L'espoli franquista dels ateneus catalans

Som el programa de divulgació de la Museu de Catalunya. Els detaneus populars van tenir un paper molt rellevant a Catalunya des de finals del segle XIX fins a la segona República. Aquesta xarxa viva d'entitats culturals i socials o faria espais d'educació, de debat, de cultura i endefinitiva, de cohesió social i van contribuir a la formació cívica i política de milers de persones d'arreu del territori. Però a partir del 1936, a Minècia de la Guerra Civil, molts d'aquests detaneus comencen a ser clausorats i intervinguts i amb la instauració del Regim Franquista, la majoria d'aquestes entitats van ser reprimides, disoltes i directament espolíades. Com es van produir aquests d'acomisos? Aquí van afectar. Benvinguts i benvingudes a Som, al podcast del Museu de Història de Catalunya. Para profundir en aquest procés i en les seves conseqüències, avui conversem amb Neus Moran, doctora en Història Contemporània i autora de diversos llibres, com l'espol i franquista dels adaneus catalans 1939-1984, publicat per l'avents amb el suport de la Federació de Taneus de Catalunya i el memorial democràtic, així com també d'altres llibres, com la raquissa franquista del patrimoni, del moviment associatiu i obrer, dels territoris de Parla Catalana, 1939-1978. I també l'estudi, les víctimes de l'espol i franquista a Caldes de Montbui, 1969-2023. Una conversa que ens ajudarà a entendre millor, com la rebreació franquista va afectar el desit associat al català i quina és la memòria que encara perdurà avui. Els ataneus eren espais de sociabilitat creant les classes populars, el que ara conega un perso citat civil, per atendre les necessitats, que és de la població que l'estata final és del segle d'inò, continuava a disseny de banda, és a dir, per atendre educació, cultura, lleure, sanitat, treball. Funcionaven al marx del control del estat i de l'església, és a dir, del esparroqui, és que fins aleshores eren el principal articulador de la dinàmica social. I en assumir aquest compromís col·lectiu, que és garantir l'atenció a les ribindicacions i les necessitats de l'acent que les havia creat, és el que les impulsa a adaptar-se, a anar transformant-se i a ser multifuncional i polivalents, de manera que per cenèrica teneus, contemplem tot un venta i d'associacions de tipologies molt diverses, que van evolucionant i incorporant noves funcions. Allí tenien que, per exemple, un matei centre poc començar amb un cafè, incorporar les classes, obrir unes escoles, tenir una biblioteca i fer un teatre, una sala de bai, constituir seccions esportives, d'assistencies sanitària, de trebaida, chute, cooperatives de consum i d'habitatge. Tot això és gràcies a les forces de les persones associades i sovint els veïns i veïnes que donen suport a totes les iniciatives que impulsa l'entitat. És un suport que és materialista, per exemple, en la participació ja siguen en les festes i els bais o en la participació directament monetari, en les suscripcions populars i aportacions de hores de treball i de material, per construir els seus propis edificis. Són jox que l'alcén construís per ella mateixa. Es precisamente el fet de ser es país de sociabilitat de les classes populars, el que es convertís en núcleis de propagació i de socialització, de toxes correns de pensament, o sigui, de les diferents maneres d'entendre el món que propiciarem a què hi effervescen clima política i república. Són pertant núcleis de difusió del catalanisme, del republicanisme, del socialisme o del anarquisme. I així és molt important tindré present la centralitat que atorguen a l'educació o a l'instrucció, en totes les activitats que desenvolupen, o sigui, des de les lectures, en beu altres diaris als cafés, l'alfabetització, les tertulies o les propis escoles i el teatre. L'educació és convertís en un element essencial per formar subjectes crítics capaços d'aconseguir les millores i derribindicacions que es proposen, i ha siguen econòmiques, laborals, socials, culturals, educatives. Són millores que es permeten transformar la realitat. I, en este moment de la república, esta transformació es percep com a possible i real, i passa per la solidaritat i la cooperació. Per això parlem de teicitats associatius, perquè són entitats que estan connectades i que funcionen com una espècie de estructura de estat que sosté la propianació. Finalitzar la guerra tots ens ha tenut són estinsits, els adiós són i legalitzats, però no ho estat en aplicació de la normativa de responsabilitat i polítiques. De fet, al Decret Senuit, publicat per la ciutatècnica del estat, el set de setembre del 36, molt poc després de l'inici de la guerra, ja es regula esta extinció i es qualifica a les entitats com a desafectes. De fet, són desafectes, totes les persones físiques i turídiques, que són associacions, institucions, partits, sindicats, que han donat suport a la legalitat republicana. A partir d'alesores, perden tots els seus drets i també totes els seus patrimonis, mobles, documentació, dipòsis bancaris, inmobles. Totes i totes els seus vens són a partir d'ara declarats propietats del nou estat. Les entitats del món associatiu i obrer republicà són considerades un objectiu prioritari a batre, ja que des de l'inici són persebudes com l'enemic interior i un contrapoder real i efectiu. De cal desarticular i eliminar per poder implantar en model social, cultural, polític, econòmic i moral, que siga d'acord amb la ideolotxia fesista del nou rexim. De fet, en este demà té és primer de cret, el seguit publicat, el setembre del 30 sis, ja se les descriu com el germen del antipatriotisme, que venen al pueblo con el ofrecimiento de su puestas revindicaciones sociales. La requisa patrimonial i s'ha de tenir superpresentes un mecanisme repressiu del estat, que se comença a treballar des del maté setembre del 30 sis. En este mecanisme repressiu confluísen dos los chiques, la econòmica i la propieta repressiva. La econòmica és la que entén que la requisa és una fons de finançament ràpida i extraordinària, que serveis per aprover-se de fons, primer seran destinats al que diuen despeses de guerra i després destina de sanaricostrucció, però també serveis per arretribuir als fidèls, a que escancar-nos a su porta i se camin del digui de xulial, i per en gruïser el propi patrimoni del estat. La repressiva és la que busca castigar els enemis polítics i desarticular totes les possibles d'icidències que es puguin generar. En paral·le les dos, ni un altre factor, que és el simbòlic, que podrien dir simbòlic, que parla de l'occupació i transformació del que havien estat, espais de l'associacionisme república, en centres dels vencedors, siga de "passen a ser els jocs", de "tota jo", que havien combatut. Ai, això no dissa de ser una significació pública de la derrota, que busca de profundir, ni se sensació de vencanza, i que posa de manifest el poder, el ferri, control social, que està excercint del nou estat, i que acabarà, com sostenint, la perdurabilitat de la propera dictadura, que s'aguanta sobre la violència que excercis, i el suport social, ai s'havia violència que excercis. Les conseqüències de tot això són molt vereus, perquè d'una banda, produís un trasbasament econòmic, que acaba en pobrint a la població considerada hostil, i que sobretot afectarà a les clases populars, que havien impulsat el moviment associatiu i obrer, i que té un impacte social que busca ser intercinernacional. És a dir, que afecta, des del ambi familiar, a les relacions de veïnatge i de militància. Sobre la magnitud de l'espole, les dades que ara tenim a real de les recerques que han accès, i que sobretot m'has entrat a identificar a les víctimes, però a mi ha segut un dels objectius principals de la recerca a era a identificar qui eren les víctimes de la requisa. Fins ara, a Catalunya, hem localitzat 431 edificis de 279 associacions, que vindrien a ser el 58% del 741 edificis, con fiscats a tot el territori dels països catalans, que pertanyen a 455 entitats. Abanda són mes de 60 tones de documentació, i després n'hi ha un altre factor que són els dipósits bancaris qualificats de improtegibles. A Catalunya són con fiscats, mil bloquechats, i després traslladats a un conte especial, 1.262,5 milions de pesetes republicanes, que vindrien a ser uns 255,5 milions de euros actuals, i que representen el 34% dels mes de 3.3 mils de 3.630 huit, perdó, milions de pesetes republicanes con fiscats a tot l'estat. En este gruix de dipósits bancaris, una de les víctimes que sobresorta, i sí, perquè ja dia que abandones de les sentides tan vestan les institucions republicanes afectades, és la pròpia generalitat de Catalunya i les institucions, que de moment identificat uns 433 milions de pesetes republicanes que podrien ascendir a 133 milions, i en uns mil 850 milions de euros actuals. Per identificar les víctimes, el que es treballa s'ha emblad documentació que es conserva, o sigui, allà de per sé, d'entrada, entenem que n'hi ha víctimes que no estan documentades, i que no arribarem a tot el gruix, que podrien afectar, perquè la requisa, com és un mecanisme represiu, busca ser indiscriminada, per tant afecta a totes les persones físiques i xurídiques, estiguen dives, mortes, extintes, exiliades, donen exactament igual. Aleshores, per això és tan important, en aquest cas fer la recerca, perquè localitzes la documentació que prova un delícte, que actualment està qualificat de lesa humanitat, per tant, no prescriu. Les dades que m'ha aconseguit obtenir fins ara, constaten que la requisa patrimonial, es feu de manera quirúrxica al principi. Els països catalans és extensiva, però el principi té realista de manera quirúrxica de manera. vull dir, que no n'hi ha cap poble, que és llibre d'aquests confiscacions. Això ho explica el fet, però una banda tenim una densitat associativa, que és incomparable a la resta dels territoris del estat, però per altra tenim els propis principis, del fet de ser un mecanisme repressiu, que busca aniquilar tota la trama de sociabilitat, propia per instalar els propis principis. Des de l'any 0, el moviment nacional entén que per sistematizar regular i fiançar la requisa, si la perpetuar allò que han confiscat, necessita elaborar tota una normativa específica que comportarà la creació d'una parella que s'encarregeix jurídica d'inestració, que s'encarregueix de gestionar tot allò. La tardor del 36, coño de advance, s'iniciden els trebais que van donar forma al que serà la turisticció penal especial de responsabilitats polítiques i que coincidicen en el temps, amb el que es anomenem l'ofensió econòmica contra la república. El seny de la turisticció penal especial arriba, amb l'emissió de la llei de responsabilitats polítiques, el nou de febrer del 39, un cop donada per acabada a la campanya de Catalunya, en conquerir els últims punts fronterers, que serà una llei que es mantindrà activa, fins al decret del deau de novembre del 66, o sigui, són tres décades. Esta llei, i tot el que amera, de com està normativa, respona el príncipe del que se rano suñer, qualifica de justicia al revés. És a dir, és desafecte, han provocat el contest que ha portat a la guerra, per tant, n'han de pagar totes les espècies i es creus que és ocasionat a la patria, amb el subpatrimoni. La norma de responsabilitats polítiques és caracterista, la publicada, la llei de responsabilitats polítiques, publicada al de febrer, és caracterista, per ser retroactiva, fins al octubre del 34. Penin posar sempre una sanció econòmica que recaus sobre el patrimoni familiar i que és poc completar amb penes restrictives, de llibertat de residència o d'activitat. I, entre condemnes que són complementaries a les imposades per altres turisticions especials, com és coses de guerra militars o el tribunal especial de repressió contra la masoneria i el comunisme. Són condemnes que són el resaldres en absència del cinculpats, a les que els encausos poden estar el seu con dia abans morts, exiliats, el que siga de manera que el que s'acaba embargant moltes vegades és el propi patrimoni familiar. Podrien dir que la multiplicitat de víctimes i d'objectius a requizar fa que meten normes de confiscació específices, per exemple, tenim les que regulen la confiscació i bloqueig de comptes bancaris, les que creen les comissions d'incorporació industrial i mercantil que se encarregaran de la requisa de curació i repriuatització de tot el que són cooperatives i collectivitzacions, i de creació de la delegació especial per la recuperació de documentos, que és l'organisme que s'encarrega de decomissar la documentació, però després vull donar-les dades i fer-ho que hi ha famos fichers de 3.000.000.000 fichers d'anticidència que ja s'alamanca actualment. Quan mirem les actes de confiscació dels lescentitats, i de tot, ja van sal a persala, la comitiva que pot ser judicial, però que normalment està constituïda, però representa uns municipals i es de fal·langer, moltes són esmateses, i van sal a persala, recorrent totes les sales, recorreguen cada estança i identificar tots els vens, si per exemple entra en el bar i identificar les culleretes, les tases, les cadires que estan bé, les diferents endres que estan mal, les lampares, les llums, les màquines de cinema, les teatre, les butac, les totes, els equipaments de futbol, si no tenen baix, el vestuari, les biblioteques, els armaris, els billars, hasta rellotges de paret, si identifica i tot això, se posa la quantitat, i se taxa, té en valor. En els expedients personals de responsabilitat polítiques, si ho quan entren en un domicili, se importen tot, que és jo, des dels bresols, els ansols, les nines, les bicicletes, la afectació, o sigui, els resultats de aquest mecanisme repressiu, que és la requisa patrimonial, es poden diferenciar, en dos, en quant, a les entitats, el que suposarà és, i sus primers 25 anys, de paus franquistes, si ho fins al 66, el que suposarà, és l'agonia de l'associacióisme llibre. A Barcelona, per exemple, en 1966, no m'he sabien sobre viscut un miler d'entitats, dels mes de 9.500 que ja havien inscrit legalment, sí que havien passat per el registre i sabien inscrit. Al marx ja havien moltes altres que funcionen sobretoles anarquistes, o les que s'havien constituïd durant la guerra, que no anaven a inscriure-se un registre. A Jirona, també, a finals del 60, tan sols quedaven la mitad del 1.400 entitats que s'havien inscrit. A ver si tant a peresolar, l'efecte més perdurable de la confiscació, en les entitats, fau esmorteir la consciència nacional catalana, i la consciència de classe del sector dominat, o sigui, de les classes populars, en la mesura en què tan la consciència nacional, com la consciència de classe, necessiten per creïser i ser suport del teixit associatiu, del teixit societari dels vincles. A nivell personal de les classes instruïdes contra persones, el que troben és que hi ha moltes famílies que se queden sense recursos i amb total patrimoni en bargat durant décades. No sé, des de gent que per fer qualsevol reforma en la casa que habita, però que ja no és seua, necessitar per mi judicial, fins a no poder treballar, perquè no tenen les aines que els han confiscat, o i més a la llarga és un trauma que s'arrossega. Hi ha algunes entitats que aconseguís en ser legalitzades a partir de 1940, la publicació del decret, franquista que reforma un poc, introduis algunes mesures dins de la llei d'associacions que havia estat aprovada en Mirwiches 87, ella venia de Junt. Però són entitats que primer han de passar el filtre repressiu, o sigui, a demostrar que són afectes al reçim i després, en tot cas, hi ha trauen la llei i se miren quines condicions. A partir de la llei d'associacions franquista, que és del 64 i que estarà Vicent fins al 2002, les autoritats acaben garantint, les autoritats que està ablicent, els mecanismes, com a de ser la relació administrativa de les associacions, amb les propies autoritats, de cara a les possibles intervencions, sensores i policials, ja dic que no fos derogada fins al 2002. A la pràctica, això que suposava, suposava reformar d'estatuts, obviamente escrits en català, no meramen d'una xunta afecta al reçim, depuració d'associacions, comunicar quines l'activitat i quina relació de membres tenen, i gairebé sempre escriures a les obres sindicals. De normals, escriuen a l'educació ni d'escanso, que és el que porta el sindicà vertical, però en el cas de les cooperatives, a la obra sindical de cooperació. És demostratiu de tota sort, de la impossibilitat de tornar-se a resistrar, el fet que de lesem 24 cooperatives i imutualitats, que em estudiat els països catalàs durant la recerca, la de l'últim llibre, només 24 a aconseguirem ser legalitzades, 14 de l'escuals estan al principiat. Actualment, la requisa patrimonial és un delícte que està tipificat de lesa humanitat, per tant, és un delícte que és imprescriptible, i que l'Assemblèria General de les Nacions Unides, en la sua resolució 60 barres en 47, ja està blis que la restitució de Ben Cidrets és una manera de reparar els d'Ainsoferts per les víctimes de violacions de dret humans. La restitució viu sempre que siga posible a de ser integral, és a dir, al de retornar a la víctima, a la situació anterior, a la violació manifesta de les normes internacionales de dret humans, o la violació greu del dret internacional humanitari. Si no és possible, és quan intervenen les mesures de rescà malament. Fins al moment, entitat i particulars han estat expressament esclusos de tot el que és la normativa restitutiva enesa per l'estat espanyol, que sí que rescabala i compensa o restituir a partits i sindicats. Amb dos normes, una és la de sesió del patrimoni sindical acumulat, que la emiten en 1986, sesió no val dir retor de la propietat, si no s'estiu condicionada a us. I l'altra norma que és la de restitució als partits afectats per la normativa de responsabilitat política és franquista que la emiten en 1998. Tots els processos administratius està encaren entre 2005 i 2007. L'actual J. de memòria de l'estat, la BIN-22 del de nou d'octubre, inclou per primera vegada, com a víctimes, a les entitats, als partits i a les institucions del govern de la Generalitat Republicana i el satchuntaments i organismes com arcals. Però a l'hora, inclou clausules, que impedicen o que deicen en suspens una restitució o un rescavalament que afecta el patrimoni de l'estat. A les ores, des deissaren suspens la reparació, la restitució, en el cas que por responda del patrimoni. Este no retorn és el que, al meu pare, perpetua la requisa i els seus efectes. És a dir, pergonga les afectacions d'un delicte que està qualificat de l'esa humanitat i, amb ell, la impunitat, si a d'aysaren se condem una pública i efectiva, a responsables i relegales víctimes, al marx de tot, aprofundint amb tot este mecanisme, la fractura social. Jo crec que cal donar visibilitat a el que fa la requisa patrimonial, entesa sempre com a mecanisme repressiu, perquè d'una banda estem parlant d'un delicte, això que és imprescriptible, però també per la enorme afectació que tingue, voldria afectar que et xampo a corroborar documentalment de moment, voldria afectar-ho amb el que fa la requisa de l'esa humanitat i per les xampo a corroborar documental, voldria afectar-ho amb el que fa la requisa patrimonial, de senes de mirar de persones i les segués famílies. Jo crec que és important destacar aquestes episodis, m'estan ja del que suposen històricament i per entendre com fa la repressió franquista, és per poder contactar amb les xampes víctimes, poder donar-los relleu i estabrir mecanismes com de mecanismes que permeten contactar amb elles i fer-los entendre que és possible recuperar jo que es van enrubar o ser compensat per tocher els dents que van ensofrir. I així crec que és important d'una cosa en la que es troben, que és el propi fet traumàtic de la requisa o dels altres mecanismes repressius. En el moment en què hi ha un fet traumàtic tan gran i a un trencament en la transmissió de la memòria, o sigui, aniran silences que fan que moltes les víctimes i els familiar, o els cereus, desconeguen fins i tot que han segon víctimes. Entre la documentació que han adquirat consultant ha parís molta documentació recent, que no és del 24-60. En una de les cartes que m'he criat l'atenció és la que envia un senyor que pot ser en caràs viu, que seria Ignacio San Cristófol, demonistral de Montserrat, i l'envial 29 de novembre del 2000, a l'esores Ministeri de la Presidencia Mariano Rajoy. En la carta el senyor San Cristófol explica que el seu pare havia estat un dels fundadors de la teneuobrer monistrolenc en 1920, que havien aconseguit, per sospició popular, adquirir l'imloble del carrer Manresa, per 15.000 pesetes, és a dir, tots els ossis i els veïns participarem en l'anquisició de l'imloble, que, de fet, tenia un esacció obligatòries d'isa compra de l'edifici per una quantitat de 5.000 pesetes. També explicava que el seu pare havia mort i que després de la guerra l'edifici fou incautat, en 1943, i en 1943, declarat propietat del sindicat vertical fancista, i seguia explicant, perquè l'edifici entra en tot un procés, en el que has a la mare de l'ignasi San Cristófol, la disen continuà rechentant l'antica fe de l'entita, fins a que, en un moment donat, la delegació nacional dels sindicats decideix que hi haurà difícil, totalment, prescindible, i que l'an de vendre per tan ban, i taxen tot el seu patrimoni entre altres coses, tot el mobiliar i del bar, del barca fe, que rechentava a la mare i el sores a mare del pantais, que diria a la bogallà, li entra un infart, i va morir al cap de dos dies. A la carta, el senyor Ignasi San Cristófol, diu que, si les entitats, i les entitats si els sindicats i els partits polítics, i he citat altres atineus, com la teneu a obrir de la senya, que passa per un altre procés. Si els partits polítics i els sindicats han estat compensats per el patrimoni que els es va confiscar, perquè hei que havia perdut tot la seva família i els dants, i els dants i el greuxe de quedar orfe i sense patrimoni, a partir d'alesores, com serien a mena compensar, si perquè hei no podia accedir a una compensació per tot el mal que havia sofert. Obviamente me han entro a la carta, però no la resposta. #