deixen de banda que el concepte de sororitat sembla no existir, tot i que hi eren altres moments. I això li serveix per plantejar el nivell de presó social i el que es pot fer és que les dones que volien escriure en públic. Em parlat moltes vegades de la importància de la referència i de la diferència entre escriure en públic, escriure en privat i de les pressions socials que implica escriure des d'una posició com aquesta, on tot és qüestionat. No pel seu valor artístic, sinó per la seva aparència com de Frick Show. Però el que és important és el que passa quan les dones comencen a alerta guanyar pasta per escriure. Perquè en aquest moment, quan ho fan, és quan és aquest moment, quan ho fan que de cop salida una valor. És una mica del que parla a la Sibia Federica, el patriarcat del Salari, uns quants anys després, en què és que si les coses no tenen un valor econòmic, sembla que no tinguin valor real, ella marxista en un moment donat a la Virginia. I ara sí, esposa parlar de les nostres autores habituals, hola, i del seu llagat, de la importància de la seva existència, a preservació i publicació, porta el de ní referents. I ara sí, per fi, esposa parlar de com escrivia les nostres autores preferides. Sí, una cosa. La Virginia, oi, és una bonquida simonàlica. Espero que sí. Espero que estiguis molt orgulles de nosaltres. I aquí em d'explica que Óstina escrivia "Armits de la sala, amb interrupcions i mitja megana els seus textos, perquè la família no tenia massa que estava fent, m'interescrivia a veure". Aquí, jo ho sento, però no estic gens d'acord amb la Virginia, perquè la Gina, a Usten, va començar a escriure des de adolescent per distrarre la seva família. Gays sempre la van encourageir, i es t'aven molt orgullosos de ella. De fet, escrivia sota saudònim. Però els seus germans estava en tant, tant, en gèbia menorgullosos de ella, que van desvalar la seva identitat. I sempre va donar el seu familiars, encara fins i tot es conserven cartes de com, per exemple, amb el seu part, que li hem de dir que el capítol, com que de membre de la seva família va reaccionar a la Fanny Price, per exemple, un dels i van cantar, i a daltres es agrada molt més la lísia. I aquí li agafa un moment una mica flipat, i després de parlar de la Gina, Usten, em rebronte i George Eliot, expliquen que haurien de haver escrit en lloc d'escriure novel·les, Jo què? que sí, però bé, una cosa es comença a dir que em li va dir que ja ho feia. No, no es pot fer tot bé. No, perquè. A mi, hi ha algunes cosetes que fan ràbia, aquest text, perquè sí, perquè a cosetes que fan ràbia. I un moment que m'infaves tanta ràbia és el moment en què enfronta les nostres autores. Enfronta a deixar-lo en pronta, que la potser costa moltíssimes coses, perquè era una intensa i no es va protegir les germans o sigui, gestisforant. Però una cosa que tenim clar és que la nostra brillantíssima i no pots dir en cap ocasió, en cap cas i sota cap concepte, que era menys bona que genòstint perquè estigues enfadada. Perquè les ores que siguin només penescriure bones obres, literatura de debò, les dones que tenen una vida resuelta. Tot i que no sempre estiguin d'acord amb ella, en aquest capítol diu una de les gritats més incontestables del món i ens donen argument definitiu que ens va començar a nosaltres per fer el pot. Per fer aquest pot cast. Això, Cristèix, per culpa de Virginia Wolp, també. La Virginia no ho sabia, però el pot cast d'esculpasseva, perquè de cop ens deixa anar que les noveres que parlen de coses de senyors són les importants a l'última societat, i en canvi, les que parlen de coses que passen al salón són tribiars. "Tribiars, mai ass, amiga, ens deuen continuació". Que això en realitat, o sigui, és el que ens va portar a fer el pot, que és la voluntat de parlar de les nostres obres preferides des de una perspectiva una mica seria i una mica punqui, reivindicant la importància aquestes històries, perquè feia una mica falta d'una lliure una mica de mort i això envingut. Aquí, al moment que es lia molt fort, perquè es posa a pensar què vol dir, escriure i alerta, "forma frases com una dona". Vi'n, vi'n. Vi'n. Sàdia que aquí la vi. T'aniré una obsessió grossa amb això de donar veus masculines i femenines als seus personanges fins al punt que a les zones fa de les veus femenines i masculines pràcticament la centralitat de la seva novel·la. Però, però, però, vaja. Que és interessant que pensi que hi ha una veu masculina de femenina i no una veu de cada artista. Jo que sé, o sigui, la teoria de rares no sempre ho feia tot bé. I està. Està molt més reta. Està igual. I la conclusió del quart capítol és que les dones escriuen novel·les perquè totes les altres formes d'escripture anteriors ja està van cristalitzades, accepta la novel·la. Que, com que havia paregut poc sepcles abans, encara era prou tendrà com per què les dones no se senti sin que els shorts deixava absolutament fora. Bueno, jo crec que una de les coses que fan més enorme de Virginia i d'aquest llor de capselera és que sembla la llavol de tota una sèrie de coses que avui tenim com superarcap, però, en aquest moment, sembla una locura, no? Comence el capítol 5 i es marca de cop la història de l'autorinèxistent que sembla absolutament mediocrafins que ho sorpresa bollera. # (música) I d'acop, en expert de la Virginia es pregunta per què la literatura ha de ser una situació de la literatura, això em sembla sorprendint. Perquè no és només que perquè siguin les vienes, perquè sembla que les relacions entre les dones sempre estiguin mediates per un o altra senyor. Perquè sabeu què és, aquest aspecte. Sabot que és el text d'avencter? Sí, no? -Bé. -Tengo que no. Us expliquem, no pati. Aquesta idea que les pelis han de sortir dues dones o més han de tenir, no en prou i hem de parlar entre ells d'alguna altra cosa que no sigui un senyor. Doncs la wolf ho planteja com si posa una cosa hi hau gereda, però això ella no havia trobat fins que no veia gia, i a mi em va passar la mateixa de dic "compo si ho aquí". Perquè no amigues, les dones no escriuen com els homes i no tenen les mateixes referents ni la mateixa manera de fer, perquè tenen experiències diverses. Vés que no ha cosa. Però què passa a dir si tinguéssem una mica les mateixes oportunitats? No seria interessant que pugui ser n'escriure el que els donés la gana? Però aquí toca un altre dels punts claus, que és la manca de referents un altre vegada a l'hora d'escriure. I veurem com no hi ha llibres que parlin de les vidres no històrices. I o sorpresa, la vida de les dones tan cares a casa seva, molt històrica, molt històrica, és una podria ser. Capito el CZ. Capito el CZ i final, s'acaba llibre ja. Ens hi trobem una de les obsacions més grans de la wolf, que ja hem anat comentant però que és molt rellevar. Ella tenia la voluntat i la idea que la menda d'artista hauria de ser androjina i ho diu moltes vegades, i havia de combinar la seva parfomanina i masculina. Va ser una de les seves obsacions, cosa que explica que la. Aquella motiva escriure l'Anda a banda de la seva història amb la vita, en d'altres coses com construïs les zones, com hem dit abans, i és per això que es posa a parlar de la necessitat de comparació entre els sexes. Cosa que és interessant per dos motius. Primer, perquè li està al dia que li diguin feminina siloca, i després perquè inclou els homes de la lluita per les de les dones. O sigui, la tia que és ser una visió una dia que té cagues. O sigui que tot el despre's de fer 3.8 milions de voltes, el que ens acaba dient és que hem de deixar de pensar en el nostre sexe quan escrivim. I jo, quina sorpresa, Virginia, Reina, meva. Però el tema és, o sigui, el tema és que estem bona, que és conscient, que porten moltes tones fent el fet voltes i jugant amb nosaltres, i decideix que entona un meu culpa i va dir, "va, no us he parlat en que moment de dues coses". De com es triuen els homes ni les dones, perquè, "oh, amics, això és fer equips i ho fan els nens de primària i es queda així d'ample, pum, ja estàs, ha dit tontos". I potser us ha parlat més de les temes materiales, però "ah, amics, és que cal ser ric per ser poeta". Perquè, basicament, i si tu, la llibre-te d'intellectual depèn de les circumstàncies materiales i la poesia depèn de la llibre-te d'intellectual. És a dir que les dones no podien ser poetes, perquè, basicament, no eren lliures per guanyar-se la vida com volíem. I ara, que, tècnicament, jo ho poden fer demà en les seves ollens i lectores que es criguin, que no deixin destura per red el món. Però també és de demà negar siguin valentes, que no competessin o la sororitat, i, sobretot, que resistessin, perquè en realitat és l'únic que manera de segurar-se, que no hi haurà mai més una germana d'aixèxbir frustrada que es quedara sense escriure. De fet, ens ho diu així. Abans us he esmentat una germana d'aixèxbir, encara que no la trobareu pas esmentada en la biografia del poeta de Silsinney, sincret Leili, morir jove, pobra, i mai no es criguerre. Estant terrada la cruilla on els saturen els autobusos, davant de elefan en castel. Però jo crec que la poeta és adequius parlo, que mai no es crigueu molt, i que puguin terrada la cruilla encara viu. Viu en tu i en mi, i en moltes dones que avui no han pogut venir aquí, perquè s'han hagut de quedar a casa pregant plats i picant allí de les criatures. Però viu, ja saps que els grans poetes no moren mai, que són presències permanents, no els calcin o la Vinantesa de caminar pel que res entre nosaltres. I potser us creu un tareu, estima de les amigues, perquè punyades hem afegit la camera pròpia en un pot que esten normalment, llegim i parlarem de l'ital altra victoriana. Doncs mireu, una mica perquè creiem que tot això que hem llegit i comentat avui és el que ens marca nosaltres com a lectures, també a nivell de estructura crítica. I una mica perquè la Virginia Wolf parlat totes les lectures de les que parlem normalment, hem parlat o volem parlar. És a dir, que voleríem el mes si ho pés ella, però bueno, com que no hi és, ho fem nosaltres. Què me pres avui? Bueno, va, Carlota. Què me pres avui? Ho resumim amb 5 punts? Vinga, va. Primera, que la Virginia Wolf era un escritor brutal i que se l'has tigmatitzat molt fortament. Que Virginia Wolf és una figura clava en la cultura anglèsa, que no només era el centre de gravatat del grup de Blonsomori, sinó que a més a més va fer revolucionalos de la llengua i a profundegional fluxa de consciència. Tercer, que una càmera pròpia és un dels textos fundacionals del feminisme, tal i com el coneixem avui en dia. Que una càmera pròpia es parlava moltes coses, però sobretot es parlava dels diners com un mitjà per aconseguir la independència. I que la Virginia Wolf era i vindia que la importància de les noveles escrites perdones, em portaven unistes dones o em passen coses quotidienes. I nosaltres hem vingut aquí una mica fel mateix. Doncs sí. És convocem pel dia 26 d'octubre, aquí, al joc, aquí. I per seguir amb les nostres estimaíssimes germanes mar, mar, no sé per què sempre has fet valencianes, perdó. Mar, que. És a mar, germanes mar, amb aquelles donetes de Luis May Alcott. Podem dir "drescut"? Sí, no? Sí. Què fem, laucel? Laucel. Sí. Doncs farem laucel, laucel. Eimi, huilòvio, i l'òvio. Jo no gaire, però no en capaços. Ningú més, el món. Justis, per Eimi, justis, per an, jo crec en les lluites perdones. No passa res. En algun moment no ens havien d'aposar d'acord. 26 d'octubres, 7 i mitja, joc. Doncs ja estic, eh? Sí, eh? Bueno, va, un moment, un moment, un moment, un moment, un moment, un moment. No vol dir amb a capaços, ens ha tornat a ser de tot aquesta gent que ha fet possible que avui passeix. Això. Primera, tot, mil gràcies al joc, per acollir-nos, i a la paula carrera és per la coordinació. El carrer es garcia a grancar les perfem allà els botonets i per tenir una paciència infinita. I, infinita, nosaltres. A la Lleia Salvador, per les bauguetes dels separadors. A les filles europees, per cert, i l'Nujúlia, aquí la per la Sintonitial, i a les buc, per cert, i nosaltres, les seves cançons, per els separadors, i aquestes intocinalcars, són a vosaltres. Gràcies. Gràcies. (aplaudiments)