Posar preu al teu producte

La gent sap el preu de tot i el valor de res. No tinguis por de demanar massa quan venguis, ni d'oferir poc quan compris. El podcast d'EmprenCAT, una producció de la Generalitat de Catalunya. Escolta, inspira't, empren. Aquesta és la dada número 1. L'experiència de producte superarà el factor preu i la qualitat del mateix com a factor principal de decisió de compra. És una previsió per al 2023 de la consultora Superoffice. Aquesta és la dada número 2. Estratègies de màrqueting clàssiques. En una carta de vins d'un restaurant no s'acostuma a agafar el vi més barat. El més habitual és triar el segon més barat de la carta. I aquesta és la dada número 3. Si ofereixes diverses maneres i quantitats per adquirir un producte, pots aturar el comprador. Els experts asseguren que més de 7 opcions diferents provoquen que el comprador perdi l'atenció. Benvinguts, sou el podcast EmprenCAT i aquest és el capítol 10. Tots els emprenedors que hem entrevistat ens han dit que el tema que avui tractem és el més difícil de tots. A tall d'exemple, fixeu-vos què ens ha dit en Marc Helena, CEO d'Adsmurai. És molt difícil això del preu. Jo crec que portem 9 anys i encara li donem voltes. 9 anys i no tenen encara una idea clara de si el preu que han posat els seus productes és l'adequat, és el convenient, és exagerat o és just. Perquè com decidir quin preu té el nou producte que un emprenedor posa al mercat? El Tomás López, de Nixie for Children, fa servir un mètode poc elaborat. La decisió al principi moltes vegades és ficar un dit a l'aire i guiar-te per la teva intuïció. Guiar-se per la intuïció, segurament no seria el més rigorós. Escoltem el Carles Porta, de l'estàrtup Coalla. Com a mínim aquí hi ha una mica més de mètode. La forma de posar el preu al final és veure de quina manera productes similars, d'aquests que veiem de competència i de posició, estan al nou mercat, veure el volum de funcionalitats que tenen i posar-te tu en valor en base a les que tu tens. Tornem al Tomás López. Posar el dit a l'aire ell també sap que no és el millor mètode. Defensa estudiar molt bé la reacció del consumidor al teu producte i en funció d'això determinar el preu final. Vas veient el teu client què és el que més valora del teu producte i en funció de qui tens al davant pots veure si el preu que estan pagant els sembla car, els sembla barat, els encantaria poder pagar-lo però no tenen els recursos i amb això validar que el que tu estàs demanant no és una bajanada o que tampoc estàs regalant el teu producte. En conclusió, ens cal algú que hi posi una mica de criteri, que marqui unes guies de com decidir el preu dels productes que un emprenedor posa al mercat. I la persona que hem escollit és Carles Torrecilla, però també hi ha una altra persona que és la Carme, i la persona que hem escollit és Carles Torrecilla, professor del Departament de Direcció de Marketing de l'Escola de Negocis S.A.D. Gràcies per acceptar la invitació. Aquí estic. Tan difícil és posar preu a les coses? El que és difícil és no tenir clar en quin moment del meu pla de negoci haig de fixar el preu. El problema és que prenem això del preu com ah, i ara toca això. No, el preu és una conseqüència de moltes altres coses. Va, doncs entrem. En quin és el moment en què hauríem de pensar, o sigui, quin mètode hem de seguir i en quin moment hem de fixar el preu? El moment de fixar el preu és el final de tot del pla de negoci. És a dir, haig de prendre moltes decisions que es van destilant i el que surt és una perla que és el producte, el canal que farem servir, com ho comunicarem i el seu preu. Això és el que s'anomena el marketing mix. Hi ha molta gent que quan pren aquesta decisió, les decisions prèvies que ha anat prenent no les ha ordenat de manera correcta. Per tant, és una espècie de caos fixar el preu, és com una marabunta de dades i acabem caient en coses com ho hauré de fer per intuïció o hauré de fer prova i error. Això és quan tinguis aquesta sensació. Segurament has comès errors prèvies. El moment en el qual l'hem de fixar ens ha quedat clar, que ha de ser el final de tot aquest procés un cop que hem definit la resta. Però com el definim? En què ens basem per decidir-lo? T'explicaré la manera clàssica, la manera com s'està fent actualment i quin és el futur d'aquest tema. La manera clàssica són tres mètodes. El primer és el mètode basat en les despeses. És a dir, quant em costa a mi fabricar aquest producte i li aplico un marge que em sembla correcte per l'activitat que estic desenvolupant. Basat en el cost. Això és antiquadíssim. Això és un mètode més proper al socialisme que al capitalisme. És a dir, és un mètode en el qual dius quant treball hi ha aquí, quanta matèria prima hi ha i li poso un marge. Les empreses que funcionen d'aquesta manera estan fora de mercat. Per què? Perquè, com podràs veure, de cop hauria d'estar canviant els preus no depenent d'algo meu, sinó depenent de com em van variant els costos i per tant serà una bogeria. Per tant, aquest ha quedat bastant obsolet. Però sí que és veritat que és un sistema que haig de fer servir perquè és un mínim. És a dir, com a mínim haig de cobrir les despeses. A més a més, si no seria il·legal perquè estic venent per sota de cost i estaria fent d'àmpit. Primer mètode. Segon mètode. Aquest que diuen de... Bueno, miro què tinc jo, què tenen els competidors... Aquest és més actual. No. També és del passat. També és del passat. Per què? Perquè, si t'hi fixes, t'estàs basant en les despeses, també. És a dir, si jo poso més prestacions i per tant em costen més, poso més preu, etcètera. A no ser que diguis, no, jo poso, veient les meves prestacions, el valor que pot arribar a tenir allò pel client. I estem arribant al tercer mètode, que és les utilitats. És a dir, dic, escolta, això és igual al que hagi costat. Quin benefici té això pel client? Quina utilitat té? Quant està disposat a pagar? Que seria el mètode en el que al final del segle XX van arribar les empreses modernes. Però fixa't que encara estem al segle XX. Entrem després al XXI i veiem alguns exemples. No tots em sembla que van encertats pel que ens acabes de dir. Mira, anem a... Ara que tenim el criteri per determinar preus, ens queden algunes casuístiques també per tractar. Una vegada posat el preu, una pregunta és ¿es pot modificar a l'alça o a la baixa o això ja no s'hauria de canviar? Escoltem alguns casos perquè no hi ha gaire consens. Sempre estàs a temps de modificar-ho en funció de la resposta i del que el teu client t'està dient, que és qui mana. Però un cop nosaltres definim la política de pricing amb els diferents productes que tenim, és allò i ja està. Perquè, si no, ho hem viscut, que ens maregem... Com ho veus? Es pot modificar el preu? Fixa't que estem parlant de coses... de prova i error. Per tant, dius, no tinc mètode, doncs mira, vaig provant. Però, clar, això potser amb una petita start-up ho puc fer, però amb una empresa una mica considerada ja no es podria fer. I potser això també és el que condemna moltes start-ups a ser petites, que apliquen metodologies que només serveixen per a empreses petites. Per tant, en aquest sentit et diria no. No podem funcionar d'aquesta manera. Una altra cosa és el fet de dir en algun producte experimental, o coses així, però no ho puc fer amb el meu producte principal, o amb un servei, etcètera. Per tant, per aquí no aniríem bé. I, quant a la segona part, això és pràcticament el que més podem moure el preu. El que no podem moure en un pla de negoci són els primers passos del pla. És com en una via de tren. En una línia de ferro tu la primera via l'has de pensar molt bé com la col·loques, perquè el desviament al final de la línia pot ser de quilòmetres un centímetre la primera via. En canvi, l'última via és igual si la desvies un centímetre o mig metre, cap problema. I el preu és el final de la via. Per tant, la política de preus ens l'hem de replantejar tantes vegades com sigui necessari. Perfecte. Un altre dubte. I abans en parlaves, el marge. Quin marge puc posar en el meu producte? Posem el cas del CEO d'Exmurai. Ell somia en productes que arribin a ser tan útils pel comprador que arribi a estar disposat a pagar un preu molt alt. I si a tu et funciona una cosa, no importa quant t'acaba costant. Si allò et funciona i et dona el que hi ha d'això, estàs disposat a pagar segurament molt més del que pagues. Hem de vigilar molt en fer reflexions de rics. És a dir, el que es pot permetre paga pel valor. Però el que hem de pensar és que vivim en unes economies, per molt que siguin les economies desenvolupades i riques, les economies, no vol dir que els consumidors ho siguin. És a dir, si no, estic en una economia rica. Per tant, tinc salut, tinc formació, tinc seguretat, a través del papa està. Però el que hem de pensar és que el client, si vol una cosa, se la pot permetre perquè li agrada. No és així. El sou mig, net, que tenim a la nostra societat, és molt baix i està molt sol·licitat per moltes partides de despesa. Què significa això? Que el consumidor mig, inclús mitjà, no és allò que digui que valora molt aquesta bicicleta i, per tant, com que la valoro, me la pago. Això no és cert. La puc valorar molt, però no penso pagar aquest preu. No penso perquè no puc, perquè també he de pagar la llum, perquè també he de pagar moltes coses. Per tant, hem de vigilar amb un tipus de reflexions que moltes vegades es fan en uns cercles econòmics que ens portaran només a vendre productes molt elitistes, per tant, molt enmitjats, de molt poc mercat, i, per tant, farà que l'start-up i aquella petita empresa es mantingui petita, perquè la seva lògica d'accedir al mercat està siguent per aquella gent que en un moment donat li sobren els dins. Altres dubtes. El Marc i el Tomàs també han de vendre als Estats Units i allà els preus són diferents. Em sembla que no tenen gaire clar què han de fer. Escoltem el Marc Helena. Hi ha una altra discussió sobre aquest tema molt interessant. Si jo he de vendre el mateix producte a Espanya a un preu, a Sud-àfrica a un altre i als Estats Units a un altre, perquè al final són economies molt diferents, però el client de Polònia o d'on sigui ens demana el mateix software que ens demana el client espanyol. Ha de pagar el mateix perquè la capacitat adquisitiva del de Polònia és inferior a la d'Espanya i la de l'Americà és molt superior a la d'Espanyola però encara infinitament més gran que el de Polònia. Com ho resolem, això? Molt bona pregunta. Entraríem ja en un mètode modern de fixació de preus, que no és ni el cost... Entrem al segle XXI, no? Exacte, ni el quant estàs disposat a pagar, que seria basat en les partides pressupostàries. Què significa això? Tendim a pensar erròniament que funcionem els consumidors i els clients en el mercat empresa a empresa que tendim a funcionar amb criteri de caixa única. I això no és cert. Nosaltres no rebem un sou i el anem gastant com si fóssim un pollastre despistat, sinó que el que passa és que culturalment no en som conscients però assignem unes determinades partides pressupostàries, un percentatge d'aquella quantitat a cada tipus de despesa segons la nostra cultura. Cultura, que serà la cultura que entenem tots quan és un mercat de consumidors, o cultura empresarial d'un sector quan estem parlant de negocis. Què vol dir això? A les empreses és molt més clar. En una empresa sèria no tenen uns diners al compte i van pagant coses, sinó que a principi d'any es diu quines partides pressupostàries hi ha i quan es gastarà en cada cosa. Això és el primer que ha de tenir, per exemple, aquest emprenedor clar. El que ha de dir és escolta, els clients, aquests polonesos dels quals estic parlant, quants diners tenen a la partida pressupostària software? En posen més? En posen menys? Ja no és que es polonès, és el sector en què està. Perquè no tindrà la mateixa partida pressupostària en software una empresa del sector serveis que una del sector, per exemple, industrial a Polònia. Ho faran diferent. Uns gastaran més en material d'oficina, uns altres gastaran més en maquinària, uns altres més en mà d'obra i tindran una partida pressupostària de software. Saber això és el més important. És com si jo vaig a vendre una cosa a l'Estat. L'únic que haig de saber és escolta, quina és la partida pressupostària que s'ha dotat per això? És una partida que ha crescut respecte a l'any passat? Perquè si ha crescut li puc vendre valor afegit? Si ha decrescut, el que haig de fer és treure valor per poder encaixar en la seva partida pressupostària. Llavors això ens obliga a conèixer molt a fons cada mercat, allà on volem entrar. Sí, és cert, però hi ha una bona notícia que és que aquesta informació sol ser gratuïta o molt barata. És tan important aquesta informació que, a més a més, com que serveix per calcular la inflació i, per tant, el tipus d'interès del diner, la cistella de compra dels consumidors és alguna cosa que ens proporciona l'Institut Nacional d'Estadística, l'Idescat, per exemple, són instituts que es dediquen a calcular tot aquest tipus de coses. N'hi ha una a cada país. Cada país ha de reportar la seva inflació per poder calcular el tipus d'interès, la prima de risc, etc. Per tant, necessitem aquestes dades. Estan disponibles gratuïtament. No fem el pla de negoci i, dintre del pla de negoci, el pla de màrqueting començant per un bon lloc, que és dir, escolta, quina partida pressupostària hi ha per això? No et diran per què diràs tinc tants diners, però sí que et diran estic ampliant el meu pressupost de mobiliari. S'entén bé aquesta idea? Per tant, el primer de tot serà quan pots gastar. Per què? Perquè fixa't. Jo vaig a comprar un cotxe a Europa. Ho fem molt malament. Perquè et fan enamorar d'un cotxe que no podràs pagar i després fas la ruta del bacalau, no? Anant de concessionari amb qui em fa un descompte, i amb qui jo no em puc permetre. I és un mal procés. Als Estats Units no. Els Estats Units el primer que et preguntaran és quan pots pagar, aviam, la teva nòmina. Ah, mal! T'assenyo els cotxes que et pots permetre. Saps? I són aquest, aquest o aquest. Aquest fent una mica d'esforç i aquest no fent tant d'esforç. I jo recomano aquest d'aquí al mig. S'inventa molt més pressupost d'això. Partida pressupostària. Per tant, els que ens estiguin escoltant, si no coneixen la partida pressupostària a la qual es dirigeixen, si no diuen, escolta, els meus clients, que són aquest llistat d'aquí de clients, tenen tant per gastar en això. Si no saben contestar aquesta pregunta, ja no cal que s'hi posin. Va, anem amb un cas concret i et demanem els teus comentaris. Es tracta de posar preu a les hamburgueses. Són de l'Startup Vicio. El seu CEO és l'Aleix Puig i aquesta és la seva primera reflexió. Nosaltres no volíem que la hamburguesa fos cara o barata. És a dir, òbviament, hi ha un rang de preus mental on la gent s'ubica entre els 8 i 13-14 euros, no? És on creus que pots estar còmode pagant una hamburguesa de qualitat. Per primera decisió, ¿hem de trobar un preu d'una hamburguesa que ell diu que no sigui ni molt barata ni molt cara, en el seu cas, situar-se en un terme mig dels preus de mercat? Fixa't, el dir hamburguesa ja ens estem equivocant. El que hem de dir és, escolta, la teva hamburguesa a quina partida pressupostària va? I dius, ah, no és que no és l'hamburguesa, és que jo quan venc a aquest tipus d'hamburguesa el que estic fent és una partida pressupostària d'oci, per exemple. Ah, és oci, això vol dir que aquí hi ha diners. No, és menjar i beguda a l'allà. Ah, menys diners. No, la meva hamburguesa és un tema de viatge. Ah, és una altra partida pressupostària, no té res a veure. No, és fills, el que em gasto en fills. Ah, és una altra. Per tant, què vol dir això? El preu no va relacionat al producte, sinó que va relacionat al mix que li dono. És a dir, per exemple, vaig a estudiar a una escola de negocis, estic pagant per hores de classe? No, estic pagant per unes carreres professionals, un prestigi, una sèrie de coses. I quan estic disposat a pagar perquè el meu fill o jo mateix pugui tenir més possibilitats professionals? Ui, moltíssim, no té res a veure amb l'hora de classe. Seguim amb l'Aleix perquè va una mica per on tu apuntes i parla també de tota l'experiència de marca al voltant. McDonald's, una hamburguesa, la pots demanar des d'un euro. Hi ha la hamburguesa d'un euro, la nostra va a la mitja, va a l'onze. És cara? Si ho plantegeixis, molt més cara, no? És deu vegades més cara. Però què hi ha, no? Com és el producte? Com t'arriba aquest producte? Quina és la comunitat a la que t'estàs fent quasi afiliat, no? Mira, aquí hi ha un error, però un error que li agradarà, que és la seva hamburguesa no és cara. Les coses ens equivoquem molt dient car o barat. El que tenim és dos conceptes. Preu alt, preu baix i car o barat. Són dos conceptes totalment diferents. Jo puc tenir una hamburguesa de preu molt alt, baratíssima, perquè dius, ep, aquesta hamburguesa no només m'aporta molt, sinó que inclús el que pago crec que està per sota. Per tant, és barat. Puc tenir una cosa de preu molt baix i ser caríssima, perquè se'm trenca de seguida o perquè no m'agrada. Per tant, fixa't que quan la gent parla de preu, la probabilitat que s'equivoquin amb preu alt o preu baix, car o barat, és del 90%. Per què? Perquè ho lliguem massa al producte, no al que el client obté. Per tant, estem en el segle XX parlant de preus del segle XXI. Tercer aspecte de l'hamburguesa de vicio a tenir en compte a l'hora de posar-hi el preu, un rider de Glovo ens l'ha de portar a casa, i això també té un cost, però l'Aleix també hi ha donat voltes ja en aquest tema. L'altre dia vaig anar al súper, em vaig comprar unes galetes de pollastre, una salsa de barbacoa, un formatge feta i unes endives i tal, vaig pagar 10 euros. Jo per 10 euros tinc ja un plat combinat, un tipus poke, que et pot portar pollastre, formatge, endives i tal, i per un enví ho pago 12 euros. Aquests dos euros de diferència, no? Jo estic pagant temps per aquests dos euros, i jo no estic invertint en aquest temps en coses que m'agraden. M'he anat a córrer 40 minuts mentre el pedido m'enviava, no ho sé. Ens fixem massa en el cost, fixa't, un altre cop, eh? És a dir, el que hauríem de pensar és, escolta, pel client, el cost de si és endivia o si és hamburguesa, no és una cosa que estigui... El que et pensarà és, escolta, està en el punt de frescura ideal, està a la temperatura ideal, la salsa ja ha caigut, perquè una cosa és com l'hamburguesa surt, la salsa ja ha caigut pertot arreu, i hi ha una part freda, una part calenta de l'hamburguesa i tal, o el pa ja s'ha mullat i està tot xungo, és a dir, no, no, és més, quan arriba a casa, allò és un disfrute, o és, ostres, estic aquí una mica a la defensiva, perquè clar, me l'han enviat, no és un disfrute. Clar, ell apunta que hi ha aquesta combinació, que estem disposats a pagar una mica més perquè l'experiència és positiva i perquè, a més a més, aquell temps que hauria estat cuinant l'he destinat a una altra cosa, i això també té un valor afegit. Vigilem, és a dir, aquí el que hem de dir és, escolta, la partida pressupostària de la qual estem parlant, quina és? És, vull, tinc un sopar amb amics, els vull sorprendre, saps?, amb una cosa esplèndida i tal, i a temperatura i no sé què, i que, a més a més, jo l'hi he pogut posar una mica a la meva part, jo l'he acabat de muntar i tal, estic disposat a pagar un preu molt alt i ho trobaré barat. No és tant l'altre que caiem tota l'estona a la temptació de dir i com que t'estalvio esforços, no, per això no estic disposat a pagar tant. Són partides més pobres. Hem d'anar a buscar la partida més gran del nostre consumidor una mica. Vigilem, perquè si anem a buscar la partida més gran podrem tenir un preu més alt però també té més risc. Per què? Perquè tindrem més competidors. Tindrem més gent interessada en enganxar aquells calés. Quan jo vaig a partides més petites tinc menys benefici però també tinc menys risc. No tanta gent estarà preparada per competir amb mi. L'Eix Puig es plantejava. Un McDonald's és car o és barat o un Ferrari és car o és barat, no? I escoltem la resposta que dona aquesta pregunta perquè suggereix algunes reflexions. Tothom et dirà, no? Un McDonald's és barat i un Ferrari és car. I està mal dit que les coses són cares o són barates. Al final és el value for money, no? És a dir, després d'haver-te comprat això, quina és la satisfacció que tens si creus que has fet una bona compra? Un Ferrari és car o barat, això ja sabem que és incorrecte, és preu alt o preu baix, però cuida't amb el value for money, perquè quan diem value for money sembla que diem, no, si hi ha més cost, si hi ha més valor, he de cobrar molt més. No, és, escolta, no és si hi ha valor allà, és quan està disposat a pagar el client. Per tant, si el client li dóna aquest valor, no? Li dóna aquest valor o el client... Sí, però a vegades no és que li donem valor, és que estem allà i hem posat molts diners i per tant, com que hi hem posat diners, els gastem. Per exemple, en moments de crisi, no?, la gent paga la loteria igualment. I dius, li posen un valor? No, perquè ja saben que la probabilitat que els toqui és baixíssima. No hi ha un valor allà, saps? Però és una tradició, jo estic acostumat a comprar loteria, saps? I ja sé que ho perdré, saps? O una corbata, per exemple. La gent ja sap que aquell tros de tela no val el valor que li estan dient. Mentalment, per un complement de moda, estic disposat a pagar una certa quantitat de diners. I per tant, ho faig. Professor, esperem haver ajudat molts emprenedors a intentar posar preu. Però no hem acabat, eh? No hem acabat? No, encara queda el present i el futur. Sobretot el futur. Molt bé. El present com és? El present és un present molt de preus dinàmics. Que què vol dir? És tota una tecnologia. És a dir, jo aniré canviant el preu segons un munt d'indicadors. És com quan tu puges en un avió, saps amb tota seguretat que el que està a la cadira del teu costat no ha pagat el mateix que tu. És més, si ha pagat el mateix que tu, és una casualitat immensa. Per tant, això és on estem ara. En el que es diu el revenue management, la gestió d'ingressos, els preus dinàmics, que això donaria per tot un altre podcast, per saber com funciona. Com és el futur? El futur és encara més sofisticat. Perquè el futur és la desaparició dels preus. És el podcast de preus que nega els preus. Que què és? Les coses ja no tenen un preu, sinó que tenen percentatges. Què vol dir això? Per exemple, tu et vols comprar aquest telèfon, però segons el teu poder adquisitiu, o si ets client fidel, o si ets no sé què, et faig un preu diferent o un percentatge de la subscripció que m'estàs pagant anirà al telèfon. Això ja passa ara amb algunes companyies. Amb algunes, poques. Per això diem que és el futur. Per exemple, jo puc pagar una sèrie de subscripcions i ara d'aquesta subscripció puc agafar d'un menú, d'una carta, puc agafar diferents serveis o productes i em van aplicant percentatges. Estàs utilitzant això. Et resto punts, et sumo punts, etc. Per tant, és un futur que les empreses més modernes americanes ja estan apostant per això i, per tant, els preus dinàmics que t'apliquen després també canvien. Tu saps que en determinades plataformes de compra, tant sigui d'entreteniment, audiovisual com de productes, segons el que vas gastant ells van veient si el teu tiquet mitjà és un o altre i, per tant, el preu et va canviant. Com veus, ja entrem en un món molt sofisticat que requereix molta digitalització, requereix conèixer temes dades, reconeixer molt bé tota la teoria de preus mitjans, preus de cistella, preus de client... Pensa que el pla comptable que tenim està preparat per saber escandalls de producte, despeses de producte, però no està preparat per saber, per exemple, la compta de resultats per client, no per unitat de negoci. I aquest és el futur que ve. A les escoles de negoci ja estem explicant-li present i futur, preus dinàmics i com hem de fixar el preu en l'era sense preus, en una era on jo sóc part d'una cadena de valor i aquesta cadena ja no va amb preus, jo et cobro tant a tu i és una cadena on es va incrementant el preu, sinó que el client té una partida pressupostària i tirant enrere cada un de la cadena es queda un percentatge diferent d'aquell valor. Últim exemple, les empreses que venen trens ja no tenen un preu pel tren, diuen, no, no, nosaltres posem el tren, un altre posarà la neteja, un altre el tiquet, un altre posarà l'electricitat i cada un es queda un percentatge del tiquet final que pagarà el client. Naturalment que serà diferent a Polònia, a Espanya, als Estats Units, però jo posaré el tren, perquè jo sóc el responsable del tren, i aniré millorant o empitjorant el tren, però el que no faré és jugar al pòquer amb tots els altres clients o proveïdors o membres d'aquells d'empreses. Un podcast, necessitaríem, per parlar d'aquest futur sense preus, però per aquest no tenim més temps. Moltíssimes gràcies, Carles Torretilla, per participar en aquest emprencat. Un plaer. Darrer minut del podcast. Hi busquem al web de xarxa emprenc de la Generalitat de Catalunya recursos útils vinculats amb el lloc que hem tractat avui. Pista número 1. Per tenir més clars i ordenats els criteris a seguir per encertar el preu a posar a la teva oferta com a start-up, és molt recomanable llegir l'informe de títol Com posar preu al teu producte. Pista número 2. El preu és un factor determinant per a una òptima gestió econòmica de la teva start-up. Per això també recomanem l'informe per a una bona gestió del teu projecte a la xarxa Emprenc. Tota aquesta informació i recursos a la vostra disposició al web de la xarxa Emprenc de la Generalitat de Catalunya. El podcast d'EmprencCat. Generalitat de Catalunya. EmprencCat. Ja ho sabeu, aquest podcast on l'escolta, s'inspira i emprèn.