Fent memòria, capítol 1 - La censura i l’autocensura

Durant el franquisme, cap llibre, artícle, obra de teatre, canso, o guió, podia existir públicament sense l'autorització dels sensors del regim. Aquest control era tan omnipresent que molts creadors acaben a els dos sensorances abans fins i tot descriure una línia. Un dels exemples més clas és el cineasta a Lluís García-Berlanga, que enviave'ls guions als sensors abans de ruda, conscient que un sol no podia tombar tot un projecte. Aquest episodi explora no només els mecanismes de la censura, sinó també els mecanismes intents. La pom, la renúncia, el silenci, i les estratègies creatives que van inventar escriptors i artistes per poder dir "allò que no es podia dir". Maria Llussé, Pagallu, Frey, Virgili, és investigadora, editora, i una de les principals especialistes en censura franquista aplicada al llibre en català. És autora de l'edició catalana i la censura franquista de 1939 a 1951. És una obra de referència per entendre com funcionaven els controls, els informes, les mutilacions de textos i el clima de poc cultural de la posguerra. Un podcast de l'hiària ara i del Ministeri de Política Territorial i memòria democràtica. Doncs Maria Llussé, Pagallu, en minguda al podcast. Gràcies. La primera pregunta que et volia fer és com funcionava exactament el sistema de censura durant el franquisme. A veure, és una pregunta llarguíssima de contestar, però em miraré de ser el màxim de breu. A veure, funcionava de la següent manera. S'higui al sobrevans de la guerra, hi ha el 36, ja es van dotar d'unes primeres normes de censura, van continuar res al 38, i quan va acabar la guerra, hi ha per resumir molt el Juliol del 39, un cop hi ha acabat de la guerra, i ja van fer una norma al Juliol d'aquesta any, signada per el Minister de la Governació, sota-lo qual hi havia el control de tota la informació, de fer-te el franquisme des del principi, es va dotar d'aquest aparell omnipresent. I les aves va crear el que ells em van dir la secció de censura, perquè la tenien més o menys, diguem-ne, per als diversos territoris, perquè encara el govern no estava sentat, perquè la guerra, d'aquesta manera, no estava acabada. Però el Juliol es van crear aquesta sessió central, i deien, i si tu deman mòria, per què el control de la informació té unida precisa i duració en segura. Unida precisa i duració en segura. Unida precisa, evidentment, o va ser, i duració en segura. A partir d'aquest moment ja es va centralitzar tot a Madrid. Per això nosaltres hem pogut estudiar, no hem pogut estudiar tot, però no hem pogut estudiar el fenomen de la censura, perquè en aquesta unida precisa i duració en segura van mantenir sempre els els avesius per poder-se perpetuar, és a dir, per poder controlar el que havien fet, i tenir, per tant, tenir sempre els historials apunt, i que és un ara hem pogut, diguem-ne, entrar. Les aves funcionava, doncs sóc centralitzat, en aquesta ordre canit del Juliol del 39, ja es comprenen els llibres, tot el que hi ha d'impress, però també guions cinematografics. I diguem-ne tot el que hi ha d'impress accepta la premsa. Llavors, la ràdio, que després m'agradia dir alguna cosa molt greu sobre la ràdio, i sobre els altres millants i sobre la premsa, anaven a part. Aleshores, al principi llegiré. ja ha perdit el moment que s'ha centralitzat, per tant, tot impres llibre si havia de surmetre. Era obligatori, és una llei gairebé de guerra, la censura previa. Aleshores, al principi tenien. ara estic parlant una mica del funcionament intern, no? O sigui, he agafat un expedient de l'any 41, i tenien el lectó. Després parlarem de les diferències del lectó i el censó. Em sap que ho tenies previst. El lectó havia d'umplir al principi un impres com aquest. Valor literari o artístico? Valor documental, matis polític. Ah, d'acord. I els hores tachadures, amb referència a les pàgines, etcètera. Per tant, fixeu-vos valor literari o artístico, en aquest cas deia corriente. Normalet, valor documental, matis polició i altres observacions. Aleshores, això era el principi. Després, evidentment, van anar treballant molt més. I van afinar molt més. I les hores ha agafat un expedient de l'any 49, que ho ha fet d'un llibre de Josepla, de l'any 49. Però bé, és igual, tots els anys 40 i els 50, tenien aquest havien d'umplir això. Ateca el dogma, fixem-nos. Ateca el dogma. Primer el dogma. Després, a l'Eglésia. Per tant, diem, en primer, la doctrina. Després, el que administrava aquesta doctrina, l'Eglésia. Després, sus ministros encara els que administraven. I les hores es passava a la moral. No entrem que volia dir moral en aquest moment, que no té gairebé res a veure amb el que nosaltres entendem com a moral. Els hores, els regimen i sus instituciones, fixem-nos. Per tant, tot. És dir, tot el bloc ideològic a les persones que col·laboren o han col·laborado con el regimen. Tot el bloc ideològic es va dir que tot el bloc ideològic es va dir que tot el bloc ideològic es va dir que tot el bloc ideològic es va dir? Al cas del català, el que va intentar sempre el regim va ser matar el públic lector. El que va dir, eliminar del mercat, la possibilitat que el públic lector, l'antig lector i els que se l'ha van formant, puguessin tenir excessa un llibre normal. El que tenim avui quan anem a la llibraria. Exactament! A més, això estava sorollat, català hi ha menes, els dues coses i el margin de tota política i regionalisme. El regionalisme era el que avui en diem nacionalisme. Per tant, s'havia d'umplir, d'entrada, el funcionament estava mercat. Obligator, censura previa obligatoria, amb una llei que gairebé podíem dir que és una llei de guerra, que es manté fixant-nos fins a l'an xixanta sis. Fins que es fa la llei de prensa de l'an xixanta sis, que les hores d'aquesta censura deixen de ser obligatoria, però que, si tenim temps, ja em perdarem, a l'hora de la veritat, gairebé és millor que hi hagués una censura previa, perquè els titus eraven més segurs, no? Perquè, si no hi ha, tenien un llibre al carrer i abans els s'hauria postat per tant, era molt pitjor. Quins diries que eren els censors i com prenien totes aquestes decisions? A veure, els censors, en primer millor, hauríem de fer una distinció entre el elector de censura i el censor. A l'actor de censura era aquest senyor, que dèia això. És com un comitant de lectura que entendres i que em perdonin els que fan de lectors de les editorials. Però, digamos, com un comit de lectura, d'un editorial. Els hores, doncs, els passaven un llibre i ells feien un informe. Aquesta informe, en el cas de la literatura catalana, tenia un valor de la tio, molt relatiu, perquè, qui decidia, realment, era algú de molt més amunt. No sólament, perquè hi havia, per damunt, d'aquest elector, que feia un informe figura que un objectiu, que no era gens, perquè després en llegirien alguns, que hi haureu que d'objectivitat, res, perquè sempre tenien po, perquè sabien que els podia caure. Però, en altres casos d'anar de censurable, i en aquest anar de censurable, van passar unes quantitats de llibres considerables. Jo no sé si vosaltres heu llegit mai primera història d'estera de sobre l'espriu, que és un obra absolutament brutal, contra, digueu-la, el 48. I va passar amb un anar de censurable, després els en 60, quan la van voler reditar, va haver un censor més llest i va dir com ens l'han col·lat. Sí, ens han col·lat un gol, però de primera, per esclar, perquè espiu va trobar, literàriament, una sortida magnífica, si el poguéssim parlar, doncs ja ho faríem, i les horoses, clar, i en aquest cas, doncs va, no va tenir, no va tenir. No ens podràs parlar una mica d'això, d'aquesta no sé si li podem dir, autosensura, o una manera va. A veure, autosensura. L'autosensura, en parlem amb dos o tres exemples més de dos o tres escriptors posteriors, però aquest cas d'espriu, jo crec que no va ser una qüestió d'autosensura, sinó de trobar una sortida literària molt rica, és dir, de trobar una sortida literària, gairebé inventant-se, no sé com dir, un genre nou, va tractar, va barrejar el patatisme amb la Ironia, és dir, va tractar temes gravíssims, amb d'una manera ironica i sarcàstica, que ell mateix va. I els horoses, diguem-ne, temes des de política, fins a la mort, fins al que en diem temes greus en literatura, no? Universals. Universals i temes greus importants com la mort, la mort, etcètera, per tant, ell va trobar literàriament aquesta sortida. Si va sortir, si la literatura es va salvar per dir-ho així, i per tant això va ser una cosa molt positiva, perquè és clar, i va haver un producte que no era un pam flet, si no que era alguna cosa que quedava per demón i per tant la literatura va dominar, diguem-ne, el l'entorn i les condicionants del l'entorn. I va superar. I va superar. I va burlar, per exemple, de l'enguatge del Galind Soga, de l'Oranguàrdia, de l'enguatge absolutament agressiu, i que, de més a més deia, Franco ha llegat amb un recibiment apotheòtico, no deia apotheòtico, sinó apotheòtico. Va ser una gent que no ens expliu, va fer una cantarilla, una seguida que el que nosaltres ens diem els apotheòtics, de primer història, però aquest apotheòtic, aquest mot exòtic em torna neuròtic, però l'hòstic, i va ser una, és clar, és burlava, absolutament de tot, i per tant, és un homenatge a la gran literatura per mi. Ja una defensa, no? Sí, és una defensa, si sí, evidentment va que s'ha dit que era el testament de la llengua catalana en un moment que ja no es podia fer servir, etcètera. I em pots parlar llavors, ara ja sí, de l'autosensura, i què significava per els creadors? A veure, l'autosensura, tenir en compte primer que, si fem una mica d'història, que els primers gairebé 7 anys, des del 39 fins al 46, pràcticament no es pot publicar res en llengua catalana. Sí, tot són prohibicions, i les autoritzacions, que ja són les autoritzacions, absolutament. Bé, dicem-ne mal i intencionades per ser generòs i fer servir un terme bastant neutra. Perquè, per exemple, un turitzen per d'aquí i diuen con l'autografia de l'època. És a dir, s'estan carregant tota la reforma febriana, i, per tant, tot el que era una llengua unificada, una normativa vinculant, etcètera, etcètera. Les hores, pràcticament, fins al 46, vaig molt de pressa, no hi ha pràcticament res, el 46, el regim Sedona, que, diguem-ne, no li han anat tan bé aquesta política de negació total. I, a les hores, amb el desenyàs de la guerra, l'encorrent de sí, etcètera, li hem de simplificar moltes, que, de senzels seus aliats bàsics, que són la manya nazi i el fecisme, i la que hi vull de Mussolina i Italia, i, a les hores, hi ha una certa rectificació. A les hores. no, ja estava fent història, perquè em deies. -L'autocensura. -L'autocensura. Però és clar, l'autocensura no es pot començar a practicar, els autos no la poden començar a practicar fins bastant tard. -D'acord. -Pis bastant tard vol dir que a partir de finals dels anys 40, perquè és quan hi ha la possibilitat de publicar, perquè hi ha una altra qüestió que també hem de tenir molt present, que és la relació entre obra inédita i obra publicada. Fins a quin punt, a partir del moment, el corrent de sis, en què es pot començar a publicar amb molta limitació, hi ha molts llibres als caleixos, hi ha molts textos inédits, els caleixos. Però això és una altra tema, diguem, molt llarg d'estudia i tal. A les hores, l'autocensura es pot començar a plantejar a partir del moment que tens la possibilitat de publicar. I per exemple, he portat dos o tres testimonis, per exemple, un de Josep Pla, un altre de Xavier Vengarell, sigui, diguem, de dir. Per exemple, pla que li van prohibir aquest coses vistes, cos d'aïa, simplement perquè el llibre era perillós per la recuperació del públic. Doncs va en les cartes que jo vaig publicada entre pla i cruzet el seu editor. Doncs li diu la censura, que estan estat de l'herta total, diu, i que un llibre, com un dels seus gants llibres, que és el Girona, que és un llibre on ell explica els seus rega anys, diguem, de adolescència, i per tant, amb tots els problemes de la adolescència, per tant, descobriment de la sexualitat, tot això. Ell ja ha dit que ja es va haver de controlar molt, ja l'he explicat. Hi ha altres moments en què li diu, si ens motila del llibre, quedarà que estrat. Hi ha ho és, en sí mateix, i encara sí, encara l'hem de motilar més. I en un altre moment li diu la censura, mi inquieta, sempre, compren, la precusa de la censura no em deixa dormir i me'n velless. Però en un altre moment fixem-nos que li diu, l'altre censura, que sempre el va marcar, diu aquí l'altre censura va marcar poc. Aquest llibre, deia proposit de un llibre que és l'emport de net, que figura que és un llibre, aparentment neutre. Malgrat no contenir res censurable, diu Plà, em fa una pot terrible, quan ha presentat censura. Em fa poc simplement perquè ha estat escrit amb una gran llibertat d'espenit. Aquest moment, ell té poc, perquè no he posat el fre, no m'he controlat, i ara és quan he de dir més poc. I a les hores, en un altre moment, és clar, tots els autors catalans havien de treballar sempre amb aquest frec. Perquè i amb això acabo a les situacions d'aquestes de Plà, que diu. i si tinc una denúncia, perquè les denúncies podien caure en qualsevol moment. No només la conseqüència no només serà que no et publiqueixin i ja estàs, no que podries tenir tu conseqüències a nivell personal. Sí, podries tenir conseqüències a nivell personal, ell, per exemple, és clar, ell ha perdit el del 46, i a torna a publicar ell havia tingut molt bé el públic, lector català en castellà, els primers anys 40, que havia estat. bé, havia fet servir, dic, hem-ne. havia estat, dic, hem-ne molt obert els problemes de la societat catalana, etc. I era un autó com ho havia estat abans de la guerra, doncs un autó, dic, hem de dèxit, no? Pensem que, per exemple, en 42 un seu llibre és el més venut, el dia que en autobús, del 42, és el més venut a Barcelona, doncs en altres llocs de l'estat, a tots els llibres de l'estat, i el més venut en aquella lloc és la família de Bascual Duarte, del 42. En canvi, a Catalunya és. el llibre de Barcelona és l'estat, per tant, això que dèiem de denúncia, diem-ne tots els autos, havien de tenir po, sempre, primer, perquè d'entrada, la majoria i van rebre prohibicions, però si es recuperava massa al mercat, aquest és el problema, recuperar el públic, i per tant, anar sempre en compta per pal de la censura de no autoritzar res que poguésen contentar a un públic normal. Per tant, acabo amb aquesta censura, diu, si tinc una denúncia, la desgràcia té una denúncia que he publicat 15 volums, en català, no me la probrant cap més, hi ha un moment que diu anem en compta, perquè si no anem en compta, tornarem a l'entretaró, tornarem a la prohibició total i el tancament total. Et volia preguntar també, ja hauràs entrant-nos més en enllibre en català, no, perquè m'han interessat molt això de que fins i tot el fet de que una nova la fos divertida entretinguda atraient per la seva propi història. Ja valia la pena censurar-la, ens pots parlar una mica més això, que va significar si havia un objectiu com de perdre la llengua escrita catalana o deixar-la només per la cotidianitat. Sí, és dir, l'objectiu bàsic era simplement. A la mesura que el franquisme tenia una voluntat de uniformització ideològica, doncs a Catalunya, aquesta uniformització ideològica va ser sobretot una uniformització lingüística. Abans, que res, un llibre en català havia de passar els sedars del control lingüístic. I, per tant, en ell mateix, a partir del 46 van deixar publicar, a dir, amb uns quants autors, sobretot, al problema era, evidentment, la literatura, a dir, amb una majoritària. La poesia va tenir alguns problemes però no gaides. Per què no tenien tants lectors? Perquè es va considerar, perquè ell es van dir, a partir del 46, la creació literària, tenim-vos que respectar-la. Però el llibre ens has hagut a la creació literària només era la poesia i segons quina, perquè és clar, segons quina tampoc. Perquè, encara, molt endavant, hi ha un sonet de foix, que hi ha una il·lusió clarament nacionalista, i diuen, hi ha un sentsocrio. No sé si és que els dedos me parecen dues, però me parei que aquí hi ha llog. És un donlido nacionalisme i tal. La poesia, en principi, en el llibre més sobre la censuria, em vaig dir franquissia, però la poesia encara. Perquè la poesia, més o menys, l'avant tolerà. Però el que no toleraven, absolutament, eren els gèneres majoritàries. Tot allò que pogués contribuir a refiar el públic, és a dir que, per tant, això té uns conseqüències gravíssimes, de la literatura, de la llengua, però també de la literatura, perquè pensem que els escriptors nous, que s'estaven formant, s'estaven formant, no pas en la seva propia llengua, sinó que s'estaven formant en aquesta llà, i sobretot en noves sortides de Barcelona, que és un centre editorial importantíssim, i on es publicaven, a part de obres originals, moltíssimes traduccions. Per tant, hi ha, diguem-ne, era passar d'una llengua X, el que estallà, suposo que les traducions estiguin ben fetes, i després, llegir-ho i, per tant, això té uns conseqüències enormes, perquè els uns anys que són riquíssims, per exemple, des del punt de vista de la poesia, els anys que són uns anys riquíssims, es publicen dels grans llibes de la poesia català del segle XX. Rive les ideologies de Virville, solida d'ol, de foge, etc., i això és pràcticament desconegut, fins molt després, però molt després, si ja no vull posar límits perquè em posaria molt pessimista, però sí, molt després. I les hores, per tant, diguem-ne, els nens majoritzaris, condemnats, per exemple, això, aquest exemple, aquest donat de pla, però tants daltes, per exemple, el tema de la guerra civil. La novel·la és un gènere carrer, especialment, i la novel·la i la narrativa breu també. S'hi diríem, tot el que són gèneres narratius ja no deixem davant de la satge, que ja no en van volent ni sentir per la mai, la satge i els estudis d'aquí l'acte històric, i de mai sí, però hi ha molt en tant dels anys 50, però el moment en què es fixa en les bases, que són aquests primers anys, la primera metat dels 40, i segona metat dels 40, que és el moment en què es fixa, el marc en què les coses es posen moure. Després hi ha lleugeres modificacions, però hi ha lleugeres modificacions, però no en el fons. Sí, la llengua sempre és un problema, sempre és un problema. Volien a un moment al cine, que estic pensant en Verlang en el que en consta, que el que feia és escribir els guions i abans de errar-la per fer amb tots els gastos que això se'l forsa. No et volia preguntar si penses que aquest cas Verlang ha de fer tot aquesta despesa de errar-la a la pel·lícula i després d'aquí. Era un bon exemple de la relació entre els artistes i el regim. És un exemple en el cas del cinema, però vull dir en el cas de la novelitat, la novel·la, per exemple. Ara torno el tema de la guerra civil, que apareix molt tard, com a tema. Una cosa tan enorme, com la guerra civil, apareix molt tard com a tema i com a marc històric a la novel·la català. I quan ho prova, doncs, es veu, evidentment, en tota mena de, evidentment, el primer que fan és carregar-s'ho, per exemple, si viven garel, a l'any 55 fa, en xerrar-te bon dia, intentant de contestar això que dius, a l'any 55 presenta una novel·la que es diu els fugitius. I aquesta novel·la, els fugitius, també vaig molt de pressa i va dir molt simplificant, és una novel·la psicològica, diguem-ne, és dir, com impacta el fet de fugir en un moment, en aquest cas de la guerra civil nostra, podria ser un nucleines, ets que sigui, el fet de fugir. Llavors, aquesta novel·la la presenta en com un fugitiu en qualsevol moment de. en qualsevol context. A les hores ha de fer totament de moviments, de procurar que un amic del director general de la presenta, perquè és que el tema és crema, el tema crema, perquè ja sabien que la llarga d'aquí, ara que digués que no. Doncs ell diu que, finalment, després que li van autoritzar, ell va poder, i va, diguem-ne, treure tot allò que pugués perjudicar el seu amic que l'havia avalat, davant, perquè sovant a dalt de tot, el del general, no va anar a aquest el senyor que va fer l'inform. Perquè és molt sovint, la novel·la d'aquí és d'en, però aquesta novel·la està bien, i és divertida i tal, amb una prohibició. El sol fet, diguem-ne, que diguéssim, ara, aquestes van tenir un altre mena de treballa. Entre el cas, ell confessa que, després de tenir l'autoritzió, encara la va. La ve de modificar, precisament per no perjudicar el seu amic. Per tant, la relació era sempre aquesta. La relació és sempre una relació de "po". És de "po", fins i tot, quan tu havies autoritzat. "po", però també veig bastant resiliència, no?, de buscar les formes i de dir que jo vull parlar d'això i em sembla important parlar d'això d'aquesta ferida i, en busca la manera, de fer-ho encara que sigui canviant el context. Però és clar. Sí, sí, sí, evidentment, resiliència i, fins i tot, anem més enllà i diguem resistència, perquè, per exemple, ell mateix, ven greu el cap de 12 anys, o sigui, el final del 60, va publicar un altre novel·la, que era, diguem-ne, la primera part de la qual era d'aquesta, que es va dir els mensuts. Fiseus el canvi radical, i el que l'altre era una novel·la document i una novel·la pròpida com es feia els anys 60. És a dir, l'altre era una novel·la psicològica, més o més passada de moda, per dir-lo d'alguna manera. És a dir, que hi ha els del dol·la psicològica i hi havia, i en canvi l'altre, doncs era molt més, per tant, és que si no hi hagués hagut aquesta resistència, aquesta residència, aquesta voluntat de tirant davant, evidentment, que, és dir, jo sempre he dit que, evidentment, hi va haver uns quants editors, primer els autors, evidentment, però després també els editors, que van apostar pel perdó. Van apostar pel perdó de la guerra, això està claríssim. La guerra sabia perdut, que tenia la vida perdut per partida doble, també per simplificar molt, i les hores, doncs la llengua, que era la llengua. I és clar, a veure, s'havia perdut el poder polític, però s'anava a guanyar, pudeu cultural. Exacte. Per a cosa que el dictador de Primo de Rivera s'havia perdut, pudeu polític, però en canvi s'ha mantenit el poder cultural, perquè són uns anys molt rics als anys 20, i si vosaltres mireu la premsa dels anys 20, veureu com hi havia la censura de premsa, ara m'estic en la censura de premsa, on, diguem-ne una paraula que no els agradava, les borraven, i tu veies a sota el que hi deia. Per exemple, quan m'orguin marar l'any 24, que a Catalunya perd el seu poeta i posava nacional. I aquest nacional, i van posar el que hi faria amb el. -Dargot, allò? -Sí, i es veia perfectament, no, com un esborrat de la gent. Mentre que la premsa franquista, que era una premsa que passava per una censura, segurament fèria, era una premsa impoluta, púlcra, púlcra, púlcra, púlcra, púlcra, púlcra, púlcra, púlcra, púlcra, púlcra, púlcra, púlcra. Però era tot era net, perquè, evidentment, les coses ja no passaven, ja no es podien publicar. Com es parla de rescriure obras, ets, ets, ets, ets, ets, ets, ets, ets. -El cas, per exemple, dels oensales, d'incer teglòria. -Exacte. Volia preguntar de quina sobre els claus, no? -Per exemple. Per exemple, l'incer teglòria és un cas. Que, diguem-ne, jo el vaig estudiar, vaig publicar hi ha un fa moltíssimes anys, un article, sobre què es deia el tema del tema de la guerra civil, la novel·la català de posgarra, i el cas dels ales, el vaig estudiar amb tot l'expedient. Va presentar incer teglòria, la n-55, i, evidentment, se li van carregar. Si veiem els expedients, és portat d'aquí alguns d'això, un és oficial, és que hi viven en república. Però, com siguis dit, viven en allò, sí. I un tema de ningú respecto per tal, el tema de la guerra civil, ets, ets, ets, ets, ets. Doncs prohibida. No recurs, ell refà, no recurs, altra prohibició. Finalment, la novel·la passa, el porta, la porta, el bisbat, i el ní el obstat, és el ní el obstat, és a dir, l'autotat de les gràcies. I després del bisbat, el bisbat de Barcelona, i té dos informes favorables, i, evidentment, la refà, i, finalment, després de batallar, i de batallar, no vull entrar, doncs, finalment, li autoritzen. Però és un novel·la, això, ajustada i reescrita molt, de manera que, quan surten 56, després, ha sortit la novel·la sencera, les edicions que voíem trobar les diferrees, és la novel·la sencera, no és la que va sortir a l'ànc 56. Ja, d'acord. Jo penso, no, en els seuscriptors em lo difícil, ja que s'escriu una novel·la amb total llibertat, no em puc ni imaginar, no? Si has de pensar cada paraula, cada trama, no com la, com la, de canviaràs, o li donaràs forma perquè passi aquesta senzura de ho sé, realment molt difícil, mirar per acabar. L'última pregunta que et volia fer és, com, al final, afectava a la vida cotidiana, o que, com va canviar la vida cotidiana en aquesta senzura? En general, tant a nivell de cine, com de prensa, com de literatura. A veure, la censura va canviar la vida cotidiana perquè, evidentment, com a producte de la guerra i de guerra, doncs va condicionar la vida cotidiana de tothom. Per exemple, pensem en la ràdio, pensem en la premsa, en la ràdio. La premsa no es disposava de camp de revista ni de camp diari. Sí, i quan l'entrenta nou, algú com Francesc Ambo, que tenia un bon historial de suport al regim franquista, va intentar publicar un diari llengua catalana, evidentment, això va ser impossible. Per tant, i no hi va poder mai la possibilitat de tenir una revista, hi ha una anècdota que m'hi va arribar per tradició oral, m'ho va explicar un camp de censura que jo encara vaig conèixer, que va una persona molt influent d'aquell moment, i em va explicar que Catalunya és de Catalunya, és de Barcelona, pel des dels dos, sempre s'hi intentava tenir una publicació periódica per fer de suport, evidentment, a la literatura, per tant, per tenir un espai de crítica, etcètera. I, en les hores, em va explicar que el ministre, a Áries, que era de la màxima confiança, no solamente de Franco, sinó de donar Carmen, de la senyora Collares, doncs a què anava i d'ideia excel·lència, los catalanes hi havolven a pedir la revista. Sí, perquè això era una cosa recorrent, i a les hores l'alta, i vi Franca ho decía, "todavia no és el momento", "todavia no és el momento". Per tant, no hi havia premsa, i la ràdio, la ràdio, la ràdio, la ràdio, la ràdio, la ràdio, la ràdio, la ràdio, la ràdio, la ràdio, la ràdio. I, per tant, diguem-ne que s'encarregava de controlar, no diré la censura, perquè la censura era a Madrid, això ho hem de dir sempre molt clar, la censura era de llibres i de la ràdio, i hi ha un informe que diu, "clar, quina situació tenim la ràdio". Hem de fer, s'havia de fer, el diari ho ha blado obligatori. Per tant, les amissores havien de ocupar part del seu espai amb el missatge oficial per dir-ho així. Llavors diu la gent que fa, doncs la gent, uns escolten totes les amissores transients que poden, els altres escolten ràdio en Dorra, que també és la transera, els altres han deixat descoltar la ràdio, i els altres, simplement el 25% feia 25, 25, 25, 25, 25, que es me fa riure, això. Però era una manera de intentar demostrar a Madrid que havien d'anar per una altra ràdio, que això no anava bé, però és clar, la gent, això era el que consumia, i era el que tenia. Era el que tenia davant. Per tant, diguem-ne, la vida cotidiana era una vida totalment submesa a la. El control del poder, ara que la societat va tenir una certa capacitat de recuperar-se, sí, però també hem de tenir present que, la mesura que això que s'enava, si no hi havia poder polític, però s'enava per tenir poder cultural, això no. Aquest poder cultural no es va poder arribar a tenir fins molt endavant, i encara. Hi ha coses que les hauríem de posar molt endúptes, a dir que a una situació d'aquestes s'hi ha de respondre amb una radicalitat literària, per dir-li alguna manera. Doncs bueno, moltíssimes gràcies, que interessant, que no paro de pensar en quina sort tenim avui, de poder viure amb. Sí, sí, una sort. Això és una de les preguntes que feies, és clar. Pensem, si no expliquem el passat, aquesta idea de "no té futur a aquell present que no coneix el seu passat". Exacte. Doncs és això. És a dir, intentes explicar com, des del totalitarisme, és clar, avui, és impossible que avui, que té 20 anys, pensi que això ha existit. Sí, sí, sí. És a d'explicar. És a d'explicar. És a d'explicar. És a d'explicar. És a d'explicar, pensi que ha existit un. No tenim temps, però igual vull dir-la. La llista que apareix els primers dies de la ocupació de Barcelona, tots els dies que han de ser retirats, clar, ho dic, fa. fa faradat? Sí. Fa faradat, perquè és una llista d'a. tenim un minut. Tenim, tenim un minut. Sí, sí, sí. A veure, la llista d'aquesta. Diu, "Los livros prohibidos se pueden dividir en dos grandes grupos, prohibidos de modo definitivo y permanente y los prohibidos temporalmente, de girenomés, los prohibidos definitivamente, fixa-os, pertenecen las obras contrarias al movimiento nacional, las anticatólicas, diósoficas o cultistas imasónicas, las que ataquen los países amigos, las escrites para autores, decididamente enemigos del nuevo régimen, las pornográficas, que debien atender por pornográficas, seudocientífico pornográficas y las de divulgación de temas sexuales, las antivelicistas, antifascistas, marxistas, anarquistas y separatistas. Pels seus tipus d'obra crítica, per tant. Qualsevol obra? Perquè aquí entrava. Aquí hi pots fer passar tot, perquè tot allò que va contra el teu sistema totalitari. És a dir, a veure, els nazis van parlament de "nazificació". I, per tant, s'havia de "nazificar", i, per tant, s'havia d'enar contra els llueus. Aquí s'havia d'enar, evidentment, espanyoritzió o trança. I, per tant, tot allò que sortia de. i no cal dir le vols com van rebre la literatura, i els generes literais, sobretot els generes majoritaris, que van quedar seriosament efectats. Tot, bueno, amb dos moltíssimes gràcies. No hi ha ara. Gràcies.